Vet Aquí Que... del 17/12/2020

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Vet aquí que una vegada hi havia un petit avet. Fa aquest avet vivia en un bos preciós, plers arbres, uns arbres grans, plens de fulles verdes. L'avet petit se'ls mirava i deia, oi, aquests arbres tan grans amb aquestes fulles verdes i tan grosses. I jo, que tinc aquestes fulletes punxegudes, semblen agulletes, semblen agulletes. A mi m'agradaria tenir unes fulles d'or i així donaria enveja a tots aquests arbres que em miren i diuen que té les fulles de punxa. I així, amb les fulles d'or, seria l'enveja de tot el bosc. I així, se'n va a dormir i l'endemà el dematí, quan es lleva, es veu totes les fulletes seves eren d'or. Ai, i ara, totes d'or. Els altres arbres deien, mireu l'avet petitó, mireu l'avet petitó, té les fulles d'or, té les fulles d'or. L'avet petitó estava content, perquè els altres arbres tenien enveja. Però, sabeu, hi havia un lladragot per allà al bosc que va sentir això que l'avet tenia les fulles d'or. I l'adragot aquell va dir, aquesta és la meva, aquesta nit aniré, aniré i els robaré. I així, aquella nit, mentre l'avet dormia, va anar aquell lladragot i va amb un sac gran i va pujar tot a les fulles d'or, dins del sac, i se'n va anar. L'endemà el dematí, l'avet el despertar, sabeu, veure que no tenia fulletes d'or, no tenia fulletes. Ai, les fulletes d'or, ai, les fulletes d'or, els altres arbres deien, mireu, mireu l'avet petit, mireu l'avet petit, no té fulles, ens robat les fulletes d'or. Ai, l'avet, si almenys podies tenir unes fulletes de vidre, serien brillants i ningú me la robaria, i serien lluentes i brillarien. Ai, que bé, i se'n va a dormir, i l'endemà el dematí, va despertar, i tot el seu arbre estava plens de fulletes de vidre. Ai, que bé, aquestes fulletes no me la robaran ningú, i brillen i brillen. Els altres arbres deien, mireu l'avet petitor, mireu l'avet petitor, que té les fulles, les fulletes de vidre. Ai, que bé, i que contents que estava, va, però no sabeu, doncs mira, va haver una tempesta, i va bufar un vent fort, fort, fort, un vent que bufava, i tot les fulletes de vidre es van trencar, totes, totes, l'avet petitor va dir, ai, senyor, ai, no tinc fulletes, i ara jo pensava que em quedaria sempre amb aquestes fulletes, però avet aquí, aquest vent, se me la trencades totes. Ai, si almenys pogués tenir aquelles fulles verdes, com tenen els altres arbres, aquelles fulles verdes i fresques, mira, ja estaria content. Si se'n va anar a dormir, se'n va anar a dormir, i l'endemà al dematí, quan es va despertar, tot l'avet tenia les fulles verdes com els altres arbres. Els altres arbres deien, mireu, mireu l'avet petitor, mireu l'avet petitor, té les fulles verdes com vosaltres. Ai, que content que estava, ja l'avet petitor. Sí, sí, però, mireu, va passar per allà una cabreta, una cabra, la mare cabra, amb tot els seus cabridets. La mare cabra, al veure aquell avet petit, ple de fulles verdes, va dir als seus fillets cabridets, va dir, ai, fillets, mireu, mireu, aquest avet petitor, que té aquestes fulles verdes i fresques, oi, i tanca, i riveu tots, mingeu-les, mingeu, veu, neu, neu, vaja, i té peus a d'aquelles fulles verdes. I ja va ser així, aquell avet, amb aquelles fulles verdes i fresquetes, va ser menjat per tots els cabridets. I la, el pobre, el pobre avet petitor, plorava, plorava, ai, senyor, jo ja no tinc ni fulles d'or, ni fulles de vidre, i jo que volia que elles fulles verdes tampoc s'han menjat, se m'han menjat tot a les fulletes verdes, oi, senyor, i vinga, plorar. Els altres arbres deien, mireu, mireu, l'avet petitor està plorant, l'avet petitor deia, ai, mireu, si almenys pogués tenir les meves fulles, de sempre aquelles fulles punxugudes com unes agulletes, no se les menjaria ningú, ni es trencarien ni me la robarien, ai, senyor. Doncs sabeu què? Va anar a dormir, i lent de mal de matí, al despertar-se, ja tenia les seves fulles de sempre, i n'estava de content i de content, perquè ja seria així per sempre més. I bé, d'aquí, que compta comptat, eh, explica't i compta comptat, i mireu, si és veritat un sac de blat, i si és mentida un sac de farina. Ay, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt mir eine Dreier zu Zuckerbrot, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aus Stroh, stich mich keine Feder und beiß mich der Hungerflor. La Rosa de Nadal, llegenda alemanya. Tota la naturalesa esperava el naixement del nen, fins i tot les erbes i flors més menudes, no sabien quan vindria, tot l'estiu va anar creixent i florint, mentre pensaven, volem si aquí, per saludar-lo quan arribi, va passar la tardor i arribar el cor de l'hivern, cap d'elles no es va quedar, sinó una planta petitona, que va continuar brotant tot i que el fred ara era ben viu, no tenia por del torp ni de la gebrada, i empenia les tiges i folletes verdes, amb un foradant la neu, i a les hores, un xic abans que n'esqués l'infant, la seva poncella es sobri vedant els petals suals, va florir a l'entrada de l'estable davant la porta oberta, aquí brillant, amb la llum que ve dels estels, em quedaré, i ja tot estarà a punt per l'arribada del nen. El punt de la mitja nit, quan l'infant naixia, la rosa de Nadal, tota resplendia. Vete qui una vegada. Oigín i la terra de l'aterna joventut. Fin Macul era el cap dels Fianna, la banda legendària de garrers i gassadors que vivien i governaven a Irlanda fa moltíssims anys. Per unir-se el Fianna, un home havia de ser capaç de córrer pel bosc sense fer cap soroll, saltar per sobre d'un cavall, cantar com un ocell i ser un poeta. Fin tenia un fill, anomenat Oigín, que vol dir ser-ho el petit, i de tots els Fianna, Oigín era el que corria més ràpid, el que saltava més alt, el que cantava més dolçament i també era el millor poeta. Un dia, Fin, Oigín i la resta de Fianna, estaven de casa, de sobte Fin, que tenia un ui d'estar ordinari i vaig a calama i va dir... Shh, calleu, escolteu, sent un cavall en ferradures de plata. Els Fianna es van aturar, van escoltar i van veure un cavall amb un genet que vol cant per sobre les aigües de l'Estoari sense enfonsar-s'hi. I tothom mirava parat, el que va allagalopar va cap a ells de xacant escum amb els suscascos de plata. Es va costar més i més, va sortir de l'aigua, es van dins Santa Rafa, i es va aturar davant de fin. Llavors, els fianes van poder veure que el genet era una vella jove amb llars cabells dourats subjectats amb una corona blanca. Vesti una túnica vermella amb una orla dourada, coberta de gemes formant dibuixos d'estrelles, flors i avelles. Quan fin va recobrar la part, la va dir, senyora, sou benvinguda a aquesta terra, i pel llei de l'hospitalitat us concedir el que em demaneu. Però abans he de saber el nostre nom, per estar segur que no serveu al mal. El meu nom és Nia, del que vell d'or, i el que desitjo fin és vostre, però no ho posaiu. Us pertany, però no m'ho podeu concedir. Tot el vostre poble parla amb adevinalles per riure fin. Ho explicareu o hem d'endevinar? Fin, va dir ella, vinc de Tirna-Nok, la terra de la terra de la joventut, que es troba a l'oest d'aquí, sobre les onades, darrere el sol ponent. Moltes vegades, el meu pare i jo hem cavalcat per aquesta terra, invisible, a les vostres ulls, i en aquests viatges he vist el vostre fill de Uzin, i m'he enamorat d'ell. I he vingut a preguntar-li a Uzin si vol tornar a mi a la terra de la terra de la joventut, i vol ser el meu marit. El que dieu és cert, va respondre a fin amb un somró de trist, el que demaneu és meu, i no ho tinc. Emportant, però no ho puc concedir, després es va girar cap al seu fill Uzin, i va dir Uzin, aniràs amb aquesta dama? Tot aquell temps, Uzin havia estat contemplant aquella dona, aquella dona de somni, totalment extesiat. Devant les paraules de fin va saltar de seu cavall, va córrer cap a Niab, i va pujar d'un sala a la cella, darrere d'ella. Sense dir paraula, ella va tirar les regnes de l'animal per dirigir-se al mar, i el vas per una, fin contemplava com marxava el seu fill. I es optava que tornés a veure'l alguna vegada. El curcés va llunyar Galopant pel estuari, fent saltar escum amb els seus cascos de plata, i era evident que dels habitants de la Ribera, només els animals i els nens, molt petits, podien veure'ls passar. Es van endinsar en mar obert, mentre Irlanda anava desapareixent darrere seu. Quan anaven Galopant a gran velocitat, Uzin va veure un cèrbol perseguit per un gos de casa que tenia una orella vermella, mentre que l'altre era blanca. Després va veure una vella jove amb els cabells d'aurats que portava a la mà una poma d'or, darrere d'ella que volcaven de joves un vestit de blanc amb un espàs a d'or, i l'altre vestit de negre amb un espàs a de plata. I darrere que volcava un vell de cabells blancs que portava un cofre d'or, i tots els homes muntaven cabells vermells i la dama on de negre. I Uzin estava a punt de preguntar-li a n'hi ha per aquestes meravelles, quan ella li bestella anar amb la mà per atreure la seva tensió. Ja veien terra a l'horitzó. I una partida de garrers vestits amb magnífiques túniques muntats en els millors cabells, Galopaven sobre les zones per rebre'ls. Quan van arribar al costat els joves amants van formar una guàrdia d'honor al seu voltant i els van escortar com erois conqueridors al misteriós país màgic de Nia. Un cop van sortir de la mar i van cavalcar una certa distància a terra en dins, Nia va aturar el seu cavall i Uzin va mirar el seu voltant. Era la terra més verde i frondosa que havia vist mai. A un costat hi havia un or de cireres i a l'altre un de proneres, i després un pomarà i tarongers, i en cada un dels ors la gent reia i cantava mentre recollia la fruita madura. Uzin va dir Nia, aquí, a la terra de l'aterna joventut, la fruita està sempre madura. Mai no es podreix, quan són collona, un altre creix al seu lloc perfectament formada. Uzin va señalar que palest. I què hi ha allà? Per allà hi ha granges. Què conri en aquestes granges? Somnis, va respondre ella. Uzin va señalar les muntanyes a l'oest. I allà? Per allà hi ha la terra del silenci. És on van les nostres gens quan volen estar sols. És tan petita com la calariana d'un bosc, i tan gran com l'ocià, tan petita com un formiguei, i tan gran com el firmament. Uzin, que aquí no existeix el temps. Quan vulgueu que sigui de dia, per vos serà de dia. I quan vulgueu que sigui de nit, per vos serà de nit. I dient això, ves per on el cavall. I aviat van arribar un castell, que era un cercle perfecte, amb torres que arribaven al cel. I de les seves muralles, penjaven estendars de ceda, cadascun d'un color de l'art de Sant Martí. Sobre l'herba, a l'entrada del castell, es congregava una gran multitud i tocava amb músics. Quan músics mentes saltaven acròletes. I davant la porta hi havia un home d'aquell protejat, pastit de negre, i n'hi ha passvaturat abans seu. Aquest és el meu pare, va dir a llagirant-se cap a Uzin, el rei d'aquesta terra. Vol retirar-se la terra del silenci i desitja que nosaltres governem el seu lloc. Si opteu per casar-vos amb mi i governar aquí al meu costat, vegeu d'aquest cavall. Per dir-nos que no moment en què el vostre peu toca a terra, el temps deixarà d'existir per vos. I mai més podrà tornar a Irlanda. Mai més seréu Uzin dels Fianna. Senyora, va dir a Uzin, audazment, amb gust em casarien vos, amb gust governaré aquí al vostre costat, però sempre seréu Uzin dels Fianna. I dient això va saltar del cavall. I en el moment en què el seu peu va tocar a terra, la seva cavallera es va espacir, la seva pell es va enfosquir, va créixer en el sada, i de la multitud es va alçar una gran ovació. I va pensar i se'l va endur per banyar-lo. I mentre l'entava, Uzin va preguntar, com és que vos sou d'una gran a la terra de l'aterna joventut? Ah, era molt més anciana, com vaig arribar aquí, deia ella. Cada dia em faig una mica més jove. Tots els nens que veieu aquí van ser un dia ancians, per això aquí els nens poseixen la sabiesa de l'edat, i els adults, la inocència de la joventut, ja ha refrescat i vigoritzat. Uzin va ser vestit amb fabulóses robes, i ell, n'hi ha, es van casar, amb grans celebracions. Durant un temps intemporal, aneu a la seva cuant, vam veure feliços junts, però, tot i que cada dia se li revelava una nova meravella, i malgrat que n'hi ha, per a tot el que un home podria desitjar en una esposa i més, molt més, una estranya inquietud creixia dins d'Uzin, trobava a faltar a Fin, el seu pare, trobava a faltar els seus amics, trobava a faltar les batalles, les caseres, els reptes, trobava a faltar el pas als temps. N'hi ha, veia la seva infelicitat, i li va preguntar a quina nena era la causa, i ell li va dir que volia veure el seu pare durant un temps, tornar a caçar amb els fianes, i la nena, n'hi ha, per a la mirar tristament, li va dir, oi, Zin, no ho entens, aquí no ha passat el temps, però a Irlanda sí, i no saps quan, compren que has de veure per tu mateix abans que puguis viure feliç amb mi, així que et deixaré el meu cavall, ell et portarà a la terra del teu naixement, però té d'advertir que un cop hagis abandonat aquestes costes ja no tindri el poder d'impedir que passi el temps per tu, i si el teu peu arriba a tocar el terra d'Irlanda, els anys es llançaran sobre tu i estaràs perdut per sempre. Però Zin va seguir volent marxar, i va emportar el cavall, i oi Zin va muntar, i va tornar cap a l'est i va galopar sobre el mar obert, i aviat Irlanda va sorgir sobre les aigües abans seu, l'estimar d'Irlanda, va cavalcar per la terra que coneixia també, però tot semblava diferent, poc familiar, estranyament que hem girat, va cavalcar cap als llocs, no sabia que els fianes s'ho havien caçat, i va cridar a fin, va cridar els seus amics pels seus noms, va cridar els gossos, per només el silenci li va respondre, va cavalcar el lloc on els fianes tenien la seva fortalesa, però no quedava en printa d'ella, només arbres creixent en un besant, per plecs, va seguir cavalcant fins que va trobar uns homes. També li va sorprendre els seus aspectes, semblaven petits i febles, i parlaven una llengua que en prou feines podien entendre, finalment els va fer comprendre, aquell era Oisin, i que anava a la recerca de Fin i dels Fiana, els homes el van mirar estranyadíssims, Oisin, Fin, els Fiana preguntaven incrèduls, hem sentit parlar d'ells en les nostres legendes, però si alguna vegada van existir, va ser molt, fa molt de temps, i ara, Oisin va començar a donar-se de quant temps havia passat, i va comprendre que mai podria viure de nou Irlanda, sinó que havia de tornar a la terra de la terna joventut, i viure allà per sempre. Amb el cor trist, va fer girar el seu cavall cap al mar, però en fer-ho, la cingla de la cadira de muntar es va partir, i es va veure llançat a terra, i en el moment en què va tocar terra, els segles van caure sobre ell, i davant dels usuritzats espectadors, les seves robes va convertir en parracs, el seu pèl es va tornar blanc, i li va caure, els ulls se li van enfonsar la cara vermells i sexe, i li van caure les dents, la pell, i es va clevellar, com fulles seces, i es va separar dels ossos, i després els propis ossos es van convertir en pols, i el vent el va dispersar per tota la bona terra d'Irlanda, sembrant-la amb totes aquelles preciositats que oigin havia viscut a Ternànoc, tresors que són visibles per tots aquells que senten la presència del país més enllà del cap vespre, i així va morir oigin, l'últim i el millor dels fianna. Oigin i la terra de la terna joventut és una llegenda que forma part de la poderosa mitologia celta. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. S'està passant el metrall i em poso a l'espreu. S'està passant el metrall i em poso a l'espreu.