Vet Aquí Que... del 12/3/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres rosa sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... ...la set cabretes i el llop. Veto aquí que una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes i sempre se n'anava a pasturar. Un dia els va dir alerta que la mare se'n va a pasturar. Mireu, Mireu, que hi ha un llop que és molt llest. I si no us espavileu, us agafarà. Tanqueu la porta amb pañi i clau. I quan vingui jo, quan vingui la vostra mare, us cantaré. Obriu, obriu cabretes que vinc de pasturar amb les memelles plenes per dar-vos de mama. Estigueu alerta, però no obriu a ningú més que no us canti la cançó. Però un dia el llop va sentir el que deia la mare i va pensar en fer-se passar per ella per poder-se menjar les set cabretes. Va anar cap a la casa de les cabretes, va picar la porta... Quan ell es va preguntar qui era, va començar a cantar. Obriu, obriu cabretes que vinc de pasturar amb les memelles plenes per dar-vos de mama. Les cabretes van dir, és la mare, és la mare, corre, corre, obre la porta. Però la petita, que era molt aixarida, va dir, un moment, un moment, espereu-vos, espereu-vos, que no, que no, que la mare no t'hiqueu, esta beuota. No pot ser, fem-li treure la porta per sota de la porta, veiem com la té. Treu la porta, posa la porta sota de la porta. Va, que et volem veure la porta, mare. Va posar la porta. Veus? Veus? Veus com no és la mare? Té la porta negra, la nostra mare, la té blanca. Futs d'aquí, llop fastigós, marxa, home! La cabreta petita, que era aixarida com un peso, el va fer marxar a cames, el llop, que també era aixarit, se'n va anar corrents a casa del forner. El forner tenia molta farina, la farina era blanca, blanca, blanca. Es va posar tot a les potes plenes de farina. Quan les va tenir ben blanca, se'n van tornar a cap allà. Obreu, obreu, cabretes, que vinc de pastura, amb les mames plenes per dar-vos de mama. Ara, ara és la mare, fem-li ensenyar la porta. Treu la porta per sota de la porta. Veus? Veus? Ja la té blanca. Obrim? Obrim? No, no, no. Va dir la cabreta petita. No! Que no ho veieu? Que té una beuota molt lletja, la nostra mare. La nostra mare, ara la té fina, molt fina, la beueta, la nostra mare, no és pas, la nostra mare. Van trencar la porta de cop, va dir, fots d'aquí, llopot, fastigós, el llop se'n va anar enfadat. No sabia ja què fer, però va dir, calla, m'aniré a la granja aquella, que està ple de gallines, que fan molts ous, i empendri moltes clares d'ou. Diuen que les clares d'ou fan la beu molt fina. Se'n va anar cap a la granja, es va tipar de clares d'ou, i va figar-les i se'n van tornar. Obreu, obreu, cabreta, i que vinc de pastura, amb les bevilles plenes per dar-nos a mamar. Ara ara és la mare, mira, mira, has vist que la veu la té fina? Oh, no sé, la petita va dir. No sé, he trobat una cosa una mica estranya, però vaja, sí que sembla, sé que la té més fina, potser sí que és la mare que s'ha encostipat. Obrim, obrim la porta, van obrir la porta, el llop se'n va avançar sobre d'elles, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam. Se'n va menjar a tot assis, buscava la cafeia set, la petita no la va trobar enlloc, es va amagar a darrere del rellotge, se'n va anar tip, amb una panxa plena fins dalt, se'n va anar a fer la misdiada. El cap d'una estona va arribar la mare, va veure la porta oberta, va dir, ai, la porta està oberta, les meves cabretes, què deuen haver fet? Corrents va entrar, va veure que no hi havia ni una de les seves filletes, es va posar a plorar. Ai, senyor, què deuen haver passat, què deuen fer això? Va sortir corrents la petita, una mare, mare, mare, mare, que el llop ha vingut i s'ha menjat a les meves germanes, què farem ara, mare, què farem? No t'amoïnis, noia, si el llop se les ha menjat, jo sé on va fer la misdiada, a sota d'aquella abra tan grossa, ja veuràs, vine, vine, agafa un cistell, unes estisores del cosidor i un fil i una gulla, corre, vés, aposta el cap aquí. Va anar la cabretta petita a buscar tot el que la mare li deia i se'n va anar a veure on feia la misdiada el llop. Van arribar allà, la mare molt de compte li va obrir la panxa, van sortir les sis cabretes fent saltidons i brincos i la mare va dir totes les pedres d'aquí al voltant, porteules, porteules, que les hi posarem a dins de la panxa, la van omplir tota plena de pedres i de molt de compte la va tornar a cosir i se'n van anar corrents cap a casa, van d'encar la porta. El llop es va despertar, oi, quin mal de panxa, quina set que tinc, oi, sembla que hagi menjat pedrotes, se'n va anar fins al riu, va posar-se a veure aigua, però li passava tant la panxa que es va balançar, va caure dins del riu i es va ofegar. I dançar d'aquell dia les cabretes van viure tranquil·les i feliços i vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat. S'ha acabat. Els musics de Bremen. Conta dels germans Grimm. Un pagès tenia un ruc molt feiner. Anys i anys havia dut, sense queixes, un tipus de sac de farina al molí, però venia el dia que les potes ja no el duien i l'esquena li va dir prou, llavors l'amo va pensar matar-lo. El ruc se'n va donar i va fugir cap al ciutat de Bremen, pensant trobar-hi feina de músic. Pel camí va trobar un gos de casa, a jaçat a terra, pantejava com si hagués corregut molt. Sembles molt cansat, amic, va dir el ruc. Ai, com que sóc bé, li no serveixo per caçar. El meu amo em vol matar. Sort que he pogut escapar-me, però com en guanyaré la vida ara? Saps què? Li va dir el ruc. Vine amb mi a Bremen, vejam si trobem feina de músics, però tu pots tocar les timbales. El gos hi va venir bé i van seguir plegats al cabí. No havien avançat gaire quan trobaran un pobre gat amb cara de passagana. Meu, meu. I doncs què et passa, bigotis? Pregunta el ruc, si veus, perquè em faig vent, se m'esmorcen les dents i m'agrada més estar-me a la bora del foc, que no pasen peutarates i ratolins, la mestreça em volia ofegar. Però no en guanyaré ara. Vine amb nosaltres, ets un músic nocturn fantàstic i de segur que et voldran a la banda de Bremen. El gat li va agradar la idea i es va juntant amb els altres dos. Un xim més tard, els tres fugitius van arribar a una masia. En filat d'amunt del portal, un gall s'escri de saba. I cre, cre, cre, cre, cre, crè! El que ha escrit sembla que en el servei va dir el ruc. Què et passa, gall? Demà es diu Menja. La mestreça té convidats i lia dita la cuinera que em tiriria l'olla i jo veus, em volen tallar el coll. Vols venir-nosaltres? En sembla molt bé, va dir el gall. M'hi winnerà, et tocaré amb una banda de Bremen. I имava tots quatre cap allà, però en aquell dia no públicó se'ls va fer fos, Els va fer fos, i decidirem passar-hi a l'italbós. El ruc i el gos s'ajassaran sota d'un arbre molt alt. El gall va pujar a veure'm que és amunt, i el gall s'hi va enfilar al cap d'amunt de tot. Abans de dormir-se, van mirar per atarreu, i el gall va veure allà lluny, una llumeta. Tot sentit va dir als companys, Ei, no és gaire lluny d'aquí, i deu haver una casa. He vist un lluny de llumeta. El millor que podem fer, va dir el ruc, és anar-ho a veure. El gos va pensar que si trobava uns quants ossos, i una miqueta de cara, anirien d'allò més bé. I així, tots tres van fer cap a la llumeta. Quan hi van arribar, van veure que era un cau de lladres, molt ben il·luminat. El ruc, que era el més alt, s'acostava a la finestra per donar-hi un cop d'ull. Què veus, va preguntar el gall? Què veig? Una taula molt de menjar, i tot de lladres que s'estan afartant. Corat, això és el que ens convindria, va dir el gall. I tant, va dir el ruc, i els quatre animals van rumiar la millor manera de treure profit de la situació. Amb això, que el ruc va posar les pates del davant, a damunt de la finestra, a damunt de l'esquena del ruc, s'hi van filar el gos. A damunt de l'esquena del gos, s'hi van filar el gall. I al cap, damunt de tot, el gall. I de cop, a l'una, van començar a cridar. El ruc bramava. El gos bordava. El canviarà. I el gall t'escria. I es van llançar contra la finestra fent una gran trencadissa. Els lladres, els barats, van veure allò, van fugir corrents. Aleshores, els animals es van quedar molt contents a acabar-se totes les obres que havien deixat els lladres. Mentrestant, els lladres havien fugit. I, com que ja era de nit, els animals van pensar anar-se'n a dormir. El ruc es va posar a damunt dels fems. El gos es va posar al costat de la porta. El gat, a la vora, del foc. I el gall, a dalt d'una viga. Van adormir-se ben tranquils. Però, mentre estan els lladres, en veure que tot era fos i no se sentia res, el capital va dir. Ranoi, hem sigut una mica rucs, ens hem espantat de seguida, i ara no es veu res, ni se sent res. Guaita tu, m'envia en un dels homenassos, vés a veure què passa a la casa. L'home se n'hi va anar. Han arribat, va obrir la porta. Realment no se sentia res. I, com que estava tan fos, va pensar anar a encendre el foc. Va agafar un llumí i va anar cap a on ell creia que hi havia les brases, que eren els ulls del gat, que estaven ben oberts i brillaven. En posar el llumí, els ulls del gat, el gat, va fer un bot, i li es garrapa la cara. Espantat l'home va recolar. Allà, al ruc, li va engegar un seguit de guitzes. Va caure enrere, el gos va sortir, i li va clavar les dents a la cama. I el gall va començar a cridar de dalt de la viga. L'home es barat, va marxar, es va perdut, i va arribar allà amb tibia tota la colla. Capillà, capillà, marxem, marxem. Allà dintre hi ha una bruixa que m'ha esgarrapat la cara. Un home m'ha calvat un ganivet a la cama. Aleshores, un altre m'ha donat un fos de cap al gat, i a la fi el senyor Junge ha començat a cridar de dalt de la viga. I porteu-me-la aquí, porteu-me-la aquí, porteu-me-la aquí. Els barats, els lladres van marxar corrents, i no van tornar mai més. I els quatre animals, si van trobar tan bé, que ja mai no van anar a Bremen. I qui no ho vulgui creure, que ho vagi a veure. I qui no ho vulgui creure? Vet aquí una vegada. La rebel·lió de Prometeu. Llegent de Grega, adaptada per Miquel d'Esclot. El cel s'envirallava les aigües, i les aigües eren plenes de peixos. Grans vols d'ocells ratllaven el cel, i grans remats pastoraven per les planúries. Però ningú tenia cura dels remats, ningú pescava els peixos, ningú escoltava el cant dels ocells, a la terra no hi havia home. Prometeu, descendent de la família divina dels titans, rodava tristament per la terra, i cercaven va essers vius que caminessin drets com ell, i que tinguessin una cara semblant a la seva. Només veia l'argila, on surtsien l'herba i les plantes i els arbres. O veia la pluja caient en furia contra la terra. L'aigua de la pluja donava vida a tota la natura, i si en algun lloc no hi queia, els arbres i les plantes hi morien, i es convertien en un desert. Tan aviat com prometeu va descobrir la força de la terra, i la de l'aigua va barrejar argila i aigua de pluja, i amb la pasta que em va obtenir van modelar la forma del primer home. Era una forma semblant amb tot a la dels déus. Pal, l'esatenèa, d'esa de la sabiesa i de l'esperit, va ensuflar un ànima a la forma sense vida, i l'argila fosca es va tornar rosada, un cor va començar-hi a batagar, i els braços i les cames van començar moure's. Així va néixer el primer home sobre la terra per obra de prometeu. Durant molt de temps, els homes no van saber què fer de la seva ànima, el do de pal és atenèa. Vivien com anents petits. Voltàvem per la terra però no coneixien, i sentien però no comprenien. Caminàvem per la terra com per dins d'un somni. No sabien tallar la fusta, ni cobre mons, ni vestir cases. Talment formigues anaven d'esma per sobre i per sota de la terra. Ni tan sols sabien que després de la primavera valestiu i que després de la tardor ve l'hivern. Aleshores, prometeu, va baixar entre els homes i els va ensenyar a xocar cases, a llegir, a escriure, a comptar, i a comprendre la natura. Els va ensenyar a enganxar els animals als carnos per no haver de carregar les espatlles als pesos feixucs. Els va ensenyar l'art de construir els vaixells, l'art del rem, l'art de la vela. Els va durar al fons del cor de la terra, a cercar tres ors desconeguts, i així va néixer la feina dels miners per obtenir el ferro, el cobre, la plata i l'or. Abans d'aquesta època, els homes desconeixien la medicina. No distingien allò que els feia bé i allò que els feia mal. També prometeu, els va ensenyar tot a les arts, i els homes allivernats les van aprendre amb molta videsa. Els deus reunits al turó sagrat de l'Olimp, miraven amb desconfiança aquella generació d'homes que, gràcies a prometeu, havien après el treball, les ciències i les arts, que fins a llavors només tenien els deus. Zeus, el pare dels deus, cada dia arrofava més al nas. Fins que va cridar a prometeu i li va dir, has ensenyat els homes a treballar i a pensar, però no has ensenyat prou a vener als deus i a oferir-los sacrificis ni a adobrar-los. Has de saber que és dels deus que depèn la fertilitat de la terra, la prosperitat i l'advissor dels homes. Els deus decideixen el seu destí. Jo mateix envio el meu llam quan em sembla. Torna amb els homes i digue'ls que han d'oferir-los sacrificis, si no, la nostra còlera caurà sobre d'ells. Els homes oferiran sacrificis als deus, va respondre a li prometeu, però obries d'escollir tu mateix o Zeus allò que t'han de sacrificar. Prometeu, va baixar a la terra, va matar un doro, el va espatllar i el va esquartarà. Aleshores va embolicar la carn amb el cuiró de la bèstia i el va cobrir amb les entrelles amb un farcell que havia fet, amb fulles seces, tenia molt mala aparença. Així mateix va fer un farcell amb els ossos de l'animal, de manera que els ossos no es veien, no hi havia res de boia, no hi havia res per aprofitar. Aquest el va fer bonic amb una presentació atractiva que cridés l'atenció. Així que va estar tot enllestit, Zeus va sentir l'olor doliciosa del seu gripici i va baixar a la terra. Enver el pare dels deus, prometeu, va esclamar. O gran Zeus escull la part que més t'estimis. La que tu triaràs és la que els homes t'oferiran per sempre. Zeus es va donar que prometeu que volia enganyar, però va fer veure que no se n'adonava i va escollir deliberadament el farcell dels ossos. I va deixar el farcell de la carn. Llavors tot somrient prometeu si va acostar, va llevar-ne el greix i va llevar-ne els troços de fulles seces i van aparèixer els ossos, nuts, nuts i palats. En canvi, quan va destapar l'altre paquet, va aparèixer la carn fresca i regalimosa. Des d'aquell dia, els homes van quedar-se a la carn i se la van menjar. I la pell i els ossos els van oferir en els deus. Però els deus no va pas oblidar aquest insult i va decidir deprivar els homes del foc. Era un bon càstig que els podia fer. Si es quedaven la millor part de l'animal, la carn a partir de les hores se l'haurien de menjar crua. Els deus van anar als núvols que pagueixin tots els focs amb la pluja i el vent desfermat que nascampés les endres per tot l'aire de la terra. Així els homes van perdre el foc, indispensable per el treball i la vida. I ni tan sols podien cobrar el pa. Van haver d'abandonar les fargues, deixar els tallers. Quan feia fred i glaçava de nits, els homes no sabien com fer-se per escalfar-se, ni tan sols una mica. Però Mateu es va donar del desastre que havia sobrevingut els humans i s'apiadar d'ells. Es va fer càrrec d'ajudar-los. Sabent que el Palau de Zeus cremava dia i nit un foc viu, va grimpar una nit pel Toró de l'Olimp fins al Palau sagrat del Déu Suprem. Sense fer fresa va agafar una mica del forc que apritava la llar de foc de Zeus i el va amagar dins del seu tronc buit. Han acabat, tot engrescat, i va tornar sigilosament, va baixar fins a la Terra i els va portar el seu preciós robatori. Les flambes es van tornar a alçar les cases i els tallers i la lua de menjar cuit i la carro hostida va pujar al cel fins als vadius dels Deus. Deus va mirar cap a la Terra i va veure un fum sortint de les xumanelles. Què és això? Què ha passat? I de seguida va pensar, va muntar amb còlera, i va pensar que faria un nou càstig. Va fer venir Efraistos, el Déu Coix, artista de molta nomenada, que vivia al peu d'un volcà fumajant on tenia l'obrador, i li van cominar l'estàtua d'una dona molt bella, tan bella com la pogués fer. Efraistos va obreir i ben aviat Zeus va poder contemplar una bellesa com mai ningú l'hauria pogut soviar. La deesa, a Tenea, va donar un bel esplèndid a la noia, un vestit blanc al llovernador, i un cinturó magnífic. La deesa de la bellesa, afrodita, li va donar una gràcia per moure's i per parlar. I, a més, el missatger dels Deus li va oferir una parla musical, i viva i una veu meravellosa. En acabat, li van posar una corona al cap, i Zeus li va donar el nom de Pandora, que volia donar-te de tots els dons, i li va confiar una capsa d'ort. Finalment, armès la va doblar a terra, a casa de Pimeteu, el germà de Prometeu. Prometeu havia dit al seu germà sovint que no havia d'acceptar cap regal dels Deus, però davant de la bellesa de Pandora, Pimeteu va oblidar tota la recomanació del seu germà, i la va acollir a casa seva, ella i la seva capsa d'ort. I en pacient, per saber què li enviaven els Deus en aquella capsa, va demanar a la noia que no el sés la tapadora, cosa que ella va fer de bon grad. En les hores, la malaltia, el sofriment, la miseria, els perills, es van escapar de la capsa tot rondinant i xublan. Es van escapar per tota la terra. Fins que, a les hores, mai havien ignorat el mal, ni hi tenien desgràcies. La mateixa Pandora se'n va esborronar, i va córretapar de seguida la capsa. Tot el mal que continia s'havia escapat, i ja només hi quedava l'esperança dins de la capsa. La malaltia, la miseria, havien arreconat el fons de tot, de manera que només una mica em va poder sortir cap al món, abans que Pandora torneix a tapar la capsa. La pobreza i el mal van envair les cases, i la mort hi va venir al darrere. El sofriment i la inquietud van desballar els homes mentre dormien, i els rosegaven els malsons. Però l'esperança no s'havia pogut escampar, perquè s'havia quedat gairebé tota dins la capsa de Pandora. La còlara de Zeus, però, no s'havia satisfet, i va escommetre a prometeu. El rei dels Deus va enviar efeïstos i els seus ajudants per formar el rebel amb les cadenes més fortes i més feixugues en un penyal, el cap d'amunt de la serralada del caucas. En compliment de la voluntat de Zeus, efeïstos el va fer anar tan bé que a prometeu no es podia ni moure. Prometeu estava suspès entre el cel i la terra, just per damunt de les timbes on floten les boires, però no es va humiliar i no va implorar la pietat de Zeus. Quan Zeus va comprendre que a prometeu no li demanaria perdó, que suportaria morgull el seu destí, va enviar un àguila gegant dintre el caucas. Cada dia l'àguila havia de arrancar el feixe de prometeu i menjar-se'l. Durant la nit el feixe tornava a créixer, i l'endemà l'àguila renovava el suplici. D'aquesta manera es va condemnar a prometeu a sofrir per sempre més. Van passar molts anys, però ell no va demanar perdó. Al cap dels segles, era clés, fill de Zeus, va veure l'heroi encadenat al caucas. Passava per davant seu anar a acollir les pomes d'ort al gedi de les esperides. Quan l'àguila venia a fer el seu àpat sanguinari, era que les va tancar el seu arc, i d'un sol tret va matar aquell ocell tan enorme. Llavors va trencar les cadenes i va alliberar el captiu. Perquè el mal Zeus i complir la seva condena prometeu que va haver de dur un anell de ferro amb una pedra del caucas. Així va quedar fermat per sempre, segons el desill del Déu Suprem. De les hores en sa, els homes portem en ells adornats amb pedres en record de la prova de prometeu. Encara en portem, tot i que hem oblidat prometeu que no es va voler sometre als Déus, i es va posar, finalment, a favor dels homes. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. Iill et veig de la rosa. Ara escoltes ràdio d'espern, sintonitzes ràdio d'espern, La ràdio de Sant Just durant el fuit puntut.