Vet Aquí Que... del 25/11/2021

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. El pescador Eixima. Avui expliquem una llegenda popular del Japó. És un país molt llunyà de casa nostra, però té unes històries molt boniques. Jo crec que us agradarà. Una vegada a la costa del Japó hi vivia un jove pescador que es deia Eixima. Eixerit i content, amb tots els seus urmets de pesca. Sempre anava cada dia al mar i pescava per casa seva, pels veïns. Encara ni quedava una mica per vendre al mercat i tenia una vida tranquil·la i molt contenta. Vet aquí com un dia, se'n va anar amb el seu vot a pesquera, però, en comptes d'agafar cap peix, mai diríeu què va agafar. Una cosa estranya, grossa, que va veure dins del mar. Doncs una tortugassa, grossa, grossa, de closca dura de cap arrugat, com de vell, i amb una coeta prima a prima. Us haig de dir una cosa que de segur no sabeu, i és que les tortugues sempre viuen mil anys, almenys les tortugues japoneses. Amb això, Eixima va dir-se si mateix, per dinar, tant me faria un peix com aquesta tortuga, o potser millor i tot. Doncs, perquè haig de matar aquesta popra bestiola i privar-la de fluida a la vida durant 999 anys més, no, no seré tan dolent. Estic segur que la mare no li saberà res, i amb aquestes paraules va llançar l'aigua a la tortuga. El que ha acabat va passar, és que Eixima va trencar el son dintre el bot, perquè la veritat era que feia un d'aquells dies tan xafugosos d'estiu, que ve tant de gust de descansar una miqueta i fer una vacaina a la tarda. I mentre estava adormit, va sortir d'entre les zones una gentil d'onzella, que se li va ficar dintre el bot i li va dir, sóc la filla del Déu del Mar, i amb el meu pare habito al Palau del Drac Marí sota les aigües. No era una tortuga a la casa que ha agafat fa poca estona, i que bundadosament has tornat a llançar l'aigua, no. Era jo, que estava encantada, que estava en forma de tortuga, perquè de vegades faig això, però m'han desencantat. Era jo mateixa. Ara el meu pare, el Déu del Mar i jo, sabem del cert que ets un bon xicot, que no t'agrada fer mal, i per això t'he vingut a cercar. Et casaràs amb mi, si tu vols, i viurem feliç ben plegats milers d'anys al Palau del Drac Marí, al fons del Mar blau i profund. Oraixima va agafar un rem, i la filla del Déu del Mar va agafar l'altre. I van ramar, ramar, ramar, fins que arribaran al Palau del Drac Marí, on el Déu del Mar vivia i governava, com a reis, sobretots, els dragons, les tortugues, els peixos, tots els animals del mar. Mare meva, i quin indret més preciós era aquell? Les parets del Palau eren de corall, els arbres tenien maractes per fulles, i robins per fruita. Les escates dels peixos eren d'argent, i les cugues dels dragons dormen sis. Allò era una meravella, era un altre món. Les coses més boniques que mai heu pogut imaginar? Poseu-les totes juntes. Només així podreu acostar-vos al que era aquell Palau, i pensar que tot ell pertenia a obreixima, perquè era el gran gendre del Déu del Mar, el marit de la gentil princesa. Així van passar tres anys a la felicitat més completa, rodant d'una banda a l'altra, entre aquelles meravelles, sota els arbres de fulles de maracte i de robins per fruits, però un matí oreixima va dir a la seva esposa, es posa meva, sóc molt feliç aquí, però em cal anar a casa per veure el meu pare i la meva mare, i els meus germans i germanes. Deixa mi anar, només per poc temps, i aviat tornaré. Tinc molta por que no passi alguna desgràcia. De totes maneres, esclar, si te'n vols anar, no hi tinc res a dir. També ho entenc, que estàs enyorat dels teus pares i de la teva família. T'haig de dir que sí, però mira, tinc una recansa, només t'encarrego que prenguis aquesta capsa, però que vigilis bé prou de no obrir-la mai. Si de cas l'obres, mai més no podràs tornar. Oreixima prometia que tindria molt en compte de la capsa i que passés el que passés no l'obriria. Estava molt feliç allà i molt enamorat de la seva esposa i volia tornar. Després, ficant-se al seu vot, remant, remant, remant, va atracar a la platja del seu poble. Però què havia passat mentre havia estat fora? On parava l'acabana dels seus pares? Què s'havia fet el poblet o no havia viscut? Les muntalles eren bé les mateixes d'abans, però els obres els havien tallat. Què ha sigut? El xaragall que passava al costat de la barraca dels seus pares encara corria, però ja no s'hi veien dones rentant la roba com abans. Li semblava molt estrany que tot hagués canviat tant, només en 3 anys. Va veure dos homes que passaven a prop de la platja i Oreixima els va aturar. Feria un favor de dir-me l'acabana d'Oreixima on és? Que no és aquí. On s'ha mudat? Oreixima, digueren ells, com? Si ja fa 400 anys que es va negar tot pescant. Els seus pares, els seus germans i els seus nets són morts. Fa molt temps. És una història que no és poc d'antiga. Com viantra, nosaltres ho sabem per casualitat, ja ningú del poble se'n recorda. Que us heu begut l'enteniment de preguntar per la seva barraca. No hem de fer de poc de segles que degué caure de vella. A les hores de sobte va passar parlament d'Oreixima, que el Palau del Déu d'Ormal sota les zones, amb les seves parets de corall, els seus fruits de robins i els dragons amb la cua d'Orma 6, devia formar part del país de les fades. I que probablement un dia d'allà devia ser tan llarg com un any d'aquest món. De manera que els 3 anys que havia passat el Palau del Déu del Mar, devien ser en realitat 100 i 100 d'anys. És clar que ja no trauria res de quedar-se a la seva terra, ara que tots els seus amics eren morts i enterrats i els seus pares també. I fins i tot el llogaret havia desaparegut. Però Oreixima va determinar de tornar-se a la correcuita amb la seva dona, la Princesa del Mar. Però, quina via li calia prendre? Tampoc podria trobar ningú que li mostrés? Va pensar, potser si obrís la capsa que ella em va donar podria trobar el camí. Així va ser que va desobeir les seves ordres de no obrir la capsa o qui sap si va oblidar-les. El cas és que el desgraciat va obrir-la. I què diria que em va sortir? Un núvol blanc que se vas tendre sobre el mar. Oreixima cridava el núvol que s'aturés. A Paserat va fer uns cicles garrifos perquè ara sí que recordava del que la seva dona li havia dit. I que anàvem a obrir la capsa mai més no podria tornar al Palau del Déu del Mar. Però aviat resta impossibilitat de caminar i d'esclamar-se. Subtadament els cabells se li van tornar blancs com la neu. La cara va omplir-se-l'hi de rugues i l'esquena se li van curvar com la d'un home molt, molt, molt vell. Ai, després se li van acabar en el respir. I caigui mort estès sobre la platja. Pòbora oreixima. Va morir per per haver desobeït els consells que havia rebut i per haver trencat la prometensa que havia fet. Si tan sols hagués complert el que havia promès, hauria viscut encara un altre miler d'anys. I aquesta rondalla s'ha acabat. És molt trista. Potser és mentida, potser és veritat, però us ha agradat. Ai, apropaia, això és una noia. Qui donarà una dret a la tucca de brot? Percofé el meu metròleg i poso-me a l'estruc. Estigui-me cap feta i no em veig cap feta, però em veig cap feta. Els tres desitjos. Doncs vete aquí una vegada. Això va passar fa bastant de temps. Hi havia un llenya Taira que era molt pobra, molt pobra, perquè només guanyava els diners que li donaven de tallar la llenya. I vivia al bosc amb una cabana, a fusta i palla, amb la seva dona. Era molt pobres, molt pobres. I aquell llenya Taira sempre es queixava, clamava el cel i deia, oi, per què jo sóc tan pobra? Com és que no m'ajuda el cel a guanyar-me una mica més la vida? Sempre s'estava clamant el cel, aixecant els ulls i demanant i demanant que li donessin una miqueta més de feina, una miqueta més de diners i així anaven anant passant el temps. Fins que un dia que es va seure amb una pedra per a jugar-se una mica la sua, en sec, va aparèixer un núvol gran i gris i es va plantar davant seu. El llenya Taira estava escarrifat i d'aquell núvol es va obrir i va aparèixer Sant Pere, Sant Pere que té les claus del cel. I el llenya Taira va dir-ho, oi, no, no, no, no, perdoneu, perdoneu, no en queixaré més, no en queixaré més, ja que me m'he queixat molt. No, va dir Sant Pere, no pateixis, perquè des del cel, t'he sentit moltes vegades i hem vist que sí que tens raó de queixar-te, perquè ets molt pobra i per això he baixat jo per a donar-te, per a donar-te tres desitjos. Però bíxiga, aquests desitjos, abans de demanar-los, ho saps de pensar bé. No demanis una rocada ni qualsevol cosa. I a les hores Sant Pere va tornar a tancar el núvol, Sant Pere va desaparèixer i el núvol va marxar. El llenya Taira, que content, va posar a ballar-se, va posar a ballar i amb dues o tres gambades ja va ser cap a l'acabana i li va dir la seva dona, escolta, dona, creusats, què m'ha passat? I li va explicar, fil, per randa, tot el que li havia passat amb Sant Pere. La dona contentíssima, oi, què demanarem, què demanarem? I com que estaven tan nerviosos, van decidir, que demà al matí pensarien els desitjos i que ara diu, mira, el va dir el seu home, on sent el foc a terra, eh, que farem una escudella, perquè esclar, jo dius que no en feien perquè eren molt pobres. I bueno, va fer un foc, va posar l'olla, van fer l'escudella i llavors en llenya t'aire se va seure al costat del foc i anirien les braços i va dir, oi, com t'exageria menjar-me una botifarra amb aquestes braços que hi ha al foc? I t'ho ha dit? T'ho ha fet? De les braços va sortir una botifarra que va caure a terra de tres pams. Va dir la seva dona, però mira que ets tonto, que no veus que has demanat ja un desig, això serà molt roquet, però t'has gastat un desig per una botifarra, tonto més que tonto, però on s'havies pensat, i l'home es va començar a posar nerviós, és com va començar a posar nerviós, no me diguis més, no me diguis més, jo sé que l'he fumada, ja sé que l'he fet malament, perquè he demanat un desig que és una rocada. Mira, van anar posant nerviós perquè la dona li anava anant tabalant, i al final el home tan nerviós va dir, mira, saps què? Ojalà aquesta botifarra se t'enganxi a la punta del nas. I t'ho ha dit? T'ho ha fet? La botifarra de terra se li va penjar a la punta del nas. Quan va veure la seva dona a la botifarra de tres pams, que li penjava, què has fet? Què hem fet? Ja hem gastat dos desigos, dos desigos amb unes rocades. Ara ja no podrem demanar ni diners, ni un palau, perquè on anirem amb la meva dona, sempre en aquella botifarra penjant del nas, no podrem sortir de casa, i què va anar bé de fer? Doncs castar-se l'últim desig, i l'últim desig van demanar que la botifarra sortís del nas de la dona. I t'ho ha dit? T'ho ha fet? La botifarra va tornar a caure a terra. Però què va passar? Doncs que es va ser tan tan pobres, com eren abans. I per què? Perquè no van pensar. No van pensar abans de demanar el desig. Per això, sempre que el demanem una cosa, que desigem una cosa abans, hem de pensar si aquella cosa és convenient o no. I vete aquí, vete aquí en gos, i el que conté és a fos. Vete aquí una vegada. Sant Pere i el Dimoni. Heu de saber que una vegada, quan Sant Pere encara no feia de porter del cel, portant aquella clau tan grossa i aquell llibre on hi apuntava tots els que podien entrar, i tots els que se n'havien de quedar fora perquè havien fet moltes mal i fetes. Un dia, el Dimoni, que tenia molta mania a Sant Pere, més aviat tenia moltes ganes de fer-li la murga, va anar-lo a trobar per fer-li una mala passada. Aleshores, Sant Pere, com que encara no feia de porter del cel, tothom sap que feia de pescador. Però com que els temps eren difícils i amb el peix que traia de la xarxa no n'hi havia prou per anar passant, tenia més i més un tros de terra que treballava a hores vagaroses. El Dimoni, quan va veure que Sant Pere no en sabia pas de fer de pagès i ell tampoc, va dir, espera't, espera't, vina, vols fer un pacte amb mi, vols que tots dos siguem pagèsos i jo t'ajudi, i Sant Pere va quedar una mica parat, perquè del Dimoni no s'enfiava pas gaire. Però el Dimoni, com que és molt pillo, li va dir, mira, saps què? Em fiaré de la teva astúcia. Si tu saps el que jo vull plantar, entre tots dos ho plantarem. El Dimoni li va dir que sí, pensant que poca feina faria ell, perquè no li agradava que fa la xada no li agradava ajupir-los en aquest pobre Dimoni, no, no. Va dir, me n'aniré al Bar del Poble. El Bar del Poble era d'una noia, la Maria Teta, li deien, i va anar al Bar del Poble un al vespre, tots els pagèsos estaven jugant a cartes o jugant al dòmin o a una estoneta allò per descansar. I va preguntar què s'hi havia de plantar aquell any. Els pagèsos li van dir que aquell any era molt bo per plantar-hi patates. Ah, d'acord, se me n'anà corrents a veure Sant Pere. Ei, Pere, diuen que hem de plantar patates aquest any. D'acord, entesos? Doncs vinga, plantarem patates. El Dimoni, pillo com és, va dir, ei, ei, ei, alerta. Però jo em vull quedar tota la part de dalt de la planta, i tu et quedaràs la part de baix. Sant Pere, que era de bona fe, era bon jant. Ha dit, d'acord, doncs ja em quedaré la part de baix i tu la part de dalt. Així es va ser. Van començar a néixer unes patatires d'aquelles tan precioses, amb unes flors blanques molt boniques. Sant Pere, quan va arribar l'hora, les va arrancar, va posar les flors per un costat, el que havia sortit de sota terra, que eren les patates per l'altra, les van carregar el carro del Pere, totes les patates, el carro del Dimoni, i van posar totes les flors de patater. I se'n van anar cap a mercat. Quan van arribar a mercat, noies, noies, flors de patater, deia el Dimoni. La gent se'l mirava, encara, espastonada. Ai, flors de patater, mare meva, que és boig aquest, que anem de fer de les flors de patater. Les noies deien, mira, em farem rams per la taula. Quina gràcia! La gent se'n van riure del Dimoni, perquè venia flors de patater, que no servien pas per res. Per altra banda, Sant Pere, que estava a l'altre costat del mercat, estava venent les patates, a bosses, a cabassos, els treien de les mans, els hi pagaven bé, perquè eren precioses, maquíssimes, sense cap, cap, cap, pega, i se'n van anar cap a casa, amb la bossa, plena de diners. Quan es van trobar el Dimoni, quina barra! Mira, tothom s'han regut de mi, perquè no serveixen per res. Oh, noi, li va dir Sant Pere, ho vas triar tu, ja saps que tu i jo no en sabem gaire, de fer de pagesos, i ho vas triar tu, tu vas voler allò de dalt, i jo em vaig quedar allò de baix, doncs mira, he fet força dinerons. Aquest any que ve no plantarem patates, vaig a veure. L'any següent se'n va anar cap al bar de la Maria Teta. Ei, nois, nois, em voleu dir què hem de plantar aquest any? Sí, sí, sí, aquest any, ui, no és pas bo per patates. Aquest any, nosaltres plantarem blat. Tu ho fes el que vulguis, però el blat, em sembla que anirà molt bé, perquè serà un any sec, un any de molt sol, i anirà molt bé el blat. D'acord, se'n van a corrents a veure Sant Pere. Ei, Pere, Pere, vine, vine, aquest any hem de plantar blat. D'acord, doncs plantem blat, van plantar blat, i noi, quan va arribar aquest temps del mes de juny, van començar a sortir unes espigues precioses, dourades, maques, com aquelles que més. I Sant Pere, oi, que bé, que bé que ens ha anat, ja veuràs, aquest any anirem bé. Ei, ha dit el Dimoni, però aquest any torno a triar jo, o sempre tries tu, li va dir Sant Pere. Però quin conco que era bon xan, era de bon fer, va dir d'acord, d'acord, el que tu diguis. I el Dimoni, amb totes les seves ganes de sortir Sant Pere, va dir que ell volia tota la part de baix, tota la part de sota, el que hi havia sota terra. I tu et quedes la part de dalt, d'acord, va dir Sant Pere, sense saber massa, que si estava guanyant o perdent. Bé, va arribar el moment de la collita, totes les espigues van anar al carro del Pere, i totes les arrels de blat van anar al carro del Dimoni. Se'n van anar cap al mercat, van anar al mercat, i quan arriben el Dimoni, noies, noies, veniu, veniu, arrels, arrels de blat, boníssimes, la gent. Ha, ha, és el ximplet que l'any passat venia flors de matatira. Ho, ho, aquest any ben arrels de blat, què vols que em fem, una infusió pel mal de panxa? Ai, grillat més que grillat, la gent se'n van riure. El Dimoni li va començar a sortir a foc dels queixals, però se'n van anar perquè no el veiessin. En Pere, per la seva banda, va començar a veure entre les espigues, ara noi, els forners per fer farina, per fer pa, la gent que els agradava bullir el blat, tothom ni comprava. En Pere va fer més diners que l'any anterior. Oh, que content, va tornar cap a casa, per veure com li havia anat en el Dimoni, però no sabia massa que se'n feien de les arrels del blat. Van trobar-se i el Dimoni... Oh, m'has tornat en... No, noi, jo no t'he enredat, ets tu que ho has triat. Tu has triat la part de baix, no? I m'has dit que jo em quedés la de dalt. Doncs mira, he tingut sort, què vols que t'hi digui? Mira quant diners que he guanyat, el Dimoni no podia més. A dir, tornem a provar-ho, l'any que ve, tornarem a fer collita, però no farem ni de blat ni de patates. Vaig a casa a la Marieteta, hi havíem l'any següent, se me n'ha anat a casa a la Marieteta, a preguntar, els pagesos, què havien de plantar aquell any. Els pagesos van dir, mira, aquest any, aquest any blat de moro, blat de moro. Em sembla que anirà bé el blat de moro, aquest any. Corrent, samarà el Dimoni i veure Sant Pere. Ei, Pere, Pere, aquest any hem de fer blat de moro. D'acord, d'acord, vinga, doncs va, plantem-lo, van plantar. Van sortir unes plantes de blat de moro. Hi ha unes penolles plenes, farcides, estupendes, meravelloses. No sé si sabeu vosaltres, nois i noies, però blat de moro, les penolles surten al mig de la planta, dalt i a la flor, a baix i a la real i al mig i a les penolles. Bé, ara veureu el que va passar. Ei, ei, ei, va dir el Dimoni. Aquesta vegada no em vull quedar fotut, eh? No vull ni la part de dalt ni la part de baix. Jo vull la part de dalt i la part de baix. No em vull quedar fotut, d'acord? Vinga, som-hi. Se'n van a anar, van carregar les flors i les arrels pel Dimoni. Les penolles del mig per en Pere. Se'n van anar amb els seus carros cap al mercat. La gent ja esperava el Dimoni, perquè estaven convençuts que portaria una altra ximpleria d'aquelles que feia ell. Nois, noies, aquest any porto flors de blat de moro i arrels de blat de moro. Aquest any sí que us agradarà. Ho, ho, ho... Quina gràcia! Mireu, mireu, canís de boig. Mireu, oi-te, oi-te. Té flors de blat de moro i arrels de blat de moro. Què vols que fem, d'això? Que em posem un tros a l'olla... El Dimoni, quan va veure que havia tornat a estar enganyifat, se'n van anar corrents cap a casa. A l'altra canta del mercat hi havia en Pere. Venent les penolles, la canalla per fer-se crispetes, La gent per fer farina de blat de moro. Els altres per fer blat de moro a dintre del forn amb sucre i manteiga. Tothom li comprava tot a les penolles. Va fer molts dinarots i se'n van a casa tot content. Pensant, aviam, què havia fet? El dimoni, aviam, si havia venut el seu. Va arribar i va veure el dimoni que li sortia fum per les orelles. Foc pels caixals i per sota de la cua, imagineu-vos. I va dir, prou, s'ha acabat! No vull fer més, ja no vull fer més de pagès. Me'n vaig. Oh, doncs jo n'he après, m'ha dit en Pere. Podies quedar-te la millor algun dia a l'encertes. No, me'n vaig, et volia fer una dolenteria per tu i ha acabat sent una dolenteria per mi. M'he quedat més fumut que abans. Apa, Pere, aquí et quedes en el teu tros. El dimoni se'n va anar. I en Pere diuen que estones feia de pagès, estones tornava a fer de pescador, perquè el que li agradava tant, tant, tant, era entrar amb la seva barca dintre del mar, navegar una estona i pescar algun peixet per posar el mercat de les peixateres. Vet aquí un gat, vet aquí dos gossos, aquests contes ja s'han fet etrossos. Vet aquí una vegada. El gai va fer click, click, click, i el conte ja està dit. El gai va fer click, click, click, i el conte ja està acabat. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein ich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich keinen, beißt mich der hohe Flo. Beben. Les qüestions a Let's pose let's pose let's pose Let's pose