Vet Aquí Que... del 23/1/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Aquest conte es diu El Brufal. Un bon dia un retolí va sortir passejar pel bosc. Una guineu. Va veure el retolí i li va semblar un bon àpat. On vas retolir petit i pelut? Et convido. Vine a casa meva i menjarem junts. Ui, moltes gràcies, guineu, però mira, no tinc temps. He quedat amb el Brufal en aquest moment. Un Brufal? Us ja em diràs com són aquestes bèsties. Oh, un Brufal és un Brufal. No em diguis que no n'has vist mai cap. Doncs mira, té uns ullals horrorosos, unes urpes, ui, com puntes de ganivets i unes dents terribles i grogues. I t'has de trobar amb ell? Sí, l'espero en aquesta pedra assegut. Ah, i saps què és el que més li agrada el Brufal? Doncs la guineu rostida. La guineu rostida! Me'n vaig abans que vingui! I la guineu va sortir corrent a amagar-se a la seva cova. Quina guineu més ximple. S'ho ha cregut i no sap que el Brufal és un invent meu. I el ratolí va seguir passejant pel bosc. Un mussol el va veure i li va semblar un bon àpat. En vas, ratolí petit i pelut. Jo visc a Quistabra, vine a casa meva i berenarem junts. Camable que ets mussol, però deixeu per un altre dia perquè he quedat amb el Brufal. I si arribo tard se'n fedarà. Un Brufal? I com és? I quin aspecte té? Oh, un Brufal és una bestiola una mica repelent, eh. Té uns junts rodoms com pilotes, pobret, i els dits dels peus escampats com una rel, i una barruga barinosa a la punta del nas. I has quedat amb ell? Sí, mira, precisament al costat d'aquest riu. Ah, per cert, el seu menjaf preferit saps quin és? El gelat de mussol. Ai, gelat de mussol. Ui, tinc molta pressa. Me'n vaig, me'n vaig, me'n vaig. Adéu, ratolí. Quin mussol més simple, s'ho ha cregut. No sap que el Brufal és un invent meu. I el ratolí va continuar passejant pel bosc. Una serba va veure el ratolí. I li va semblar un bon apet. On vas, ratolí petit i pelut? He preparat sopar, si et sembla, soparem junts. Moltes gràcies, saps? Ets molt bona. Però he quedat amb el Brufal per sopar. El Brufal com és el Brufal que no ho sé jo? Oh, doncs mira, un Brufal és un Brufal. Tu diré, els seus ulls són grans com tronges. La seva llengua és negra i allargada, i té el llum ple d'espines morades. I has quedat amb ell? Sí, precisament aquí, allà que l'arriba. Ai, per cert, el seu menjar preferit és truita de serp. Ah, truita de serp. Ràpid, he de amagar-me. Adéu, ratolí, me alegro de veure't. Quina serp més simple, s'ho ha cregut. No sap que el Brufal és un invent meu. El ratolí va seguir el seu camí. I de sobte? Ai, però què passa? Qui és aquesta bèstia monstruosa, amb aquestes urpes i ullals horrorosos? I aquestes dents tan horribles i grogues? Ai, quins ulls més festigosos. Uau, i els dits dels peus escampats, espantosos, i quina barruca al nas més horrorosa. I els seus ulls són més grans que dues tronges, i la seva llengua és negra i allargada, i té el llum ple d'espines morades. Ah, sucors, és un Grufal! Cram, un ratolí! Va dir el Grufal. El meu menjar preferit, quina sort? Que bo que estaràs amb una llesca de va cruixent. El teu menjar preferit no em diguis això, va dir el ratolí, que encara no sortia despantat. Però va rumiar una estratègia. Mira, Grufal, el Bosch, tots em tenen respecte. I jo, de munt d'una llesca de va cruixent, i ara aquest has cregut. Segueix-me, i veuràs que no et mantéixo. I el Grufal li va contestar, a mirar, com vulguis. Va, comença a caminar, però tu vas davant, eh, i jo darrere. I el Grufal seguia el ratolí. I van caminar molt, fins que van sortir uns murmuris. Apa, si és la Serp! Eh, Serp! Va cridar el ratolí. Em veurà el Grufal, que caminava darrere el ratolí. La Serp es va espantar. Adiós! Adiós! Adiós! I va fugir arrossegant, centros troms. Has vist, va dir el ratolí, com s'ha anat la malvada? Ah, sí, ah, sí, ah, sí, va dir el Grufal. Sembrava espantada. I van seguir caminant. Tant d'un el Grufal va dir, sento l'edol d'un ocell entre els pins. Ah, és el mussol, va dir el ratolí. Ei, mussol, hola, hola, hola! El mussol va donar en cap d'ull el Grufal. Ah, tinc pressa! Adéu, ratolí! I se'm va anar volant corrents, corrents, corrents, fins a dalt de tot el pis. Has vist, va dir el ratolí, que aviat ha marxat. I faig por. Ui, vist i no vist, va dir el Grufal, qui ho diria? Se'n ha anat volant. I van seguir caminant. I tot d'un el Grufal va dir, ui, sento passos que se costen per aquest camí. Ah, és la Guineu, va dir el ratolí. Ah, hola, Guineu! La Guineu, quan va veure aquell Grufal que seguia el ratolí, va sentir una por espantosa. Me'n vaig, me'n vaig, que una visita m'espera i se'n va anar amagar al seu cau corrents. Has vist Grufal? Va dir el ratolí. Com tots em tenen por i em tenen respecte? Doncs saps què Grufal? Jo tinc una fam de mil dimonis i noto que l'estómac comença a rugir. I el pastís de Grufal m'agrada molt a mi. Pastís de Grufal? Va esclamar aquell bitxo. I va marxar corrents, corrents, espou dit. I llavors el bosc es va quedar realment tranquil. Una nou! Va esclamar el ratolí. I es va seure. I quin banquet que es va donar el ratolí amb aquella nou? I compte contat, compte acabat. El Grufal és un conte tradicional anglès. La princesa Orore. Vet aquí fa molts anys i molts anys hi havia un rei que vivia amb un castell i era aquest castell a la vora d'un bosc. Un bosc preciós, gran, però molt gran, tan gran que no se pot arribar a imaginar. Aquest rei resulta que era molt bona persona i no tenia cap guerra. Overnava molt bé, molt bé. I amb els seus cavallers cada setmana sortien a caçar. Com que sortien a caçar, voltant del castell, el bosc a voltant del castell estava bé. Molt bé, molt ben cuidat. Més enllà era ferèstic, després no hi podia passar ningú. Això de que no hi podia passar ningú es deia dir que hi vivien 8 fades. 7 fades eren bones, dolces, boniques, però una era molt dolenta. Tant dolenta que la reina de les fades Tatiana la va castigar a viure als esbarces. I les altres vivien, l'alguna vivia amb unes casetes, amb rames, l'altre amb un foradet d'un arbre, i els altres s'havien fet amb moltsa unes casetes. I vivien molt felices. Amb tot això el re va tindre una filleta, tan bonica, tan bonica que quan la van veure i van dir, era rosseta, van dir, això és com una aurora. El post ha d'anar al miascau, li posarem aurora. Va passar els anys i va vindre el dia del vatèig. Va al vatèig i l'inviten. Els cops de suposar un rei, els inviten a molta gent. I van invitar les fades, les 7 fades. I ells es contentíssimes d'anar al convit del rei, perquè ells sempre portaven regalos i en cantaven. I van anar. Però a la bruixa dolenta, a la fada dolenta, no la van convidar. I ella va estar molt contenta, va dir, clar, com que no m'han convidat, però ara encara tinc motiu per enfrar-me molt i fer-me un malefici. La banqueta i les 7 fades comencen després dels postres a oferir els seus dons. I quan la sisena fada havia acabat de donar els seus dons, s'apresenta la bruixa dolenta i els diu, com es diu aquesta noia, aurora, aurora. Doncs jo determino que sempre serà aurora. O sigui, que dormirà tot el dia. Allà quan és la fada sisena, es va adelantar i va dir, no, no, no, no. Jo determino, com que jo tinc un do perdonari, determino que estarà desperta les nits. I la fada dolenta s'ha enfadat. No m'has deixat acabar. Jo vull dir, ja, ja, ja. Com que no m'has deixat acabar de dir, encara tinc una mica de poder, però tant el poder que jo tinc serà el següent. Que durant la nit sí que dius que estarà desperta, però seguirà el moviment de la lluna. O sigui, creixerà i m'imbararà com la lluna i va marxar enfadada i tots plorant en reia assustada. I el que passa, però la setena fada va sortir que ja sabíem. I diu, bé, jo ara em falta donar el meu do. I el meu do serà que la princesa quan trobarà un príncep que li farà un petó, però que no sabrà que ella és una princesa, aquest malefici es despera. I tothom plorava i el meu príncep es deia, bueno, què farem? Passe el temps. I la princeseta era molt bonica, rosseta, ulls blaus, bona, ovi dient, era una dolçó. Però quan sortia el sol, al moment que va ser la aurora, pam, s'adormia, però dormia que no podien despertar-la. I més tard, a la nit se'ls despertave, i allò que el castell no vivia ningú, riure o plorar o jugar, bé, podien anar passant. Això encara podien anar passant, però quan la lluna anava a mi em van, ella també es feia prima, seca, grogueta, arrugadeta, lleperudeta, petita. I feia una peneta, una tristó, i allà se quedava bé, fins que la lluna tornave a créixer. Quan tornave a créixer, ella pujava, és hermosa, amb un vigor preciosíssim, maravillós, bellíssim. El passà el temps, la princesa va dir, jo no vull viure el castell, vull viure el bosc, que si hi ha el bosc, doncs m'he... Puc estar el moment que tinc aquest moment tan dolent, però s'allia el bosc, que tan molts arbres m'hi quedaré més bé que no pas el palau. I així va ser el. El reglí va construir una casa molt bonica, el bosc, tota coberta, roses i mare celbe. Va passar el temps, i va viure també ell allà, amb totes dames, moltes dames, que la cuidaven. El reine del costat va haver uns cavallers molt dolents, panzona, revolta, i van matar el rei. I volien matar el príncep, el ereu, però es va escapar vestit de països, i va córrer, córrer, escapan-se d'aquestos cavallers dolents. I córrer, córrer, córrer, tant va córrer, que va entrar en un bosc, un bosc que és impenetrable. I aquest bosc va entrar per dins, com va poder, i molt malament, i molt sofrint, i els arbres es garrapaven, i final va arribar la nit mort. I llavors va veure una caseta petita de molts, va trucar a la porta, i va sortir una fada. I va dir que em donaria sopar i llit. Va ser passi la príncia i la fada, i va dir ja tenim el príncep aquí, que bé, que bé. I el va acollir, li va donar sopar, li va donar dormir, i el Matí li va dir que vols quedar, que té que cuidar-te més. Diu, no, no, no, jo tinc que fugir, tinc que fugir. I li va donar un flascó d'aigua, diu que aquesta aigua és màgica. Si l'has de fer servir, te pots servir per molts problemes que tinguis. I ell va continuar caminant, caminant, va caminar, caminar, això li va fer de nit. I el fet de nit es va sentar amb una abriada descansada. Però aquella nit hi havia una lluna preciosa, una lluna rodona de plata. I es desperta una mica, sent com uns cans, i veu una noia bellíssima, amb un vestit blanc que semblava com si fos part de la lluna, que dançava i cantava, com mai no ha sentit, com cantava i com ballava. Era una meravella. El príncep es va quedar inoptesat, parat, quiet, inmòbil. Sabia que li passava. I la princesa, a Aurora, ja ho ha adivinat que era ella, anava ballant, cantant, d'anar-se movent pels arbres, tornar a bé a sortir, de tal manera que es va fer allà de dia, hi ha un moment de fer-se de dia, corrents i es va escapar, perquè sabia que s'adormiria. I també el príncep la buscava, la buscava i allà no va trobar res. I va buscar desesperar, però el donant el dia no la va trobar. Llavors ja no va voler marxar, no va voler fugir, però ell volia veure aquella meravella que havia vist, aquella espectacle, i arribar a la nit i res. Llavors la Bruixa ho va saber. Va dir, ja tenim el príncep, ja ha trobat la princesa. Això no pot ser, tinc que fer alguna cosa. I el príncep li va fer un ansís. Va anar-hi i va dir, ara tu, a dins del bosc, t'hi perdràs. No sabràs on ets, i donaràs toms i toms no em podràs ni sortir, ni trobar res. I així va ser. El pobre príncep se l'ha passat tota, la moguda de la lluna, donant toms i res, llavors. Llavors quan la lluna es va fer petita, petita, petita, la lluna nova, petita, petita, amb un raconet, se va quedar la princesa, adormida, arrugada, grogueta, magrida, magrida, magrida. Llavors ja com que va pensar la Bruixa, bueno, ara si la trobi, com que serà tan lletja, tan petita, doncs saps què faré. Ja li puc treure l'ansís, que marxi. I doncs el príncep es va donar, ah, sí, posar, ja sóc, ja sóc, i va fer cap més o menys, ja va entendre-ho al lloc on l'havia vist ballar, que era com una clariana, bé? Busque, busque, i no hi veia, ja fosc. I va fer, busque, uns quants branquillons, i fa foc. I llavors hi veu una claró, i busque, i llavors ja m'ho recordeu, com un farcellet. Mire, l'obre, i veu, una velleta portada amb una capa i una caputxa, una velleta arrugada, grogueta, magrida, però com si fos una pell dura, i oi pobret, i fa, ah, ah, ah, ah, i la va agafar, i la va portar a veure el foc. I va escalfar-li, escalfava-li les manetes. I llavors la, ai, ai, i feia tant d'anar, i llavors ell va pensar, calla, tinc aquella flascor de vidre, aigua màgica, que m'ha donat aquella fada, i li poso unes gotetes a la boca, perquè li havia tant res deca. I al moment la velleta, que era la princeseta, li van caure unes llàgrimes, li van rodolar per la cara, arrugada, i tant pobret, llavors ell li va tenir una tendresa, va dir pobret, i li fa un petó, li fa un petó. I llavors diu, saps què faig? No pot ser. Me l'embolico, me l'emporto, com que ja estàveu orientat, em vaig a la casa de Molse de la Fadeta. I se'n va, l'agafi, m'han fort la gafi, caminé. Descaminava, resulta que cada vegada pesava més. Oh, i pesava més, i al final parla una mica per descansar, i al moment apareix el sol, sortia l'eurora, i llavors li cau aquella capa que portava amb la caputge, i surt una velleta, que era la princesa Eurora, amb els ulls blaus, els cabells rossos, i llavors ell la diu, però què passa aquí? Llavors ell diu, això és el dia, això és el dia que el prens no va entendre res. Però què dius ara? I llavors van anar corrents amb aquella casa que ell havia fet el seu pare, que era coberta de roses, i la mare se'l ve, i amb aquella casa tothom li va explicar, però l'ansís que havia tingut la princesa, i que només li marxaria quan un prens li donava un petó, sense saber què era la princesa. Va anar corrents cap al Palau del Rei, a dir-li, mira, ja està, ja s'ha desencantat, i mira què ha passat. Llavors ho va explicar i un rei li va dir, ah, doncs m'has ajudat d'aquest tant bé, que ara t'ajuda més els cabellers, anem a treure els teus cabellers que han matat el teu pare i tant tret del trono. I van anar, i així va ser. I no ho sé, vull dir, no m'han explicat, però hi podria ser que es van agradar i es van casar. I aquest conte ja l'he explicat i està per acabar. Ve't aquí una vegada. L'àvia francesca i la mort. Bon dia, va dir l'amor. I cap dels que hi havia allà la reconeixen. Esclar, perquè a la parca venia amb la seva caballera trenada sota el barret i la magroga la doia amagada la butxaca. Si no és molèstia, va dir. Volia saber enviure l'àvia francesca. Ah, doncs miri, li va respondre un home assenyalant amb el dit. Cap allà, veu aquelles canyes que mou el vent? Allà hi ha un camí que puja el turó i a dalt hi trobarà la casa. Uf, ja està, va pensar l'amor. Va donar les gràcies i va començar a caminar pel camí. Aquell matí era un matí radiant, pocs mòbuls. El cel d'un blau resplendint de llum. I l'amor, mentre caminava, va mirar l'hora i va veure què era l'accent del matí. Uf, tenia temps de sobres fins a un quart de dues per completar la seva llista amb el nom de l'àvia francesca. Poca feina, un sol cas, es deia contenta. I sense poder cansar-se, l'amor va seguir al seu pas lentament, ara pel camí envoltat de romanar, ara pel de farigola. Perquè efectivament era el mes de maig i amb els aigüats que havien caigut, no hi havia cap llavó que es quedés sota terra sense sortir el sol. Tot era verd i un olor de vida pujava per tot arreu. És natural que la mort està pés al nas. També era lògic que no vulgués mirar tants nius a les branques, ni tantes avelles amb la seva flor. Però què hi podia fer ella? La mort d'aquí, i era de pas. I l'amor va arribar a calàbia francesca. Si us plau, va dir, aduladora, busco la francesca. L'àvia ha sortit d'hora, va dir una nena, una miqueta espolguida, tot i que la parca seguia amb la seva trena sota el barret i la mala butxaca. I a quina la torna, guapa? Va preguntar, oi? Vés a saber, va dir la mare de la nena, sortint de la cuina. Depèn dels cafès del dia. Vol cam, ella camina i va treballant. L'amor es va sogar, es va mossegar el llavi. Quina frustració ve de seguir rodant per un món tampler de vida. Ai, fa molt de sol, que puc esperar-la aquí. Oi tant, a calà francesca, qui ve té casa seva. Ara, que també pot ser que ella no torni fins al vespre o a la nit. Menoi, va pensar l'amor. Se m'escaparà el tren de la cinc. No, no, és millor que la vagi a buscar. I va dir l'amor, i on la podria trobar ara? A veure, de matinada ha sortit a munyir, hores d'ara segurament deu ser el camp de blat d'amor ho sembran. I on és aquest camp de blat d'amor ho va preguntar l'amor? Segueixi la tanca, i després ja veurà el camp i hauret darrere. Gràcies. Va disseca l'amor, i va començar a caminar. Va mirar per tot el camp de blat d'amor, i allà no hi havia un ànima, només garces. Es van rabillar tant que se li va caure la trena de sota el barret. Eh, vella, camina, era on et deus haver ficat, va escopir, i va continuar buscant. Un hora després, amb el nas irritat de tant olor d'herba bona, l'amor es va topar amb un caminant. Senyor, podria dir-me on és l'àpia francesca? Ui, està de sort, va dir el caminant, i és a casa dels noríagues, tenen el nen malalt, i allà ha anat a curar-lo. Gràcies, va dir l'amor, seca com un tret, i va pressar el pas. El camí era dur, perquè ara havia de fer-ho sobre un terreny hi haurat de nou, sense trillar, i ja se sap com és incòmoda posar el peu sobre els terres punjors. És cansadíssim. L'amor va arribar a casa dels noríagues feta una llàstima. Puc veure l'àvia francesca, sisplau? Ja ha marxat? Com? Tant de sobte? Que vol dir tant de sobte? Només ha vingut ajudant-nos amb el nen, perquè s'estranya. Ah, veurà, va dir l'amor, torgades, que jo esperava que fes una mica de sobretàula com tothom. Ui, vostè no coneix la francesca? Doncs sí, i tant, sé com és. A veure, digui'm com és. I l'amor va dir, doncs, amb barruques, per descomptat, perquè ja són una pila d'anys, i què més li deien? Els cabells blancs, quasi cap dents seu, i no em sent ni res més. Va, té nom, dos connomes. Però vostè no ha parlat o se'ls ulls, eh? Ulls... Són novolats, sí, deuen ser novolats, perquè... fumats pels anys. Ha! No la coneix pas! Va dir la dona, tot el que ha dit està prou bé per als ulls? No. Aquesta que vostè busca no és la francesca. I l'amor va haver de tornar al camí altra vegada. I ara caminava indignada, sense preocupar-se, ni per la mà, ni per la trena, que se li escapava, de sota la barret. I va caminar, i a casa dels bonfallers li van dir que la francesca estava molt a prop tallant herba per la vaca dels nits. Però l'amor només va veure l'herba, que va de tallar, però ni rasta de la francesca, ni tan sol la peixada, llogir els seus peus. L'amor ja tenia els paus inflats, dins dels potins enfangats. La camisa negra estava suada i emblenquinada de pors dels camps. Va mirar quina hora era. Era una hora de deu, dos quarts, impossible, se m'escapava el tren. I l'amor va començar a tornar, malaïnt tot i tothom. Mentre tant, a només dos quilòmetres d'allà, l'àvia francesca arrancava les males herbes al jardinet de l'escola, i un vell conegut d'abse per allà, i torrient li va dir, com a salutació afectuosa, ah, via francesca, quan et moriràs. Ella es va incorporar sobre les roses, i li va tornar la salutació amb alegria. Mai, va dir. Sempre hi ha coses per fer. El conte francesca i la muerte és un conte cubà anònim, recollit per onelio Jorge Cardoso publicat en el llibre, el fil i l'acorda. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. I que t'acrac, el conte s'ha acabat.