Vet Aquí Que... del 8/10/2020

Atenció a totes les eleccions. pluga'l a la porta de l'ESET El was raschet im strom Die Gänze geber fuß und haben kein Schuhl Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu Der Ruh kann ihr den Gänselein auch machen kein... Schuhl! Ah, ja, Popeia, das ist eine Not wer schenkt mir eine Dreier zum Zuckerpum Brot verkauf ich mein Metlein und leh' mich aufs Stroh sticht mich keine Feder und beißt mich kein... mit beißt mich der Hungerflor Ve't aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... ...santaven... Els bons amics, aquesta nit ha nevat tota la nit i fa un fred, un fred, està tot glaçat per fora. El conillet, que està dins de casa seva, el conillet té motogana, però no pot sortir, no pot sortir perquè està tot nevat. Obre la porta i fa, uuuh, quin fred que fa, que farí, no sap què fer. Però, mira, com té tanta gana, surt a buscar menjar. Surt, per sobre de la neu, va remenant, remenant per allà a veure què troba per menjar. Finalment troba dues pastanagues grosses, precioses. Oh, que bé, ja tinc menjar. Agafa una pastanaga i rac, rac, rac, rac, rac, rac, es menja la pastanaga, aquesta pastanada tan grossa, quan acaba de menjar la pastanaga, dius, tinc la panxa plena, ja estic tip. Doncs, mira, què farem amb aquesta pastanaga? Mira, saps què? Penso que el meu amic, el caballet, el caballet, deu estar tan bé dins de casa, mort de fred i mort de gana, aniré a portar-li aquesta pastanaga. I el conillet, caminant, caminant, caminant, de pressa, de pressa, arriba a casa del caballet. I el caballet truca la porta, pom, pom, pom, pom, pom. Però no hi ha ningú, el caballet no hi és. Doncs mira, saps què? Li deixaré aquesta pastanaga aquí a la porta, i quan arribi, la veurà i podrà menjar. Doncs sí, així ens ho va fer. I el conillet s'ha envenat de pressa, de pressa, de pressa, cap a casa seva. El caballet, el caballet brú, el caballet brú, també havia sortit, perquè tenia gana, però estava tan fred, perquè hi estava tot, tan gelat, tan gelat, que no trobava res. Vinc a remenar per la neu, per sota la neu, i, finalment, sabeu què va trobar? Va trobar un nap murat, gros, preciós. Oh, que contents que va estar! El cabell, aquest nap, és el que més li agradava. Va agafar el nap, i el caballet brú, el caballet brú, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam. Va, i esmenja aquest, aquest, aquest nap tan gros. Oi, que bé, tinc la panxa plena, ja estic tip. I toc, toc, toc, toc, toc, toc, toc, se'n torna cap a casa seva. Quan arriba a casa seva, allà a la porta, veu una pastanaga, veu la pastanaga. Diu, oh, una pastanaga, qui m'haurà deixat aquesta pastanaga? Ai, pensant, pensant, ah, ja m'ho penso. Segur, segur, que me l'ha deixada el meu amic, el conillet gris. Ai, que gentil, aquest conillet, que bo. Va agafar el doro jo per pensar, però jo tinc la panxa plena, ja m'he menjat el nap. Doncs saps què faré? Pensant, pensant, diu, mira, el meu amic, el ve, el ve grasonet, i amb la llana rissadeta, aquest deu estar a casa seva també. I deu tenir molta gana. Amb aquest fred, no deu usar a sortir. Doncs mira, saps què? Li portaré aquesta pastanaga. I toc, toc, toc, toc, toc, toc. Se'n va cap a la casa del ve, del ve grasonet, amb la llaneta rissadeta. I tu, que la porta. Pom, pom, pom, pom, pom. I res, no contesta ningú. Ai, el meu amic, haurà sortit també a buscar menjar. Però mira, com jo ja n'estic tip, li deixaré aquí a la porta aquesta pastanaga tan preciosa, tan grossa. Ja veuràs que content es posarà quan arribi i la vegi. I si, si, el caballet se'n torna cap a casa seva. Toc, toc, toc, toc, toc. El ve grasonet, de la llaneta rissadeta, ha anat a sortir de casa seva també a buscar menjar. I remenant, remenant per la neu, que allà enterrada sota la neu, va trobar, va trobar una col. Verda, grossa. Ai, que content es va posar a veure aquesta col. Va agafar la col i folleta, folleta, es va menjar tota la col. El ve grasonet, amb la llaneta rissadeta, ja tenia, ja estava tip. Tenia la panxa plena i content. I tic, tic, tic, tic, tic. Va anar cap a casa seva ja tipet. Llavors, quan arriba, que va veure a la porta d'aquesta seva, va veure aquella pastanaga tan grossa. I va dir, oi, una pastanaga. Però jo ja no tinc gana, perquè tinc la panxa plena. Qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant. Va dir, ah, he vist les pitjades del meu amic, el caballet, el caballet brú. Segur que m'ha deixat d'ell. Ai, que gentil, aquest caballet. Llavors va dir, però jo ja no tinc gana. I em portaria amb el meu amic, amb el meu amic el cabirol. El cabirol que segur que deu estar amb agadetes de casa, mort de fred i mort de gana. I així, tico, tico, tico. El bé, grassonet, amb la llaneta, riscadeta, se'n va cap a la casa del cabirol. El cabirol va arribar allà, el cabirol no hi era. També va trucar a la porta. El caballet no va contestar ningú. I va pensar, doncs mira, quan arribi, trobarà aquesta pastanaga a la porta de casa seva. I va baixar, tico, tico, tico. Se'n va tornar cap a casa seva el bé, grassonet, de la llaneta riscadeta. I sí, sí, el caballol havia sortit, havia sortit, saltant per aquells bosc. I, mireu, també tenia gana. I va trobar, finalment, unes herbetes, totes gebradetes. I uns brotets, de pie. I va menjar, i amb la panxa planeta, se'n va anar cap a casa seva. Quan va arribar a casa seva, a la porta de casa, va trobar aquella pastanaga tan preciosa. I va dir, potser jo ja no tinc gana. Tinc la panxa plena. Ai, qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, ah, mira, he vist un floquet, un floquet de llana per aquí. Segur que el meu amic, el meu amic, el bé grassonet, de la llaneta riscadeta, m'ha deixat aquesta pastanaga. Ai, que gentil, aquest bé, més molt amic meu, que gentil. Però jo ja no tinc gana. Què faré, què faré? Doncs mira, saps què? Aquesta pastanaga li portaré, li portaré... Mira, el meu amic, el conillet gris. I si saltant per allà, va arribar a casa del conillet gris. Va obrir la porta, va trobar el conillet gris, el seu llitet, que estava allà al llitet dormint, li va deixar la pastanaga allà vorn de llit, i li va, i va, i li diu, mira, com jo no tenia gana, t'he portat aquesta pastanaga. Ai, el conillet, oi, que gentil. Però jo ja estic tip, que jo ja he menjat aquella pastanaga, i ve't aquí, que aquella pastanaga va passar. El conillet la va dur amb el caballet. El caballet va passar... va passar el bé. El bé el cabirol. I el cabirol va tornar un altre cop al conillet. Ve't aquí els bons amics. Ai, els bons amics, els bons amics. Ai, apropaia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt brot. Verkauf ich mein Metlein und leh ich aufs Stroh. Stich mich keine Feder und beiß mich kein... Ein Litt beiß mich der Hungerflot. Flot. Flot. Flot. Flot. Stich mich der Hungerflot. Els tres desitjos. Doncs ve't aquí una vegada. Això va passar fa bastant de temps, eh? I hi havia un llenyetaire que era molt pobra, molt pobra, perquè mira, només guanyava els diners que li donaven de tallar la llenya. I vivia al bosc amb una cabana de fusta i palla amb la seva dona. I eren molt pobres, molt pobres. I aquell llenyetaire sempre es queixava, no es queixava, clamava el cel i deia oi, Déu meu, per què jo sóc tan pobra? Com és que no m'ajuda el cel? Aguanyar-me una mica més la vida. I sempre s'estava clamant el cel, xecant els rulls, i demanant i demanant que li donessin una miqueta més de feina o una miqueta més de diners. I bé, així anaven anant passant el temps. Fins que un dia que es va seure amb una pedra per a jugar-se una mica la sua, en sec, va aparèixer un núvol gran i gris. I es va plantar davant seu. Llenyetaire estava escarrifat. I d'aquell núvol es va obrir i va aparèixer Sant Pere. Sant Pere que té les claus del cel. I el llenyetaire va dir-ho. No, no, no, no, perdoneu, perdoneu, no en queixaré més. No en queixaré més. És així que me m'he queixat molt. No, va dir Sant Pere, no pateixis perquè des del cel. I hem sentit moltes vegades i hem vist que sí que tens raó de queixar-te, perquè ets molt pobra. I per això he baixat jo per a donar-te, per a donar-te, tres desitjos. Però visciga aquests desitjos abans de demanar-los els has de pensar bé. No demanis una rocada ni qualsevol cosa. I a les hores Sant Pere va tornar a tancar el núvol. Sant Pere va desaparèixer i el núvol va marxar. El llenyetaire, que content, va posar a ballar, va posar a ballar. I amb dues o tres gambades ja va ser cap a l'acabana. I li va dir la seva dona, escolta, dona, creusats, què m'ha passat? I li va explicar, fil, parrande, tot el que li havia passat amb Sant Pere. La dona contentíssima. I va demanar-me, que demanarem. I, com que estàvem tan nerviosos, van decidir que demà el matri pensarien els desitjos. I que ara diu, mira, el va dir la seva dona, on sent el foc a terra, eh? Que farem una escudella. Perquè esclar, feia dies que no feien, perquè eren molt pobres. I va fer un foc, va posar l'olla, van fer l'escudella, i ella, en llenya teire, se va asseure al costat del foc, i anirien les braços. I va dir, oi, com desitgeria menjar-me una botifarra amb aquestes braços que hi ha al foc? I te'l de... te'l fet? De les braços va sortir una botifarra que va caure a terra de tres pams. Va dir la seva dona, però mira que ets tonto, que no veus que has demanat que hi ha un desig? Això serà molt roc, eh? Però t'has gastat un desig per una botifarra. Tonto més que tonto! Però on s'havies pensat? I l'home es va començar a posar nerviós, és com va començar a posar nerviós. No me diguis més, no me diguis més, ja sé que l'he fumada, ja sé que l'he fet malament, perquè he demanat un desig que és una rocada. Mira, van anar posant nerviós, perquè la dona li anava anant atabalant, anant atabalant, i al final l'home tan nerviós va dir, mira, saps què? Ojalà aquesta botifarra s'enganxi a la punta del nas. I t'ho ha dit? T'ha el fet. La botifarra de terra se li va penjar a la punta del nas. Quan va veure la seva dona en la botifarra de tres pams que li penjava, què has fet? Què hem fet? Ja hem gastat dos desigos. Dos desigos amb unes rocades. Ara ja no podrem demanar ni diners, ni un palau, perquè on anirem, amb la meva dona, sempre en aquella botifarra penjant del nas, no podrem sortir de casa. I què m'ha anat bé de fer? Doncs castar-se l'últim desig. I l'últim desig van demanar que la botifarra sortís del nas de la dona. I t'ho ha dit? T'ha el fet. La botifarra va tornar a caure a terra. Però què va passar? Doncs que es va ser tant, tant pobres, com eren abans. I per què? Perquè no van pensar. No van pensar abans de demanar el desig. Per això, sempre que demanem una cosa, que desitgem una cosa abans, hem de pensar si aquella cosa és convenient o no. I vè't aquí, vè't aquí en gos, i el que conté és a fos. Fos. Vè't aquí una vegada. L'avi que anava a escola. Vè't aquí que hi havia una vegada un matrimoni, que quan va ser vella es va trobar molt, molt, molt pobra. Mireu si eren pobres aquells avis pobres, que passaven gana i fred. Fins i tot van pensar que podien anar a demanar caritat. Però els va fer tanta vergonya que no es van veure que passos. Un dia, el marit, que es deia Pepet, li va dir la seva dona. Mira, Pepeta, en tota la meva vida, cada vegada que he seguit un dels consells que m'havia donat el meu pare, sempre hem anat bé. I ara m'he posat a fer memòria de totes les coses que deia, a veure si entre totes les que recordo, em trobo alguna que ens tregui d'aquest mal pas. I saps què? Que he recordat que sempre li havia sentit dir al pare que ara que el millor que es pot fer és estudiar. Per tant, he decidit anar a l'escola. I ara, Pepet, que t'has begut l'enteniment tu, com creus que podem sortir de la misèria anant tu a l'escola? Mai no s'ha vist ningú a l'escola als 80 anys. Oh, doncs el meu pare ho deia així, i ho repetia moltes vegades, per alguna raó ho havia dit. I, a més a més, com que alguna cosa hem de provar de fer, jo provaré d'anar a l'escola. Potser serà veritat que trobaré una solució. I el Pepet va agafar el seu vestó, i el primer dia d'escola trinco, trinco, cap allà que se'n va anar. A mig camí va veure una cosa a terra. Es va jupir a acollir-la. Va notar que era una bossa força pesada. La va obrir, i va veure que era tota plena de monedes d'or. Oh! Va pensar que algú se li havia caigut, i va començar a preguntar a la gent què havia per allà si havíem perdut res. Però tothom li va dir que no, que no havíem perdut res. El Pepet, de debò, era un home honrat, i es dubtava del que havia de fer. Però esclar, ell anava a escola, i no podia pas fer tard. I com que el Consell del Supar era la primera cosa que s'havia de fer, va continuar el seu camí per no perdre cap classe, i va guardar la bossa a la cartera de l'esquena. Quan va sortir de l'escola aquell dia, va veure uns senyoras dalt d'un cavall esplèndid, que li brillava el pèl, ben vestit, i aquell senyoras mirava per tot arreu, sobretot a terra. On Pepet va i li pregunta, escolti, senyor, que busca res. Sí, va fer l'home, el home morat. Busco una bossa de diners que he perdut. No l'heu pas vista. Oi, tant que sí! N'he trobada una aquí mateix quan anava a escola aquest matí. Aquell home, des de dalt del cavall, se'l va mirar de de la baix, i va pensar que li estava aprenyant el pèl, perquè va pensar que aquest avi a l'escola ha estat tocat del bolet, i pensant-se que es burlava, li va xivar de mala manera. Ah, poca solta! Aneu a burlar-vos d'un altre, que ja no teniu edat, home! I molt enfadat va furiósament el seu cavall, i va marxar el galop, cateclop, cateclop, cateclop, cateclop, sense escoltar les explicacions del Pepet, que pobri sorrenquejant i aixecant el vestó, el cridava i intentava seguir-lo. Senyor, que senyor, que l'he trobat, que l'he trobat! Quan el senyor Ases va haver perdut de vista, el Pepet es d'aturar, es bufegant, el cor li anava sent per hora. Ai, i després de recuperar l'alè, se'n va anar cap a casa seva amb la bossa de diners, ben guardada a la cartera. Arriba a casa, entra el menjador, amb un somriure d'orella, orella, la treu, fa pataplaf d'amunt la taula davant dels ulls de la Pepeta, que no entenia res, però que veient la cara del Pepet, ja pensava que podia ser una cosa bona, i quan va veure el que hi havia dintre d'aquella bossa, va fer un crid, i es va sentir tan feliç com mai a la vida, no havia fet solucionant un problema com aquell. Ho veus, Pepeta, deia el Pepet? Ho veus, com ja tu deia jo, que el meu pare tenia raó, quan aconsellava que el millor que es podia fer era anar a l'escola? Gràcies a què he fet cas, el meu pare hem sortit de la misèria! I sempre més el Pepet i la Pepeta van viure en santa pau i tranquil·litat, i això és tan cert, com que tot el que es medú no és verd, i compta comptat, compta acabat. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat? Si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat, i val més creure-ho, que anar a veure-ho.