Vet Aquí Que... del 13/5/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Els bons amics, aquesta nit ha nevat tota la nit i fa un fred. Un fred està tot glaçat per fora. El conillet que està dins de casa seva, el conillet té molta gana, però no pot sortir, no pot sortir, perquè està tot nevat. Obre la porta i fa un fred que fa que farí. No sap què fer, però mira, com té tanta gana, surt a buscar menjar. Surt, per sobre de l'aniu, va remenant per allà, a veure què troba per menjar. Finalment troba dues pastanagues grosses, precioses. Oh, que bé, ja tinc menjar. Agafa una pastanaga i rac, rac, rac, rac, rac, rac, es menja la pastanaga. Aquesta pastanaga tan grossa, quan acaba de menjar la pastanaga, dius, tinc la panxa plena, ja estic tip. Doncs mira, què farem aquesta pastanaga? Mira, saps què? Penso que el meu amic, el caballet, el caballet deu estar tan bé dins de casa, mort de fred i mort de gana, aniré a portar-li aquesta pastanaga. I el conillet, caminant, caminant, caminant, de pressa, de pressa, arriba a casa del caballet. I el caballet, i truca la porta, pom, pom, pom, pom, pom. Però no hi ha ningú, el caballet no hi és. Doncs mira, saps què? Li deixaré aquesta pastanaga aquí a la porta. I quan arribi, la veurà i podrà menjar. Doncs sí, així ens ho va fer. I el conillet se'n va anar de pressa, de pressa, de pressa, cap a casa seva. El caballet, el caballet brú, el caballet brú també havia sortit, perquè tenia gana. Però estava tan fred, perquè hi estava tot tan gelat, tan gelat, que no trobava res. Vinc a remenar per la niu, per sota la niu, i finalment, sabeu què va trobar? Va trobar un nap murat, gros, preciós. Oh, que contents que m'està. Oh, que bé, aquest nap és el que més li agradava. Va agafar el nap, i el caballet brú, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam. Va esmenjar aquest nap tan gros. Oh, que bé, tinc la panxa plena, ja estic tip. I toc, toc, toc, toc, toc, toc, se'n torna cap a casa seva. Quan arriba a casa seva, allà a la porta, veu una pastanaga. Veu la pastanaga. Diu, oh, una pastanaga. Qui m'haurà deixat aquesta pastanaga? Ai, pensant, pensant, ah, ja m'ho penso. Segur, segur, que me l'ha deixada el meu amic, el conillet gris. Ai, que gentil, aquest conillet, que bo. Va agafar el doro jo per pensar, però jo tinc la panxa plena, ja m'he menjat el nap. Doncs saps què faré? Pensant, pensant, diu, mira, el meu amic, el bé, el bé grassonet, i amb la llana rissadeta, aquest deu estar a casa seva també. I deu tenir molta gana. Amb aquest fred, no deu usar a sortir. Doncs mira, saps què? Li portaré aquesta pastanaga. I toc, toc, toc, toc, toc, toc, se'n va cap a la casa del bé. Del bé grassonet, amb la llaneta rissadeta. I tu que la porta, pom, pom, pom, pom, pom, pom. I res, no contesta ningú. Ai, el meu amic haurà sortit també a buscar menjar. Però mira, com jo ja n'estic tip, li deixaré aquí a la porta aquesta pastanaga tan preciosa, tan grossa. Ja veuràs què content es posarà quan arribi i la vegi. I sí, sí, el caballet se'n torna cap a casa seva, toc, toc, toc, toc, toc. Sí, sí, el bé grassonet de la llaneta rissadeta ha anat a sortir de casa seva també a buscar menjar. I remenant, remenant per la neu, he enterrada sota la neu, va trobar, va trobar una col. Verda, grossa. Ai, que content es va posar al veure aquesta col. Va agafar la col i folleta, folleta, es va menjar tota la col. El bé grassonet amb la llaneta rissadeta ja tenia, ja estava tip, tenia la panxa plena i content. I tic, tic, tic, tic, tic, se'n va anar cap a casa seva ja tipet. Llavors, quan arriba, què va veure a la porta d'aquesta seva? Va veure aquella pastanaga tan grossa. I va dir, oi, una pastanaga. Però jo ja no tinc gana, perquè tinc la panxa plena. Qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, va dir, ah, he vist les pitjades del meu amic, el caballet, el caballet brú. Segur que me l'ha deixat de ell. Ai, que gentil, aquest caballet. Llavors va dir, però jo ja no tinc gana, saps què? L'hi portaré amb el meu amic, amb el meu amic, el cabirol. El cabirol, segur que deu estar amb agadetes de casa, mort de fred i mort de gana. I sí, sí, tico, tico, tico, el bé grassonet amb la llaneta rissadeta se'n va cap a la casa del cabirol. El cabirol va arribar allà, el cabirol no hi era. També va trucar a la porta, va pom, pom, pom, a la porta de la caseta. No va contestar ningú i va pensar, doncs mira, quan arribi trobarà aquesta pastanaga a la porta de casa seva. I va deixar, i tico, tico, tico, se'n va tornar cap a casa seva el bé grassonet de la gana rissadeta. I sí, sí, el cabirol havia sortit, havia sortit, saltant per aquell boix, i, mireu, també tenia gana. I va trobar, finalment, unes herbetes, totes gebradetes i uns brotets de pit. I va menjar i amb la panxa planeta se'n va anar cap a casa seva. Quan va arribar a casa seva, a la porta de casa, va trobar aquella pastanaga tan preciosa. I va dir, potser jo ja no tinc gana. Tinc la panxa plena. Ai, qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, ah, mira, he vist un floquet, un floquet de llana per aquí. Segur que el meu amic, el meu amic, el bé grassonet de la llaneta rissadeta, m'ha deixat aquesta pastanaga. Oi, que gentil, aquest bé, més molt amic meu, que gentil. Però jo ja no tinc gana, què faré, què faré? Doncs mira, saps què? Aquesta pastanaga li portaré, li portaré... Mira, el meu amic, el conillet gris. I sí, sí, saltant per allà, va arribar a casa del conillet gris. Va obrir la porta, va trobar el conillet gris, el seu llitet, que estava allà al llitet dormint. Li va deixar la pastanaga allà al bord del llit, i li va, i va, i li diu, mira, com jo no tenia gana, t'he portat aquesta pastanaga. Ai, el conillet, oi, que gentil. Però jo ja estic tip, que jo ja he menjat una pastanaga, i veig aquí que aquella pastanaga va passar. El conillet la va dur amb el caballet. El caballet va passar al ve, el ve al cabirol, i el cabirol va tornar un altre cop al conillet. Ve't aquí els bons amics. Ai, els bons amics, els bons amics. Ai, apopeia, això és una not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker von Brut. Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beiß mich kein... Steh ich der Hunger flot. Ve't aquí que una vegada hi havia un pagès que tenia un camp de blot. Aquest pagès era molt repa. A bar no deixaven anar mai ni cinc cèntims, ni parell ni pels altres. S'havia fet gran, i cada any havia d'allugar algú perquè ni seguís al cap. I quina creu haver de pagar per poder tenir el seu propi plat? Pagar el segador... Perdó, pagar el segador era com si li arranquessin un caixal. No fa gaire. El poble un xicot força, li ve implantat. Li deien en Quimarro. Es va oferir el pagès per segar-li el blat i el molt gaire repa de pagès. Després de mirar-se el bé, li va oferir... Què us diré jo? Li va oferir quatre quartos mal contats per tot un dia de jornal. Era un escany a pobres. En Quimarro es va venir el preu, sense regatejar ni sumicar. Abans de donar el tracte per fet, el pagès li va repetir tot el que havia de fer. Mira, segal, el camp ha de quedar segat en un jornal, tot. Recorda-ho bé, de dalt a baix, d'un costat a l'altre, racons i tot. Pensa que jo a la teva edat no hauria fet dos de camps amb el mateix temps. Ah, faci sol, plogui o no em pega. No em vinguis amb excuses. Aquell dia, vine a trenc d'alba a buscar la dalla. I així es veuré si vas ben despert. I en Quimarro mirava, escoltava i no deia res. El dia estimulat, el dia estimulat, en Quimarro es presentava la feina. El pagès li va entregar la dalla i un topi de sopes de pa per passar tot el dia. Podeu comptar que les sopes d'haurien ser poc volides, espeses, i fins i tot podien negar, inedava algun grumoll. El cegador amb el topi i la dalla a l'espatlla, xinoxano, se'n va anar cap a la feina. Quan va arribar el lloc, en Quimarro va mirar el camp que s'havia de cegar. Però hi havia una obra esplèndid. Si acostar amb el peu, vas campar un parell de pedres cantallugues, i se segueix comodament, recolzant l'esquena al tronc. Va deixar el topi una mica enllà, a mi de braç. El sol es començava a veure entre els cims de l'horitzó. Hora de esmorzar, i ell que allarga el braç, mentre diu, sopes de pa per endavant, la resta no ve d'un pam. I va fer uns quants xarups de sopes i tornar a geure. I va d'allà, i mentre li acabava de venir la son, va i diu entre dents, que hi menja sopes, se les pensa totes. Sota l'ombra feia de molt bona està, i es va adormir. I el sol es va anar enfilant, enfilant. I quan va arribar el cap de munt del cel, va a la hora de dinar. I ell que allarga el braç, mentre diu sopes de pa per endavant, la resta no ve d'un pam. Uns quants xarups de sopes i potser algun grumoll. I després va dir, qui menja sopes se les pensa totes. I esclar, amb aquella panxa tan plena de sopes, i aquella hora del dia tocava migdiada. I vinga a descansar, i vinga a descansar. I va arribar l'hora de berenar, i sopes de pa per endavant, i la resta no ve d'un pam. I qui menja sopes se les pensa totes. I una estona més de repòs. I entre vacaina i vacaina, grups de sopes i xarups, va anar passant el dia. I el cap sense segar. Abans de l'aposta del sol, en qui marl, s'aixeca, s'estira, i com aquell qui no fa res, busca per aquí i busca per allà, fins que troba un enmunyor d'escarbats pilotaires. Els agafa, i amb pilotes i tot, els posa dins el sopí. Asegura la tapa, lliganti el mocador, com si fes un farcel. I té un xano cap a casa del pagès que l'esperava a la porta. Com ha anat la segada? I el blat? El blat va dir en qui marro. No pot estar millor del que està. Avui ha sigut un molt bon dia. Per cert, va afegir, amb el vostre permís, el topí us el tornaré demà. Perquè és que he trobat quatre velles, les faré entre l'arna, i si tot va bé, l'any vinent tindré meu. Segador, segador, basarrat, aquestes velles són meves. Va dir el garrepa. Ben meves! Les has trobat amb un camp que és meu. I mentre treballaves per mi, les velles em pertanyen. I en qui marro, que li diu que no, que ell les ha trobat. I el pagès, que diu que sí, i que sí, i que no. I que si són meves i que no són teves. I que si són teves i que no són meves. I mireu, com més cridava, més se'l tenien. I la gent que el sentia, sortien al carrer per no perdre l'espectacle. Doncs anem molt jutjat. Va dir en qui marro, em veu segura. Anem i va dir el pagès. I cap al jutjat falta gent. Amb tota la curriua de gent del poble al darrere, se'n van anar cap al jutjat. I a la sala, silenci absolut, que surt el jutge. I agopar-lo i no m'hi negue. Va dir el jutge. Segador, si estrovant les avelles en terra d'aquest home i mentre treballaves pel seu compte, encara que siguis tu qui les has trobat, les avelles són d'ell. I tu, pagès, a més del jornal, també li has de pagar la feina de caçar les avelles. I va afegir a cadascú el que és seu. I ara, cap a casa, falta gent. No és just, deia en qui marro. Sóc jo qui les has trobat i que he tingut la feina de posar-les dins el topi. Si no fos per mi, les avelles encara estarien al camp. Això és de mala justícia i no és de bona llei. No és just. I encara d'enfadat, de mala gana, allargar el topi al pagès, que l'agafam un somriure d'orella-orella. En qui marro, continuava rondinant. I entra dins, assenyalant el pagès que ja marxava, a afegir. Tant de voles avelles es converteixen en escarbats piroters. I el blat es torni com era, sense ni un brí de sagat. Acabat el discurs, el vell pagès, se'n va anar per un cantor amb el topi. Ben agafat. Arribat a casa, aquell garrer pescanya pobres, amb actitud de guanyador, satisfit de com li anaven de bé les coses, va fer perquè sortessin les avelles. Va destapar el topi i les avelles no sortien. I no sortien. I no sortien. I va mirar. I va tornar a mirar. I no podia creure que veien els seus ulls. Quina espant, aquella escarabatada. I quina pudor! Les galtes s'hi van posar vermelles i després blaves. Els ulls oberts sense saber ben bé el que veien. La maledicció dels cagadors s'havia complert. Escarbats piroters. Estava a punt del cobriment. Se sentia el cor a les orelles. Es va seure. De mica en mica semblava que recuperava la respiració. Però cap d'una estona, va notar un rau rau, un rum rum, un nos escanyat el peidor, un pes al ventre. Les orelles li cremaven, la boca se li va tornar a secar. Ni tan sols gosava pensar el que ja tenia al cap. El blat! I ja havia pagat la feina. Era fosc. Va sortir corrents, amb pentes i rodolons. Va correcar pel camp. I en arribava a trobar el seu camp, amomblat rós, torrat, dret. Com si cap fulla de fals l'hagués tocat. I en Quimarro ja feia estona que anava de tornada. I, compta comptat, ja s'ha acabat. Que tot això no és mentida, és ben veritat. Bé, aquí una vegada. Perseu, la gent de mítica greca. Una vegada hi havia una reina, Cassiopea, que era molt orgullosa, presumida i creguda. Creia que era la dona més bonica del món. I tot el dia es mirava al mirall. El seu perit, el rei es deia Safeu, també estava molt orgullós d'ella. Tenien una filla molt bonica, l'Andròmera. La reina Cassiopea preguntava cada dia al mirall qui era la més bonica del món. I aquest sempre li responia. Tu, Cassiopea, ets la més bonica. Però un dia li diré que més bonica que ella eren les princeses del mar. En Farada s'ha envenat disfressada a la Palau del Mar. I en veure-les es va dir, si porten cua de peix i escates, no poden ser les més boniques. I quan va arribar el seu país, va escampar per atarreu que les princeses del mar eren llexes amorits. Al cap d'un temps, el mirall li digués que més bonica que ella era Juno, la deesa del cel i l'aire. En rabiat, en sentiu, va tornar-se a disfressar i anar al Palau del Cel. Allà va trobar que Juno era molt vella. I en tornar va anar dient a tothom que era lleixa i vella com un pecat. Juno i les princeses del mar es van queixar el rei del mar Poseidó. Aquest monofès va castigar. El rei que se'ho peia i se'l feu, enviant unes tempestes que inundaran tot el seu país. I un drac farotge que es menja tot el bestiar del rei. Se'l feu horroritzat, consultar un oracle per saber què havia de fer per acabar amb aquelles desgràcies. L'oracle li digués que havia de donar la seva filla Andròmeda al drac perquè se la menjés. Portaran la pobra d'onzella a mig del mar i la lligaran a una roca perquè no s'escapés. I així el monstre marí se la menjés. Els plors d'Andròmeda van ser escoltats per un jover oi, per Ceu, el qual galopant pel cel amb el seu cavall alat a pagàs i duent una espasa i el cap de la madussa, que tenia el poder de que qui se'l mirava quedava convertit en pedra. Amb vestir el drac, amb l'espasa, ment allò ensenyava el terrible cap. Amb una estocada, la travessada cap a cap, enrullulant-se el mar amb la sang de la bèstia. Per Ceu desligar Andròmeda i agafar-la amb braços la duguet els seus pares. En premi, els reis concediren a Per Ceu la mà de la princesa i es casaran molt enamorats. Però un cop casats, fineu el rei de Tir, que era un antic promès d'Andròmeda, en rabiat va declarar la guerra a Per Ceu. Aquest va dir a Ceu, perquè si tant estimava fineu Andròmeda no la va salvar del drac. Ceu digui, és que li tenia molta por. Doncs a mi no em va fer gens, va dir Per Ceu. I es va enfontar en fineu. A llavors li va ensenyar el cap de la madussa i aquell va quedar patrificat per sempre més. I Per Ceu i Andròmeda pogueren viure feliços i en pau. El rei del mar encara estava enfadat amb Casio Péa. I li va dir, perquè mai més no tornis a envejar ningú, et convertirem en instal·lació. I la va enviar al cel perquè s'hi quedés per sempre més. Casio Péa, plorant, va demanar que almenys li deixés quedar el mirall. I posar-hi d'ova a dir, d'acord. I convertir el mirall en una altra estrella. Si mireu al cel de nit, veureu brillar que Casio Péa ha segut el seu torn mirant-se eternament el seu mirall. També veureu Andròmeda per Ceu i s'adéu. Vete aquí una vegada. I catacric catacrac el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. Crec que el vent té fereda i no millorec el sang. 98.1