Vet Aquí Que... del 6/2/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en un racó de món on tenien els tothom va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig dir. El ratolí, l'ocellet i la salsitxa. Hi havia una vegada un ratolí, un ocellet i una salsitxa que vivien junts. Havien posat casa, s'havien repartit la feina i cada un feia el que s'havia fet i vivien en una pau que era una delícia. La feina de l'ocellet era que cada dia havia de volar cap al bosc a fer llenya. El ratolí portava aigua, ensenia el foc i parava taula. La salsitxa cuinava. Però un dia l'ocellet va topar pel camí amb un altre ocell i parlant, parlant li va explicar les excel·lències del seu viure. Però l'altre ocell va criticar molt, li va dir que era un ximple, que ell feia la feinassa grossa mentre que els altres dos es donaven la gran vida, perquè veure un cop el ratolí havia encès el foc i portant l'aigua els retirava a descansar fins a l'hora de dinar. I la salsitxeta es quedava pel foc, només vigilava que el menjar escogués bé, i quan s'atençava a l'hora de la pata revolcava 3 o 4 cops dins el brou o per la verdura per donar ligus. I això era una cosa ben fàcil de fer. Però l'ocellet no, l'ocellet a ell li tocava a buscar llenya tot el matí i quan arribava a casa descarregava i sense descansar s'asseia a taula. Els altres eren una vida de senyors, el ratolí i la salsitxa que descansaven molt. Però per ell, per l'ocellet, que li tocava la feina més dura, la feina més cansada i la feina més llarga, era una injustícia. L'ocellet va estar pensant el que havia dit el seu amic, i el dia següent es va plantar. No va voler anar a fer llenya, i va dir que ja havia fet prou temps de criat que ara havien de canviar els papers i provar d'una altra manera. I per molt que el ratolí i la salsitxa li van demanar, l'ocell no va se'n dir. I aquesta vegada les feines les van rifar. A la salsitxa li va tocar anar a fer llenya. El ratolí, fer de cuiner. I l'ocell havia de portar l'aigua en cèndol foc i per a la taula. I... què va passar? L'endemà cada un va començar a fer les noves feines. La salsitxeta va sortir a buscar la llenya al bosc, el ocellet va començar a en cèndol foc, el ratolí va posar allà al foc i es va posar a vigilar. Tot estava en marxa. Llavors el ratolí i l'ocellet les van posar a esperar que la salsitxa tornés amb la llenya. La del dia següent. Però vinc a esperar. I no tornava. I els altres es van començar a passar ància. I l'ocellet finalment va volar a veure si el veia. I sí que va saber què havia passat. Sí, tant que ho va saber. Tenen a prop de casa, l'havia trobat un gos i... Se l'havia menjada. Oh, l'ocellet es va esclamada allò més que entre el gos, però el gos es va defensar, va dir que no, com que era terra. I l'ocellet tot trist. Va replagar la llenya per l'endemà, va volar cap a casa, i va explicar al ratolí el que havia passat. Ai, quin greu, perquè se l'estimava, n'era salsitxa. Però van acordar de seguir junts. I de fer el millor que poguessin, fins de sols. El ratolí va continuar fent el menjar. I quan va voler donar gust a la verdura, va fer com feia la salsitxa. És a dir, es va ficar dins l'olla. Com que l'aigua volia... Es va morir. Quan l'ocellet va arribar a preparar taula, no va haver el ratolí per enlloc. El va cridar, però clar, no apareixia. I l'ocellet va fer la seva nova feina, que era fer la llenya al foc. Fos perquè va daba, fos perquè no en sabia prou. Se li va encendre una prometa. I l'ocellet va córrer cap al pou a agafar aigua per apagar-la, però amb la tabalament li va caure la gallada dins del pou, i ell darrere enredat amb la corda sense poder-se deixar anar. I esclar, quan es va enfonsar la galla de l'aigua, es va ofegar. I aquí s'acaba la història del ratolí, l'ocellet i la salsitxa, que van voler improvisar. I qui no s'ho vulgui creure, però veig que ja veurà. La filla del carboner. Veig aquí que una vegada hi havia un rei, un rei que com no tenia cap guerra, i s'avorria molt, i no li agradava ni llegir, ni re de llibres, llavors s'avorria, i la seva distracció era anar a caçar, i anava a caçar cada dia. I veig aquí que un dia que s'ha d'anar i perseguint una feira salvatxina, se'n van dintrar amb un bosc, de tal manera que allà es va quedar sol. Va perdre tota la seva acompanyament, i deia, ara estic sol, a veure què faré, tenia gana, volia descansar, i llavors allà va veure una llumeta, una llumeta molt lluny, i se va tancar. Llavors era una cabana del carboner, va picar la porta i va entrar. Era una cabana petita, era fosca, dins tota fosca, però va veure allà, allà al fons, un foc, i una noia que anava cuinant, i estava allí, tenia un oi al foc, i anava tirant el foc. Això li va dir bon dia, i la noia li va dir bon dia, senyor, i diu, oi, què fas? Mira, estic cuinant aquí, i què tens aquí, en aquesta olla? Doncs mira, allí, aquí hi ha el que està baix, després està dalt, i el que puja, després baixa. Ah, el rei, com no era massa llarg d'enteniment, no volia demanar explicacions, perquè pensaria, diu aquesta noia, es pensarà que jo no entenc el seu llenguatge. Llavors va dir, mira, escolta'm, i aquell xac que s'està movent per allà, qui és la noia, li diu, xerrim baix, ah, el rei, que pensava que li prenia el pèl, però que no volia demanar més explicacions, perquè llavors pensaria que no entenia aquest llenguatge. Llavors va dir, diu escolta'm, i tu què fas aquí? Oh, jo estic esperant el meu pare, i el teu pare, què on té el teu pare? Diu, oi, és carbonista, allà vigilant la sitja de carbó, diu, ah, i què fa el teu pare? Sí, diumidi, també casa, també casa. Diu, miri, el que casa, ho deixa, i el que no casa, s'ho endurà. Ah, això va ser ja la gota que ja m'oblia tot el got, i va dir, aquesta noia va pensar, aquesta noia m'està prenent el pèl, va, i se'n va. Se'n va, agafa el cavall, i taca, taca, cap al bosque dins. Llavors el cap d'una estoneta, sí, sí, troba un home que estava allà, vigilant la sitja de carbó. I va dir bon dia, el senyor li diu bon dia, senyor, i què fas aquí? Ah, miri, estic vigilant aquesta sitja de carbó, diu, home, diu, i amb aquesta, amb això et pots guanyar la vida? Diu, ui tant, senyor, miri, amb el que guanyo, pago deutes, amb el que guanyo, doncs, em poso un guany, i també enllenso, enllenso per la filestra. Ai, senyor, això m'ho ha d'explicar, perquè això no acabo d'entendre, com és que amb això es guanyi, i pot fer tot això? Diu, molt senzill, senyor rei, miri, miri, pago deutes, perquè abans els meus pares m'han criat, m'han alimentat, i jo ara els tinc a casa, també els mantinc, pago deutes aquest. De vegades poso diners en guany, perquè tinc un fill, tinc un fill, que també l'alimento, i el mantinc, i després aquest fill, més tard, ella mantindrà a mi i em cuidarà. Doncs poso diners en guany, però, i com és que encara enllensa? O, senyor, per senyor rei, tinc dues filles, aquestes dues filles, el dia que es casin, marxaran. Doncs tot el que jo els he gastat amb cuidar-les, amb alimentar-les, després és com si hagués llançat aquests diners. Ah, bé, d'aquí, escolta'm, i no tenia gaire... aquest llenguatge, a sobre, anar pensant, diu, escolta, escolta'm, no pas vostè té una filla, aquí que viu amb una cabaneta, petita, fosca, diu, diu, oh, diu, diu, i tant, diu, com és que ho sap, diu, és que he passat per allà, però escolti, aquesta noia, té un llenguatge molt estrany, molt estrany, miri'm, escolta'm, m'ha dit que el seu pare també casa, i el que casa s'ho deixa, i el que no casa s'ho emporta. Ai, ai, ai, això com s'explica aquesta manera de llenguatge, escolta'm, diu, sí, no, sí, escolta'm, és que jo, el llenguatge de carbó, miri'm, els pols que porto sobre, miri'm, els que puc, els mato, els mato i els deixo, però els que no m'ho maten, els queden una altra cop al cap, doncs, els que no mato, me'ls enduc. El reia tenia la mosca arredera de la orella, i doncs, escolta'm, i també, saps què m'ha dit, que allà que tenia un oi al foc, i va dir, i va dir, sí, era el que baixava, pujava, i el que pujava, baixava. Ai, senyor, i tanca, sí. Diu, miri, són els cigrons, que quan bullen, pujan, i després baixen. Ah, ve't aquí, ve't aquí, ve't aquí. Molt bé, doncs, escolta'm, ja, molt empipat al rei, li diu, li diu a la seva filla, que és tan espavilada, i tan llesta, eh, que miri, que vull que vingui, que vull que se'n vella, però vull que vingui al Palau, ni vestida, ni despullada, ni pel camí, ni per fora del camí, que si no ve així la farem matar. Ai, senyor, el seu pare quan va sentir això, va dir, ai senyor, que farem, el rei només va ser dir això, se'n va anar, llavors el pare, el carboner, va anar cap a casa, i li diu a la noia, és a la noia, bé, que has tingut visita, sí, però el pare feia una cara molt llarga, que sempre estava molt content, i la noia sempre estava molt contenta, però va notar que el seu pare, aquella cara, no era la de sempre, li va dir, que et passa, pare, re, re, re, re, que et passa, pare, explica-ho, i al finalment el pare li diu tot això que li va dir el rei, i estava gairebé plorant, perquè li diu, no ens en sortirem d'aquesta, la noia diu, pare, no t'amoïnis, perquè ja ho pensarem, ja veuràs com en sortirem, i sí, sí, la noia, saps què va fer, va dir, mira, pare, ja ho farem, i el dilluns, ja pots anar a dir-li al rei, que el dilluns al matí em presentaré el plau, i que estigui allà esperant, i sí, sí, el dilluns al matí, saps què va fer, la noia va posar, va agafar una xarxa de pescador, se la va embolicar pel cos, no anava ni vestida ni despullada, va agafar una cabra, i va muntar sobre la cabra, i aquella cabra, saltant per la dreta, per l'esquerra, pel marge, per fora, ara aquella, ara, va arribar així, al Palau, el rei la va veure, i va quedar tot barat, la noia demaneu com anava, tota plena de cops, tota bruta, però el rei va dir, els seus cridats li va dir, arregleu aquesta noia perquè... i poseu-li uns vestits i pentineu-la, va, sí, sí, la van vestir, la van arreglar, la van pentinar, oi, aquella noia, i de bonica, bonica, i quan la va veure el rei, oi, es va quedar, es va quedar enamorat, i la noia, perquè aquell rei, ben plantat, sí que ho era, no era gaire espavilat, però molt bona planta tenia, de manera que aquella noia també es va quedar molt enamorada d'aquell, d'aquell rei, i com ell va dir que es casaria, i així, sí, es van casar, es van casar, però el rei, el rei, es va casar amb una condició, i va dir, mireu, mireu, ens casarem, i estem molt enamorats, però, però, amb una condició, que mai, mai, mai, però mai has de donar cap consell, perquè jo vull ser camana aquí al Palau, perquè soc el rei, i tu, si dones algun consell, mediatament hauràs de marxar del Palau, i tornaràs a la cabana del teu pare, i la noia, com n'estava tant enamorada, oi senyor, sí, sí, sí, va dir que sí, que sí, des van casar, van viure, van viure feliços, el rei, ja no anava tant a casar, estava més al Palau, i va passar un any i dos anys, i estaven molt enamorats. Vè't d'aquí que un dia, el rei, que sempre donava audiència per arreglar tots els problemes que hi havia en el seu regne, un dia es va presentar en el seu Palau, en l'audiència, es va presentar un hostaler, un hostaler del poble, i un marxant, perquè hi havia un problema. Resulta que aquest marxant que era una mica trapella, tenia un cavall, i tenia un cavall que anava venent per aquells poblets, i tenia un cavall maculloent, preciós. Va arribar l'hostal, el va lligar el cavall allà al costat de l'euga del hostaler, aquella euga estava a punt de tenir un pollí, i, si sí, aquella nit, la euga va tenir un pollí, però l'endemà el dematí, el marxant, quan va sortir i va veure un pollí al costat de l'euga, va dir, aquesta és la meva, va agafar el pollí, el va posar sota la panxa del cavall, i li va dir l'hostaler, aquest pollí és meu, perquè estàs sota la panxa del cavall. Va, l'hostaler, que no, que no pot ser, perquè l'euga, perquè l'altre no, que és el cavall, i tot el que van anar a demanar justícia al rei, i ells estaven allà amb l'audiència, i l'euga, finalment, els va tocar amb ells el torn per explicar-s'hi, el rei, per explicar-li el rei, a veure, que decidís i fes justícia, li van explicar el rei, com ja estava cansat, i era última hora, li va dir, on estava el pollí? El pollí estava sota la panxa del... el marxant li diu, el pollí estava sota la panxa del cavall, doncs estava sota la panxa del cavall, és del cavall, i... ah, podeu marxar? Ai, senyor, la reina, que estava escoltant aquesta injustícia, va pensar, ah, aquest pobre hostalí es quedarà sense el pollí. Ai, mare meva, doncs com ho faré? Quan se n'anava, eh, demagat, va cridar amb l'hostalí, i va dir, vina, vina, escolta'm, mira, em sap molt de greu, perquè clar, el cavall no pot tenir pollins, és la eu que és la mare del pollí. Diu, mira, saps què podem fer? Mira, el diumenge, quan anem a missa, passarem pels safrets del poble, tu et poses allà, al safret, sentat, amb una canya de pescar, amb aquesta canya de pescar, passarà el rei per allà, i veurà una cosa estranya, un home, allí, amb la canya de pescar, i et preguntarà, què fas aquí amb aquesta canya de pescar? O, diu, jo pesco sardines, com un cavall pot tenir pollins. Diu, ja veuràs, a veure si cau amb l'error que ha fet. Doncs bé, així sí, van fer-ho d'aquesta manera, el diumenge, passaven per allà al rei, la reina cap a missa, per davant dels safrets, i vam veure l'hostalí, sentat als safrets, amb una canya de pescar. I va dir, diu, què feu aquí, què feu aquí? Diu, oh, estic pescant. Diu que pesc, estic pescant sardines, com un cavall pot tenir pollins. A veure, al rei va caure amb l'error que havia comès. I va dir, doncs, veniu al Palau, que reclarem això. I sí, sí, va anar al Palau, el rei li va dir amb el marxant, escoltem, has de tornar al pollí, al senyor Ostaler, perquè és de l'euga, i ja està, i va quedar d'aquesta manera. Però quan se n'anava, el rei el va cridar, diu, vine, vine. Diu, i qui, i qui t'ha donat aquesta idea? A veure, i el Ostaler, pensant que feia una gracieta, va dir, ai, senyor rei, va ser la reina que em va donar aquesta idea de que fes aquesta historieta del safreig amb la canya de pescar perquè vostè se n'ha donès. Diu, ah, sí, molt bé, molt bé, se'n va anar al Ostaler. Però es va dirigir a la reina, a tot enfadat i empipat. Has trencat la promesa que havies fet el casarta. Has donat consells, ja saps què et toca, eh? Ai, senyor, ai, però aquell pobre home no és... No, res, has trencat la promesa i aquí en Quimana sóc jo. Ja saps el que et toca, ja te'n pots anar cap a la cabana del teu pare, allà al bosc, i per sempre més, ja no et vull aquí. Ai, senyor, la reina, vinga, plorà, vinga, plorà, vinga, plorà. Ai, però, ai, que freix, jo us estimo, si estic tan enamorada del rei. Va, molt empipat, però finalment va dir, mira, et concedeixo una cosa, mira, saps què pots fer? Agafa la cosa que més t'agradi del Palau, la que més t'agradi de la Pajandú, i se'n va anar. La reina, encara molt llesta, molt llesta, vam de pensar i pensar, a veure què em puc endur. Ah, però sabeu que és el que més li agradava, tot el que més li agradava era el rei, i va, i saps què va fer? Va preparar, va buscar unes herbetes que feien dormir, les va posar al sopar del rei, el rei després de sopar es va quedar dormint, dormint, dormint, com una soca. Va agafar el rei, tot vestit de rei, el va posar sobre un carro, un carruatge, i a setmana cap a la cabana, perquè és el que havien quedat, ells havien dut el que més li agradava, i cap a la cabana del seu pare. I van arribar allà, el rei dormit, dormit, el va deixar sobre aquells sacs de carbó que tenien per allà a la cabana, i va, no els hi va anar, dormirem. Però el matí, el rei, obre els ulls, i on sóc, on sóc? És una cabana petita, es va posar dret, el cabli tocava el sostre, bueno, tot empipat, els taranganys per allà, tot brut, tot enmascarat, i ell estava a veure el foc, no deia res, ah, i ell, uns crits per aquí, crits per allà, i li diu, i la reina, li diu, ah, senyor, mireu, és que vos m'heu dit, que em podia endur, el que més m'agradava de tot el palau, i el que més m'agrada de tot el palau, sou vos, ah, i que ara estic molt enamorada, ah, i el rei, donant-li voltes a tot això, va pensar, no en sortiré, mira, si he de passar-me tota la vida aquí, perquè li he donat la paraula, que s'endugués el que més li agradava, m'hauré de quedar tota la vida aquí, i això no pot ser, no ho aguantaré, doncs, escolta'm, mira, li va dir, després de rumiar-ho, saps què? Mira, ja que hem de viure junts, i aquí, val més que ens marxem cap al palau, i visquem tots dos junts al palau, al palau, i tu, sisplau, fes el favor de no posar-te massa en les meves coses, i així va ser, que van tornar al palau, i van ser tan feliços, i van menjar també molts anissos, i van viure molts anys, molts anys, i mireu, el conte ja s'ha dit, i conte acabat, conte explicat. Ja està. Vete aquí una vegada. El gai va fer quik-quik-quik, i el conte ja està dit, el gai va fer cac-cac-cac, i el conte ja està acabat. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik. El gai va fer quik-quik.