Vet Aquí Que... del 9/1/2020

Són el grup Marc. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar, i va succeir el que ara us vaig a dir. Història del conillet Tavots. Aquesta història la va contar una dona d'Índia a un noillet blanc fa molts anys. Aquest noillet vivia amb els seus pares a prop d'un campament d'indis, perquè Tavots és el nom indí de conillet. Doncs vet aquí, que fa molts i molts anys, Tavots no era petit com ara, sinó tot el contrari. Era molt gran, era la bèstia més grossa de totes les bèsties de quatre potes, i a més era un gran caçador. Tenia el costum de sortir cada matí que s'ha molt aviat, així que s'hi començava a veure, però cada matí trobava ja el camí al senyal d'un peu molt gros. Això li feia molta malícia perquè el seu orgull era tan gran, com tot el seu cos, i no volia que ningú passés pel camí abans que ell. Qui és aquest que va caçar primer que jo i que fa unes passes tan grosses? És algú que em vol fer sentir vergonya? Xxxt, calla! Qui deia la seva mare? No hi ha ningú al món que sigui més gran que tu. No, si això ja ho sé! Contestava a Tavots. Però hi ha unes petxades al camí... L'endemà es lleveva encara més aviat, però en el camí ja hi havia les grans petxades. Oh! Està bé, eh! va dir-se a Tavots. Ara faré un parany per enxampar aquesta bèstia tan descarada. I, com que era molt traçut, va fer un parany amb l'acorda del seu barc i la va posar al mig del camí. Quan l'endemà al matí va anar a veure la seva trampa, mai no diria el que hi havia. Oh, el sol! Havia atrapat, oh, el sol! I tota la terra del voltant començava fumajada tant escalfó. Ets tu qui deixava les petxades en el meu camí? Cridava Tavots. Sí, sóc jo, esclar! Però fan-ne-te deixar-me anar, si no vols que tota la terra es cremi, deia el sol. Tavots va veure l'urgència i va pensar què calia fer. Clar, havia d'alliberar el sol de la trampa quan abans millor es va treure el ganivet i va córrer per tallar l'acorda. Però quan s'hi va costar la calora tan gran que el conill va haver de fer un salt enrere abans d'haver-la tallada. Va tornar a provar-ho i va tornar a llançar-se contra el sol per tal d'acostar-s'hi i trencar-la a l'acorda. Però amb l'escalfó va tornar a quedar-se enredera. Però a Tavots, cada vegada que s'acostava el sol, amb l'escalfó es fonia fins a la meitat. I el sol cridava. Torna, Tavots, torna! I Tavots, i tornava, una vegada i una altra. Però no aconseguia arribar-hi perquè es cremava tant que saltava enrere abans d'arribar-hi. I esclar, al final va quedar així de petit, perquè finalment la última vegada que hi ha va aconseguir tallar l'acorda. I el sol de seguida es va inlarar cap al cel, com un globo que s'escapa. Però el pobre Tavots va quedar reduït a la mida que té ara. La meitat, de la meitat, de la meitat, de la meitat, de la meitat, del que era! Jo visc mai als conills soltant per un camí amb aquells salt tan grossos? Ah! Añoren quan eren grans! Només així podeu comprendre com va haver de ser de gran abans d'haver atrapat el sol en un par any? El conillet, Tavots, és un antic conte dels índices de Norte Mèdica. Ai, apopaya, das ist eine Not! Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brut! Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Strutt! Steh ich mich keine Feder und beiß mich kein! Mit beiß mich der Hungerflot! En Pere poc a po, rondalla catalana, recullida per obrir-li campany. Veig aquí que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era d'allò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses noves, volia saber de totes passades quina mena de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill, li contestava a la mare quines preguntes de fer, però ho van sentir parlar de la por. Xics i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por? O bé, feia una por? Però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, se'l treien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, em passar per la tàpia del cementiri va sentir un arremor. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fugi, i ell el derrera. I com que en Pere tenia bones cames, el va atrapar. I sabeu qui era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I en Pere, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir, ves, però no tot no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble en parlava, però no vas tenir por, li preguntaven, por, no li vigia la por, deia en Pere. Jo vaig veure un ull de dragot que fugia i res més. Un dia els xicots del poble li van preparar una. Van dir, ja veuràs aquest que diu que no té por, ja veuràs. Li diuen, escolta Pere, vols conèixer la por? Doncs bé. Puja dalt del campanar al punt de les 12 de la nit, i ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content, conginy, Jul, i el dia senyal a Tamperes quedarà a l'església ben amagat per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença a sonar la primera campanada, ja el teniu a escales amb un embullo amb doli i un garrot. En sé a mitja escala ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima amb pena. I veu baixada dalt del campanar un ombre, tota blanca, i en Pere que veu aquella ombre va pensar, vols dir jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un i en Pere darrere d'ella, però en Pere tenia les cames lleugeres i engrepa l'ombra blanca i ve aquí que es troba amb ull en sol els dits i el seu davant un dels xicots del poble que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a Corremont, quan l'hagi conegut la por tornaré. Va agafar un gallotó, un farcell, i se'n va anar a caminar allà, camina que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble i va fer parada un hostal. I a l'hostaler, ve aquí que hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament, va sentir que parlaven de la por i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, perquè deien que estava encantada i que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por que m'havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar, tot se'l van mirar estrenyats i en Pere els va explicar que corria molt per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu, va dir un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, se'l viu i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon veure, li va explicar tota la història. La casa estava tancada des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans que ningú no havia pogut aclarir. I corria la veu pel poble que el marit de la senyora estava condemnat, i ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure perquè sí moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau i va anar a casa de falta gent. La casa era gran, i rica, maca. No hi faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora perquè anàvem molt cansat. Encara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll. I si hem de dir la veritat, era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodolant, rodolant, rodolant, rodolant... Soltava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica, tornem-hi. Altre cap rodolava, rodolava, rodolava. Se sentia aquell xisc la trist, i plaf! La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram, es va dir en Pere. És qüestió d'anar-ho a veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un mirant i remiran totes les cambres i les escales. Amb un iaball, perquè a casa us he dit que era molt gran. Ho recordeu? I finalment arriba les golfes. I un pic va arribar a les golfes. Vete qui que tot el misteri va quedar clarit. Al mig de les golfes hi havia una rata d'en Bolí, mig inclinada sobre el seu abne. I les rates, que n'hi havia en Abundó, corrien per sobre la rata d'en Bolí, i la feien girar a voltar. I després es deixaven anar sobre un traspol i xisclaven. I baixaven que ens hi fos un dubgat. El pobre Pere va quedar ben desil·lucionat. Ai, si això diu en por, estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar el llit ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si n'estava d'agrair de la senyora, i que no hi havia capaç de fer-ho, que no hi havia capaç de fer-ho. I li deia, demana el que vulguis, però que et quedi aquí amb mi, i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere. Jo vull conèixer la por. I ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó i el seu farcell, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als Boros. Quan el reis cristian van saber que en Pere volia conèixer la polivandíoma, aquí és el llòquin adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí, doncs em quedo, va dir el Pere. I l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de Boros, més que no em volien, i en cabra a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat. I els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants Moros, com bataven de dia, ressuscitaven de nit. I l'endemà, els tornaven a tenir més vius que mai al camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere. Em quedaré a la nit al camp per veure què passa. I al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por, por, què més voldria? Buscant la poina la trobo, tant de bo la trobés. I, tal dit, tal fet, quan es va fer fosc, en Pere es va quedar al camp aquella nit, com que el fred era viu i passava un vent que esglaiava. Ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat. Un aparell de morts a la dreta, un aparell de morts a l'esquerra, un al darrere, i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, d'allò, més bé. Ja es disposava a dormir, quan de sobte va sentir un alliu ramor. Ell que surt de la seva barraca i me'n veu una balleta amb ullum d'oli a la mà i a l'altre un olla amb uns untets. La vella, amb més llesta que una mostela, anava amb els seus untets a cada moro escapçat. Li untava el coll i, clar, li enganxava el cap. I en teniu el moro viu. I així anava passant amb tots els moros. Clar que a l'endemà n'hi havia molts. Ah, mala vella, va dir en Pere, vine aquí. La vella volia fugir, però en Pere va anar més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar a la vella i aquella nit ja no van ressuscitar més moros. Quan en Pere l'endemà va explicar la feina dels reis cristians no s'ho acabaven de greure. I ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap i després li afegessin. No volíem fer de cap manera, però en Pere, tant i tant i tant, va insistir que no els va trucar a altra remei que fer-ho. Podem comptar amb quin espai li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'enrevés. La cara a l'esquena i el que té el pit. Ai, fillets, quan en Pere es va veure amb el cap a l'enrevés. Si em va fer de crits i de plors. Talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava. Talleu-me el cap i poseu-me el ben dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap, i aquesta vegada sí que li van enganxar del dret. En Pere va sospitar a ser disfet. Ara sí que m'entorno a casa, els va dir. Quedat amb nosaltres i deien els tres reis, no cal. Ara sí que conec la por, perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és mentida o si és veritat, no ho sabem, ja ho trobarem. Betequi una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i també per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut, si volien viure en pau, si no, els hi donava fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però ve't aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer tant, tant preciós. El seu soterrani va fer construir com una mena de presó, per un ésser, per un monstre, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure i el tenia tancat allà dins, una mena de presó, però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquest labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquest labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesperp el rei Egeo que havia de triar set noies i set noies i enviar-li cap a Creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava i era la data d'enviar-li aquests set noies i set noies. Llavors el seu fill, que seu, va dir-li, li para, és una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest, en aquest, en aquest món, en aquest Minotaure i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no? Perquè et mataran i no, que no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis, tant va insistir Tasseu, tant va insistir que, finalment, el seu pare li va dir, doncs, a veure, doncs, vés-hi, perquè Tasseu era un jove, fort, guapo, formit i s'atrevia amb tot això. Finalment ja li haurà agafat i li va donar permís per que es n'és. Li va dir, però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra i va cap a Creta, però quan torni aquest vaixell i si tu estàs viu, canvia la vela negra per una vela blanca, i així en sabré, sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant, des de dalt d'una muntanya de l'acròpolis, estaré mirant-hi guaitant cada dia a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser, es va despedir del seu pare i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de Creta i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència del rei Mides. El rei Mides els va rebre. T'asseu els i va dir, vull ser el primer d'entrar al laberint per vencer en aquest minotaure. El rei Mides va es posar a riure, va dir, això és impossible, però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el rei Mides, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. I quan van baixar a baix al laberint, ell el seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ell li va dir, t'asseu, no aconseguiràs sortir d'aquí. Encara que vencis al minotaure, estaràs rodant per aquest laberint i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descap d'allà, en el fil, mentre entres a aquest laberint. I així podràs tornar a sortir, si és que t'has viu. I així va ser. T'asseu, m'ha agafat aquell cap d'ell de fil i va entrar al laberint. A mica en mica va deixar anar al fil, va deixar anar al fil fins que va trobar allà, un nècer com un pelut i fort. I el va agafar al minotaure i el va llançar cap a una banda. El teseu es va aixecar, va deixar anar al fil, però va aconseguir agafar al minotaure per les banyes, el va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda i una altra banda, amb un i avall i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos negre, negre. Finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí. Va agafar el fill, el va anar cap d'allà i va anar seguint per allà on havia passat. I va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. Al veure'l es va posar contenta i plena de goig mediant, de marxar de pressa, tots plegats, cap al port amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entiri, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser que ràpidament se'n van anar cap al vaixell, van agafar amb el vaixell tots els nois i noies i l'Ariadna en ells, i van anar mare endins, mare endins, però, quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu, la va deixar amb una illa i va dir, tornaré a buscar-te. Ara n'hi deia buscar més provisions. I va anar amb una altra illa i a una altra illa, buscant provisions. Va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser que tot trist se'n va anar una altra cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven encara aquella vela negra. Tots, tots, els nois i noies i el de seu, ja es dirigien cap a tenes. Mentre estan, el seu pare, el rei Aheo, desesperat, sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant el mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill. A veure si era la vela negra o la vela blanca. T'asseu, però es va oblidar de canviar la vela. Encara portava aquella vela negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, va veure allà al fons, el rei Aheo va veure al fons, el vaixell amb la vela negra. Desesperat, perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser, com aquell mar que es va engolir el rei Aheo, es diu ara, al mar Aheo. T'asseu, va arribar i es va enterar de la mort del pare i desesperat, també ple de dolor, però va ser un rei, el rei de tenes, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia, que encara avui tenim. I mireu, mita explicat, mita acabat. Vete aquí una vegada. El gai va fer quiq, quiq i quiq i el conte ja està dit. El gai va fer quiq, quiq i quiq i el conte ja està dit. Ai, apopaiat, que és una noooot. Qui s'entra una dreia amb un sucat i un brot. Verkaufig mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder und beiß mich keine beiß mich der Hungerfloor. La cultura és la protagonista.