Vet Aquí Que... del 3/12/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres rosa sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Suze, liebe Suze, was raschen im Stroh. Die Gänze geht barfos und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu. Der Ruh kann ja den Gänselein auch machen kein... Rundalleba, Rundallebe, no us cregueu res del que us diré. La caputxeta vermella Pet aquí que una vegada hi havia una nena de poble que era la més maca que s'hagi vist mai. Sa mare hi tenia una bogeria i la seva àvia encara més. Aquesta bona dona li havia fet una caputxeta de color vermell i li queia també que per tot arreu li deien caputxeta vermella. Un dia la seva mare va fer coques i li va dir, vés a veure com se troba l'àvia que m'han dit que estava malalta, porta-li una coca i aquest potet de mantega. La caputxeta vermella ho va ficar tot en un cistellet i va marxar de seguida per anar a casa l'àvia que vivia en un altre poble. Em passava per el bosc que es va trobar amb un pare llop, que però tenia ganes de menjar-se-la. Però no vagos a fer-ho perquè hi havia alguns anyetaires per allà i pensaven que segurament em la torarien. El llop li va preguntar on anava, i la pobre criatura que no sabia que aturar-se a escoltar un llop és clasa brillosa, li va dir tranquil·lament. Va em vaig a veure l'àvia i a portar-li una coca i un potet de mantega de part de la meva mare. —Que viu gaire lluny! —va a fer el llop. —Ui, sí! —va a dir la caputxeta vermella. —És un tros més enllà d'aquell molí que veieu allà lluny. —Oh, que bé! —va a fer el llop. A mi també m'agradaria anar-la a veure, ja que no es troba gaire bé. —Mira, farem una cosa. Jo me n'aniré per aquest camí, i tu per què està altra? —A veure qui arriba primer. —Jo el llop va arrancar a córrer amb totes les seves forces pel camí, que era més curt. —I la nena s'ha envenat tot innocent pel camí més llarg. —I encara s'ha entratenia a collir avallanes, a empaitar papallones, a fer poms de flors... —El llop no hi va estar gaire, arriba a casar l'àvia, va a picar. —Truc, truc! —Qui hi ha? —Soc la neta, la caputxeta vermella, va a fer el llop, està fent la veu. —Consuc una coca i un putet de manteiga de part de la mare. —I la bona dona, que feia llit, perquè realment estava malament, va dir... —Tiva-la en ella i la val de caure! —El llop va tivar la nella, la porta es obri i es va tirar sobre la dona i la va devorar en un no res. —Perquè feia més de tres dies que no havia menjat res. —Ven acabava a tancar la porta i van a jaures al llit de l'àvia, veu esperant la caputxeta vermella? —Cal cap d'una mica? Tu estava a la porta? —Truc, truc! —Qui hi ha? —La caputxeta vermella va sentir la veu estranya del llop. —De primera va tenir un xic de por, però pensant que l'àvia devia estar enrugallada, va a respondre. —Soc la vostra neta, la caputxeta vermella, consuc una coca i un putet de manteiga de part de la mare. —I el llop va dir endurcint la veu, tiva la nella i la va al de caure. —La caputxeta vermella va tivar la nella, la porta es va obrir i el llop em devora l'entral i va dir amagant-se dins del llit sota les fleçades. —Deixa la coca i el putet de manteiga sobre la taula i vine al llit amb mi. —La caputxeta, veu vei, va a ficar la cop i el putet de manteiga sobre la taula, es va despullar i es va a ficar al llit. —Tota parada de veure com era l'àvia sense vestit, i li va dir àvia, quins braços més gars que teniu. —Són per abraçar-te més bé, filla meva. —Ii, ai, ai, quines cames tan llargues que teniu. Són per córrer més bé, menuda meva. —Ii, ai, ai, quines alaies tan grosses que teniu. Són per escoltar-te més bé, petit amigua. —Ii, ai, ai, quins ulls més grossos que teniu. —Són per veure-hi més bé, menuda meva. —Ii, ai, ai, quines dents tan grosses que teniu. —Són per menjar-te més bé, dient aquestes paraules, el malvall llop es va tirar sobre la coputxeta vermella i se la va menjar. Aquest conte és popular, i la versió explicada aquí, a ser peròl, us recollirà el llibre, Contes d'en Tany. —Ai, apopaya, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zu Zuckerpum Brut. Verkauf ich mein Metlein und leeg mich aufs Stroh. Stüh ich mich, keine Feder und beiß mich, weil die beiß mich der Hungerflor. En una clariana d'un bosc que vivia un llenya taira, aquest home tenia una pila de fills, no un, ni dos, ni tres, sinó, no ho sabria dir quants, molts, tots alegres, tots simpàtics, tots entremaliats, però tots afamats. Sempre tenien gana i mai no en tenien prou. La mare d'aquests nens s'havia mort feia temps i el pare se les veia negres per alimentar-los. Tant negre se les veia que un dia va arribar que no hi havia res per menjar. I el pare va dir als seus fills, nens, me'n vaig cap al bosc a veure si trobo alguna cosa. I els nens, sí, sí, un plat de roses, una que se l'enfideu, un sac pre de menjar. No sé què us portaré quan torni ja ho veureu. I va marxar cap al bosc, amb la seva destral a l'espatlla, i va caminar, i va caminar buscant alguna cosa per casar, alguna fruita per recollir, qualsevol cosa. Però no trobava res, perquè era hivern. Finalment va arribar a una clariana, que amb ell li semblava conèixer. Al mig de la clariana hi havia una caseta. És estrany, va dir llenya Taira, jo juraria que aquí abans no hi havia res. Es va acostar la caseta pensant alguna cosa, podrà haver-hi. Que hi ha algú? Ningú no contestava. Va trucar toc-toc. Que hi ha algú? I com que ningú no contestava, va obrir la porta. Nyeeec. I allà hi havia tot el que havien dit els seus fills, com fet expressament. Hi havia una taula parada molt grossa, molt menjar. Hi havia roses, fideus, verdures crues i cuites, passades per la paella, carnes rebossades, el vapor a la brasa, hi havia pastissos, fets, botifarres, uf, sopes, pizzas. El llenya Taira es va quedar amb la boca ben oberta, va començar a obrir el sac i va començar a fer alguna cosa dintre de sobte una veu. Que fas-t'ho aquí? Derrere d'ella, enmarcada la porta, hi havia una vella. Però una vella? No, una lleieta, no, una vella ballota, lleixa, molt lleixa, lleixota. Amb un nas llarg, llarg. Mireu, no feia un pam, ni dos pams, ni tres, ni quatre, feia cinc pams, un nas de cinc pams. Us el figureu? El llenya Taira es va espantar molt i no li sortia la veu. És que he trucat i no sortia ningú i hi he obert la porta i és que els meus fills tenen tanta gana. Ah, tens fills. M'agraden molt els nens a mi, saps què farem? Agafa, agafa aquest menjar, sí, sí, agafa, i l'emolica és bé, jo el fiques en aquests sacs que portes, sí, sí, sí. Tu i jo anirem a casa teva on t'esperen els teus fills, ui, com m'agraden els nens. Aquell pobre llenya Taira pensava el mateix que deveu estar pensant vosaltres. Però clar, el que primer pensava era la fam dels seus fills. I els pares fan tantes coses pels fills. Va embolicar molt bé tot el menjar. Els va posar els sacs a l'espai i van començar a caminar. Patrim, patrim, patrim, patrim, patrim, patrim. Ell i aquella dona. Però aquella vella era realment molt vella i els vells ja se sap, es cansen. I va arribar un moment que es va aturar a descansar. I va dir, deixem que màgegui una estoneta i ja em referé. I es va lleure. I es va dormir. Oi, la nyataire va descarregar els sacs. Es va seure a terra i es va posar a esperar. Era un home educat i ell no la volia despertar. Però començava a posar-se nerviós perquè pensaven la gana dels seus fills i que tenien el cap a rossos, videos, pastissos, pa, tot aquella gana. Finalment se li va costar. Vosaltres sabeu que quan es dorm hi ha gent que ronca, d'altres que xulo, no canta, no caminen, d'altres que parlen. Tot això, el que dorm, no ho sap què està fent. Ho saben els altres, els que estan desperts i els veuen. Doncs quan l'home es va cansar d'esperar i se li va costar per despertar-la, va sentir que parlaven somnis i deia... M'agraden molt els nens. M'agraden tant els nens. Ben croixents al forn, oi, patates i a la papillot i els nens saltejats. I mentre deia això, la ballota se li va va. Se li queia la vava. Oh llenya taire, quan es va donar de allò que estava dient, se li va fer clar el cap. I això no és una bella ballota normal, això és una bruixa bruixota. Va agafar l'adestral. La va abrandant força per fer punteria contra el cap de la bruixa amb l'intensió de tallar-lo pel mig com un meló. És a dir, obrir-lo en dues mitats. Tal com els veiem a la botiga, als melons o a les síndies. I... Va descarregada sota i nyac! Però mireu, aquella bella que segur que era bruixa devia haver notat alguna cosa, perquè l'últim instant es va apartar una mica i amb tota aquella força d'aquell cop només li va tallar el nas de cinc pams. Oh llenya taire, oi, l'he marrada, oi, ara què? Però no l'havia marrat, no? Perquè els poders d'aquella bruixa eren en els cinc pams de nas. I ara, el nas per una banda, figureu-vos el que sortia. La bruixa ja hi ha per terra agonitzant, però abans de morir encara va tenir temps de fer un crid que va ressonar i ressonar i ressonar per tot el bosc. I el fill meu! I després res, des de morir. Oh llenya taire, et va quedar amoïnat. Qui devia ser el fill d'aquella mena de monstre? Oh llenya taire, en realitat, no volia saber-ho. Va córrer, carregades els sacs de les espatlles i va apretar a córrer cames d'ajudeu-me, els talons li picaven el cul i ell corria, corria, corria, corria. Però al cap d'un moment es va sentir un bram al mig del bosc. I de seguida es va sentir no el que entenem per passes, sinó patacades que feien tremolar la terra. Pataplop, pataplop, pataplop, pataplop, pataplop. I grunja, una cosa així. I ell corria i corria i el sol oi de les passes. Patatrop, patatrop, patatrop, patatrop. I en un moment es va girar i va veure una mena de dimoni. Una cosa vermella, peluda, reviuda, amb banyes i cua, a veure si no és un dimoni. Però aquella cosa corria més que ell. Perquè ell duia els sacs, va pensar que hauria de deixar caure els sacs per poder acorrer més de pressa. Però pensament se para. Si deixava caure els sacs, els fills no menjarien. Ah. Però si no els deixaven anar, ells el menjarien el dimoni, tampoc no arribaria a casa. Quin dilema. I mentre pensava a veure què feia, va seguir corrent a la desesperada. I finalment va arribar a casa seva, la Clariana, just en el moment que el dimoni se li tirava el damunt. Que era damunt dels sacs, per sort. I el dimoni deia, ja t'atim. Just en aquell moment, sigui perquè el sol oi els havia cridat o sigui, perquè els nens tallen el nas tot al rato, la porta de la cabana es va obrir. I va sortir la pila de fills que tenia al llenyetà. Era alegres, entremeliats, simpàtics i sobretot de famats. I vam veure que el seu pare havia tornat i que havia complert la seva paraula i que els havia portat dos sacs i un dimoni. I tots van sortir, tots van envoltar el dimoni i els sacs. El dimoni, per mi, deia-ho, no, per mi, deia l'altre. No els brilleu, deia el gran, que n'hi haurà per tots, és molt gros, deia el gran. Però em va dir, el dimoni. I aquestes banyes almenys no se'n fa caldo, deia un altre. Aquests nens estaven molt organitzats i aquell que li tocava aquell dia de fer-ho ja entrava a casa posant-la que sol el foc. El més petit, santa inocència, havia arribat fins a la cua del dimoni i li va clavar una mossegada renda cul. Us ha mossegat mai una criatura? Amb aquelles dentetes que té tan mones, noves de trinca? El dimoni va fer un crido. I va mirar-se la cua, que estava a punt, de partir-se li quedava un filet. I va mirar desesperat tot aquell criaturant que l'envoltava amb ulls afamats, que li allargaven les mans, que el passigaven per tot arreu, que miraven si estava tou. Va notar com el agafaven per la cua, i sabeu què? Es va aixecar, i per molt dimoni que era, va fugir tan ràpid que, com havia arribat, i la cua se li va acabar de trencar. Estava tot a les mans dels nens. Allà es va quedar la cua. Heu sentit a parlar mai del dimoni scuat? Doncs és aquell. I des de llavors? Perquè els boscos no es va sentir a parlar mai més ni de dimonis ni de bruixes. Però sí que es va parlar durant temps i temps d'aquells fills a llenyatar era tan alegre, simpàtics, entremeliats i, sobretot, afamats. I compta comptat, compta acabat. Aquest compta, que jo l'anomeno el dimoni del bosc, només li he escoltat explicat de la boca de l'Ignasi Potrón, un gran narrador i un gran teòric del compta, acompanyat de la Susana Tornero, un altre crac. Per tant, no us en senti l'origen. És un autèntic compta boca orella. Fins a un rodac, ara és l'hora. Ve't aquí una vegada. La creació de l'home. Fa molt, molt, molt de temps, després d'haver criat el cel, el sol, unes quantes estrelles junts que no vols, el gran bonitud va crear la terra. I quan la va haver criada es va enamorar d'aquells els a terra que avui diem, d'Amèrica. La va trobar tan bonica i tan bona que va voler fer viure criatures que fossin capaces d'estimar-ne les selves imenses, les muntanyes, les aigües brillants, les prades, plenes de flors de tots colors i els arbres carregats a fruita. El gran bonitud va fer llavors el pensament de modelar un home, un home que se li assemblés per tal de regalar-li aquella magnífica terra. Va agafar gila i s'hi va posar. Va treballar-hi de ferm, i quan va trobar que havia aconseguit una figura semblant a si mateix, i que el fang ja s'havia secat prou, va agafar-la i la va ficant un forn encès i roent per tal de cobre-la, i ara es cau en els mons i la terrissa. Però el gran bonitud no estava basat a cobre un home. Des del coforn està massa roent i va deixar la figura massa estona, i quan la va treure s'havia cremat i emnegrit. Havia creat un home negre, però va trobar que no feia per aquella terra, i llavors el va llançar lluny de manera que va anar a caure a l'Àfrica. El gran bonitud i la paciència que ha de tenir tothom que vulgui sortir-se amb la seva. I s'hi va tornar a posar. Aquest cop també ho va fer amb tots els miraments. I ben content va ficar el forn aquell segon home, però neguitós com estava, perquè no se li tornés a sucarrimar, va durar massa viat la cuita. El fang va quedar poc cuit, i l'home que va sortir era d'un blanc molt pàlid. El gran bonitud va trobar que era massa pagat. I el va llançar ben lluny, igual que havia fet abans, de manera que aquest nou home pàlid va anar a caure a Europa. I el criador va fer una darrera prova, i aquest cop li va sortir perfecte. Era l'obra d'un artista consumat. Havia posat tota la feina, tota la sabiesa, tota el seu amor, i tota la seva experiència. Va agafar aquella figura tan bonica, tan ben acabada, i la va ficar amb tot el conte, al fons, que estava al punt just de calor. Va vigilar a fer-la caure, només l'estona convenient. I quan la va treure, tenia un color roig de coure, que li va semblar splendid i digna d'admiració. I l'home que em va sortir, el va posar damunt de terra, allà on a partir de llavors van anar creixent els pells roges, en mig d'una natura magnífica i generosa, i sota la seva protecció, la protecció del Gran Manitu. I els negres i els cares pàlides també van anar creixent, sota d'altres cels, i també s'han fet i han viscut, però en realitat només són proves del criador. Aquesta és una llegenda dels indis d'Amèrica del Mar. Veta qui un gat, veta qui un gos, veta qui un conte fos. Veta qui un gos, veta qui un gat, veta qui un conte cavat. Veta qui un Regardez-moi, je suis le plus beau du quartier, je suis le bien aimé, dès qu'on me voit, on se sent tout comme on vous t'est, comme charmée, lorsque j'arrive, les femmes elles me frôlent de là, regarde pencher, bien malgré moi, je suis le plus beau du quartier, est-ce mon visage, ma peau si finement grainer, mon air suave, est-ce mon allure, est-ce la graçongue, l'ostaxone, de ma candrue, est-ce mon sourire, ou bien l'élèquance distinguée de mes cashmere, quoi qu'il en soit, c'est moi le plus beau du quartier, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim. Du désireble, et je suis l'un de les avions, observe-moi, observe-moi de haut en bas, vous n'en verrez pas de comme ça, je suis favoris, le bel ami de toutes ces dames, et de leur mari, regardez-moi. Regardez-moi, je suis le plus beau du quartier, je suis le préféré de mes belles victimes, voudrez-se pendre mes laces, ça les abeim, les beaux messieurs, voudrez-se tellement désaviller, ça les abstin, bien meurez-moi, bien meurez-moi, je suis le plus beau du quartier, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, m'aim, me guarda ma beauté, amorexquis, amorexquité, je suis le roi du désireble, je suis l'un des avions. Observe-m'ho. Observe-m'ho. Observe-m'ho de tant en tant. No veuré cas de cremça. Jo et favoriré el tijerit de totes les dames i l'hormavi, no veuré cas de cremça. No veuré cas de cremça.