Vet Aquí Que... del 3/10/2019

Són el grup Marc. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig dir. La Fàbia Fabieta és de Federic Mistral. Una vegada hi havia un cavaller que es va casar i va tenir 7 besonades. El pobrave, per poder-les mantindre, va tindre d'anar venent totes les propietats, una darrere l'altra. No li va quedar res. No és cert. Li va quedar una Fabieta que era preciosa i quan ell tenia tanta prosperitat d'una muntanya de la collita de faves, li va agafar una. Quan se va veure tan apurat, va agafar una cistelleta i va posar terra, la posa fem i va colgar la Fabieta. I els 3 dies la Fabieta va sortir i la Fabieta ell li va decantar. Fàbia, Fabieta, estira't, estira't Fabieta, de branqueta en branqueta, estira't Fabieta. I sí, sí, va sortir en grills, van sortir brots, van sortir fulles, branquetes i branques i branques, i fulles i branques. I el cavaller anava cantant de branqueta en branqueta, estira't Fabieta. La Fabieta va arribar fins a dalt del seu i va arribar davant del paradís i va trucar a la porta i va sortir Sant Pere, que vols, caritat per la mort de Déu, caritat per la mort de Déu, la noia d'Òndia, els meus fills ets morint de gana. I Sant Pere diu a Sant Joan, mira, aquí n'hi ha ningú que està mort de gana, però que aquí dalt no tenim ni menjant ni diners. Què podríem fer? I Sant Joan li diu, mira, mos queden les estovalles de la última cena. La infusió podríem donar, va, que tampoc em fem res, i li van donar les estovalles. I li van dir, mira, aquí tens aquestes estovalles, i li has de dir, desplegue't, estovalles, que es desplegaran i sortirà molt aviat de. I quan hagués acabat, t'haigues alimentat, dius, estovalles, plegueu-vos. Moltes gràcies. Ell agafi els estovalles, se l'esposi i li diu, de branqueta en branqueta, en retire't Fabieta, de branqueta en branqueta, en retire't Fabieta. I sí, sí, la Fabieta n'haig baixant, baixant, baixant, ell està bé, de branqueta, baixant, baixant, i va acabar amb un prat. I ell, com que els tenia tanta gana, ho vaig aprovar. Posa els estovalles del món del prat, i ell li diu, estovalles, explica-vos. I sobre, va sortir una sopa, un bullit, un rostit, perdius, con ells, tota classe de viandes, tota classe de postres, tota classe de pastissos i de vins de totes marques. Va treure el ventre de perill, es va alimentar, molt content, ara sí que ja tenim solució, ja no patir engany els meus fillets i la meva esposa. I llavors ell se'n va cap a casa, però al moment se'n toca campanyes, i era un poble, tocaven a missa, avui, tinguen a missa, però donen gràcies, i se'n va, pam, pam, pam, pam. I quan arribava ell diu, bon dia, a missa amb els estovalles, quina, què faré amb els estovalles, no està bé, passa amb un nostal, entre tu, bona tarda, què em guardaria les estovalles? I les agafaré perquè vaig a missa, quan surti ell els agafaré, i diu, sí, deixa-ho, deixa-ho, però no els hi digueu, despregueu els estovalles. I van marxar, i l'hostela i l'hostelera diuen, què diu aquest home, quina cosa més rara, d'haver-hi problemes, i diuen, estovalles, despregueu-vos-ho. Van desplegar, va sortir un perfum de frigole i de timó, i unes vinges, unes viandes, i van dir, oi, ja tenim la nostra fortuna feta, ara quan tornarà a missa, li donarem unes altres. I així va ser, el bon home, bon cavaller, surt, els hi demane, els hi donen, i ell marxa cap a casa més content, i quan ja arriba a veure casa, esposa, nens, veniu, veniu, encara sí que menjareu, posa els estovalles a la taula i diu, estovalles, desplegueu-vos-ho, sí, nada, tornar bé, desplegueu-vos-ho, res. I el cap de n'estona, l'esposa, l'esposa plora i em fa dada, què mos prensa el pèl, què mos enganyes, tenen burles després de la gana que passem, ets un mal home, ets un mal home, i no entenia res. Llavors, on que encara tenia el costat, la si estalleta amb la fabeta, i torna a dir, de branqueta amb branqueta, estira't fabeta, de branqueta amb branqueta, estira't fabeta, i va posar per damunt de les cases, damunt dels núvols, va anar pujant, pujant, de branqueta amb branqueta, i el cavallers hi va enfilar, i de branqueta amb branqueta, puja, puja, puja, puja, va tornar a paradís, i toca la porta, s'emperi obre. Què fas aquí? Què vols, ara? Mira, doncs, que m'han pres els estovalles, i tinc molta gana, caritat, caritat, estem apuradíssims. Sant Joan, mira què passa amb aquest senyor. Diu que li podríem donar. Doncs mira, li podríem donar a l'Aze, qui va portar Sant Josep i la mare de Déu Egipte, l'Aze seu. Ja ho saps, mira, aquí tens l'Aze, i tu li et xequis la cua, i li dius, caga monedes, i te sortirà les monedes que necessites, i quan no li baixis la cua. Moltes gràcies, moltes gràcies. Va agafar l'Aze, se'l va carregar el coll, i baixant dintre la febeta que ell estava, i de branqueta amb branqueta, veste, retirant febeta. De branqueta amb branqueta, veste, retirant febeta. I així va ser, que em va arribar baix, va trobar el ruc, i li va deixar-m'ho provar, i et xequi la cua, i li dius, caga monedes. Fa sortir unes monedes d'or i de plata, que brillaven amb el sol, uns gring-grings preciosos, una alegria, pam, pare li diu, me'n vaig corrents cap a casa, i puja damunt de l'Aze, que me'n vaig cap a casa. Però tant cap a casa, toca la missa, i ell diu, no t'havia donat gràcies, me'n vaig cap a missa, i li dius, deixaré l'hostal, i ell li dius, que m'agradaria l'Aze mentre vaig a missa, si així, tranquil, el portarem al corral, i donarem ERB. No li digueu caga monedes, no li xequi la cua. I marxi, marxi, tranquil, tranquil. Aquest és l'home dels estovalles, allò era màgic. Aquest ruc també deu ser màgic, però ve-m'ho, i agafem el port en el corral, obren la cua, li diuen, caga monedes, i comencen a sortir, però allí l'estable brillaven d'or i de plata. Un goig, un goig, unes abraçades, l'hostalera, l'hostalera, van dir, ara sí que em tornen fortuna. Li donarem un altre ruc, i llavors també l'enganyarem, i així va ser, torni de la missa, que em donaria l'Aze, aquí el tens, aquí el tens. Li em donaran un bon serpat de merda, tranquil, i se'n va cap a casa. I arribar, veniu fillets, veniu esposa, ara sí, i sé que la cua, i diu, caga monedes, i el que va fer va fer una altra cosa, el ruc. I el senyor encara es posa, encara més enfadada, i és la burla més grossa que ens podies fer, marxa d'aquí amb l'home, marxa d'aquí amb l'home, i ell t'entava, tenia la febeta, allí m'agradava la cistelleta, i li diu, febeta, de branqueta amb branqueta, estirat febeta, de branqueta amb branqueta, i puja dalt, i puja, puja, puja, fins i més dalt. I li diu, ara què et passa? I li diu, que mira, què me l'han pres? Joan, què podien fer amb aquest home tan benet? I li diu, mira, aquí a la barra de Sant Josep, que li aniria bé, mira, dius, vare, vareta, fes la teva febeta, i quan vulguis que pari, dius, vare, vareta, deixa de fer la teva febeta. I així ho va fer, i va tornar a baixar, de branqueta amb branqueta, enretira't febeta, de branqueta amb branqueta, enretira't febeta, i així va arribar a terra, arribar a terra, i quan va acabar caminant, tocava anar a vespre, i va dir, no, no, me'n vaig, i també els entre les tales, dius, guardeu-me la barra, i no digueu, vareta, fes la teva febeta, i se'n va anar. I llavors l'hòstia li diu, bueno, vare, també deu ser màgic aquesta, vare, vareta, i va dir, vare, vareta, fes la teva feineta, i va començar a la vare, a donar els hicopis, al cul, al cap, a les cames, a les cuixes, sense parar, i com va, com va, pateclic, patecloc, pateclic, patecloc, patecloc, patecloc. Fins que els va deixar ple de morats, però com que les vespre eren curtes, va tornar a morir aviat, el treballer, i ells va dir, ara ho avallaré, a veure què està bé, ara, o així vosaltres, realment m'heu fet molt mal, i van dir, no, no, jo, pare, pare, pare, ja t'ho tornem, és veritat, molt avui hem robat, li van tornar, ell va dir, vareta, vareta, deixa de fer la teva feineta, la vare va acabar, ells la va guarrar, va anar cap a casa, a més, els tovalles, i els rucs agamonides. Van tindre molt menjar, van menjar el que van voler, van tindre, vam dir, es va tornar a recuperar totes les terres, totes les propietats, aquell cavaller, i, finalment, van deixar, inclús, van convidar, molta gent podia convidar de sobres, a mi també van convidar, però he tingut de vindre aquí per explicar, ja està explicat, ja està acabat. Ay, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot, verkauf ich mein Mettlein und leg mich aufs Stroh, stich mich keine Feder und weiß mich kein Lid weiß nicht der hoeren Flot. El pobre pop, ve t'hi aquí, una vegada, al fons del mar, i m'anava i era el rei de tot, al fons del mar, un drac, un drac preciós, ja estava casant amb la princesa de Dragolina, i era molt feliços, molt feliços. La princesa de Dragolina era un drac, molt maca, molt eixerida, tenia unes gautetes rosades, i vivia molt feliços, però, mira, no va saber com ni per què, però del fet un dia va començar a no tenir gana, no va esmorzar, l'endemà no va dinar, l'altre no va sopar, i així que, com que no menjava, es va començar a trobar malament. El samarit estava molt preocupat, va cridar els mitjans de l'acord, la van visitar, i un li va receptar unes vitamines, l'altre un reconstituint, i no sonava prenent tot, però la gana no tornava. Els cuiners de la cuina de Palau ja miraven, de fer requisits, el menjar es calia, però no, no menjava, i ell va anar perdint els seus colors, aquells colors tan bonits que tenia l'esgalt, i va arribar a quedar tan dèbil que, mireu, es va quedar allà, el rei era molt preocupat, va veure que els seus metges no havien arreglat res, va dir, doncs buscarien metges de mare enllà, de terres llunyanes, això no pot ser, va cridar metges de molt lluny, van arribar, la van visitar, van fer les seves receptes, i no es dic, ell es prenia tot el que li deien, però no millorava, no millorava, no hi havia manera, no menjava res, i es anava fablin, a fablin dia a dia, va arribar a un punt que arriba a tema, però la seva va dir, això no pot ser, havíem, si la reina es morirà, estava tan desesperat, havia aprovat tots els metges, tots els medicaments, els consells que li havien dit, que ja no sabia què fer, la van veure a la seva liquidació, ja no sabem què fer, però tu no millores, tu no menja res, escolta'm, sisplau, només et demano una cosa, fes-me per mi, fes-ho per mi, però menja alguna cosa, demana'm el que vulguis, el que et vingui de gust, els conyers ho prepararan de seguida, però fes-ho per mi, menja una miqueta, però menja alguna cosa, va, digues, què vindria de gustar? La reina s'ho va pensar, pensa que pensaràs, i sabeu què se li va codir, se li va codir, que en aquell moment li vindria de gust, doncs, feixa de mico, feixa de mico, va dir el rei del mar, bé, bé, sí, sí, sí, bé, bé, no, no, si tu dius que sí, no et preocupis, jo sóc el rei del fons del mar, tinc un exercit ja, ja em preocuparé, miraré que tu tinguis feixa de mico, el rei de seguida va cridar el mirall del seu exercit, et va dir, mira, és una situació d'haver-hi mort, de la reina està, d'estar tan dèbil, ara li ve de gust menjar-se això, i, évidemment, ho hem de buscar. Vull dir, a la mirall del seu exercit, que per sèrio en un poc, no preocupis. Ara mateixa crido tota la meva tropa, n'hi anirem mare amb llar fins que trobem la terra ferma, a mico, i portarem el seu jutjat, va, Doncs, d'acord. Doncs d'acord. I sí, sí, l'almirall va cridar tots els seus soldats, escoteu, és que marràs sardines, lluços tots ben posats, feien un exercit preciós allò que feia una certa freudó i tot, eh? Bé, va, que faig, va dir, tenim una mitjana especial. Hem de buscar feig d'amicol. Tots van obrir, i sí, sí, el popa d'abans van començar a nedar primer pels fons del mar, per anar nedant, nedant, nedant, fins que van obrir lluny, lluny, lluny, una illa allà i a terra. M'hem de mirar, i mireu que és home, sí, sí, en aquella illa, i vam veure dues palmeres. El pop va guaitar a veure que, justament, amb una d'aquelles palmeres hi viu un mico. Vosaltres ja sabeu que els micos són molt sefrades i tot ho va veure. Així és que el pop es va tensar a la platja i el mico, que estava de la seva palmera, quan va veure que a la seva platja que mai, i ja va massa ningú, va fer un mot i va baixar baix. I el pop li va dir bon dia, mico, bon dia, va dir por. Escolta, tu dius en castilla, dius sí, i aquí en escoti és a casa meva, aquí visc. Ah, tota la vida has estat en aquella illa, dius sí, i ja et dius que és a casa meva, que aquí en escoti, aquí. Ah, va dir el por, i mai t'has mogut d'aquí i dius no, ja t'ho dius, que és aquí a casa meva. Ah, doncs mira, d'allà on jo vinc, vinc d'un país a fons del mar que tu segurament no has vist mai, és un país meravellós. Hi ha estrelles de mar, hi ha nècores, no t'ho pots imaginar, hi ha curals, és una meravella. Ah, sí, va dir el mico, llavors el pop li va dir, escolta, no podries venir, et convido si vols a veure aquest món meravellós que jo visc. Ah, va dir el mico, doncs sí, i com m'ho he de fer, dius mira, només cal que facis un vot, i saltis a la meva esquena i jo et portaré, et convido venir al meu món tan meravellós. Ah, sí, sí, va dir el mico, va fer un vot, va saltar a l'esquena del pop, i el pop amb les seves potes va començar a entrar en l'aigua i mira, n'ha anat, n'ha anat cap al seu reial. Però encara no feien una mica que n'ha d'haver, com el mico va dir, escolta, va començar a rumiar, dius escolta pop, tu dius si no ens coneixem, oi que no dius no, dius i com et ve ara tu, convidar-me a mi a casa teva si mai de la vida ens havien vist, perquè m'has vingut a buscar, dius ai, és que tinc una missió molt especial, dius així, quina missió tens? La meva missió és buscar, per la nostra reina s'està morint, i només vol una cosa, m'han menjat, i he de buscar, fet ser de mico, i com que tu ets un mico, ah, va dir el mico, i tant, que sóc un mico. Home, dius, però això m'ho havies d'haver dit abans, dius així, per què? Diu, és que tu no ho deu saber, però els micos mai viatgem amb el nostre fetge, i el fetge, quan marxo de casa sempre el deixo penjat a la palmera. Ah, el pop va dir, ara com m'ho puc fer, dius, home, tenim fàcil solució, mira, ara gira cua, em tornes a casa, et quedes a la platja, i jo pujaré la meva palmera, i et baixaré el fetge, no et preocupis, ah, va dir el pop, ah, doncs d'acord. Va gira cua, el pop i tot l'exerci, ja va, nadant, nadant, va tornar a la illa, però sí que el mono va fer, el mico va fer un bot, de l'esquena del pop cap a terra, que us sembla que va fer, que va anar a buscar la palmera, sí que va anar a dar la palmera, però no va baixar passi, i el pop, a baix, i tot l'exerci, a baix a la platja, esperi a guarda, esperi a guarda, i el mico, que no baixava, i el pop, al cap d'un estom, ho va entendre ben bé. Per exemple, que el mico no baixaria mai per durar el seu fetge, eh, que no, sabeu què va passar, llavors, que el pop, i tot l'exerci, va anar a veure, gira, cua, i tornar cap al seu rei alma, quan van arribar al fons del mar, al Palau del rei del mar, del drac, ja l'esperava al rei fora, i estava la guai, quan els va veure arribar, va sortir corrents, va, pop, corre, corre, que els cuiners ja tenen el foc a punt, que tot està a punt per fer aquest fetge, perquè la reina menjarà, i aviam si, si, salva, que no, i el pot dir, oi, majestat, sí que teníem, que no heu trobat un mico si majestat, oi, doncs entés, oi, i llavors li va explicar la història, oi, el rei, quan va veure, que el cap del seu exercici, l'Almirall, havia sigut tan ruc que es havia deixat entavenar per un mico, és que va pensar que no això no podia ser, per una banda la seva dona continuava parillant, però, més a més, com podia tenir una persona tan curta de gambals al cap del seu exercici, vam anar a cridar a la seva guardia real, i van dir que el bestunejessin tant com pogessin, i d'aquella feta, és que els tops són tos, eh, que ara són tos, eh, que no tenen cap espina, doncs ve d'aquella feta, de tant com el van arribar a bestunejar, i ara em preguntareu, i la pobra reina, què va passar, doncs, i no va menjar el fetge de mico, que es va morir, ah, no, perquè se veu que li va passar a la reina, quan va veure que els medicaments li veien feta, quan va veure que no hi havia manera que els seus caprissis pogessin ser, doncs, resolts, va decidir, una cosa que a vegades hem de fer tots, va decidir que es posaria bona i de sol, va tornar a menjar, poquet a poquet primer, i uns quants dies, mireu, els colors li van tornar a la cara, i va ser aquella de la donina tan mac i tan preciosa, que els seus marits s'estimaven, i van viure feliços, i com tots, van menjar niços, i com t'ha comptat, cosa. Vete aquí una vegada. Riquitiquitabi. Vete aquí que aquesta és una història que va passar en un país molt llunyà, a l'Índia. És una història que va de certs i de mangostes. No sé si sabeu què és una mangosta. Mangosta és un animal no gaire gran, petitó, que té la careta, s'assembla un gant, però un morret com una mostella, i una cua xerida, xerida i tiesa. Aquestes mostelles, ah, aquestes mangostes, normalment els hi haurà de molt, molt menjar serps. Bé, doncs vete aquí, que en aquest país, en un cau de mangostes, ni vivia una, que vivia molt feliç allà, però de rep, va ploure molt, va fer un aigua, d'aquells aigüats tan terribles que fan aquests països, i es va omplir el seu cau d'aigua. I va ser en tanta l'aigua que va entre el seu cau, que amb la força de l'aigua se'n van dur totes les cries, i la nostra mangosta va anar allà. Ell primer va començar a venidar, intentava venidar contra corrent, però va arribar un moment que l'aigua era tan de la que hi havia, que, mireu, va quedar com està bornida, i es va pensar que fins i tot es moria. Però, fructosament, es va despertar el cap d'una estona en un jardí, i en aquell jardí es va trobar i va sentir les veus d'un nen, que creava, mireu, he trobat una mangosta, he trobat una mangosta. I va ensenyar els seus pares, el pare va estar molt content, va dir-ho, i una mangosta està molt bé, perquè les mangostes els irà de molt a serps, i aquest país que hi ha tanta serps, tenir una mangosta a la vora, és com tenir un bon vigilant. El nen es va quedar amb la mangosta, i el nen es deia Toni, i l'emportava tot arreu, i sí, sí, la mangosta amb el Toni cap a casa, i, clar, la mangosta no havia vist mai cap a casa de dones ni de dones. Per tant, mireu, entrava i sortia a fer cada melesa, va embrotar, amb les potes va bucar un tinter, i va atacar tot els papers de l'escriptori, amb els bigotes els va posar, pàboca, oloram, cendré, i quasi sol sucarrima. Em va fer moltes, a l'hora de dinar, seia al costat del nen, i a l'hora de dormir, volgué anar a dormir amb ell. La mare no li agradava, però pare insistia, sí, sí, és important. El que no us he dit és que aquesta mangosta, com totes, sabeu què fan, quan estan a punt de caçar, fan un sorollet. Un sorollet especial, i aquest sorollet és el que dona el nom, aquest copte. Quan veuen, es troben davant d'un animal que el volen caçar, fan un sorollet estrany com ara, cliqui-tiqui-tar, i d'aquí ve el nom. Bé, doncs, la mangosta va anar a dormir amb el Toni, i l'endemà de matí va voler explorar una mica la casa, el jardí. Va sortir el jardí. Va veure que era un jardí molt gran, que hi havia molts arbres, va dir que bé, aquí podria trobar coses que m'agraden que jo pugui caçar. I mentre ho mirava tot i tot ho trobava tan bonic, va sentir uns amics d'un ocell. Ai, què passa aquí? Oh, dius que ara m'acaba la serp, que viu aquí, en aquest jardí, que es diu Nac, m'acaba de robar un ou del meu niu, i no hi ha manera, aquesta serp sempre ens roba les cries. Ah, sí, quan ho vas sentir, el d'aquí t'equivitava i va pensar, oi, si les serps a mi m'agraden tant. Va pensar que bé, que hi hagi un serp aquí i me les menjaré. I mentre ells parlaven, van anar apareixent altres animals d'aquest jardí. Va sortir un ratolí, una granota, i tots diuen el mateix que això. És que tenim aquí una parella de serps, el Mac i la Nagaina, que escolta, se'ns mengen les cries. No hi ha manera que puguem refer i tenir fills, perquè és que abans de que creixin ja se'ns han menjat els ous, on se'ns han robat del meu. Ah, sí, va dir sí. Diu-li el pitjor de tots, veu qui és, el pitjor de tots diu què és. Doncs que aquí, aquestes dues serps han fet un meu. I ja estan a punt de sortir. I si ara tenim dues serps, d'aquí 4 dies entendrem 5 o 6 més, perquè cada vegada que crien, doncs són 6 o 7 més serps que vulguen també menjar de les nostres cries. Ah, ah. El Riqui qui estava i va dir ah, això no pot ser, on té aquest meu, i el van acompanyar. I sí, sí, a mi el jardí, amb un racó, van veur allà tot d'ols, de recers. I el Riqui va agafar una pedra i mireu, va començar a separar els ous. I entre els ratolins, els ous ells i les granotes van matar totes aquelles serpètes, que eren petitones, que encara no havien nascut. Bé, amb això, que l'enac, la serp més grossa, va sortir del calde i això no pot ser. Bé, què ha passat aquí? I el Riqui es va posar tot ous i tot el jardí i van començar a lluitar. En aquell moment van desaparèixer tots, les granotes, els ous ells, els ratolins, es van avagar corrents, corrents els seus caos, perquè només de veure aquella serpia tremolaven. Però el Riqui, el Riquitiquitavi, va ser molt valent, va dir-me que per això, es va plantar caris, va fer-la fort, amb les seves dents, el coll de la serp. La serp era molt forra, vinga a patar fort, vinga a patar fort, amb la seva cua terra. Però el Riqui no deixava el coll i tanta estona va lluitar, va lluitar que, de rep, els ratolins, els ous ells, van tornar a sortir del calde i van anar a veure aquella lluita. I llavors van començar a animar el Riqui. Riqui, va, que tu pots, va, aguanta i el Riquitiquitavi, aguantava fort, ha ferrat el coll de la serp tan fort, tan fort, que mireu, va matar la serp. I tots van estar contents. Ai, que bé, que bé, quin bon company que tenim, ja ens hem salvat. I la negaina, que era l'altra, la parella del nap. Ai, què passarà, què passarà? Amb això, què es va fer fort? I sabeu què va passar? Que la negaina, quan va saber, que havia matat la seva parella del nap, i que havia matat tots els seus ous. Va dir, ara sí, jo em faré una, em faré una, que se'n recordaran de mi. I això va sentir un ratolí. I va dir, oi, anir a avisar el ratolès, anar a pisar el Riquitiquitavi, que dorm el dintre del nen. Ens anirà a avisar-lo, com ho faig, però a la porta de la casa hi havia un gat. I el ratolí no va poder entrar, perquè tenia molta por d'aquell gat. Però el ratolí vinc a pensar, vinc a pensar, sabeu què va fer? Va pujar de la fumera, i per la fumera va baixar dins a la casa, i se'n va anar corrents a l'habitació, on dormia el tònim, a Mancosta. I va avisar el Riquitiquitavi. Corre, corre, que bé, la negaina, que bé, que aquí farà una malaesa tremenda, que tenim poc no li passarà el tònim. Amb això, que el Riquitiquitavi va sortir del llit, es va magarradir en una porta, i es va pirar. Esperar que vingués la negaina. Així que va entrar la negaina, i ja va començar a tortullar-se el peu del nen, però el Riquitiquitavi es va fer un bot i es va fer el coll de la negaina. També va lluitar molt, la negaina era molt forta, també li va mossegar. La pobra Mancosta estava ferida, plena de sang, però llotava, llotava, llotava, fins que acabava guanyant, i la va matar. El demà de matí, sabeu què va passar? Que quan els pares van anar despertant el tònim, sabeu què van trobar? El tònim dormia al llit tranquil, i els seus peus hi havia una ser morta, i Riquitiquitavi tot ple de sang. Però què van fer? Van cuidar, el van curar, i per sempre més el Riqui va anar a viure amb aquesta família, i aquest és el conte del Riquitiquitavi. I conte contat, conte acabat. El gai va fer quik, quik, quik, i el conte ja està dit. El gai va fer cac, cac, cac, i el conte ja està acabat. Ràdio d'Esvern, sintonitzes, Ràdio d'Esvern, la Ràdio de Sant Just durante 8 punts.