Vet Aquí Que... del 19/11/2020

... No, no, no. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfunk brot. Verkauf ich mein Metlein und leg mich als Stroh. Steh ich mich keine Feder und beiß mich kein... ...est mich der Hungerflor. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Suze, lebe, suze, was raschen im Stroh. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El somni de la tortuga. Un dia, la tortuga va tenir un somni. Va somiar un gran arbre. Un arbre enorme. Que era un lloc secret. I aquest arbre tenia les branques plenes de fruits de tota mena. Hi havia figues, sireres, platens, pomes, peres, pinyes, tronges, meduixes, mandarines... Fins i tot melons i cindries, encara que no us ho cregueu. La tortuga va córrer en entusiasmada a tots els animals per explicar-los i aquest somni. Jo va fer com si compartís amb ells un tresor. Els hi va explicar tot. Però se li en van riure. El llou va dir, va, si és un somni. La elefanta me ho va dir, és un somni i res més. No, deia la tortuga, és un somni real. Jo ho he sentit en el somni, és de debò. Mireu, aniré a veure l'àvia de tots els animals. Ella segur que sap on creix aquest arbre. Els animals no s'ho creien pas. Però van pensar, mira, no costa res. Podem anar a preguntar l'àvia de tots els animals a veure si tens raó. Però saps què et dic? Que tu, tan a poc a poc que vas, no hi arribaràs mai. Jo el llou va dir, i aniré jo. Jo el llou va marxar i va córrer, com només saben córrer els llouns, molt de pressa, molt bolossos, com si anés a caçar. I va córrer cap a casa l'àvia de tots els animals, que era dalt d'una muntanya. I li va explicar aquest somni de la tortuga. Sí, va dir l'àvia de tots els animals. És sentit a parlar d'aquest arbre. El seu nom és Omombo-Rombomba. I si vols que caiguin els seus fruits a terra, t'has de posar el seu davant i cridar el seu nom molt fort. El llou es va quedar parat, de debò, i aquest arbre, com el trobaré. Només cal que recordis el nom i l'abra et trobarà a tu. Però vigila quan tornis cap a casa. No giris ni miris enrere, perquè si ho fas oblidaràs el nom. El llou va marxar molt content. Tota l'estona anava repetint per si mateix, Omombo-Rombomba, Omombo-Rombomba, Omombo-Rombomba, per no oblidar-se'n. Però de sobte va sentir un soroll. Va girar el cap i va veure uns russes belles. No li feien gens de gràcia. Va fer una mica de rossos, no fa cas que el piquessin. Va continuar caminant. Però només en aquell moment ja s'havia girat. I quan més endavant va voler repetir el nom. Ho xungo tot onga... No, no era. Xungo molonga... Que no em surt. Com era? No hi va haver manera. Havia oblidat el nom. Va ser una mica de rossos, però no era un russos. Va ser un russos molt vergonit. I tots van lamentar l'accident del llou. El següent animal que va sortir va ser la girafa. Jo aniré a casa de l'àvia de tots els animals. I la girafa va córrer cap a la casa de l'àvia de tots els animals. I corria com només se van córrer la girafa. És molt bé en aquell coll tan llarg i galopant. Va arribar dalt de la muntanya. Va arribar dalt de la tortuga a l'àvia de tots els animals. I l'àvia també li va dir el nom de l'abra. El seu nom és Omombo-Rombomba. I si vols que et doni els seus fluits, t'has de posar el seu davant i cridar el nom ben fort. La girafa estava fascinada. Però vigila quan tornis cap a casa. No agiris ni miris enrere. Si ho fas oblidaràs el nom. La girafa va tornar molt contenta. Estava molt segura que ella no hi passaria res. I tota la dona sonava repetint. Omombo-Rombomba. Però de sobte va caure en una base molt profunda d'aigua del riu. Va haver de nedar perquè tot i que era alta, les potes no li arribaven al fons. Sort que tenia el coll llarg, si no, s'hagués ofegat. Quan va sortir de la base i va tornar el camí. O com a l'onga. O com a to-tonga. Com era? Havia oblidat el nom. Quan la girafa va tornar amb els altres animals va explicar molt la vergonhida i tots es van lamentar del que li havia passat a la girafa. Per què ara tots els animals ja creien en l'abra? Jo el desitjaven profundament. La tortuga va dir, aniré jo. No, que tu ets massa lenta, no acabarem mai. I el següent animal que hi va anar va ser l'estrus. Jo aniré a casa de l'àvia de tots els animals. I va córrer. I era de tots tres el que més corria. Els estrus us corren molt. I va córrer cap a casa de l'àvia. I va pujar a la muntanya. I li va explicar que volia el nom de l'abra. I l'àvia li va dir. Omombo rom bomba. Però també li va dir, no agiris ni miris enrere. Si ho fas oblidaràs el nom. I l'estrus molt content va agafar el camí de tornada. I tota l'estona feia el mateix truc que havien fet els seus amics. Omombo rom bomba. I li va dir. I li va dir. Comvençut que no se li obriria. Però de sobte va sentir. Un soroll. I va haver una serp llarguíssima. I va començar a córrer d'un costat a l'altre per desorientar la serp. I sí, la va desorientar. La va desorientar la serp. I quan va tornar el camí ja era... xoconga, romgonga, xocongopotonga, com era. Havia oblidat el nom. I va tornar molt trista amb els altres animals. I tots van lamentar la desgràcia de l'estrus. I finalment la tortuga va quedar ja està bé. És el meu somni. Trigaré el que trigaré. Però deixeu-m'hi anar. I els animals, veient que era tan difícil, li van deixar anar. I la tortuga va marxar. A pas de tortuga. A poc a poc. Però esclar, les tortugues podran anar molt a poc a poc, i es va passar dies. Fins i tot diria que setmanes i potser mesos i tot. Però va arribar. Va arribar a casa de l'àvia de tots els animals. I l'àvia va arribar a la tortuga molt, molt contenta. I li va dir a la hora que vinguessis tu, és el teu somni. Sí, deia la tortuga. I així solucionarem el problema de la gana. I l'àvia li va dir, om ombo rom bomba. Només cal que recordis el nom i trobaràs l'abra i els fruits que hauran a terra. Però vigila quan tornis. No giris ni miris enrere. Si ho fas oblidaràs el nom. I la tortuga va dir, no pateixis àvia. A mi no em passarà. A mi no em passarà. Van dir que la tortuga ja era lenta. Però segura. Va veure la base. I li va donar la volta tranquil·lament. Va veure la serp. Però ella, com que se m'agava dintre, la serp li era ben igual. Va veure altres coses que també li van fer por. La tortuga va dir, les seves setmanes, mesos, però va fer sense girar-se. Va arribar fins on l'esperaven. La girarfa, les trus, la llenna làlica, la formiga, la zebra, el mico... I quan va arribar la tortuga, la boca va dir, om ombo rom bomba. I allà mateix va aparèixer l'abra del somni de la tortuga, i tenia les blanques plenes de fruit de tota mena, tal com la tortuga ho havia assumiat. Tenia figues, cireres, platans, pomes, peres, pinyes, tronxes, maduixes, mandarines. I llavors la tortuga va tornar a cridar, om ombo rom bomba. I tots els fruits van caure a terra. I tots els animals van menjar i menjar, i es van atipar com mai a la vida ho havien fet. I llavors la tortuga, a poc a poc, a pas de tortuga, va començar a semblar llavors per tot arreu. I per tot arreu van sortir abres plens de fruites, pomeres, pereres, cireres, no van passar gana mai més. Aquest és un conte africà ventú del Camerún. Aquest és un conte africà ventú del Camerún. Aquest és un conte africà ventú del Camerún. Aquest és un conte africà ventú del Camerún. Aquest és un conte africà ventú del Camerún. Aquest és un conte africà ventú del Camerún. I havia una dona molt pobra que vivia amb els seus dos fills que tenien un poble. Tot el seu botany era lleig, hi havia fang, era gris, estava ple de pedres i erba seca, i aquest era el paisatge que veia cada dia. La dona era cosidora i bordadora. Enfilse ceda de colors tots els dies des que sortia el sol fins que es ponia, creava flors, ocells i tota mena d'animals, i de tant en tant anava al poble a vendre els brutats per poder comprar rossos. Una nit va somiar que aquell seu paisatge, tan sec i gris, s'havia tornat infinitament bonic. Les cases tenien tres pisos i se'ls saben entre jardins, plensos, ells, apres fruiters, flors i hortalisses. Corriu, riarol pel mig, els parats s'hi pasturaven vens, grasses i lluents, en el somni. La pobra dona va quedar en vedalida i, quan es va despertar, va decidir que bruderia aquell paisatge somiat. Cada dia, quan es ponia el sol, després de la seva feina, se s'havia al costat del foc i brudava. Va treballar dia i nit durant tres anys. Dormia poques hores. Com que treballava quan es feia fosc, el foc ploraven. Però li era igual. Brudava les llàgrimes, el riarol. Més endavant, els ulls de la dona estaven ja tan cansats que ploraven sang. També li era igual. Amb les llàgrimes vermelles feia flors als jardins. El tercer any, l'obra va estar acabada. El paisatge brudat era idèntic al que havia vist en somnis. De seguida, el jove de la dona, els ulls de la dona, els autònomes, els almenys, els búfals, els ulls volant pel cel les flors, es va sentir feliç. I va cridar els seus fills. Mireu, Mireu, de llorgullosa. Els seus fills també van quedar admirats. Mai no havien vist res tan bonic. Va, treiem l'hora, la llum, això ho veurem millor. I llavors, de sobte, una ràfaga poderosa de vent, va xulaixi, xiu, xiu, xiu, xiu, xiu, i es van portar el meravellós bordat, com si fos una ploma. No van poder fer res per retenir-lo. La dona va caure desmallada. Els seus fills van estar tres dies buscant, però no el van trobar enlloc. La mare va començar a afablir-se. No menjava, no podia treballar, es moria, poc a poc. Un dia va dir el fill més gran, «Sisplau, troba el meu bordat, si no el torno a veure, em moriré». El fill gran es va calçar a les sandàlies i va marxar. Va passar un any. I no va tornar. La seva mare estava prima, com l'amor. Un matí va dir el seu fill petit, amb un fill de veu. «L'òsang, no resistiré gaire temps. Vés a buscar el bordat, sisplau, i no m'oblidis». El fill petit es va calçar a les sandàlies. Va treure saballs, va pujar muntanyes, les va baixar, es va alimentar de fruits silvestres. Va veure l'aigua de les fons i va dormir en els forats de les roques. Un dia va arribar un prat. Allà hi havia una casa i un cavall amb la boca ben oberta i el coll estest a un munt de palla. Però aquell cavall estava immòbil. «Per què no menja?» es va estanyar l'òsang. Es va costar. El cavall era una estàtua de pedra. El va contemplar boca vedat. Quan de la casa va sortir una dona sonrient que li va dir «T'estaves parant? Sé que busques el bordat de la teva mare. O el teu germà va passar per aquí?» Jo li vaig explicar que el camí que porta el bordat és molt perillós. I li vaig dir «Si no hi vas, et donaré un cofre ple de monedes d'or». I ell va acceptar. I va anar a veure la ciutat. I tu, noi? Si me tires endavant, també rebràs un cofre ple de monedes d'or. Què decideixes? No m'interessa l'or. Vull trobar el paisatge bordat per la meva mare. Si coneixes el camí, sisplau, ajuda'm. Escolta, li va dir a l'anciana. No va ser un cop de vent el que es van portar al bordat. Van ser les fades de la muntanya sola llada. El van trobar tan bonic que se'l van endur per copiar-lo. Pots anar al pais de les fades i reclamar, però només podràs arribar-hi que volcant aquest cavall. L'únic que sap el camí. Però si has de pedre. Però li va dir a la vella. Reviure si col·loques les teves pròpies dents en les seves genives perquè pugui menjar 7 brins de palla. Llavors, sobre aquest cavall hauràs de travessar les flames on volcà, les esquerdes on reglaciré i les tempestes on no sea. Si no flequeixes, al final trobaràs la muntanya sola llada. Així va parlar la vella. I el sang no s'hi va pensar dues vegades. Va agafar una pedra, es va trencar les dents i les ha posat la boca oberta del cavall. I el cavall va començar a moure's i poc a poc va menjar 7 brins de ferratge. I llavors es va despertar. I era tan fugós com un pura sang. Renil·liava, se'n xacava, saltava, lo sang ple d'esperança va muntar. Va saludar la vella amb la mà i es va llunyar el galop. I així va arribar la muntanya de foc. Ell i cavall van anar directes cap a les flames sense por. I mentiria, si us digués que no va estar a punt de morir de l'esfixia i de la calor, però el cavall va aconseguir saltar fora del foc a l'últim moment. I van seguir camí i fins arribar davant del riu de gel. I el van travessar atremolant de fred i ferint-se contra el glas que tallava com ganivets. Després de la glacera van trobar un ocià immens i gris. Los sangres van dinçant amb el seu cavall en les aigües gelades i va haver de fer front a una terrible tempesta que ni ell mateix hauria pogut dir quant de temps va durar, perquè les onades el cobrien una vegada i una altra i sempre semblaven a estar a punt d'ofegar-se. A la fi, esgotats, van arribar una platja. Allà mateix hi havia una muntanya que estava assolallada per totes bandes. Havia arribat, per fi. Va descobrir les fades en un pret inclinat de sobrevodats multicolors i sobre l'herba hi havia el teixit brudat de la seva mare. Les fades el van rebre efectuosament. Era amb boniques i amables. La fada més jove i potser la més bonica el va impresionar de manera especial. Li va dir, estem acabant de copiar l'obra de la teva mare. Ens ha agradat tant de seguir de bodars en portàrtela. I l'òsang va passejar per la muntanya assolallada parlant i parlant amb la fada. I si les fades són especials, que són, aquella encara ho era més. No hauria volgut deixar-la mai. Abans de tornar al bordat, la fada amiga va agafar un fil d'or, va brudar-hi la seva pròpia silueta de fada a la vora del rierol i va desaparèixer. I immediatament l'òsang la va trobar a faltar. No li havia dit adéu. Mireu que l'or no l'havia tentat. Els perills no l'havien espantat, però per l'amor de la fada, qui sap què hauria fet? I l'òsang se'n va anar, emportant-se el que havia anat a buscar, però amb la pena i la recansa deixant rera la bonica fada estimada. I va acabar el cas sense aturar-se enlloc fins que va arribar a casa seva. Mare, mira, l'he trobat! Va exclamar desplegant la tele d'ana als ulls de la mare. El bordat era tan bonic que la casa va quedar il·luminada. La mare va tremolar de felicitat. I immediatament va reviure. Sortim al sol, va dir ella. La porta volrem millor. Van sortir. Van estendre el bordat i... Un cop de vent va tornar a arrancar l'obra de les mans a l'òsang. Però aquesta vegada el vent no se'l va endur, no? Si no, que el vas tendre, i el teixit brudat s'anava enlairan i s'engrandia més i més i més, fins arribar a ser tan gran com tot el cel. Llavors va descendir suauament, i ho va cobrir tot. I va adquirir vida. Allà on hi havia la muntanya verda, amb els seus remats de vent, allà hi havia la muntanya verda, amb els seus remats de vent, i les seves remats de vent, i les imatges de plàstics, i les cases de tres plantes, i els jardins en flors i ocells, i el riarol. Ara, no era un somni. Ara era veritat. I era tan natural com si sempre hagués estat així. A l'arriba del riarol, la sang hi va veure una jove. I la va reconèixer immediatament, i va acorre cap a ella. Era la seva fada amiga, fos per tal de seguir-lo, i es van abraçar entre elles, i uns dies més tard es van casar. L'oçang amb la seva dona Fada i la seva mare van viure feliços durant molts anys, en aquell paisatge tan i tan bonic, i així es va quedar per sempre. El Brudat és un conte popular del tibet, i jo l'he trobat al llibre, un árbol de los soles de Henry Hugo. Aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega, i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes, i per continent, per Grecia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut. Si volien viure en pau, si no, els tornava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però ve't aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer tant, tant preciós el seu soterran i va fer construir com una mena de presó, per un ésser, per un monstre, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure, i el tenia tancat allà dins, amb una mena de presó. Però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquests labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquests labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, li va demanar que cada any havia de donar-li cent noies i cent noies, i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesper pel rei Egeo, que havia de triar cent noies i cent noies, i enviar-li cap a Creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava, i era la data d'enviar-li aquests cent noies i cent noies. Llavors, el seu fill, que seu, va dir-li, és una veritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest, en aquest, en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir, fill meu, no, perquè s'admetran, i no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir de seu, tant va insistir que, finalment, el seu pare li va dir, doncs a veure, doncs vegi, perquè té seu. Era un jove fort, guapo, formit, i s'atrevi...