Vet Aquí Que... del 12/12/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sençat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Sofia de l'Associació de Mestres Roses Sençat, i de l'Associació de Mestres Roses Sençat, i de l'Associació de Mestres Roses Sençat. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Amics Pollet, veta-s'hi per tots els que m'escolteu, que fa molt i molt de temps, dues dones van posar dues gallines llocs a covar un ou cada una. El cap del temps només va néixer un Pollet i totes dues deien que era el seu. Es van barallar de valent, crits, esgrapades i fins i tot algun estirada de cabells. Però és clar, d'aquella manera no podien continuar, i acordaren que anirien a veure el rei perquè dictés sentència. El rei les va escoltar i en gran majestat va dir, toca mig Pollet per cada una. El Pollet s'ha de partir i es va fer tal com havia dit el rei. Una de les dones, quan va tenir el seu mig Pollet, el va arrostir i se'l va menjar. L'altra se'l va endur a casa i li va dir, mira et diré mig Pollet i si vols menjar vés a pasturar. El cap d'uns dies de pasturar, en mig Pollet es va trobar una moneda d'or. No se la va menjar, per por que li fes mal de panxa. La va dur a la mestressa i va estar d'allò més contenta. Vés a saber si em podries trobar més. Tu, picotejant, entens prou, però a mi m'aniria molt bé tenir unes quantes monedes d'or perquè haig de comprar de tot. Com mig Pollet va respondre, si vols monedes, aniré a veure el rei que és qui té més de tot, a que el rei falta gent. I es va posar a caminar, camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, cantava. Vaig a que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Soc a mig Pollet content, a que el rei falta gent. I qui en tingui, que en donqui, i qui en donqui, que en tingui. Veus aquí? Que al cap de poca estona de caminar es va trobar un ramat d'escarvats piloters que li van preguntar on vas Pollet tan content. I el mig Pollet va contestar, a que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig Pollet, però els criats de la porta no us deixaran entrar. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva bala. A que el rei falta gent. Ja tenim mig Pollet amb els escarvats sota l'ala caminant cap al Palau del rei. Caminant, caminant, es van trobar un aixam de velles. Les velles veient el mig Pollet tan content li van preguntar on vas mig Pollet. A que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig Pollet, però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva bala. A que el rei falta gent. I ja tenim el mig Pollet amb els escarvats i l'aixam de velles sota l'ala caminant cap al Palau del rei. A que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu? Sí, va contestar el mig Pollet, però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva bala. A que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu? Sí, va contestar el mig Pollet, però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva bala. I en mig Pollet i tota la colla amagueu sota l'ala van arribar les portes del Palau del rei. Els criats de la porta li van barrar el pas. I ets tu? Què vens a fer aquí? Sóc en mig Pollet content. Vinga que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Qui en tingui, qui en donui, qui en donui, qui en tingui. Els criats no li van contestar. I d'un cop de peu el van enviar el femer. El mig Pollet, abans de morir de pudor, va cridar. Escarbats, ajudeu-me. Els escarbats van sortir de sota l'ala i es van posar a fer pilotes sense parar amb tot el que van trobar en aquell femer Podem. Els criats van anar al femer pensant que trobarien en mig Pollet mort entre els fems, però van trobar en mig Pollet més content que unes castanyoles. I repetia, vaig a que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Els criats van córrer a explicar el rei el que passava. El rei, aerat, van anar, que portessin el mig Pollet al mig de la plaça. I després hi va fent els soldats. I abans que el capità donés ordre de disparar, el mig Pollet va fer sortir la xamp d'avelles que tenia amagada sota l'ala. Les avelles van volar directes als soldats i van repartir picades i més picades per orelges, nassos, gautes i per tot arreu on hi havia un tros de pell. Aquells soldats, tan valents com eren, van tirar els fusells i calmes, ajudeu-me. Les avelles no em van tenir prou amb els soldats, també van atacar els criats que com podien, corrien cap a casa del rei i allà tancaven portes i finestres. I el rei, quan sent aquell soroll dins a casa seva, mana que sortin les tropes i matin en mig Pollet del Limoni. Les tropes van sortir el moment i desfilant van anar cap a la plaça a buscar en mig Pollet. En mig Pollet es veu amb gran perill i diu, muntanya surt, la muntanya surt de sota l'ala i plaf. Es tira sobre les tropes que volien matar al mig Pollet i també sobre el Palau del Rei, que va quedar del tot destruït. Del Palau del Rei només va quedar sencer un tros just on hi havia les monedes d'or. En mig Pollet va agafar totes les que va voler i em va deixar una pila per tots aquells que no s'ho creguessin i ho volessin anar a veure. I qui en tingui, que en donui, i qui en donui, que en tingui. I, compta contat, ja s'ha acabat. Ay, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beiß mich keine beiß mich der Hungerflot. Per què el Grebul té les cireretes vermelles? La gent de catalana recollida per Joan Amades. Josep i Maria, fugint del rei erodes que volia matar al nen, passaven per un camí noi quan els soldats els van descobrir. Els freits van mirar on amagar-se i no veien sinó unes grans mates de Grebul que creixien per al camí. Quan els soldats arribaren els descobriran allí al darrere i es llançaren damunt les mates per agafar-los. Els Grebuls es feren molt i molt i molt espèsos, tant que no els deixaven passar. I quan els més decidits volgueren atravesar-los, les punxes de les fulles els esgarraparen la cara a les mans, els vasos, les cames, de tal manera que totes les fulletes quedaran tacades de sang. I ells ben esgarranjats. Els soldats recollaren a Doloritz fins que es decidiran atallar el Grebulat. Però, en acabar, ja no veien al lloc ni la penjada més lleu dels tres fugitius. D'aquell dia en sap, cada any per Nadal, el Grebul té cirretes vermelles com gotes de sang. Una vegada. Ara us explicaré com va ser que un noi pell roja va capturar el foc, tal com ho comptava una tradició índia. Diu que això va passar fa molt, molt de temps, a les hores que la gent en tenia el parlar de les bèsties i que el collot, una mena de gos llop, era el Conseller de l'Home. En una de les tribus hi havia un noi que tenia el peu molt lleuger i una vista finíssima. Sempre corria pels boscos en companyia del collot. Miraven, tefanejaven, tefanejaven com els homes, emblemar, pescaven els peixos en els tolls d'aigua entre les roques i, com les dones, per menjar, desenterraven arrels amb una pedra punxeguda. El noi deia que el collot era molt llibertiu, però quan venia a l'hivern veiem com tots corrien mig d'espullats de munt de neu fins que arribaven a les cavernes i se reunien en un recor, tremolant tots de fred. Veia tot això i s'entristia, s'entristia de la misèria del seu pobre poble. Un dia li ho va dir el collot. El collot li diu, va, no t'amoïnis, fes com jo, li va contestar. El noi diu, ho ves, tu tens un bon abric amb la teva pil. En canvi, els homes no tenim res. Deixa-ho córrer. Anem, anem, anem a caçar, va fer el collot. No, no vull caçar, no vull caçar. Més fins que no hagués trobat la manera de guardar el fred del meu poble. Va dir, noi, dona'm un bon consell, tu que has voltat pel món i em saps molt. Ja rumiaré li va dir el collot, ja rumiaré alguna cosa. I va arrancar a córrer, va marxar, però el collot era rumiant, rumiant, rumiant. I el cap de molta estona va tornar i va dir, només hi ha un remei, però és massa difícil de aconseguir. El noi li diu, mai, mai és massa difícil, sempre hi ha una possibilitat. Aleshores el collot va dir-li, va dir-li que caldria anar fins a la muntanya ardent a portar el foc. El foc? Qui és el foc? Va preguntar el nostre indi. El foc va respondre el collot i és vermell com una flor vermella, però no és cap flor. Corre entre l'herba i se la menja com un animal, però no és cap animal, és perillós i dolent com una mala cosa. Però es torna un bon servant si el fiques en una gàbia de pedra i li dones llenya per menjar. Aleshores guarda del fred. L'aniré a cercar, va dir el noi. De primer va demanar a la tribu que li donessin 100 bons corredors. Després, tots junts amb el collot, van marxar cap a la muntanya ardent. El cap d'un dia van deixar el camí al corredor més feble i li van dir que els esperés. El segon dia van deixar el més feble dels que quedaven i així ho van anar fent dia tras dia fins que el que feia sent van deixar el darrer. El noi i el collot van començar l'última jornada del viatge. Van passar muntanyes, planes i buscúries. I a la fi van arribar el gran riu que corria pel peu de la muntanya ardent. La muntanya era una gran xemeneia coberta d'un fum espès i negre. A la nit els esperits del foc i dançaven al voltant i l'aigua del riu semblava tota roja. A les hores el collot va dir ature't així fins que et portaré un tio encès de la muntanya ardent. Estigues preparat perquè a quan jo arribaré em faltarà la l'e i els esperits del foc m'empeiteran. El collot es va enmunyir de magatot i es costa amunt de la muntanya ardent i quan els esperits del foc el van veure tan negre, vinc a fer-ne riota pensant que era un pobre infel·lís. Però cap al tard, quan van començar les seves dances al voltant de la muntanya, el collot va repisar un tio encès i va arrancar a córrer. Cap a s'ajudeu-me, els esperits ho van veure de seguida i van empaitar-lo, van empaitar-lo com un enxamp de belles, però el collot corria tan de pressa que les espurnes del tio li rostien al pèl dels costats. El noi va veure de ballar com un llam, seguint dels esperits dels focs que ho dolaven. I quan l'animal es va aturar, va aturar perquè ja havia perdut l'alè, el noi va arrabassar-li el tio i va escapar-se com una flecha. Els esperits del foc prou dolaven, empaitant-lo, però ell corria cada vegada més ravent, fins que va trobar l'últim home que havia quedat de sentinela i que ja l'esperava a punt de córrer. El noi li va llargar el tio i l'altre es va escapar com el vent. Així el tio, en Ces, va anar passant de mà a mà, dels sentinela, sempre empaitats pel esperit del foc, que anaven darrere. Fins que van arribar a les muntanyes navades, que els esperits del foc allà ja no podien travessar. El tio, en canvi, va anar seguint de mà a mà dels corredors vermell de nit i blebós de dia. Bé, fins que van arribar a les terres fredes on vivia la tribu, allí li van componre un llit al mig de les pedres, en un racó de la caverna i el mudriren amb tions tal com el collot, els jo havia aconsellat i el poble es va alegrar del foc. El noi els van anomenar portador del foc, i el collot i els seus fills, sabeu, de les hores en sa, tenen el pèl dels costats d'un color groguenc, com si fos sucarrim per les espornes que li queien quan va repisar el tio en Ces. I compta, ha explicat, compta, acabat. Vet aquí una vegada. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits. I que t'acrac, el conte s'ha acabat. I que t'acrac, el conte s'ha acabat. I que t'acrac, el conte s'ha acabat. I que t'acrac, el conte s'ha acabat. I que t'acrac, el conte s'ha acabat. I que t'acrac, el conte s'ha acabat. I que t'acrac, el conte s'ha acabat.