Vet Aquí Que... del 14/10/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Suze, lebes, suze, was raschett im strom. Die Gänze geht barfos und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu. Der Ruh kann jeden Gänze sein auf machen. Ein Schuh, den Schuh. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La neguet llitx. Com cada estiu, la senyora Ânega es va posar a cubar els seus ous. Totes les seves amigues del corral volien veure els seus neguets, com sempre que aniran molt de bonics. Tots li sortien molt bonics. Aquella vegada encobava sis i un que era una mica més gros que els altres. Però no li feia res, ho feia gust. Va arribar el dia que els seus neguets van començar a obrir els ous a poc a poc. I van anar sortint, sortint, sortint, van anar posant-se al voltant del niu. I totes les amigues van sentir el sorollet que feien i van anar a veure com eren de bonics. Una a una van anar posant-se al costat de la seva mare. La mare, la gent van veure aquells preciosos neguets que havien sortit de cada ous. Però el gran, el gran encara no s'havia obert. Oi, és ben estrany, com és que no neix? La mare negueta va dir, doncs el cobriré una estoneta més, uns quants dies sí cal. Es va posar sobre els altres petitons, voltàvem, voltàvem, voltàvem per allà. Però ella, fins que no sobrís aquell ous tan gros. L'Ò, un dia, es va començar a trencar. I va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans. Però, quina sorpresa! Però si era molt lleig, els altres eren boniquets, tots petitons, clarets, era molt lleig. La mare àneca tenia una mica de vergonya d'haver tingut aquell ànec tan lleig. El tapava, no deixava que el veguéssim gaire. Li amoïnava, que la critiquéssim, que li diguéssim quin fill que havia tingut tan lleig. I li sabia greu. Els altres sis se'l miraven, com una bèstia estranya. I pensava, no, quin germà més estrany que tenim. I no hi jugàvem, pa gens, amb ell. Ai, la negueta es va quedar molt trist. Es va donar, que allà no el volien. Van passar molts dies. I ell no millorava. El seu aspecte, cada vegada era més lleig. Cada vegada creixia de pressa, de pressa. Molt més de pressa que els altres. Era prim i esprimeixat, i ningú li agradava l'especte que tenia. Un dia, la neguet va decidir que s'havia de buscar un altre lloc. Un lloc on pogués trobar amics de veritat, uns amics que el volguessin. I un matí, molt aviat, va fugir per un forat de la tanca. Va arribar a una altra granja, on hi havia una vella que recollia tot el que se li acostés. Va anar cap allà i va dir, oh, mira, quin ànec. Ah, li donaré força a menjar, i me'l menjaré, i me'l menjaré. Ah, ah, ah, quin ànec més xulo. Ah, com m'agrada, que et denica't ànec. A més, és grosot, és grosot. Farà molt bon caldo. Va arribar l'hivern. La neguet gairebé es va morir de gana, perquè la vella no se'n cuidava pa gens. Ni li deixava un lloc calentó per poder dormir. Un dia se'n va anar entre mig del gel i la neu. I, bobret, es va posar dintre d'un bosc, i havia de fugir dels caçadors. Va passar molt malament tot aquell hivern. Sort, que al final va arribar la primavera. I la neguet va anar a parar un estany. On hi havia unes haus tan boniques, tan belles, com mai havia vist fins a les hores. Oh, que bonics! Qui, qui, quin plumatge que tenen! Oh, que preciosos, que m'agraden, que elegants, com es mouen, que distingits! Jo no havia vist mai uns personatges tan preciosos com aquests. Com que no hi tenia res a perdre, s'hi va apropar. Els va preguntar si podia banyar-se amb elles. Els signes, queren signes, clar, li van dir. I doncs clar que sí, situïts com nosaltres. La neguet va dir infadat, no us m'ho feu de mi! Ja sé que sóc lleig, per què em dieu això? Però mira't, mira't en l'aigua del llac! Mira, mira el teu reflex! Oi, t'hi ja veuràs! Es va mirar a dintre de l'aigua, quan l'aigua era ben quieta, ben quieta, ben quieta... Ah! Però si sóc com ells, sóc com ells! Oh, oh, oh, es va quedar meravellat! Durant aquell llac hivern s'havia transformat en un cinc de preciós. Aquella neguet lleig era ara un cinc de blanc i elegant, igual com aquells de l'estany. Així fou, com la neguet. Es va unir en els seus, va ser feliç sempre més. Ve't aquí, que aquella història d'aquella neguet que era lleig, és que no era una ana, era un cinc, i era bonic, com tots els animals són bonics. Ve't aquí un gat, ve't aquí un gust, aquest conte ja s'ha fos. Haia poc, haia. Das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leeg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder und beiß mich kein mit beiß mich der Heuerflot. La princesora. Ve't aquí fa molts anys, molts anys hi havia un rei, que vivia amb un castell, i aquest castell a la vora era un bosc. Un bosc preciós, gran, però molt gran. Tan gran que no s'ho podeu imaginar. Aquest rei resulta que era molt bona persona, i no tenia cap guerra. Obernava molt bé, molt bé. I amb els seus cavallers, cada setmana sortien a caçar. Com que sortien a caçar, voltant del castell, el bosc a voltant del castell estava bé. Molt bé, molt ben cuidat. Però més enllà, ja us he dit que és molt gran aquest bosc, més enllà era ferèstic, després no hi podia passar ningú. Això de que no hi podia passar ningú, us deia dir que hi vivien 8 fades. 7 fades eren bones, dolces, boniques, però una era molt dolenta, tan dolenta que la reina de l'espada estatiana la va castigar a viure els esbarsers. I les altres vivien, l'alguna vivia amb unes casetes, amb rames, l'altre amb un foradet d'un arbre, i els altres s'havien fet amb moltsa unes casetes. I vivien molt felices. Amb tot això, el re va tindre una filleta, tan bonica, tan bonica, que quan la van veure i van dir, era rosseta, i van dir, això és com una aurora. Ah, posa-li en el miascau, li posaré una aurora. Va passar els anys, i va fins el dia del bateig. Fa bateig, i l'inviten, que ho hagués de suposar un rei, que els inviten a molta gent, i van invitar les 7 fades. I ells, contentíssimes, d'anar al convit del rei perquè ells sempre portaven regalos i encantades, i van anar. Però a la bruixa dolenta, a la fada dolenta, no la van convidar, i ella va estar molt contenta de dir clar, com que no m'han convidat, però ara encara tinc motiu per enfrar-me molt i fer-ho un malefici. Així és, la banqueta, i les 7 fades comencen després dels postres, o fer-hi els seus dons. I quan la 6ena fada havia acabat de donar els seus dons, se presenta la bruixa dolenta. I els diu, com es diu aquesta noia, que sempre serà aurora. O sigui, que dormirà tot el dia. Allà quan és la fada 6ena, es va adelantar i va dir, no, no, no, no, jo determino, que jo tinc un do perdonari, determino que estarà despert a les nits. I la fada dolenta s'enfade, i no m'has deixat acabar. Jo vi de dir, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja. Con què no m'has deixat acabar de dir? Jo encara tinc una mica de poder, però tant el poder que jo tinc serà el següent. Que durant la nit, sí que dius que estarà despert, però seguirà el moviment de la lluna. O sigui, creixerà i m'invarà com la lluna, i va marxar enfadada, i tots plorant en reia sostada, i el que ha passat, però la 7ena fada va sortir que ja s'havia amagat. I diu, bé, jo ara em falta donar el meu do, i dirà que la princesa quan trobarà un príncep, que li farà un petó, però que no sabrà que ella és una princesa, aquest malefici es despera. I tothom plorava, i la meva princesa es deia, bueno, què farem? Passa el temps, i la princeseta era molt bonica. Roseta, ulls blaus, bona. Ovi dient, era una dolçó. Però quan sortia el sol, al moment que va ser la aurora, s'ha dormit, però dormia que no podien despertar-la. I més tard, a la nit se'ls despertave, i allò que al castell no vivia ningú, riure o plorar o jugar, bé, no podien anar passant. Això encara podien anar passant. Però quan la lluna anava a mi en van, ella també es feia prima, seca, grogueta, arrugadeta, lleperudeta, petita, i feia una peneta, una tristor, i després se quedava bé. Fins que la lluna tornava a créixer, quan tornava a créixer, ella pujava, hermosa, amb un vigor preciosíssim, maravillosa, bellíssim. El passava el temps, la princesa va dir, jo no vull viure al castell, vull viure al bosc, que si hi ha el bosc, doncs m'he... puc estar al moment que tinc aquest moment tan dolent, però s'allia al bosc, que tan munt d'abris, m'he que quedaré més bé que no pas el palau. El rei li va construir una casa molt bonica al bosc, tota coberta de roses i mare selve. Va passar el temps i va viure també ella allà, amb totes les dames, moltes dames, que la cuidaven. Bé, el rei Nadal costat va haver uns cavallers molt dolents, pensant en la revolta, i van matar el rei. I volint matar el príncep, el ereu, però es va escapar vestit de països, i va córrer, córrer, escapan-se d'aquestos cavallers dolents. I córrer, córrer, córrer, i tant va córrer que va entrar en un bosc, un bosc que és impenetrable. I aquest bosc va acabar d'entrar per dins, com va poder, i molt malament, i molt sofrint, i els arbres es garrapaven, i final va arribar la nit mort. I llavors va veure una caseta petita de moltsa, va trucar a la porta, i va sortir una fada, i va dir que em donaria sopar i llit, passi, passi la príncia i la fada. Va dir, ja tenim el príncep aquí, que bé, que bé. I li va acollir, li va donar sopar, li va donar dormir, i el Matí li va dir, vols quedar, que t'encullant, i em diu, no, no, no, jo tinc que fugir, tinc que fugir, tothom. I li va donar un flascó d'aigua, diu que aquesta aigua és màgica. Si has de fer servir, te pots servir per molts problemes que tinguis. I ell va continuar caminant, caminant, va caminar, caminar, i se li va fer de nit. I el fet de nit es va sentar amb una breva descansada, aquella nit hi havia una lluna preciosa, una lluna rodona de plata, i es desperta una mica, sent com uns cans, i veu una noia bellíssima amb un vestit blanc que semblava com si fos part de la lluna, que dançava i cantava, com mai no ho heu sentit, com cantava i com ballava. Era una meravella. I el príncep es va quedar inoptitzat, parat, quiet, inmòbil. Sabia que li passava. I la princesa, Aurora, ja ho ha adivinat que era ella, anar bé ballant, cantant, danse movent pels arbres, tornar bé a sortir, de tal manera que es va fer ja de dia, i al moment de fer-se de dia corrents i es va escapar, perquè sabia que se dormiria. I també el príncep la buscava, la buscava i allà no va trobar res. I va buscar desesperat, però el donant el dia no la va trobar. Llavors ja no va voler marxar, no va voler fugir, però ell volia veure aquella meravella que havia vist, aquella espectacle, i arribar a la nit i res. Llavors la Bruixa, o va saber, va dir, ja tenim el príncep, ja ha trobat la princesa, això no pot ser, tinc que fer alguna cosa. I el príncep li va fer un ansís, o va mal allà, i va dir, ara tu, a dins del bosc te perdràs, no sabràs on ets, i donaràs toms i toms no em podràs ni sortir, ni trobar res. I així va ser el pobre príncep, se va passar tota la moguda de la lluna, donant toms i res, de fet. Llavors quan la lluna es fa petita, petita, petita, la lluna nova, petita, petita, amb un raconet se va quedar la princesa, a dormir d'eta, a rugadeta, grogueta, magrida, magrida, magrida. Llavors ja com que va pensar la Bruixa, ara si la trobi com que serà tan lletja, tan petita, doncs saps què faré, ja li puc treure l'ansís, que marxi. I el príncep es va donar, ah, sí, posar, ja sóc, ja sóc, i va fer cap més o menys, ja va entendre-ho al lloc on l'havia vist ballar, que era com una clariana. Busque, busque, i no hi veia, ja fosc. I va fer, busque, uns quants branquillons, i fa foc. I llavors hi veu una claró, i busque, i llavors ja em recordeu com un farcellet. Mire, l'obre, i veu, una velleta portava una capa amb una caputxa, una velleta arrugada, grogueta, magrida, però com si fos una pell dura, i oi pobret, ah, ah, ah, ah, i la va agafar, i la va portar per al foc. I va escalfar-li, escalfava-li les manetes. I llavors la... Ai, ai, i feia tant d'aigua, i llavors ell va pensar, calla, tinc aquell flascor de vidre, aigua màgica, que m'ha donat aquella fada, i li poso unes gotetes a la boca, perquè li veia tan reseca. I al moment la velleta, que era la princeseta, li van caure unes llàgrimes, li van rodolar per la cara, arrugada, i tan pobret, llavors ell li va tenir una tendresa, va dir pobret, i li fa un petó. Li fa un petó. I llavors diu, saps què faig? No pot ser. Me l'embolico, me l'emporto, com que ja estàveu orientat, em vaig a la casa de Molse de la Fadita. I se'n va, la gafi. M'han fort la gafi, caminé, però mentre es caminava, resulta que cada vegada pesava més. Oh, i pesava més. I al final parla una mica per descansar, i al moment apareix el sol, sortia l'eurora. I llavors li cau aquella capa que portava amb la caputxa, i surt una velleta, que era la princesa Eurora, amb els ulls blaus, els cabells rossos. I llavors ell diu, però què passa aquí? I llavors ell diu, això és el dia, eh? Això és el dia que el prens no va entendre res. Però què dius ara? I llavors van... Van anar corrents amb aquella casa que ell havia fet el seu pare, que era coberta de roses i de mare selve, i amb aquella casa, tothom li va explicar, però l'ansís que havia tingut la princesa, i que només li marxaria quan un prens li donava un petó, sense saber què era la princesa. Allò no hi al·lucinava. Van anar corrents cap al Palau del Rei. A dir-li, mira, ja està, ja s'ha desencantat. I mira què ha passat. Llavors ho va explicar i en real li va dir, ah, doncs m'has ajudat d'aquest tant bé, que ara t'ajuda més els cabellers, anem a treure els teus cabellers que han matat el teu pare i t'han tret del trono. I van anar, i així va ser. I no ho sé, vull dir, no m'han explicat, però hi podria ser, que es van agradar i es van casar. I aquest conte ja l'he explicat i ja està per acabar. Vete aquí una vegada. Hi havia una vegada. Fa molts i molts anys. Hi havia un pare que tenia tres fills i estava en la misèria. El pare estava molt, molt amoginat, perquè no els podia mantenir. I a més a més pensava que quan moriré no tindré d'ot perdonar-s'hi. Què farem? Què farem? Va decidir un dia agafar els tres fills i els va dir, nois, s'ha acabat. I no puc mantenir-los. Teniu que anar pel món a buscar ventura. També us donaré... No tinc res per donar, una coseta sí que us la donaré. I si sou aixerits podríem fer-los rics. Però jo ja no us puc mantenir. Heu de marxar. Anar pel món a buscar ventura. I va, i els doni. El gran, un gall. El mitjà, un gat. I el petit, uns cremàstics. Bé, es van quedar molt parats. El pare es va donar un petó. Què diuen els don qui sorti? Ventura es porta la porta de casa i cap al carrer. I es van quedar els nois molt parats. Què en farem d'aquestes nícieses? Van marxar. Camina, què caminaràs? El gran va arribar a un país de babaus. Un país molt estrany. I de demà tenia gan. I va anar a l'hostal, a demanar sopar. Que em donareu sopar. I l'hostal li va dir, sí, que és de pressa. Que tenim que anar a la penitència. Va trobar molt estrany. Es va sentar, es va posar menjar. Mentre sopava, sent uns crisps al carrer. Uns plors, uns gemecs, unes cadenes. S'aixeque i mire per la finestra. I sí, sí, passava. Tot de gent amb un processó, vestits de negre, les dones es cabellaven, es tiraven els cabells, ploraven, gemegaven cadenes. Però l'hostal també sortia de negre, quasi ploricant, i tota la gent del hotel, també sortien igual. Que estrany. I què passa? Nosaltres, cada nit, sortim tot el poble en processó a la muntanya. I allà fem penitència, plorem, i gemeguem tothom. Per què el sol sortia per el matí? Perquè si no sortia el sol que faríem, sense sol, seria la mort. Seria la mort. I han de suplicar tota la nit que un demà sortigui surt. Quan el noi va sentir això, va dir quins països de tanocs, quins països de ximples. I va pensar, vaig espavilar. I diu, ah, però jo porto un animaló que és el que crida el matí, el que crida el sol, fa sortir el sol, és l'eral del sol. Un animaló? Sí. I tant, nosaltres li dic, quan ell crida, quan ell canta, el sol surt. Perquè el veig, com tu si tens fills, doncs també, quan tens fills també dius, aixequen i s'aixequen. Aquest animaló que ens sembla que diuen que és el pare del sol, doncs el crida i el sol surt. Oi, què ens agradaria? Seria estupendo? Doncs mira, surt i dius a la gent que no faci una professora que el cridarà, cantarà, serà el pregoner del sol. Si no és així, me'n deixo matar. Està li va sortir, va anar a parlar amb tota la gent del poble, el jutge, el metge, la balla, tots, el sacerdor, tots, tots allà, a parlar. I tots vinguem a parlar. Què fem, què no fem, què diem, què no diem. Què passarà, què no passarà, què ho creiem, què no ho creiem. I al final des de la gent, sí, vinguem a tre'n. Van entre l'estal i es miren el d'això. A l'animador, estranyant, no l'havien vist mai. Que estrany. T'entén bé, que té l'altre. Què creu, què creu, què creu? No vulgueu el susto que van passar. Espantadíssims. No havien vist una cosa tremolant. I sí, sí, de seguida, el sol, com que va ser el pregoner, l'altre va sortir. I la gent va anar encantadíssima. I llavors el pots vendre i el pots vendre tots. I ell, no, no, va fer val, va fer pedigà, va fer pregà. I al final li vam donar un sac de diners. Que van necessitar un ruc per poder-lo portar. I ell va marxar amb un ruc. Cap a casa, el seu pare. I tot ric com havia dit el seu pare. Segons el seu germà, el mitjà, que caminaràs, va arribar també amb un poble molt estrany. Molt estrany que la gent s'hi portava en estranyíssimament. Anaven nerviosos per tot el poble. Per tot el poble. Per tot el poble anaven d'aquí. Cap allà, d'allà, cap aquí. I cap aquí. Què ha entrat? Què no ha sortit? Què li ha vist cap aquí? Què no li ha vist cap allà? I anaven amb escombris, amb escopetes, amb estons, amb sables, amb això, amb espases. De nivells assustadíssims. I ell, què passa, què passa? I un vell, el més sàvi del poble, li va dir, saps què passa? Ha vingut un raó de món amb un sac ple d'altres tots. I li ha sortit un animaló que em diuen ratolí. I aquest animaló se'n s'ha posat per tot el poble. I diuen que els ratolins s'hi roseguin. I s'hi esmenja en l'estreu allà. I s'hi esmenja la catedral. I s'hi esmenja les cases. S'estem assustadíssims. S'estem tremolant com una furia. I només hi ha un ratolí. Com més algú anem a buscar, més s'escape. I li diuen, ai, hi ha un any de taparà un país de tanó, que és un país de babaus. Ja sé què faré. Mireu, jo porto un animaló que obrint i tanca els ulls, els farà desaparèixer aquest sofriment que teniu. I diuen, vere, i l'ensenya seríem tan feliços, que sí, que sí. Va, obre, deixa anar el ratolí que tenia, el gat que tenia una gana, aquell gat salte, obre i tanca els ulls, s'hi menja el ratolí. I va tornar la felicitat. Contents, cridant. I què el volem, i què el volem? Te pagarem el que siguis ell. No, no, no, es feia pregat. Que te pagarem el que vulguis. Total, que li donin 7 bosses de diners. 7, una regaleta i té, té, té. Finalment, és content, rient, i saltant, i ballant, cap a casa, el seu pare, ple de rits, amb aquella gísia que li havia donat el gat. I petit. Anem al petit, i ara camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, arribem a un poble, ja has fet tard, té gana, entre l'hostal, i demana i menjar, li diuen no. Tota la gent de l'hostal anava amb les mans envenades. Fet és una desgràcia. No podem donar menjar fins que algú curi es posi bo. No entené. Pregunte, torno a preguntar. No entenc, li expliquen. Resulte, que en aquella casa, en aquell hostal, quan volien fer bullir l'olla, agafaven l'olla, la posaven damunt del foc amb les seues mans, i que les cremaven, i quan tornaven a curar, tornaven a posar-ho. Ai, quin país de... Però què són de ximplets? I ell diu, mireu, jo porto una bèstia de ferro que no mengi, no fa seroll, no gaste res, que us pot solucionar el problema que teniu. Vinga, et posfes-ho, et deixem provar. Agafi-la el telemàstics, i es penja dins de la llar. I abaix el seu boca, i posa l'olla. I es posa a bullir. I el tot, quina sort, que contents, i que contents. Ai, això sí que és la nostra salvació. Què mos véns aquesta bèstia? No, no ho vull vendre. Es va fer pregar, i al final li va dir l'hostal. Vinga, abaix el celler enterrada, una bossa de monetes d'or. Te la donaré si tu et penses aquesta bèstia de ferro que no fa seroll, que no mengi, que aguanta el foc. Es va fer pregar, li va donar la bossa d'or, i va marxar cap a casa seva, més content que unes pàrques, i arribant a casa van trobar els tres germans, en plens rics perquè van ser xerits, amb aquells tres nicieses que els va donar el pare, que no tenia res més. Havien aconseguit una gran fortuna, i van viure molt feliços, i em penso que ara ja estan allí junts, i el conte s'ha acabat. Espero que us hagi agradat. Veig aquí una vegada. I que t'aclic, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. Txau.