Vet Aquí Que... del 7/11/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sençat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El ratolí, l'ocellet i la salsitxa. Hi havia una vegada un ratolí, un cellet i una salsitxa, que vivien junts. Havien posat casa, sabien repartir la feina, i cada un feia el que sabia fer, i vivien en una pau que era una delícia. La feina de l'ocellet era que cada dia havia de volar cap al bosc a fer llenya. El ratolí portava aigua, ensenia el foc i parava taula. La salsitxa cuinava. Però un dia l'ocellet va topar pel camí amb un altre ocell, i parlant, parlant, li va explicar les excel·lències del seu viure. Però llavors l'altre ocell li va criticar molt. Li va dir que era un ximple, que ell feia la feinàcia grossa mentre que els altres dos es donaven la gran vida. Un cop el ratolí havia encès el foc i portat l'aigua, no es retirava d'escançar fins a l'hora de dinar. I la salsitxa es quedava per al foc, només vigilava que el menjar escogués bé. I quan s'atençava a l'hora de la pata, revolcava 3 o 4 cops dins del brou o per la verdura per donar-li gust. I això era una cosa més fàcil de fer. Però l'ocellet no. L'ocellet, a ell li tocava buscar llenya tot el matí, i quan arribava a casa descarregava, i sense descansar, s'asseia a taula. Els altres eren una vida de senyors. El ratolí de salsitxa, que descansaven molt. Però per ell, per l'ocellet, que li tocava la feina més dura, la feina més cansada i la feina més llarga, era una injustícia. L'ocellet va estar pensant el que havia dit el seu amic. I el dia següent es va plantar. No va voler anar a fer llenya, i va dir que ja havia fet prou temps de criat que ara havien de canviar els papers i provar d'una altra manera. I per molt que el ratolí, la salsitxa li van demanar, l'ocell no va sedir. I aquesta vegada les feines les van rifar. A la salsitxa li va tocar anar a fer llenya. El ratolí, fer de cuiner. I l'ocell havia de portar l'aigua, encendre el foc, i per a la taula. I... què va passar? L'endemà cada un va començar a fer les noves feines. La salsitxeta va sortir a buscar la llenya al bosc, l'ocellet va començar a encendre el foc, el ratolí va posar allà el foc, i es va posar a vigilar. Tot estava en marxa. Llavors, el ratolí i l'ocellet les van posar a esperar que la salsitxa tornés amb la llenya, la del dia següent. Però vinc a esperar, i no tornava. I els altres es van començar a passar ància, i l'ocellet finalment va volar a veure si el veia. I sí que va saber què havia passat si tant que ho va saber. Ben a prop de casa, l'havia trobat un gos i... se l'havia menjada. Oh, l'ocellet es va esclamada allò més que entre el gos, però el gos es va defensar. Va dir que no, com queda terra. I l'ocellet, tot trist, va replagar la llenya per l'endemà, va volar cap a casa, i va explicar al ratolí el que havia passat. Ai, quin greu, perquè se l'estimava, né a la salsitxa. Però van acordar de seguir junts i de fer el millor que poguessin, fins de sols. El ratolí va continuar fent el menjar. I quan va voler donar gust a la verdura, va fer com feia la salsitxa. És a dir, es va ficar dins l'olla, com que l'aigua volia. Es va morir. Quan l'ocellet va arribar a preparar taula, no va veure el ratolí per enlloc. El va cridar, però clar, no apareixia. I l'ocellet va fer la seva nova feina, que era fer gillet i el foc. Fos perquè va daba, fos perquè no en sabia prou. Se li va encendre una prometa, i l'ocellet va córrer cap al pou a agafar aigua per apagar-la, però amb la tabalament li va caure la gallada dins del pou, i ell darrere enredat amb la corda, sense poder-se deixar anar. I esclar, quan es va enfonsar la gallada a l'aigua, es va ofegar. I aquí s'acaba la història del ratolí, l'ocellet i la salsitxa, que van voler improvisar. I qui no s'ho vulgui creure, ho vagi a veure. Vet aquí, que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven, hi havia una dona molt pobra, molt pobra, que tenia tres filles, les tres més boniques que el sol i més bones que el pató. Es deien Marina, Antonina i Caterina. Un dia es va tornar al portal de casa seva una balleta que demanava caritat, i la Marina, la gran, de seguida li va oferir berenar a aigua una cadira per descansar. Quan la balleta la va veure tan generosa, li va dir, escolta bonica, no has cridat mai la bella aventura? No senyora, què és això? Mira, al punt de mitja nit tu obres la finestra de la teva habitació i dius en veu alta i clara. Quina serà la meva bella aventura? I ja veuràs què passa. La Marina no va entendre gaire bé, però no hi perdia res fent-li cas. Tot va estar desperta fins a mitja nit, i quan tocaven les 12 hores la finestra va cridar, quina serà la meva bella aventura? I de sobte va escoltar un aveu que venia de la foscor que deia, el rei de nàpuls. Es va espantar moltíssim, va tancar, la finestra va córreficar-se al llit, es va tapar tot el sencer, el cap i tot, no va dormint tota la nit. De fet, se li va oblidar durant tota la setmana, però al cap de set dies el davant de casa seva s'aturaven tot de carrossos i cavalls, i on jo va molt ben vestit, molt ben plantat, amb una corona al cap, va trucar a la porta i va dir la mare de la Marina. Sóc el rei de nàpuls i vinc a demanar la mà de la vostra filla Marina, que he vingut expressament perquè es arma amb ella. A la pobra dona li van fer figa les canves, va bé d'agafar-se al llint de la porta, però encara va tenir ànims de cridar la seva filla. Marina, nena. La Marina va baixar xugant-se les mans amb el davantal, i quan va veure que tota aquella gent la buscava, no se'n sabia venir, ella ja no es recordava pas. El cas és que es va trobar aquell tros d'home amb corona allà davant seu o junyat davant d'ella i li deia, ens casem. Clar, ella es va mirar la mare i va dir, si no, l'àndem a mateix es va fer un cas d'hora i de la més lluit, i la Marina, vestida de reina, va marxar cap a nàpuls amb el seu reiet en una carroça fabulosa i vestida de reina. Un altre dia es va tornar a aturar davant de la porta de casa seva la balleta. Aquesta balleta va sortir l'Antonina, la segona, i també la va vindre a berenar, a veure descansar, i la balleta també li va dir, escolta bonic, que no ha escrit mai la vella aventura. No, no senyora, què és això? Doncs mira, el punt de mitjanita va a la finestra i dius en beu alt i clara, quina serà la meva vella aventura? I llavors, què passa? L'Antonina va fer cas, perquè és de les persones que pensaven que els vills se'ls ha d'escoltar. Es va estar desperta fins a mitjanita i quan tocaven les 12 va obrir la finestra i va cridar, quina serà la meva vella aventura? I de sobte va escoltar un aveu que venia de molt lluny, que deia el Roi de França. Es va espantar moltíssim, va tancar la finestra, va corraficar el sol llit, es va tapar tota sencera cap i tot, no va dormir. Al cap de set dies, ella havia estat mirant per la finestra tot el temps, al davant de casa seva s'aturaven totes les carrors, els cavalls, encara més lluïts que la vegada anterior. I un jove ben vestit, vell, amb corona, va trucar la porta i va dir a la bona dona, sóc el rei de França i vinc a demanar a la mà de la vostra filla Antonina, que he vingut per casar-me amb ella. A la pobra dona, les canves li van tornar a fer figa, però va sortir corrents i l'Antonina, doncs veixava, us ho cregueu o no, pentinada i mudada. I el rei li va dir, vols casar-te amb mi? I la noia va contestar, ja hi hauríem de ser. I l'àndem a mateixa es va fer un casari de allò més esplèndid. I l'Antonina, vestida de reina, va marxar cap a França amb el seu rei, dins d'una carrosa encara més bonica que l'anterior. I encara un tercer dia es va tornar a aturar la balleta. Va sortir la catarina a la petita. I tot efectuosa també la va fer entrar a berenar, a veure descansar, a la va convidar a dormir si volia. I la balleta li va tornar a dir, escolta bonic, que no es queda mai la vella aventura, no senyora, desmira, al punt de mitja nit, a la finestra, i dius, veieu el teclar, quina serà la meva vella aventura, i para atenció que alguna cosa passarà. I en aquest punt la catarina va pensar, ah, ja ho entenc, perquè esclar, ja era la tercera vegada que estava passant allà. O sigui que la catarina es va estar asseguda amb la cadira al peu de la finestra, i quan tocaven les 12, molt il·lusionada, com si anés de fira, va obrir la finestra i va cridar, quina serà la meva vella aventura. I la veu fosca, que venia de la nit, va dir, un gos negre sense nas. Ah, la catarina es va quedar glaçada, i molt, però molt espantada, va acordencar la finestra, es va ficar corrent solllit, es va tapar cap i tot, no va dormir tota la nit, però ella plorava, i plorava, i plorava, i vinga a dir. Les meves germanes han cridat la vella aventura i s'han casat amb reis, i a mi m'ha tocat un gos negre sense nas, no vull, no vull, no vull. I es va passar el 7 dia següent plorant, que no hi havia aquí la consolers, i al cap d'una setmana trocava la porta un gos negre sense nas. Viu aquí una noia que es diu catarina, la mare va treure l'escombra, i va començar a donar-li cops, però el gos tornava. He vingut per casar-me amb ella, i jo sóc la seva vella aventura. La mare vinga a fer-lo fora, i el gos tornava una vegada i una altra, i la catarina no sortia de l'habitació, i vinga a plorar, i vinga a plorar, i vinga a plorar. Tant si va estar tancada a l'habitació plorant, que finalment va dir, i qui em diu que aquest gos no hagi de ser la meva vella aventura de debò? Potser no és el que sembla, i finalment va sortir, i quan el gos va tornar a demanar-li de casar-se, ella va dir, doncs, casem-nos, i que sigui el que hagi de ser. La mare no sortia de desmallada, es van casar sense cafesta, i va marxar a peu, i camina, que caminaràs al cap de 7 dies, el gos negre sense nas, es va tornant un descampat, on només hi havia un esverser. L'esverser és plèndid, això sí. El gos es va ficar per sota, i mossegant aquella rebota, va estirar fort, fins que la barra en caiva apareix un forat, i el gos s'hi va ficar. I la catarina, el darrere. Primer tot era fosc, però de seguida es va veure com una claró, i la llum va anar creixent fins que van anar caminant fins al jardí més meravellós que us pugueu imaginar. Flors i herbs de tota mena, florits, frescos, uns cans d'ocells que delactaven, i una d'aigua, petits llacs, peixos de tots colors, i en un tornet, al mig del jardí, un castell amb 7 torres. I quan van ser davant la porta del castell, el gos li va dir. Catarina t'haig de dir que jo sóc un príncep encantat per una mala bruixa. Fins que no m'hagin desencantat, només em podràs veure com persona una hora al mes a la mitja nit del darrer dia. Quan ara passaré a la porta, em convertiré en ombra, com tantes ombres ja aquí dins que et serviran. I no et podré parlar fins a les 12 de la nit, aquí 30 dies. Però no et faltarà de res, no et preocupis. I dit això, va creuar la porta, i el punt al gos negre, sense anar, es va desaparèixer, fet fum. Ara pla? Va dir la catarina. I es va posar recordat el castell, que era tan gran que t'hi perdies. I des dels recopils baix fins a la torre més alta, tot era luxós i bonic, mòpels, cortinatges, finestrals. I allà on anava, les seguien aquelles ombres, que eren com persones de fum, mudes. Per més que elles dirigir la paraula, no responien res. Al final, quan es va fer fosc, va dir, és que tinc gana. I al moment les ombres van parar una taula, estovalles, tovallons, tot de sed, de plata, cristall tallat. I les ombres van omplir aquella taula, de coses bones per menjar, que ell ni sabia que existien, tot tan bo. I després va dir, oi, voldria dormir. I les ombres van acompanyar una cambra tan gran i tan ben parada, que ni una reina la tindria millor. Els armaris eren plens de vestits magnífics, o llit amb atalassos tos, i mantes i llençols suaus. La catarina cansadíssima es va fer calllit, es va fer fosc i es va dormir. I l'endemà va passar el mateix, va córrer el castell amb un llavall, i tot era meravellós. I només calia que demanés alguna cosa amb éu alta, perquè les ombres corressin a servir-la. Agués estat feliç si no fos aquella soletat, i ella ja va estar esperant, aquell darrer dia del mes s'estava a l'habitació, i de sobte es va fer com si fos de dia. I una d'aquelles ombres es va fer home, i un home molt atractiu, molt ben vestit, que es va acostar a ella i li va llargar les mans, i ella el va veure amb els ulls brillants, amables, sonrient. I li deia, catarina, sóc jo, el teu marit, el gos. Ai, ella no se'n sabia venir, i només era preguntar-li com es podies encantar, però ell no sabia. Només li havia anunciat que la noia que li vindria amb la vella Ventura ho podria fer, però no sabia com. Ells van estar parlant tot a l'hora, però quan va haver acabat l'hora, a l'últim segon, va tornar la foscor i el silenci, i la catarina va semblar que li arrencaven un braç. Cada final de mes la catarina esperava d'esperar-te, llavors parlava amb els discusits, i ella, malgrat que només el veia onar el mes, el va començar a conèixer, i se'n va enamorar, i ell també. Llavors cada vegada que arribava tot era abraçar-se, i fer-se petons, i quan desapareixia l'hora justa, i ella ja el començava a esperar el més següent, no feia altra cosa. I heu de creure i pensar, i pensar, i creure que una d'aquestes vegades el príncep es va dormir, i la catarina llavors va aprofitar per mirar-se'l. Fixament, sense despertar-lo, li anava passant el dit per la cara, per les orelles, pel coll, i li va veure una cadeneta, el coll. I d'aquesta cadeneta penjava una claueta. Aquesta clau demana un pany, va pensar la catarina. I mirant, mirant, va veure que al pit hi havia un foradet de la mida d'una piga. Va ficar-hi la claueta, que li anava just a la mida, i ja es va obrir una finestra al pit. Ell es va acostar a mirar dintre i va veure la balleta, la vella aventura, que anava dient fins que cap campana no tocarà i cap gall no cantarà, o el teu estimant no es desencantarà. Però en aquell moment complia l'hora. El príncep va desaparèixer i va tornar a la fosca. La catarina aquell més sí que va esperar. I quan va arribar l'últim dia, va omplir el príncep a preguntes, però que no sabia res. Els terres minuts es va tornar a dormir, i ella va córrer fins i tot al pit amb la claueta, i va tornar a veure la balleta, que deia, fins que cap campana no tocarà ni cap gall no cantarà, el teu estimant no es desencantarà. Però quan va acabar l'hora també tot va desaparèixer. I va passar encara una tercera vegada, però llavors ella... Ja havia estat rumiant tot el mes, i va dir, però jo caig sé fer, jo caig sé fer, jo caig sé fer. Però en aquell moment es va acabar l'hora. Va tornar a la fosca, allavors la catarina es va espantar. Ella no havia arribat al final, la balleta no havia acabat de dir, i li va venir una idea terrible. I si l'havia mort, va córrer al centre on llum, va córrer a costar-se, va veure que el príncep encara hi era, que encara dormia, que encara hi havia el finestró obert, va voler mirar dintre, les mans li tremolaven, i sense donar-se, va caure una gota de cera al pit d'ell. Llavors es va sentir un gran tro, la terra sencera va tremolar, i tot castell, jardins, ombres, tot va començar a caure, la catarina es va abraçar a ell per protegir-lo, però ja no hi era. Llavors es va eixopir a terra, cridant, fins que es va acabar el soroll, es va acabar els tremolors, llavors va tornar a obrir els ulls, i es va trobar el descampat de l'Esberzer, vestida tal com anava el dia que va arribar. No hi havia res més, l'Esberzer tornava a estar al lloc. La catarina va plorar, va cridar, cridava el gos negre, cridava la mare, cridava la balleta, cridava les germanes, cridava tothom, però ningú li va contestar, va intentar arrencar l'Esberzer, només va aconseguir escarepar-se tota ella, i quan va sortir el sol, va veure que havia de marxar d'allà, i es va posar a caminar, i camina, que caminaràs, va arribar a una ciutat, i allà va veure una balleta, que li resultava familiar, i la balleta la va convidar a berenar, a seure, a descansar, li va oferir aigua, i fins i tot, la va convidar a dormir, i llavors ella li va explicar tot, i llavors la balleta li va dir que el rei d'aquest país ha perdut el seu únic fill amb un encantament d'una bruixa dolenta que l'ha convertit en un gos. Potser és el teu marit, i van pensar que no perdien res anar a parlar amb els reis, i així ho van fer, i aquells pares ploraven d'alegria, escoltant la catarina, i tot era preguntar-li com té els ulls, i com té l'aveu, i com té les mans, i ell ho deia, i els reis deien si calés, si calés, i ploraven, i el darrer dia d'aquell mes van fer tapar tots els batalls a campana del país perquè no sonessin, van fer matat tots els galls, i al punt de les 12 van cridar ben al·li fort des de la torre més alta, cap campana no ha tocat, ni cap gall no ha cantat, fill nostre estimat ja estàs desencantat, i es va sentir un trobo fortíssim, i vam veure venir un genet del fons, que a mi de que anava creixent, ell anava veient que sí que l'era, que sí que l'era, que és ell, que és ell, i van córrer escales de ball i la catarina, baixant els escalons de 4 en 4, i només veure'l se li va abraçar, i tot era fer-se petons pensant que només tenien aquella hora cara ja, no? I es va fer una festa de casori, com no se n'hi havia vist mai cap, van venir tots els reis, els de nàpols, els de França, la mare, la Vallet, les teves germanes, ai, tothom, i van ser feliços, i van menjar niços, i compta contacte, compta cavat. Bé, aquí una vegada. Fa molts i molts anys, a l'entrada del Mar Negra, hi havia una ciutat pròspera nomenada Troia. Els troiants tenien un gran tresor, la Princesa Cassandra. Era tan bonic que la Princeseta, que ja de petita, set generals benjoralla i altats al rei de Troia, amb l'esperança de ser dignes a casar-se amb ella quan fos més gran. La Princesa Cassandra era tan covejada que a les nits dormia el temple d'Apollo, perquè ningú no se la pogués emportar. Mmm, però una nit, el Déu Apollo es va fixar en la Princesa, i va sentir que creixia dintre seu amor i un desig més gran que el que havia sentit, des de la mort de Jacim, el seu amic adolescent. Va dir, m'esperaré fins que siguis una dona Cassandra, i seràs meva. Es va jupir i li va fer un petalorella. I amb el seu olor, Apollo li va otorgar un do. El do de la profecia. De manera que quan Cassandra es va despertar era encara més meravellosa que abans, perquè podia sentir bon llunyanes que parlaven de coses que passarien. M'ha escleta la guerra, entre els grecs i els trullants. El rei i les reines sovint li preguntaven, com acabarà aquesta guerra tan terrible, Cassandra? Però ella no sabia, perquè a la veritat encara era massa lluny. Era com una figura l'horitzó, borrosa, per la distància. Quan Cassandra tenia 16 anys en plena guerra, Apollo va tornar a reclamar-la. I tot feixent i arrugant, el do va arrompar la seva cambra i va dir... Ja n'hi ha prou d'esperar. He vingut a buscar-te. Cassandra va respondre. Em sento molt honorada. Apollo, però he decidit ser soltera. Oh, però jo sóc el villan! Apollo, l'immortal! Mira qui té la meva lira! No, no, si tant me fa! Sisplau, vés-te'n. Però és que jo t'estimo, Cassandra. Et vaig donar el do de la professió. Vaig basar les teves orelles. Jo et vaig fer tal com ets. Cassandra llavors es va posar vermella. Va ser tu? Jo estava dormida. M'hauries d'haver despertat i preguntar-me si volia el regal que m'ho faries. T'ho el torno, el teu regal. Pren-me'l! Apollo es va sentir. M'heu oferit molt ho fes, molt humiliat. Mai ningú no l'havia rebutxat. Ai, el teu més bé i més perfecte. Un regal dels lleus no es pot tornar. Es va lamentar. I va fer així. Almenys, Cassandra... Fes-me un petó. Cassandra va pensar que no hi havia cap mal a fer un petó una persona que t'estima. I es van basar. Però, Apollo, amb el seu alè, ja que no li podia prendre el primer dol que li havia donat ni ganes que en tenia, li va traspassar un segon dol. Segueix fent profecies, princeseta, m'ha disfornaguer, i la va apartar bruscament. Ara estàs més dotada que abans. Quan Apollo va haver marxat, Cassandra va començar a tenir tot de visions terribles. Un incendi i sang, espases, un cavall gegant, vaixells i ombres, esfondraments... El rosa tan bonic de que Cassandra va empolidir. Va corregir dels seus pares. Ara sí que podia contestar la seva pregunta. Para, mare, els grecs guanyaran. Els grecs us assassinaran. I a mi em faran presonera. Ho he vist tot. Calma't, criatura, que no ho veus bé, això. Has tingut un mal son. Vés a descansar. Va dir el rei. Que troies incendiara? Cridava que Cassandra estirant-li la capa en força. Que no ho entens. Ho he vist. Com es cremava? Troies incendiara. Però com més es desesperava que Cassandra, més comentaris feien els trollants. La princesa Cassandra s'ha tornat boja. Quin drama. Tanta belleza i tanta bogeria a l'hora. Perquè Cassandra... havia estat malaïda. La castigada no s'ha creguda mai. En poc temps, els cabells que abans eren floscos, li van tornar grisos de desesperació. La belleza li va desapreixar. I la cara se li va arrugar tota. Les va esquinsar les vestidures. I corria pors que res se turan la gent que trobava. Els grecs tenen un pla. Enviaran un cavall. No va ningú, no la creia ningú. Aquesta va ser la revenja del Déu Apolo per haver ferit el seu orgull. El cap de deu anys a guerra, els grecs van construir un cavall. Un imbens cavall de fusta. Que era pitanal com la porta de la Moralla. I el van deixar allà abandonat. Com un tribut a Troia, la ciutat dels caballs. I se'n van anar amarellà. Com si els retiressin del setge. I tot el que va quedar va ser les marques negres d'un miler de fogueres. Cassandra cridava desesperades. Cremeu, cremeu el cavall. És un caball. Però ningú no li feia càssit. Només era una boja vestit amb parracs que corria pels carrers amb els ulls fora d'hòrbitre. Els trobiants van creure que havien guanyat. Que els grecs s'havien donat per perduts, que havien marxat per sempre i que els hi deixaven un tribut al seu balon. I van entrar al cavall de fusta de la ciutat i el van deixar a la pressa del mercat. Després van començar a ballar al voltant seu per salvar la victòria. Cremeu-lo, destruiu-lo. S'esgargam allà a Cassandra, que no sentiu la dringadissa de les armadures als soldats que hi ha dintre. Però la maledició de Polo, tal com havia condemnat Cassandra, va condemnar els trobiants. No van fer cap cas de la princesa, que cridava que la flota anamiga tornava a calpar la platja, que els soldats grecs sortien del cavall de fusta, que obrien les portes de la muralla, que els alamics estaven a punt d'anar a la ciutat i destruir-la. I tot va passar exactament tal com ella havia predit. Els grecs van calar fòbitos edificis, van saquejar els temples, van assassinar el rei, la reina, els habitants, a Cassandra, el van condemnar l'esclavitud. I, mentre tant, el cavall de fusta s'ho mirava tot des de dalt i semblava que deia que sí que et creia un cesa. Jo... t'he cregut sempre. Ve't aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat i val més creure-ho que anar a veure-ho. T'he cregut sempre. T'he cregut sempre.