Vet Aquí Que... del 25/2/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. El rei, el formatge i els ratolins. Hi havia una vegada en un país molt llunyà, un rei que vivia en un palau molt i molt bonic. Però aquell rei era mal agredós, tothom li era poc, i sempre rondinava. Era un ignorant que no sabia res de res. Aquest rei li agradava tant el formatge, que només es preocupava que els formatgers més importants al seu rei li fabriquessin els formatges més saburosos. Li agradava formatge sec d'ovella, semisec de cabra, el metó, de vac, el tendre de búfala, els pastissos de formatge. Però darrerament hi havia una cosa que el preocupava. Resulta que l'olor dels formatges havia tret centenars de ratolins, que es passejaven pel palau com si fossin a casa seva. I si trobaven tant bé, que per més que els criats els donessin puntades de peu, no volien marxar. I el pitjor era que es menjaven els formatges del rei. Finalment un dia el rei va trobar un ratolí dins del formatge que s'estava menjant. Se va trobar el ratolí dintre del seu plat, i es van pipar tant que va enviar a buscar els seus tres consellers, els seus tres savis. I els va dir, si demà no han desaparegut tots els ratolins del palau, us destorraré del meu regne per sempre més. Els tres consellers, que encara eren més ignorants que el rei, més que es feien dissabis, es van quedar molt amoïnats i no sabien què fer. Després de molt pensar, van arribar a una solució i van ordenar els criats. Porteu tots els gats de la ciutat cap a Palau! I així ho van fer. I quan els ratolins van veure els gats, van fugir corrents, no em va quedar ni un. El rei es va quedar més content que unes pasques, però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gats es trobaven tant bé el palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau des del saló del tronc fins a la cuina. Esgarrapaven fins i tot la cara del rei! Dins el palau només se sentia els marremeus dels gats. El rei a qui no li agradava gens a viure amb els gats, va enviar a buscar els seus consellers, s'ha vist una altra vegada i els va dir, sol veu-m'ho d'aquests gats o us destorraré del meu regne per sempre més. Els consellers es van posar tot a la nit, rumiant, rumiant, rumiant, buscant una solució. L'endemà van ordenar els crids, porteu tots els gossos que pugueu trobar a la ciutat! I sí, sí, quan els gats van veure els gossos, van fugir corrents. Ai, el rei es va quedar més content que un gínjol! Però la seva alegria no va durar gaire perquè els gossos es trobaven tan bé el palau que no volien marxar i corrien amunt i avall del palau mossegant a tothom. I el rei, que no podia suportar els gossos, va cridar una altra vegada els consellers i els va ordenar fer-ho fora, fer alguna cosa per treure els gossos del palau o us destorraré del meu regne per sempre més. Ai, els tres consellers, després de molt pensar, se'ls va quedar una idea i l'endemà van dir els crids, aneu a buscar uns quants llaons forts i grans. I quan els llaons van arribar al palau, tots els gossos es van escapar i el rei es va quedar una altra vegada més content que unes pasques. Però la seva alegria no va durar gaire perquè els llaons es trobaven tan bé el palau que no volien marxar. I com que els llaons eren grossos i farotxes, la gent del palau tenia molta por i, a més a més, amb els seus rugits es que no deixaven dormir ningú. A part de queden tant en tant desapareixi algun criat, ningú sabia on era, però suposem que la panxa d'algun llaó. I el rei, que també tenia molta por, va cridar una altra cap als consellers i es va ordenar fer-ho alguna cosa per fer fora els llaons del palau. Abans que es mengin a tothom, us destarraré del meu regne per sempre més. Els consellers van pensar molt i van pensar molt i van pensar molt. I l'endemà van ordenar els crids. Aneu a buscar un ramat de lafans. Quan els llaons van fer els elefans, van fugir amb la conda a les cames. El rei, quan va veure que no quedava callós, va posar molt content. Però la seva alegria no va durar gaire perquè els elefans es trobaven tan bé el palau que no volien marxar. I amb les seves grans potes ho feien malbé tot. I el pitjor era que xafaven tots els formatges del rei. A part d'alguna altra criata amb qui topaven per algun passadís estret, el rei tornava a estar molt enfadat. No sabia què fer. Cridava continuament els seus consellers. Feu alguna cosa abans que els elefans entornin boig o us estarraré del meu regne per sempre més. Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer. I van començar a preguntar a tothom quina cosa podia fer pels elefans perquè ja estaven desesperats. I per fi un criat, un nen que estava allà a la cuina fregant plats, els va dir que ell havia llegit en un compte que els elefans tenien por dels ratolins. Els consellers molt contents van anar a veure el rei i li van dir majestat per fer fora els elefans, i han de tornar els ratolins. Els reis va xacar cridant, de cap manera que aquests se'n mengen el formatge. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia pels elefans eren els ratolins. I finalment el rei va haver-ho d'acceptar. I quan van arribar els ratolins els elefans van fugir cridant com bojos. I ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del rei. El rei ja no està enfadat perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins compartint formatge que no passa amb els elefans. I compta comptat, compta acabat. Aia poc, aia, das isst eineNot, wer schenkt mehr einet rei, suzucka kom rot. Fer kaufech mein Bettlein und leg reach aufs Strohh stsch mich keine Federn und beißt mich kein... Lid beißt nichte röderflott. La creació de l'home fa molt, molt, molt de temps, després d'haver criat el cel, el sol, unes quantes estrelles i uns claudinòvols, el gran monitor va crear la Terra, i quan la va haver criada es va enamorar d'aquells dos a terra que avui diem Amèrica. Va retreu tant bonica i tan bona que va voler fer viure criatures que fossin capaces d'estimar-ne les selves imenses, les muntanyes, les aigües brillants, les prades plenes de flors de tots colors i els arbres carregats a fruita. El gran monitor va fer llavors el pensament de modelar un home, un home que se li assembleix per tal de regalar-li aquella amnífica Terra. Va agafar gila i s'hi va posar. Va treballar i de ferm, i quan va trobar que havia aconseguit una figura semblant a sí mateix, i que el fang ja s'havia sacat prou. Va agafar-la i la va ficant en un forn encès i roent per tal d'acoure-la com encara ara es couen els mons i la terrissa. Però el gran monitor no estava basat a cobrar un home. Des del forn està massa roent i va deixar la figura massa estona i quan la va treure s'havia cremat i emnecrit. Havia criat un home negre, però va trobar que no feia per aquella Terra i llavors el va llançar lluny de manera que va anar a caure a l'Àfrica. El gran monitor i la paciència que ha de tenir tothom que vulgui sortir semblant a la seva. I s'hi va tornar a posar. Aquest cop també ho va fer amb tots els miraments i ben content va ficar al forn aquell segon home, però neguitós com estava perquè no se li tornés a sucarrimar. Va durar massa viat la cuita. El fang va quedar poc cuit i l'home que va sortir era d'un blanc molt pàlid. El gran monitor va trobar que era massa pagat i el va llançar ben lluny igual que havia fet abans de manera que aquest nou home pàlid va anar a caure a Europa. I el criador va fer una darrera prova i aquest cop li va sortir perfecte. Era l'obra d'un artista consumat. Havia posat tota la feina, tota la sabiesa, tota el seu amor i tota la seva experiència. Va agafar aquella figura tan bonica, tan ben acabada i la va ficar amb tot el conte dins el forn que estava al punt just de calor. Va vigilar de fer-la caure només restant al convenient. I quan la va treure, tenia un color roig de coure que arribava a semblar esplèndid i digna d'admiració. I l'home que em va sortir el va posar damunt a terra allà on a partir de llavors van anar creixent els pells roges, en mig d'una natura magnífica i generosa i sota la seva protecció, la protecció del gran manitup. I els negres i els cares pòlides també van anar creixent sota d'altres cels i també s'han fet i han viscut, però en realitat només són proves del criador. Aquesta és una legenda dels índices Amèrica del Mar. Bé, té aquí una vegada. I hi havia una dona molt pobra que vivia amb els seus dos fills en una caseta de pedra i fang als afores d'un poble. Tot el seu voltant era lleig, hi havia fang, era gris, estava ple de pedres i erba seca i aquest era el paisatge que veia cada dia. La dona era curgidora i bordadora. En fils de ceda de colors tots els dies des que sortia el sol fins que es ponia, creava flors, ocells i tota mena d'animals, sempre de tots colors damunt de teixits blancs. I de tant en tant anava el poble a vendre els brutats per poder comprar-los. Una nit va somiar que aquell seu paisatge, tan sec i gris, s'havia tornat infinitament bonic. Les cases tenien tres pisos i se'ls saben entre jardins, plens, ocells, arbres, fruiters, flors i hortalistes. Corriu, riarol pel mig, els prats s'hi pasturaven vents, búfals i vaques, grasses i lluents. En el somni, la pobra dona va quedar en vedalida i quan es va despertar va decidir que brodaria aquell paisatge somiat. Cada dia, quan es ponia el sol, després de la seva feina, s'asseia al costat del foc i brodava. Va treballar dia i nit durant tres anys. Dormia poques hores. Com que treballava quan es feia fosc, els seus ulls i irritats pel foc ploraven. Però li era igual. Brodava les llàgrimes, el riarol. Més endavant, els ulls de la dona estaven ja tan cansats que ploraven sang. També li era igual. Amb les llàgrimes vermelles, feia flors als jardins. El tercer any, l'obra va estar acabada. El paisatge brodat era idèntic el que havia vist en somnis. Cases altes, jardins enfruts, la riera, els vens, els búfals, els ulls volant pel cel, les flors, es va sentir feliç. I va cridar els seus fills. Mireu, mireu, deia orgullosa. Els seus fills també van quedar admirats. Mai no havien vist res tan bonic. Va, traiem-lo fora, a la llum. Així ho veurem millor. Van sortir. Van col·locar la tela brodada sobre una roca i es van separar una mica per veure millor. I llavors, de sobte, una ràfaga poderosa de vent va xulaixiu, xiu, xiu, xiu, xiu. I es van portar el meravellós brodat com si fos una ploma. No van poder fer res per retenir-lo. La dona va caure desmellada. Els seus fills van estar tres dies buscant, però no el van trobar en lloc. La mare va començar a afablir-se. No menjava, no podia treballar, es moria poc a poc. Un dia va dir al fill més gran, si us plau trobo el meu brodat, si no el torno a veure, moriré. El fill gran es va calçar a les sandàlies i va marxar. Va passar un any. I no va tornar. La seva mare estava prima, com l'amor. Un matí va dir al seu fill petit, amb un fill de veu. L'ocen. No resistiré gaire temps. Vés a buscar el brodat, si us plau. I no m'oblidis. El fill petit es va calçar a les sandàlies. Va treure saballs, va pujar muntanyes, es va baixar, es va alimentar de fruits i albestres. Va veure l'aigua de les fons i va dormir en els forats de les roques. Un dia va arribar un prat. Allà hi havia una casa i un cavall amb la boca ben oberta i el coll estès a un munt de palla. Però aquell cavall estava inmòbil. Per què no menja? Va estanyar-lo en sang. Es va costar. El cavall era una estatua de pedra. El va contemplar boca vedat. Quan de la casa va sortir una dona, sonrient que li va dir. T'estaves parant? Sé que busques el brodat de la teva mare. El teu germà va passar per aquí. I això li vaig explicar que el que a mi que porta el brodat és molt perillós. I li vaig dir, si no hi vas, et donaré un cofre pler de monets d'estor. I ell va acceptar. I va anar a veure la ciutat. I tu, noi, si no tires endavant també rebràs un cofre pler de monets d'estor. Què decideixes? No m'interessa l'or. Vull trobar el paisatge brodat per la meva mare. Si coneixes el camí, sisplau, ajuda'm. Escolta, li va dir l'anciana. No va ser un cop de vent o que es van portar el brodat. Van ser les fades de la muntanya solellada. El van trobar tan bonic que se'l van endur per copiar-lo. Pots anar al país de les fades i reclamar, però només podràs arribar-hi que volcant aquest cavall, l'únic que sap el camí. Però si has de pedre. Però li va dir la vella. Reviure, si col·loques les teves pròpies dents en les seves genives perquè pugui menjar 7 brins de palla. Llavors, sobre aquest cavall, hauràs de travessar les flames on volcà, les esquerdes d'una glacira i les tempestes d'un ocià. Si no flequeixes, al final trobaràs la muntanya solellada. Així va parlar la vella. I lo sang no s'hi va pensar dues vegades. Va agafar una pedra, es va trencar les tens i les va posar la boca oberta del cavall. I el cavall va començar a moure's i poc a poc va menjar 7 brins de ferratge. I llavors es va despertar. I era tan fogós com un pura sang. Reniliava, se'n xacava, saltava. Lo sang ple d'esperança va muntar. Va saludar la vella amb la mà i es va llunyar el galop. I així va arribar la muntanya de foc. Ell i cavall van anar directes cap a les flames sense por. I mentiria si us digués que no va estar a punt de morir de l'esfixia i de la calor. Però el cavall va aconseguir saltar fora del foc a l'últim moment. I van seguir camí i fins arribar davant del riu de gel. I el van travessar atremolant de fred i ferint-se contra el glas que tallava com ganivets. Després de la glacera van trobar un ocià immens i gris. Lo sang es va endinsar amb el seu cavall en les aigües gelades i va haver de fer front a una terrible tempesta que ni ell mateix hauria pogut dir quant de temps va durar, perquè les onades el cobrien una vegada i una altra i sempre semblaven a estar a punt d'ofegar-se. A la fi esgotats van arribar una platja. Allà mateix hi havia una muntanya que estava assolallada per totes bandes. Havia arribat per fi. Va descobrir les frases en un pret inclinada sobre bodars multicolors i sobre l'herba hi havia el teixit brudat de la seva mare. Les fades el van rebre efectuosament. Eren boniques i amables. La fada més jove i potser la més bonica el va impressionar de manera especial. Li va dir, estem acabant de copiar l'obra de la teva mare. Ens ha agradat tant de seguida bodars emportar-te-la. I l'òsanc va passejar per la muntanya assolallada parlant i parlant amb la fada. I si les fades són especials, que són aquella encara ho era més, no hauria volgut deixar-la mai. Abans de tornar al brudat, la fada amiga va agafar un fil d'or. Va brudar-hi la seva pròpia silueta de fada a la vora del rierol i va desaparèixer. I immediatament la sang la va trobar a faltar. No li havia dit adéu. Mireu que l'or no l'havia tentat. Els perills no l'havien espantat, però per l'amor de la fada qui sap què hauria fet? I l'òsanc se'n va anar, emportant-se el que havia anat a buscar, però amb la pena i la recansa deixant rera la bonica fada estimada. I va caure el cas sense aturar-se enlloc fins que va arribar a casa seva. Mare, mira l'he trobat! Va exclamar desplegant la tele davant als ulls de la mare. El brudat era tan bonic que la casa va quedar il·luminada. La mare va tremolar de felicitat. I immediatament va reviure. Sortim al sol, va dir ella. La porta ho veurem millor. Van sortir. Van estendre el brudat i... un cop de vent va tornar a arrancar l'obra de les mans a l'òsanc. Però aquesta vegada el vent no sol van dur, no? Si no, que el vas tendre i el teixit brudat s'anava enlairan i s'engrandia més i més i més fins arribar a ser tan gran com tot el cel. Llavors va descendir suaument i ho va cobrir tot. I va adquirir vida. Allà on hi havia la muntanya verda amb el seu remat de vent, allà hi havia la muntanya verda amb els seus remats de vent, vaques i búfals, i les cases de altres plantes, i els jardins amb flors, jocells, i el riarol. Ara no era un somni. Ara era veritat. I era tan natural com si sempre hagués estat així. A l'arriba del riarol, l'òsanc hi va veure una jove. I la va reconèixer immediatament i va córrer cap a ella. Era la seva fada amiga, l'estimada, la que havia brutat la seva siureta en el pisatge i si havia fos per tal de seguir-lo. I es van abraçar entre riales i uns dies més tard es van casar. L'òsanc amb la seva dona fada i la seva mare van viure i els feliços eren molts anys en aquell pisatge tan i tan bonic. I així es va quedar per sempre. El brutat és un conte popular del tibet. I jo l'he trobat al llibre, El árbol de los soles, de Henry Hugo. Vete aquí una vegada. El gall va fer click, click, click i el conte ja està dit. El gall va fer cac, cac, cac i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat. El gall va fer click i el conte ja està acabat. El gall va fer click, click i el conte ja està acabat.