Vet Aquí Que... del 13/1/2022

I quan acaba la setmana, tot el que vols fer és desconnectar. O no, el Club Alternatiu, en Pau Sbert. I benes de les 9 tenim tota la música que has de conèixer. Les novetats que no escoltaràs a cap altre lloc sense oblidar-nos dels èxits de sempre. I quan acabes la setmana, tot el que vols fer és desconnectar. O no, el Club Alternatiu, en Pau Sbert. I benes de les 9 tenim tota la música que has de conèixer. I si oblidar-nos dels èxits de sempre, redescobrés la música. El Club Alternatiu, en Pau Sbert. I benes de les 9 del vespre, escolta't en directe a ràdio desbert. I sempre que vulguis, a ràdio desbert.com. A Sant Just canviem el SHIP. Iniciem la implantació d'un nou model de recullida de residus domèstics per reciclar més i millor. Un nou sistema en què els contenidors de les fraccions orgànica s'obriran amb tarjeta. Saps com funciona? Informa-te en el web sanjust.catbarreresidus i els perfils de Twitter i Instagram, arrobes sanjustresidus. Utilitza la tarjeta i recicle més i millor. Pel medi ambient a San Just, canviem així. Ajuntament de San Just d'Esber. Mireia Belmonte, L'Alla Palau, L'Alla Sals, Maria Vicente i Alexia Poteyes. Juntes sumen més de 140 títols esportius i tu estàs perdent. No saps que t'estàs perdent. De veritat, tu vol seguir perdent. Si no veus el esport femení, t'estàs perdent a l'espectacle. Una campanya del Consell de l'Audivisual de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals. Col·labora Radio d'Esber. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Sors de l'Hepie Tooze fa rast곳 per la cannabis, i no la polprovDIA, ni de l'espanchement... A frase collinute ens aballarà. Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i les pedres cantaven?... Història del conillet Tavots Aquesta història la va comptar una dona d'Índia a un noillet blanc fa molts anys. Aquest noillet vivia amb els seus pares a prop d'un campament d'índis, perquè Tavots és el nom indí de conillet. Doncs vet aquí que fa molts i molts anys Tavots no era petit com ara, sinó tot el contrari, era molt gran, era la bèstia més grossa de totes les bèsties de quatre potes, i a més era un gran caçador. Tenia el costum de sortir cada matí que s'ha molt aviat, així que s'hi començarà a veure, però cada matí trobava ja en el camí el senyal d'un peu molt gros. Això li feia molta malícia perquè el seu orgull era tan gran, com tot el seu cos, i no volia que ningú passés pel camí abans que ell. Qui és aquest que va caçar primer que jo i que fa unes passes tan grosses? És algú que em vol fer sentir vergonya? Xxxt, calla! Qui deia la seva mare? No hi ha ningú al món que sigui més gran que tu? No, si això ja ho sé! Contestava a Tavots. Ho hi ha unes peixades al camí? L'endemà es lleveva encara més aviat, però en el camí ja hi havia les grans peixades. Oh, està bé, eh? Va dir-se a Tavots. Ara faré un parany per enxampar aquesta bèstia tan descarada. I, com que era molt traçut, va fer un parany amb l'acorda del seu arc i la va posar al mig del camí. Quan l'endemà al matí van a veure la seva trampa, mai no diria el que hi havia. El sol! Havia atrapat el sol! I tota la terra del voltant començava a fumar ja de tantes calfó. Ets tu qui deixava les peixades en el meu camí? Cridava Tavots. Sí, sóc jo, esclar! Però fanya't a deixar-me anar, si no vols que tota la terra es cremi! Deia el sol. Tavots va veure l'urgència i va pensar què calia fer. Clar, havia d'alliberar el sol de la trampa quan abans millor es va treure el ganivet i va córrer per tallar l'acorda. Però quan s'hi va costar la calora tan gran que el conill va haver de fer un sol enrere abans d'haver-la tallada. Va tornar a provar-ho i va tornar a llançar-se contra el sol per tal d'acostar-s'hi i trencar-la a l'acorda. Però amb l'escalfó va tornar a quedar-se enrere. Però a Tavots cada vegada que s'acostava el sol amb l'escalfó es fonia fins a la meitat. I el sol cridava. Torna, Tavots, torna! I Tavots i tornava. Una vegada i una altra. Però no aconseguia arribar-hi perquè es cremava tant que saltava enrere abans d'arribar-hi. I és clar, al final va quedar així de petit perquè, finalment, la última vegada que hi ha va aconseguir tallar l'acorda. I de seguida es va inlarar cap al cel, com un globo que s'escapa. Però el pobre Tavots va quedar reduït a la mida que té ara. La meitat de la meitat, de la meitat, de la meitat, de la meitat, del que era! Jo visc mai els conills saltant per un camí amb aquells sals tan grossos. Ah, enyoren quan eren grans! Només així podeu comprendre com va haver de ser de gran abans d'haver atrapat el sol en un par any. El conillet Tavots és un antic conte dels índices de Norte Amèrica. Ai, apopeia, das ist eine Not! Wer schenkt wie eine Dreia zum Zucker vom Brot! Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroot! Stüst mich keine Feder und beiß mich kein Witt beiß mich der Hunger Floor! En Pere poc a po, rondalla catalana, recullida per obrir-li campany. Ve-te aquí que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era d'allò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses noves, volia saber de totes passades quina manera de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill, li contestava la mare quines preguntes de fer. Però van sentir a parlar de la por. Xics i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por? O bé, feia una por? Però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, s'altreien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, en passar per la tàpia del cementiri, va sentir un arremor. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fuig, i ella el derrera. I com que en Pere tenia bones cames, el va atrapar. I sabeu qui era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I en Pere, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir, ves, però no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble en parlava, però no vas tenir por, li preguntaven, por, no li vigia la por, deia en Pere. I jo vaig veure un ull de dragot que fugia i res més. Un dia, els xicots del poble li van preparar alguna. Van dir, ja veuràs, aquest que diu que no té por, ja veuràs. L'hi diuen, escolta Pere, vols conèixer la por? Doncs bé. Puja dalt del campanar al punt de les 12 de la nit, i ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content que un gín, Jul. I el dia assenyalat en Pere es quedarà l'església ben amagat, per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença a sonar la primera campanada, ja el teniu a escales amb un embullo amb doli i un garrot. En seu mig escala, ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima empena. I veu baixada dalt del campanar un hombre, tota blanca, i en Pere, que veu aquella hombre, va a pensar, vols dir jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un, i en Pere darrere d'ella. Però en Pere tenia les cames lleugeres, i agrapar l'ombra blanca, i ve aquí que es troba amb ull en sol els dits, i al seu davant, un dels xicots del poble, que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por, i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a Corremont, quan l'hagi conegut la por tornaré. Va agafar un galletó, ho farc ell, i se'n va anar a caminar allà, camina que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble, i va fer parada un hostal, i a l'hostaler, va tenir aquí que hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament, va sentir que parlaven de la por, i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, perquè deien que estava encantada, i que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por com havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar. Tot se'l van mirar estrenyats, i en Pere els va explicar que corria en món per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu va dir un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, s'ho viu, i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon beure, li va explicar tota la història. La casa estava tancada, des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada, perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans que ningú no havia pogut aclarir. I corria la veu pel poble, que el marit de la senyora estava condemnat, i ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure perquè sí moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau, i cap a casa falta gent. La casa era gran, i rica, maca, no hi faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora, perquè anàvem molt cansat. Encara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll. I si hem de dir la veritat, era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodolant, rodolant, rodolant, rodolant. Sisclava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica, tornem-hi. Altre cap rodolava, rodolava, rodolava. Se sentia aquell síscle trist i plaf. La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram, es va dir en Pere. És qüestió d'anar-ho a veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un mirant, i remiran totes les cambres, i les escales, i amb un iaball, i amb un iaball, perquè a casa us ho he dit que era molt gran, us recordeu? I finalment arriba les golfes, i un pic va arribar a les golfes, vete qui que tot el misteri va quedar clarit. El mig de les golfes hi havia una roda de molí, mig inclinada, sobre el seu abre. I les rates, que n'hi havia en abundó, corrien per sobre la roda de molí, i la feien girar a voltar. I després es deixaven anar sobre un traspol, i xisclaven, i baixaven, que ens hi fos un dubogat. El pobre Pere va quedar ben desil·lusionat. Ai, si això diuen por, estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar al llit, ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si n'estava d'agrair de la senyora, volia que de totes passades es quedés al poble, i li deia, demana el que vulguis, demana el que vulguis, però queda't aquí amb mi, i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere. Jo vull conèixer la por, i ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó, i el seu farcell, i va continuar camí al llar. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va arribar a unes terres, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als boros. Quan els reis cristians van saber que en Pere volia conèixer la por, li van dir, home, aquí és el lloc adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí, doncs em quedo, va dir el Pere. I l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de moros, més que no em volien, i en cabre a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat. I els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants moros com bataven de dia ressuscitaven de nit. I l'endemà els tornaven a tenir més vius que mai el camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere. Em quedaré a la nit al camp per veure què passa. I al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por, por, què més voldria? Si estic buscant la por, no la trobo. Tant de bo la trobés. I tal dit, tal fet. Quan es va fer fosc, en Pere es va quedar al camp aquella nit. Com que el fred era viu i passava un vent que esglaiava, ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat. Un aparell de morts a la dreta, un aparell de morts a l'esquerra, un al darrere i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, d'allò més bé. I es disposava a dormir, quan de sobte va sentir un alliu ramor. Ell que surt de la seva barraca, i me'n veu una balleta, amb un llum d'oli a la mà i a l'altre, un all amb uns untets. La vella, amb més llesta que una mostela, anava amb els seus untets a cada moros capçat. Li untava el coll i, clar, li enganxava el cap. I en teniu el moro viu. I així anava passant amb tots els moros. Esclar, que l'endemà n'hi havia molts. Ah, mala vella, va dir en Pere, vine aquí. La vella volia fugir, però en Pere va anar més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar l'ell a la vella, i aquella nit ja no van ressuscitar més moros. Quan en Pere l'endemà va explicar la feina dels reis cristians, no s'ho acabaven de creure. I ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap i després li afegissin. Els reis no volien fer de cap manera. Però en Pere, tant i tant i tant, va insistir que no el fa trucar a altra remei que fer-ho. Tant i tant, li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'enrevés. La cara a l'esquena i el que té el pit. Ai, fillets, quan en Pere es va veure amb el cap a l'enrevés. Si em va fer de crits i de plors. Talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava. Talleu-me el cap i poseu-me el vent dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap, i després li van tallar el dret. En Pere va sospitar a s'ha disfet. Ara sí que m'entorno a casa, els va dir. Queda't amb nosaltres i deien els tres reis. No cal. Ara sí que conec la por. Perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és veritat, no ho sabem. Ja ho trobarem. Ve't aquí una vegada. El mita del Minotaure i els Reis Midas. És un mita dret de mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs. Fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut. Si volíem viure en pau. Si no, els hi tornava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però ve't aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer tant, tant preciós que el seu soterran hi va fer construir com una mena de presó per un ésser, per un monstre, que era mitjoro i mitjoma. Era el Minotaure. I el tenia tancat allà dins, una mena de presó. Però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquest labyrin podien entrar. Però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquest labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, ell li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesper pel rei Egeo que havia de triar set nois i set noies i enviar-li cap a Creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava i era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors, el seu fill, que seu, va dir-li, pare, és una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir, fill meu, no, perquè et mataran i que no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir-te seu, tant va insistir que, finalment, el seu pare li va dir, doncs, a veure, doncs, vés-hi. Perquè té seu, era un jove, fort, guapo, formit, i s'atrevia amb tot això. Finalment, ja l'hi he recidit, i li va donar permís perquè es n'és. Però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra, i va cap a Creta. Però quan torni aquest vaixell, i si tu estàs viu, te'n canvia la vela negra per una vela blanca, i així en sabré, sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant, des de dalt d'una muntanya de l'ecròpolis, estaré mirant-hi guaitant cada dia, a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser. Vam anar a la presència del seu pare, i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de Creta, i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència del rei Midas. El rei Midas els va rebre. Te'n seu vols, i va dir, i va entrar al laberint per vencer en aquest minutaure. El rei Midas va es posar a riure. Va dir, això és impossible, però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el rei Midas, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. I quan van baixar a baix al laberint, ell el seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ell li va dir, te'n seu, no ho aconseguiràs sortir d'aquí. Encara que vencis al minutaure, estaràs rodant per aquest laberint, i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descapdellant el fil mentre entres a aquest laberint. I així podràs tornar a sortir, si és que t'has viu. I així va ser. Te'n seu, m'ha agafat aquell cap d'ell de fil, i va entrar al laberint. A mica en mica va deixar anar al fil, va deixar anar al fil, fins que va trobar allà, un nècer com un pelut i fort. El va agafar al minutaure i el va llançar cap a una banda. El te'n seu es va aixecar, va deixar anar al fil, va aconseguir agafar al minutaure per les banyes, el va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda, i una altra banda, damunt i avall, i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos, negre, negre. Va, finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí, va agafar el fill, el va anar cap d'allà, i va anar seguint per allà on havia passat, i va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. Quan el veur el va posar contenta, i plena de goig mediant, de marxar de pressa, tots plegats, cap al porta, amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entiri, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser que ràpidament se'n van anar cap al vaixell, van agafar el vaixell, tots els nois i noies, i l'Ariadna, en ells, i van anar mare en dins, mare en dins. Però, quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu, la va deixar amb una illa, i va dir, tornaré a buscar-te, ara aniré a buscar més provisions. I va anar amb una altra illa, i a una altra illa, buscant provisions, va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser que tot trist se'n va anar un altre cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven encara aquella vela negra. Tots, tots, els nois i noies, i el de seu, ja es dirigien capa'tenes. Mentre tant, el seu pare, el rei Aheu, desesperat sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant el mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill, a veure si era la vela negra o la vela blanca. T'asseu, però es va oblidar de canviar la vela, encara portava aquella vela negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, va veure allà al fons, el rei Aheu va veure al fons, el vaixell amb la vela negra, desesperat perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser, com aquell mar que es va engolir el rei Aheu, es diu ara el mar Aheu. T'asseu, va arribar, i es va enterar de la mort del pare, i desesperat també ple de dolor, però va ser un rei, el rei de Tennis, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia que encara avui tenim. I m'hi deu, m'hi t'ha explicat, m'hi t'ha acabat. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. Però que sí m'ha happened, i ruhat, i passad a Fontwar пот? Per escoltes Pàdiu d'Esard, científ sinonitzes Pàdiu d'Esard, la ràbia de Sany Just durante Vuit pour lesbian in Choquibs periodimal.