Vet Aquí Que... del 27/2/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. El rei i el formatge. Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un rei que vivia en un palau molt i molt gran i molt bonic. Però aquell rei era un mala agradós. Tot li era poc i sempre rondinava. Era un ignorant que no sabia res de res. Aquest rei li agradava tant el formatge, que només es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges millors. Li agradava el formatge sec de vella, el semisec de cabra, el mató de vaca, el tendre de búfala. Però també li agradava els pastís de formatge, les croquetes de formatge. Però darrerament hi havia una cosa que el preocupava molt. Resulta que l'olor dels formatges havia tret centenars de retolins i aquests retolins es passejaven pel palau com si fóssin a casa seva. I si trobaven tan bé, que per més que els criats els donessin puntades de peu, no volien marxar. I el que era pitjor? Es menjaven els formatges del rei. Finalment un dia que va trobar el rei un retolí dins el plat de formatge que s'estaven menjant, es van pitar, es van pipar tant, que va enviar a buscar els seus tres consellers. I jo els va dir, si demano han desaparegut tots els retolins del palau us destarraré del meu regne per sempre més. Els tres consellers encara eren més ignorants que el rei i es van quedar molt preocupats perquè no sabien què fer. I després de pensar durant tota la nit van arribar una solució i l'endemà van ordenar els criats. Porteu tots els gats a la ciutat cap a Palau. Quan els retolins van veure arribar els gats van fugir corrents i el rei es va quedar més content que unes pasques. Ah, però la seva alegria no va durar gaire, perquè clar, els gats es trobaven tan bé a Palau que no volien marxar. I corrien amb un llavall per tot arreu, tens el solo d'oltron fins de la cuina i fins i totes que repaven la cara del rei. Tens el palau, només se sentien els marrameus dels gats. I el rei no li agradava gens viure amb els gats. Va enviar a buscar els consellers una altra vegada i jo els va dir, salveu-me d'aquests gats, us destarraré del meu regne per sempre més. Els consellers es han passat tota la nit desperts buscant una solució i l'endemà van ordenar els criats. Porteu tots els gossos que pugueu trobar a la ciutat. Quan els gats van veure benes gossos van fugir corrents i el rei es va quedar més content que un gínjol. Però la seva alegria no va durar gaire perquè els gossos es trobaven tan bé al Palau que no volien marxar. I corrien amb un llavall, mossegant a tothom. I el rei, que no podia suportar els gossos, va cridar una altra cop els tres consellers i jo els va amenar. Feu alguna cosa per treure els gossos al Palau o us destarraré del meu regne per sempre més. Després de molt pensar, els tres consellers se'ls va acudir una idea i l'endemà van dir els criats. Aneu a buscar uns quants llaons forts i grans. Quan els llaons van arribar a Palau, tots els gossos es van escapar. I el rei es va quedar més content que unes pasques. Però la seva alegria no va durar gaire perquè és clar, els llaons es trobaven tan bé al Palau que no volien marxar. I com que els llaons eren tan grossos i tan farotxes, la gent de Palau tenia molta por. A més a més, amb els seus rugits no deixaven dormir ningú. I tant, tant, tant, desapareixia algun soldat, algun criat. El rei, que també tenia molta por i no sortia de la seva habitació, va cridar una altra vegada els tres consellers i jo els va tornar a amanar. Veu alguna cosa per fer fora els llaons del Palau abans que es mengin a tothom? O us destarraré del meu regne per sempre més? Els consellers van pensar molt i molt i l'endemà van ordenar els criats. Aneu a buscar un remat d'elefants. Quan els llaons van veure els elefants van fugir amb l'acu entre les cames. I el rei em veurà que no quedava cap lloc, es va posar molt content. Però, però, però... Però la seva alegria no va tornar a durar gaire, perquè els elefants es trobaven tan bé el Palau que no volien marxar. I amb aquelles grans potes ho feien malbé tot. I el pitjor era que aixafaven els formatges del pobre rei. A més a més, deixaven tifes d'elefants per tot arreu. I amb algun passadís havien aixafat algú. El rei que estava molt enfadat i no sabia què fer cridava continuament els seus consellers. Feu alguna cosa amb els elefants abans que em torni boja us destarraré del meu regne per sempre més. Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom a veure què podien fer, quina cosa feia pels elefants, perquè estaven desesperats. I per fi, un noiet, un aprenent, un criat molt jovenet, els va dir que havia llegit en un compte que els elefants tenien por del ratolins. Els consellers molt contents van arribar al rei i li van dir, majestat, per fer fora els elefants han de tornar al ratolins. El rei es va xacar cridant, de cap de les maneres que aquest se'n mengen els formatges. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia pels elefants eren els ratolins i finament el rei va haver d'acceptar. I quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos. I ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del rei. Però el rei ja no està enfadat. Pensa que és preferible viure amb els ratolins compartint una part dels formatges que no pas amb els elefants i amb els lleons. I compta potat, compta acabat. Aquest és un conte tradicional de l'Iran. Aquest és un conte popular holandès i es diu El petit heroi de Harlem. Veureu que lluny, molt lluny d'aquí, a prop de la mar del nord, hi ha un país en la terra, la terra és més baixa que el nivell del mar, en lloc de ser més alta com a tots els altres països. És clar, la mar s'abocaria damunt d'aquella terra i la cobriria tota, si no hi havia res que ho provés. Però aquesta cosa va existir. Els holandesos, que són molt traçuts, han aixecat muralles, unes muralles molt altes i grossudes per tot arreu on les onades podrien cobrir la terra, i aquestes muralles aturen la mar. Ja compreneu que endaessa molt fortes perquè depenen d'elles els sembrats, les masies i les vides dels habitants. Fins als criatures més petites saben que una esquerda de la muralla seria una cosa horrible. Les muralles són tan amples com una carretera i s'anomenen Dix. Prop de la villa de Harlem, Harlem és una ciutat molt coneguda per les seves tulipes, i allà vivia un nollet que es deia Hans. Un dia, amb el seu germanet, se'n van anar a passejar pels Dix. Van arribar molt llun, molt llun del poble, tan llun que ja no veien ni cases ni masies, només camps d'ordi i floretes camperoles. En Hans ja, de tant caminar, estava cansat. I va enfilar-se del del Dix, i es va seure allí. Mentre el seu germà quedava baix i colia floretes. Tot d'una, el germanet va cridar, Hans, vine, vine. Mira, mira quin foradet més petit. En surten les bombolletes com si fossin de sabó. Un forat on va preguntar en Hans? A qui mateix el Dix va fer el petit. Surta aigua, a veure, a veure, va cridar en Hans, deixant-se rellisca cap avall, i ho va mirar. Era un foradet, un foradet molt petit, que deixava sortir una gota d'aigua com una bombolleta. Un forat en el Dix va dir en Hans esglaiat. Ai, com ens ho farem? Va mirar cap a la dreta, ningú, cap a l'esquerra, ningú, per totes bandes, tan llun com ja estava a la vista, ni un ànima enlloc. I la vila era molt llun, tan llun. Ai, en Hans va tornar a mirar el forat. Tot de gota s'anaven sortint, clop, clop, clop. En Hans sabia que l'aigua engrandiria ben aviat el forat, si no ho tapaven ràpidament. Què faria, doncs? Correria cap a la vila? I mentre està amb què? Ara les gotes ja eren com un filet d'aigua que rejava sense aturar-se, i al voltant del forat el ciment s'anava omitejant. Tot d'una, Hans va tenir una idea. Va ficar l'índex del forat, i el va tapar del tot. Aleshores diu el seu germanet. Corre, corre, corre de pressa, dítim, dítim. Vés, digues a la gent que hi ha un forat al dic. Digues que s'afanyin, que jo el tindré tapat mentre no arribin. El petit, per la mirada del germà, va comprendre que la cosa era greu, i va arrancar corre tant com podia. En Hans ha genollat, davant el mur, i amb el dit pitxant dins el forat, mirava el seu germanet com corria i s'anava fent cada vegada més petit. Ben aviat no va fer... ho veia com una moteta. Després va semblar un puntet fosc. Després no res. I en Hans es va trobar sol, tapant el forat amb el seu ditet. D'altra banda, sentia el glo-glo de l'aigua, i de tant en tant, una onada més forta, llançava unes gotes d'escomma que esquitxaven els cabells del petit minyó. De mica en mica, la seva mà s'acadava en rampanta. Va aprovar d'afregar-se-la amb l'altra, però a cada moment es quedava més freda. Va mirar al llarg del camí que m'anava a la vila. Ni un ànima. El fred anava muntant pel braç fins a l'espanya. Després, unes doloroses punxades i uns forts tremolors li van començar pel dit i li arribaven al colze. Li semblava que feia hores i hores que el seu german havia marxat. Es trobava tan sol, tan sol i tan cansat. Va recolzar el cap, com se'l dic, per agafar un xic de forces. Li va semblar que a l'altra banda la mar mormulava. Jo sóc l'Oceà. Ningú no pot lluitar contra mi. Qui ets tu? Es porna de minyó per privar-me de passar. Val més que fugis. Ai, el cor del Hans batagava. Batagava amb grans batecs. Que trigaven a venir. Ai, no arribaven mai. L'aigua xerbotava contra el dit. Passaré, passaré i passaré. Quederàs ufagat. Ufagat i ufagat. Futs, mentre hi ets a temps. Ai, el pobre Hans. Hans va estar tentant de treure el dit. Tenia tanta por. Però si el retirava... Però si el retirava, què? El forat se'n grandiria. Se'n budgeria el mur. Ja estrenya les dents. Va estrenya les dents. I va pitjar amb el dit encara més fort. No fugiré i no fugiré, va cridar. I no et deixaré passar. En aquest moment es va sentir veus. Molt lluny, molt lluny del camí. Es veia una polseguera. I tot de gent que corria. Eren els homes de la vila. Molt aviat, en Hans va reconèixer el seu pare. I els veïns portaven pales i senalles. I tot corrent li cridaven. Ja venim, ja venim, aguanta, aguanta fort! El cap d'un moment ja hi eren. I quan van veure el pobre Hans, parit de fred i de sofriment, van córrer treure'l de nit. El seu pare el va prendre als braços. Va fregar-li els membres entomits i els homes li van dir que era un veritable heroi i que havia salvat la vila. Quan el dit va quedar ben afarmat, va tornar a la vila doent en Hans en triomf damunt les espatlles de tots. I avui, encara, tothom us explicarà a Harlem la història del millor que va salvar la vila. I, com t'ha explicat, com t'ha acabat. Bé, aquí una vegada. Escornolbou, un castell embruixat. És una forma part de les llegendes del baix camp. Doncs ve't aquí que això va passar fa uns 200 anys en darrere. Quan aquí el camp de Tarragona, i en tot Catalunya hi va haver unes guerres molt importants, que van ser les guerres carlines. I es barallaven d'un poble contra d'un altre. I així va ser que per a causa d'aquesta guerra, el castell d'Escornolbou, que és una muntanya que hi ha a prop del riu de Canyes, l'Argentera, una muntanya que per cert acaba amb punxa, per molt amb punxa, i hi havia un castell i hi havia una església. Llavors a causa de la guerra el castell i l'església van quedar completament destrossats. Però no només l'església, i el castell sinó també tot a les terres del voltant. Total, que van passar els anys i la gent dels pobles del voltant no s'atrevien ni a pujar-hi. I doncs va passar que va quedar tant, tant abandonat, que la gent estressifia com a por anar a Escornolbou. I ve't aquí que després percorren la legenda, que deia que a Escornolbou hi havia bruixes. Perquè a la nit sabien uns focs, uns llums. A les runes del castell des de baix del poble, hi havia aquells focs, aquells llums, i en quatre sentien un soroll, com si una massa de ferro piqués amb una barra de ferro allà. Com, com, com... És clar, la gent se van assustar, va dir-ho, i Escornolbou està embruixat. I a veure, i bueno, de ningú s'atrevia quasi ben ni a passar pel voltant. Perquè tothom tenia por que hi havia les bruixes, que hi havia les bruixes. Però ve't aquí que després d'un temps, un home de coll de jo, que és un poble que està d'un altre muntanya, els de coll de jo són gent molt valenta, eh? Va dir, això de les bruixes jo no me'n passo. Sabeu què? Farem una cosa. Agafarem uns quants homes, agafarem les escopetes, i se n'aniríem a Escornolbou a veure què passa. Bé, això van sortir de coll de jo davant de matí, i al migdia ja eren Escornolbou. Van anar d'au, estava tot enronat, l'església, i no hi havia ningú. Només vam veure a terra, com unes jassones de palla, i és bé que allà hi havia menjat, hi havia restes de menjar, i hi havia gent que hi visquessin. Llavors vam buscar, i allà a l'altar, van descobrir unes màquines, unes màquines de ferro, i vam veure que eren màquines de fabricar monedes. I resulta que en aquell temps corrien unes monedes que en diuen sisos, monedes de sis, perquè cada moneda valia sis quartos. I resulta que allà les monedes que feien, només feien servir el caure, i llavors guanyaven molt. I llavors, quan es va descobrir això, la gent va embeixar cap als pobles, que el de coll jo vam dir que no veieu que allà el cafè era fer moneda falsa, i no era cap mena de bruixa ni res, i resulta que també van descobrir que a Reus també hi havia una altra fàbrica, que feia moneda falsa, i les bruixes no eren tals bruixes, sinó que eren uns estafadors. I, cont'acumpte, cont'acumpte. Vete aquí una vegada. Vete aquí un gat. Vete aquí un gos. Vete aquí un conte fos. Vete aquí un gos. Vete aquí un gat. Vete aquí un conte acabat. Vete aquí un gat. L'Ob Ràdio Desfer Durant-te 8.1 Ràdio Desfer Durant-te 8.1 Benvinguts a Babylonia és la protagonista.