Vet Aquí Que... del 4/11/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, àvies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El ratolí, l'ocellet i la salsitja. Hi havia una vegada un ratolí, un cellet i una salsitja, que vivien junts. Havien posat casa, sabien repartir la feina, i cada un feia el que sabia fer, i vivien en una pau que era una delícia. La feina de l'ocellet era que cada dia havia de volar cap al bosc a fer llenya. El ratolí portava aigua, ensenia el foc i parava taula. La salsitja cuinava. Però un dia l'ocellet va topar pel camí amb un altre ocell, i parlant, parlant, li va explicar les excel·lències del seu viure. Uf, però llavors l'altre ocell li va criticar molt, li va dir que era un ximple, que ell feia la feina a ser grossa mentre que els altres dos es donaven la gran vida, i li va dir que era un cop el ratolí havia encès el foc i portava l'aigua i els retirava a descansar fins a l'hora de dinar. I la salsitja es quedava pel foc, només vigilava que el menjar es cogués bé, i quan s'atençava a l'hora de la pata, revolcava tres o quatre cops dins el brou o per la verdura per donar-li gust. I això era una cosa més fàcil de fer. Però l'ocellet no, l'ocellet a ell li tocava buscar llenya tot el matí, i quan arribava a casa descarregava, i sense descansar, s'asseia a taula. Els altres eren una vida de senyors, el ratolí de salsitja, que t'escansaven molt, però per ell fer l'ocellet, que li tocava la feina més dura, la feina més cansada i la feina més llarga, era una injustícia. L'ocellet va estar pensant el que havia dit el seu amic, i el dia següent es va plantar. No va voler anar a fer llenya, i va dir que ja havia fet prou temps de criat, que ara havien de canviar els papers i provar d'una altra manera. I per molt que el ratolí i la salsitja li van demanar, l'ocell no va se'n dir. I aquesta vegada les feines les van rifar. A la salsitja li va tocar anar a fer llenya, el ratolí, fer de cuiner, i l'ocell havia de portar l'aigua, encendre el foc i parar a la taula. I... què va passar? L'endemà cada un va començar a fer les noves feines. La salsitja va sortir a buscar la llenya al bosc, l'ocellet va començar a encendre el foc, el ratolí va posar l'alloll al foc, i es va posar a vigilar. Tot estava en marxa. Llavors, el ratolí i l'ocellet les van posar a esperar que la salsitja tornés amb la llenya, la del dia següent. Però vinc a esperar, i no tornava. I els altres es van començar a passar ància, i l'ocellet finalment va volar a veure si el veia. I sí, que va saber què havia passat. Sí, tant que ho va saber. Tenen a prop de casa, l'havia trobat un gos i... sól'havia menjada. Oh, l'ocellet es va esclamada allò més que entre el gos, però el gos es va defensar, va dir que no, i que com queda terra. I l'ocellet, tot trist. Va replagar la llenya per l'endemà, va volar cap a casa, i va explicar al ratolí el que havia passat. Ai, quin greu, perquè se l'estimava. I el ratolí va començar a menjar la salsitxa. Però van acordar de seguir junts, i de fer el millor que poguessin, els de sols. El ratolí va continuar fent el menjar. I quan va voler donar gust a la verdura, va fer com feia la salsitxa. És a dir, es va ficar dins l'olla. Com que l'aigua volia, no es va morir. Quan l'ocellet va arribar a preparar taula, no va veure el ratolí per enlloc. Però, clar, no apareixia. I l'ocellet va fer la seva nova feina, que era feixer llenya al foc. Fos perquè va daba, fos perquè no en sabia prou. Se li va encendre una plometa. I l'ocellet va córrer cap al pou a agafar aigua per apagar-la, però amb la tabalament li va caure la gallada dins del pou, i ell darrere enredat amb la corda, sense poder-se deixar anar. I esclar, quan es va enfonsar la gallada a l'aigua, es va ofegar. I aquí s'acaba la història, del ratolí, l'ocellet i la salsitxa, que van voler improvisar. I qui no s'ho vulgui creure, ho vegi a veure. Ai, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreie zum Zuckerpum Brut, verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Strutt, stisch mich keine Feder und beiß mich kein, wie beiß mich der hollerflor. Ve't aquí, que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven, hi havia una dona molt pobra, molt pobra, que tenia tres filles, les tres més boniques que el sol i més bones que el pató. Es deien Marina, Antonina i Caterina. Un dia es va tornar al portal de casa seva una balleta que demanava caritat, i la Marina, la gran, de seguida li va oferir brenar a aigua, una cadira per descansar. Quan la balleta la va veure tan generosa, li va dir, escolta bonica, no has quedat mai la vella aventura? No senyora, què és això? El punt de mitjanit, tu obres la finestra de la teva habitació i dius en veu alta i clara, quina serà la meva vella aventura? I ja veuràs què passa. La Marina no va entendre gaire bé, però no hi perdia res fent-li cas. Es va estar desperta fins a mitjanit i quan tocaven les 12, la finestra va cridar, quina serà la meva vella aventura? I de sobte va escoltar un aveu que venia de la foscor, que deia, el rei de nàpuls. Es va espantar moltíssim, va tancar la finestra, va córrer ficar-se al llit, es va tapar tota sencera el cap i tot. No va dormir tota la nit. De fet se li va oblidar durant tota la setmana, però al cap de set dies el davant de casa sí, va saturar en tot de carrossos i cavalls i un jove molt ben vestit, molt ben plantat, amb una corona al cap va trucar la porta i va dir la mare de la Marina, sóc el rei de nàpuls i he vingut a demanar la mà de la vostra filla Marina i que he vingut expressament perquè es arma amb ella. A la pobra dona li van fer figues les canves, va bé d'agafar-se el llint de la porta, però encara va tenir ànims de cridar la seva filla. Marina, nena... La Marina va baixar xugant-se les mans amb el davantal i quan va veure que tota aquella gent la buscava i no se'n sabia venir, ella ja no es recordava pas. El cas és que es va trobar aquell tros d'home amb corona allà davant seu o jo no allà davant d'ella i li deia, ens casem. Clar, ella dormia a la mare i va dir, si no, l'àndem a mateixa es va fer un casori de la més lluit, i la Marina, vestida de reina, va marxar cap a nàpuls amb el seu reiet en una carroça fabulosa i vestida de reina. Un altre dia es va tornar a aturar davant de la porta de casa seva, la balleta. Aquesta vegada va sortir l'Antonina, la segona. I també la va fer entrar a berenar, a veure descansar. I la balleta també li va dir, escolta bonic, que no ha escrit mai la vella aventura. No, no senyora, què és això? Doncs mira, el punt de mitjanita, a la finestra, i dius en beu alt i clara, quina serà la meva vella aventura. I llavors, què passa? L'Antonina va fer cas, perquè és de les persones que pensaven que els vells sols ha d'escoltar. Es va estar desperta fins a mitjanita i quan tocaven les 12 va obrir la finestra, va cridar, quina serà la meva vella aventura. I de sobte va escoltar una veu que venia de molt lluny, que deia el Roi de França. Es va espantar moltíssim. Va tancar la finestra, va coraficar-se el llit, es va tapar tota sencera, cap i tot, no va dormir. El cap de set dies, ella havia estat mirant per la finestra tot el temps. El davant de casa seva, s'aturaven totes les carrosses, cavalls, encara més lluïts que la vegada anterior. I un jove ben vestit, vell, amb corona, va trucar la porta i va dir a la bona dona, soc el Roi de França, i vinc a demanar a la mà de la vostra filla Antonina, que he vingut per casar-me amb ella. A la pobra dona, les canves li van tornar a fer figa, però va sortir corrents i l'Antonina peixava, us ho cregueu o no, pentinada i mudada. I el rei li va dir, vols casar-te amb mi? I la noia va contestar, hei, ja hi hauríem de ser. I l'àndem a mateixa es va fer un casari de allò més esplèndid. I l'Antonina, vestida de reina, va marxar cap a França amb el seu rei, dins d'una carroça encara més bonica que l'anterior. I encara un tercer dia es va tornar a aturar la velleta. Va sortir la catarina, la petita. I tot efectuosa també la va fer entrar a berenar, a veure descansar, la va convidar a dormir si volia. I la velleta li va tornar a dir, escolta, bonic, que no es queda mai la vella aventura, no, senyora, desmira, al punt de mitja nit, sobre la finestra, i dius, veieu el teu clara, quina serà la vella aventura, l'atenció que alguna cosa passarà. I en aquest punt la catarina va pensar, ah, ja ho entenc, perquè és clar, ja era tercera vegada que estava passant allà. O sigui, que la catarina es va estar asseguda amb la cadira al peu de la finestra, i quan tocaven les 12, molt il·lusionada, com si en és de fira va obrir la finestra i va cridar, quina serà la meva vella aventura! I la veu fosca, que venia de la nit, va dir, un gos negre sense nas. Ah, la catarina es va quedar glaçada, i molt, però molt espantada, va acordencar la finestra, es va ficar corrent solllit, es va tapar cap i tot, no va dormir tota la nit, però ella plorava, i plorava, i plorava, i vinga a dir. Les meves germanes, en Crida la vella, en Tura, s'han casat amb reis, i a mi m'ha tocat un gos negre sense nas, no vull, no vull, no vull. I es va passar el set dia següent plorant, que no hi havia aquí la consolers, i al cap d'una setmana trocava la porta un gos negre sense nas. Viu aquí una noia que es diu catarina, la mare va treure l'escombra, i va començar a donar-li cops, però el gos tornava. He vingut per casar-me amb ella, i jo soc la seva vella aventura. La mare vinc a fer-lo fora, i el gos tornava una vegada, i una altra, i la catarina no sortia de l'habitació, i vinc a plorar, i vinc a plorar, i vinc a plorar, i tant s'hi va estar, tancada a l'habitació, plorant, que finalment va dir, i qui em diu, que aquest gos no hagi de ser la meva vella aventura de debò? Potser no és el que sembla. I finalment va sortir, i quan el gos va tornar a demanar-li de casar-se, ella va dir doncs que es hemnos, i que sigui el que hagi de ser. La mare no sortia de desmallada, es van casar sense cafesta, i va marxar a peu. I camina, que caminaràs al cap de set dies, al gos negre, sense anar-se'ns va tornant un descampat, on només hi havia un esberzer. L'esberzer és plèndid, això sí. El gos es va ficar per sota, i mossegant aquella erbota, va estirar fort, fins que l'elevar rancaïva, va aparèixer un forat, i el gos hi va ficar. I la catarina, el darrere. Primer tot era fosc. Però de seguida es va veure com una claró, i la llum va anar creixent fins que van anar caminant fins al jardí més meravellós que us pugueu imaginar. Flors i erbes de tota mena, florits, frescos, uns cants d'ocells que delectaven, i una d'aigua, petits llacs, peixos de tots colors, i en un tornet al mig del jardí, un castell amb set torres. I quan van ser davant la porta del castell, el gos li va dir. Catarina, t'haig de dir, que t'haig d'anar encantat per una mala bruixa. Fins que no m'hagin desencantat, només em podràs veure com persona una hora al mes, a la mitja nit del darrer dia. Quan ara passaré a la porta, em convertiré en ombra, com tantes ombres i aquests dins que et serviran. I no et podré parlar fins a les 12 de la nit, aquí 30 dies. Però no et faltarà de res, no et preocupis. I dit això, va creuar la porta, i el punt del gos negre, ara pla. Va dir la Catarina, que es va posar recorretat el castell, que era tan gran que t'hi perdies. I des del recopilis baix, fins a la torre més alta, tot era luxós i bonic, mòpels, cortinatges, finestrals. I allà on anava, les seguia en aquelles ombres, que eren com persones de fum, mudes. Per més que elles dirigien la paraula, no responien res. Al final, quan es va fer fosc, va dir que tinc gana, i les ombres van parar una taula, es tuvallons, tot de sed, de plata, cristall tallat. I les ombres van oprir aquella taula, de coses bones per menjar, que ells ni sabia que existien, tot tan bo. I després va dir, oi, voldria dormir. I les ombres van acompanyar una cambra tan gran i tan ben parada, que ni una reina la tindria millor. Els armaris eren plens de vestits magnífics, o llit amb atalassos, i mantes i llençols suaus. La catarina, cansadíssima, es va fer càllit, es va fer fosc i es va dormir. I l'endemà, va passar el mateix, va córrer el castell amb un llavall, i tot era meravellós, i només calia que demanés alguna cosa amb éu alta, perquè les ombres corressin a servir-la. Hauries estat feliç si no fos aquella soledat. I ella ja va estar esperant i el dia d'arredir del mes s'estava a l'habitació. I de sobte es va fer com si fos de dia. I una d'aquelles ombres es va fer home. I un home molt atractiu, molt ben vestit, que es va acostar a ella, i li va llargar les mans, i ella el va veure amb els ulls brillants, amables, sonrient, i li deia, catarina, sóc jo, el teu marit, el gos. Ai, ella no se'n sabia venir. I només era preguntar-li com es podia desencantar, però ell no sabia. Només li havia anunciat que la noia que li vindria amb la bella Ventura ho podria fer, però no sabia com. Van estar parlant tota l'hora. Però quan va haver acabat l'hora, l'últim segon, va tornar la foscor i el silenci. I la catarina va semblar que li arrencaven un braç. Cada final de més la catarina esperava d'esperta, llavors parlava amb els descosits. I ella, malgrat que només el vei un hora al mes, el va començar a conèixer. I ell també. I llavors, cada vegada que arribava, tot era abraçar-se, i fer-se petons. I quan desapareixia, l'hora justa, i ella el començava a esperar el mes següent, no feia altra cosa. I jo de creure i pensar i creure, que una d'aquestes vegades el príncep es va dormir. I la catarina llavors va aprofitar per mirar-se-l. Fixament, sense despertar-lo, li anava passant el dit per la cara, per les orelles, per les orelles, per el coll. I li va veure una cadeneta, el coll. I d'aquesta cadeneta penjava una claueta. Aquesta clau demana un pany. Va pensar la catarina. I mirant, mirant, va veure que el pit, hi havia un furadet de la mida d'una piga. Va ficar-hi la claueta, que li anava just a la mida, i ja se es va obrir una finestra al pit. Ell es va acostar a mirar dintre i va veure la balleta, la vella aventura, i ja no tocarà, i caigall no cantarà. El teu estimant no es desencantarà. Però en aquell moment complia l'hora. El príncep va desaparèixer i va tornar a la fosca. La catarina aquell més sí que va esperar. I quan va arribar l'últim dia va omplir el príncep a preguntes. Però què no sabia res? Les tres minuts es va tornar a dormir i ella va córrer el pit amb la claueta i va tornar a veure la balleta que deia. Fins que cap campana no tocarà ni que el gall no cantarà, el teu estimant no es desencantarà. Però quan va acabar l'hora també tot va desaparèixer. I va passar encara una tercera vegada. Però llavors i ella ja havia estat romiant tot el mes. I va dir però jo caig sa fe, jo caig sa fe, jo caig sa fe. Però en aquell moment es va acabar l'hora. Va tornar a la fosca. Allavors la catarina es va espantar. Ella no havia arribat al final. La balleta no havia acabat de dir i li va venir una idea terrible. I si l'havia mort va córrer en cintre un llum. Va córrer a costar-se. Va veure que et pensava encara i era que encara dormia. Que encara hi havia el finestró obert. Va voler mirar dintre. Les mans li tremolaven. I sense donar-se'n va caure una gota de cera al pit d'ell. Llavors es va sentir un gran tro. La terra sencera va tremolar i tot castell, jardins, ombres, tot va començar a caure. La catarina es va abraçar a ell per protegir-lo. Però ja no hi era. La terra cridant fins que es va acabar el soroll es va acabar els tremolors. Llavors va tornar a obrir els ulls i es va trobar el descampat de l'Esberge. Vestida tal com anava el dia que va arribar. No hi havia res més. L'Esberge tornava a estar al lloc. La catarina va plorar, va cridar, cridava el gos negre, cridava la mare, cridava la balleta, cridava la germana, es cridava tothom. Però ningú li va contestar. L'Esberge només va aconseguir escarepar-se tota ella. I quan va sortir el sol va veure que havia de marxar d'allà. I es va posar a caminar. I camina, que caminaràs, va arribar a una ciutat. I ella va veure una balleta que li resultava familiar. I la balleta la va convidar a berenar, a seure, a descansar. Li va oferir aigua i fins i tot la va convidar a dormir. I llavors ella li va explicar tot. I ella va reballar a ta li va dir és que el rei d'aquest país ha perdut el seu únic fill amb un encantament d'una bruixa dolenta que l'ha convertit en un gos. Potser és el teu marit. I van pensar que no perdien res anar a parlar amb el rei i això ho van fer. I aquells pares ploraven d'alegria escoltant la catarina i tot era preguntar-li com té els ulls i com té la veu i com té les mans. I ell ho deia i els reis deien si calés, si calés i ploraven. I d'aquell mes van fer tapar tots els batalls a campana del país perquè no s'honessin. Van fer matat tots els galls. I el punt de les 12 van cridar ben a l'hi fort des de la torre més alta. Cap campana no ha tocat ni cap gall no ha cantat. Fill nostre estimat ja estàs desencantat. I es va sentir un trobo fortíssim. I vam veure venir un genet del fons que mira que anava creixent. Ell anava veient que sí que l'era, que sí que l'era, que és ell, que és ell. I van córrer escales avall i la catarina baixava els escalons de 4 en 4. I només veure'l se li va abraçar i tot era fer-se petons pensant que només tenia en aquella hora cara ja, no? I es va fer una festa de casori com no se n'hi vivies mai cap. Van venir tots els reis, els de nàpols, els de França, la mare, la balleta, les teves tres germanes. Ai, tothom. I van ser feliços i van menjar niços. I compta comptat, compta acabat. Bé, té aquí una vegada. Fa molts i molts anys, a l'entrada del Mar Negra, hi havia una ciutat pròspera nomenada Troia. Els troiants tenien un gran tresor, la princesa Cassandra. Era tan bonic a la princeseta que, ja de petita, set generals benjoralla i altats al rei de Troia, amb l'esperança de ser dignes a casar-se amb ella quan fos més gran. La princesa Cassandra era tan covejada que, a les nits, ella dormia al Temple d'Apollo perquè ningú no se la pogués emportar. Mmm, però una nit, el Déu Apollo es va fixar en la princesa i va sentir que creixia dintre seu amor i un desig més gran que el que havia sentit des de la mort de Jacim, el seu amic adolescent. Va dir, m'esperaré fins que siguis una dona Cassandra i seràs meva. Es va jupir i li va fer un petalorella. I amb el seu olè, Apollo li va otorgar un do, el do de la profecia. De manera que quan Cassandra es va despertar era encara més meravellosa que abans perquè podia sentir-ho en llunyades que parlàvem de coses que passarien. Quan vas clatar la guerra entre els grecs i els troliants, el rei i les reines s'ho vini i preguntaven com acabarà aquesta guerra tan terrible que Cassandra. Però ella no sabia perquè la veritat encara era massa lluny. Era com una figura l'horitzó, borrosa, per la distància. Quan Cassandra tenia 16 anys en plena guerra, Apollo va tornar per reclamar-la. I tot feixent de i arrogan, el do va irrompre la seva cambra i va dir, Ja n'hi ha prou d'esperar. He vingut a buscar-te. A veure, em sento molt honorada. Apollo, però he decidit ser soltera. Oh, però jo sóc el villan. Apollo, l'immortal. Mira qui tens la meva lira. No, no, si te'n va a fa. Sisplau, vés-te'n. Però és que jo t'estimo, Cassandra. Et vaig donar el do de la profecia. Vaig basar les teves orelles. Jo et vaig fer tal com ets. Cassandra llavors s'ha posat vermella. Va ser tu? Jo estava dormida. M'hauries d'haver despertat i preguntar-me si volia el regal que m'ho faries. T'ho el torno, el teu regal. Pèn-me'l. Apollo es va sentir molt ferit, molt ofès, molt humiliat. Mai ningú no l'havia rebutxat. Ai, el deu més bé i més perfecte. Un regal dels dies no es pot tornar. Es va lamentar. I va afegir al menys que Cassandra fes-me un petó. Que Cassandra va pensar que no hi havia cap mal a fer un petó a una persona que t'estima. I es van basar. Però, apollo, amb el seu alè, ja que no li podia prendre el primer do que li havia donat ni ganes que en tenia, li va traspassar un segon do. Segueix fent profecies, princeseta, m'ha disfornaguer, i la va apartar burscament. Ara estàs més dotada que abans. Quan Apollo va haver marxat, Cassandra va començar a tenir tot de visions terribles. Incendis i sang, espases, un cavall gegant, beixells i ombres, esfundaments. El rosa tan bonic de Cassandra va empolidir. Va corregir els seus pares. Para, mare, els grecs guanyaran, els grecs us assassinaran, i a mi em faran presonera. Ho he vist tot. Calma't, criatura, que no ho veus bé, això. Has tingut un mal son. Vés a descansar. Troia, no corre cap risc, va dir el rei. Que troies incendiarà, criava Cassandra, estirant-li la cap en força. Que no ho entens. Ho he vist i vist com es cremava. Troia, incendiarà. Però, com més es desesperava, que Cassandra, més comentaris, feia en els troliants. La princesa Cassandra s'ha tornat boja. Quin drama. Tanta belleza i tanta bogeria a l'hora. Perquè Cassandra havia estat malaïda. Ja us ho podeu imaginar. Apolo l'havia castigat a no ser creguda mai. En poc temps els cabells que abans eren floscos li van tornar grisos de desesperació. La belleza li va desapreixar i la cara se li va arrugar tota. Les vestidures i corria pels carrers a durant la gent que trobava. Els grecs tenen un pla enviaran un cavall. Ningú no la creia, ningú. Aquesta va ser la revenja del Déu Apolo per haver ferit el seu orgull. El cap de 10 anys a guerra els grecs van construir un cavall. Un immense cavall de fusta, gairebé tan alt com la porta de la Moralla. I el van deixar allà abandonat en un tribut a Troia, la ciutat dels cabells. I se'n van anar a marellar? Com si els retiressin del setge? I tot el que va quedar en si les marques negres d'un miler de fogueres que s'han de cridar per desesperades. Cremeu! Cremeu el cavall! És un parany! Però ningú no li feia cas. Només era una boja vestida amb parracs que corria pels carrers amb els ulls fora d'hòrbitre. Nostro ja ens van creure que havien guanyat, que els grecs s'havien donat per perduts, que havien marxat per sempre i que els hi deixaven un tribut al seu balon. I van entrar al cavall de fusta la ciutat i el van deixar a la plaça del mercat. Després em començava allà al voltant seu per celebrar la victòria. Cremeu-lo! Destruiu-lo! Se'ns gargama llava que Sandra, que no sentiu la dringadissa de les armadures dels soldats que hi ha dintre. Però la maledició de Polo, tal com havia condemnat que Sandra va condemnar els truïans. No van fer cap cas de la princesa, que cridava que la flota, una amiga, tornava a calar per la plaça, que els soldats grecs sortien del cavall de fusta, que obrien les portes de la muralla, que els alemics estaven a punt d'entrar a la ciutat i destruir-la. I tot va passar exactament tal com ella havia predit. Els grecs van calar fòbitos edificis. Van assequejar els temples, van assassinar el rei, la reina, els habitants, a caçar entre el banc condenar l'esclavitud. I, mentre tant, el cavall de fusta s'ho mirava tot des de dalt i semblava que deia jo sí que et creia incesa i jo t'he cregut sempre. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat i vol més creure-ho que anar a veure-ho. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara.