Vet Aquí Que... del 20/5/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. Els bons amics, aquesta nit ha nevat tota la nit i fa un fred. Un fred està tot glaçat per fora. El conillet que està dins de casa seva, el conillet té molta gana, però no pot sortir, no pot sortir perquè està tot nevat. Per la porta hi fa un fred que fa que faré, no sap què fer, però mira, com té tanta gana surt a buscar menjar. Surt per sobre de la neu va remenant per allà a veure què troba per menjar. Finalment troba dues pastanagues grosses, precioses. Oh, que bé, ja tinc menjar. Agafa una pastanaga i rack, rack, rack, rack, rack. Es menja la pastanaga, aquesta pastanaga tan grossa, quan acaba de menjar la pastanaga diu-hi. Tinc la panxa plena i estic tip. Doncs mira, què farem aquesta pastanaga? Mira, saps què? Penso que el meu amic, el caballet, el caballet, deu estar tan bé dins de casa, mort de fred i mort de gana, veniré a portar-li aquesta pastanaga. I el conillet, tan, tan, tan, caminant, caminant, de pressa, de pressa, arriba a casa del caballet. I el caballet truca la porta, pom, pom, pom, pom. Però no hi ha ningú, el caballet no hi és. Doncs mira, saps què? Li deixaré aquesta pastanaga aquí a la porta i quan arribi la veurà i podrà menjar. Doncs sí, així ens ho va fer. I el conillet se'n va anar de pressa, de pressa, de pressa, cap a casa seva. El caballet, el caballet brú, el caballet brú també havia sortit, perquè tenia gana, però estava tan fred, perquè hi estava tot tan gelat, tan gelat que no trobava res. Vinc a remenar per la neu, per sota la neu, i, finalment, sabeu què va trobar? Va trobar un nap murat, gros, preciós. Oh, que contents que m'està. Oh, que bé, aquest nap és el que més li agradava. Va agafar el nap i el caballet brú, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam. Va, i es menja aquest, aquest, aquest nap tan gros. Oh, que bé, tinc la penja plena, ja estic tip. I toc, toc, toc, toc, toc, toc, se'n torna cap a casa seva. Quan arriba a casa seva, allà a la porta, veu una pastanaga. Veu la pastanaga. Diu, oh, una pastanaga, qui m'haurà deixat aquesta pastanaga? Ah, i pensant, pensant, ah, ja m'ho penso. Segur, segur, que me l'ha deixada el meu amic, el conillet gris. Oi, que gentil, aquest conillet, que bo. Va agafar el norolló per pensar, però jo tinc la penja plena, ja m'he menjat el nap. Doncs saps què faré? Pensant, pensant, diu, mira, el meu amic, el bé, el bé grassonet, i amb la llana rissadeta, aquest deu estar a casa seva també. I deu tenir molta gana, amb aquest fred, no deu usar a sortir. Doncs mira, saps què? Li portaré aquesta pastanaga. I toc, toc, toc, toc, toc, se'n va cap a la casa del bé. Del bé grassonet, amb la llaneta rissadeta. I tu, que la porta. Pom, pom, pom, pom. I res, no contesta ningú. Oi, el meu amic, haurà sortit també a buscar menjar. Però mira, com jo ja n'estic tip, li deixaré aquí a la porta aquesta pastanaga, tan preciosa, tan grossa. Ja veuràs què content es posarà quan arribi i la vegi. I sí, sí, el caballet se'n torna cap a casa seva, toc, toc, toc, toc, toc. I sí, sí, el bé grassonet de la llaneta rissadeta ha anat a sortir de casa seva també a buscar menjar. I remenant, remenant per la neu, i allà enterrada sota la neu, va trobar, va trobar una col. Verda, grossa. Oi, que content es va posar al veure aquesta col. Va agafar la col i folleta, folleta, es va menjar tota la col. El bé grassonet amb la llaneta rissadeta, ja tenia, ja estava tip, tenia la panxa plena. I content, i tic, tic, tic, tic, tic, se'n va anar cap a casa seva ja tipet. Llavors, quan arriba, què va veure a la porta d'aquesta seva? Va veure aquella pastanaga tan grossa. I va dir, oi, una pastanaga. Però jo ja no tinc gana, perquè tinc la panxa plena. Qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, va dir, ah, he vist les pitjades del meu amic, el caballet, el caballet brú. Segur que me l'ha deixat de ell. Ai, que gentil, aquest caballet. Llavors va dir, però jo ja no tinc gana, saps què? L'hi portaré amb el meu amic, amb el meu amic, el cabirol. El cabirol que segur que deu estar una vegada dins de casa, mort de fred i mort de gana. I sí, sí, tico, tico, tico. El bé, gressonet, amb el llanet arricedeta, se'n va cap a la casa del cabirol. El cabirol va arribar allà, el cabirol no hi era. També va trucar a la porta, va pom, pom, pom, a la porta de la caseta. No va contestar ningú. I va pensar, doncs mira, quan arribi, trobarà aquesta pastanaga a la porta de casa seva. I va baixar, i tico, tico, tico. Se'n van tornar cap a casa seva el bé, gressonet, de la gana arricedeta. I sí, sí, el caballol havia sortit, havia sortit, saltant per aquells bosc. I, mireu, també tenia gana. I va trobar, finalment, unes herbetes, totes gebradetes i uns brotets de pie. I va menjar, i amb la panxa planeta, se'n va anar cap a casa seva. Quan va arribar a casa seva, a la porta de casa, va trobar aquella pastanaga tan preciosa, i va dir, potser jo ja no tinc gana. Tinc la panxa plena. Ai, qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, ah, mira, he vist un floquet, un floquet de llana per aquí. Segur que el meu amic, el meu amic, el bé gressonet, de la llaneta arricedeta, m'ha deixat aquesta pastanaga. Ai, que gentil, aquest bé, aquest més molt amic meu, que gentil. Però jo ja no tinc gana. Què faré, què faré? Doncs mira, saps què? Aquesta pastanaga li portaré, li portaré... Mira, el meu amic, el conillet gris. I sí, sí, saltant per allà, va arribar a casa del conillet gris. Va obrir la porta, va trobar el conillet gris, el seu llitet, que estava al llitet dormint, li va deixar la pastanaga allà bord del llit, i li va, i va, i li diu, mira, com jo no tenia gana, t'he portat aquesta pastanaga. Ai, el conillet, oi, que gentil. Però jo ja estic tip, que jo ja he menjat una pastanaga, i veig aquí, que aquella pastanaga va passar del conillet, la badú, amb el caballet. El caballet va passar a passar el bé, el bé el cabirol, i el cabirol va tornar un altre cop el conillet. Met aquí els bons amics. Ai, els bons amics, els bons amics. Ai, el papallet, això és una notte. Si em donés una treia al sucre de brot, vaig vendre el meu metl, i em poso a l'aigua. No em porto a la pedra, no em porto a la pedra, no em porto a la pedra, no em porto a la pedra. ¡Vaslo! Vete aquí una vegada i hi havia un pagès que tenia un camp de blot. Aquest pagès era molt reba. A bar no deixaven anar mai ni 5 càntims, ni per ell ni pels altres. s'havia fet gran, i cada any havia d'allugar algú perquè li seguís el cap. I qui no creu haver de pagar per poder tenir el seu propi plat? Pagar el cagador... Perdó, pagar el cagador era com si li arranquessin un queixal. No fa gaire. Va arribar el poble amb xicot forçal i ben plantat. Li deien en Quimarro. Es va oferir el pagès per cagar-li el blat i el molt garrepa de pagès. Després de mirar-se el bé, li va oferir, que us diré jo, li va oferir quatre quartos mal contats per tot un dia de jornal. Era un escany a pobres. En Quimarro es va venir el preu, sense regatejar ni sumicar. Abans de donar el tracte per fet, el pagès li va repetir tot el que havia de fer. Mira, cagau. El camp ha de quedar cagat en un jornal. Tot. Recorda-ho bé, de dalt a baix, d'un costat a l'altre, racons i tot. Pensa que jo a la teva edat no hauria fet dos de camps amb el mateix temps. Ah! Fa si sol plogui o no em pega. No em vinguis amb excuses. Aquell dia vine a trenc d'alba a buscar la dalla i així es veuré si vas ben despert. I en Quimarro mirava, escoltava i no deia res. El dia estimulat, el dia estimulat, en Quimarro es presenta la feina. El pagès li va entregar la dalla i un topi de sopes de pa per passar tot el dia. Podeu comptar que les sopes d'haurien ser poc volides, espeses i fins i tot podien negar, inedava algun grumoll. El cegador amb el topi i la dalla a l'espatlla, xinoxano, se'n va anar cap a la feina. Quan va arribar el lloc en Quimarro va mirar el camp que s'havia de cegar. A prop hi havia una obra esplèndid. Si acostar amb el peu vas campar un parell de pedres cantallugues i se segueix comodament reculsant l'esquena al tronc va deixar el topi una mica enllà, a mida de braç. El sol es començava a veure entre els cims de l'horitzó. Hora de esmorzar. I ell que llarga el braç, mentre diu sopes de pa per endavant la resta no ve d'un pam. I va fer uns quants xarrups de sopes i tornar a geure. I va d'allà, i mentre li acabava de venir la son, va i diu entre dents, que hi menja sopes, se les pensa totes. Sota l'ombra feia de molt bon estar i es va dormir. I el sol es va anar enfilant, enfilant. I quan va arribar el cap de munt del cel, va ser hora de dinar. I ell que llarga el braç, mentre diu sopes de pa per endavant la resta no ve d'un pam. Uns quants xarrups de sopes i potser algun grumoll. I després va dir, qui menja sopes se les pensa totes. I esclar, amb aquella panxa tan plena de sopes i aquella hora del dia, tocava migdiada. I vinga a descansar, i vinga a descansar. I va arribar l'hora de berenar, i sopes de pa per endavant i la resta no ve d'un pam. I qui menja sopes se les pensa totes. I una estona més de repòs. I entre vacaina i vacaina, globes de sopes i xarrups, va anar passant el dia. I el cap sense cagar. Abans de l'aposta del sol, en Quimarro s'aixeca, s'estira, i com aquell que no fa res, busca per aquí, busca per allà, fins que troba un enmunyor d'escarbats pilotaires. Els agafa, i amb pilotes i tot, els posa dins el sopí. Asegura la tapa, lliganti el mocador, com si fes un farcel. I té noixano cap a casa del pagès que l'esperava a la porta. Com ha anat la cagada? I el blat? El blat va dir en Quimarro, no pot estar millor del que està. Avui ha sigut un molt bon dia. Per cert, va afegir amb el vostre permís. El topí us el tornaré demà. Perquè és que he trobat quatre velles. Les faré entre l'arna, i si tot va bé, l'any 20 tindré meu. Segador, segador, vas arrat, aquestes velles, són meves. Va dir el garrepa. Ben meves! Les has trobat amb un camp que és meu. I mentre treballaves per mi, les velles em pertanyen. I en Quimarro, que li diu que no, que ell les ha trobat. I el pagès, que diu que sí, i que sí, i que no. I que si són meves, i que si no són teves. I que si són teves, i que no són meves. I mireu, com més cridava, més se'l tenien. I la gent que el sentia, sortien al carrer per no perdre's l'espectacle. Doncs anem al jutjat, va dir en Quimarro, em veus segura. Anem i va dir el pagès. I cap al jutjat falta gent. Amb tota la correua de gent del poble al darrere, se'n van anar cap al jutjat. I a la sala, silenci absolut, que surt el jutge. I agopar-lo i no m'hi negue. Va dir el jutge. Segador, si es trobant les avelles en terra d'aquest home, i mentre treballaves pel seu compte, encara que siguis tu qui les has trobat, les avelles són d'ell. I tu, pagès, a més del jornal, també li has de pagar la feina de caçar les avelles. I va afegir a cadascú el que és seu. I ara, cap a casa, falta gent. No és just, deia Enquimarro. Sóc jo qui les ha trobat i que ha tingut la feina de posar-les dins el topi. Si no fos per mi, les avelles encara estarien al camp. Això és de mala justícia i no és de bona llei. No és just. I encara d'enfadat, de mala gana, allargar el topi al pagès, que l'agafàvem un somriure d'orella o orella. Enquimarro continuava rondinant. I entra dins, assenyalant el pagès que ja marxava, a afegir. Tant de voles avelles es converteixin en escarbats piroters. I el blat es torni com era, sense ni un brí de sagat. Acabat el discurs, el vell pagès, se'n va anar per un cantó amb el topi. Ben agafat. Arribat a casa, aquell garrer pescanya pobres, amb actitud de guanyador, satisfet de com li anaven de bé les coses, va fer perquè sortessin les avelles. Va destapar el topi i... les avelles no sortien. I no sortien. I no sortien. I va mirar. I va tornar a mirar. I no podia creure o que veien els seus ulls. Quina espant, aquella escarabatada. Quina pudor! Les galtes s'hi van posar vermelles i després blaves. Els ulls oberts sense saber ben bé el que veien. La maledicció dels cagadors s'havia complert. Escarbats piroters. Estava a punt del cobriment. Se sentia el cor a les orelles. Es va seure. De mica en mica semblava que recuperava la respiració. Però cap d'una estona, va notar un rau rau, un rum rum, un nos escanyat el peidor, un pes al ventre. Les orelles li cremaven, la boca se li va tornar a secar. Ni tan sols gosava pensar el que ja tenia al cap. El blot! I ja havia pagat la feina. Era fosc, va sortir corrents, empentes i rodolons. Va correcar pel camp. I en arribar va trobar el seu camp, amomblat rós, torrat, dret. Com si cap fulla de fals l'hagués tocat. I enquimàro. I a feia estona que anava de tornada. I, compta comptat, ja s'ha acabat. Que tot això no és mentida, és ben veritat. Bé, que hi una vegada. Perseu, la gent de mítica greca. Una vegada hi havia una reina, Cassiopea, que era molt orgullosa, presumida i creguda. Creia que era la dona més bonica del món. I tot el dia es mirava al mirall. El seu perit, el rei, es deia sa feu, també estava molt orgullós d'ella. Tenien una filla molt bonica, l'Andròmeda. La reina Cassiopea preguntava cada dia al mirall qui era la més bonica del món. I aquest sempre li responia. Tu, Cassiopea, ets la més bonica. Però un dia li deia que la més bonica que ella era les princeses del mar. En Farada s'envena disfressada a la Palau del Mar. I en veure-les es va dir. Si porten cua de peix i escates, no poden ser les més boniques. I quan va arribar el seu país, va escampar per atarreu que les princeses del mar eren lletges amorits. Al cap d'un temps el mirall li deia que la més bonica que ella era Juno, la deesa del cel i l'aire. En rabiat, en sentiu, va tornar-se a disfressar i anar al Palau del cel. Allà va trobar que Juno era molt vella. I en tornar va anar dient a tothom que era lletja i vella com un pecat. Juno i les princeses del mar es van caixar al rei del mar Poseidó. Aquest monofès va castigar. El rei escasiopea i safeu enviant unes tempestes que inundaran tot el seu país i un drac farotge que es menja tot el bestiar del rei. Safeu horroritzat consultar un oracle per saber què havia de fer per acabar amb aquelles desgràcies. L'oracle li deia que havia de donar la seva filla endòmeda al drac perquè se la menjés. Portaran la pobra d'onzella a mig del mar i la lligaran a una roca perquè no s'escapés. I així el monstre marí se la menjés. Els plors d'endòmeda van ser escoltats per un jove-eroi, per seu, el qual galopant pel cel amb el seu cavall alat apagàs i duent una espasa i el cap de la madussa que tenia el poder de que qui s'almirava quedava convertit en pedra. Em vestia el drac amb l'espasa mentre li ensenyava el terrible cap. Amb una estocada, la travessada cap a cap. Enrullulant-se el mar amb la sang de la bèstia. Perseu desligar endòmeda i agafar-la amb braços la duguet els seus pares. Empremi el reis, concedirem a perseu la mà de la princesa i es casaran molt enamorats. Però un cop casats, fineu el rei de tir, que era un antic promès d'endròmeda, enreviat va declarar la guerra a perseu. Aquest va dir a safeu perquè si tant estimava fineu endòmeda no la va salvar del drac. Safeu digui que li tenia molta por. Doncs a mi no em va fer gens, va dir perseu. I es va enfontar en fineu. Llavors li ensenyava el cap de la madussa i aquell va quedar patrificat per sempre més. I perseu i endòmeda pogueren viure feliços i en pau. El rei del mar encara estava enfadat amb Cassiopeia. I li va dir perquè mai més no tornis a envejar ningú et convertirem en constel·lació i la va enviar al cel perquè s'hi quedés per sempre més. Cassiopeia, plorant, va demanar que almenys li deixés quedar el mirall amb molta por i convertir el mirall en una altra estrella. Si mireu al cel de nit, veureu brillar Cassiopeia asseguda al seu torn mirant-se eternament el seu mirall. I veureu endòmeda, perseu i s'adeu. Bet aquí un gat, Bet aquí un gos, Bet aquí un conte fos. Bet aquí un gos, Bet aquí un gat, Bet aquí el conte acabat. Stich mich keine Feder und beiß mich kein. Stich mich keine Feder und beiß mich kein.