Vet Aquí Que... del 11/3/2021

Hola, som al grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Les 7 cabretes i el llop. Veto aquí que una vegada una mare cabreta que tenia 7 cabretes i sempre se n'anava a pasturar. Un dia els va dir alerta que la mare se'n va a pasturar, mireu, mireu, que hi ha un llop que és molt llest i si no us espavileu us agafarà. I ara tanqueu la porta amb pan i clau. I quan vingui jo, quan vingui la vostra mare, us cantaré. Obriu, obriu cabretes que vinc de pasturar amb les mamelles plenes per dar-vos de mama. Estigueu alerta però no obriu a ningú més que no us canti la cançó. Però un dia el llop va sentir el que deia la mare i va pensar en fer-se passar per ella per poder-se menjar les 7 cabretes. Va anar cap a la casa de les cabretes, va picar la porta. Quan ell es va preguntar qui era, va començar a cantar. Obriu, obriu cabretes que vinc de pasturar amb les mamelles plenes per dar-vos de mama. Les cabretes van dir, és la mare, és la mare, curra, curra, obre la porta. Però la petita, que era molt aixarida, va dir, un moment, un moment, espereu-vos, espereu-vos. No pot ser, fem-li treure la porta per sota de la porta, aviam com la té. Treu la porta, posa la porta sota de la porta. Va, que et volem veure la porta, mare. Va posar la porta. Veus? Veus? Veus com no és la mare? Veus com no és la mare? Té la porta negra, la nostra mare la té blanca. Futs d'aquí, lloc fastigós, marxa, home! La cabreta petita, que era aixarida, com un peso, l'hi va fer marxar, cames, ajudeu-me. El llop, que també era aixarit, se'n va anar corrents a casa del forner. El forner tenia molta farina, la farina era blanca, blanca, blanca. Es va posar tot a les potes plenes de farina. Quan les va tenir ben blanca, se'n van tornar a cap allà. Obreu, obreu, cabretes, que vinc de pastura amb les mametes plenes per dar-vos de mamà. Ara, ara és la mare, fem-li ensenyar la porta. Treu la porta per sota de la porta. Veus? Veus? Ja la té blanca, obrim? No, no, no, no, va dir la cabreta petita. No, que no veieu, que té una beuota molt lletja a la nostra mare. No és pas la nostra mare. Van trencar la porta de cop. Van dir, futs d'aquí, llopot, fastigós, el llop se'n va enfadat. No sabia què fer, però va dir que allà m'aniré a la granja, aquella que està ple de gallines, que fan molts ous, i em prendri moltes clares d'ou. Que diuen que les clares d'ou fan la beu molt fina. Se'n va anar a cap a la granja, es va tipar de clares d'ou... Fa gà... va fer gàrgueres i se'n van tornar. Obreu, obreu, cabretes, que vinc de pastura, amb les doblines plenes per dar-vos a mamà. Ara és la mare, mira, mira, has vist que la veu la té fina? Oh, no sé, la petita va dir. No sé, he trobat una cosa una mica estranya, però vaja, sí que sembla ser que la té més fina. Potser sí que és la mare que s'ha encostipat. Obrim obrim la porta. Van obrir la porta. El llop se'ls va avançar sobre d'elles, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam. Se'ls va menjar a totes sis, buscava la cafeia set, la petita no la va trobar enlloc. Se'ls va amagar a darrere del rellotge. Se'n va anar tip, amb una panxa plena fins dalt. Se'n va anar a fer la misdiada. Al cap d'una estona va arribar la mare, va veure la porta oberta. Va dir, ai, la porta està oberta, les meves cabretes, què deuen haver fet? Corrents va entrar, va veure que no hi havia ni una de les seves filletes i es va posar a plorar. Ai, senyor, què deuen haver passat? Què deuen fer això? Va sortir corrents la petita. Mare, mare, mare, mare, que el llop ha vingut i s'ha menjat a les meves germanes. Què farem, mare, mare, què farem? No t'amoïnis, noia. Si el llop se les ha menjat, jo sé on va fer la misdiada, a sota d'aquella obra tan grossa. Ja veuràs, vine, vine, agafa un cistell i unes estisores del cosidor i un fil i una gulla. Corre, ves, aposta cap aquí. Va anar la cabretta petita a buscar tot el que la mare li deia i se'n va anar a veure on feia la misdiada al llop. Van arribar allà, la mare, molt de compte, li va obrir la panxa. Van sortir les sis cabretes fent saltidons i brincos. I la mare va dir, totes les pedres d'aquí al voltant, porteu-les. Porteu-les, que les hi posarem a dintre de la panxa. La van omplir tota plena de pedres i, amb molt de compte, la va tornar a coger. I se'n van anar corrents cap a casa, van dancar la porta. El llop es va despertar. Ai, quin mal de panxa, quina set que tinc. Ai, sembla que hagi menjat padrotes. Se'n va anar fins al riu. Va posar-se a veure aigua, però li passava tant la panxa, que es va balançar, va caure dins el riu i es va ofegar. I d'ençar d'aquell dia les cabretes van viure tranquil·les i feliços. I vet aquí un gos, vet aquí un gat. Aquest conte s'ha acabat. Ai, apopaiat, això és una noooot. Tu ve a xènc per una dreia, per un suc, per un brot. Verkaufig mein Bettlein und leeg mich aufs Stroh. Stich mich keine Feder und beiß mich kein. Und beiß mich der Hungerflor. Els musics de Bremen, conte dels germans Grimm. Un pagès tenia un rup molt feiner. Anys i anys havia dut, sense queixes, un tipus de sac de farina al molí. Però venia el dia que les potes ja no el duien. I l'esquena li va dir prou. Llavors l'amo va pensar matar-lo. El rup se'n va donar i va fugir cap al ciutat de Bremen, pensant trobar-hi feina de músic. Pel camí va trobar un gos de casa, ajaçat a terra, pentejava com si hagués corregut molt. Sembles molt cansat, amic, va dir el rup. Ai, com que sóc bé li no serveixo per caçar. El meu amo em vol matar. Sort que he pogut escapar-me. Però com en guanyaré la vida ara? Saps què? Li va dir el rup. Vine amb mi a Bremen. Vegem si trobem feina de músics. Jo tocaré la guitarra i tu pots tocar les timbales. El gos hi va venir bé. I van seguir plegats al cabí. No havien avançat gaire quan trobaran un pobre gat amb cara de passar gana. Meu, meu. I doncs què et passa, bigotis? Pregunta el rup. Si veus, perquè em faig vent, se m'esmorcen les dents. I m'agrada més estar-me a la vora del foc, que no pasen peiterrates i ratolins. La mestreça em volia ofegar. He pogut escapar-me, però no n'hi he de ara. Vine amb nosaltres. Ets un músic nocturn fantàstic i de segur que et voldran a la banda de Bremen. El gat li va agradar la idea i es va juntar amb els altres dos. Un xim més tard, els tres positius van arribar a una masia. Enfidad d'amunt del portal, un galt s'escrive a saba. I crequen, i crequen, i crequen, i crequen. Aquest escrit s'actuava al servei, va dir el rup. Què et passa, gall? Demà es diu menja. La mestreça té convidats i li ha dit a la cuinera que em tiri l'olla i ves amb volant tallar el coll. Vols venir-nosaltres? En sembla molt bé, va dir el gall. Em sembla molt bé, va dir el gall. Mira, anem a tocar amb una banda de Bremen. Hi ha tots quatre cap allà. Però aquell dia no vam poder arribar-hi. Se'ls va fer fosc i decidirem passar-hi a la nit del bosc. El d'un guió al gos s'ajassaran sota d'una abra molt alt. El gall va pujar a veure'm que és amunt. I el gall s'hi van filar al cap d'amunt de tot. Abans de dormir-se, van mirar per d'alt arreu. I el gall va veure allà lluny, una llometa. Tot seguit va dir als companys Ei, no gaire lluny d'aquí i deu veure una casa. He vist un lluny de llometa. El millor que podem fer va dir el ruc, és anar-ho a veure. El gos va pensar que si trobàvem uns quants ossos i una miqueta de cara, els anirien d'allò més bé. I així tots tres van fer cap a la llometa. Quan hi van arribar, van veure que era un cau de lladres molt ben il·luminat. El ruc, que era el més alt, s'acostava a la finestra per donar-hi un cop d'ull. Que veus, va preguntar el gall, que veig una taula molt de menjar i tot de lladres que s'estan afartant. Això és el que ens convindria, va dir el gall. I tant, va dir el ruc. I els quatre animals van rumiar la millor manera de treure profit de la situació. Amb això, que el ruc va posar les pates del davant a damunt de la finestra. A damunt de l'esquena del ruc, s'hi van filar el gos. A damunt de l'esquena del gos, s'hi van filar el gall. I al cap damunt de tot, el gall. I de cop, a l'una, van començar a cridar. El ruc bramava. I el gos bordava. Al cap mirava. I el gall s'escriva. I es van llançar contra la finestra fent una gran trencadissa. Els lladres, els barats, van veure allò, van fugir corrents. Aleshores, els animals es van quedar molt contents a acabar-se totes les obres que havien deixat els lladres. Mentrestant, els lladres havien fugit. I, com que ja era de nit, els animals van pensar anar-se'n a dormir. El ruc es va posar al damunt dels fems. El gos es va posar al costat de la porta. El gat a l'hora del foc. I el gall a dalt d'una vinga. Van adormir-se ben tranquils. Però, mentre estan els lladres, em veurà que tot era fosc i no se sentia res. El capità va dir. Renoi, hem sigut una mica rucs. Ens hem espantat de seguida. I ara no es veu res, i se sent res. Guaita tu, m'envia en un dels homenassos. Vés a veure què passa a la casa. En arribar, l'obri la porta. Realment no se sentia res. I, com que estava tot fosc, va pensar anar a encendre el foc. Va agafar el llumí i va anar cap a on ell creia que hi havia les brases, que eren els ulls del gat, que estaven ben oberts i brillaven. En posar el llumí, els ulls del gat, el gat, va fer un bot i li es garrapa la cara. Pantat l'home va recolar. Llavors, el ruc li va engegar un seguit de guitzes. Va caure enrere, el gos va sortir i li va clavar les dents a la cama. I el gat va començar a cridar de dalt de la veia. L'home es barat, va marxar i es va perdut. I va arribar allà amb tibia tota la colla. Cap allà, marxem, marxem. Allà dintre hi ha una bruixa que m'has garrapat la cara. I un ganivet a la cama. Aleshores, una altra, m'ha adreçat un tos de cap al gat. I al final, el senyor Junge ha començat a cridar de dalt de la veia. Què, què, què? Porteu-me-la aquí, porteu-me-la aquí, porteu-me-la aquí. Els barats, els lladres, van marxar corrents i no van tornar mai més. I els quatre animals, si van trobar tan bé, que ja mai no van anar a Bremen. Que vagi bé, oi? Vete aquí una vegada. La viadema de bombolles. Doncs resulta que fa una bona pila d'anys hi havia a la llunyana xina un emperador molt riqui poderós. Aquest emperador, que dic, tenia una filla molt consentida. El seu pare li tenia molts mitaments i no hi havia desitjo caprici de la filla, que el pare no corres a satisfet. Preus aquí que un dia que la princesa passejava pel jardí d'allò, més avorrida, pensant que podria demanar al seu pare per fer-se passar l'ensopiment, que es va durar a la vora d'un brullador. Mirava distretament l'aigua, que saltia una java bombollejant. Quan de sobte es va donar, com eren de bonic les bombolles que feia l'aigua, van caure de dalt de tot el sortidor a la piscineta en forma de peixines que hi havia baix. I li van agradar tant i tant aquelles bombolletes, que agafant-se les foldilles amb la punta de les dits, va córrer cap a Palau a buscar el seu pare, l'emperador. Para, para! Li va dir així que el va veure. Una cosa que em faria tanta il·lusió tenir, però tanta i tanta que no es pot ni explicar. El pare, res em plau tant, com fer realitat als teus desitjos, filla meva, digue'm què és el que et fa tanta il·lusió i en un tres o no res, ho tindràs als teus peus. Ai, que bé, voldria la joia més bonica que mai que princesa ha tingut. La més bella que el món ha vist. No diguis més, va dir el pare. El seu pare s'acostava algun que el colpejaven força perquè vinguessin els criats, i els criats han venit corrents, i l'emperador va ordenar. L'horfebre! Togueu-me l'horfebre, imperial, cuita porrents. Va, ja hauria de ser aquí. Els servidors van córrer a buscar l'horfebre, i quan aquest desit davant l'emperador i la nena, la princesa li va dir. Ull, una joia molt especial, l'horfebre. La millor diadema que mai hagis fet. L'horfebre estava molt content de fer content l'emperador. Jo, i els meus ajudants, i els meus tallers, estem a la teva disposició, princesa. Et farem la millor diadema del món, princesa. Com la voldries? Segueix-me! Va respondre la noia sortint al jardí i dirigint-se al collador, i quan va en seu labor, va assenyalar amb el dit les bombolletes que feia l'aigua. Això! Va dir només. Això què? Va demanar al seu pare sense entendre res? Oi, està ben clar! Va dir la princesa fent un gest d'impaciència. Vull una diadema, que en lloc de robins o perles o brillants, que són vulgars, duia això bombolletes d'aigua? Va demanar increïble l'horfebre. Sí! Una diadema de bombolletes d'aigua! Però si això és impu... anava a dir l'emperador. Va recordar que era l'emperador més important i poderós d'aquella banda del món, i per un emperador tan principal no hi havia d'haver res impossible. Però això és impossible, va dir l'horfebre, que com que no era un gran emperador xines, sí que podia dir que allò no hi havia qui ho pogués fer. Doncs si fins ara ha estat impossible, des d'ara ho deixarà de ser. La paraula impossible no existeix per un emperador com jo, o sigui que ja saps el que toca. Si la meva filla diu que vol una diadema fet amb bombolles d'aigua, li fas! Tu ordeno! Sigui com sigui! Tiva la vida, orfebre! Va sentenciar l'emperador. Això sí, no cal que pateixis per les despeses, et donaré el que calgui, el que demanis i molt més encara. Però vull la diadema! I ben aviat! Ni que ens hi poseu fulles, emperador, ni em calés, ni sense. Ningú és capaç de fer la diadema que vol la vostra filla. És impossible! Ja t'he dit que aquesta paraula no existeix per mi, ni tampoc per tu, si jo t'ho mano! I t'ho mano! I si no, a la cangri! Tria! La cangri, senyor. Doncs au! I l'emperador va cridar els seus soldats i va menar-los que tanqueixin el poble orfebre a les masmorres del Palau. Així aprendreu el descarat, i si no ho vol fer, n'hi ha molts altes que es deleixen per seus febres imperials i cuitaran a satisfir-me. No pateixis, filleta meva, que d'una manera o alta tindràs la teva diadema. Paraula d'emperador! I va dictar un banc demanant a tots els orfebres de l'imperi, fins i tot els que vivien els racons més allunyats a la capital, que es presentessin a l'emperador. I si, senyor, van venir orfebres de tot arreu de l'imperi i es van presentar l'emperador que va gant-se bona voluntat i disposats a servir-lo, ja ho veït-lo, amb el seu ofici i la seva experiència. L'emperador els demanava allò que ell volia, i a més a més els deia que si eren capaços de fer la joia, els cobriria d'or i de riqueses. Però si s'inagaven o si fracassaven, els tancaria la presó. I és clar, orfebre que arribava al Palau, orfebre que acabava les mesmorres, i va arribar un dia que en tot l'imperi no va quedar ni un sol artesà, joie lliure. Tots vivien a Palau, els soterranis, els quals eren tant plens de gent que semblava la plaça de la capital un dia de mercat. L'emperador va començar a pensar que amb el gat que era l'home més poderós i marric d'aquella banda de la Terra, i parla d'estranger. Potser sí que era veritat que hi havia coses impossibles, fins i tot per ell. Com és ara a fer una diadema de bombolles d'aigua? Però, com que per una banda no podia sofrir veure la seva filla de seguda, i per l'altra la havia donat la seva paraula d'emperador, no volia baixar del ruc. Va fer sortir correus cap als països i els imperis veïns, fins i tot els que hi havia a l'altra banda de la mar i de les muntanyes, a cercar els millors artesans, joyers, urgenters, bijuters, que hi hagués arreu, per tal que vinguessin a la Xina a solucionar-li aquell ambitricoll de la Diadema. Però, que em van venir del febres estrangers, la propaganda deia que els pagaven els viatges, i, a més, que s'hi compleïen l'emperador, els pagarien, com mai, no podien haver sumiat cobrar un de feina. I em van venir acaratades, fitxo, que mosques a la mel. Però, per més que l'emperador els cometi a l'Àrea del Moro, cap ni un d'aquells estrangers va saber fer el que no havien sabut fer els febres del país, i, per no fer de menys amb uns que amb els altres, també va tancar els foresters als calabossos. I va haver països, que, quan van saber que l'emperador havia tancat els seus millors urgenters a la presó, es van enfadar de valent i van anar a demanar explicacions a l'emperador, el qual ha moïnat com estava en tota aquella fer, i van llegar a pastar fang. I ja hi van ser, guerra va i guerra bé. I si ja s'havia gastat, qui sap les cabassades d'or per enviar missatges a l'estranger i per pagar viatges als ulleres més exòtics que vulgueu, des de qui sap on de la Xina, encara se'n van haver de gastar més fent guerres a tort i a dret en tants països disgustats com tenia. Això, sense contar que mantenir tants presomers a les cel·les del Palau, costava un gavadal de calés. I tal com solen fer els emperadors, la manera de pagar totes aquelles coses era posar impostos i més impostos als seus súbdits, que estaven de la Diadema, la Princesa i l'emperador, fins al cap d'amunt de tot. L'emperador i tot n'estava més far que un gall de panses de tot allò. I ara pensava que s'havia embolicat ben bé, donant la seva paraula. Fins i tot va arribar un moment que tant li feia poder satisfiar el remeleït caprits de la seva filla i només desitjava poder sortir amb dignitat, dignitat imperial d'aquell bullit. I ells aquí, quan matí es va presentar al Palau un xicot jove, no gaire ben vestit amb cara de ser més viu que una mostela, que deia que ell era capaç de fer la Diadema. Què va haver dit? L'emperador el va fer dur la seva presència, a l'acte, i sol mirava i remirava amb els ulls pamtronges i la boca de dos pams, caminava al seu voltant sense poder dir ni una paraula. Jo a cap d'una bona estona l'emperador va demanar tot admirat. És veritat, que pots fer l'endiestrada Diadema? És veritat, emperador? De debò, de debò? Sí? Ja us ho he dit? Sí, és així! Et dono la meva paraula! Recordant que una altra vegada que havia donat la seva paraula d'emperador s'havia embolicat d'allò més, va rectificar. Vull dir, que et faré l'home més ric de l'imperi? Després de mi, s'entén? No, no voltant, emperador, em conforma amb una peçadora. I ara, em deixes tan parat que no sé pas què dir? No, no cal dir res, emperador, però això sí, us he d'avisar d'una cosa. Digues, digues! Faré la Diadema en tres condicions. Tres condicions que s'han de complir abans que jo em posi a la feina. El que diguis, demana, demana! Primera condició. Que llibereu ara mateix tots els olfebres que teniu tancats. Ui, llavors, són convides. Mira, només esperava una excusa per poder-lo fer fora. Ni t'imagines el que em costa cada dia de mantenir aquella gentada de llabaix. I de seguida va donar l'ordre de llibertat presoners. Segona condició, va dir el xicot, que atregueu tots els impostos amb què heu carregat la gent de l'imperi. Fet! Si no hi ha presoners, no hi ha guerres, i si no hi ha guerres, no hi ha despeses, ni res de res, ni coses suplementàries, fara impostos. I allà mateix va dictar un edict d'imperial que anulava tots els impostos suplementaris. I tercera condició, va dir el noi, i la tercera no la podeu complir-vos, sinó la vostra filla. Feu-la anar a buscar i digueu-li que ens vingui a trobar la vora del rotllador del jardí. I això va fer. La filla s'hi va presentar l'acte, perquè ja li havien dit que la filla tindria la seva preciosa diadema de bombolles d'aigua. Honorable princesa, va dir el jove, en veure-la tot fent-li una reverència. Tal com he dit el vostre pare, jo puc fer la diadema que vos demaneu, però he posat tres condicions, de les quals dues ja estan perfectament acomplides. Només en falta la tercera, que només podeu satisfir vos, i llavors tindreu la diadema. Mireu, aneu agafant vos mateixes les bombolles, i me les aneu donant, i jo els faré amb el nom més la diadema, si no els collarets, les abacades, els braçalets, els anells, i els penjolls que vulgueu. I l'emparador, quan va sentir això els ha posat riure, i riure, i riure, i riure, i qui sap si encara està rient, o el que ja no sé és si la princesa encara està intentant atrapar bombolles d'aigua en el collador del jardí imperial. I compta puntat, aquest compta, aquí s'ha acabat. Aquesta és una versió de Josep Albanell, d'una rondalla de la Xina. I la trobareu en el llibre, ara us n'explicaré una, que va ser editat a Barcelona del joventut l'any 1980. I que t'acric, que t'acrac, el compta s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, que t'acrac, el compta s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits.