Vet Aquí Que... del 29/4/2021

Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. Sangota i llop de Nadal. Aquest conte és d'en senyor Ramon Fuster, que va néixer ara fa cent anys, el 1916, i és el fundador del cavall fort. Una vegada hi havia un llop, a les muntanyes, tan dolent que tots els pastors indien sangota. Hi agradava unes dents horroroses, que mostrava el carrer de tots els cordis que trobava, i portava sang per tot arreu. La seva pell estava tota seca, enganxada de sang. Terrible. Els pastors estaven assustadíssims, i l'indèiem, el nom, sangota. I una nit de desembre, hi havia uns pastors, vigilant els seus remats. I els pastors es van adormir, i ell, si va tancar aquest llop sangota, es va tancar poc a poc, a poc a poc a la pleta, i passava una cosa molt rara. Hi havia un ventijol, que a ell li portava la olor de llana de les ovelles, però ell li va passar una cosa, no tenia massa galla, no tenia, com si hagués perdut la fa. I va estar aquí, que quan anàvem a matar un cabridet, es va fer una llum blanca, i unes veus dolces cantaven, que infoneien pau i tendresa, amb aquella nit de desembre. Ell, aquest sangota, no va entendre, no va conèixer, que era cans d'Àngels. I aquelles veus anotaven, antenien, que s'estaven mensoi, s'hi tornaven mensoi. I amb gran sorpresa va veure que tots els pastors abandonaven el remat, i li deixaven tot el remat per ell. No entenien. Però ell no li va vindre aquell instint de mossegà, i de menjar que els tenia tot, és per ell. No. Vindran-li una gran curiositat. I van anar seguint una mica lluny, lluny, perquè no el descobriixen. Ui, si ho veien. I elles anaven seguint, seguint els pastors, i anaven de pressa als pastors. Què fan? Veuen vellem. Però no entren a vellem, se desvien cap a la dreta, amb un camí d'una masia mig enronada. I els pastors entren a dins, a dins de l'estable. I el llop, sangota, va donar la volta per darrere del estable, i amb un esquers de teva mirar. I què va veure? Va veure una cosa rara, hi havia un bau, una mula, que s'estaven dins de l'estable, molt tranquil·les. Però si sempre consenten l'olor del llop, els bous, les mules, piquen i se sosten, i estan inquietes. Que estrany, que estrany. Bueno, va mirant, va mirant, i veu que els pastors s'aginollaven davant d'una menjadora, i anaven deixant a terra els seus presents, i parlaven amb un home i una dona. I els bau i la mula estaven cofos, i tenien uns brillants. I jo, des de la sangota, des de l'esquerda que mirava, va veure amb les seues enormes popiles del bau i de la mula, que com un mirall reflexien un nadó. Els pastors marxaven, i jo no sabeu què passar. Doncs que el sangota va entrar, va entrar dins de l'estabilitat. I el bon fuster, el sangota li va fer unes festes, li va passar per l'esquena, i no en tenia, la sangota no en tenia, perquè passar la mà per l'esquena, abans eren dures, seques de sang, i sembla bé que s'havia tornat tot, tot bé, com una llana. I l'Arge Maria el mirava atendrement. I a l'última hora, sangota, posa les potes a la menjadora, i va veure l'infant. I aquest instint que tenia li va canviar totalment, i li va brullar dins les entranyes, amor i fidelitat. Va experimentar una cosa que no en tenia. Va voler fer un model a la lluna, i li va sortir un borrar dolçíssim. I és que sangota ja no era un gos. Va sortir que era un gos llop, i es va dedicar sempre vigilaré al nen que ningú li faci mal. I era, des de llavorins, la bella, rasa, valenta i decidida del gos llop, que va néixer la nit de Nadal. Ves aquí una vegada. Això que us explicaré passava en una vila molt allunyada, l'Orient, a Pèrcia. Era aquell temps en què el temps caminava poc a poc, i sense presses, no com ara que sempre correm. Però era així. Hi havia dos germans, Càssim i a l'Ibaba, que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre, home, que només els va poder deixar una miserable herència a cadascú per anar tirant. Però Càssim era molt espavilat. I de seguida es va buscar una dona rica per casar-se. Si va casar i vivien tranquils, no els faltava res. Canvia a l'Ibaba, va casar-se amb una dona senzilla, molt bona persona, però sense cap herència. I l'herència dels seus pares només els va donar per comprar-se un parell de rucs i una d'estral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia mentre estava fent llenya al bosc, a l'Ibaba es va espantar. Què passa? Va sentir una mena de rumor de caballs que semblava arribar de lluny. Palsa els ulls cap a l'horitzó i va veure un núvol ple de pols que venia cap on ell era i estava treballant, cada vegada més gros, més gros, més gros. Com que a l'Ibaba no tenia pasta de valent, es va decidir enfilar-se dalt d'un arbre per si de cas. I sort que em va tenir, perquè a mesura que el núvol i el soroll s'anaven acostant, l'Ibaba va donar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb molt poca cara de mig. La colla es va acostar, anar acostant, acostant, i justament van anar a parar sota l'abra on s'havia enfilat l'Ibaba. Van descabalcar, van lligar els caballs al tronc, i en acabat van anar a veure una gran rucassa que hi havia allà a tocar, tota coberta de bardisses, i el capità dels lladregots va dir, sésam, obre la porta. I la ruca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. L'Ibaba no es creia el que veia. Aleshores, un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori, i l'Ibaba, des d'enalt de l'abra, els anava comptant. Fins a 40 en va comptar. Quan van ser tots 40 dins, la roca es va tancar un altre cop, i l'Ibaba va continuar enfilat, mig bord de por i tremolant. Al cap d'una estona, el penyal es va trobar a obrir, amb un soroll de garrifós de padregan. Els lladregots van anar sortint amb les bosses buides, i van muntar a cavall per arrancar a córrer a bosc, enllà, a mig d'un núvol de pulseguera, allunyant, allunyant, allunyant. L'Ibaba estava tan espantat que no ho usaven i va deixar de l'abra. Anàvem mirant, mirant, mirant, i el pulsim cada vegada era més lluny. Bé, llavors es va decidir a baixar. Encara li tremolava les cames pel que va veure. Però van anar a córrer a mirar de prop aquella estanya roca màgica que tenia allà davant, que no s'hi havia fixat mai. I mira que em feia de vegades que anava allà fent llenya. Quan es va trencar a anar, va a pensar. Potser també a missa m'obrir la porta si digués la paraula màgica que s'ha sentit. Ho va dir, i mentre ho deia, sobre la roca pel mig, com si fossin dues portes. Es va fer l'Ibaba, endurant-se de les imbècies riqueses que es veien a través de la roca. Ell l'hivernava a entrar a la cova per veure-les més bé, i en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment es va espantar, però de seguida es va tranquil·litzar. Diu si ja s'hi ha de ser com sobre, no cal que me'n vull ni. I va començar a remenar tots els tresors, els sacs que hi havia. Tot ple, tot ple, cada vegada estava més meravellat, més impressionat. Però què és això, però quina meravella, què he trobat? Es va ser anar una altra vegada i va dir i si m'endugués alguna d'aquestes coses. Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres, però ens ajudaria per viure més bé. Vinga, ja li va va, va triar unes quantes d'aquelles meravelles, es va carregar el coll, un sac de monedes d'or, i com que sabia la fórmula màgica, va sortir. Va omplir les sàries dels seus roquets i se'n va anar cap a casa seva. Evidentment, va tapar ben tapat amb llenya, com si vingués de buscar llenya per sempre, i se'n va anar. En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir, vete aquí, dona meva, que se'ns ha acabat els mal de caps. I això com és? A l'Iba va obrir els sacs i li va ensenyar tots els tresors que portava. D'on es treta això? Va demanar a la dona es faraïda. No t'espantis, dona, que no ho hem mal guanyat. I li va explicar a Filparran de tota l'història. Quan va haver acabat, van decidir que havien de comptar un per un tot a les monedes a veure quant tenien. Però comptaven i s'equivocaven. Tu has dit 40, no, he dit 42. No cansem que eren 50, no cansem que eren 52. I van decidir que així no acabarien mai. I en tenien tantes que potser ho havien de mesurar d'una altra manera. I la seva dona diu, escolta'm, a casa del teu germà que tenen una mesura per mesurar el blat. Tenim tantes monedes que ho podrien mesurar com si fos el blat. Molt bé. Va anar a casa del càssim, que vivia al costat, casa per casa, amb enllevar una mesura a la seva cunyada. La dona de càssim es va estrenyar que a casa de la liba va tan pobres que tinguessin alguna cosa per mesurar. I tafanera de mena no va voler saber d'aquest tracte. Sí, me n'haig d'entrar. Així, abans de deixar la mesura, la va ben untar en viar. Amb aquella mesura, la liba va i la seva dona van comptar les seves riqueses. I van veure que tenien 24 mesures d'or. No 24 monedes, no? 24 mesures. Un que ha fet a la feina la dona va tornar la mesura a la seva cunyada, sense donar-se calcul de la mesura i havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix. Quan la dona del càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura, es va quedar agressada. Va córrer trobar el seu marit i li va cridar, mira, càssim, si n'és bebeneit. Resulta que li va vas, es fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat, ell mesura els diners com si fóssim blat. Mentre tu i jo, les que tenim, ens poden omplir ni dues mesures de blat. No fa vergonya desgraciat. Quina mena de riquets tu al seu costat. Tant va rondinar, i va rondinar, i va rondinar, que el càssim al final va s'adir i va acabar dient que investigaria què havia passat. L'endemà el dematí, en càssim es va presentar a casa de li babà, i va començar a borxar-lo. Quina cara de salut que fas, es nota que totes et ponen, però li babà dissimulant va contestar i ara càssim, ja saps com anem d'ajustos, que tampoc és riure de nosaltres. Au, vinga, germenet, no et facis el distret, que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi jo no m'ho pots dir, que no tens res. Amb mi em pots dir la veritat que sóc de casa. Li babà sentint-se atrapat, ho va comptar tot el seu germà. I on cau aquesta cosa meravellosa, va preguntar càssim al final. Li babà que coneixia el seu germà, va dir, val més que no ho sàpigues, càssim, em fa por que no et faci alguna desgràcia i els lladres tritroven. Au, deixa't de romansos, on és la cova? Li babà, que era bo com molt, patou, va que m'ha explicat Lleu queia. A càssim li va faltar temps per anar-se ni amb totes les mules que tenia. En arribar davant de la cova, càssim va pronunciar les paraules màgiques i les roques va obrir. Corrents van entrar-hi com un esbujerrat, sense ni adonar-se que la part de la porta es tornava a tancar. Davant d'aquella meravella d'ordre, plata, de pedres precioses, càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre. Tot li feia peces, ho hauríem portat tot. Finalment va dir, avui me'n duré el que pugui i demà tornaré a venir. Així va carregar tant sacs com va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada, que li ha tornat a dir la fórmula màgica. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, càssim havia oblidat al tot les paraules correctes. Va dir, blat, obre la porta. I la porta com si res. Ordi, obre la porta. I la porta com si sentís ploure. Arrosse, obre la porta. I la porta, tancada, com una paret. Ai, el càssim com va veure allà atrapat i que no podria sortir. I com més nerviós es posava, més noms anava dient i com que no recordava la fórmula màgica, no podia sortir. En càssim es va donar compte del perill que corria i va arrencar plorar de pànic. Vinga plorar, vinga plorar. Si es troben els lladres estic perdut. Em mataran. Pobre de mi. Què podria fer? I vinga plorar. Però va haver de durar-se i reflexionar. Com que la fórmula no sortia, es va determinar esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obris. Es va amagar ben amagat i diuen, quan obri, passaré corrents. El cap d'una llarga estona, llarga estona, que el càssim se li va fer aterna, va sentir soroll a fora. Els bandolers tornaven a la copa. Càssim es va preparar i així tan bon punt es va obrir la porta, la roca, va sortir esperitat com un coet. Al principi va poder esquivar els 100 primers lladregots, però darrere n'hi havia 33 més, farotges com salvatgines i el van caçar com si fos un orsellet. Ah, així ets tu el que en robaves, oi? Va dir el capità dels lladres. Doncs te'n penediràs i d'un sol cop va agafar l'espasa a continuació va agafar el cos de càssim i el va penjar a l'entrada de la copa per la part de dins de manera que si algú es tornava a ficar a l'obrir el trobaria penjat i s'espantaria i fugiria correts. Un cop fet a la feina se'n van tornar una altra vegada a bosca allà amb el cos d'en càssim penjat a la porta per la banda de dins i s'ho van endur també les mules del càssim s'ho van endur tot. Mentre estàvem anant passant el temps i la dona del càssim estava preocupada perquè el seu marit no tornava. Es va fer fosc, passava a l'estona i no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda i llavors inquietada va anar-ho a dir a l'Ibaba. El pobre l'Ibaba de seguida va pensar en una desgràcia i sense rumiar-s'ho ni gens ni mica va marxar amb els seus roquets cap a la copa. En arribari el sol ja s'havia pos del tot i ara quasi bé fos però quedava una mica de claror del cap vespre. Va dir la fórmula màgica i evidentment la roca es va obrir. El cos del càssim penjaves garrifosament davant dels ulls de l'Ibaba. El pobre l'hi casi bé cau per terra desmaiat però va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però abans de carregar-lo el símptom dels rucs va pensar aprofitaré per agafar alguna cosa més que no sé si podré tornar mai més. Va omplir les sàries una altra vegada de monedes d'or i pedres precioses va tapar-ho en llenya i amb una de les sàries hi va penjar el cos del càssim. Se'n va anar cap al poble i com que era negre nit hi va poder arribar a casa ben amagat. La dona del càssim en veure el cos del seu home es va desfer en plors. El ibaba no sabia què fer per consolar-la i al final li va dir mira, ara ja no hi ha res a fer més val que mirem de sortir-nos en tant bé com puguem i si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts a la mateixa casa. La pobra Vídua va venir si bé com que ara va demanar i què farem del cos del càssim. Tu no t'amoïnis d'això se'n encarregarà la teva esclava marxana que és llesta com una mostela. De manera que van cridar a la marxana li van explicar el que passava i li van encarregar a casa aquesta feina a veure què podien fer amb el cos del càssim. La noia que de veritat era molt viva, molt espavilada setmana corrents a la farmàcia i li van dir que el càssim s'ha posat molt malalt. Doneu-me algunes herbes, algunes medicines per curar-lo. El farmacèdic es va veure pobra, home, què ha passat? No ho sabem. De cop i volta s'ha trobat molt malament. Li va donar remei, va tornar cap a casa, va deixar passar a la nit i l'endemà el de matí corrents, que s'ha posat pitjor de moment semblava que les herbes li anaven bé, però està molt greu, està molt greu, està més forta. Tot a la vida ja sabia que el pobre càssim estava molt malalt, molt malalt i se'n sorprenien perquè abans d'ahir estava perfecte. Però a vegades això passa. L'endemà següent la marxana va fer córrer la notícia que en càssim pobre càssim havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia tot el poble es va pensar que en càssim havia mort de malaltia tranquil·lament al seu llit. Ningú va sospitar i va estar assassinat. I així doncs l'endemà el van enterrar a miss de tota la tristesa del poble i els pols de la seva dona i tots consolants els uns als altres. Un cop ben enterrat el càssim a la casa de l'Ibaba i la del seu difunt germà s'havia convertit en una sola casa. Vivien plegats i vivien bé. Va passar el temps anaven fent la seva vida tots tranquils, però va passar una altra cosa. Mentrestant els lladres pel seu cantor s'havien adonat de la desaparició del cos del càssim. I el capitava dir, jo haig de saber què ha passat. Qui s'ha emportat el cos? Qui enroba les nostres coses? I es va disfressar tant bé com va poder d'un marxant que anava pels pobles venent en els mercats. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta. Volia investigar que li diguessin la gent als mercats i ja ho sabeu, que els mercats s'explica tot. I també volia saber si hi havia algun veí que sobtadament havia mort i que abans estava bé. Això ho s'havia aviat. Se'n va anar al mercat, va començar a parlar amb la gent, que em vendreu figues, que em vendreu uns plats, que em vendreu i anava preguntant, preguntant, preguntant i sabeu què? El migdia ja ho sabia tot. Sabia que s'havia mort el càssim, sabia que a l'Ibaba s'havia fet molt ric, molt bé, doncs ja tinc tot el que necessito. Se'n va anar a la cova on l'esperaven els altres 39 i va començar a romiar un pla de venjança. Van romiar tot, romiar el que podem fer, pensem bé, una estona romiant, i ja està, ja tenim la idea, van dir. No us la diré, ja la veureu? Al cap d'una setmana justa ja ho tenien tot a punt. Un dia, a l'hora del cap vespre, va arribar a la vila un marxant amb 20 mules carregades, cadascuna, amb dos barris d'oli. El marxant va anar a treballar en el poble fins que va ser davant la casa de l'Ibaba. Allí es va aturar i va trucar. Que hi ha l'amor que puc parlar amb ell. A l'Ibaba va sortir. Oh, senyor, seríeu tan amables de donar-me hostalatge per aquesta nit. Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré, no us desturberé gaire. A l'Ibaba, que recordeu que us he dit que era molt bona persona, li va donar hostalatge, on molt de gust. Van baixar els 40 barris al celler. A les 20 mules a l'estable que descanséssim, i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa a sopar, el marxant va dir que volia acabar de arreglar els barris i es va quedar sol al celler. Aleshores, va tostar un barril, va picar fort i em va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barris els amagaven un lladre amb un ganivet a la mà. És a dir, tots mengen junts, i el cap de la cuina va fer un suport a l'Oli. Ja és hora de preguntar a lladre. No, encara no. Va explicar el capità. Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us adormiu. El capità va pujar dalt a sopar. Mentre és a la cuina, marxant estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni un agot a l'Oli. Ai, sort, eh? Sort que vull tenir-m'oli. Em vaig a buscar una mica. Total, ningú s'ha d'entendre. Va baixar el celler, agafa una mica de l'Oli del marxant per acabar del sopar. Ara bé, en sentís un oll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els havia avisat. I el primer lladre va demanar des de dins del barril. Ja és hora. Marxant es va quedar glaçada. Però, com que era xerida, va arribar el barril per a l'Oli, va marxar el barril de seguida, i va competir el que passava. Va contestar dos amb veu baixa, no, no, encara no, i va passar per tots els barris. No, no, encara no. Va anar fustigant barril per barril i tots li donava la mateixa resposta. Quan va arribar el barril per a l'Oli se'l va endur tot rodolant. Un cop a la cuina, va macar el barril, va acabar el sopar amb la grossa caldera amb l'Oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'Oli va ser bullint, va tornar a baixar el cell amb la caldera, i va anar-la buidant una mica per sobre de cada barril, de manera que els lladregots desprevinguts, anaven quedant rustits una a una. Tots 39. En acabat, marxant es va amagar per veure què faria el capità. S'havia acabat el sopar, tothom era dormir, i el capità es va xacar poc a poc a poc a poc, i va baixar a veure els barris. Va anar barril per barril, anava picant a sobre, però veient que no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit i els va destapar. I llavors els va trobar tots 39 cuits com un ou ferrat. Desesperat, va fugir corrents, corrents d'aquella casa amb la ida. Marxant, va sortir del seu home a Gatall, i se'n va anar adormit, tot a tranquil·la. L'Andemau ho va explicar tot a l'Ibaba, que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir la marxana de versades. Aquell dia, van fer una festa grossa. Però, el capital dels lladres encara era viu, i no estava gens disposat a oblidar els fets de l'Ibaba. De manera que, al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, ja no se'n recordaven de res, tothom havia començat a fer vida normal, va tornar a la vila. S'havia feïtat la barba i el bigoti, i ja no se'n semblava gens al marxant d'oli. Aquesta vegada, el capital va fer servir un altre esdetrege. Va venir carregat de tresors de la cova, va comprar una gran casa a la vila, i s'hi va quedar a viure com un gran celló. Amb el temps, el murri va anar guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells. A cap de pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor, tothom tret de l'Ibaba. Fins que també a l'Ibaba es va creure en l'obligació de ser cortès i hospitalària amb el nou veí, i un dia el va convidar a sopar. Es van asseure a la taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar, a l'entrada amb el menjar marxant, va reconèixer immediatament la mirada del capital als llares. I se'n va esgarrifar. Fins i tot va semblar veure-li el pom del punyal que sortia entre la roba del convidat. Però ella, com si no hagués vist res, va continuar servir el sopar. A l'hora de les postres, però es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa. I va entrar al menjador disposat a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre. Estic hagut una bona idea, que va anar marxant, la va felicitar a l'Ibaba. Li va semblar que era la millor manera de fer content el convidat. I la noia va començar a dansar, vinga, dansa, girava per sobre d'ella, girava per sobre de la sala. Ara s'acostava a l'Ibaba i li feia una volta, ara s'acostava al capital i una altra volta, tot, tot, a l'estona, dansant, dansant, dansant. Una de les vegades li volia fer una festa. Però la ballarina duia un ganivet sota la roba, i per comptes d'una festa, li va aclamfonsar el ganivet al coll, que es feia desgraciada a cridar a l'Ibaba. Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandolet. Quan l'Ibaba es va donar del perill que havia corregut, es va adreçar a la marxana i li va dir, marxana, ha salvat dos cops a aquesta casa, sense tu no serien per res. Doncs que ens siguis tan mestressa com jo mateix. I a partir d'aquell dia marxana va ser una mestressa de la casa com el mateix a l'Ibaba. I van viure molt feliços, i van menjar niços, i la gent del poble encara se'n recorda de la història de l'Ibaba i els 40 lladres. El gai va fer quik-quik-quik, i el conte ja està dit. El gai va fer cac-cac-cac i el conte va fer cac-cac-cac i el conte ja està dit. Iets, ésig de Gota 잖아.