Vet Aquí Que... del 5/3/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. La cua del ratoli Vet aquí que en un racó de món on tenien els tothom va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. La cua del ratoli. Vet aquí que una vegada hi havia un pagès que era molt, molt pobra. N'era tan de pobra que per esmorzar només tenia un got de llet. Un dia, quan estava a punt d'esmorzar el seu got de llet, el van cridar des del carrer. Ai, potser és algú que em vol donar feina. Va pensar. Així que es va xacar de taula, va deixar el got de llet damunt la taula sense tocar. I va sortir de casa a parlar amb qui sigui que li venia a parlar. Quan va tornar a entrar al cap de poca estona es va trobar un ratoli que s'estava bevent el got de llet. I deu n'hi do el que s'havia begut dia. I sabeu què va fer el pagès? No, no va fer un crit, no? Si va anar a costant, a costant, sense fer soroll, i nyac, el va agafar per la cua. Però el pagès va tirar amb tanta força per la seva banda. I el ratoli va voler recacor per l'altra banda, que el pagès li va arrencar la cua. I la cua li va quedar entre millors dits. U Ouch, uh, uh, uh, uh, uh, qui mal m'has fet! Li va ser piguer greu, ell no volia rencar-li a la cua, i va sentir una mica de paneta, però encara estava enfadat per la llet que s'havia begut. I li va dir, mira, fem un tracte. Et tornaré a enganxar la cua? Si tu em portes un got de llet com el que t'has begut. I afanya't a portar-me'l? Que tinc gana! El ratolí no va fer gaire bona cara, ell ja estava servit, però va pensar que el millor que podia fer era anar-se amb corrents a veure la vaca. I quan la va trobar li va dir, estimada vaca, dona'm llet, sisplau, que la portaré al PGE-S i m'enganxarà la cua, perquè demà en caso saps, i la meva ratolina no vol un marit escoat. I la vaca li va respondre molt de calma. Muuu, jo a prou que t'endonaria de llet, però va, necessito menjar una mica d'herba fresca. El pobre ratolí semenà corrent a un prat, però el color de la terra d'aquell prat era marró, i només es veien uns petits brins secs d'herba que despuntaven entre els terrossos. El ratolí va quedar ben fort. Amic prat, sisplau, dona'm un manat d'herba fresca per la vaca, que així em donaré llet pel PGE-S, que estarà content i m'enganxarà la cua, perquè demà en caso saps, i la meva ratolina no vol un marit escoat. Jo a prou que t'endonaria d'herba jo, però miren bé, avant, necessito aigua de la font, perquè creixi. Deia el prat molt trist, i el ratolí, tot i que ja estava cansat, va, corre, si ens separà fins a la font del poble. Funteta, funteta, dona'm aigua, sisplau, que la portaré al prat, que té set, i em donaré a herba per la vaca, i així la vaca em donaré llet pel PGE-S, i el PGE-S es deixarà d'estar enfadat i em tornarà a enganxar la cua. És que demà en caso saps, i no puc presentar-me escoat davant la meva ratolina, però la font estava molt enreviada, i li va contestar, però que no tens ulls a la cara a tu, no tampoc donar d'aigua, perquè la xeta no raja. Si vols aigua, hauries d'anar al lleonet i demanar-li que vingui a reclar-me la xeta. El ratolí, molt impacient per recuperar la seva cua, va, corre, com un llam a casa del lleonet, i quan va ser davant seu, li va dir d'una tirada, lleonet, sisplau, sisplau, ajudem, vés a reclar la xeta de la font, que així em podrà donar aigua per regar el prat, i el prat em donaré a herba per la vaca, i la vaca em donaré a llet pel PGE-S, i el PGE-S, m'enganxarà la cua, és que demanen casos, saps, si la meva ratolina no voldrà un marit escovat. El lleonet, sense perdre la calma, li va contestar. Lluia Maco, jo encara no he esmorzat, eh? Si em portes un parell dels frescos per fer-me una trunta, aniré a la font i arregleré la xeta. Cames, ajudeu-me al ratolisme a presentar al galliné d'una casa de PGE-S. Gallineta, gallineta, sisplau, sisplau, donem un parell dels frescos per al lleonet, que així arreglarà la xeta de la font, i la font em donaré aigua fresca per regar el prat, i el prat em donaré a herba per la vaca, i la vaca em donaré a llet pel PGE-S, i la gallina se'l va ben escoltar. I sense deixar de picar el grà escampat per l'era, es veu que era una mica gandula, perquè li va respondre. Co, co, co, sense coa, també pots viure. Ratolia xerit, co, co, co. És veritat, estimada gallina, és veritat, però saps què? És que demà em caso, i a la meva ratolina no li agrada en els marits escoats. Co, co, co, co, co. Estàbic, porta'm un grapat de grans de blat i et donaré els ous. Co, co, va afegir la gallina. El ratolí, mig mort de cançament, se'n va anar de dret a cal forner, que tot just acabava d'obrir la botiga. Forner, sisplau, sisplau, dona'm un grapat de grans de blat per la gallina, que així em donarà un pel d'ous per al lleoner, que arreglarà la font del poble. Ai, amb l'aigua regaré el prat, que em donarà un manat d'herba per la vaca, i la vaca em donarà una mica de llet pel PGE-S. Ai, anava respirant el ratolí perquè no ho podia dir tot seguit. I així el PGE-S m'enganxarà la cua. I és que davant caso, i la meva ratolina, no li agraden els ratolins esqüats. Si em portes llenya pel forn, li va dir el forner, et donaré blat. El ratolí ja no podia més, però com que volia recuperar la seva llarga i bonica cua, va córrer vellós cap al bosc, i quan hi va arribar, va trobar un munt de llenya acabada de tallar, que feia goig de beuga. Ah, que no sabeu què va fer aquesta vegada el ratolí? Va mirar la dreta, va mirar l'esquerra, va arreglar un feix de llenya, i se'n va anar de pet a cal forner. Llavors el forner li va donar el blat, el ratolí va córrer portar grata a la gallina, i la gallina li va donar, el ratolí va córrer portar els ous al llauner, i el llauner es va fer una truita boníssima, però se la va menjar amb calma, i quan va acabar, va anar a xino, ja, no?, a reparar la font. La font de seguida va començar a rejar, molt contenta, i li va donar tota l'aigua que va voler, el ratolí va portar l'aigua al prat, el prat li va donar l'herba, ell va portar l'herba a la vaca, i la vaca, muuu, li va donar la llet, i finalment el ratolí va portar la llet al pagès. I el pagès se la va prendre molt a gust, i finalment el pagès li va tornar a enganxar l'aigua. Llavors el ratolí se m'ha anat molt content amb la seva estimada ratolina, que ja l'estava esperant, i sabeu què?, el pagès i el ratolí van ser molt amics, i quanta contat, aquest conte s'ha acabat. Aquest conte, l'aigua del ratolí, és una adaptació d'una llegenda sarda feta per Maria Carme Bernal i Carme Rullo, i jo l'he trobada a un llibre que es diu Faules de sempre i altres quantes animals, que és de l'editorial Elmo i està a la col·lecció Màscara de Proa. Verkaufig mein Bettlein und leg mich aufs Stroh, stich mich keine Fede und beiß mich kein, mit beiß mich der Hohler Floh. La Criació de l'Homa. Fa molt, molt, molt de temps, després d'haver criat el cel, el sol, unes quantes estrelles junts que no vols, el gran monitor va crear la Terra, i quan la va haver criada es va enamorar d'aquells dos a terra que avui diem Amèrica. La va trobar tan bonica i tan bona que va voler fer viure criatures que fossin capaces d'estimar-ne les selves imenses, les muntanyes, les aigües brillants, les prades plenes de flors de tots colors i els arbres carregats de fruita. El gran monitor va fer llavors el pensament d'amor de l'ou Noma, un home que se li assembleix per tal de regalar-li aquella magnífica Terra. Va agafar gila i s'hi va posar. Va treballar-hi de ferm, i quan va trobar que havia aconseguit una figura semblant a si mateix i que el fang ja s'havia assecat prou, va agafar-la i la va ficant en un forn encès i roent per tal de cobre-la com encara ara es couen els mons i la terrissa. Però el gran monitor no estava basat a cobre un home. Desbocó el forn estava massa roent i va deixar la figura massa estona i quan la va treure s'havia cremat i emnecrit. Havia creat una mà negra, però va trobar que no feia per aquella Terra i llavors el va llançar lluny de manera que va anar a caure a l'Àfrica. El gran maniut i la paciència que ha de tenir tothom que vulgui sortir-se amb la seva i s'hi va tornar a posar. Aquest cop també ho va fer amb tots els miraments i ben content va ficar al forn aquell segon home, però neguitós com estava perquè no se li tornés a sucarrimar, va durar massa viat la cuita. El fang va quedar poc cuit i l'home que va sortir era d'un blanc molt pàlid. El gran maniut va trobar que era massa pagat. I el va llançar ben lluny, igual que havia fet abans, de manera que aquest nou home pàlid va anar a caure a Europa. I el criador va fer una darrera prova i aquest cop li va sortir perfecte. Era l'obra d'un artista consumat. Havia posat tota la feina, tota la sabiesa, tota el seu amor i tota la seva experiència. Va agafar aquella figura tan bonica, tan ben acabada i la va ficar amb tot el conte dins el forn, que estava al punt just de calor. Va vigilar de fer-la caure, només restona el convenient. I quan la va treure, tenia un color roig de caure que li va semblar esplèndid i digna d'admiració. I l'home que em va sortir el va posar damunt la terra allà on a partir de llavors van anar creixent els pells roges, enmig d'una natura magnífica i generosa i sota la seva protecció, la protecció del gran maniut. I els negres i els cares pàlides també van anar creixent sota d'altres cel·ls i també s'han fet i han viscut, però en realitat només són proves del criador. Aquesta és una llegenda dels Índies Amèrica del Mar. Ve-te aquí una vegada. La rebel·lió de Prometeu, la gent de Grega adaptada per Miquel d'Esclot. El cel s'admirallava a les aigües i les aigües eren plenes de peixos. Grans vols d'ocells ratllaven el cel i grans remats pastoraven per les planúries. Però ningú tenia cura dels remats, ningú pescava els peixos, ningú escoltava el cant dels ocells, a la terra no hi havia home. Prometeu, descendent de la família divina dels titans, rodava tristament per la terra i cercaven va essers vius que caminessin drets com ells i que tinguessin una cara semblant a la seva. Només veia l'argila on surtsien l'herba i les plantes i els arbres. O veia la pluja caient en furia contra la terra. L'aigua de la pluja donava vida a tota la natura i, si en algun lloc no hi queia, els arbres i les plantes hi morien i es convertien en un desert. Tan aviat com prometeu va descobrir la força de la terra i la de l'aigua va barrajar l'argila i aigua de pluja i amb la pasta que em va obtenir van modelar la forma del primer home. Era una forma semblant amb tot a la dels déus. Pález Atenea, daesa de la sabiesa i de l'esperit, va insuflar un ànima a la forma sense vida i l'argila fosca es va tornar rosada, un cor va començar a hi batagar i els braços i les cames van començar moure's. Així va néixer el primer home sobre la terra per obra de prometeu. Durant molt de temps, els homes no van saber què feia de la seva ànima, el do de Pález Atenea. Vivien com a nens petits. Voltàvem per la terra però no coneixien i sentien però no comprenien. Caminàvem per la terra com per dins d'un somni. No sabien tallar la fusta ni cobre mons ni vestir cases. Talment formigues anaven d'esma per sobre i per sota de la terra. Ni tan sols sabien que després de la primavera va l'estiu i que després de la tardor ve l'hivern. Aleshores prometeu, va baixar entre els homes i els va ensenyar a xarcar cases, a llegir, a escriure, a comptar i a compendre la natura. Els va ensenyar a enganxar els animals als carnos per no haver de carregar les espatlles als pesos feixucs. Els va ensenyar l'art de construir els vaixells, l'art del rem, l'art de la vela. Els va duar al fons del cor de la terra, a cercar tres orts desconeguts i així va néixer la feina dels miners per obtenir el ferro, el cobre, la plata i l'or. Abans d'aquesta època, els homes desconeixien la medicina. No distingien allò que els feia bé i allò que els feia mal. També prometeu, els va ensenyar tot a les arts i els homes allovernats les van aprendre amb molta videsa. Els deus reunits al turó sagrat de l'Olimp. Miraven amb desconfiança aquella generació d'homes que, gràcies a prometeu, havien après el treball, les ciències i les arts, que fins a llavors només tenien els deus. Zeus, el pare dels deus, cada dia arrofava més al nas. Fins que va cridar prometeu i li va dir. Has ensenyat els homes a treballar i a pensar, però no has ensenyat prou a vener als deus i a oferir-los sacrificis ni a durar-los. Has de saber que és dels deus que depèn la fertilitat de la terra, la prosperitat i l'adissor dels homes. Els deus decideixen el seu destí. Jo mateix envio el meu llam quan em sembla. Torna amb els homes i digue'ls que han d'offerir-nos sacrificis, si no, la nostra còlera caurà sobre d'ells. Els homes oferiran sacrificis als deus, va respondre-li prometeu, però obries d'escollir tu mateix o Zeus allò que t'han de sacrificar. Però meteu, va baixar a la terra, va matar un toro, el va espatllar i el va esquartarà. Aleshores vam publicar la carn amb el cuiró de la bèstia i el va cobrir amb les entrelles amb un farcell que havia fet, amb fulles seces. Tenia molt mala aparença. Així mateix va fer un farcell amb els ossos de l'animal, de manera que els ossos no es veien, no hi havia re de bolla, no hi havia re per aprofitar. Aquest el va fer bonic, amb una presentació atractiva, que cridés l'atenció. Així que va estar tot enllestit, Zeus va sentir l'olor delisiosa del sacrifici i va baixar a la terra. En veure el pare dels deus prometeu va esclamar, o grans deus escull la part que més t'estimis. La que tu triaràs és la que els homes t'offeriran per sempre. Zeus es va donar que prometeu volia enganyar, però va fer veure que no se n'adonava i va escollir deliberadament el farcell dels ossos. I va deixar el farcell de la carn. Llavors tot somrient, prometeu si va a costar, va llavar-ne el greix i va llavar-ne els ossos de fulles seces i van aparèixer els ossos nuts, nuts i palats. En canvi, quan va destapar l'altre paquet, va aparèixer la carn fresca i regalimosa. Des d'aquell dia, els homes van quedar-se a la carn i se'l van menjar i la pell i els ossos els van oferir en els deus. Però els deus no va pas oblidar aquest insult i va decidir deprivar els homes del foc. Era un bon càstig que els podia fer. Si ens es quedaven la millor part de l'animal, la carn a partir de les hores se l'obríem de menjar crua. Zeus va menar els núvols que paguessin tots els focs amb la pluja i el vent desfermat que nascampés les endres per tot l'aire de la terra. Així els homes van perdre el foc, indispensable per el treball i la vida. I ni tan sols podien cobrar el pa. Van haver d'abandonar les fargues, deixar els tallers. Quan feia fred i glaçava de nits, els homes no sabien com fer-se per escalfar-se, ni tan sols una mica. Però Mateu es va donar del desastre que havia sobrevingut els humans i s'apiadar d'ells. Es va fer càrrec d'ajudar-los. Sabent que el Palau de Zeus cremava dia i nit un foc viu, va grimpar una nit pel Toró de l'Olimp fins al Palau sagrat del Déu Suprem. Sense fer fresa va agafar una mica del forc que capritava la llar de foc de Zeus i el va amagar dins del seu tronc buit. En acabat, tot engrescat, se'n va tornar sigilosament, va baixar fins a la terra i els va portar el seu preciós robatori. Les flambes es van tornar a alçar les cases i els tallers i la lua de menjar cuit i la carro hostida va pujar al cel fins als badius dels Deus. Zeus va mirar cap a la terra i va veure un fum sortint de les xamanelles. Què és això? Què ha passat? I de seguida va pensar, va muntar amb còlera, i va pensar que faria un nou càstig. Va fer venir Efraistos, el teu coix, artista de molta nomenada, que vivia al peu d'un volcà fumajant on tenia l'obrador, i li van començar l'estàtua d'una dona molt bella, tan bella com la pogués fer. Efraistos va obrir i ben aviat Zeus va poder contemplar una bellesa com mai ningú l'hauria pogut soviar. La deesa, a Tenea, va donar un bel esplèndid a la noia, un vestit blanc al lluornador, i un cinturó magnífic. La deesa de la bellesa, afrodita, li va donar una gràcia per moure's i per parlar, i, a més, el missatger dels deus li va oferir una parla musical, i viva i una veu meravellosa. En acabar, li van posar una corona al cap, i Zeus li va donar el nom de Pandora, que vol dir adornada de tots els dons, i li va confiar una capçador. Finalment, Armes la va doblar a terra, a casa de Pimeteu, el germà de Prometeu. Prometeu havia dit al seu germà sovint que no havia d'acceptar cap regal dels deus, però davant de la bellesa de Pandora, Pimeteu va oblidar tota la recomanació del seu germà, i la va acollir a casa seva, ella i la seva capçador. I amb pacient per saber què li enviaven els deus en aquella capça, va demanar a la noia que no el sés la tapadora, cosa que ella va fer de bon gran. Aleshores, la malaltia, el sofriment, la miseria, els perills, es van escapar de la capça, tot rondinant i xiblan. Es van escapar per tota la terra. Fins que aleshores mai havia ignorat el mal i ni tenien desgràcies. La mateixa Pandora se'n va esborronar, i va córrer a tapar de seguida la capça. Tot el mal que continués s'havia escapat, ja només hi quedava l'esperança dins de la capça. La malaltia, la miseria, havien arreconat el fons de tot, només una mica em va poder sortir cap al món, abans que Pandora torneja a tapar la capça. La pobresa i el mal van envair les cases, i la mort hi va venir al darrere. El sofriment i la inquietud van desballar els homes mentre dormien, i els rosegaven els malsons. Però l'esperança no s'havia pogut escapar, perquè s'havia quedat gairebé tota dins la capça de Pandora. La còlara de Zeus, però, no s'havia satisfet, i vas cometre prometeu. El rei dels deus va enviar efeïstos i els seus ajudants per fer-me el rebel amb les cadenes més fortes i més feixugues en un penyal, el cap de munt de la serralada del caucas. En compliment de la voluntat de Zeus, efeïstos el va fer-me tan bé que prometeu no es podia ni moure. Prometeu estava suspès entre el cel i la terra just per de munt de les timbes on flota les boires, però no es va humiliar i no va implorar la pietat de Zeus. Quan Zeus va comprendre que prometeu no li demanaria perdó, que suportaria morgull al seu destí, va enviar un àguila gegat dintre al caucas. Cada dia l'àguila havia d'arrencar el feixe de prometeu i menjar-se'l. Durant la nit el feixe tornava a créixer, i l'endemà l'àguila renovava el suplici. D'aquesta manera es va condemnar prometeu a sofrir per sempre més. Van passar molts anys, però ell no va demanar perdó. El cap dels segles era Clés, fill de Zeus, va veure l'heroi encadenat al caucas. Passava per davant seu anant a acollir les pomes d'hort al gelí de les esperides. Quan l'àguila venia a fer el seu àpat sanguinari, era Clés va tancar el seu arc i d'un sol tret va matar aquell ocell tan enorme. Llavors va trencar les cadenes i va alliberar el captiu, perquè al mà al Zeus i complir la seva condena, prometeu va haver de dur un anell de ferro amb una pedra del caucas. Així va quedar firmat per sempre, segons el desig del Déu Suprem. De les hores en sa, els homes portem anells adornats amb pedres en record de la prova de prometeu. Encara en portem, tot i que hem oblidat prometeu que no es va voler sometre als deus i es va posar, finalment, a favor dels homes. Vet aquí una vegada. El gai va fer quik, quik, quik i el conte ja està dit. El gai va fer quik, quik i el conte ja està dit. El gai va fer quik, quik i el conte ja està dit. El gai va fer quik, quik i el conte ja està dit. El gai va fer quik.