Vet Aquí Que... del 18/11/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agraïn. So se lebes, so se vas rasche in strut. Die Gänze geht barfus und haben kein Schuh. Der Schuster hat leder kein Leisten dazu. Der Ruh kann ja den Gänzelein auch machen. Also ging sie halt barfus schuh. Rundallade. Rundallade. No us cregueu res del que us diré. El somni de la Tortuga. Un dia la Tortuga va tenir un somni. Va somiar un gran abre. Un abre enorme. Que era un lloc secret. I aquest abre tenia les branques plenes de fruits de tota mena. Hi havia figues, sireres, platans, pomes, peres, pinyes, tronxes, maduixes, mandarines. Fins i tot melons i cindries, encara que no us ho cregueu. La Tortuga va córrer en entusiasmada a tots els animals per explicar-los i aquest somni. I ho va fer com si compartís en d'ells un tresor. Els hi va explicar tot. Però se li en van riure. El somni. L'olofant a mi ho va dir. És un somni i res més. No, deia la Tortuga. És un somni real. Jo ho he sentit en el somni. És de debò. Mireu, anir a veure l'àvia de tots els animals. Ell és segur que sap on creix aquest abre. Els animals no s'ho creien pas. Però van pensar, mira, no costa res. Podem anar a preguntar l'àvia de tots els animals i veure si tens raó. Però saps què et dic? Que tu, tan a poc a poc que vas, no hi arribaràs mai. Jo allò ho va dir. I jo aniré jo. Jo allò ho va marxar. I va córrer, com només saben córrer als llaons, molt de pressa, molt volosos, com si anés a casar. I va córrer cap a casa l'àvia de tots els animals que era dalt d'una muntanya. I li va explicar aquest somni de la Tortuga. Sí, va dir l'àvia de tots els animals. He sentit a parlar d'aquest abre. El seu nom és Omumbumbumba. I si vols que caiguin els seus fluits a terra, t'has de posar el seu debat i cridar el seu nom molt fort. O allò ho es va quedar parat de debò. I aquí t'abra com el trobaré. Només cal que recordis el nom i l'abra et trobarà a tu. Ah, però vigila quan tornis cap a casa. No giris ni miris enrere perquè si ho fas oblidaràs el nom. O allò ho va marxar molt content, tota l'estona anava repetint per si mateix. Omumbumbumba, omumbumbumba, omumbumbumba, per no oblidar-se. Però de sobte va sentir un soroll. Sssssssssssssssss. Va girar cap i va veure un rus de belles. No li feia hygiens de gràcia. Desapelta una mica del rus o fas casc o piquessin. Va continuar caminant. Però només en aquell moment ja s'havia girat. I, quan més endavant, va voler repetir el nom. Ho xungo to-tonga, no, no era. Xungo molonga, que no em surt. Com era? No hi va haver manera. Havia oblidat el nom. Va tornar amb els altres animals molt avergonyits i tots van lamentar l'accident del lleó. El segon animal que va sortir va ser la girafa. Jo aniré a casa de l'àvia de tots els animals. La girafa va córrer cap a la casa de l'àvia de tots els animals i corria com només se van córrer les girafes, movent aquell coll tan llarg i galopant. Va arribar del de la muntanya i li va explicar el somni de la tortuga a l'àvia de tots els animals. I l'àvia també li va dir el nom de l'abra. El seu nom és Omumbo-Rombumba. I si vols que em doni els seus futs, t'has de posar el seu davant i cridar el nom ben fort. La girafa estava fascinada. Però vigila quan tornis cap a casa, no agiris ni miris enrere. Si ho fas, oblidaràs el nom. La girafa va tornar molt contenta. Estava molt segura que ella no hi passaria res, com el lleó. I tota l'estona sonava repetint Omumbo-Rombumba. Però de sobte va caure en una basa molt profunda d'aigua del riu. Va haver de nedar perquè tot i que era alta, les potes no li arribaven al fons. Sort que tenia el coll llarg, si no, s'hagués ofegat. Quan va sortir de la basa i va tornar el camí. O com a l'onga, o com a totonga. Com mira! Havia oblidat el nom. Quan la girafa va tornar amb els altres animals, ho va explicar molt per conyida. I tots es van lamentar del que li havia passat a la girafa. Per què ara tots els animals ja creien en l'abra? Jo el desitxaven profundament. La tortuga va dir, aniré jo. Deixeu-m'hi a mi. No, que tu ets massa lenta. No, que veré mai. I el següent animal que hi va anar va ser l'estrus. Jo aniré a casa de l'àvia de tots els animals. I va córrer. Ara, de tots tres, el que més corria, els estruços córrem molt. I va córrer cap a casa de l'àvia. I va pujar a la muntanya. I li va explicar que volia el nom de l'abra. Per què volien els fruits? Perquè així no passaria més gana. I l'àvia li va dir. Omumbo rom bomba. Però també li va dir. No giris ni miris enrere. Si ho fas, s'oblidaràs el nom. I l'estrus molt content va agafar el camí de tornada. I tota l'estona feia el mateix truque que havien fet els seus amics. Omumbo rom bomba. Convençut que no se li oblidaria. Però de sobte va sentir un soroll. I hi va haver una serp llarguíssima que se li acostava. I va començar a córrer d'un costat a l'altre per desorientar la serp. I sí, la va desorientar. I ja la serp va deixar de perseguir-lo. Però en tot aquest voler desorientar la serp es va desorientar ell. I quan va tornar el camí ja era... xoconga, romgonga, xocongopotonga, com era. Ah, havia oblidat el nom. I va tornar molt trista amb els altres animals. I tots van lamentar la desgràcia de l'estrus. I finalment la tortuga va quedar ja està bé. Sisplau, deixeu-m'hi anar. És el meu somni. Trigaré el que trigaré. Però deixeu-m'hi anar. I els animals veient que era tan difícil... li van deixar anar. I la tortuga va marxar? A pas de tortuga. A poc a poc. Però esclar, les tortugues podran anar molt a poc a poc, però ara es fiquen a dintre de casa seva. Ara menja una miqueta d'herba, ara veu una miqueta d'aigua, i es va passar dies. Fins i tot diria que setmanes i potser mesos i tot. Però va arribar? Va arribar a casa de l'àvia de tots els animals. I l'àvia va arribar a la tortuga molt, molt contenta. I li va dir, i ara que vinguessis tu, és el teu somni. Sí, deia la tortuga, sí. I així solucionarem el problema de la gana. I l'àvia li va dir, el monbo rom bomba. Només cal que recordis el nom, i trobaràs l'abra i els seus fruits cauran a terra. Però vigila quan tornis. No et giris, ni miris enrere. Si ho fas, oblidaràs el nom. I la tortuga, i no pateixis àvia, a mi no em passarà. I va començar la tornada. La tortuga era lenta, però segura. Va veure la bassa, i li va donar la volta tranquil·lament. Va veure la serp, però ella, com que se m'agava dintre, la serp li era ben igual. Va veure altres coses que també li van fer por. Però no n'hi feien, o se m'agava. I anava caminant, i va tornar a passar dies, setmanes, mesos, però va fer sense girar-se. I finalment va arribar fins on l'esperaven tots els seus amics. Allò, la girava, les trus, el llapar, la llena làlica, la formiga, la zebra, el mico, tots els animals. I quan va arribar allà la tortuga, m'obri la boca i va dir, El nom de l'abra és Om un borrom bomba. I en aquell moment tots van recordar el nom. I allà mateix va aparèixer l'abra del somni de la tortuga, i tenia les blanques plenes de fruit de totament, tal com la tortuga ho havia assumiat. Tenia figues, cireres, platans, pomes, peres, pinyes, tronxes, meduixes, mandarines. I llavors la tortuga va tornar a cridar, Om un borrom bomba. I tots els fruits van caure a terra. I tots els animals van menjar, i menjar, i es van atipar com mai i a la vida ho havien fet. I llavors la tortuga, a poc a poc, a pass de tortuga, va començar a semblar llavors per tot arreu. I per tot arreu van sortir abres plens de fruites, pomeres, pereres, cireres, els animals no van passar gana, mai més. Aquest és un conte africà del Camerún. Ai, a poc a poc, que és una noia. Si em posés una triga per la tortuga i la broma, vaig vendre el meu metròleg i em posava a l'estrona. No em parla de res i no em faig res per la tortuga i la broma. Hi havia una dona molt pobra que vivia amb els seus dos fills en una caseta de pedra i fang als afores d'un poble. Tot el seu voltant era lleig, hi havia fang, era gris, estava ple de pedres i erba seca, i aquest era el paisatge que veia cada dia. La dona era cosidora i bordadora. En fils de ceda de colors, tots els dies, des que sortia el sol fins que es ponia, creava flors, ocells, i tota mena d'animals, sempre de tots colors, damunt de teixits blancs. I de tant en tant anava el poble a vendre els budats per poder comprar-los. Una nit va somiar que aquell seu paisatge, tan sec i gris, s'havia tornat infinitament bonic. Les cases tenien tres pisos i se'ls saben entre jardins plens ocells, apres fluïters, flors i hortalistes. Corriu, riarà el pol mig. Els prats hi pasturaven vells, bufals, i vaques, grasses i lluents. En el somni, la pobra dona va quedar en vedalida, i quan es va despertar, va decidir que brodaria aquell paisatge somiat. Cada dia, quan es ponia el sol, després de la seva feina, se'ls allò al costat del foc i brodava. Va treballar dia i nit durant tres anys. Dormia poques hores. Com que treballava quan es feia fos, que els seus ulls i irritats pel foc ploraven. Però li era igual. Brodava les llàgrimes al riarol. Més endavant, els ulls de la dona estaven ja tan cansats que ploraven sang. També li era igual. Amb les llàgrimes vermelles feia flors als jardins. El tercer any, l'obra va estar acabada. El paisatge brodat era idèntic el que havia vist en somnis. Cases altes, jardins i en fluïts, la riera, els vens, els bufals, els ulls volen porcells, flors. Es va sentir feliç. I va cridar els seus fills. Mireu, mireu, de llorgullosa. Els seus fills també van quedar admirats. Mai no havien vist res tan bonic. Va, traiem-lo fora a la llum. Així ho veurem millor. Van sortir. Van col·locar la tele brodada sobre una roca i es van separar una mica per veure millor. I llavors, de sobte, una ràfaga poderosa de ben baixola. I es van portar el meravellós brodat, com si fos una ploma. No van poder fer res per retenir-lo. La dona va caure desmellada. Els seus fills van estar tres dies buscant, però no el van trobar enlloc. La mare va començar a afablir-se. No menjava, no podia treballar. Es moria poc a poc. Un dia va dir el fill més gran. Sisplau, troba el meu brodat. Si no ho torno a veure, em moriré. El fill gran es va calçar a la sandàlia i es va marxar. Va passar un any. I no va tornar. La seva mare estava prima, com la mort. Un matí va dir el seu fill petit amb un fill de veu. L'ocen. No resistiré gaire temps. Vés a buscar el brodat, sisplau. I no m'oblidis. El fill petit es va calçar a la sandàlia. Va treure saballs, va pujar muntanyes, es va baixar, es va alimentar de fruits silvestres. Va veure l'aigua de les fons i va dormir en les forats de les roques. Un dia va arribar un prat. Allà hi havia una casa i un cavall amb la boca ben oberta i el coll estès a un món de palla. Però aquell cavall estava immòbil. Per què no menja? Va estanyar-lo en sang. Es va costar. El cavall era una estàtua de pedra. El va contemplar boca vedat. Quan de la casa va sortir una dona sonrient que li va dir t'estaves parant. Sé que busques el portat de la teva mare. El teu germà va passar per aquí. I li va explicar que el que ni que porta el portat és molt perillós. I li vaig dir si no hi vas, et donaré un cofre ple de monedes d'or. I ell va acceptar. I van haver resultat. I tu? Noi? Si no tires endavant també rebràs un cofre ple de monedes d'or. Què decideixes? No m'interessa l'or. Vull trobar el paisatge portat per la meva mare. Si coneixes el que ni, sisplau, ajudem. Escolta, li va dir a l'anciana. No va ser un cop de vent el que es van portar al portat. Van ser les fades de la muntanya solellada. El van trobar tan bonic que se'l van endur per copiar-lo. Pots anar al país de les fades i reclamar? Però només podràs arribar-hi que volc en aquest cavall. L'únic que sap el camí. Però si has de pedre. Però li va dir a la vella. Reviure si col·loques les teves pròpies dents en les seves genives perquè pugui menjar 7 brins de palla. Llavors, sobre aquest cavall, hauràs de treure les flames d'un volcà, les esquerdes d'una glaceria i les tempestes d'un ocià. Si no flequeixes, al final trobaràs la muntanya solellada. Així va parlar la vella. I el sang no s'hi va pensar dues vegades. Va agafar una pedra, es va trencar les dents i les va posar a la boca oberta del cavall. I el cavall va començar a moure's i poc a poc va menjar 7 brins de ferratge. I llavors es va despertar. I era tan fugós com un pura sang. Renil·liava, se'n xecava, saltava. El sang, predesperant, se va muntar. Va saludar la vella amb la mà i es va llunyar el galop. I així va arribar la muntanya de foc. Ell i cavall van anar directes cap a les flames, sense por. I mentiria, si us digués que no va estar a punt de morir de l'esfixia i de la calor, però el cavall va aconseguir saltar fora del foc a l'últim moment. I van seguir camí i fins arribar davant del riu de gel. I el van travessar atremolant de fred i ferint-se contra el glas que tallava com ganivets. Després de la glacera van trobar un ocià immens i gris. Los sangues van dins amb el seu cavall en les aigües gelades i va haver de fer flonar una terrible tempesta que ni ell mateix hauria pogut dir quant de temps va durar, i va obrir en una vegada i en una altra, i sempre semblava en aquesta punt d'ofegar-se. A la fi, esgotats, van arribar una platja. Allà mateix hi havia una muntanya que estava assolellada per totes bandes. Havia arribat, per fi. Va descobrir les frases amb un pleb, inclinades sobre bodes multicolors, i sobre l'herba hi havia el teixit brudat de la seva mare. Les fades el van rebre efectuosament. Eren boniques i amables. La fa de més jove, i potser la més bonica, el va impresionat de manera especial. Li va dir, estem acabant de copiar l'obra de la teva mare. Ens ha agradat tant de seguida poder-se'n portar-te-la. I l'oçang va passejar per la muntanya parlant i parlant amb la fada. I si les fades són especials, que són, aquella encara ho era més. No hauria volgut deixar-la mai. Abans de tornar el bodat, la fada amiga va agafar un fil d'or, va volgar-hi la seva pròpia silueta de fada a la vora del riarol i va desaparèixer. I immediatament la sang la va trobar a faltar. No li havia dit adéu. Mireu que l'or no l'havia atentat. Els perills no l'havien espantat, però per l'amor de la fada, qui sap què hauria fet? I l'oçang se'n va anar. Enportant-se el que havia anat a buscar, però amb la pena i la recansa deixant rere la bonica fada estimada. I va acabar el cas sense aturar-se enlloc fins que va arribar a casa seva. Mare, mira l'he trobat! Va exclamar desplegant la tela d'anar als ulls de la mare. El bodat era tan bonic que la casa va quedar il·luminada. La mare va tremolar de felicitat. I immediatament va reviure. Sortir molt sol va dir ella. La porta ho veurem millor. Van sortir. Van estendre el bodat i... va tornar a rencar l'obra de les mans a l'oçang. Però aquesta vegada el vent no se'l va endur, no? Si no que el vas tendre i el teixit brudat se'n va anar enlairan i s'engrania més i més i més fins arribar a ser tan gran com tot el cel. Llavors va descendir suauament i ho va cobrir tot. I va adquirir vida. Allà on hi havia la muntanya verda, amb el seu remat sabent, allà hi havia la muntanya verda amb els seus remats sabents, vaques i búfals, i les cases de tres plantes, i els jardins en flors, jocells, i el riarol. Ara no era un somni. Ara era veritat. Era tan natural com si sempre hagués estat així. A l'arriba del riarol, l'oçang hi va veure una jove. I la va reconèixer immediatament i m'acorda que Paella era la seva fada amiga, l'estimada, la que havia brutat la seva ciutat amb el pisatge i s'hi havia fos per tal de seguir-lo. I es van abraçar entre les rialles. I uns dies més tard es van casar. L'oçang amb la seva dona fada i la seva mare van viure feliços durant molts anys en aquell pisatge tan bonic. Per sempre. El brutat és un conte popular del tibet. Jo l'he trobat al llibre i els sols de Henry Hugo. Vete aquí una vegada. El mita del Minotaura i els Reimides. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la decreta, hi havia un rei, el Reimides. Molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i també per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut, si volien viure en pau, si no els donava fer la guerra. I era que aquests reis, els Reimides, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però ve't aquí que aquest es va fer construir un palau preciós, per un gran arquitecte. Aquest palau, tant preciós, el seu soterrani va fer construir com una mena de presó, per un ésser, per un monstre, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure, i el tenia tancat allà dins d'una mena de presó, però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquests labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquests labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Mides sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesper pel rei Egeo, que havia de triar set nois i set noies i enviar-li capa creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava i era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors, el seu fill, Tesseu, va dir-li, pare, és una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest món, en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no, perquè s'admetran i no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir, Tesseu, tant va insistir que, finalment, el seu pare li va dir, doncs a veure, doncs vegi, perquè Tesseu.