Vet Aquí Que... del 16/1/2020

Són el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Són el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Amics pollets, vete sí per tots els que m'escolteu, que fa molt i molt de temps, dues dones van posant dues gallines llocs a cubar un ou cada una. El cap del temps només va néixer un pollet i totes dues deien que era el seu. Es van barallar de valent, crits, esgrapades i fins i tot algun estirada de cabells. Però esclar, d'aquella manera no podien continuar, i acordaran que anirien a veure el rei perquè dictés sentència. El rei les va escoltar i en gran majestat va dir, toca mig pollet per cada una. El pollet s'ha de partir i es va fer tal com havia dit el rei. Una de les dones, quan va tenir el seu mig pollet, el va arrostir i se'l va menjar. L'altra se'l va endur a casa i li va dir, mira et diré mig pollet i si vols menjar vés a pasturar. El cap d'uns dies de pasturar, amb mig pollet es va trobar una moneda d'or. No se la va menjar, per por que li fes mal de panxa. La va dur a la mestressa i va estar d'allò més contenta. Vés a saber si em podries trobar més. Tu, picotejant, entens prou, però a mi m'aniria molt bé tenir unes quantes monedes d'or, perquè haig de comprar de tot. Com mig pollet va respondre, si vols monedes aniré a veure el rei, que és qui té més de tot. A que el rei falta gent i es va posar a caminar, camina que caminaràs, camina que caminaràs, cantava. Vaig a que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Soc a mig pollet content, a que el rei falta gent. I qui en tingui, que en doni, i qui en doni, que en tingui. Veus aquí? Que al cap de poca estona de caminar es va trobar un ramat d'escarvats piloters que li van preguntar. On vas pollet tan content? I el mig pollet va contestar. A que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar, però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva ala. A que el rei falta gent. Ja tenim mig pollet amb els escarvats sota l'ala, caminant cap al Palau del rei. Caminant, caminant, es van trobar un aixam de velles. Les velles veient el mig pollet tan content li van preguntar. A que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva ala. A que el rei falta gent. Ja tenim el mig pollet amb els escarvats i la xamp de velles sota l'ala, caminant cap al Palau del rei. Quin mig pollet tan aixegit? Deien els que passaven pel costat. Quina trassa i quina gràcia? Caminant, caminant, es van trobar una muntanya. I veient el mig pollet tan content li pregunta. On vas, mig pollet? A que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagat sota la meva ala. I en mig pollet i tota la colla amagat sota l'ala van arribar a les portes del Palau del rei. Els criats de la porta li van barrar el pas. I ets tu? Què vens a fer aquí? Sóc en mig pollet content. Vinga que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Qui en dinqui, que en donqui, qui en donqui, que en dinqui. Els criats no li van contestar. I d'un cop de peu el van enviar el femer. El mig pollet abans de morir de poder va cridar. Escarbats, ajudeu-me. Els escarbats van sortir de sota l'ala i es van posar a fer pilotes sense separar amb tot el que van trobar en aquell femer poder. Els criats van anar al femer pensant que trobarien en mig pollet mort entre els fems. Però van trobar en mig pollet més content que unes castanyoles. I repetia. Vaig a que el rei que té de tot a buscar monedes d'or. Els criats van córrer a explicar el rei el que passava. El rei, aerat, van anar, que portessin el mig pollet al mig de la plaça. I després hi va fent els soldats. I abans que el capità donés ordre de disparar, el mig pollet va fer sortir l'aixam d'avelles que tenia amagada sota l'ala. Les avelles van volar directes als soldats i van repartir picades i més picades per orelles, nassos, gautes i per tot arreu on hi havia un tros de pell. Aquells soldats, tan valents com eren, van tirar els fusells i cama, s'ajudeu-me. Les avelles no em van tenir prou amb els soldats. També van atacar els criats que com podien, corrien cap a casa del rei i allà tancaven portes i finestres. I el rei, quan sent aquell soroll dins a casa seva, va anar a sortir les tropes i matin en mig pollet del dimoni. Les tropes van sortir el moment i desfilant van anar cap a la plaça a buscar el mig pollet. Amb gran perill i diu, muntanya surt, la muntanya surt de sota l'ala i plaf, es tira sobre les tropes que volien matar el mig pollet i també sobre el Palau del Rí que va quedar del tot destruït. Del Palau del Rí només va quedar sencer un tros just on hi havia les monedes d'or. En mig pollet va agafar totes les que va voler i em va deixar una pila per tots aquells que no s'ho creguessin i ho volessin anar a veure. I ken dingi ken dongi, i ken dongi ken dingi. I kontakuntat ja s'ha acabat. Els follets i el sabater. Una vegada era un sabater que sense cap culpa s'havia anat tornant tan pobra, tan pobra que l'últim ja no li va arrastar sinó un tros de cuir per a un sol parell de sabates. El vespre, doncs, tallar les sabates que volia fer l'endemà i, com que era home de consciència neta, es posar tranquil·lament al llit, s'encomanar a nostre senyor i s'adormir. L'endemà, en haver dit les oracions i anar-se a posar la feina, ve d'aquí que sobre de la taula hi havia les dues sabates llestes. Es meravellà, tot i no sabia què dir-hi. Les agafar per considerar-les ben de prop eren d'un treball tan polit i tan ben fet que no hi havia un sol punt mal donat, com si es tractés d'un obra de passenteria. A la poca estona, entrarà també un comprador i, com que les sabates li van plaer tant, pagar més del preu que se li havia donat. I el sabater, amb els diners, pogués comprar més cuir per fer dos parells a l'endemà. L'estallal vespre i l'endemà de matí anava a posar-se tot animat a la feina, però no va caldre, perquè en ell llevar-se estaven llestos i no mancaven tampoc compradors que els hi paguessin tan bé que pogués marcar-se cuir per a quatre parells de sabates més. L'endemà, de bona hora, trobaixi també el mateix xus quatre parells llestos, i així continuar la cosa, allò que els vespre es tallava, el matí ja era fet, de manera que havia tornat a tenir el seu honrat passament, i a l'últim fa un home molt ben estant, un home ric. Vet aquí que un vespre no gaire abans de Nadal, el sabater havia tallat la feina, i anés a l'hora d'anar-se en el llit, digui a la seva dona. Què et sembla si aquesta nit bellíssim per veure qui és que ens presta una mà tan sucorradora? Qui és que ens fa la feina? La dona va trobar-ho bé, ens sengui un llum, després s'amagaren el racó de l'estança, darrere les robes que hi havia penjades, i espiaren. A mitjaner vingueren dos manets petits, pofons, tots nus, sense re de roba, que es posen davant de la taula del sabater, agafen tota la feina que hi havia tallada, i comencen amb llurs ditets, afurada, pica... I cozi amb tant afany, que tant de pressa que el sabater, meravellat, no podia apartar-ne els ulls. No descansaren, fins que tot estigui llest, i apunt a sobre de la taula. Llavors, partiran rebents, de pressa, sense parar per res. A l'endemà, digui la dona. Els umanets ens han fet rics, els hauríem de demostrar el nostre agraïment. Corren pel món, sense res, sobre la pell. Deuen tenir fred. Saps què? Els cogeré camiseta, casaca, ermilla, i calcetes. Feré també un parell de mitges per cadascú. Tu els pots fer un parell de sabatetes. L'home va respondre, em sembla bé. I el vespre, quan ho tinguin tot en llestit, posaren els presents en lloc de la feina tallada, en un muntet a sobre de la taula, i llavors se m'agaren per veure quina cara hi farien els umanets. Cap a mitjanit, vingueren saltir un any i brincant, i anaren a la feina de seguida. Però com que no la trobaran, no van trobar gens de coir tallat, sinó totes aquelles peces de vestir, tan bo, fones. De primer s'esblairen, però després mostraran una viva alegria. Amb la més gran lleugeresa es vestiren, es passaren la mà per la testa, es passaren la mà per la bonica roba. Ajustant-se-la al cos i cantaren, o quins galats n'hi ha de nosaltres, o de sabatetes que em facin els altres, de sabatetes que em facin els altres. Llavors es posen a botar i a ballar, vinga a saltar, per sobre les cadires i escons, a l'últim ballant, ballant, passen la porta. Des de les hores no tornaran més. Però el sabatí va ser feliç mentre va viure cosa que em prenia, cosa que encertava. Tots dos van viure feliços sempre més. I compta comptar, compta que vaig. Vet aquí una vegada. El gat amb botes. Un moliner va deixar per tota herència a tres fills que tenia, el molí, el ruc i el gat. Esclar, les parts ben aviat van estar fetes. Ni tan sol van cridar l'advocat o el notari. La reu es va quedar molt molir. El mitjà li va tocar el ruc i el petit només li va quedar el gat. El petit estava com preocupat, els meus germans encara es podrà defensar la vida, però jo amb un gat què faré? L'ajudaré a buscar menjar, no, ell tot sols s'ho fa. Bueno, ja veurem, molt serà. El gat, quan el va sentir parlar d'aquesta manera, li va dir, no us amo i neu, amu. Només m'heu de donar un sac i fer-me un parell de botes per córrer entre la malesa. Ja veureu que no us ha tocat una herència tan dolenta com pensava. Encara que l'amo del gat no se l'acaba de creure, l'havia vist convensut i l'havia vist fer moltes borradies per caçar les rates i els ratolins, com era penjar-se cap per ball, amagar-se entre la farina, la veritat és que era un gat espavilat. No costava res de fer el que li havia demanat, tan bon punt el gat va tenir el que havia demanat, es va calçar magníficament, amb aquelles botes, eren unes botes precioses. Es va carregar el sac al coll i agafant els cordons amb les dues botes de davant, va fer cap a un bosc que era ple de conills. Va ficar segur i llatons a dins del sac, es va geobre com si fos mort i va esperar que algun conillet encara poc entès en els martingales d'aquest món, de la casa i dels animals que es mengen una a l'altra, vingués a forar-se el sac per tal de menjar allò que ell li havia ficat. Tot just acabat de geure, la Sara el va fer content, un celebrat conillet novel va entrar al sac atret per l'olor del menjar, i m'he estregat tivant els cordons, va agafar-lo i el va matar sense misericòrdia. Ui, orgullós de la seva presa, va tornar cap a casa seva. No, va pensar, millor. Me'n vaig al Palau del rei, va demanar per parlar-hi, li van dir que sí, el van fer pujar a la cambra i s'ha majestat al barrebre. El gat li va fer una reverència de l'un més fom de irreverent que es pot fer. I li va dir, heu-s'hi senyor un conill de bosc, que el meu senyor, el Marquès de Carabàs, m'han carregat d'oferir-vos de part seva. Ja ho entès, que el Marquès de Carabàs és el nom que el gat havia donat al seu amo. Digues al teu amo, va respondre al rei, que ni dono les gràcies, i que n'ha tingut un gran gotx. A un camp de blat, duent sempre el sac obert, i com va veure que s'hi ficava en dues perdius, va tirar els cordots i les va agafar totes dues. De seguida va anar per presentar-les al rei, tal com havia fet el conill amb el conill de bosc. El rei també va acceptar maledria les dues perdius i li va fer donar una propina. Al bat, va continuar durant dos o tres mesos portant al rei tantes peces de cases com va poder. Quan havia passat tot aquest temps, el rei estava intrigat per saber qui era aquest gran senyor, el Marquès de Carabàs, que li feia tants obsequis. Un dia, el gat va saber que el rei havia d'anar a passejar per la vora del riu amb la seva filla. I el gat li va dir al seu amo, si voleu seguir el meu consell ja podeu dir que la vostra fortuna és un fet. No heu de fer res més que banyar-vos al riu. El indret que ja us diré i deixeu-me fer. El Marquès de Carabàs va fer el que li aconsellava al seu gat sense entendre gaire què on portaria tot allò. Mentre s'estava banyant, es va escaure de passar al rei per aquella contrada. El gat es va posar a cridar amb totes les seves forces. Auxili, auxili, auxili, auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant. En sentits crits, el rei va treure al cap per la portella de la Carrosa i reconeixent que era el gat que tantes vegades li havia portat a casa, va adonar als seus guàrdies que neixin corrents a sucorre el senyor Marquès de Carabàs. Mentre estreien el pobre Marquès de Carabàs de dins al riu, el gat es va acostar a la Carrosa i li va dir al rei que quan el seu amo s'estava banyant havien vingut uns lladres i li havien endut tota la roba. Tot i aquell prou s'havia esforçat demanant ajuda, però no havia pogut fer-li res més. El rei va ordenar de seguir dels seus propis guàrdies robes que neixin a buscar els seus millors vestits per al senyor Marquès de Carabàs. El rei li va fer mil compliments i com que els magnífics vestits que acabava de donar-li encara feien més guapo en el Marquès de Carabàs, va trobar que era molt del seu gust. La princesa va donar una ullada també al Marquès de Carabàs i al Marquès de Carabàs a la princesa. I la veritat és que es va anagradar i us diré que la princesa se'n va enamorar de bogeria. El rei va voler de totes passades que el senyor Marquès de Carabàs pujés a la seva carroça i l'acompanyarien a passejar. El gat content de veure que el seu truc anava per bon camí, es va avançar un tros i va trobar uns pagesos que d'allà van al plat i els va dir que quan passi el rei heu de dir que aquestes propietats són del senyor Marquès de Carabàs. I si no ho feu? Estareu ben trinxarets com a carn per fer mandonguilles. Els pagesos van pensar que no costava res de fer això. El rei no es va descuidar de preguntar els de lliures com va passar de quin prat d'allà van. És del senyor Marquès de Carabàs, van fer tots a la vegada, i és que la manassa del gat els havia fet por de debò. Teniu una bona heretat va dir el rei el Marquès de Carabàs. Ja ho veieu senyor, és un prat que no deixa mai de donar cada any un bon fruit. Més tragat, anava sempre un tros endavant i va trobar uns altres cedadors. Bona gent de la fals si no dieu que tot aquest plat és del senyor Marquès de Carabàs, s'haureu trinxat ben trinxarets com carn picada per fer mandonguilles. El rei que hi va passar una estona després va voler saber de qui era tot aquell plat que veia. I els homes van contestar, és del senyor Marquès de Carabàs. I el rei va felicitar un altre cop el Marquès de Carabàs. El gat anava sempre un bon tros endavant la carroça, deia sempre el mateix a tothom que trobava. El rei estava parat de les grans propietats del senyor Marquès de Carabàs, com és que ell no se n'havia sabentat que tenia un marquès tan important en el seu realme. El gat continuava endavant, continuava endavant, es va avançar molt més encara i el rei anava més a poc a poc amb la carroça perquè estava encantat de veure tot a les propietats i lo important que era aquell senyor que l'acompanyava. Quin marquès, mentre tant més tragat va arribar a un castell meravellós que era del gegant més ric que hi havia a la contrada. S'havia quedat terres que eren del castell i tenia moltes propietats. El gat havia mirat d'informar-se de com era aquell gegant, quines coses s'havia fet, què li agradava, quines eren les seves arts per fer coses, per lluir-se. Va trucar a la porta i va demanar al gegant si podria donar una miqueta de menjar perquè feia temps que no menjava i s'havia quedat amb gana. El gegant el va acceptar, li va dir que sí, que li donaria menjar i el gat, que ja sabeu que és molt eixerit, va començar a preguntar i tu que ets un gegant tan important i tan poderós, m'han dit que saps fer moltes coses que tens com uns poders màgics, però la veritat és que jo no m'ho crec que s'ha dels poders màgics perquè són coses que la gent explica. No t'ho creus? No t'ho creus? Doncs jo sí que ho faig. Ah, potser sí, però per exemple què fas? Em puc convertir en una persona molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt gran. Molt gran, molt bé, doncs demostra-m'ho. I es va tornar molt gran. En cap d'una altra vegada diu bé, tu ja eres gran, no costa gaire convertir-te en un de gran. Què més podràs saps fer? Em puc convertir en un llogó. Això? Home, això ja no m'ho crec tant, eh? Que no? Mira, mira. Es va convertir en un llogó que el gat va quedar esferit, va pujar, va saltar del dels mobles a l'armari més alt de la por que tenia del llogó. El gegant es va tornar a convertir en la persona que era i va continuar parlant amb el gat. El gat li va dir, bé, és clar, fer-te gran és molt fàcil, però fer-te petit, petit, petit, petit, això sí que ja no ho podem fer. Ah, que no? Com que no? Digue'm, com vols que em faci? Per exemple, ja no crec que et puguis fer com un retolí. Ara ho hauràs. I en el moment es va convertir en un retolí. Així que va ser un retolí, el gat que estava a l'aguai va saltar sobre i se'l va menjar, ben menjat. I d'aquella manera el castell ja quedava pel senyor Marquès de Carabàs, mentre tant el rei que tot passant havia vist l'enmirable castell del gegant va voler-hi entrar. Al gat va sentir el soroll de la carrera, se'n va passar pel poll de Badís, va córrer cap a l'entrada i va dir el rei, benvingut a sigui la vostra majestat, el castell del senyor Marquès de Carabàs. I ara senyor Marquès va esclamar el rei, aquest castell també és vostre. No conec res de millor que aquest pati i que tots aquests edificis que l'envolten. M'ensenyeu a dins, sisplau. El Marquès va donar la mà a la jove princesa. I seguint el rei que anava al davant, van entrar en una gran sala on es van trobar un magnífic àpat que el gegant havia fet preparar per a uns amics seus que l'havien de venir a veure aquell mateix dia, però no havien gusat entrar sabent que el rei hi era. El rei ha encantat de les qualitats del Marquès de Carabàs i de les propietats del Marquès de Carabàs, igual com la seva filla, que ja us he dit que se n'havia enamorat amb bogeria. Hem vist tots els vents que posaïa li va dir després d'haver begut 5 o 6 cops. Senyor Marquès, si no sou el meu gendre serà ben bé perquè vos no voldreu. El Marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que el rei li feia i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. I el gat va devenir un gran senyor i si algun hora encara empaitava ratolins era només per divertir-se i aquest conte s'ha acabat, que us ha agradat. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat i val més creure-ho que anar a veure-ho. I el Marquès, si no sou el meu gendre serà ben bé, que us ha agradat, que us ha agradat, que us ha agradat, que us ha agradat. I el Marquès, si no sou el meu gendre serà ben bé, que us ha agradat.