Vet Aquí Que... del 28/10/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en un racó de món on tenien els tothom va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. El tabelet. Una vegada hi havia un conillet, petit, petitet, tot cobert de pell de color gris. Vivia a un lloet calentó, calentó sota de terra, al fons d'una llodriguida amb la seva marona. Es deia tabelet. I la seva mare es deia, maria tecua curta. Cada matí, quan la maria tecua curta sortia a buscar-les morsar. Deien el seu fill, ara tabelet acotxat ben acotxadet i no et moguis del niu. Veig el que veig i sentis el que sentis. No et moguis pas. Mira que ets un conillet molt xicarró, gairebé de volquer. El tabelet contestava, si mare, si mare. Quan la seva mare ja era fora, ells estava molt quieto, amb el morret enfonsat a dins de l'herba verda. Tombant el cap, una mica cap aquí, una mica cap allà, a vegades podia veure alguna cosa del que passava pel món. Una vegada, un gatx molt gros s'havia aturat d'una branca cridant lladre lladre, però el conillet no es va ballugant ni un peu ni una cama. Va romandre ben quieto, ben quieto. Una altra vegada, una marieta de set taques va fer una passejada fins a la punta d'un briderba, però pesava tant que quan va arribar el cap de mun, va caure de tomballons d'alta baix. En tabelet es moria de ganes de riure, però no es va ballugant ni amb peu ni en cama. Va romandre ben quieto, ben quieto, ben quieto. Un dia, al sol que esca trumpava molt, moltíssim, i tot semblava adormit. Fa 0 a 100 anys que mires, durant rehòmet, tot d'una, va sentir un soroll lluny. Va escoltar! Deient tabalet. Què deu ser? Sembla com si algú se costés. Però, quan algú se costa se senten passes. I ara no se senten. Només... XXXXxtLXXxt Què pot ser? El soroll... S'anava fent més fort cada vegada. Llavors el tabalet... va oblidar-se... de els avisos de la seva mare. Baixa mechanics d'un dret damunt les potes del darrere. El soroll va parar! Va! Va dir el tabalet, ja no sóc cap criatura, ja tinc tres setmanes i vull saber què és això. Va treure el cap fora del cau i va mirar de dret els ulls d'una serpa esgarrifosa. Mare, mare! Va cridar el tabalet. Ai, ai, mare! I no va poder acabar perquè la serpota l'havia agafat per una orella i ja se li cargulava per voltant del cos. Va obre el tabalet, però la seva mare l'havia sentit. Va saltar damunt de les argelagues, va rodolar per les pedres, va travessar les herbes i mates corrents sempre com al vent. No era gens prou que la Marieta Coacorta era una mare que corria a salvar el seu fill. Quan va veure que la serp se'n portava el tabalet, va prendre envrenzida i va dum, va dum! Salta! A l'esquena d'aquella serp esgarrifosa, l'esgarrapa amb les ungles. La serp va xula rabiosa, però no la va mullar pas el tabalet. Hop, hop, hop! Coacorta salta de nou i aquesta vegada li fa unes esgarrinxades que la serp es va recargular, però no va deixant el tabalet. Aleshores, la Marieta Coacorta salta per tercera vegada i li arrenca un tros de pell amb les urpes. Tant va mossegar i esgarrapar que la serp, per defensar-se, no va tenir altra remei que mullar el tabalet. El conillet va rodolar com una pilota, va arrancar curre, cames, ajudeu-me, curre, curre! Li criava la seva mare i ja us podeu pensar si corria. Un moment després, la Marieta Coacorta ja l'havia encolçat i li ensenyava el camí. Ara ja no calia que el cerquis ell no havia de fer més que seguir la taqueta blanca que la seva mare tenia a la punta de la coa. El va dur molt lluny, però que molt lluny on la serp no pogués trobar-los mai més. Allí, la Marieta Coacorta es va fer una altra cau per ella i pel tabalet. I ja us podeu pensar que de llavors ens ha, quan el tabalet sent que la mare li diu que s'estigui ben amagat, no li queden gens, gens de ganes de desobeir-la, ni gens, ni mica. I ve de qui un gan, ve de qui us, al conte del tabalet, ja s'ha fos. En Pere poc a po, rondalla catalana, recollida per obrir-li campany. Ve de qui que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era d'allò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses lobes, volia saber de totes passades quina mena de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill, li contestava la mare quines preguntes de fer, però ho van sentir parlar de la por. Ells i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por? O bé, feia una por? Però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, se'l treien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, em passar per la tàpia del cementiri va sentir un arremor. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fots, el va trepar i com que en Pere tenia bones cames, el va trepar. I sabeu qui era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I en Pere, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir, vés, però no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble en parlava, però no va estar ni por, li preguntaven, por, no l'he vist ja o la por, deia en Pere. I allà vaig veure un ull de dragot que fugia i res més. Un dia el xicós del poble li va em preparar a onar. Van dir, ja veuràs aquest que diu que no té por, ja veuràs. Li diuen, escolta Pere, vols conèixer la por? Doncs bé, puja del del campanar al punt de les 12 de la nit i ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content que un gínjol. I el dia es senyala a Tamperes quedar a l'església ben amagat per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença de sonar la primera campanada, ja el teniu a escales amb un embullo amb doli i un garrot. En seu mig escala ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima empena. I veu baixada dalt del campanar un hombre, tota blanca, i en Pere que veu aquella hombre va pensar, vols dir jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un i en Pere darrere d'ella. Però en Pere tenia les cames lleugeres i engarapar l'ombra blanca i ve't aquí que es troba amb ull en sol els dits i el seu davant un dels xicots del poble que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a Corremont, quan l'hagic conegut la por tornaré. Va agafar un galletó, un farcell, i se'n va anar a caminar allà, camina, que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble, i va fer parar d'un nostal. I al nostaler ve't aquí que hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament. Va sentir que parlaven de la por, i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, perquè deien que estava encantada, i que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por com havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar, tot sol van mirar estrenyats, i en Pere els va explicar que corria en món per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu va dir un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, s'ho viu, i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon veure, li va explicar tota la història. La casa estava tancada des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada, perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans que ningú no havia pogut aclarir. I corria la veu pel poble que el marit de la senyora estava condemnat, i ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure, perquè si moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau, i cap a casa falta gent. La casa era gran, i rica, maca, no hi faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora perquè anàvem molt cansats. Ara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll. I si hem de dir la veritat, era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodulant, rodulant, rodulant, rodulant. Xisclava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica, tornem-hi. Altre cap rodulava, rodulava, rodulava. Se sentia aquell xisclatrista i plaf. La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram, es va dir en Pere. És qüestió d'anar-ho veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un mirant i remiran totes les cambres, i les escales, i amb un iaball, i amb un iaball perquè a casa us he dit que era molt gran, us recordeu? I finalment arriba les golfes, i un pic va arribar a les golfes, veta qui que tot el misteri va quedar aclarit. El mig de les golfes hi havia una rata d'en Molí, mig inclinada sobre el seu vapre, i les rates, que n'hi havia en Abundó, corrien per sobre la rata d'en Molí, i la feien girar a voltar, i després es deixaven anar sobre un traspol i xisclaven, i baixaven que ens hi fos duvar. El pobre Pere va quedar ben desil·lusionat. Ai, si això diu en por, estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar a llit, ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si no estava d'agraïda la senyora, volia que de totes passades es quedés al poble, i li deia, demana el que vulguis, demana el que vulguis, però queda't aquí amb mi, i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere, jo vull conèixer la por. I ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó i el seu farcell, i va continuar a caminar allà. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va arribar unes terres, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als boros. Quan els reis cristians van saber que en Pere volia conèixer la por, i van dir, home, aquí és el lloc adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí, doncs em quedo, va dir el Pere. I l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de moros, més que no em volien, i en cabra a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat. I els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants moros com bataven de dia ressuscitaven de nit, i l'endemà els tornaven a tenir més vius que mai al camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere. Em quedaré a venir-te al camp per veure què passa. I al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por, por, què més voldria? Si estic buscant la por i no la trobo, tant de bo la trobés. I, tal dit, tal fet, quan es va fer fosc, en Pere es va quedar al camp aquella nit, com que el fred era viu i passava un vent que esglaiava. Ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat. Un paret de morts a la dreta, un paret de morts a l'esquerra, un al darrere, i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, d'allò més bé. Ja es disposava a dormir, quan de sobte va sentir un lleu ramor. Ell que surt de la seva barraca i me'n veu una balleta amb ullum d'oli a la mà i a l'altra una olla amb uns untets. La vella, amb més llesta que una mostela, anava amb els seus untets a cada moros capçat. Li untava el coll i, clar, li enganxava el cap. I en teniu el moro viu, i així anava passant amb tots els morts. Esclar que l'endemà n'hi havien molts. Ah, mala vella va dir en Pere, vine aquí! La vella volia fugir, però en Pere va anar més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar l'ell a la vella, i la va resoldre aquella nit i anaven ressuscitant més moros. Quan en Pere l'endemà va explicar la feta, els reis cristians no s'ho acabaven de creure, i ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap i després li afegissin. Els reis no volien fer de cap manera, però en Pere, tant i tant i tant, va insistir que no els va trucar a altra remei que fer-ho. Podem comptar amb quin espai li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'enrevés, la cara a l'esquena i el que el tenia al pit. Ai, fillets, quan en Pere es va veure amb el cap a l'enrevés, si em va fer del crits i de plors, talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava, talleu-me el cap i poseu-me el ben dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap, i aquesta vegada sí que li van enganxar del dret. En Pere va sospitar a satisfet, però no a casa els va dir que he de tant nosaltres i deien els tres reis, no cal. Ara sí que conec la por, perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és mentida o si és veritat, no ho sabem, ja ho trobarem. I ho trobarem. I ho trobarem. El caprich de la mal creyente. Hi havia una vegada una dona que tenia una nena que es deia Marieta. Aquella dona, com que només tenia una filla, li havia donat sempre tot allò que havia desitjat. Vaja, que l'havia malcriada. I ja més grandeta s'havia tornat molt llaminera i molt caprichosa, i cosa que demanava, cosa que se li havia de donar i de pressa. Si no, feia una rebequeria, fins que ho havia aconseguit. Aquella pobre mare empatia força, i es penedia d'haver-la malcriat tant. Un dia, a la Marieta, se li va ficar el cap que volia menjar fetge. Clar, la pobre mare no en tenia de fetge en aquell moment, però que li va explicar i li va dir que de seguida que n'hi hagués, que n'hi faria. Però la Marieta es va tirar a terra fent una rebequeria, es paternegava com si s'estigués morint, i vinc a cridar, i la mare, molt dolguda i molt amoïnada, la va haver de deixar allà plorant i revolcant-se per terra, i ella estava acostumada, de fet, i ella se'n va anar a la feina. Però de seguida que la mare va ser fora, la Marieta va parar en sec de plorar, es va aixecar, va agafar un ganivet de la cuina, i va marxar de casa molt decidida. Ai, i sabeu on va anar? La Molgolafra? Ni us ho penseu, se'n va anar al cementiri, a treure el fetge d'un home que s'havia mort aquell matí. I després ja me la teniu corrents cap a casa, amb el fetge regaliment sang a les mans. Arribant a casa el va caure, i se'l va menjar, tan ampla. Com ho sentiu? Sense cap mania. I després va marxar cap a l'escola amb la panxa ben satisfeta, en aquella escola hi tenien un hort. Un dia la mestra va enviar la Marieta a l'hort a acollir pomes, i la Marieta se'n va ampliar les butxaques, la falda, tota feliç, però quan més tranquil estava, que ja tornava menjant una poma. Des sobte la Marieta va veure una calavera. Era el cap de l'home el qual ella havia pres el fetge, i li diu la calavera, si no em tornes el fetge et mataré. I si dius algú que m'has vist tan bé, la Marieta va fer un crit, se li va encarre les pomes a terra, la calavera va desaparèixer, i ella es va quedar allà al mig de l'hort, glaçada, tan espantada que no sabia ni com havia de marxar de l'hort. Així com va poder, va tornar a cap a casa seva, pàlida. La seva mare li va notar, i li va preguntar, què passa Marieta? No res, mare, no res. Deia espantadíssima. Oi tant que sí, digue'm què et passa. I ella que no, i la mare insistint, i que si no m'ho diràs al final, la Marieta, acau d'orella perquè no ho sentís ningú, i molt menys el mort. Li va dir, és que m'ha sortit un cap de mort, i m'ha dit que si ho deia algú em mataria. I ara Marieta, qui t'ha de matar? No, ja ho veuràs, quan hagi de marxar de casa i deixar-te sola, tancarem bé la porta, i no tinguis por, dona, no tinguis por. Ai, que la Marieta no li va pas explicar el robatori del fetge de l'home mort a la seva mare. Un dia que la seva mare havia de marxar, va tancar la porta amb clau, i va deixar la Marieta dintre. I la Marieta, que endolejava tranquil·lament damunt del llit, i quan més tranquil estava sent uns cops a la porta. Pom, pom, pom, i va escoltar una veu que deia, Marieta, Marieta, ja sóc a la porteta. La Marieta primer es va espantar molt, però després va pensar que la porta era tancada, que era com havien quedat amb la seva mare, i es va quedar tranquil·la. Però al cap de poc sent la veu més a prop, a l'escala mateix, i la veu deia, Marieta, Marieta, que ja sóc a la primera escaleta. Ara sí que la Marieta es va espantar, era el cap de mort que havia entrat pel forat del pany, i la nena va cridar horitzada, i mare, Marieta! I la mort que torna a dir, d'onques, i d'onques, per què ho deies, i d'onques, i d'onques, per què ho dius? Si no ho haguessis dit, no ho hauria sentit. La Marieta s'enfonsava cada vegada més, i dintre del llit, al cap de mort, al cap de moment, torna a dir, em veu més pròpira. Marieta, Marieta, ja sóc a la segona escaleta. I la pobra nena cridava, i mare, Marieta, mare, Marieta! I al cap de mort pensava, ja va bé que cridis, així sabré on t'amagues, i es va tornar a dir, al cap de mort, i d'onques, i d'onques, per què ho deies, i d'onques, i d'onques, per què ho dius? Si no ho haguessis dit, no t'hauria sentit. La Marieta estava feta una boleta a dintre del llit, a sota dels llençals, i al cap de mort, que torna a dir, Marieta, Marieta, ja sóc al replà de l'escoleta, i ella que només tenies va per florar, i mare, Marieta, mare, Marieta! I al cap de mort, que tornava a dir, donques, i donques, per què ho deies, i donques, i donques, per què ho dius? Si no ho haguessis dit, no t'hauria sentit. Ai, la Marieta prou provava de no dir res, s'aguantava la respiració, i intentava posar-se la mà davant de la boca, per tapar-se-la, perquè així el mort no la trobaria. Però quan el mort va tornar a dir, Marieta, Marieta, que ja sóc a la porta de la cambreta. Ai, la nena va dir encara més fort que les altres vegades, i mare, Marieta, mare, Marieta! I al cap de mort li va entrar pel forat del pan, i se li tira el damunt i diu, ja tinc! Me l'agafa, me la mata, i la fa atreços, i se'n va a plaça a vendre-la. La mare torna pa cap a casa, tota tranquil·la, de la feina, i va escoltar que venia encara molt barata, i va pensar, mira que bé, vaig a veure si trobo feixa, i es va acostar a la parada, i va comprar feixa, per fer contenta a la Marieta. Clar, ella prou veia que el venedor era un home estrany, i que se m'agava set una capa i una caputxa, que no li va pas veure la cara, i que la veu era molt així. Però amb ella li va ser igual, perquè ella, l'única cosa que volia, era fer contenta a la Marieta, i per tant, se'n va anar cap a casa molt feixa, tan tranquil·la. Quan va ser a casa, va encendre el fogó, va posar la pell al foc, va tirar-hi oli, i de sobte, escolta una veu que diu, Ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marieta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga Nil, i la mare va sentir la veu tan fluixa, que va pensar que la seva filla era el pati jugant, i va dir, mira que contenta està la Marieta, si fins i tot està cantant i jugant, i es va posar en fren el feixe, i va tornar a sentir, ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marieta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga Nil, i la mare seguia pensant que la veu de la seva filla venia del pati, i que estava jugant, i agafa el feixe, i el tira la paella, i en el moment en què el feixe toca l'oli tan calent, s'alsen uns grans esquiches, una fumera, un patatxip, patatxap, que la mare es va tirar en reden espantada, i de la paella ella va sortir la Marieta, bona i sencera. Ai, llavors sí que la Marieta li va explicar a la seva mare la història sencera de tot el que havia passat, la mare s'ha posat les mans al cap, va sortir el carrer cridant, va cridar totes les veïnes del carrer, veniu, veniu, veniu, i tot es va encorre el mercat. Però el venador de carn ja no hi era. I uns diuen que la Marieta, a partir d'aquell dia, va posar seny, d'altres diuen que no. En tot cas, compta, compta, aquest conte ja s'ha acabat. El gai va fer click, click, click, i el conte ja està dit. El gai va fer click, click, click, i el conte ja s'ha acabat.