Vet Aquí Que... del 31/10/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres rosa sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Sozeleben duze, macraschen im stron. Die Gänze gibt barfus und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu. Der Ruh kann ihr den Gänzelein auf machen ein Schuster hat's Barfus. El fet aquí que en un racó de món on tenien els tothom va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig dir. El tabelet. Una vegada hi havia un conillet, petit, petitet, tot cobert de pell de color gris. Vivia a un niuet calentó, calentó sota de terra, al fots d'una llodriguida amb la seva marona. Es deia tabelet. I la seva mare es deia marieta cua curta. Cada matí, quan la marieta cua curta sortia a buscar-les morsar, deien al seu fill ara tabelet acotxat ben acotxadet i no et moguis del niu. Vegis el que vegis i sentis el que sentis. No et moguis pas. Mira que ets un conillet molt xicarró, gairebé de bolquers. El tabelet contestava. Sí, mare, sí, mare. Quan la seva mare ja era fora, ells estava molt quieto, amb el morret enfonsat a dins de l'herba verda. Tumbant el cap, una mica cap aquí, una mica cap allà. A vegades podia veure alguna cosa del que passava pel món. Una vegada, un gatx molt gros s'havia aturat d'una branca cridant, lladre, lladre! Però el conillet no es va ballugant ni un peu ni una cama. Va romandre ben quieto, ben quieto. Una altra vegada, una marieta de set taques va fer una passejada fins a la punta d'un briderba, però pesava tant que quan va arribar el cap d'amunt va caure de tomballons d'alta baix. En tabelet es moria de ganes de riure, però no es va ballugant ni amb peu ni en cama. Va romandre ben quieto, ben quieto, ben quieto. Un dia, el sol que es calfava molt, moltíssim, i tot semblava dormit. Tot d'una, en tabelet, va sentir un sonoll lluny, lluny. Com si algú fés xxt, xxt, xxt! Molt quietament. Va escoltar, era un sonoll ain molt estrany. X, xxxxxxxxxxxxxxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxt als avisos de la seva mare, baixa car-se tot dret damunt les potes del darrere. El soroll va parar. Va, va dir el tabelet. Ja no sóc cap criatura, ja tinc tres setmanes i vull saber què és això. Va treure el cap fora del cau i va mirar de dret. Els ulls d'una serpa es garrifosa. Mare, mare! Va cridar el tabelet. Ai, ai, mare! I no va poder acabar, perquè la serpota l'havia agafat per una orella i ja se li cargulava per voltant del cos. Pau, bret, tabelet! Però la seva mare l'havia sentit. Va saltar damunt de les argelagues, va rodular per les pedres, va travessar les herbes i mates corrents sempre com al vent. No era gens prou que la Marietta cua a curta. Era una mare que corria a salvar el seu fill. Quan va veure que la serp s'emportava el tabelet, va prendre amb brenzida i pa-dum, pa-dum! Salta a l'esquena d'aquella serp es garrifosa, l'esgarrapa amb les ungles. La serp va xula rabiosa, però no la va mullar pas el tabelet. Hop, hop, hop, hop! Cua a curta salta de nou, i aquesta vegada li fa unes esgarrinxades que la serp es va recargular, però no va deixar anar al tabelet. Aleshores, la Marietta cua a curta, salta per tercera vegada i li arrenca un tros de pell amb les urpes. Tant va mossegar i esgarrapar que la serp, per defensar-se, no va tenir altra remei que mullar el tabelet. El conillet va rodular com una pilota, va arrancar curre, cames, ajudeu-me, curre, curre, li cridava la seva mare, si ja us podeu pensar si corria. Un moment després, la Marietta cua a curta, ja l'havia encalçat i li ensenyava el camí. Ara ja no calia que el cerquis a ell no havia de fer més que seguir la taqueta blanca que la seva mare tenia a la punta de la cua. El va dur molt lluny, però que molt lluny! On la serp no pogués trobar-nos mai més. Allí, la Marietta cua a curta, es va fer una altra cau per ella i pel tabelet. I ja us podeu pensar que de llavors ens ha. Quan el tabelet sent que la mare li diu que s'estigui ben amagat, no li queden gens, gens de ganes de desobeir-la, ni gens, ni mica. I ve de qui un gat ve de qui gos, el conte del tabelet, ja s'ha fos. Ay, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt mir eine Dreier zum Zuckerfurt brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich kein, mit beißt mich der Hunger Floor. Empera poca por. Rondalla catalana, recollida per obrir-li campany. Ve de qui que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era de llò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses noves, volia saber de totes passades quina mera de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill, li contestava la mare quines preguntes de fer, però ho van sentir parlar de la por. Xics i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por! O bé, feia una por? Però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, s'altreien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, en passar per la tàpia del cementiri, va sentir un arremor. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fuj i ell el derrera. I com que Empera tenia bones cames, el va atrapar. I sabeu qui era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I Empera, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir. Bé, però no tot no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble em parlava, però no va estar ni por, li preguntaven. Por? No l'he vist ja o la por, deia Empera. Jo vaig veure un ull de dragot que fugia i res més. Un dia els xicots del poble li van preparar una. Van dir, ja veuràs, aquest que diu que no té por, ja veuràs. Li diuen, escolta, Pere, vols conèixer la por? Doncs bé, puja dalt del campanar al punt de les 12 de la nit. I ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content que un gín, Jul. I el dia assenyalat en Pere es quedarà l'església ben amagat per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença a sonar la primera campanada, que teniu escales amb un embullo amb doli i un garrot. En sè a mitja escala, ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima amb pena. I veu baixada dalt del campanar un home, tota blanca, i en Pere, que veu aquella ombra, va pensar, vols t'hi jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un i en Pere darrere d'ella. Però en Pere tenia les cames lleugeres i a engrapar l'ombra blanca, aquest aquí que es troba amb ull en sol els dits i el seu davant, un dels xicots del poble que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a corremont, quan l'hagic conegut la por tornaré. Va agafar un galletó, un farcell, i se'n va anar a caminar allà, camina que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble, i va fer parada un hostal. I a l'hostaler, vete qui hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament, va sentir que parlaven de la por, i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, una casa que deien que estava encantada, i que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por com havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar, tot se'l va mirar estrenyats, i en Pere els va explicar que corria molt per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu, va dir un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, sou viu, i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon veure, li va explicar tota la història. La casa estava tancada des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada, perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans que ningú no havia pogut aclarir, i corria la veu pel poble, que el marit de la senyora estava condemnat, i ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure, perquè sí moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau, i cap a casa falta gent. La casa era gran, i rica, maca, no faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora, perquè anava molt cansat. Encara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll, i si hem de dir la veritat era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodulant, rodulant, rodulant, rodulant. Sisclava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica tornem-hi. Altre cap rodulava, rodulava, rodulava. Se sentia aquell sisclatrista i plaf. La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram, es va dir en Pere. És qüestió d'anar-ho a veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un amunt mirant, i remiran totes les cambres i les escales. I amb un iaball, i amb un iaball, perquè a la casa us he dit que era molt gran, us recordeu? I finalment arriba les golfes, i un pic va arribar a les golfes, vete qui que tot el misteri va quedar clarit. El mig de les golfes hi havia una rata de molí, mig inclinada sobre el seu apne, i les rates, que n'hi havia en abundó, corrien per sobre la rata de molí, i la feien girar a voltar, i després es deixaven anar sobre un traspol, i xisclaven, i baixaven que ens hi fos un tubo. El pobre Pere va quedar ben desil·lucionat. Ai, si això diu en por, estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar a llit ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si n'estava d'agrair de la senyora, volia que de totes passades es quedés al poble, i li deia, demana el que vulguis, demana el que vulguis, però queda't aquí amb mi, i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere, jo vull conèixer la por, i ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó, i el seu farcell, i va continuar camí allà. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va arribar a unes terres, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als boros. Quan el reis cristian van saber que en Pere volia conèixer la poliva en dioma, aquí és el llòquin adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí? Doncs em quedo, va dir el Pere. I l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de moros, més que no em volien, i en cabra a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat. I els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants moros com bataven de dia ressuscitaven de nit, i l'endemà els tornaven a tenir més vius que mai al camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere, em quedaré a la nit al camp per veure què passa, i al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por, por, què més voldria? Si estic buscant la poina la trobo, tant de vol a trobers. I tal, dit el fet, quan es va fer fosc, en Pere es va quedar al camp aquella nit, com que el fred era viu, i passava un vent que esglaiava. Ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat. Un paret de morts a la dreta, un paret de morts a l'esquerra, un al darrere, i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, allò més bé. I es disposava a dormir, quan de sobte va sentir una lleu ramor, ell que surt de la seva barraca, i me'n veu una balleta amb un llum d'oli a la mà i a l'altra un olla amb uns untets. La bella, amb més llest de cuna mostela, anava amb els seus untets a cada moro escapçat. Li untava el coll i, clar, li enganxava el cap. I en teniu el moro viu, i així anava passant amb tots els morts. Esclar, que l'endemà n'hi havien molts. Ah, mala bella va dir en Pere, vine aquí! La bella volia fugir, però en Pere va anar amb més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar l'ell a la bella, i aquella nit ja no van ressuscitar més moros. Quan en Pere l'endemà va explicar la feina dels reis cristians no s'ho acabaven de creure, i ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap i després li afegissin. Els reis no volien fer de cap manera, però en Pere, tant i tant i tant, va insistir que no el fa trucar a altra remei que fer-ho. Podem comptar amb quin espai li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'enrevés, la cara a l'esquena i el que el tenia al pit. Ai, fillets, quan en Pere es va veure amb el cap a l'enrevés. Si em va fer de crits i de plors, talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava. Talleu-me el cap i poseu-me el vent dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap i aquesta vegada sí que li van enganxar del dret. En Pere va sospitar a ser disfet. Ara sí que m'entorno a casa, els va dir. Queda't amb nosaltres i deien els tres reis. No cal. Ara sí que conec la por. Perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és mentida o si és veritat, no ho sabem, ja ho trobarem. Bé, aquí una vegada. El caprich de la malcretienta. Hi havia una vegada una dona que tenia una nena que es deia Marietta. Aquella dona, com que només tenia una filla, li havia donat sempre tot allò que havia desitjat. Vaja, que l'havia malcriada. I ja més grandeta s'havia tornat molt a mi, ni era, i molt que m'havia donat molt a mi, ni era. I cosa que demanava, cosa que se li havia de donar i de pressa. Si no, feia una rebequeria fins que ho havia aconseguit. Aquella pobra mare empatia força i es penedia d'haver-la malcriat tant. Un dia, a la Marietta, se li va posar el cap que volia menjar. A la Marietta, un dia, a la Marietta, se li va posar el cap que volia menjar fetge. Clar, la pobra mare no en tenia de fetge en aquell moment, però el que li va explicar, i li va dir que de seguida que n'hi hagués, que n'hi faria. Però la Marietta es va tirar a terra fent una rebequeria, es petar negava com si s'estigués morint, i vinc a cridar, avui feia, avui feia! La mare, molt dolguda i molt embuïnada, la va haver de deixar allà plorant i revolcant-se per terra. I ella estava acostumada, de fet, i ella se'n va anar a la feina. Però de seguida que la mare va ser fora, la Marietta va aparè'nsec de plorar, es va aixecar, es va aixugar les llàgrimes, va agafar un ganivet de la cuina, i va marxar de casa molt decidida. Ai, i sabeu on va anar? La Molgolafra? N'hi us ho penseu, se'n va anar al cementiri, a treure el fetge d'un home que s'havia mort aquell matí. I després ja me la teniu corrents cap a casa, amb el fetge regaliment sang a les mans. Arribant a casa el va caure i se'l va menjar, tan ampla, com ho sentiu? Sense cap mania! I després va marxar cap a l'escola amb la panxa ben satisfeta. En aquella escola hi tenien un hort. Un dia la mestra va enviar la Marietta a l'hort a acollir pomes, i la Marietta se'n va omplir les butxaques, la falda, tota feliç, però quan més tranquil estava, que ja tornava menjant una poma. De sobte la Marietta va veure una col·lavera. Era el cap de l'home el qual ella havia pres el fetge, i li diu la col·lavera, si no em tornes al fetge et mataré. I si dius a algú que m'has vist tan bé, la Marietta va fer un crit, se li va encoure les pomes a terra, la col·lavera va desaparèixer, i ella es va quedar allà al mig de l'hort, glaçada, tan espantada que no sabia ni com m'havia de marxar de l'hort. Així com va poder, va tornar a cap a casa seva, pàlida. La seva mare li va notar, i li va preguntar, què passa, Marietta? No res, mare, no res. Deia espantadíssima. Oi tant que sí, digue'm què et passa. I ella que no, i la mare insistint, i que si no m'ho diràs al final la Marietta, a caos d'orella perquè no ho sentís ningú, i molt menys el mort, li va dir, és que m'ha sortit un cap de mort, i m'ha dit que si ho deia algú em mataria. I ara, Marietta, qui t'ha de matar? Home, no, ja ho veuràs. Quan hagi de marxar de casa i deixar-te sola, tancarem bé la porta. I no tinguis por, dona, no tinguis por. Ai, que la Marietta no li va pas explicar el robatori del fetge de l'home mort a la seva mare. Un dia que la seva mare havia de marxar, va tancar la porta amb clau, i va deixar la Marietta dintre. I la Marietta gandolejava tranquil·lament damunt del llit, i quan més tranquil estava sent uns cops a la porta. Pom, pom, pom, i va escoltar una veu que deia, Marietta, Marietta, ja sóc a la porteta. La Marietta primer es va espantar molt, però després va pensar que la porta era tancada, que era com havien quedat amb la seva mare, i es va quedar tranquil·la. Però que tampoc sent la veu més a prop, a l'escala mateix, i la veu deia, Marietta, Marietta, que ja sóc a la primera escaleta. Ara sí que la Marietta es va espantar, i no el cap de mort que havia entrat pel forat del pany, i la nena va cridar oritzada, i mare, Marietta! I la mort que torna a dir, d'onques i d'onques, per què ho deies, i d'onques i d'onques, per què ho dius? Si no ho haguessis dit, no ho hauria sentit. La Marietta s'enfonsava cada vegada més a dintre del llit, però el cap de mort, el cap d'un moment, torna a dir, em veu més pròpira. Marietta, Marietta, i ja sóc a la segona escaleta. I la pobres nena cridava, Marietta, Marietta, Marietta! I el cap de mort pensava, ja va bé, que cridis, així sabré on t'amagues, i després va tornar a dir el cap de mort, i d'onques i d'onques, per què ho deies, i d'onques i d'onques, per què ho dius? Si no ho haguessis dit, no t'ho hauria sentit. La Marietta estava feta una boleta a dintre del llit, a sota dels llençals, i el cap de mort, que torna a dir, Marietta, Marietta, que ja sóc el replà de l'escaleta, i ella, que només tenies mà per plorar, i mar, marietta, mar, marietta! I el cap de mort, que tornava a dir, d'onques i d'onques, per què ho deies, i d'onques i d'onques, per què ho dius? Si no ho haguessis dit, no t'ho hauria sentit. Ai, la Marietta prou provava de no dir res, s'aguantava la respiració, i intentava posar-se la mà davant de la boca, per tapar-se-la, perquè així el mort no la trobaria. Però quan el mort va tornar a dir... Marietta, Marietta, que ja sóc a la porta de la cambreta. Ai, la nena va dir encara més fort que les altres vegades, i mar, marietta, mar, marietta! I el cap de mort, li va entrar pel forat del pan, i se li tira el damunt i diu, ja et tinc! Me l'agafa, me la mata, i la fa atraços, i se'n va a plaça a vendre-la. La mare tornava a casa, tota tranquil·la, de la feina, i va escoltar que venia encara molt barata, i va pensar, mira que bé, vaig a veure si trobo feixa, i es va acostar a la parada, i va comprar feixa, per fer contenta, la Marietta. Clar, ella prou veia que el venador era un home estrany, i que se m'agava sota una capa i una caputxa, que no li va passar a veure la cara, i que la veu era molt així. Però amb ella li va ser igual, perquè ella, l'única cosa que volia era fer contenta a la Marietta, i per tant, se'n va anar cap a casa amb el feixa tan tranquil·la. Quan va ser a casa, va encendre el fogó, va posar la pell al foc, va tirar-hi oli, i de sobte, escolta una veu que diu, ai mare, no em fragiu, que sóc la Marietta, ai mare, no em fragiu, que sóc la caga new, i la mare va sentir la veu tan fluixa, que va pensar que la seva filla era el pati jugant, i va dir, mira que contenta estar a la Marietta, si fins i tot està cantant i jugant. I es va posar en fren el feixa, i va tornar a sentir, ai mare, no em fragiu, que sóc la Marietta, ai mare, no em fragiu, que sóc la caga new, i la mare seguia pensant que la veu de la seva filla era el pati i que estava jugant, i agafava el feixa, i el tira a la paella, i en el moment en què el feixa toca l'oli tan calent, salcen uns grans esquiches, una fumera, un patatxip, patatxap, que la mare es va tirar enrere espantada i de la paella va sortir, la Marietta, bona i sencera. Ai, llavors sí que la Marietta li va explicar a la seva mare la història sencera de tot el que havia passat. La mare s'ha posat les mans al cap, va sortir el carrer cridant, va cridar totes les veïnes al carrer, veniu, veniu, veniu, i tot es va encorre el mercat. Però el venador de carn ja no hi era. I uns diuen que la Marietta, a partir d'aquell dia, va posar seny, d'altres diuen que no. En tot cas, contacontat, aquest conte, ja s'ha acabat. El gai va fer quik, quik, quik, i el conte ja està dit. El gai va fer cac, cac, cac, i el conte ja està acabat. Ai, apopaiat, això és una noia. Si em posés una dreia amb un sucat i un brot, verkaufich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Stecht mich keine Feder und beißt mich keinen, i beißt mich der Hungerfloor.