Vet Aquí Que... del 22/10/2020

Li he après que parlés. Sousa, libe-sousa, va ser la sèrie en strona. Die Gänze gibt bei Fuß und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Lieder, keine Leisten dazu. Der Ruh kann ihr den Gänselein aufmachen. Also gibt's die half-barsen Schuh. Ah, apotheia, das ist eine Not. Wer schenkt mir eine Dreie zu Zuckerbrot. Verkauf' ich mein Metlein und lebe mich aufs Stroh. Steh' ich mich keine Feder und beißt mich keinen, I mit beißt mich der Hungerflor. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Sousa, libe-sousa, va ser la sèrie en strona. Die Gänze gibt bei Fuß und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Lieder, keine Leisten dazu. Der Ruh kann ihr den Gänselein aufmachen. Also gibt's die half-barsen Schuh. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El cigronet. Conta popular català. Una vegada era un home i una dona que no tenien cap fill. Estaven molt tristos i sempre deien si poguéssim tenir un fillet, encara que fos petit com un cigronet. Un dia, la dona havia posat un olla de cigrons al foc quan tot d'un plegat va sentir tot de crits. Ui, ui, ui, ui, ui, ui! Espantada, va córrer, va destapar l'olla. Cada cigró s'havia tornat un nen, o una nena. La dona va voletareure l'olla del foc. Com cremava tant, a l'agafar-la, les nances li va caure terra a l'olla. Tots els cigrons es van aixafar. I la dona vingui a plorar. Pobre de mi, quina desgràcia que he fet. Mare meva, quin horror plora que ploraràs. Amb això, que es va sentir una boeta. Mare, mare, mare, no ploris! Mare, mare, mare, no ploris! La mare, tot espantada, va mirar per dalt arreu d'on sortien aquells crits. No veia res, però fixant-se-hi bé, a sota de la cadira, va veure un dels més petits cigronets, que no sabia fer res, però contenta que va estar. La mare el va agafar i va dir, Ai, quin nen tan aixerit, ja sé com et diré, cigronet. Si mare sí, m'agrada molt aquest nom. Mare, mare, vull anar a treballar. Què dius? Va dir la dona, treballar. Si mare sí, vull treballar. No, no, no, tu el que pots fer és jugar. Tens una piloteta i te'n vas al pati jula. No, mare, no. Vull treballar. Mare, vull treballar. Mare, vull treballar. Ai, mare, meu, aquest xiquet. Doncs mira, potser sí, encara em vindràs bé per guardar el siderer, perquè sota la finestra es veia un meravellós siderer, carregat de sideres ben vermelletes i madures allà a l'or. Té aquesta llesca de pa i ja té pots enfilar. Mentre el cigronet era dalt del siderer, la terra va començar a tremolar. Era el pare d'Antarantana, un gegant més alt que una muntanya. Em veurà tantes sideres, va dir. Ronoi, quines sideres més reboniques, moltes menjaré totes. Hi té, va cridar tu si et toca escarp. Va cridar el cigronet. El pare d'Antarantana vinc a mirar. Com que no veia ningú, va tornar-hi. I quines sideres tan reboniques, moltes menjaré totes. Hi té, va cridar tu si et toca escarp. El pare d'Antarantana mirant i remirant, a la fi va veure una llesca de pa que es vellogava. Coram, dançada quan les llesques de pa parlen. Però em fixen si bé, va veure el cigronet a sota. Jo et tinc, va dir. Va agafar la llesca de pa i el cigronet, els va ficant un sac que duia el coll i cap a casa falta gent. A l'arribar a casa seva, va deixar el sac a terra. Però el cigronet, com que era tan remenut, amb un foradet que havia el sac, es va escapar. I ràpid, ràpid, s'enfilarà a la taulada de la casa del gegant. El pare d'Antarantana, el ficar a la mà dintre del sac, per buscar la llesca i el cigronet, va veure que n'hi havia res. Ràpid, què ha passat aquí? Que se m'ha escapat. Va al sac, al cap, i va sentir una beta cadella. Epip, mira el sac. Ai, el cigronet va dir el gegant quan el va veure. Que t'agafaré i que et xafaré com un volet. Ja pots pujar? Ah, ja m'ho has trageixes? Va dir el cigronet. Plena ràbia, li va dir. Pujaré. Però vull saber com tu has fet per pujar aquí de l'et. Molt fàcil. Va dir el cigronet. He fet una muntanya d'olles ben empilada fins que he arribat a la taulada. Doncs jo també ho faré. I el pare d'Antarantana se'n va anar a comprar. Totes les olles que va trobar. Em va fer una bona pila i s'hi van filar. A mig pujar, les olles van començar a tremolar. I el gegant va caure pota-pim, pota-pam, i es va xafar al nas. Es va xacar en ràbia. Cigronet, bon cigronet. No me'n reis com tu has fet per pujar aquí de l'et. Mira, va dir el cigronet. He fet una muntanya de pots ben empilada, ben empilada fins que he arribat a la taulada. I el pare d'Antarantana se'n va anar a comprar tots els pots que va trobar. Va fer-me una bona pila i s'hi va començar a enfilar. Quan ja era gairebé dalt de tot, els pots se li van ballugar, van caure a terra i el pota-pam es va trencar a les. Una altra vegada ben en ràbia et va treure. No me'n reis, cigronet. Com tu has fet per pujar aquí de l'et. He fet una muntanya de cassoles ben empilada fins que he arribat a la taulada. El pare d'Antarantana va comprar totes les caçoles que va treure. Va fer-me una bona pila i s'hi va enfilar. Va començar a pujar amunt, amunt, amunt. Ja arribava, ja agafava el paüet del cigronet. Quan les caçoles se li van tombar i pota-pam, pota-pam, plaf, va caure a terra i allà es va quedar, com una coca, aixafat. I el cigronet, tot content i aixarit, va baixar de la taulada, molt content i satisfet, corrents, corrents, va tornar amb la seva mare. I cataclit, cataclit, aquest conte s'ha acabat. Si no és mentida, serà veritat. El pobre pop. Veti aquí que una vegada, al fons del mar, i m'anava i era el rei de tot el fons del mar, un drac, un drac preciós. Estava casant amb la princesa de Dragolina i era molt feliços, molt feliços. La princesa de Dragolina era també un drac, molt maca, molt aixarida, tenia unes gautetes rosades i vivia molt feliços. Però, mira, no va ser res. Per què? Però del pen un dia va començar a no tenir gana. No va esmorzar, l'endemà no va dinar, l'altre no va sopar, i així que, com que no menjava, es va començar a trobar malament. El somarit estava molt preocupat, va cridar els mitjans de l'acord, la van visitar i un li va receptar unes vitamines, l'altre un reconstituint, i no sonava prenent tot, però la gana no tornava. Els cuiners de la cuina de Palau ja miraven de fer requisits, el menjar es calia, però no, no menjava. I ell van anar perdint els seus colors, aquells colors tan bonics que tenia a les galtes, i va arribar a quedar tan dèbil que, mireu, es va quedar allà. El rei era molt preocupat, va veure que els seus metges no havien reglat res, va dir, doncs, buscarem metges de mare enllà, de terres llunyanes, això no pot ser. Va cridar metges de molt lluny, van arribar, la van visitar, va fer les seves receptes, el seu diagnòstic, ell es prenia tot el que li deien, però no milloraven. No milloraven, no hi havia manera, no menjava res, es va anar a fablin, a fablin, dia a dia. Va arribar a un punt que l'hi va teme, però la seva va dir, va dir, això no pot ser, havíem, si la reina es mullirà, estava tan desesperat. Havia provat tots els metges, tots els medicaments, els consells que l'hi havien dit, que ja no sabia què fer, la van haver-lo a la seva livitació, ja no ho sabem què fer, però tu no millores, tu no menja res. Escolta'm, sisplau, només et demana una cosa. Fes-me per mi, fes-ho per mi, però menja alguna cosa. Demana'm el que vulguis, el que et vingui de gust, els conec, ho prepararan de seguida. Però fes-ho per mi, menja, una miqueta, però menja alguna cosa. Va, digues, què vindria de gust? La reina s'ho va pensar, pensa que pensaràs i sabeu què se li va acudir. Se va acudir que en aquell moment tindria de gust, doncs... Fetxa de Mico. Fetxa de Mico va dir el rei del mar. Bé, bé, sí, sí, si bé, bé, no, no. Si tu dius que sí, no et preocupis. Jo sóc el rei del fons del mar, tinc un exercit ja, i em preocuparé. Mira que tu tinguis fetxa de Mico, el rei de seguida va cridar, el mirall del seu exercit, i va dir, mira, és una situació, de vida o mort, la reina està tan dèbil, ara li ve de gust menjar això, i, evidentment, ho hem de buscar bé, li va dir, a la mirall del seu exercit, que per ser-hi un poc, no preocupis. Ara mateix crido tota la meva tropa, i anirem a arrenllar, fins que trobem a terra ferma, o Mico, i portarem el seu fons de mar, doncs, d'acord. I sí, sí, a la mirall va cridar tots els seus soldats, escuteu, els que marren cerdines, lluços, tots ben posats, feien un exercit, pressiós, i el que feia una certa fredó i tot, eh? Bé, va agafar i va dir, hem de tenir una misió especial, hem de buscar feixa de Mico. Tots van oveir, i sí, sí, el pop a davant, van començar a nedar primer pels fons del mar, per anar nedant, nedant, nedant, fins que van al mira, llun, llun, llun, un ella, ah, allà hi ha terra, anem a mirar, i mireu que és home, sí, sí, en aquella llina, i vam veure dues palmeres, el pop baguita, i va veure que justament en una d'aquelles van palmeres, i viu Mico. Vosaltres ja sabeu que els miscos són molt chafarders, i tot ho van veure. Així és que el pop es va tensar a la platja, i el Mico, que estava davant la seva palmera, quan va veure que la seva platja que mai, i anava massa ningú, va fer un mot i va baixar baix, i el pop li va dir bon dia, Mico, el bon dia va dir el pop. Escolta, tu vius en Castilla, diu sí, i aquí en Escúdia és a casa meva, qui visc. Ai, tota la vida has estat en aquella llengua, diu sí. Ja et dius que és a casa meva, que aquí en Escúdia, aquí. Ah, va dir el pop, i mai t'has mogut de qui diu no, ja t'ho dius, que és aquí a casa meva. Ai, doncs mira, d'allà on jo vinc? Vinc d'un país, al fons del mar, que tu segurament no has vist mai, és un país meravellós, hi ha estrelles de mar, hi ha nécores, no t'ho pots imaginar, hi ha curals, és una meravella. Ah, sí, va dir el Mico, i llavors el pop li va dir. Escolta, Mico, no voldries pas venir, et convido, si vols, a veure aquest món meravellós que jo visc. Ah, va dir el Mico, doncs sí, i com m'ho he de fer, diumira, només cal que facis un vot, i saltis a la meva esquena, i jo et portaré, et convido, a venir, al meu món, tan meravellós. Ah, sí, va dir el Mico, va fer un vot, va saltar a l'esquena del pop, i el pop amb les seves potes va començar a entrar en l'aigua, i mira, neda, que neda, cap al seu real. Però encara no feien una mica que nadaven, com el Mico va dir, escolta, em va començar a rumiar. Diu, escolta, pop, tu i jo, si no ens coneixem, oi que no diu no. Diu, i com et ve ara tu, convidar-me a mi a casa teva, si mai de la vida ens havien vist? Per què m'has vingut a buscar? Diu, ai, és que tinc una menció molt especial. Diu, així, quina missió tens? I la meva missió és buscar. Per la nostra reina s'està morint, i només vol una cosa, m'han menjat, i he de buscar. Fetxa de Mico, com que tu ets un Mico. Ah, va dir el Mico, i tant que sóc un Mico. Home, però això m'ho havies d'haver dit abans. Diu, així, per què? Diu, és que tu no ho deu saber. Però els Micos mai viatgem amb el nostre fetxa, i el fetxa, quan marxo de casa sempre el deixo penjat a la palmera. Ah, el pop va dir ara com m'ho puc fer, diuen, home, eh, tenim fàcil solució. Mira, ara gira a cua, em tornes a casa, et quedes a la platja, i jo pujaré a la meva palmera, i et va xerrar el fetxa, no et preocupis, ah, va dir el pop, ah, doncs d'acord. Va en gira a cua, el pop hi torna l'exèrcit, ja va, nadant, nadant, va tornar a la illa. Però així que el Mico va fer un vot de l'esquena del pop cap a terra, que us sembla que va fer, que va anar a buscar la palmera. Sí, que va anar a dar la palmera, però no va baixar pas, i el pop a baix, i tot l'exèrcit a baix a la platja, esperi a guarda, esperi a guarda, i el Mico que no baixava, i el pop al cap d'un estono va entendre ben clar que el Mico no baixaria mai per dudar el seu fetxa. Eh, que no, sabeu què va passar, llavors, que el pop i tot l'exèrcit van haver de girar a cua i tornar cap al seu reialme. Quan van arribar al fons del mar, el Palau del Rei del Mar, del drac, ja l'esperava al rei fora, i estava a l'aigua, quan els va veure arribar, va sortir corrents, va, pop, corre, corre, que els cuiners ja tenen el foc a punt, que tot està a punt per fer aquest fetxa, perquè la reina menjarà, i aviam si si salva, que no... Jo puc dir, oi, majestat, sí que teníem, que no heu trobat un Mico si majestat, oi, doncs entés, oi, llavors li va explicar l'història. Oh, el rei, quan va veure que el cap del seu exèrcit, l'Ònmir All, havia sigut tan ruc que es havia deixat en tabanar per un Mico, és que va pensar que no això no podia ser, però una banda a la seva dona continuava perillant, però, més a més, com podia tenir una persona tan... curta de gambals al cap del seu exèrcit? Va menar, va cridar a la seva guàrdia real, va dir que el bastonejessin tant com pogessin, i d'aquella feta és que els tocs són tos, eh, que ara són tos, eh, que no tenen cap espina, doncs ve d'aquella feta, de tant com el van arribar a bastonejar. I ara em preguntareu, i la poble reina, què va passar, doncs, si no va menjar el fetxa de Mico, que es va morir? Ah, no, perquè se veu que li va passar la reina. Quan va veure que els medicaments no li veien efecte, quan va veure que no hi havia manera dels seus caprissis poguessin ser, doncs, resolts, va decidir una cosa que a vegades hem de fer tots. Va decidir que es posaria bona illa sola. Va tornar a menjar poquet a poquet primer, i uns quants dies, mireu, els colors li van tornar a la cara, i va t'estrassar aquella d'Aragonina, tan mac i tan preciosa que el seu marit s'estimava tant. I van viure feliços, i com tots, van menjar niços, i com tot, compta, compta, acaba. Bé, aquí una vegada. Bé, aquí una vegada hi havia un pagès que tenia un camp de blot. Aquest pagès era molt repa. A bar no deixaven anar mai ni cinc cèntims, ni parell ni pels altres. S'havia fet gran, i cada any havia de llogar algú perquè ni seguís al cap. I qui no creu haver de pagar per poder tenir el seu propi plat. Pagar el cagador, perdó, pagar el cagador, era com si li arranquessin un caixal. No fa gaire. Va arribar el poble amb xicot forçal i ben plantat. Li deien enquimar-lo. Es va oferir el pagès per cagar-li el blat i el molt gaire. Després de mirar-se el bé, li va oferir... Què us diré jo? Li va oferir quatre quartos mal contats per tot un dia de jornal. Era un escany a pobres. Enquimar-lo. Es va venir el preu, sense regatejar ni sumicar. Abans de donar-li el plat, el pagès li va repetir tot el que havia de fer. Mira, cagau. El camp ha de quedar cagat en un jornal. Tot. Recorda-ho bé. De dalt a baix, d'un costat a l'altre. Recons i tot. Pensa que jo a la teva edat no hauria fet dos de camps amb el mateix temps. Ah, faci sol, plogui o no em pega. No em vinguis amb excuses. Aquell dia, vine a trenc d'alba a buscar la dalla. I així es veuré si vas ben despert. I enquimar-lo, mirava, escoltava i no deia res. El dia estimulat... El dia estimulat, enquimar-lo a es presentar a la feina. El pagès li va entregar la dalla i un topi de sopes de pa per passar tot el dia. Podeu comptar que les sopes d'haurien ser poc volides, espeses, i fins i tot poder inedar-ho. Inedava algun grumoll. El cagador amb el topi i la dalla a l'espatlla, xinoxano, se'n va anar cap a la feina. Quan va arribar el lloc, enquimar-lo, va mirar el camp que s'havia de cagar. A prop hi havia una abra esplèndid. Sí, a costat, amb el peu, vas campar un parell de pedres cantallugues. I se'n seguia còmodament, recolzant l'esquena al tronc. Va deixar el topi una mica enllà, a mi de debòs. El sol es començava a veure entre els cims de l'horitzó. Hora d'esmorzar. I ell que llarga el braç, mentre diu, sopes de pàper endavant, la resta no ve d'un pam. I va fer uns quants xarrups de sopes i tornar a geure. I va d'allà. I mentre li acabava de venir la son, va i diu entre dents, aquí menja sopes, se les pensa totes. Sota l'ombra feia de molt bona està, i es va adornir. I el sol es va anar enfilant, enfilant. I quan va arribar el cap de munt del cel, va s'hora de dinar. I ell que llarga el braç, mentre diu sopes de pàper endavant, la resta no ve d'un pam. Unes quants globs de sopa, i potser algun grumoll. I després va dir, qui menja sopes, se les pensa totes. I esclar, amb aquella panxa tan plena de sopes, i aquella hora del dia, tocava migdiada. I vinga a descansar, i vinga a descansar, i va arribar l'hora de berenar, i sopes de pàper endavant, i la resta no ve d'un pam. I qui menja sopes, se les pensa totes. I una estona més de repòs. I entre vacaina i vacaina, globs de sopes i xarrups, va anar passant el dia. I el cap sense segar. Abans de l'aposta del sol, enquimar-lo, s'aixeca, s'estira, i no fa res, busca per aquí i per allà, fins que troba un enmunió, descarbats pilotaires, els agafa, i amb pilotes i tot, els posa dins el sopí. Asegura l'etapa, lliganti el mocador, com si fes un farcel. I xeno, xano, cap a casa del pagès, que l'esperava a la porta. Com ha anat la segada? I el blat? El blat va dir enquimar-lo. No pot estar millor del que està. Avui ha sigut un molt bon dia. Per cert, va afegir amb el vostre permís. El topí us el tornaré demà. Perquè és que he trobat quatre belles. Les faré entre l'arna, i si tot va bé, l'any 20 tindré meu. Segador, segador, va serrat. Aquestes a belles són meves. Va dir el garrepa. Ben meves. Les has trobat en un camp que és meu. I mentre treballaves per mi, les a belles em pertanyen. I enquimar-lo, que li diu que no, que ell les ha trobat. I el pagès, que diu que sí, i que sí, i que no. És a dir, que si són teves i que no són meves. I mireu, com més cridava, més se'l tenien. I la gent que el sentia, sortien al carrer per no perdre l'espectacle. Doncs anem al jutjat. Va dir enquimar-lo. Em veus segura. Anem i va dir el pagès. I cap al jutjat falta gent. Amb tota la curriua de gent del poble o darrere, se'n van anar cap al jutjat. I a la sala, silenci absolut, que surt al jutge. I que ho parlo i no m'hi negue. Va dir el jutge. Segador, si estrovant les a belles en terra d'aquest home, i mentre treballaves pel seu compte, encara que siguis tu qui les has trobat, les a belles són d'ell. I tu, pagès, a més del jornal, també li has de pagar la feina de caçar les a belles. I va afegir a cadascú el que és seu. I ara, cap a casa, falta gent. No just deien que hi marro. Sóc jo qui les ha trobat, i que ha tingut la feina de posar-les dins el topi. Si no fos per mi, les a belles encara estarien al camp. Això és de mala justícia. I no és de bona llei. No just. I encara d'enfadat, de mala gana, allargar el topi el pagès, que l'agafà amb un somriure d'orella o orella. En qui marro, continuava rondinant. I entra dins, assenyalant el pagès que ja marxava a afegir. Tant de bo les a belles es converteixin en escarbats piroters. I el blat es torni com era, sense ni un brir desgegat. Acabat el discurs, el vell pagès, se'n va anar per un cantó amb el topi. Ben agafat. Arribat a casa, aquell guerrer pescanya pobres, amb actitud de guanyador, satisfit de com li anaven de bé les coses, va fer perquè sortissin les a belles. Va destapar el topi i... les a belles no sortien. I no sortien. I no sortien. I va mirar. I va tornar a mirar. I no podia creure el que veien els seus ulls. Quina espant, aquella escarabatada. I quina pudor! Les galtes li van posar vermelles i després blaves. Els ulls, oberts, sense saber ben bé el que veien. La maledicció dels cagadors s'havia complert. Escarbats piloters. Estava a punt de cobriment. Se sentia el cor a les orelles. Es va seure. De mica en mica semblava que recuperava la respiració. Però cap d'una estona va notar un rau rau, un rum rum, un nos escanyat al peidor, un pos al ventre. Les orelles li cremaven, la boca se li va tornar a serca. Ni tan sols gosava pensar el que ja tenia al cap. El vat! I ja havia pagat la feina. Era fos. Va sortir corrents, empentes i rodolons. Va correcar pel camp. I en arribar va trobar el seu camp en un blat ros, torrat, dret. Com si cap fulla de fals l'hagués tocat. I en qui marro? Ja feia estona que anava de tornada. I, compta comptat, ja s'ha acabat. Que tot això no és mentida, és ben veritat. Bé, bé, bé. Ara escoltes ràdio d'espern, sintonipses, ràdio d'espern, la ràdio de Sant Junts.