Vet Aquí Que... del 5/12/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Vosaltres sabeu per què hi ha arbres que no perden les fulles a l'hivern? Doncs una vegada, això fa molt de temps, s'acostava l'hivern i tots els ocells que l'hiven que se'n van a l'Àfrica ja havien marxat i no havien de tornar fins a la primavera. Tots menjo un ocellet que no podia volar perquè s'havia trencat una leta. I no sabia com fer-s'ho, i busque que buscaràs un indret calentó per arrecerar-s'hi, va veure els magnífics arbres del gran bosc. Potser aquests arbres m'abrigaran durant l'hivern, va pensar. Ell que s'acosta a l'hora del bosc, mig saltir-onant, mig gelatjant, amb penes i treball. El primer era que troba era un platen, amb unes fulles grosses, boniques. Platen, van platen, va dir el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. No em fa sorriure, jo tinc prou feina vigilar les meves branques jo. Opa, ja te'n pots anar. I l'ocellet, temblar la trencada, mig saltir-onant, mig gelatjant i amb penes i treball. Va arribar un altre arbre. Aquesta vegada era una morera, molt ofenosa, ella. Morera, bona morera, deia el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. I ara, va fer la morera, si et deixava viure a les meves branques fora escapats de picotejar-me les fulles i després les cucs de seda no me les voldran. I ara ja te'n pots anar. I l'ocellet, temblar la trencada, mig saltir-onant, mig gelatjant amb penes i treball. Arriba fins un gran salsa que creixia a la bord del torrent, amb les branques cliqueien fins a terra com fent una capa. Salsa, bon salsa, va dir el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. O sigui que no, va contestar el salsa, no em vifatjo amb desconeguts. Vestón, vestón! El pobr ocellet, ara sí que ja no sabia qui adreçar-se, però tot i així anava amb la trencada, va continuar mig saltir-onant, mig gelatjant amb penes i treball, mirant cap aquí i mirant cap allà. Aleshores, el va veure la Bet, i la Bet li va preguntar on va el ocellet. No ho sé, pas, va contestar el pobrissó, els arbres no em volen abrigar, i jo no puc volar amb aquesta la trencada. Doncs vine aquí amb mi, va dir la Bet, tria la branca que m'estagradi per viure. Mira, cap aquesta banda em sembla que és on ni fa més escalfor. Oh, moltes gràcies, va fer el ocellet, i mi podré estar tot l'hivern! Ja ho crec, va contestar la Bet, encara em faràs companyia. El Pi, que és cosigermada a la Bet i vivia allà al costat, quan va veure el ocellet que si el tirónava i la atejava per les branques el seu parent li va dir, oh, mira les meves branques, no s'han anat a païdes com les de la Bet per abrigar-te, però jo soc molt fort, i us guardaria tots dos al ben gelat. I és així com l'ocellet que es va arranjar un reconeixement calentó a les branques de la Bet, i el Pi li feia paret contra el vent. Quan el ginebre va veure aquestes coses, va dir que ell alimentaria tolibant l'ocellet amb els ginebrons que li cobrien les branques, perquè els ginebrons donen molt d'aliment als ocellets, ho sabeu, oi? I el nostre ocellet estava molt content en el seu recobrigat de la Bet, el Pi, el resguardava del vent, i cada dia anava menjar ginebrons a les branques del ginebre. Els altres arbres, que veien tot això, en parlaven entre ells i malament. Jo no deixaria pas viure la meva branca, és on que no sé qui és, deia el Platen. A mi em faria por que no em pitucegés les fulles, deia la Moreira. Doncs jo no m'hi faig amb desconeguts, ho feia el Salsa, i tots tres et xacaven el cap en burgull. Però una nit el vent del nord va passar pel bosc, va bufar les branques amb el seu alegre assat, i fulla que tocava, fulla que queia. Ei, el vent del nord hauria volgut arreglar totes les fulles, perquè li agradava molt de veure els arbres despullats. Puc tocar tots els arbres? Va preguntar al seu pare que era el rei del cel. No va dir el rei del cel. Els arbres que han estat bons en brossollet, poden conservar les fulles. I així va ser que el vent del nord va deixar que la vet, el pi i el ginebre conservessin tranquil·lament les fulles tot l'hivern fins a la nova brutada. I de les hores en Sa ha passat sempre el mateix, i com t'ha comptat, com t'ha acabat. I el rei del cel, això és una noia. Les dues balletes, compte popular català, van ser molt boniques, i hi havia una vegada dues germanes balletes que vivien en una caseta a la muntanya. M'alvivien dels formatges que feien de 4 cabres, d'unes pomeres, dels ous d'unes gallines, i poca cosa més. Una es deia Margarida i l'altra, Rosella. La Margarida era la gran i la més llesta i estuta, però sempre havia estat força lletja. Era bona com el pa, però innocent com una criatura, i feia cas de tot el que li deia la seva germana. La Margarida sempre havia tingut enveja de la germana petita, i sense que ho sabés ningú, li havia anat espantant tots els pretendents, i cap de les dues no s'havia casat mai. Esclar que tot això ara ja feia molt de temps, i ara tenien les cares arrugadetes, les verbetes punxegudes i els nassos d'esperver. Tant mateix, la Margarida encara tenia gelos de la germana, però ho dissimulava tan bé com sempre, i la Rosella mai no es va donar de res. Un dia, van saber que havia de passar per aquelles muntanyes el fill del rei, que era un brit sap vell i de cor tendre. Deien que darrerement se'l veia molt trist, i els seus amics feien corre que tenia ància per casar-se, però que no trobava cap noia que li agradés prou. La Margarida, des d'acabar sentia dir que venia el príncep, va tenir una idea que, per una banda, li podria solucionar la vida la poca que li quedava, i que per l'altra li faria treure del davant, per sempre més, la bàbua de la Rosella. Germana meva, et casaré amb el fill del rei. La Rosella va riure cor que vols creient que la seva germana li acabava de dir un acudit, però la Margarida ben sèria va continuar. No riguis i fes tot el que jo et mani. Ara mateix et fiques el pols a la boca i no paris de xumar-lo tota la nit, tota la nit i demà fins que jo t'ho digui. I ara, per què? Amb el dit amb remull s'inflarà l'apell. Es farà el 90 i et quedarà tan bonic com quan tenies 15 anys. La Rosella va fer cas de la seva germana com feia sempre. Al cap d'uns dies la Margarida va anar a veure que tal marxava aquell pols a i va comprovar que, a força de xuclar-se'l tota la santa nit i tot el dia, s'havia transformat en un ditet adorable, com el d'una princeseta, cosa que feia un contrast terrible amb la cara rugada de la pobre dona. Serem riques. Ara, escolta, explica la Margarida. El príncep no t'ha de veure més que el dit. Va instal·lar la Rosella a l'habitació a les fosques i ella s'ha d'anar a pasturar les cabres pels voltants de la caseta. Efectivament, el fill del rei es va acostar i la Margarida quasi és mort d'emoció, d'admiració i de por al veure aquell esplet de joves, nobles, criats, patges, enmig de tots, el fill del rei. Més alegre i majestuós que ningú. El príncep, en veu amable, li va preguntar. Viviu en aquest meset? Sí, senyor príncep, Margarida era lleig, però sabia fer-se la simpàtica. M'agradaria, senyor, va dir després d'una reverència servil, obcecar-nos amb un got de llet calenta. Si voleu entrar a casa meva, hi va guiar el príncep al seu petit seguir-s'hi fins al davant de la casa. La Margarida ja anava explicant que vivia amb la seva neta, que es deia Rosella. És molt joveneta, senyor. No ve de pagesos, no?, que el seu pare era noble, però tant ell com la seva mare es va morir i jo l'he pujada tota sola. No sé què faria amb l'una sense l'altra. I Margarida el dia això va fer un somriure tan innocent que va arribar al cor del jove. El príncep, amb l'ància de conèixer noies joves, va demanar que la fes sortir. Ai, senyor, em sap greu, però és tan bonica i tan tímida que no gosa mostrar-se. El fill del rei era presa d'una gran emoció i s'oblicava macalorament veure-la, i la Margarida, com qui té un tresor, s'hi resistia. Finalment, va aparentar que adoptava. Doncs, mireu, senyor, ella encara és el llit. Puc fer-ho que us ensenyi? Ai, que us ensenyi? La cara no, no voldrà pas, és molt vergoniosa. Una mata amb poc, però podríem fer una cosa. On dit si que us el podrà ensenyar? El fill del rei tenia al cor inflamat de veritat i bastari d'acord. Estava en aquesta edat tan perillosa en què un home és capaç d'enamorar-se d'un home d'una dona bonica, d'un ratx de l'ulluna en el bosc. La Rosella ho escoltava tot des del llit i estava tabalada de veure com la seva germana era capaç d'inventar tants embolics, però esclar, ella sempre li feia cas en tot. El pritsa va entrar a l'habitació amb dos cortesans i quasi a les palpentes van arribar fins al llit. La margarida només duria a la mà un espelma. Caríssima Rosella, diré el príncep amb gran cortesia. Jo, príncep, pareu d'aquell regne, ho saludo respectuosament. La Rosella, tapada cap i tot, va respondre la salutació amb dues paraules minses, però amb la boeta més fineta i dolça que va ser capaç de fer, que ell va sentir rebotar en mig del propi cor. Va fer sortir el dit polze de sota els llançols. El jove, il·luminant només per la pelblè de l'espelma, va veure aquell dintre rosat i blancíssim, suau i jovenil, i va caure a genollat mentre el cor li batia fortament. De seguida, la margarida els va pregar polidament de sortir de la cambra. No fos cas que algú començés a donar-se de la farça. I a fora, el fill del rei va dir, que la margarida no m'ho negueu. Vull casar-me com més aviat millor amb la vostra neta. És cert que té la sang noble pel seu cúttis o conec, i no en trobareu un altre que tingui una dolçó de veu com la que ella té. Senyor príncep, però m'agradaria respondre seriosament la vella, però no. Com voleu que es casi aquesta tendre i verconiosa d'unzella? Ah, no, no, no li puc pas demanar. I la margarida fent veure que s'adia contra cor, fins que finalment va dir que consentia amb la condició que la núvia estigués tapada fins després del casament. I tal, dit el fet, el feliç núvi va enviar els seus homes a cercar tot el que calia, i en els dies següents la margarida, única encarregada de tenir cura de la seva neta i preparar-la pel dia amamorable, revia meravellosos vestits, riquíssimes joies, regals d'or i plata, que ella guardava amb un racó tot secret. Aquest d'una setmana s'organitzava el seguici cap a Palau. La Rosella tapada tal com havia demanat. Anava seguida del fill del rei, dels consellers dels Cortesans, i de la margarida, que semblava una senyora de la noblesa tan ben vestida com anava. Els ancians reis esperaven assabentats de tot el que el príncep els havia dit, i la boda va ser festuosa, de les poques que s'havien vist a la contrada. Acabada la cerimònia noxial, la margarida va dir al príncep que, com a ella era vella i pobre, i els seus costums eren senzills, no sabria acostumar-se a la vida de Palau, i que ho volien tornar-se en el poble. I el va obligar el tros de pa del fill del rei a jurar-li que no anirien a veure ni la farien buscar mai. A aconseguir aquesta seguretat es va vendre tot els regals de valor que havia anat amagant, i amb una bona bossa plena de monedes d'or es va instal·lar en una caseta molt ben parada, sentint en el seu cor el plaer dels benjetius, és a dir, a la grança dels embonics, i les desgràcies que esperaven el seva germana. I mentre tant l'enamorat príncep va voler veure la cara de l'esposa a la nit del casament. I quan, després de forsejar molt, va aconseguir destapar i veure la cara de l'infel·lís vella, de primera impresió el va deixar sense l'e. Després es va enreviar tant que no va poder evitar agafar-lo com un fardell i llançar-la per la finestra. Però el destí, o potser la casualitat, va voler que la rosella no s'estava llest contra la terra, sinó que caigués d'un massís del plantes del jardí que voltava al Palau. La qual cosa li va salvar la vida. Però va quedar tan baldada que no va tenir forces per aixecar-se, i va passar allà tota la nit de tots aixis i ois que haurien trencat el cor de qualsevol pel mal que tenia tots els ossos i les punxades. Però ningú no la va sentir perquè era a la part de darrere del Palau. Eus així que, cap a la matinada, va passar per allà tres belles bruixes, i la vam veure estenallada i gemagant en mig dels metolls amb la camisa de dormir, i li vam preguntar què tenia, i la rosella els ho va explicar tot fil per randa. L'espectacle i l'història els va fer tanta gràcia que ploraven de tan riure. Al final, la més vella entre riotes va parlar així. Vésquina desgràcia, pobre dona, si ens hi trobéssim nosaltres, bé que ens agradaria que algú tingués compassió. Què us sembla? Si la fem feliç, va, donem-li un do. I tot seguit es va posar seriosa i va dir. Per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat, el que ara diré que sigui ben veritat que aquesta iaia es torni de 19 anys. I si va tornar? La segona diré. Per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat, ara et diré qui sigui tan veritat que aquesta fadrineta es torni més bonica que el sol. I si va tornar? I la tercera diré. Per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat, el que ara diré que sigui ben veritat que sempre parli ho faci amb veu melodiosa. I també ho va tenir. Les tres bruixes se'n van anar després de demanar-li que aquell encantament fos un secret. I la rosella tot d'una es va trobar joveníssima, tan bonica que la seva cara lluvia com el sol. I cada vegada que parlava, la seva veu sonava com una música. Quan el Pínxap es va despertar aquell matí, el primer que va pensar és que tot havia estat un mal son. Però malauradament anava recordant i es va obligar a mirar per la finestra a veure aquella mena de monstre amb qui l'havia encasat. I ve aquí que va veure una preciosa donzella encara entrevista a les flors del jardí. Es va ficar les mans al cap. De què estàs s'ho enviant? Si mai no havia vist una noia tan bonica, que potser anava begut, dió. I estava preocupat. Va córrer escoles avall, armant un gran rebomboni fins a arribar al jardí i allà va agafar la seva rosella a pes de braços de llàgrimes de penediment i vinga a demanar-li perdó. No ploris, príncep meu, va dir la graciosa rosella amb la veu seductora. Això que t'ha passat, ho he llegit jo en comptes de prínceps i princeses com nosaltres. Deu ser que algun bruxot tan cantat per uns moments i per això no m'has vist tal com era. El fill del rei encara va estimar-la més per mostrar-se tan bona i comprensiva, i a partir d'aquell dia van ser molt feliços. Després de passar en els dies, la margarida s'estranyava de no sentir a parlar més que de la felicitat dels esposos. Va molt pèrfida, esperava que el príncep fes matar la seva germana o almenys la tanquesa en algun calabós per sempre més. Per no tornar-se a boja de gelos, un bon dia es va presentar el palau. La rosella es va alegrar molt de veure-la i la va abraçar tot amorosa. Com tu has fet per tornar-te jove, rosella, va preguntar sense fer compliments, la princesa va obrir la boca i no sent per explicar-li, però va recordar temps que les bruixis li havien demanat que no digués res, i va improvisar, amb molta precaució, que havia demanat a un cuirater que l'inflés per la cama tal com es preparen els cuïnos per contenir el vi. No esperava que se la cragués, però la margarida s'ho van passar del tot, i sense acomiadar-se, presa d'enveja, i raoncúnia se'n van anar corrents a cada primer cuirater que va trobar i li va demanar que l'inflés. El cuirater és clar, no volia, però amb veure els diners que li oferia, va acabar sedint. La va fer estirada molt a la taula, li va lligar una cama, li va fer un trau a l'altura del turme, i es va posar a bufar amb les manches. La pell de la vella comença a ativar-se, les arrugues van començar a esborrar. Margarida, tot i el dolor, es sentia més lleugera, com si anés a envolar-se. Amb un mirall anava comprovant que sí s'inflava, que sí, que se li anaven les arrugues, però que seguia vella i lleig, i estava rabiosa. Cridava el cuirater que l'inflés més i més, i el cuirateu anava fent fins que va passar una cosa horrorosa. La vella, margarida, va explotar com un globus, i d'ella no se'n va cantar mai més ni gall ni gallina. El príncep i la Rosella van viure molts anys i van fer molt feliços, i darrere a la porta hi ha un plat de confits, i piquen els dits. Veig aquí una vegada. El Caballé de Milany, la gent popular catalana. El castell de Milany s'acaba antigament al Iferreny, al cap d'un de la Serra que se para les comarques del Ripollès i d'Osona. Compten que fa molts anys hi havia un caballé jove, que a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles, i masies a banda a banda de la Serra. El caballé de Milany va sentir tant s'ha disfet de viure que una nit a la tornada d'una festa va sospirar. Ai, no sé pas què donaria canvi de poder viure sempre, sempre, sempre, i disfrutar com ara. A l'acte se n'hi va presentar el dimoni, i li va dir que si li donava l'ànima, ell li procuraria el rei màgic per poder viure sempre. El Caballé de Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis del dimoni. De seguida es va donar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, i que mentre ell visqués el diable no la tindria pas la sevaànima, i en cas que morís tampoc, perquè llavors el dimoni hi hauria trencat el pacte, va respondre doncs que ja estava d'acord. Tracte fet va esclavar el dimoni, a canvi de l'ànima no moriràs mai, si tu no et vols morir, naturalment. Ho tinc molt clar que no em vull morir mai, va confirmar el jove caballé encantat de la vida. Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la Xemeneia una estella de teia que servia per fer llum. I va dir el caballé que la guardés com un tresor, que la desés en un lloc secret del castell, on no la pogués fer molt bé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfomar-se, va sentenciar, tu seràs etern com aquesta teia. El jove li falta tens per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paraet de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament en pedres i calcs. El caballé va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim, fins com dia, va notar que es feia vell. De primer, per reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia complert el tracte. Després, però, recordant, fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el banyeta, es va donar que de fer-se vell no se n'havia parlat. I que, per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove. I així va ser com el caballé de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell. Ha segut el padris de la plaça d'armes, va veure morir els seus amics, els seus germans, i fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar en pas, es va arropir el banc del foc des d'on va veure morir els seus nets. Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat sec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gorigoris dels capellans. Al cap d'un temps es va tornar a sort, i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas s'havia distingit l'olor de la can que rostien a les brases, de les llufes que afruxava el gos. El vell caballé va sobreviure un rosvari de generacions. Els hereus del castell naixien, esteien grans i morien, però el vell sempre estava assegut el banc del foc, i mòbil com un tronc. No tastava res, ni menjant ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava continuament, com si desbaria gés, amb uns crits i gemets que ningú no entenia. Al cap de molts anys els descendents fars de sentir remogar aquell vell que només servia per ocupar el recor més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endresos. El vell no va calar, al contrari, continuava gemagant cobert de tereïnes en milltona pila d'armes anticuades i deines del camp, retirades de la circulació. Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora a les moralles del castell, es van estrenyar de sentir aquells crits, i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que es replapiajava. Els foresters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre. No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell. Que el podríem visitar, senyora. La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar. Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé, i va acompanyar-nos a la cambra on havia desat el vell. Els foresters van escoltar-lo amb molta tensió. Després van dir... Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiat als llibres. I, que dimoni es diu, es va estrenyar la dona. Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Dèia que dins del mur d'una determinada cambra del castell, hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que l'atiressin al foc de seguida. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar la magatella de la teia. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar la magatella de la teia. Van tirar-la al foc i, a mesura que es cremava, el vell emmodia fins que va poder morir tranquil. Compten que el caballer de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infer on havia anat a patar no fossin res comparades amb els horribles torments que havia patit al llarg de Milany de Malviure, com un trastot inútil. Avui, de la nissaga dels senyors que habitava en l'antic castell de Milany, no en queda arrastre, i de l'altiva Ferreña Fortalesa, tants sols en queden les ruïnes d'un païs de paret i les pedres escampades muntanya-ball. Aquesta llegenda, doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat dels temps que tard o d'hora tot ho destrueix. I aquest conte s'ha agradat, o aquesta llegenda ha estat ben explicat fins aviat. Ve't aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. I si ha passat és mentida. Ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, i la ràdio de Sant Just.