Vet Aquí Que... del 15/10/2020

Enhorabona! Soze lege soze was rasche im strom Die Gänze geht barfuß und haben kein Schuh Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu Darum kann er den Gänselein auch machen kein... Ah, ja, Popeia, das ist eine Not Wer schenkt mir eine Dreier zum Zuckerfurt brot Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Stroh Stühst mich keine Feder und beißt mich kein Wie beißt mich der Hungerflor De comptes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat La meitat seran mentida, l'altra meitat veritat La neguet liig, com cada estiu la senyora Ânega es va posar a cubar els seus ous Totes les seves amigues del corral volien veure els seus neguets com sempre que aniden molt de bonics, tots li sortien molt bonics Aquella vegada encobava sis I un que era una mica més gros que els altres Però no li feia res, ho feia gust Va arribar el dia que els seus neguets van començar a obrir els ous a poc a poc I van anar sortint, sortint, sortint, van anar posant-se al voltant del niu I totes les amigues van sentir el sorollet que feien I van anar a veure com eren de bonics Una un van anar posant-se al costat de la seva mare La gent van veure aquells preciosos neguets que havien sortit de cada ous Però el gran, el gran encara no s'havia obert Oi, és ben estrany, com és que no neix? La mare negueta va dir, doncs el cobriré una estoneta més, uns quants dies sí cal Es va posar sobre els altres petitons, voltàvem, voltàvem, voltàvem per allà Però ella, fins que no s'obrís aquell ous tan gros L'Ò, un dia, es va començar a trencar I va sortir un ànec somrient més gran que els seus germans Però, quina sorpresa! Però si era molt lleig, els altres eren boniquets, tots petitons, clarets, allà era molt lleig La mare àneca tenia una mica de vergonya d'haver tingut aquell ànec tan lleig El tapava, no deixava que el veguéssim gaire Li amoïnava que la critiquéssim, que li diguéssim quin fill que havia tingut tan lleig I li sabia greu, els altres sis se'l miraven com una bèstia estranya I pensava, no, quin germà més estrany que tenim I no hi jugàvem, fa gens amb ell Ai, la negueta es va quedar molt trist, es va donar, que allà no el volien Van passar molts dies, i ell no millorava El seu aspecte cada vegada era més lleiget, cada vegada creixia de pressa, de pressa Molt més de pressa que els altres, i era prim i esprimeixat I ningú li agradava l'especte que tenia Un dia la neguet va decidir que s'havia de buscar un altre lloc Un lloc on pogués trobar amics de veritat, uns amics que el volguessin I un matí, molt aviat, va fugir per un forat de la tanca Va arribar a una altra granja, on hi havia una vella Que recollia tot el que se li acostés Va anar cap allà i va dir, oh, mira, quin ànec Oh, li donaré força a menjar, i me'l menjaré, i me'l menjaré Oh, ah, ah, quin ànec més llolo Oh, com m'agrada aquest de nicatànec A més, és grosot, és grosot, farà molt bon caldo Va arribar l'hivern, el neguet gairebé es va morir de gana Perquè la vella no se'n cuidava pas gens Ni li deixava un lloc calentó per poder dormir Un dia se'n va anar entre mig del gel i la neu I, bobret, es va posar dintre d'un bosc I havia de fugir dels caçadors Va passar molt malament tot aquell hivern Sort que al final va arribar la primavera I la neguet va anar a parar un estany On hi havia unes aus tan boniques, tan belles Com mai havia vist fins a les hores Oh, que bonics, quin plomatge que tenen Oh, que preciosos, que m'agraden, que elegants Com es mouen, que distingits, jo no havia vist mai Uns personatges tan preciosos com aquests Com que no hi tenia res a perdre, s'hi va apropar Els va preguntar si podia banyar-se amb elles Els signes, queden signes, clar, li van dir Si tu ets com nosaltres, la neguet va dir un fadat No us m'ho feu de mi, ja sé que sóc lleig Per què em dieu això? Però mira't, mira't en l'aigua del llac Mira, mira el teu reflex, oi, t'hi ja veuràs Es va mirar a dintre de l'aigua Quan l'aigua era ben quieta, ben quieta, ben quieta Però si sóc com ells, sóc com ells Oh, oh, us va quedar meravellat Durant aquell llac hivern s'havia transformat en un signe preciós Aquella neguet lleig era ara un signe blanc i elegant Igual com aquells de l'estany, així fou com la neguet Es va unir en els seus, va ser feliç sempre més Bé, d'aquí, que aquella història, d'aquella neguet que era lleig És que no era una ana, era un signe I era bonic, com tots els animals són bonics Bé, d'aquí un gat, d'aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos La princesa, veurem Bé, d'aquí fa molts anys, molts anys hi havia un rei Que vivia amb un castell i aquest castell a la vora era d'un bosc Un bosc preciós, gran, però molt gran Tan gran que no sóc poder-ho arribar a imaginar Aquest rei resulta que era molt bona persona I no tenia cap guerra i hovernava molt bé I amb els seus cabells, cada setmana sortien a caçar Com que sortien a caçar, voltant del castell El bosc a voltant del castell estava bé, molt bé, molt ben cuidat Però més enllà, ja us he dit que és molt gran aquest bosc Més enllà era ferèstic, després no hi podia passar ningú Bé, això de que no hi podia passar ningú, us deia dir que hi vivien 8 fades 7 fades eren bones, dolces, boniques, però una era molt dolenta Tan dolenta que la reina de l'espada estatiana la va castigar a viure als esbarcers I les altres, l'una vivia amb uns casetes, amb rames L'altre amb un foradet d'un abri, i els altres s'havien fet amb molts casetes I vivien molt felices, amb tot això el re va tindre una filleta Tan bonica, tan bonica que quan la van veure i van dir Era una rosseta, van dir, això és com una aurora Ah, no, no, ja escau, li posaré una aurora Va passar els anys i va fins el dia del bateig I l'inviten, com que s'ha suposat un rei, l'inviten a molta gent I van invitar les fades, les 7 fades I ells es contentíssimes d'anar al convit del rei Perquè ells sempre portaven regalos i encantades I van anar, però a la bruixa dolenta, la fada dolenta no la van convidar I ella va estar molt contenta, va dir, clar, com que no m'han convidat I ara, encara tinc motiu per enfadar-me, molt i fer-ho un malefici Així és, la banqueta I les 7 fades comencen després dels postres o fer-hi els seus dons I quan la 6ena fada havia acabat de donar els seus dons S'apresenta la bruixa dolenta I ells diu, com es diu aquesta noia, aurora, aurora Doncs jo determino que sempre serà aurora O sigui, que dormirà tot el dia Allà quan és la fada 6ena, es va avantar I va dir, no, no, no, no Jo determino, com que jo tinc un do perdonari Determino que estarà despert a les nits I la fada dolenta se'n fa de dir, no m'has deixat acabar Jo vull dir, ja, ja, ja Com que no m'has deixat acabar de dir, encara tinc una mica de poder Però tant el poder que jo tinc serà el següent Que durant la nit sí que dius que estarà despert Però seguirà el moviment de la lluna O sigui, creixerà i m'imbarà com la lluna I va marxar enfadada i tots plorant en reia sostala I el que passa és que la 7ena fada va sortir que ja s'havia matat I diu, bé, jo ara em falta donar el meu do I el meu do serà que la princesa quan trobarà un príncep Que li farà un petó, però que no sabrà que ella és una princesa Aquest malefici es desfarà I tothom plorava i el meu princesa es deia, bueno, què farem? Passa el temps i la princeseta era molt bonica Roseta, ulls blaus, bona... O bé dient, era una dolçó Però quan sortia el sol, al moment que van ser la aurora, pam, s'ha dormit Però dormia que no podien despertar-la I estar a la nit se'ls despertave I allò que al castell no vivia ningú, riure o plorar o jugar Bé, no podien anar passant Sóc ara podien anar passant Però quan la lluna anava a mi en van, ella també es feia prima Seca, grogueta, arrugadeta, lleperudeta, petita I feia una peneta, una tristó I allà, però, se quedava bé Fins que la lluna torna a fer créixer, quan torna a fer créixer Era hermosa, amb un vigor preciosíssim, maravillosa Bellíssim, al passar el temps La princeseta va dir, jo no vull viure al castell Vull viure el bosc, que si hi ha el bosc Doncs m'he... puc estar al moment que tinc aquest moment tan dolent Però s'allia el bosc, que tan munt d'abris, m'he... Quedaré més bé que no pas el palau I així va ser el rei, va construir una casa molt bonica, el bosc Tot acobert, roses i mare selve Va passar el temps i va viure també ell allí Amb totes dames, moltes dames, que la cuidaven Bé, el rei Medel costat va haver uns cavallers molt dolents Van fer una revolta i van matar el rei I volien matar el príncep, el ereu Però es va escapar vestit de països I va córrer, córrer, escapan-se d'aquestos cavallers dolents I córrer, córrer, córrer Tant va córrer que va entrar en un bosc Un bosc que és impenetrable I aquest bosc va llevar al cap dins, com va poder I molt malament i molt sofrint I els arbres es garrapaven I fins i tot va arribar la nit mort, mort I llavors va veure una caseta petita de molts Va trucar a la porta i va sortir una fada I va dir que em donaria sopar I llit, passi, passi la príncia i la fada Va dir, ja tenim el príncep aquí, que bé, que bé I li va acollir, li va donar sopar, li va donar dormir I el Matí li va dir, vols quedar? Li va dir, no, no, no, no. Jo tinc que fugir, tinc que fugir I li va donar un flascó d'aigua Diu que aquesta aigua és màgica Si has de fer servir, te pots servir per molts problemes que tinguis I ell va continuar caminant, caminant, va caminar, caminar I se li va fer de nit I el fet de nit es va sentar amb un arbre a descansar Però aquella nit hi havia una lluna preciosa, una lluna... Una lluna de plata... I es desperta una mica, se sent com uns cants I veu una noia bellíssima amb un vestit blanc Que semblava com si fos part de la lluna Queden sabe i cantave, com mai no ho heu sentit Com cantavi, com ballavi Era una meravella I el príncep es va quedar inobtesat, parat Quiet, inmòbil, sabia que li passava I la princesa, a Olore, ja ho ha adivinat que era ella Va bé ballant, cantant, va ser moment pels arbres Tornava a sortir, de tal manera que es va fer ja de dia I al moment de fer-se de dia corrent, es va escapar Perquè sabia que s'adormiria I també el príncep la buscava, la buscava i allà no va trobar res I va buscar desesperat, però al dia no la va trobar Llavors ja no va voler marxar, no va voler fugir I va veure aquella meravella que havia vist, aquella espectacle I arriba a la nit i res Llavors la Bruixa, ho va saber, va dir Ja tenim el príncep, ja ha trobat la princesa Això no pot ser, tinc que fer alguna cosa I el príncep li va fer un ansís Va anar allà, li va dir Ara tu, a dins del bosc, te'l perdràs No sabràs on ets I donaràs toms i toms, no em podràs ni sortir Ni trobar res, i així va ser El pobre príncep se'l va passar tota la moguda de la Lluna Donant toms i res, de fet Llavors quan la Lluna es va fer petita, petita, petita La Lluna Nova, petita, petita, amb un reconeix Se va quedar la princesa A dormir d'eta, a rugadeta, grogueta Magrida, magrida, magrida Llavors ja com que va pensar la Bruixa Ara si la trobi, com que serà tan lletja, tan petita Doncs saps què faré Ja li puc treure l'ansís, que marxi I doncs el príncep es va donar Ah, sí, posar, ja sóc, ja sóc sóc I va fer cap més o menys, ja va entendre-ho El lloc on l'havia vist ballar Que era com una clariana Bé, busque, busque, i no hi veia, era fosc I va fer, busque, uns quants branquillons I fa foc I llavors hi veu una clarona, i busque I llavors ja em recordeu com un farcellet Mire, l'obra, i veu Una velleta portada d'una capa amb una caputxa Una velleta arrugada, groga, magrida Però com si fos una pell dura I, oi, pobreta I feia, ah, ah, ah I la va agafar i la va portar per al foc I va escalfar les escalfables manetes La, ai, ai, i feia tant, ai I llavors ell va pensar, calla Tinc aquell flascó de vidri aigua màgica Que m'ha donat aquella fada I li poso unes gotetes a la boca Perquè li veia tan reseca I al moment la velleta, que era la princeseta Li van caure unes llàgrimes Li van rodolar per la cara, arrugada I tant, pobreta, llavors ell li va tenir una tendresa I li va dir, pobreta, i li fa un petó I li fa un petó I ell llavors diu, saps què fa? No pot ser, me l'embolico i me l'emporto Com que ja estàveu orientat Em vaig a la casa de Molse, de la Fadita I se'n va, agafi M'han fort la gafi, caminé Però mentre es caminava Resulta que cada vegada pesava més Oh, i pesava més Al final, pare una mica per descansar I al moment apareix el sol, sortia l'eurora I llavors li cau aquella capa Que portava amb la caputxa I surt una velleta, que era la princesa eurora Amb els ulls blaus, els cabells rossos I llavors ell li diu, però què passa aquí? I llavors ell diu, això no li és, eh? Això és de dir, eh? Que el prens no va entendre res Però què dius ara? I llavors van, llavors van anar corrents Amb aquella casa que ell havia fet el seu pare Que era coberta de roses i de mar i selve I amb aquella casa, tothom li va explicar Però el Ancís, que havia tingut la princesa I que només li marxaria quan un prens li donava un petó Sense saber què és la princesa I no hi al·lucinava, hi van anar corrents cap al Palau del Rei A dir-li, mira, ja està, ja està desencantada I mira què ha passat Llavors ho va explicar, un rei li va dir Ah, doncs m'has ajudat d'aquest tant bé Però els cavallers anem a treure els teus Cavallers que han matat el teu pare i t'han tret del trono I van anar, i així va ser I no ho sé, vull dir, no m'han explicat Però hi podria ser, que es van agradar i es van casar I aquest còmpel, l'he explicat i està per acabar Bé, aquí una vegada Hi havia una vegada Fa molts i molts i molts anys Hi havia un pare que tenia tres fills I estava en la misèria El pare estava molt molt amoïnat Perquè no els podia mantenir I a més a més pensàveu, quan moriré No tindré d'ot personal si Què farem, què farem? Va decidir un dia agafar els tres fills I els va dir, nois, s'ha acabat No puc mantenir-los Teniu que anar pel món a buscar aventura També us donaré, no tinc res per donar Una cosa té sí que us la donaré I si sou aixerits podríeu fer-los rics Però jo ja no us puc mantenir, heu de marxar anar pel món a buscar aventura I va, i els hi doni El gran, un gall El mitjà, un gat I el petit, uns clemàstics Bé, els van quedar molt parats El pare es va donar un petó Que deus donar-los aventura Es porta la porta de casa i cap al carrer I els van quedar els nois molt parats Què en farem d'aquestes nícieses? Van marxar, camina, què caminaràs Camina, què caminaràs El gran va arribar a un país De babaus, un país molt estrany I de nit tenia gan I van anar a l'hostal, a demanar sopar Que em donareu sopar I l'hostal li va dir, sí Però vés de pressa Que tenim que anar a la penitencia Va trobar molt estrany, es va sentar Es posa a menjar Mentre sopava, sent uns crisps al carrer Uns plors, uns gemets Unes cadenes, s'aixequen I miren per la finestra I sí, sí, passaven Tot de gent amb un processor Vestits de negre, les dones es cabellaven S'estiraven els cabells I gemegaven cadenes No van entendre res a gire I li va preguntar a l'hostal I també sortia de negre Quasi ploricant, sumegant I tota la gent del hotel També de l'hostal, també sortien igual Que estrany I què passa? Nosaltres cada nit Sortim tot el poble en processor A la muntanya I allà fem penitenci, plorem I gemeguem tothom Per què per el matí? Perquè si no surt el sol que faríem Sense sol, seria l'amor I hem de suplicar tota la nit Que un demà surt Quan el noi va sentir això Va dir quin país de tanoques Quin país de chimpres I va pensar Vaig espavilar I diu, ah, jo porto un animal Que és el que crida el matí El que crida el sol Fa sortir el sol Un animaló, sí Com pot ser això I tant, nosaltres li dic Quan ell crida, quan ell canta El sol surt Perquè el veig com tu si tens fills Doncs també, quan tens fills també dius Aixeque, això aixeque Doncs aquest animaló Que ens sembla que diuen que és el pare del sol Doncs el crida i el sol surt Oi, què ens agradaria? Seria estupendo Doncs mira, surt La gent que no faci una professora I que jo comprometo Aquest animaló cridarà Cantarà, serà el pregoner del sol Si no és així, me deixo matar Va sortir Va anar a parlar amb tota la gent Del poble, el jutge, el metge A la balla Tots el sacerdor Tots allà a parlar I tots vinguem a parlar Què fem, què no fem, què diem, què no diem Què passarà, què no passarà Desagradableixen, sí, vinguem Va entrar a l'hostal I es miren A l'animaló, estranyant No l'havien vist mai, que estrany Tant i tant, bé, què té l'altre Què, què era aquí, què era aquí No voleu El susto que van passar Espantadíssims, no havien vist una cosa Treballant, i així, així, seguida El sol, com que va ser el pregoner El tall va sortir I la gent va anar encantadíssima I el musul pots vendre i el pots vendre tots I el no, no Es va fer faldes, va fer pedies, va fer prega I al final li van donar un sac De diners Que van necessitar un ruc Per poder-lo portar I ell va marxar amb el sac de diners El ruc, cap a casa el seu pare I tot ric com havia de dir el seu pare El segon germà, el mitjà Camina, aquest caminaràs Va arribar també amb un poble molt estrany Que la gent se portaven estranyíssimament Anaven nerviosos per tot el poble Per tot el poble, anaven d'aquí, cap allà, d'allà, cap aquí I cap aquí, què ha entrat, què no ha sortit Què així, què jo l'he vist cap aquí, què no, jo l'he vist cap allà I anaven amb escombris Amb escopetes Amb bastons Amb sables Amb això, amb espases De nivets assustadíssims I ell, què passa, què passa I un vell, el més avi del poble Li va dir Saps què passa Ha vingut un rodamón Amb un sac ple d'altres tots I ja ha sortit un animaló Que diu un ratoli I aquest animaló, sense posar per tot el poble I diuen que els ratolins Roseguen I s'hi esmenja En la teva lli I s'hi esmenja la catedral I s'hi esmenja els escases S'estem assustadíssims I un ratoli com més el que anem a buscar Més s'escape I ell diu, ah, hi ha un any de taparà Un país de tanocs, un país de babaus Ja sé què faré Mireu, jo porto un animaló Que obrim i tanquen els ulls Els farà desaparèixer aquest sofriment Que teniu I diu, vere I l'ensenya seria amb tant feliços Que sí, que sí Va, obre, deixen anar al ratoli Que tenia una gata, que tenia una gana I amb un obrir-te'n que els ulls S'hi esmenja el ratoli I el poble Va tornar la felicitat Contents, cridant I què el volem, i què el volem Te pagarem el que siguis ell No, no, no, es feia prega Que te pagarem el que vulguis Total, que li donin 7 bosses de diners 7, una, res de la te, te, te Finalment, és content, rient, i saltant, i ballant Cap a casa del seu pare Allà, si és el que li havia donat l'ogat I el petit Anem al petit I ara camina, que caminaràs, camina, que caminaràs Arribem a un poble I ja es feia tard, té gana, entre l'hostal I demana i menjar, i diu, no Tota la gent de l'hostal anava amb les mans amb benades Fet és una desgràcia No podem donar menjar Fins que algú curi Es posi bo No entené Pregunte, torna a preguntar Li expliquen Resulte, que amb aquella casa, amb aquell hostal Quan volien fer bullir l'olla Agafaven l'olla, la posaven damunt del foc Amb les seues mans, els braços I que les cremaven I quan tornaven a curar, tornaven a posar-ho No, per quin país de... Però què ens són de ximplets I ell diu, mireu Jo porto una bèstia de ferro Que no menji No fa serull, no gaste re Que us pot solucionar el problema que teniu Vinga, fos fes-ho Tu el deixem provar Agafi, agafi la... Tremàstics I es penja dins de la llar I abaix, a la seva boca, i posa l'olla I es posi bullir I a tots, per quina sort Que contents, que contents Això sí que és la nostra salvació Que mos véns aquesta bèstia No, no la vull vendre Es va fer pregar i al final li va dir l'hostaler Tinc, abaix, el celler enterrada Una bossa de monetes d'or Te la donaré si tu M'hi vens aquesta bèstia de ferro Que no fa serull, que no menja Aguanta el foc Es va fer pregar, li va donar la bossa d'or I va marxar cap a casa seva Més content que unes pàrques I arribant a casa van trobar els tres germans Amb plens rics perquè van ser xerits Amb aquells tres nicies És que els hi va donar el pare, que no tenia res a més Havien aconseguit una gran fortuna I van viure molt feliços I el conti s'ha acabat Ja està explicat Espero que us hagi agradat Ve't aquí una vegada Una vegada I que t'acric, que t'acrac El conte s'ha acabat Derrere la porta hi ha confits Aneu allà pels dits I que t'acrac El conte s'ha acabat Derrere la porta hi ha confits I que t'acrac