Vet Aquí Que... del 20/2/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La rinxo els dors. Una vegada hi havia una nena rosa, rosa, rosa, com si tingués el sol al cap, de tant que li brillaven els cabells, d'aquell color rosa, d'aquell color groc, clarec, clarec, clarec, tothom, tothom li deia rinxols d'or. Un dia va sortir de casa seva per anar a fer una passejada, però es va distreure i va anar per un caminet i per una altra i per una altra. I quan va voler tornar a casa, no sabia pas com fer-ho, però aniré cap a casa. Aniré per aquí. Ai, no, no, que aquest camí no l'havia pas fet. Aniré per allà. Ai, no, no. Bé, no es va pas amoïnar. Va continuar caminant, caminant, perquè va veure que en el fons d'un altre dels camins hi havia una caseta, una caseta. Oh, una caseta bonica, plena de floretes a les finestres. Era una caseta preciosa. Va pensar, oh, quina casa més maca. M'hi acostaré. Veiem, veiem qui viu aquella casa. En arribari, quan va ser la porta, va pensar que hauria de trucar, però la porta era mig oberta. No, no, no trucaré pas. Entraré com demagatotis. Va entrar i va veure que hi havia una taula parada, però no hi havia ningú. La cuina era pagada i la taula estava a punt com per esmorzar. Va veure que hi havia tres vols, i a dintre dels vols hi havia llet, una llet que fuma ja va. Oh, que de gust que li venia, amb aquella gana que tenia. Oh, i va entrar més a propiet i va veure el primer vol. El primer vol tenia una llet calentona. Va provar de tastar-la. Uf, com crema! Oh, no, no, no me la puc pas veure. Va entrar en l'altre, i a l'altre taçó, a l'altre vol, i hi havia una altra lleteta calenta, calenta, calenta. No fos benjava tant com la primera, però també la va trobar massa calenta. Però va anar en el tercer vol, i el tercer vol no cremava, ni estava freda, estava tèvia. Mmm, que bona! Se la va prendre tota, tota, tota. Ai, però sí havia cadires, i no les he probades. Oh, que és boniques, aquestes cadires tan blaves. Vaig a seure-me la primera. Uf, no hi arribo, és massa alta. M'asseure aquesta del mig. Uf, tampoc hi arribo, sí que sóc petitona. Però em va veure una de petitona, petitona més bonica que la primera i que la segona. Si va a seure, i va tapar, va caure ella de cul enrere, es va donar un cop al cap, i oh, quin mal, quin mal que m'he fet. Oh, i aquesta cadira, tota ella s'ha trencat. Ai, ara què? Quan que li feia una mica de mal al boïn, va pensar, descansaré. Aquesta casa deu tenir un lloc altra, el lloc per dormir, un ditet. No em va veure per enlloc, però va veure unes escaletes que pujaven, pujaven, pujaven. I per allà, graonet per graonet, allà dalt va arribar. Va veure un dit molt gran, va pensar, mm, com que si deu estar en aquell llit, amb el mal les gana com fa. I allà s'hi va aprovar d'estira, però era dur com una pedra, no li va agradar gens ni mica. Hi havia un altre al costat, un que no era tan gran, com el que ell t'endú, s'hi va lleure. Ai, també és dur, no tan com el gran, però tampoc m'agrada. I em va veure un de petitó, s'hi va posar, i oh, i de flonx, o tovet, agradable. I s'hi va agafar a dormir d'eta, bé, a dormir d'eta. Mentre ell la dormia, van arribar. Els tres personatges que vivien a la casa, van veure la porta mitja oberta, ja es van espantar una mica. Oh, que deu haver passat, que és el que ha passat a casa nostra, que la porta és mitja oberta. Van entrar una amigueta espantat, van veure que la casa no estava igual que l'havien deixada. El gran va dir, diuig, ai, algú ha tastat la meva sopa, i no m'agrada per gens. No m'agrada que em tastin el meu menjar. Qui ho deu haver fet? A l'os mitjava, diuig, ai, han tastat la meva sopa, a mi tampoc m'agrada. Qui ho deu haver fet? I l'os petit va dir, ai, algú s'ha begut la meva sopa i s'ha de crispir de tota. Quina barra, no? Ja està bé, jo tenia gana i ara no podré esmorzar, i es va posar a plorar. L'os gran va anar a la seva cadira i va dir, ai, la cadira estava torta, qui la deu haver fet servir? I la meva cadira estava fora d'allò, no pot ser, a mi m'agrada sempre tenir la dreta i ben posada. I l'os petit va dir, ai, la meva cadira està trencada. Es va posar molt i molt trist, però tant trist es va posar, que se'n va anar, perquè va pensar que se n'aniria a dormir. Però l'os gran li va dir, no, no, no, reclam, primer ho reclam tot. Et donem una miqueta de la nostra llet perquè puguis esmorzar, després ja anirem a dormir. Van prendre la llet, el gran, el mitjà i fins i tot el petit. Ja no estava tan calenta, ja també li va agradar. I se'n van anar a dalt per fer una mica de vacaina. L'os gran, quan va arribar, va dir, ai, el gust ha llegut el meu llit. No m'agrada que ningú es posi el meu llit. El mitjà va dir, ai, el gust ha estirat el meu llit i m'ha arrugat tot el cuixi. I el petit va dir, veniu, veniu, el gust ha d'adormir el meu llit. Veniu, mireu, oh, una nena molt bonica, rinxulada i rosa, com un fill d'or. A l'os petits es va quedar allà amb la delit, oh, mirant-se-la. Però com que havíem fet soroll, la rinxul d'ara es va despertar. Ai, quina esclai, quan els va veure a tres ossos tan grans i tan espantadíssima que es va quedar, va sortir d'un cop per la finestra i va córrer, córrer, córrer, fins que casa seva va arribar. I quant ha comptat, quant ha acabat, si és mentida potser o potser és veritat. Ai, a pocaia, això és una noia. Si em posés una treia al sucre d'un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés una treia al sucre d'un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés una treia al sucre d'un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés una treia al sucre d'un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés una treia al sucre d'un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés una treia al sucre d'un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Si em posés un rot, t'explico el meu metl i em poso a l'estruc. Quan va arribar a la ciutat, passant per un carrer rostret, un cavall, quasi la xafa contra la paret, el cistell va tornar a patir un sotrac, i un altre figa va quedar reventada. Ai, quin greu li sabia. Però també se la va menjar. I quan va arribar Palau, els guàrdies del rei li barraven el pas. Van prendre el pobra home per un captaire o fer-hi tot per un boig, perquè aquí se li podia acudir portar un cistell amb una figa a un rei que tenia de tot. Però l'avi protestava. Va ser el rei qui m'ho va demanar. M'espera! Els guàrdies no s'ho creien. Però amb tot ho van anar a consultar el rei, que quasi se n'havia oblidat, però alguna cosa li va venir la memòria i sí, li va dir, ah, em sembla recordar que fa tres o quatre anys vaig veure un ancià al camp plantant una figuera, i em vaig aturar per l'envell. Ja me'n recordo, ja. Deixeu-lo entrar. I quan l'anciava a ser davant de l'emperador li va lliurar el cistell amb una única figa. Què se li ofereix? Bon home, li va preguntar... Senyor rei, tal com vam quedar us veniu a oferir les meves primeres figues. De l'abra aquell que va veure que plantava. Jo he tingut la sort de ser viu. Quan ha donat les primeres figues, n'ha donades tres. I jo les portava a totes tres. Però no, i m'han passat diversos accidents i dues, se m'han esclafat, i no he tingut més remei que menjar-me-les. I aquí us porto la darrera. És la més dolça. El rei va agafar la figa, la va olorar, i va quedar gratament sorprès, perquè feia molt bona olor. I llavors li va dir... A veure, avi, ensenya'm com te la menges, la figa. L'avi es va quedar una mica parat, però ell va oveir, va agafar la figa pel pressonet, i se la va menjar. I jo el rei divertit i agraït per la senzillesa del vell, va menar que li omplissin el cistell de monetes d'or, i li donessin bons vestits per ell i per la seva dona. I li va dir, vas fer molt ben fet de plantar la figuera, tu tenies raó i no pas jo. Tant de bo deu et donar molts anys de vida, perquè puguis continuar plantant arbres i menjant-nos fruits. I això el rei li va dir ben sincerament. I l'anciava tornar a quedar seva, amb un somriu dels llavis, i semblant-li que somiava. I ja era punt d'entrar a casa quan es va creuar amb el seu veí, el que li havia deixat el drap per tapar les figues. I el veí es va estanyar de veure'l tan ben vestit. Corai, d'on véns amb aquestes robes? Véns segur que has anat a visitar una persona important? Vine a casa a prendre el té i ens ho expliques tot. I l'avi va acceptar la invitació i va entrar a casa del seu veí. Va deixar el cistit amb la taula, va treure el drap, el va tornar al veí. Moltes gràcies per haver-me deixat el drap aquí el teniu, però ni el veí ni la seva esposa paraven atenció al drap. Estaven amb vedalits mirant les monedes d'or que hi havia dins del cistell. I l'anciall llavors va explicar que el rei les havia donat per a creir-li les figues que el rei havia portat a dins del cistell. I quan el veí i la seva dona van quedar sols, esclar, les van posar a parlar, mira que són babaus, tants anys pensant en la manera de fer-nos rics i no se'ns havia acudit mai la més senzilla? Sí, sí, sí, sí, sí. Ara mateix un fruit és un cistell li va dir la dona i les duràs al rei i et buscaré el drap més bonic que tingui. I li dius que se les mengi i després li demanes que tombi el cistell de monedes d'or. I l'home deia, sí, sí, i tant que sí, i tant que sí. Va, va, tu vés a buscar les figues que jo vaig preparar en el cistell. De tots els cistells que tenien a casa, la dona va triar el més gros i el marit el va omplir de figues fins al de tot, fent muntanyeta. I no es podeu imaginar com va córrer aquell home que em ve de palau, pressa tenia. Quan hi va arribar va demanar als guàrdies que el deixessin entrar, però ells se van negar. I per què no em deixeu passar? Preguntava l'home i va començar a enfadar-se i va començar a cridar. El meu veí li heu deixat passar, el meu veí li heu deixat passar, i a mi per què no em deixeu passar? I just en aquell moment el rei va sortir el pati, va sentir la discussió i va escoltar això d'aquell rei. I per què em volies veure? Li va preguntar. I el meu veí ho s'ha portat tres figues i li heu pagat una bona quantitat de monedes d'or. Jo també us duc unes figues excel·lents. Ai, que em mereixo una recompensa. Ah, va deia el rei. Quan el teu veí m'ha donat les figues. Me les ha regalades, d'acord? I sense esperar res a canvi. Però no t'hi amoïnis tu tampoc. I ja donaré el que et mereixes, ja. I aleshores el rei va ordenar els guàrdies que lliguessin aquell home a la porta de Palau, que deixessin el sistema de figues a terra i va afegint veu ben alta. Jordi no calia baixeu els pantalons perquè li quedi ben a l'aire la cara del darrere i feu punteria i li esclafeu totes les figues que ha portat el cul. I així es va fer. I us asseguro que no en van fallar ni una. I quan es van acabar les figues el rei el va deixar marxant. I la seva dona ja l'esperava a la porta, impacient, per veure les monedes d'or. I quan va veure el sistil buit, va dir molt de segure però què ha passat? On són les monedes d'or? Ai, estimada esposa, va respondre el marit. No saps quines idees més estúpides se'ns acudeixen. Com vols que m'havien de donar or a canvi d'unes quantes figues? Doncs me les han tirades totes el cul. I encara heig de donar les gràcies. Les gràcies? Per què? Perquè el nostre veí va tenir la bona idea de plantar una figuera. Figure't? Figure't si se li hagués acudit de plantar un llimoní? O una figuera de moro? I van entre dintre i es van consulant. I compta contat, compta acabat. Aquest conte és valenciar. Bé, aquí una vegada. L'àvia francesca i la mort. Bon dia, va dir l'amor. I cap dels que hi havia allà la reconeixen. Esclar, perquè a la parca venia amb la seva cavallera trenada sota el barret i la magroga la duia amagada a la butxaca. Si no és molèstia, va dir. Volia saber on viu l'àvia francesca. Ah, doncs miri, li va respondre un home assenyalant amb el dit. Cap allà, veu aquelles canyes que mou el vent? Allà hi ha un camí que puja el turó i a dalt i trobarà la casa. Uf, ja està, va pensar l'amor. Va donar les gràcies i va començar a caminar pel camí. Aquell matí, era un matí radiant pocs múbuls. El cel d'un blau resplendent de llum. I l'amor, mentre caminava, va mirar l'hora i va veure que era el set del matí. Tenia temps de sobres fins a un quart de dues per completar la seva llista amb el nom de l'àvia francesca. Poca feina, un sol cas, es deia contenta. I sense poder cansar-se, l'amor va seguir el seu pas lentament, ara pel camí envoltat de romanar, ara pel de farigola. Perquè efectivament era el mes de maig i amb els aigüats que havien caigut, no hi havia cap llavó que es quedés sota terra sense sortir al sol. Tot era verd i un olor de vida pujava per tot arreu. És natural que la mort estapés al nas. També era lògic que no vulgués mirar tants nius a les branques ni tantes avelles amb la seva flor. Però què hi podia fer ella? La mort d'aquí i era de pas. I l'amor va arribar a Calàvia francesca. Si us plau, va dir Adoladora, busco la francesca. L'àvia ha sortit d'hora, va dir una nena. Una miqueta es polguida, tot i que la parca seguia amb la seva trena sota el barret i la mala butxaca. I aquí anà la torna, guapa, va preguntar, oi? Vés a saber, va dir la mare de la nena, sortint de la cuina. T'apèn dos cafès al dia, pel camp, ella camina i va treballant. La mort es va sogar, es va mossegar el llavi. Quina frustració ve de seguir rodant per un món tampler de vida. Ai, fa molt de sol, que puc esperar-la aquí. Oi tant, a Calà francesca, qui ve té casa seva. Ara, que també pot ser que ella no torni fins al vespre o a la nit. Menai, va pensar la mort. Se m'escaparà el tren de la cinc. No, no, és millor que la vagi a buscar. I va dir la mort. I on la podria trobar ara? A veure, de matinada ha sortit a munyir. Hores d'ara segurament deu ser el camp de blot de moro sembrant. I on és aquest camp de blot de moro? Va preguntar la mort. Segueixi la tanca i després ja veurà el camp i hauret darrere. Gràcies. Va disseca la mort i va començar a caminar. Va mirar per tot el camp de blot de moro i allà no hi havia un àniment només garces. Es va enrabillatant que se li va caure la trena de sota el barret. Eh, vella, caminar, era on et deus haver ficat, va escopir. I va continuar buscant. Un hora després, amb el nas irritat de tant color d'herba bona, la mort es va topar amb un caminant. Senyor, podria dir-me on és l'àquia francesca? Ui, està de sort, va dir el caminant. És a casa dels noríagues. Tenen el nen malalt i allà ha anat a curar-lo. Gràcies. Va dir la mort seca com un tret i va pressar el pas. El camí era dur perquè ara havia de fer-ho sobre un terreny llaurat de nou sense trillar i ja se sap com és incòmoda posar el peu sobre el terra esponjós. És cansadíssim. La mort va arribar a casa dels noríagues feta una llàstima. Puc veure l'àvia francesca, sisplau? Ja ha marxat. Com? Tant de sobte? Que vol dir tant de sobte? Només ha vingut ajudant-nos amb el nen, perquè s'estranya. Ah, veurà, va dir la mort orgada. És que jo esperava que fes una mica de sobretaula com tothom. Ui, usted no coneix la francesca? Sí, i tant, sé com és. Ah, veurà? Digui'm com és. I la mort va dir, doncs, amb barruques per descontar-te, perquè ja són una pila d'anys. I què més li deien? Els cabells blancs, quasi cap d'en seu... I no em sap dir res més. Home, té nom, té uns noms... Però vostè no ha parlat dels seus ulls, eh? Ulls... Són novolats. Deuen ser nomolats, perquè... fumats pels anys. Ah, no la coneix pas, va dir la dona. Tot el que ha dit està prové per als ulls? No. Aquesta que vostè busca no és la francesca. I la mort va haver de tornar el camí altra vegada. I ara caminava indignada, sense preocupar-se ni per la mà, ni per la trena que se li escapava de sota la barret. I va caminar, i a casa dels bonfals li van dir que la francesca estava molt a prop, ni per la merda per la vaca dels nits. Però la mort només va veure l'herba que va detallar, però ni rasta de la francesca, ni tan sol la peixada llogir els seus peus. La mort ja tenia els pels inflats, dins dels potins enfangats. La camisa negra estava suada i enblenquinada de pors dels camps. Va mirar quina hora era. Mare de Déu, dos quarts! Impossible, s'ha m'escapat el tren! I la mort va començar a tornar. Malaïn tot i tothom. Mentrestant, a només dos quilòmetres d'allà, la francesca arrancava les males herbes al jardinet de l'escola, i un vell conegut d'abstaper allà. I torrient li va dir, com a salutació afectuosa, Ah, via francesca! Quan et moriràs? Ell es va incorporar sobre les roses, i li va tornar la salutació amb alegria. Mai, va dir. Sempre hi ha coses per fer. El conte Francisco y la muerte és un conte cubà anònim. Recollit per onelio Jorge Cardoso i publicat en el llibre, el fill i la corda. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits. I el llibre s'ha acabat, perquè us aneu a llapar els dits. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la prú...