Vet Aquí Que... del 18/2/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres rosa sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. La Rínxols d'Or. Una vegada hi havia una nena rosa rosa, com si tingués el sol al cap. Rondalla va sortir de casa seva per anar a fer una passejada, però es va distreure i va anar per un caminet i per una altra i per una altra. I quan va voler tornar a casa, no sabia pas com fer-ho, però aniré cap a casa. Aniré per aquí, que aquest camí no l'havia pas fet, aniré per allà, no es va pas amoïnar. Va continuar caminant, perquè va veure que en el fons d'un altre dels camins hi havia una caseta. Una caseta plena de floretes a les finestres. Era una caseta preciosa. Va pensar quina casa més maca, a mi a costa. Vejam qui viu a aquella casa. En arribari, quan va ser la porta va pensar que hauria de trucar, però la porta era mitja oberta. No no, no trucaré pas, entraré com de megatotis. Va entrar i va veure que hi havia una taula parada, però no hi havia ningú. La cuina era pagada i la taula estava a punt com per esmorzar. Va veure que hi havia tres vols, i a dintre dels vols hi havia llet, una llet que fumajava, que de gust calibania, amb aquella gana que tenia. Va entrar més a propet i va veure el primer vol. El primer vol tenia una llet que l'Antona va provar de tastar-la, uf, com crema! No, no, no me la puc veure. Va entrar en l'altre, i a l'altre taçó, a l'altre vol, i hi havia un altre lleteta, calenta, calenta, calenta. No fumajava tant com la primera, però també la va trobar massa calenta. Però va anar en el tercer vol. I el tercer vol no cremava, ni estava freda, estava tèvia. Mmm, que bona! Se la va prendre tota, tota, tota. Ai, però sí havia cadires, i no les he provades, o que és boniques, aquestes cadires tan blaves. Vaig a seure-me la primera, uf, no hi arribo, és massa alta. M'asseure aquesta del mig. Uf, tampoc hi arribo, sí que sóc petitona. Però em va veure una de petitona, petitona més bonica que la primera i que la segona. Si va a seure, i va de pam, va caure ella, de cul enrere, es va donar un cop al cap, i oh, quin mal, quin mal que m'he fet! Oh, i aquesta cadira, tota ella s'ha trencat. Ai, ara què? Quan li feia una mica de mal al boint, va pensar, descansaré. Aquesta casa deuen tenir un lloc a l'altre, el lloc per dormir, un ditet. No em va veure per enlloc, però va veure unes escaletes que pujaven, pujaven, pujaven, i per allà, graonet per graonet, allà dalt va arribar. Va veure un dit molt gran, va pensar, mmm, com que si deu estar en aquell dit, amb el mal l'ésquena com fa, i allà s'hi va provar de estirar, però era dur com una pedra, no li va agradar gens ni mica. N'hi havia anat al costat, un que no era tan gran com el que ell t'endú, s'hi va geure, oi, també és dur, no tan com el gran, però tampoc m'agrada. I em va veure un de petitó, s'hi va posar, i oh, era flonxo, sovet, agradable, i s'hi va quedar a dormir d'eta, ben a dormir d'eta. Mentre ell dormia, van arribar els tres personatges que vivien a la casa, van veure la porta mitja oberta, ja es van espantar una mica, oh, que deu haver passat, que és el que ha passat a casa nostra, que la porta és mitja oberta, van entrar una miqueta espantat, van veure que a la casa no estava igual que l'havien deixada. El gran va dir dir, ui, oi, algú ha tastat la meva sopa, i no m'agrada pels gens, no m'agrada que em tastin el meu menjar, qui ho deu haver fet? A los mitjans va dir, oi, han tastat la meva sopa, a mi tampoc m'agrada, qui ho deu haver fet? I a l'ospetit va dir, oi, algú s'ha begut la meva sopa i s'ha de crospir de tota, quina barra, no? Ja està bé, jo tenia gana i ara no podré esmorzar, i es va posar a plorar. L'Osgran va anar a la seva cadira i va dir, oi, la cadira estava torta, qui la deu haver fet servir? Doncs mitja va dir, i la meva cadira estava fora d'allò, no pot ser, i m'agrada sempre tenir la dreta i ben posada. I l'ospetit va dir, oi, la meva cadira està trencada. Es va posar molt i molt trist, però tant trist es va posar que se'n va anar, perquè va pensar que se n'aniria a dormir. Però l'Osgran li va dir, no, no, no, el reclam primer ho reclam tot, et donem una miqueta de la nostra llet perquè puguis esmorzar, i després ja anirem a dormir. Van prendre la llet, el gran, el mitjà, i fins i tot el petit ja no estava tan calenta, ja també li va agradar, i se'n van anar a dalt per fer una mica de vacaina. L'Osgran, quan va arribar, va dir, oi, el gus ha llegut el meu llit, no m'agrada que ningú es posi el meu llit. El mitjà va dir, oi, el gus ha estirat el meu llit i m'ha arrugat, tot el gus si... I el petit va dir, veniu, veniu, el gus t'ha d'adormir el meu llit, veniu, mireu, oh, una nena, molt bonica, rinxulada i rosa com un fil d'or. A l'Osgran es va cadallar amb va de nit, oh, mirant-se-la, però quan que havien fet soroll, la rinxul d'ara es va despertar. Ai, quina esclai, quan us va veure, a tres ossos tan grans i tan espantadíssima que es va quedar, va sortir d'un cop per la finestra i va córrer, córrer, córrer, fins que casa seva va arribar. I quant ha comptat, quant ha acabat? Si és mentida, potser, o potser és veritat? Ai, oh, potser és una noooot. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt rot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder und beißt mich kein... Ein Lipp beißt mich der Hohlerflot. La vella. En temps i temps molt recolats, el món encara no estava acabat, i com és natural, el gran criador passava hores i hores al seu taller, criant i inventant la mar de coses per poder poblar el Grobo Starraki que ell mateix havia col·locat al mig de l'univers. Doncs ve't aquí que un dia la finesa del laboratori del gran criador es va obrir de bat a bat a causa d'una ventada de vent, que, com que era nou de trinca, el vent volia mesurar les seves forces amb la natura i semblava que no tenia turador. O sigui com sigui, el fet és que una petita bolva de pols que no xacava dos milímetres es va sentir enduda per la força del vent. Llavors, la bolva de pols, una vegada superada la sorpresa, sentir-se suspesa i lluny del terra, s'ho va fer venir bé per col·locar-se a l'alçada del nas del gran criador, i des d'allà estant li va adreçar aquestes paraules. Oh, gran criador, que n'és de bonic podien anar d'una banda a l'altra. Me alegro que t'agradi això, petita bolva de pols. Sí, però, posats a fer, m'agradaria més poder-ho fer tota sola, sense haver de dependre del vent, sabeu? I la petita bolva de pols va fegin bonaveu malindrosa. Per què no feu un parell d'ales? Vols que sou el gran criador i tot ho podeu? No hi ha cap motiu per dir-te que no. Petita bolva de bols li va contestar el gran criador. De fet, el gran criador li havia fet gràcia que aquella mena de cosa tan insignificant i petita se li hagués adreçat sense complexes i li hagués demanat una gràcia. O sigui que el gran criador va agafar un dels numerosos materials que tenia per allà, i amb un o res, amb unes estisores, li va fer unes ales petitones, polidetes, com mai se n'havien vist fins a les hores. La petita bolva de pols, amb el seu parell d'ales noves de trinca, es va aventurar a sortir per la finestra per anar a conèixer a Mont. No havia passat gaire estona. Quan et va tornar a sentir la seva beueta que deia, gran criador, gran criador, que bonic que sigui alada i poder volar. Com m'alegro que t'agradi petita bolva de pols. Sí, però posats a fer, a més a més de ser petita, i alada voldria ser colorida, i que tothom va senyaler se'n vol dir quan jo passés, sabeu? Concediu-me la gràcia de tenir color. Bossa o el gran criador, podeu tot. No hi ha cap motiu per dir-te que no. Petita bolva de pols. Li va contestar el gran criador. De fet, està orgullós que aquella mena de cosa, tan insignificant, segueix adreçant-se-li, sense contemplacions per demanar-li coses. I com que el lliurement era el gran criador, va voler exercir els seus dotts artístics, i va defeure un dels seus pincells, el va socar dins d'un dels molts pots a pintura, i hem d'haurat amb un no res, va atacar el coset de la petita bolva de pols. I la petita bolva de pols, a l'ada i amb el seu nou color d'haurat, va tornar a sortir per la finestra, per seguir aprofundint el coneixement del món. Però no havia passat gaire estona quan es va tornar a sentir de nou la seva boeta, que deia gran criador, gran criador, que bonic que es podia ser a l'ada i d'haurada. Com alegro que t'agradi el color que té donat, petita bolva de pols. Ai, sí, proposats a fer. Ai, volia que em concedissiu el privilegi d'alimentar-me d'alguna cosa especial. Diferent del que mengen els altres, és que sóc tan petita, tan a l'ada i tan d'haurada. Va esclamar la petita bolva de pols orgullosa de ella mateixa, i va afegir, per què no em deixeu alimentar-me del pol en de les flors? I després, que, Gamel, ah, pa, vols que sou el gran criador, tu t'ho podeu concedir humo? No, hi ha cap motiu per dir-te que no. Petita bolva de pols. Li va contestar el gran criador. Però aquest cop la veu, jo el posat del gran criador començava a deixar entreveure una lleugera irritació. De fet, estava una mica cansat que aquella mena de cosa tan insignificant se li atracés una vegada i una altra per demanar-li ara una cosa, ara una altra. I el més greu era que, com a gran criador que era, semblava que no s'hi podia negar. Una vegada més va fer realitat el desig de la petita bolva de pols. La petita bolva de pols, alada i dourada, va tornar a sortir per la finestra, amb un objectiu ben definit, tastar d'immediat el gust del pol en de les flors i experimentar la sensació de que Gamel... Però no havia passat gaire estona. Quan es va tornar a sentir la seva beueta que deia, gran criador, gran criador, que bonic que es podia ser alada, dourada, menjar polen i que Gamel. Com alegro que t'agradi l'aliment que té donat i el producte que se'n deriva, petita bolva de pols. Sí, però posats a fer, voldria que en concedissiu la possibilitat de pensar-me del mal que hi ha damunt la terra. Soc tan petita, tan alada, tan dourada i bastant ben alimentada i faig una caca tan excel·lent. Va exclamar la petita bolva de pols, mentre feia una volta aèria per tal que el gran criador pogués veure amb els seus propis ulls que allò que deia era veritat de la bona. Però no es va descuidar de feigir. No és fibró que em serveixi de defensa? Vos el gran criador, no m'ho podeu negar. No hi ha cap motiu per pensar que el gran criador ha de dir sempre a tot que sí, petita bolva de pols. Li va contestar el gran criador veritablement irritat. Aquest joc començava a cansar-lo i li desagradava profundament aquell tot i gent que gastava aquella mena de cosa tan insignificant, que era vi de posar aturador a aquella situació. Però de moment li va semblar més prudent accedir a aquella nova demanda de la petita bolva de pols. O sigui que la petita bolva de pols, a l'ada d'horada i ben alimentada, va sortir de la finestra disposada a fer servir la seva arma defensiva davant de qualsevol agressió externa que volgués amenaçar-la. Però no havia passat gaire estona. Quan es va sentir de nou la seva beueta que deia gran criador, gran criador, que bonic que es podia ser a l'ada i d'orada i menjar polen de flors, i a més a més no té massa atacada. Com alegro que tot el que té donat t'agradi d'allò més. Però ara, petita bolva de pols, no em diràs que encara et cal alguna cosa. Ai, ara que ho dieu, posats a fer? Volia que em concedissiu la possibilitat de poder ser jo qui ataqui. Ens sentia això. El gran criador no va concedint ni una gruna de temps perquè la petita bolva de pols li recordés que era petita, a l'ada d'orada, ben alimentada i ben dotada per la defensa. Ens, al contrari, la interrompre de dret amb aquestes paraules. Aquesta sí que és bona! On s'estis visc una bolva de pols com tu que has fet anar-me una cosa semblant? Jo, que des de l'eternitat no he fet si no somiar una creació basada en les bones relacions harmoniques i la bona acompanyonia. Jo, que m'he escarrassat per infons de la bondat en totes les meves criatures. Però, gran criador, jo no volia pas. Jo no volia, jo no volia. Saps qui són els que valen? Els ocells! Ves-t'ho aquí! I on les ha pres, a tu, la paraula TAC? Digues, on, on? El gran criador estava fora de si, ell, el gran pacifista, ell, el pare de tots i de tothom havien de sentir coses com aquelles. Gran criador, tot anar amb polmón i ha pres que la millor defensa és un bon atac. El globus Terracies, pre de criatures, el gran criador va baixar al cap. S'havia quedat sense paraules. Avergonyit, t'havia demostrat el seu gran desconeixement del que deien algunes de les seves creacions, com havia pogut succeir. Fos com fos, la darrera gràcia que la més petita de les seves criatures, la volva de pols, aquesta gràcia que li demanava no podia pas quedar sense resposta, de cap manera. I ell, el seu criador, li va deixar aquelles paraules a la manera més solemne que va poder. Vull que sàpigues, petita volva de pols, que el fet que el món es regeixi per principis com ara la millor defensa és un bon atac, és una cosa que em desagrada profundament. Ara bé, com que sempre que m'has demanat una gràcia teleconcedida aquest cop no serà per l'excepció. Si això vols, així serà, però és la teva voluntat contra la meva. Ah, no oblidis, petita criatura, que amb aquesta darrera gràcia tu mateix ha assignat la teva sentència de mort. A partir d'ara, a vella presumida, cada vegada que tu clavis el fiblo per atacar algú, tu, i només tu, perdràs la vida. Qui es veu? Que el que us acabo de dir és tan cert com que el que es madur no és ver, perquè des de les hores d'ansar a la vella i totes les velles que l'han seguit en aquest món, troben l'amor sempre que actuen d'aquesta manera. I, com t'ha contat, com t'ha contat, com t'ha acabat. Ves aquí una vegada. Hi havia una vegada, fa molts i molts i molts anys, i hi havia un pare que tenia tres fills. I estava en la misèria. El pare estava molt, molt amoïnat, perquè no els podia mantenir. I a més a més pensàveu, quan moriré, no tindré d'ot perdonar-se. Què farem? Va decidir un dia agafar els tres fills i els va dir, nois, s'ha acabat. No puc mantenir-los. Teniu que anar pel món a buscar aventura. També us donaré... No tinc res per donar, una cosa té sí que us la donaré. I si sou aixerits, podríeu fer-us arrics. Però jo ja no us puc mantenir, heu de marxar. Va pel món a buscar aventura. I va, i els hi doni. El gran, un gall. El mitjà, un gat. I el petit, uns clemàstics. Bé, es van quedar molt parats. El pare es va donar un petó. I què deus, doncs qui sorti? Ventura es porta la porta de casa i cap al carrer. I es van quedar els nois molt parats. Què en farem d'aquestes nícieses? Van marxar. Camina, què caminaràs? Camina, què caminaràs? El gran va arribar a un país de babaus, un país molt estrany. I de nit tenia gan. I va anar a l'hostal, a demanar sopar. Que em donareu sopar. I l'hostal li va dir sí, però ves de pressa. Que tenim que anar a la penitencia. Pots trobar molt estrany. Es va sentar, es posa i menjar. Mentre sopava, sent uns crisps al carrer. Uns plors, uns gemets, unes cadenes. S'aixeque i mire. Però la finestra, sí, sí, passava. Tot de gent amb un processó. Vestits de negre. Les dones es cabellaven, s'estiraven els cabells. Ploraven, gemegaven cadenes. No van entendre res a gire. I li va per preguntar a l'hostal. Però l'hostal també sortia. El dia de negre, quasi ploricant. I tota la gent del hotel, també a l'hostal, també sortien igual. Que estrany. I què passa? Nosaltres cada nit sortim tot el poble en processó a la muntanya. I allà fem penitenció, plorem i gemeguem tothom. Per què el sol sortia per el matí? Perquè si no sortia el sol que faríem, sense sol. Seria l'amor. I li va explicar tota la nit que un demà sortiria sort. Quan el noi va sentir això. Va dir, quin país de tanocs, quin país de ximples. I va pensar, vaig espavilar. I diu, ah, però jo porto un animaló que és el que crida el matí. El que crida el sol. Fa sortir el sol. És l'eral del sol. Un animaló, sí. Com pot ser això? El crida, quan ell canta, el sol surt. Perquè el veig com tu, si tens fills, doncs també, quan tens fills també dius, aixequi, i s'aixequi. Aquest animaló que ens sembla que diuen que és el pare del sol, doncs el crida i el sol surt. Oi, què ens agradaria? Seria estupendo? Doncs mira, surt i dius a la gent que no faci una professora i que jo comprometo. Aquest animaló cridarà, cantarà, si no és així, me'n deixo matar. Va sortir, va anar a parlar amb tota la gent del poble, el jutge, el metge, la balla, tots el sacerdor, tots allà, a parlar. I tots vinguem a parlar. Què fem, què no fem, què diem, què no diem, què passarà, què no passarà, què ho creiem, què no ho creiem. I al final des de la gent, sí, vinguem, vinguem. Van entrar a l'estal i es miren el d'això. No l'havien vist mai. Que estrany. Té una mica de l'altre. Què creu, què creu, què creu? No voleu el susto que van passar. Espantadíssims. No havien vist una cosa tremolant. I de seguida, el sol, com que va ser el pregoner, l'altre va sortir. I la gent va anar encantadíssima. I el mosso el pots vendre i el me'l pots vendre tots. I no, no, es va fer valdres, va fer prega, va fer prega. I al final li vam donar un sac de diners que van necessitar un ruc per poder-lo portar. I ell va marxar amb un sac de diners, el ruc, cap a casa del seu pare, més contínquent que un espàsquet, i tot ric com havia de dir el seu pare. Segons el seu germà, el mitjà, que camina aquest, que caminaràs, va arribar també amb un poble molt estrany. Molt estrany que la gent se portava en estranyíssimament. Anaven nerviosos per tot el poble, per tot el poble, anaven de qui, cap allà, cap aquí. Que ha entrat, que no ha sortit, que sí, que jo l'he vist cap aquí, que no, jo l'he vist cap allà. I anaven amb escombris, amb escopetes, amb estons, amb sables, amb això, amb espases, ganivets, assustadíssims, i ell, què passa, què passa? I un vell, el més sàvi del poble, li va dir, saps què passa? Ha vingut un rodamón amb un sac ple de trastots, que ja ha sortit un animaló, que en diu un ratoli, i aquest animaló se'n s'ha posat per tot el poble, i diuen que els ratolins es roseguin, i es roseguin, i s'hi esmenja el nostre all, i s'hi esmenja la catedral, i s'hi esmenja les cases. S'estem assustadíssims, les gent estem tremolant, com una furia, no sé com es passa, i només en radere d'aquest ratoli, com més el venem a buscar, més s'escape. I ell diu, ah, hi ha un any de taparà, que és un país de babaus, ja sé què faré. Mireu, jo porto un animaló, que obrim i tanquen els ulls, els farà desaparèixer aquest sofriment que teniu. Doncs va, i diu, vera, i l'ensenya seríem tan feliços, diu aquell vell, que sí, que sí, va, obre, deixa anar el ratoli, que tenia una, el gat, que tenia una gana, aquell gat salte, i obrim i tanquen els ulls, s'hi menja el ratoli. I el poble, s'hi va tornar la felicitat, contens, cridant, i que el volem, i que el volem, te pagarem el que siguis ell. Feu, no, no ens feia pregat, es feia pregat, que te pagarem el que vulguis, total, que li donin set bossis de diners. De set, una regaleta, i té, té, té, fins i tot, bé, no escontem, rient, i saltant, i ballant, cap a casa, el seu pare, ple de rica, amb aquella giscisa que li havia donat el gat. I el petit, anem al petit, i ara camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, arribem a un poble, ja es feia tard, té gana, entre l'hostal, i demana i menjar, li diu, no, tota la gent de l'hostal anàvem les mans envenades. Fet és una desgràcia. No podem donar menjar fins que algú curi. Es posi bo, no entené, pregunte, torno a preguntar, no entenc, li expliquen. Resulte, que en aquella casa, en aquell hostal, quan volien fer bullir l'olla, agafaven l'olla, la posaven damunt del foc, amb les seues mans, els braços, i que les cremaven, i quan tornaven a curar, tornaven a posar-ho. No, que partim país de... Però què em son de ximplets? I ell diu, mireu, jo porto una bèstia de ferro, que no mengi, no fa serull, no gaste re, que us pot solucionar el problema que teniu. Vinga, fos fes-ho, tu el deixem provar. Agafi, agafi-lo, cremàstics, i es penja dins de la llar. I abaix, a la seva boca, i posa l'olla, i es posa a bullir, i hi ha tots poquins sor, i que contents, i que contents. Això sí que és la nostra salvació. Que mos véns aquesta bèstia? No, no la vull vendre. Es va fer pregar, i al final li va dir l'hostal. Vinga, abaix, al celler, enterrada, una bossa de monetes d'or. Te la donaré si tu me vens aquesta bèstia de ferro, que no fa serull, que no mengi, que aguanta el foc. Es va fer pregar, li va donar la bossa d'or, i va marxar cap a casa seva, amb més content que unes pàrques, i arribant a casa, van trobar els tres germans, amb plens rics, perquè van ser xerits, amb aquells tres nicies, és que els hi va donar el pare, que no tenia res més. Havien aconseguit una gran fortuna, i van viure molts feliços, i em penso que ara ja estan allà junts, i el conti s'ha acabat, ja està explicat. Espero que us hagi agradat. Vet aquí una vegada. Vet aquí un gat. Vet aquí un gos. Vet aquí un conte fos. Vet aquí un gos. Vet aquí un gat. Vet aquí un gat. Ajá De arises a divendres de foura cinc de la tarda relaxa''-