Vet Aquí Que... del 10/10/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El conillet. Això va passar no fa massa temps. Vet aquí que hi havia un conillet que de tant de tant de riure se li va esquejar a la boqueta. I li feia molt de mal, tenia la boqueta esqueixadeta. I va dir, què faré jo ara en aquesta boqueta amb el mal que em fa? Diu, ja ho sé, me n'aniré cal sabater. I tal dit, tal fet, se'n va anar cal sabater. Déu-te guard sabater. Déu-te guard conillet. Què et passa? Diu que em podries cosir la boqueta que la tinc esqueixadeta? I tant, que te la vull cosir. Però perquè jo te la cosi, m'has de portar un pèl o un fil, i on te'l vagi a buscar? Diu, el por, el conillet, amb la boqueta esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, se'n va anar cap al por. Déu-te guard por. Déu-te guard conillet, que em podries cosir, donar un pèl, perquè el vols el pèl, perquè el pèl el portaré al sabater, i al sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, però tu m'has de portar una pastanaga. I on la veia a buscar la pastanaga? Diu, al or, ja tens el pobre conillet amb la boca esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, cap al or. Déu-te guard tor. Déu-te guard conillet, que em podries donar una pastanaga, perquè la vols la pastanaga? Diu, perquè jo la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i al sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, i tant, que te la puc donar, però perquè ja te la doni, tu m'has de portar aigua. I on la veia a buscar jo l'aigua? Diu, al riu, ja tens una altra vegada el pobre conillet amb un mocador a la boca, perquè ja no podia més cap al riu. Déu-te guard riu, Déu-te guard conillet, que em podries donar aigua, perquè la vols l'aigua? Perquè l'aigua, jo la portaré a l'or, a l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i al sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. Oi, el riu li va dir, sí que ja puc donar aigua, però perquè ja et doni aigua, tu m'has de portar una d'estral. I on la veia a buscar jo l'aigua? Diu, sí, has d'anar al bosc. Al bosc a buscar l'aigua? Sí, sí, ja tens el pobre conillet que quasi no podia més, que li feia molt de mal la boqueta, cap al bosc. Va arribar el bosc i va dir, Déu t'aguar, bosc, com podries donar una d'estral? Perquè la vols l'aigua? Perquè l'aigua la portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. Diu, sí, sí, jo et donaré l'aigua. Però tu m'has de portar un gos. Un gos. On te'l veia a buscar el gos? El gos aire. I el pobre conillet se'n va al gos aire. Vos aire, que em podries donar un gos, perquè el vols el gos, per portar el llanyat aire, el llanyat aire em donarà l'aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà el pèl, i el pèl el portaré al sabater, que em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. I el llanyat aire li va dir, doncs m'has de portar un pa. I on te'l veia a buscar el pa? Diu, el forner, el pobre conillet, que ja no podia més, que li fia molt, molt de mal la boqueta, se'n va bé d'anar al forner. Ja vas corrents cap al forner, Déu-te guard, forner, Déu-te guard, conillet, que em podries donar un pa. I per què el vols el pa? Diu, perquè el pa el portaré al llanyat aire, el llanyat aire em donarà l'adastral, l'adastral la portaré al riu, el riu em donarà l'aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'or me donarà una pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por me donarà un pèl per cosir la boqueta que la tinc esqueixadeta. I el forner li va dir, i tant que et donc un pa, i llavors el conillet es va posar molt, molt content, el pa el va portar al llanyat aire, el llanyat aire li va donar l'adastral, l'adastral la va portar al riu, el riu li va donar aigua, l'aigua la va portar a l'or, l'or li va donar la pastanaga, la pastanaga la va portar al por, el por li va donar un pèl, es va arrancar el pèl de la cua, que va molt bé, molt bé per cosir, i li va donar. I el conillet el va portar al sabater, el sabater va agafar el conillet, se'l va posar a la falda, li va treure el mocador que el tenia a la boqueta, li va cosir la boqueta, i així va ser que gràcies al forner va poder el sabater cosir-li la boqueta, que la tenies queixadeta, i que t'acric, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat, i que t'acrac, que t'acric, aquest conte ja està dit. Ay, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh, sticht mich keines weder und beißt mich keines, beißt mich der Hungerflot. El poble dels tres camins, una vegada hi havia un poble que tenia tres camins, un camí que anava per al mar, un segon camí que anava per a la muntanya, i un tercer camí que no anava per al lloc. En Joan, que era un noi del poble, no s'acabava de creure que hi hagués un camí que no anés al lloc, perquè ell pensava que aquest camí, si l'han fet deu ser per alguna cosa, per tant, no és possible que hi hagi un camí que no vagi al lloc. I un bon dia va decidir a anar-ho a preguntar a l'avi més vell del poble. Va anar a casa seva, va trucar a la porta, pum, pum, pum, qui hi ha? Es va sentir des de dintre. Avi, sóc en Joan, que l'he vingut a fer una pregunta. Ai, passa, passa, Joan, què vol saber? Doncs miri, Avi. Jo li volia preguntar, que aquell camí que tothom diu que no va al lloc, de veritat, de veritat, on va? Ai, mira, Joan, saps, en aquest poble hi ha tres camins, un camí que va per a la muntanya, un segon camí que va per al mar i un tercer camí que de veritat, de veritat, de veritat, no va per al lloc. En Joan no va quedar preu convençut del que li havia dit l'avi. I una mica trist va pensar, em sembla que hi ha una senyora que és molt més vella que l'avi, li aniré a preguntar. I se'n va anar a casa de l'avi a més vella del poble, va trucar a la porta, pum, pum, pum, qui hi ha? Li va respondre a la balleta. Avi, sóc en Joan, que li vinga a fer una pregunta. Ah, passa, passa, Joan, digue'm, què vol saber? Doncs miri, Avi, jo li voldria preguntar, aquell camí que tothom diu que no va al lloc, on va de veritat? Ai, mira, Joan, jo sempre he sentit a dir que en aquest poble només hi ha tres camins, un camí que se'n va al mar, un camí que se'n va a la muntanya i un tercer camí que de veritat, de veritat, no se'n va al lloc. Joan va sortir d'allà encara més trasbalçat. A veure, va pensar, potser si ho pregunto el senyor Calda, que és el que va anar en aquest poble, ell sí que ho deu saber. I se'n va anar corrents a l'ajuntament. Va preguntar pel senyor Calda, el van dirigir cap a un despatx, i ell va entrar cap a dintre al despatx. Bon dia senyor Calda, bon dia, Joan. Com és que vens, què vols? Miri senyor Calda, li vinga a fer una pregunta. Ah, digue'm, digue'm, Joan. Senyor Calda, aquell camí que tothom diu que no va al lloc, de veritat, on va? Perquè vostè ho deu saber, això, que el Calda li va dir, si mira, Joan, ja t'ho explicaré. En aquest poble hi ha tres camins, un camí que va per al mar, un camí que va per a la muntanya i el tercer camí que no va per al lloc. En Joan no s'ho podia creure, que li contestessin allò. Tan és així, que va pensar que l'endemà ho aniria a comprovar ell mateix. El matí es va llevar, va agafar una motxilleta i va posar l'esmorzar, i se'n va anar caminant, caminant, caminant pel camí que tothom deia que no anava al lloc. Va arribar un moment que li va semblar que aquell camí s'acabava, perquè hi havia com un arbre al mig del camí, però ell s'hi va anar fixant bé, i va veure que per sota d'aquell arbre es podia passar i el camí continuava. En Joan va continuar camí al lloc, i a l'acabació un tros al lloc va veure un gos que venia des de l'altra banda, llavors ell ho va tenir molt clar, aquest bogós segur que ve d'algun lloc, per tant, aquest camí, algun lloc, a l'altre, deu anar. En Joan va continuar caminant, fins que de cop i volta es va trobar amb una casa, què dic, hi ha una casa, amb un palau. Ell s'hi va acostar i va veure que s'obria una finestra d'aquell palau, i d'aquella finestra treia al cap una noia, una noia rossa com un fil d'art, amb uns ulls blaus i lluents. En Joan de seguida s'hi va acostar, i li va dir, escolta'm, noia, i tu qui ets? I ell li va dir, bon dia, Joan, feia temps que t'esperava, Joan no va entendre res, escolta'm, però m'esperaves, i tu de què em coneixes? I ell li va dir, mira, és que jo sóc una fada, i sóc la fada que estic vigilant aquest palau. Per això des de sempre hem dit que aquest camí no anava enlloc, perquè ningú vingui aquí. Perquè aquí només pot venir la gent que siguin intel·ligents i bones persones, si no no aconseguiran venir mai aquí, i com que tu ets molt intel·ligent i molt bona persona, per això has de aconseguir-te arribar. Mira, t'ho explicaré, aquest palau està tot ple de tresors. Agafa els que vulguis que són per tu. En Joan va entrar al palau i va veure que realment estava tot ple de monedes d'or, de joies, de diamants, de coralls. Em va agafar uns quants grapats i se'ls va posar la butxaca. La fada li va dir, mira Joan, jo et deixo un carro perquè el puguis omplir fins a l'altre tot, i no pateixis perquè els cavalls ja saben el camí de tornada. Joan va carregar tot aquell carro ple de tresors i se'n van tornar pel mateix camí fins al poble. Quan va arribar el poble tothom li preguntava, Joan, d'on vens amb aquest carro? Ells li deia, veniu cap a la plaça que us ho explicaré. Quan van arribar a la plaça, els va dir, sabeu aquell camí que tothom deia que no anava enlloc? No es mireu, no és veritat, va parar amb un palau i aquest palau està ple de tresors i jo els he anat a buscar i ara els vull repartir entre tota la gent del poble. Per tant, veniu i anirem repartint per tothom. Tota la gent del poble se'n va anar a la plaça i va agafar part dels tresors que tenien Joan. Tothom menys en Pere. En Pere era un noi que de seguida que va arribar allà va començar a dir, en Joan vés a saber d'on t'ha tret tots aquests tresors. Possiblement deuen ser robats. Jo no em vull, jo no em vull agafar cap perquè no, de cap de les maneres jo voldria tocar una cosa que no se sabia de qui és. Però de veritat, de veritat, el que en Pere pensava era que ell faria igual que en Joan, que es llevaria al matí, se n'aniria per aquell camí i així tots els tresors que vi d'un guessin serien per ells sol. I l'endemà al matí, en Pere, va agafar la motxilla, s'hi va posar a esmorzar i va començar a caminar per aquell camí que tothom deia que no anava enlloc. Va anar caminant, caminant, fins que va arribar un moment que va veure un arbre en ells del camí. En Pere va anar mirant i remirant i remirant i no va trobar cap lloc per on podia seguir aquell camí. I és que resulta que aquell camí només, com havia dit la fada, era pels nois que eren intel·ligents i bones persones. Pels nois que eren ambajosos com en Pere, en aquell poble on ell vivia només hi havia tres camins. Un camí que anava per al mar, un camí que anava per a la muntanya i un tercer camí que no anava enlloc. Bé, aquí una vegada. L'arca de Noé, en mig del Diluví. L'agenda jove de la Bíblia, versió de Justí Bruguera. I a bé va veure que era gran la malícia de l'home a la terra i que continuament els pensaments del seu cor no s'inclinaven sinó al mal. I a bé es penedir d'haver fet l'home a la terra i se'n tristir. I va dir, exterminaré de la terra els homes que vaig crear, dels homes fins a les bèsties, els reptils, els ocells. Em para deixo d'haver-los fet. Però Noé obtinguer el favor de Javé. Noé era un home just, un rat entre els seus contemporanis. Noé vivia amb Déu. Ens anirà tres fills, Sem, Cap i Jafe. La terra s'havia corromput davant de Déu i era plena de violències. Déu contemplar la terra i la veia ben corrompuda. Tothom a la terra havia corromput la seva conducta. Déu digue, Noé. He decidit la fi de tot allò que respira. La terra és plena de violències per culpa d'ells. I ho vull exterminar-nos de la terra. Festa un arque de fusta de xiprer. Fes compartiments a l'arca i recobreix-la de pega per dins i per fora. Has de fer-la així. 300 colzades de llargada, 50 d'amplada i 30 d'alçada. Fes un sostre a l'arca. Acaba-la per dalt a una colzada. Posa la porta de l'arca al seu costat. I fes un pis inferior, un segon i un tercer. Jo faré venir el dilúbid aigua a la terra per estar mirada sota el cel, tot allò que té una leda vida. Tot el que respira a la terra s'ofegarà. Però jo establiré amb tu la meva aliança. Entra a l'arca amb els teus fills, la teva muller i les mullers dels teus fills. De tot allò que viu, el que respira, em faràs entrar a arca dos de cada espècie per conservar-los la vida com tu, que siguin màscla i família. De cada espècie d'ocells, de cada espècie de bèsties, de cada espècie de cuques, n'entraràs dos per conservar-nos la vida. Tu procura tota mena de menjar i fes una provisió, perquè serveix d'aliment per a tu i per a ells. No heu va fer, tot ho va fer d'acord amb allò que Déu li havia menjat. Ja bé va dir a Noé, entre l'arca amb tota la teva família. Veig que és just en mig d'aquesta generació. De tots els animals procura 7 parelles de cada màscla amb la família, dels animals que no són purs, dos, el màscla amb la família. Semblant ment dels ocells 7 parelles, cada màscla amb la família. Així deixarà descendència per tota la terra, perquè d'aquí a 7 dies faré ploure damunt la terra durant 40 dies i 40 nits i faré desaparèixer tot el que ha fet la terra. No he va complir tot allò que Javel li havia menjat. Noé tenia 600 anys quan el Dilúvi cobrí la terra. Noé refugia l'arca amb els seus fills, la seva mulher, les molleres dels seus fills quan vingui a l'aigua del Dilúvi. Els animals purs i els animals que no eren purs, els ocells, totes les cuques que s'arrosseguen per terra, entraran amb l'arca a dins de l'arca de Noé. Dos, de dos en dos, un màscla i una femella, tal com Déu li havia ordenat. I al cap de 7 dies, l'aigua del Dilúvi cobrir tota la terra. L'any 600 de la vida de Noé, el segon lloc, l'aigua del Dilúvi cobriria tota la terra. L'any 600 de la vida de Noé, el segon lloc, l'aigua del Dilúvi cobriria tota la terra. L'any 600 de la vida de Noé, el segon mes, el dia 17 del mes, exactament aquell dia, esbotzaran totes les ponts de la Gran Oceà, sobrien les rescloses del cel. Durant 40 dies i 40 nits, caigueu una aigua a la terra. Aquell mateix dia, Noé i els seus fills, Sem, Cam i Jafet, amb la seva moller, i les tres molleres dels seus fills, havien entrat a l'arca així com els animals de tot espècie. Les bèsties de tota mena, les cuques de tota mena, que s'arrosseguen per terra. Les aus de tota mena, tot allò que té a les i vola. Amb Noé entraran a l'arca una parella de tot el que respira. Els que entraven eren un mestre i una família, tal com Déu li havia ordenat. Acabat, Jafet, tancar la porta, i tots van ser a dins. El Dilúvi durarà 40 dies. A mesura que les aigües augmentaran, van ser a l'arca de la terra. Les aigües anaven creixent, creixent, i augmentaven molt fort, i l'arca sobrava la superfície de l'aigua. Les aigües van creixent tant, que obriran totes les muntanyes més altes de sota el cel, i un cop cobertes les muntanyes, van creixent encara 15 colzades més al darrere. A la vora es van ofegar tots els animals que es mouen i respiren a la terra, els que volen o caminen, totes les cuques, els que es bellucen per terra i tots els homes. Tots els animals que viuen respirant, tots els que viuen en terra a terme, tots van morir. Tots els que es trobaven a la terra dels dals homes, fins a les bèsties, les cuques i els ocells, van desaparèixer de la terra, i tant sols van restar noe i els que eren amb ell a dins de l'arca. La crescura de les aigües de molt a terra va durar 150 dies. Després Déu es va recordar de noe i de tots els animals domèstics i salvatges que eren amb ell a l'arca. Déu va fer passar un vent per la terra i les aigües començaren a minvar. Les fons de l'oceà i les recloses del cel es van cloure. S'acaba la pluja que queia del cel, les aigües es retiraven de mica en mica de la terra, i minvaren cap al 150 dies. El mes a T, el 17 del mes, l'arca va reposar sobre les muntanyes d'Ararat. Les aigües anaven baixant a poc a poc fins al mes de Z, i al mes de Z, el primer del mes, apareguen els cims de les muntanyes. El cap de 40 dies, no he d'obrir la finestra que hi havia fet a l'arca i hi havia el corp que se'n va anar esperant que s'aixugués l'aigua de la terra. Aleshores, no, eh?, hi havia el Colom per veure si hi havia minvat l'aigua de la terra. Però el Colom no va trobar cap indret en posar les potetes i se'n torna l'arca perquè l'aigua cobria encara la terra. Ell allarga la mà, el prengue i la collia amb ell a l'arca. Va esperar encara 7 dies més i hi havia una altra vegada el Colom fora de l'arca. Cap al tard, el Colom li tornarà doent-lo al vec una fulla tendra d'olivera. Aleshores, no, eh?, va comprendre que l'aigua havia minvat a la terra. Va esperar encara 7 dies més i hi havia el Colom que ja no va tornar. L'any 600 de la vida de no, eh?, el primer mes, el primer dia del mes, s'aixuga l'aigua de la terra. No, eh?, va xacar la coberta de l'arca, va aguaitar i va veure que la terra era seca. El segon mes, el dia 27 del mes, la terra ja era tota seca. Llavors, Déu, va dir a Noé, surt de l'arca amb la teva muller, els teus fills i les mullers dels teus fills. Fes sortir amb tu tots els animals de tota mena que són amb tu. Els que volen o caminen i totes les cuques que s'arrosseguen per terra. Que corrin per la terra, que siguin facons i es multipliquin. Noé doncs va sortir amb els seus fills, la seva muller i les mullers dels seus fills. Els animals de tota mena que caminen o que volen i totes les cuques que s'arrosseguen per terra sortiran de l'arca. I hem viscut sobre la terra fins als nostres dies i esperem que viurem molts i molts dies. I aquesta història s'ha acabat, us he agregat. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat i val més creure-ho que anar a veure-ho. Ai, apropaia, que és una noia. Qui em posa una treia per la tucca d'aigua? Percau-me el meu metl, i posa-me a l'estruc. No em porto a la pedra i no em porto a la pedra i no em porto a la pedra. Ai, apropaia, que és una noia. Si veus una tucca d'aigua que no em porto a la pedra i que no em porto a l'estruc. No em porto a la pedra i no em porto a la pedra. Si veus una tucca d'aigua que no em porto a la pedra i no em porto a la pedra So let it be, what it'll be Don't make a fuss and get crazy over you and me Here's what I'll do, I'll pay it to us Not make me have a date with destiny It's just a little crush Not like I've made it every time we touch It's just a little thing Not like everything I've been through depends on you Sha la la la Sha la la la It's phrasing by adrena's and you're bayin' on a heart of tin Please don't make too much of it, baby Say the word forever more, that's not what I'm looking for All I can commit to is maybe So let it be, what it'll be Don't make a fuss and get crazy over you and me Let it be, what it'll be Here's what I'll do, I'll pay it to us Not make me have a date with destiny It's just a little crush Not like I've made it every time we touch It's just a little thing Not like everything I've been through depends on you Sha la la la Sha la la la From near the sky Why do you think it says in your eyes A vision of you and me It's just a little crush Not like I've made it every time we touch It's just a little thing Not like everything I've been through depends on you Sha la la la Not like I've made it every time we touch It's just a little thing Not like everything I've been through depends on you Sha la la la Not like I've made it every time we touch It's just a little thing Not like everything I've been through depends on you