Vet Aquí Que... del 15/4/2021

Hola, som al grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. El llop pel garrí, l'Ànec i l'Oca. És una forma francesa del conte dels tres porquets. Una vegada hi havia un garrí, un ànec i un oca que eren molt amics. També hi havia un llop que vivia al bosc, allà a la vora del poble, on vivien els tres amics. Un dia l'Ànec, el garrí i l'Oca van pensar fer-se una casa cadascun. L'Ànec van al bosc, va agafar moltsa i fulles, moltes fulles i molta molsa per fer-se una casa. L'Oca també va anar al bosc i va agafar branques, moltsa, moltes branquetes i molta molsa per fer-se una casa ben acollidora. Però el garrí va agafar fulles, moltsa, claus i martell. I pica que picaràs, pica que picaràs, va fer-se una casa de llop més forta. I encara de munt de la taula d'hi va clavar un munt de claus, puntant l'aire, perquè ningú s'hi pogués enfilar. Quan tot va estar llest, arriba el llop. Ell se'n va a casa de l'Ànec i li diu, Ànec, obre'm. Per què? Perquè vull entrar. No, no et vull pas obrir. Te'n menjaries, ja et conec, qui ets. Doncs mira, si no em vols obrir, pujaré a la taulada i tant solteré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Oh, doncs puja, i si vols. El llop va pujar a dalt la casa de l'Ànec i va esclafar-la. Però mentre dalt l'Ànec era molt lleugir, s'havia escapat per la porta de Radera i s'havia anat a casa de l'Oca. Havien tancat ben bé la porta i esperàvem, perquè estàvem convençuts que el llop també aniria cap allà. Acab d'una estona picant a la porta. Oca, obre'm, per què? Perquè et vull menjar tu i a l'Ànec és a casa teva. No, no et vull obrir, ni pensar-ho. Tu què creus? Que seré tan tonta de deixar-te entrar a casa meva? Doncs mira, pujaré a la taulada i tant solteré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Puxa, i si vols. El llop va pujar a dalt de la casa de l'Ànec i a l'Ànec i va esclafar. Però l'Ànec i l'Ànec ja no s'havien escapat a casa del Garrí. El llop es va enforismar a començar a cridar-ho, dolades esperàvem, tot el poble el sentia i tothom estava atamorit. Però llavors el llop es va tranquil·litzar i diu, doncs molt bé, tindré més menjar per avui i se'n va anar a casa del Garrí. Garrí, obre'm, per què? Perquè vull loca i l'Ànec que són a casa teva. No, no et vull obrir. Doncs mira, pujaré a la taulada i tant solteré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Puja i, si vols, el llop va pujar a la taulada i va començar a saltar i botar. Però els claus que el Garrí havia posat se li clavaven a les potes, li feien tan mal i va odole tant que va baixar corrents tan de pressa com va poder. Aleshores es va seure, a descansar, i va sentir una oloreta que sortia de casa del Garrí. Va mirar pel forat del Pall i a veure què passava. El Garrí havia dit als seus dos amics, ara que obre'm unes bones farinetes de moresc. L'Ànec ensingui el foc, l'oca que trigiri l'aigua i jo amb la cua passaré la farina. El llop s'ho envirava i deia ben baixet, que em deu ser de fina la cua Garrina que passa farina, la pogués crospir. El Garrí que va sentir-lo va cridar, què dius llop? Vés, dic que l'Ànec fa molt bé el foc. I més baixet deia, que em deu ser de fina la cua Garrina que passa farina, la pogués crospir. El Garrí, en sentir-lo, li va dir, què dius llop? Vés, dic que l'oca trigina molt bé l'aigua. I més baixet deia, que n'és de fina la cua Garrina que passa farina, la pogués crospir. Vés, què dius llop? Dic que em sents molt de passar farina. I el Garrí anava passant farina i amb aquella oloreta el llop cada vegada tenia més gana, cada vegada marit tenia més gana. Quan les farines van ser llestes, encara volien, volien, volien, el Garrí va cridar, em vols llop? O jo crec, va dir el llop, passa la pota. El Garrí va obrir una mica la porta i el llop va passar la pota per l'esclexa pensant-se que podria entrar. Però el Garrí va mucar-li al damunt la pota una bona collarada de farinetes bollets i el van escaldar tan fort que el llop amb grans odols va fugir rebent cap al bosc i encara no ha tornat. I que t'ha crid, que t'ha crac, aquest conte s'ha acabat, i que t'ha crac, que t'ha croc, aquest conte ja s'ha fos. Ay, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckern vom Brot, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh, sticht mich keine Feder und beißt mich kein... ...mit beißt mich der Heuerflor. I hi havia una vegada, fa molts i molts i molts anys, hi havia un pare que tenia tres fills i estava en la misèria, el pare estava molt molt amoïnat perquè no els podia mantenir. I a més a més pensava que quan moriré no tindré d'ot perdonar-se. Què farem? Què farem? Va decidir un dia agafar els tres fills i els va dir, nois s'ha acabat, no puc mantenir-los, teniu que anar pel món a buscar ventura. També us donaré, no tinc res per donar, o sigui, per una coseta sí que us la donaré, i si sou aixerits podríeu fer-los rics, però jo ja no us puc mantenir, heu de marxar, anar pel món a buscar ventura. I va, i els doni. El gran, un gall, el mitjà, un gat, i el petit, uns clemàstics. Bé, es van quedar molt parats, el pare es va donar un petó, que deus doni sort i ventura, es porta la porta de casa i cap al carrer. I es van quedar els nois molt parats, què en farem d'aquests desnicieses? Van marxar, camina, què caminaràs, camina, què caminaràs. El gran va arribar a un país de babaus, un país molt estrany, i de nit tenia gan, i va anar a l'hostal, a demanar sopar. Què em donareu sopar? I l'hostal li va dir, sí, però ves de pressa, que tenim que anar a la penitencia. Va trobar molt estrany, es va sentar, es posa i menja. Mentre sopava, sent uns crisps al carrer, uns plors, uns gemecs, unes cadenes, s'aixeque i mire per la finestra, i sí, sí, sí, passava. Hi havia molt de gent amb un processó, vestits de negre, les dones es cabellaven, es tiraven els cabells, ploraven, gemegaven, cadenes. No van entendre res a gire, i li va per preguntar a l'hostal, però l'hostal també sortia, també sortia de negre, quasi ploricant, somegant, i tota la gent del hotel, també de l'hostal, també sortien igual, que estrany. I què passa? Diu, doncs mira, nosaltres cada nit sortim tot el poble en processó a la muntanya, i allà fem penitenció, plorem i gemeguem tothom. Per què el sol sortia per el matí? Perquè si no sortia el sol què faríem? Sense sol, seria la mort. I han de suplicar tota la nit que un demà sortia i surt. Quan el noi va sentir això, va dir quin país de tanoques, quin país de ximples. A on ha anat a parar? I va pensar, vaig espavila. I diu, ah, doncs jo porto un animaló que és el que crida el matí, el que crida el sol, fa sortir el sol, és l'eral del sol. Un animaló, sí, com pot ser això? I tant, nosaltres li diuen, quan ell crida, quan ell canta, el sol surt. Perquè el veig com tu, si tens fills, doncs també. Quan tens fills també dius, aixequi, i s'aixequi. Doncs aquest animaló, que ens semblen que diuen que és el pare del sol, doncs el crida i el sol surt. Oi, què ens agradaria? Seria estupendo? Doncs mira, surt i dius a la gent que no faci una professora i que jo comprometo. Aquest animaló cridarà, cantarà, serà pregoner del sol. Si no és així, m'he deixat matar. Està li va sortir, va anar a parlar amb tota la gent del poble, el jutge, el metge, la balla, tots els sacerdots, tots allí, a parlar. I tots vinguem a parlar. Què fem, què no fem, què diem, què no diem, què passarà, què no passarà, què ho creiem, què no creiem. I al final des de la gent, sí, vinga, enrrem, van a l'estal i es miren el, es miren el d'això, el animaló. Estrenyant, l'havien vist mai, que estrany. T'entén bé, què té l'altre. Què creu, què creu, què creu? No volgueu el susto que van passar. Espantadíssims, no havien vist una cosa tremolant. I si sí, de seguida, el sol, com que va ser el pregoner, el tall, va sortir. I la gent va dir, encantadíssim, llavors el pots vendre i el pots vendre tots. I ell, no, no, es va fer pèrgar, es va fer pregar, i al final li vam donar un sac de diners, que van necessitar un ruc per poder-lo portar. I ell va marxar amb un sac de diners, el ruc, cap a casa, el seu pare, més contínquent que un esbàsquet. I tot ric com havia dit el seu pare. El seu germà, el mitjà, que caminarà, va arribar també amb un poble molt estrany. Molt estrany que la gent se portaven estranyíssimament. Anaven nerviosos per tot el poble, per tot el poble, anaven d'aquí, cap allà, d'allà, cap aquí. I cap aquí, què ha entrat, què no ha sortit, què sí, què jo l'he vist cap aquí, què no, jo l'he vist cap allà. I anaven amb escombris, amb escopetes, amb estons, amb sables, amb... amb això, amb espases. No n'hi veig assustadíssims, i ell, què va, què passa, què passa? I un vell, el més sàvi del poble, li va dir, saps què passa? Ha vingut un rodamón amb un sac ple d'estats. I li ha sortit un animaló, què en diuen, ratolí? I aquest animaló se'ns ha posat per tot el poble. I diuen que els ratolins se'n regeguin, i es regeguin. I s'hi esmenja amb l'esteu allà, i s'hi esmenja la catedral, i s'hi esmenja les cases. S'estem assustadíssims, les gent s'estem tremolant, com una fons, no sé com es passa. I només amb un rodamón aquest ratolí, com més l'hem de buscar, més s'escapen. I ell li diu, ah, hi ha un any de taparà, un país de tan old, que és un país de babaus. Ja sé què faré. Mireu, jo porto un animaló, que obrim i tanca els ulls, els farà desaparèixer aquest sofriment que teniu. Doncs va, i diu, vera, i l'ensenya seríem tan feliços, diu aquell vell. Que sí, que sí, va, obre, deixa anar el ratolí que tenia, el gat que tenia, una gana, el gat salte, obri i tanca els ulls, se'n menja el ratolí. I el poble, si va tornar la felicitat, contents, cridant, i que el volem, i que el volem, te pagarem el que siguis ell. No, no, no, es feia pregat, es feia pregat. Que te pagarem el que vulguis, total, que li donin set bossis de diners. De set, una regaleta, i té, té, té. Finalment, bueno, no és content, rient, i saltant, i ballant, cap a casa del seu pare, ple de rits, amb aquella... si és el que li havia donat el gat. I el petit, anem al petit, ja camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, arribem a un poble, ja es feia tard, té gana, entre l'hostal, i demana i menjar, li diuen no, tota la gent de l'hostal anava amb les mans envenades. Fet és una desgràcia. No podem donar menjar fins que algú curi, es posi bo. No entené, pregunte. Torna a preguntar, no entenc, li expliquen. Resulte, que en aquella casa, en aquell hostal, quan volien fer bullir l'olla, agafaven l'olla, i la posaven damunt del foc amb les seues mans, els braços, i que les cremaven, i quan tornaven a curar, tornaven a posar-ho. Però què són de ximplets? I ell diu, mireu, jo porto una bèstia de ferro, que no mengi, no fa serull, no gaste re, que us pot solucionar el problema que teniu. Vinga, et posis fes-ho, tu el deixem provar. Agafi la tremàstics, i els penge dins de la llar. I abaix, a la seva boca, i posa l'olla. I es posi bullir. I a tots aquella sort, i que contents, i que contents. Això sí que és la nostra salvació. Que mos véns aquesta bèstia? No, no la vull vendre. Es va fer pregar, i al final li va dir l'hostal. T'hi abaix el celler enterrada, una bossa de monetes d'or. Te la donaré si tu me véns aquesta bèstia de ferro, que no fa serull, que no mengi, que aguanta el foc. Es va fer pregar, li va donar la bossa d'or, i va marxar cap a casa seva, amb més content que unes pascues, i arribant a casa van trobar els tres germans, amb plens rics, perquè van ser xerits, amb aquells tres nícies, és que els hi va donar el pare, que no tenia res més. Havien aconseguit una gran fortuna, i van viure molt feliços, i em penso que ara ja estan allí junts, i el conte s'ha acabat. Ja està explicat. Espero que us hagi agradat. Bé, aquí una vegada. Mireu, hi havia un poble, que els eren els grecs, i aquests s'enduien la palma, en inventar històries, eren, bueno, amb una imaginació que cap més poble l'ha tingut. Mireu, la gent, quan veien una cosa que els criava, la tensió pensava, oi, això, o com ho hauran fet els deus, i a partir d'aquí s'inventàvem la història. Històries meravelloses. Doncs, mireu, avui explicarem la història de Filemont i Baustis. Mireu, hi havia una contrada, que es deia Frigia, i allà hi havia un llac d'unes aigües claríssimes, netes, i a prop d'aquest llac, molt a prop, hi havia dos arbres, un tel i un roure, que estaven juntets, una amb l'altra. Les seves branques anaven, unes anaven amb les altres, semblaven que s'abracessin. Doncs, mireu, els grecs van pensar, a partir d'aquí es van inventar la història de Filemont i Baustis, i avui us ho explicaré. Mireu, resulta que en aquesta hi havia... Aquí hi havia una ciutat, una ciutat de cases de marbre, la gent vivia molt bé i molt comodament en aquella època, i llavors hi havia el Déu, el Déu més important, Zeus, que va pensar, vull aprovar aquesta gent, a veure si és bona gent i és marícord, i sap que es compadeix dels vianants que passen per aquí. Vull anar a veure-ho, i llavors va dir el seu fill Hermès, li va dir, mira, anirem a aquesta ciutat a aprovar el cor d'aquesta gent, i veurem si és bona gent o no. Ens vestirem com qualsevol habitant d'allà, i es van vestir també de viatgers, amb robes pobretes, i van baixar d'allà on estaven, de l'Olimp, o la muntanya on vivien tots els deus, i van baixar i van aparèixer la ciutat dels dos, amb un aspecte cansat, i anaven porta per porta, casa per casa, demanant hospedatge, perquè estaven molt cansats, a veure si es podien donar hospedatge per aquella nit. No, no va haver ningú, ningú, cada casa se'ls té de sobre, uns amb bones paraules, els altres amb el gènit, i cridant, fora d'aquí, fora d'aquí, no els volem, i així va ser que ja han sortit de la ciutat, i quan ja sortien de la ciutat, van trobar allà, a prop del camí, una cabaneta, una cabaneta molt pobra, feta de fang, de trons i de branques, i he segut allà a la porta d'aquesta cabaneta dos ballets, dos ballets, i mira, el Zeus va pensar, els demanarem hospedatge amb aquests de parella, de ballets, i els van dir, mireu, podeu donar-nos hospedatge, que som uns viatgers caminants, perquè ets camins molt cansats, molt cansats, fil·lemon, que es deia a ell, diu, es va xacar, i dius, i tant, que sí, mireu, nosaltres som molt pobres, molt pobres, però el que tenim és com si fos vostra, i Vaucis, la seva mulher, també els va dir, si sí, passeu, passeu, Vaucis, ràpidament, se'm anava al foc, batia al foc, i va posar una ulleta, una ulleta, amb les llagums que veien, collit de l'hortet, i en aquesta, d'allà, per fer-los-hi un bon sopar. El fil·lemon va tallar un tros de cançalada que penjava del sostre, i el també la va afegir amb aquella ulleta. Mentre tant, Vaucis va preure una tauleta, una tauleta, amb unes tovalles balletes, peronetes i polides. Va posar-la sobre la taula uns platets amb nous, amb avallanetes, amb formatge que tenien, i també amb una miqueta de mel, un platet amb mel, una mel rosa, d'un rus de belles, que tenien per allà a la soca d'una abra. Tota la tauleta estava preparada d'aquesta manera, mentre l'ullet estava fent les llagums. Però es van sentar a la taula, van menjar, i encara hi havia una nana que voltava per allà, i fil·lemon va dir que amb aquest àcnec també el podem rostir, per aquests foresters que han vingut tan cansats. Sí, sí, van, no, i els seus, i llavors, es va donar compte com era aquella gent, i els va dir, no, ja en tenim prou, ens heu donat menjar, tot el que tenia, us heu quedat sense, inclús fil·lemon els va rentar els peus, perquè descansessin de tot aquest viatge tan llarg que deien que havien fet, i així ens va ser, que es van aixecar de taula, i el seu es va dir, mireu, mireu, hem passat per la ciutat, i aquesta ciutat no ens ha donat un hospedatge, i mireu, el vaig sortir fora a la porta, i diu, el seu es va dir, mireu, mireu, i sabeu, la ciutat havia desaparegut, ja no quedava res de la ciutat, i en comptes de la ciutat hi havia un llac, un llac, aquell llac, d'aigües claríssimes, i ens heu agraït per tot aquest acolliment, els va dir, mireu, aquesta casa es convertirà en un temple, un temple, i vosaltres sereu els guardians d'aquest temple. Dit això, aquella casa es van convertint en un palau, un palau de marbra, i amb unes columnes que rodejaven tot aquest palau. I vosaltres, li va dir a Zeus, vosaltres sereu els guardians per sempre més, i així va ser. Per abans de marxar, en seu els va dir, però ara, vosaltres, m'heu de dir què és el que voleu, per vosaltres, una gràcia per vosaltres dos. Filimón va dir, ah, jo només desitjaria que era la meva esposa, Bautis, i tu, Bautis, què vols? Oh, Zeus, jo també voldria morir al mateix temps que el meu marit, el meu espós, en Filimón. I així va ser, que van viure encara molts temps en Bautis i Filimón, molt temps, allà, molt feliços, com a guardians d'aquest temple. Van marxar, els seus i l'hermes, ells estaven així, feliços i bé, però, mireu, un dia, que es van llevar, van veure com una boira, espesa, estranya, i, oi, en Filimón li va dir, oi, Bautis, què? Què? Què? Què sembles? Què sembles? Un till, i en Bautis li va dir al Filimón, oi, si sembles un roure. Van marxar els braços cap a un, i, mireu, es van estar ventant juntets, que es van transformar aquells braços en branques d'un roure i d'un till, i es van estar ventant juntets, que les branques semblaven que s'abracessin unes amb les altres. I així va ser com en Filimón i Bautis van acabar els seus dies, i aquesta història, aquests grecs, l'explicaven sempre als pares, als fills i als fills, els fills i els fills, i així va ser com han quedat aquesta història fins a nosaltres. Història explicada, història contada, i ja s'ha acabat. I ja s'ha acabat. Ve't aquí una vegada. I ja s'ha acabat. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I ja s'ha acabat. I ja s'ha acabat.