Vet Aquí Que... del 4/3/2021

Hola, som al grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Susel, liebe Susel, was raschen dem Stroh. Die gelze gibt Barfus und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu. Darum kann er den Genslein auch machen kein... Und haben kein Schuster hat's Barfus und haben kein Schuh. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... La serp, el mosquit i l'uraneta. Conten que fa molt de temps hi havia un home molt sabi. Tothom anava a consultar-li les coses, perquè, com que llegia molt, tenia la sabiesa de tots els sabis que hi havia hagut abans que ell. Un dia estava llegint tranquil·lament quan de sota va compareixer davant d'ell un gran serp. No era una serp erinosa, no, però era tan grossa que menjava molt i molt i de tot. Però el que més li agradava aquella serpota era la carn. Davant del sabi va obrir la seva nórmua boca i el sabi es va espantar perquè pensava que se'l volia menjar. Però no, la serp li va parlar. Ssh, estic cansada de menjar qualsevol cosa. Jo soc tigna de les millors viandes. Vull menjar la carn més saburosa del món. Tu, que saps tantes coses. Digue'm, quina és la carn més bona? El sabi no ho sabia, perquè ell menjava verdures i fruites i mai no li havia interessat llegir res sobre sabors de carn. Però tenia por que si li deia que no ho sabia se li tirés el damunt. Espera't una mica, li va dir a la serp. Primer enviaré el mosquit a tots els diferents tipus de carn i quan ell hi hagi dit la seva ja donaré la resposta. Llavors el sabi va demanar al mosquit que sí que era un gran aficionat a la carn i a la sang, que testés tots els tipus de carn que tingués el seu abast. I el mosquit molt content amb l'encarrec va marxar volant a picar, a tol i a dret. Va passar el matí, va passar el migdia, va passar la tarda. El sabi es va començar a inquietar, no podia concentrar-se en les seves lectures amb la serp allà al davant. I va començar a fer-se fosc i el mosquit no tornava. I com que el sabi volia que la serp marxés com més aviat possible, va cridar l'Oraneta i li va dir a Caudorella. Sisplau, Oraneta, vés a buscar el mosquit i digue-li que torni de seguida, és igual si no ho ha tastat tot. Necessito una resposta ara. L'Oraneta va sortir volant i quan va trobar el mosquit, el mosquit encara continuava concentrat en la tasca d'anar d'un i servir-ho a un altre, posar-se al damunt dissimuladament com ho fan els mosquits, punxar-lo i xuclar-li la sang. Se'l veia realment inflat al mosquit. L'Oraneta se li va costar i el va saludar. I mireu si estava el mosquit concentrat en la seva feina, que no el va sentir. Al final l'Oraneta va aconseguir fer-se veure. Vinc de part de l'home sabi que necessita una resposta, li va dir. Has passat tot el dia tastant carn. A hores d'ara ja deu saber perfectament quina és la més bona. He tastat tots els tipus de carn. Sí, totes són prou bones. Sí, però he arribat a una conclusió. La millor canta a totes és la carn humana. I entre totes les cans humanes, la més bona i refinada és la dels nens i les nenes. Ai, l'Oraneta quan va sentir això es va espantar moltíssim, perquè ella estimava molt els humans i sobretot les criatures. I va pensar. Si aquest malvat de mosquit li diu això al sabi i el sabi li dona aquesta resposta a la serp, serà un desastre, una desgràcia. Penseu que estem parlant d'una serp molt grossa i que menjava molt. I l'Oraneta va pensar uns moments i va prendre una decisió. Va saltar sobre el mosquit i li va arrancar la llengua d'un cop de bec. Després li va dir, t'he fet mal? Es va contestar el mosquit. Perfecte. Va dir l'Oraneta, satisfeta. El viatge de tornada a rima de mosquit hauria sigut més lent. Per anar més de pressa l'Oraneta va agafar el mosquit i sol va ficar entre les prometes del pit. I així el va portar fins a casa al sabi. Ara us explico que això va causant a l'Oraneta una taca vermella de sang al pit. Perquè és clar, el mosquit entre la sang que havia menjat, que tenia la boca bruta i la regada de la llengua, que era una ferida. Penseu quanta sang va treure. Quantos dos oranet i mosquit van ser en presència del sabi i de la serp? La serp ràpidament va preguntar. Ràpid, que tinc molta gana. Digueu-me quina és la carn més sabourosa. El mosquit, que no tenia llengua, volia parlar i volia dir la millor can de totes és la carn humana i entre totes les cans humanes la més bona i refinada era dels nens i les nenes. Com li havia explicat a l'Oraneta? Però com que no tenia llengua, només va poder produir uns sonzeig. La serp es va quedar preplexa. No en tenia res, el sabi, tampoc. Què dius mosquit? I el mosquit va tornar a dir. I llavors va intervenir l'Oraneta. I va dir, jo parlo molt bé totes les llengües i jo sí que l'entenc. El mosquit està dient que si vols fer un bon tiberi, serp, has d'anar a un forat on hi visquin rates, perquè la carn de rata és la més sabourosa de totes. I l'ha curat molt el mosquit. Molt bé, va dir el sabi i la serp. Doncs ja ho saps, d'ara endavant pots viure de rates. I la serp va quedar molt contenta, perquè de més a més de rates ja sabia on n'hi havia, i que n'hi havia moltes i va marxar ràpidament cap allà. I així que la serp va ser fora, que el sabi ja va descansar, l'Oraneta va quedar tranquil·la, l'ocell li va dir el sabi la veritat de tot el que havia passat. I el sabi li va dir, has fet molt ben fet, queda clar que ets l'amiga més fidel dels humans i ja que els ha salvat d'un mal terrible. A partir d'ara viuràs prou d'ells. I per això des de les hores les amables oranetes han viscut en companyia dels homes a casa seva sota les taulades de les cases. I les serps són grans menjadores de rates i estan prou contentes, com que els ha fet mandat a estan, estan convençudes que mengen la millor carn del món. I els mosquits, ah, els mosquits, mosquits, ells sí que saben quina és la millor carn i sang, i per això busquen sempre a picar els humans. Però això només ho saben ells, no ho poden dir a ningú, perquè si volen parlar diran... Aquest conte s'explica la Xina i jo l'he escoltat explicar a un narrador xines autèntic. I ara ja sabeu per què els mosquits prefereixen els humans petitons? Si la serp no hagués preguntat, el mosquit no hauria fet tanta investigació i potser també el mosquit segueix a dir que només a les rates i ara ens deixaria tranquils, però això qui ho sap? La Xina s'explica la Xina i el mosquits prefereixen els humans petitons? Si la serp no hagués preguntat, el mosquit no hauria fet tanta investigació i potser també els humans petitons? I ara ja sabeu per què els mosquits prefereixen els humans petitons? I ara ja sabeu per què els mosquits prefereixen els humans petitons? La creació de l'home. Fa molt, molt, molt de temps després d'haver creat el cel, el sol, unes quantes estrelles junts que no vols, el gran bonitud va crear la terra. I quan la va haver criada es va enamorar d'aquells roses de terra que avui diem, Amèrica. Va va trobar tan bonica i tan bona que va voler fer viure criatures que fossin capaces d'estimar-ne les selves imenses, les muntanyes, les aigües brillants, les prades plenes de flors de tots colors i els arbres carregats de fruita. El gran bonitud va fer llavors el pensament de mussolau Noma, un home que se li assemblés per tal de regalar-li aquella magnífica terra. Va agafar gila i s'hi va posar. Va treballar-hi de ferm i quan va trobar que havia aconseguit una figura semblant a si mateix i que el fang ja s'havia sacat prou, va agafar-la i la va ficant en un forn encès i roent per tal d'acoure-la com encara ara es cau en els mons i la terrissa. Però el gran bonitud no estava basat d'acoure un home. Va trobar que el forn estava massa roent i va deixar la figura massa estona i quan la va treure s'havia cremat i emnecrit. Havia creat un home negre, però va trobar que no feia per aquella terra i llavors el va llançar lluny de manera que va anar a caure a l'Àfrica. El gran bonitud i la paciència que ha de tenir tothom que vulgui sortir-se amb la seva i s'hi va tornar a posar. Aquest cop també ho va fer amb tots els miraments i ben content va ficar al forn aquell segon home, però neguitós com estava perquè no se li tornés a sucarrimar, va durar massa aviat la cuita. El fang va quedar poc buit i l'home que va sortir era d'un blanc molt pàlid. El gran bonitud va trobar que era massa pagat i el va llançar ben lluny igual que havia fet abans, de manera que aquest nou home pàlid va anar a caure a Europa. I el creador va fer una darrera prova i aquest cop li va sortir perfecte, era l'obra d'un artista consumat, havia posat tota la feina, tota la sabiesa, tota el seu amor i tota la seva experiència. Va agafar aquella figura tan bonica, tan ben acabada i la va ficar amb tot el conte dins el forn que estava al punt just de calor. Va vigilar de fer-la caure, només restona convenient, i quan la va treure, tenia un color roig de caure que li va semblar esplèndid i digna d'admiració. I l'home que em va sortir el va posar damunt de terra, allà on a partir de llavors van anar creixent els pells roges, enmig d'una natura magnífica i generosa i sota la seva protecció, la protecció del gran bonitud. I els negres i els cares pòlides també van anar creixent sota d'altres cel·ls i també s'han fet i han viscut, però en realitat només són proves del creador. Aquesta és una llegenda dels índies Amèrica del Mar. Bé, té aquí una vegada. El Brudat. Hi havia una dona molt pobra que vivia amb els seus dos fills en una caseta de pedra i fang als afores d'un poble. Tot el seu botany era lleig, hi havia fang, era gris, estava ple de pedres i erba seca, i aquest era el paisatge que veia cada dia. La dona era curgidora i brudadora. En fils de ceda de colors, tots els dies des que sortia el sol fins que es ponia, creava flors, ocells i tota mena d'animals, sempre de tots colors damunt de teixits blancs. I de tant en tant anava el poble a vendre els brudats per poder comprar-los. Una nit va somiar que aquell seu paisatge, tant ser aquí gris, s'havia tornat infinitament bonic. Les cases tenien tres pisos i se'ls saben entre jardins plens ocells, apres fruiters, flors i hortalistes. Corriu un riallol pel mig, els parats s'hi pasturaven benys, bufals, i vaques, grasses i lluents. En el somni, la pobra dona va quedar en vedalida, i quan es va despertar va decidir que bruderia aquell paisatge somiat. Cada dia, quan es ponia el sol, després de la seva feina, s'asseia al costat del foc i brudava. Va treballar dia i nit durant tres anys. Dormia poques hores, com que treballava quan es feia fos que els seus ulls i irritats pel foc ploraven. Però li era igual. Brudava les llàgrimes al riallol. Més endavant, els ulls de la dona estaven ja tan cansats que ploraven sang. També li era igual. Amb les llàgrimes vermelles feia flors als jardins. El tercer any, l'obra va estar acabada. El paisatge brudat era idèntic al que havia vist en somnis. Cases altres, jardins enfruts, la riera, els vens, els bufals, els ulls volen pel cel les flors. Es va sentir feliç. I va cridar els seus fills. Mireu, mireu, deia orgullosa. Els seus fills també van quedar admirats, mai no havien vist res tan bonic. Va, traiem-lo a fora, a la llum. Així ho veurem millor. Van sortir. Van col·locar la tela brudada sobre una roca i es van separar una mica per veure millor. I llavors, de sobte, una ràfaga poderosa de vent va xula, xiu, xiu, xiu, xiu, xiu, i es van portar el meravellós brudat com si fos una ploma. No van poder fer res per retenir-lo. La dona va caure desmallada. Els seus fills van estar tres dies buscant, però no el van trobar enlloc. La mare va començar a afablir-se. No menjava, no podia treballar, es moria poc a poc. Un dia va dir el fill més gran, si us plau trobo el meu brudat, si no el torno a veure, moriré. El fill gran es va calçar a les sandàlies i va marxar. Va passar un any i no va tornar. La seva mare estava prima com l'amor. Un matí va dir el seu fill petit amb un fil de veu. L'ocen, no resistiré gaire temps. Vés a buscar el brudat, si us plau, i no m'oblidis. El fill petit es va calçar a les sandàlies. Va treure saballs, va pujar muntanyes, es va baixar, es va alimentar de fruit silvestres. Va veure l'aigua de les fons i va dormir en els forats de les roques. Un dia va arribar un prat. Allà hi havia una casa i un cavall amb la boca ben oberta i el coll estès a un munt de palla. Però aquell cavall estava immòbil. Per què no menja? Es va estanyar l'onsang. Es va costar. El cavall era una estàtua de pedra. El va contemplar boca vedat. Quan de la casa va sortir una dona, sonrient, que li va dir T'estaves parant? Sé que busques el brudat de la teva mare. O el teu germà va passar per aquí? Jo li vaig explicar que el que a mi que porta el brudat és molt perillós. I li vaig dir, si no hi vas, et donaré un cofre ple de monets d'es d'or. I ell va acceptar. I va anar a veure la ciutat. I tu, noi? Si no tires endavant, també rebràs un cofre ple de monets d'es d'or. Què decideixes? No m'interessa l'or. Vull trobar el paisatge brudat per la meva mare. Si coneixes el camí, sisplau, ajuda'm. Escolta, li va dir l'anciana. No va ser un cop de vent el que es van portar al brudat. Van ser les fades de la muntanya sola llada. El van trobar tan bonic que se'l van endur per copiar-lo. Pots anar al país de les fades i reclamar. Però només podràs arribar-hi cabalcant aquest cavall. L'únic que sap el camí. Però si has de pedre. Però li va dir a la vella. Reviure si col·loques les teves pròpies dents en les seves genives perquè pugui menjar 7 brins de palla. Llavors, sobre aquest cavall, hauràs de travessar les flames on volcà, les esquerdes on reglacirà i les tempestes on ocià. Si no flequeixes, al final trobaràs la muntanya sola llada. Així va parlar la vella. I lo sang no s'hi va pensar dues vegades. Va agafar una pedra, es va trencar les dents i les va posar la boca oberta del cavall. I el cavall va començar a moure's i poc a poc va menjar 7 brins de ferratge. I llavors es va despertar. I era tan fogós com un pura sang. Renil·liava, se'n xecava, saltava. Lo sang ple d'esperança va muntar. Va saludar la vella amb la mà i es va llunyar el galop. I així va arribar la muntanya de foc. Ell i cavall van anar directes cap a les flames, sense por. I mentiria, si us digués que no va estar a punt de morir de les ficció i de la calor, però el cavall va aconseguir saltar fora del foc a l'últim moment. I van seguir camí i fins arribar davant del riu de gel. I el van travessar atremolant de fred i ferint-se contra el glas que tallava com ganivets. Després de la glacera van trobar un ocià immens i gris. Lo sang es va endinsar amb el seu cavall en les aigües gelades i va haver de fer front a una terrible tempesta que ni ell mateix hauria pogut dir quant de temps va durar, perquè les onades el cobrien una vegada i una altra i sempre semblaven estar a punt d'ofagar-se. A la fi, esgotats, van arribar una platja. Allà mateix hi havia una muntanya que estava assolallada per totes bandes. Havia arribat, per fi. Va descobrir les fades en un preu inclinat de sobrevodats multicolors, i sobre l'herba hi havia el teixit brudat de la seva mare. Les fades el van rebre efectuosament. Eren boniques i amables. La fada més jove i potser la més bonica el va impressionar de manera especial. Li va dir, estem acabant de copiar l'obra de la teva mare. Ens ha agradat tant de seguir de budades en portàrtela. I lo sang va passejar per la muntanya assolallada parlant i parlant amb la fada. I si les fades són especials, que són, aquella encara ho era més. No hauria volgut deixar-la mai. Abans de tornar a l'albertat, la fada amiga va agafar un fil d'or, va brudar-hi la seva pròpia silueta de fada, a la vora del rierol, i va desaparèixer. I immediatament el sang la va trobar a faltar. No li havia dit adéu. Mireu que l'or no l'havia tentat, els perills no l'havien espantat, però per l'amor de la fada, qui sap què hauria fet? I l'o sang se'n va anar, importants el que havia anat a buscar, però amb la pena i la recansa deixant re era la bonica fada estimada. I va acabar el cas sense aturar-se enlloc fins que va arribar a casa seva. Mare, mira l'he trobat! Era tan bonic que la casa va quedar il·luminada. La mare va tremolar de felicitat, immediatament va reviure. Sortim al sol, va dir ella. La porta ho veurem millor. Van sortir. Van estendre el brudat i... un cop de vent va tornar a arrancar l'obra de les mans a l'o sang. Però aquesta vegada el vent no sol van dur, no? Si no, que el vas tendre, i el teixit brudat s'anava enlairan i s'engrandia més i més i més, fins arribar a ser tan gran com tot el cel. Llavors va descendir suaument, i ho va cobrir tot. I va adquirir vida. Allà on hi havia la muntanya verda, amb el seu remat sabent, allà hi havia la muntanya verda amb els seus remats sabents, vaques i búfals, i les cases de tres plantes, i els jardins en flors i ocells, i el riarol. Ara no era un somni. Ara era veritat. I era tan natural com si sempre hagués estat així. A l'arriba del riarol, l'o sang hi va veure una jove. I la va reconèixer immediatament, i va córrer cap a ella, era la seva fada amiga, l'estimada, la que havia brudat la seva ciutat en el pisatge, i s'hi havia fos per tal de seguir-lo. I les seves famílies van abraçar entre els riales, i uns dies més tard es van casar. L'o sang amb la seva dona fada, i la seva mare van viure feliços durant molts anys, en aquell pisatge tan i tan bonic. Les va quedar per sempre. El brudat és un conte popular del tibet. Jo l'he trobat al llibre de les sols de Henry Hugo. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. El llibre és un conte popular del tibet. El llibre és un conte popular del tibet. I va.