Vet Aquí Que... del 30/1/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. El ratolí, l'ocellet i la salsitja. Hi havia una vegada un ratolí, un cellet i una salsitja, que vivien junts. Havien posat casa, s'havien repartit la feina, i cada un feia el que sabia fer, i vivien en una pau que era una delícia. La feina de l'ocellet era que cada dia havia de volar cap al bosc a fer llenya. El ratolí portava aigua, ensenia el foc i parava taula. La salsitja cuinava. Però un dia l'ocellet va topar pel camí amb un altre ocell, i parlant, parlant, li va explicar les excel·lències del seu viure. Però l'altre ocell li va criticar molt, li va dir que era un ximple, que ell feia la feinàcia grossa mentre que els altres dos es donaven la gran vida, perquè veure, un cop el ratolí havia encès el foc, i portant l'aigua, no es retirava d'escançar fins a l'hora de dinar. I la salsitja es quedava pel foc, només vigilava que el menjar escogués bé, i quan s'atençava l'hora de la pata, revolcava 3 o 4 cops dins del brou o per la verdura per donar-li gust. I això era una cosa més fàcil de fer. Però l'ocellet no, l'ocellet, ahir li tocava buscar llenya tot el matí, i quan arribava a casa descarregava, i sense descansar s'asseia taula. Els altres eren una vida de senyors, el ratolí de salsitja, que descansaven molt. Però per ell, per l'ocellet, que li tocava la feina més dura, la feina més cansada i la feina més llarga, era una injustícia. L'ocellet va estar pensant el que havia dit el seu amic, i el dia següent es va plantar. No va voler anar a fer llenya, i va dir que ja havia fet prou temps de criat, que ara havien de canviar els papers i provar d'una altra manera. I per molt que el ratolí i la salsitja li van demanar, l'ocell no va sedir. I aquesta vegada les feines les van rifar. A la salsitja li va tocar anar a fer llenya, el ratolí, fer de cuiner. I l'ocell havia de portar l'aigua, en sent del foc i per a la taula. I... què va passar? L'endemà cada un va començar a fer les noves feines. La salsitja va sortir a buscar la llenya al bosc, l'ocellet va començar en sent del foc, el ratolí va posar allà al foc i es va posar a vigilar. Tot estava en marxa. Llavors el ratolí i l'ocellet les van posar a esperar que la salsitja tornés amb la llenya, la del dia següent. Però vinc a esperar i no tornava. I els altres les van començar a passar ància. I l'ocellet finalment va volar a veure si el veia. I sí que va saber què havia passat, sí, tant que ho va saber. Té una plop de casa, l'havia trobat un gos i... sóla havia menjada. Oh, l'ocellet es va exclamar de allò més que entre el gos, però el gos es va defensar, va dir que no, i que com que era terra. I l'ocellet tot trist. Va replagar la llenya per l'endemà, va volar cap a casa, i va explicar al ratolí el que havia passat. Ai, quin greu, perquè se l'estimava, ara salsitja. Que van acordar de seguir junts. I de fer el millor que poguessin, els de sols. El ratolí va continuar fent el menjar. I quan va voler donar gust a la verdura, va fer com feia la salsitja. És a dir, es va ficar dins l'olla. I l'ocellet va agafar l'aigua agullia, i se'l va morir. Quan l'ocellet va arribar a preparar taula, no va haver el ratolí per enlloc. El va cridar, però clar, no apareixia. I l'ocellet va fer la seva nova feina, que era feixer llenya al foc. Fos perquè va daba, fos perquè no en sabia prou. Se li va encendre una prometa. I l'ocellet acorre que pel pogo agafar aigua per apagar-la, però emblatavellament li va caure la gallada dins del pou, i ell darrere enredat amb l'acorda, sense poder-se deixar anar. I esclar, quan es va enfonsar la galla de l'aigua, es va ofegar. I aquí s'acaba la història del ratolí, l'ocellet i la salsitxa, que van voler improvisar. I qui no s'ho vulgui creure, ho vegi a veure. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wir schenken eine Dreier zum Zuckerfum Brut. Verkauf' ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh' ich mich keine Feder und beiß mich kein... Ai, mit beiß mich der holler Flo. El rei i el formatge. I hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un rei que vivia en un palau molt i molt gran i molt bonic. Però aquell rei era un mala agredor. Tot li era poc i sempre rondinava. Era un ignorant que no sabia res de res. Aquest rei li agradava tant el formatge, que només es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges millors. Li agradava el formatge secto vella, el semisec de cabra, el mató de vaca, el tendre de bufala, però també li agradava els pastís de formatge, les croquetes de formatge, però darrerament hi havia una cosa que el preocupava molt. Resulta que l'olor dels formatges havia atret centenars de retolins i aquests retolins es passejaven pel palau com si fóssin a casa seva i s'hi trobaven tan bé que per més que els crids els donessin puntades de peu no volien marxar. Jo, el que era pitjor, es menjaven els formatges del rei. Finalment un dia que va trobar el rei un retolí dins del plat de formatge que s'estaven menjant, es van pitar, es van pipatant, que van viure a buscar els seus tres consellers i jo els va dir, si demà no han desaparegut tots els retolins del palau us destarraré del meu regne per sempre més. Els tres consellers encara eren més ignorants que el rei i es van quedar molt preocupats perquè no sabien què fer i després de pensar durant tota la nit van arribar una solució i l'endemà van ordenar els crids, porteu tots els gats a la ciutat cap a Palau. Quan els retolins van veure arribar els gats, van fugir corrents i el rei es va quedar més content que unes pasques. Ah, però la seva alegria no va durar gaire, perquè clar, els gats es trobaven tan bé a Palau que no volien marxar i corrien amb un llavall per tot arreu, tens el sol d'altre on fins a la cuina i fins i totes que repaven la cara del rei. Tens el palau només se sentien els marrameus dels gats i el rei no li agradava gens viure amb els gats. Va enviar a buscar els consellers una altra vegada i ja els va dir, serveu-me d'aquests gats, us destarraré del meu regne per sempre més. Els consellers es han passat tota la nit desperts buscant una solució i l'endemà van ordenar els criats. Porteu tots els gossos que pugueu trobar la ciutat. Quan els gats van veure ben els gossos, van fugir corrents i el rei es va quedar més content que un gínjol. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gossos es trobaven tan bé al Palau que no volien marxar i corrien amb un llavall mossegant a tothom i el rei que no podia suportar els gossos va cridar una altra cop els tres consellers i el va amenar. Feu alguna cosa per treure els gossos al Palau o us destarraré del meu regne per sempre més. Després de mor pensar, els tres consellers se'ls va acudir una idea i l'endemà van dir els criats, aneu a buscar uns quants lleons forts i grans. Quan els lleons van arribar a Palau, tots els gossos es van escapar i el rei es va quedar més content que unes pasques. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè és clar, els lleons es trobaven tan bé al Palau que no volien marxar i com que els lleons eren tan grossos i tan farotxes, la gent de Palau tenia molta por. A més a més, amb els seus rugits no deixaven dormir ningú i de tant en tant desapareixia algun soldat, algun criat. El rei que també tenia molta por i no sortia de la seva habitació va cridar una altra vegada els tres consellers i els va tornar a amanar. Feu alguna cosa per fer fora els lleons del Palau abans que es mengin a tothom o us destarrerir del meu regne per sempre més. Els consellers van pensar molt i molt i l'endemà van ordenar els crids. Aneu a buscar un remat d'elefants. Quan els lleons van veure els elefants, van fugir amb l'acu entre les cames i el rei em veurà que no quedava cap lleó, es va posar molt content. Però la seva alegria no va tornar a durar gaire perquè els elefants es trobaven tant bé al Palau que no volien marxar. I amb aquelles grans potes ho feien malbé tot. I el pitjor era que aixafaven els formatges del pobre rei. A més a més, deixaven tifes d'elefants per tot arreu i amb algun passadís havien aixafat algú. El rei que estava molt enfadat i no sabia què fer, cridava continuament els seus consellers, feu alguna cosa amb els elefants abans que em torni boja us destarrerir del meu regne per sempre més. Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom a veure que podien fer una cosa feia por als elefants perquè estaven desesperats. I per fi, un noiet, un aprenent, un criat molt jovenet, els va dir que havia llegit en un compte que els elefants tenien por dels ratolins. Els consellers molt contents van arribar al rei i li van dir majestat per fer fora els elefants. Han de tornar els ratolins. I el rei es va xacar cridant, de cap de les maneres que aquests se'n mengen els formatges. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia por als elefants eren els ratolins i finament el rei va haver d'acceptar. I quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos. I ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del rei. Però el rei ja no està enfadat. Pensa que és preferible viure amb els ratolins, compartint una part dels formatges, que no pas amb els elefants i amb els lleons. I compta potat, compta acabat. Aquest és un conte tradicional de l'Iran. Ve't aquí una vegada. El sabater de Torregrossa. Una vegada hi havia un sabater al poble de Torregrossa. Era tan pobra, tan pobra, tan pobra. I a més a més tan carregat de fills, que per més que treballava d'un cap de dia a l'altre, no donava per poder comprar, que sigui el pa, que sigui els llogurs, que sigui la xocolata, que sigui un conte, que sigui la bata per nascola. Estava molt amoïnat, molt amoïnat, molt amoïnat. Ai, pobre sabater. En sabater es deia Joan. Un dia, quan ja va veure que no hi havia pas una mica de pal a post, se'n van a les golfes de casa seva. Allà les golfes de casa seva va plorar. S'estimava més plorar, allà, tot solet, que ningú el sentés, de tanta pena que tenia. Esmirava les mans, tenia els dits fets malbé, de tant i tant i tant cosir sabates. Tenia, li segnaven els dits, estava preocupant. No sabia què fer, no sabia què fer. I va dir la nima donaria a qui em pogués resoldre aquest problema que tinc. Dic això, de cop i volta, patam! Allà se li presenta una mena de personatge negre entre mig d'un núvol de fum que anava vestit de negre. Mireu-ho bé. Les sabates, els mitjons, els pantalons, la camisa, l'americana, el racet, fins i tot barret de copa, d'aquells tan elegants. La única cosa que tenia blanca era la cara. I li diu, noi, Joan, m'has cridat, jo no t'he cridat pas. Jo no he cridat a ningú, estic enfadat i estic trist. Deixa'm tranquil i no sé ni per on has entrat. Estava moïnat, perquè havia vist aquell home. No sabia pas, però no havia entrat. No sabia finestra, estava tancada la porta també. Com havia entrat aquell home tan estrany? Es va anar espantant, espantant, espantant, pobre Joan. I l'home que li diu, eh, m'has cridat, doncs ja sóc aquí, et vinc a arreglar el teu problema. El meu problema, no hi ha ningú que me'l pugui arreglar. Jo, jo te l'arreglaré. Sí, com? No vols feina? No, no em puc fer més de feina. Ja tinc les mans que no poden ni treballar ja de tant mal que em fan. No, no, no, no. Jo et donaré 3 minyons, 3 minyons que et faran la teva feina, ja veuràs. Oh, no, però jo 3 minyons els hauré de pagar. No, aquests no cobren. Oh, però els hauré de donar menjar. No, nois no mengen. No mengen? No. Però els hauré de donar un llit i a casa són molts. Ja saps que tinc 12 fills, jo. Sí, sí, sí, sí. Com vols que li doni un llit si no hi ha lloc ni per nosaltres? No, aquests no dormen. No dormen, no mengen, no cobren. Quina gent més estranya que em vols fer venir a casa. Bé, vols que et vinguin a ajudar a fer feina, o no vols que et vinguin a ajudar a fer feina? Sí, i tant que sí, i tant que sí. Si no cobren, no mengen i no dormen. Encantat de la vida i tant, però és una mica estrany tot això. Però bé, bé, bé, bé, li va dir en Joan, en aquell home tan negre. I a canvi de què? Deus ser tot això que em dius. Doncs això, mira, que si tu no els pots donar feina, doncs jo... Bé, que hauràs de venir amb mi. Hauràs de venir amb mi a treballar sempre més amb mi. No podràs veure la família perquè, clar, estaràs treballant amb mi i no cobraràs. Una mica de menjar potser t'endonaré i una estona de llit també. Però cobrar, cobrar res, i hauràs de treballar tota la vida que et quedi amb mi. Ah, això rei, feina els he de donar, feina en tinc per tots. I tant que sí, ja poden venir. Dit això, aquell home vestit de negre, va entrar a la copa dintre d'aquell fum tan fos que havia entrat per no ser on, i va marxar, va desaparèixer. En Joan va baixar baix i ja sentia la porta que trucaven. Faina, faina, faina, faina, volant, faina, tindrem. Faina, faina, faina, volant, faina, tindrem. Ei, ei, un moment va dir en Joan que obre la porta. Obre la porta i allà hi havia tres xicots, tres minyons, que estaven esperant-se, dient tota l'estona. Faina, faina, faina, faina, volant, faina, tindrem. Bé, bé, d'acord, els va dir en Joan, veniu, veniu, veniu, veniu, veniu, veniu, cap al taller, veniu, veniu. Els va portar cap a dins, els va ensenyar el que hi havia, que si les soles de sabata, que si els traços de pell, que si les agulles, els fils per cosir les sabates... Bé, els va ensenyar l'ofici en quatre moments, perquè eren tan espavilats, que de seguida ho van tenir a pres. Ah, que sí que en Joan se'n va, i al cap d'una estona torna a veure, els havien fet tres peralls de sabates, i no l'aparador, en llostrades, cosides, totes precioses, i ja n'estaven fent els segones. Oi, oi, oi, oi, si que van de pressa. Va, i li diu a la Marietta, a la seva dona. Ei, Marietta, mira, vine, vine. Que tinc lloguets, tres xicots. Com que tinc lloguets, tres xicots? Què vol dir? Els haurem de pagar? No tenim diners? Que no, que no, Marietta, que no els hem de pagar. Que ho fan de franc. Però els haurem de donar menjar i no en tenim ni per nosaltres? No, Marietta, que no, que no mengen. Què dius, que no mengen? Joan, t'has venut l'enteniment. Quina bestiesa m'acabes de dir. No, Marietta, mira, mira, mira, fixa-t'hi bé. Estan fent la feina molt i molt bé. Oi, oi, de quines sabates més macos. Ja ho veig, molt bé. I les posen a l'aparador, i la gent ja se les mira, i la gent ja entra, i la gent ja les vol comprar. Hola! Això és màgia. Ai, Joanet, tinc por, perquè és molt estrany això que passa. No, Marietta, mira, no hi facis res d'amoïnar-te, ara. Ves tan bé que estem amb aquests 3 minyons, que estan fent tan bé les sabates. Ara, renoi, al cap d'una hora tenien 15 parelles de sabates fets. A l'aparador, en llostades, la gent entraven, compraven, pagaven, pagaven més i tot de tant ben fetes que les trobaven. Al cap de 3 o 4 hores ja tenien butes, sandàlias, xancletes. Havien fet de tot, de tot, de tot. I la gent estava encantats de la vida anant a aquella sabateria. I en Joan, ai, en Joan, amb la bossa plena de dinarons, té Marietta, corra, vés a comprar, vés a comprar, va, vés a comprar coses per la canalla que tenen gana, corra, corra. Ai, la Marietta, quan es va veure tants dinarons, i que podia comprar fins i tot algun compte pels petits, clar, perquè tenien 12 nanos, el gran tenia 12 anys, i el petit encara no en tenia ni un, tenia mesos. Sí, senyor, quina il·lusió els va fer, quan van veure que la mare podia anar a comprar, i que tenien menjar, i que tenien contes. Oh, estaven encantats de la vida. Bé, això estava molt bé, però van passar una setmana, dues, tres, el taller, la botiga. Erem plenes de sabates fins a rebuçar. Sortien gairebé per la porta, ja no hi cabien més sabates. El pobre Joan havia hagut d'anar a comprar més pell, més fil, més soles de sabates per poder-ne fer, i els nois anaven dient, feina, feina, feina, feina, volem, feina, tindrem, feina, feina, feina, feina, volem, feina, tindrem. Bé, bé, bé, bé, però és que, ah, Joan, quan va veure que ja no els hi podia donar més feina, perquè ja no hi cabien més sabates a casa seva, va pensar, ah, ara vindrà aquell paio del barret negre, i se m'endurà perquè no els hi podria donar més feina, se'n va anar a les golfes a plorar, i plorar, i plorar. La Marietta el va sentir, va pujar a dalt a les golfes. Què et passa, Joan, de la meva vida? Per què plores ara que tot ens va tan bé? Ai, Marietta, que aquest xicot, si no els hi dono més feina, què, què, que t'espaturin, que parin, que descansin? No, Marietta, que vaig fer un pacte amb un home molt estrany. Ai, ai, ai, que vas fer un pacte, Joan, això no m'agrada, Joan, això no m'agrada, Joan, això no m'agrada. No, Marietta, que vaig fer un pacte amb un home que si no els donava feina, se m'enduria amb ell, i us hauria de deixar a tots, i no tornaria mai més, i estic molt preocupat. Bé, la Marietta, no ploris més, Joan, aquí hem de trobar una solució. Vinga, baixa, ja en tinc una, vine, vine, vine. Tu, Marietta, segur? Sí. La Marietta era una dona molt aixerida. Sempre tenies solucions per tot. Veureu el que va pensar. Diu, mira, porta un minyó, el va cridar. Mira, tu, noi, agafa aquest sistem. Vas al pou, agafes aigua, i me la poses a l'aigüera, que vull rentar els plats. El noi, el minyó, va agafar el sistem. Clar, els sistemes, com tu ets sabeu, tenen aquells furadets, perquè són de vimet. El minyonet, va lligar el sistem, la corda del pou, la va tirar a dintre, va tirar el sistem a dintre, va pujar-lo, i tota l'aigua li va anar regaliment, i quan va arribar l'aigüera ja no hi tenia ni una gota. Va tornar-hi, vinga, fer camins, vinga, fer camins, vinga, fer camins. I quan arribava l'aigüera no hi havia aigua. Diu, veus, Joan? Aquest ja el tenim enfainat. No em podrà pas omplir l'aigüera per rentar els plats. Oh, sí, i els altres dos, Marietta, què farem? Vine, porta-me el segon. Vine, vine, deixa de fer sabates. Vine, que la meva dona et vol donar feina. Vine, noi, li va dir a la Marietta, agafa aquesta pell negra, la veus? Sí, sí, feina, feina, feina, feina, avui, feina, feina, feina, feina, feina. Si home, sí, pera't una mica, que ja te'n dono de feina. Agafa la pell negra, i la vinga a rentar-la, a rentar-la, a qui et dono sabó, fins que la tornis blanca. Jepeta, jepeta, jepeta, jepeta, jepeta, jepeta, jepeta. Ui, ple d'espuma, ple d'espuma. He, he, he, he, la posa dintre dels safrets, les vendeix. Tant negre com era, vaig, clar, les pells, per molt que la rentis, i són negres, negres, queden. Ja tenia feina per aquest xicot, que no se li acabaria mai. Bé, bé, Marietta, bona pensada, bona pensada. I el tercer, i el tercer què fem? Vine, porta'l, vine, noi, deixa de fer sabates. El noi va de cap allà, feina, feina, feina, sí, ja te'n dono. Li va dir a la Marietta, vine cap aquí. Diu, veus, aquesta criatura petita? I li va donar el bebé que tenia. L'has d'ensenyar a llegir. Agafa la criatura, li diu... E-m-i-o-m-a-u-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e-n-o-e... No! Bé, va començant a ensenyar-li a llegir, però com és natural, era molt petit, i de molt petits, poc aprenen a llegir si encara no se'l van parlar. Ben, ja els tenien enfaïnats, van passar uns quants dies, tot anava sobre rodes, tot anava estupendo, ningú es queixava, però tot amb un plegat senten a la porta que truquen. Va anar a obrir la porta, que hi havia, l'home vestit de negre. Ei, els meus tres minyons, com és que encara tenen feina. O els tenim enfeinats. Vam, ho vull veure, això que em dieu. Va entrar a veure el primer, que anava omplint, l'aigua era en Montsistell, el segon, que anava fent netejant, fent blanca, aquella pell negra, i el tercer que ens anava llegint el xicarró, en el millor més petit de la casa. Oh, però aquestes feines no s'acaben mai, això no és feina, no veus que no pot omplir l'aigua era en Montsistell, no veus que no pot deixar blanca, una pell, no veus que no pot ensenyar llegir amb un bebé. Oh, tu em vas dir que li donés feina, doncs això és feina, però és una feina matucera, és una feina que no serveix per res. Doncs bé, això no m'ho vas dir, m'has dit que fessin feina. Tens raó, has guanyat, em vaig. Nois, que dius dels minyons, marxem, que aquest paio és més aixarit que jo. Se'n van anar, els va quedar la sabateria plena de sabates per tota la vida i més. I d'ençà d'aquell dia que la família del sabater Joan i la Marietta no van passar ni mica de pena, ho han tenir tot resalt. Veta qui un gat, veta qui un gos, aquest conte ja està fos. Veta qui un gos, veta qui un gat, aquest conte ja està acabat. Veta qui una vegada. Veta qui un gat, veta qui un gos, veta qui un conte fos. Veta qui un gat, veta qui un gos, veta qui un conte fos. Veta qui un gat, veta qui un gos, veta qui un conte fos. Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just.