Vet Aquí Que... del 27/1/2022

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. Faula. El color i la formiga. En aquell temps que els ocells tenien dents hi havia un color molt blanc. Amb unes plomes precioses de color blanc. Tot ell es passejava per un riarol. Aquell riarol tenia un aigua clara, unes pedres que es veien. Era un aigua claríssima. El color li va agafar set i va dir que podria veure d'aquesta aigua. I així ho va fer. Es va apropar. Es va posar amb una branqueta d'una erbeta i es va posar a veure aigua. Ell va sortir, va xacar el cap i es va engullar l'aigua. Per l'altre costat del riarol hi passava una formiga petita petita. I va pensar quina aigua més clara jo també tinc una mica de set. Com ho podria fer? Es va apropar amb una erbeta que hi havia allà i se'n va anar a veure aigua. Però va tindre la mala sort que va caure dins el riarol. El riarol baixava molta força, molta força. La pobra formiga amb les seves potes nadava. Però el riarol tenia molta més força. Amb això el Colom ho va veure. I va pensar, què puc fer jo per aquesta formiga? I va dir, sí, agafa una branqueta, li tiro la branca. A veure si es pot posar d'amunt la branca i arribi a terra. I tal dit, tal fet. Així ho va fer. La pobra formiga va passar per la branca. I quan va fer a terra es va aixugar les potetes. I va dir al Colom, moltes gràcies, Colom, gràcies a tu, jo me n'he sortit. Veig aquí que llavors es van despedir, el Colom va anar cap al Colomà i la formiga cap al formiga. Però quan eren a mig camí, per lliaprop, va passar un caçador. Un caçador que anava amb una escopeta. La formiga se'l va mirar. I el va seguir una estona. I va pensar, què deu voler fer aquest caçador amb aquesta escopeta? I per lli hi havia el Colom. I llavors ell va dir, segur que deu voler matar el Colom per agafar-lo. I va pensar a la formiga, què puc fer jo, què puc fer jo? I ella, que sí, que se li va acudir, agafo, li fallo una picada al peu, el caçador li farà mal, mirarà què li ha passat, mentre tant el Colom podrà marxar. I tal dit, tal fet. Veig aquí que el moment que la formiga va picar el dit gros del caçador, el susto de la picada, va dissacaure l'escopeta i va mirar a veure què li havia passat. Clar, ell no va veure res a ella, perquè la formiga es va amagar sota terra, entre mig de les erbes, i el Colom es va escapar a córrer. Veig aquí que gràcies a la formiga, que va picar el dit gros del caçador, el Colom es va poder salvar i va poder tornar al seu colomar. I la formiga va continuar cap al seu formiga. I compta comptat, ja s'ha acabat. Si és veritat un sac de blat i si és mentida un sac de farina. El Golafre Calculador On cutaca és un nen de l'Índia que viu en una ciutat de la Ribera del Riu Ganges. És el deixeble d'un monge anomenat Luntica, un home molt sàvi que li fa de mestre. Una vegada, el dia de la gran festa, un rinc mercader va decidir regalar al monge Luntica uns pastissos. Fantàstic! Però el problema era que sabien d'anar a buscar l'altra punta de la ciutat. Quan va arribar el moment, el monjo va cridar en cutaca. Té aquesta safata, li va dir, i vés a buscar els pastissos que m'ha regalat el senyor mercader. Afanya't i no vades, no t'entretinguis per cap motiu, que tinc molta gana i els vull perbrenar. Ai, no te'ls mengis, que et conec! On cutaca va oveir. Va agafar la safata i va travessar xinoxant-ho tota la ciutat. El cap d'una bona estona en cutaca va arribar al seu destí. Va trucar a la porta de cal mercader i de seguida em va sortir un servant amb un barret de cuiner. Tu i a les mans, 8 pastissets d'anat, coronats amb una cirereta confitada. Espera un moment, va dir el servant, que els vull comptar. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8. I 8 han de ser, eh? Així doncs ja els tens tots, ja pots tornar cap a casa i dones records al monjo de per meva. En cutaca li va donar les gràcies, va girar a cua i se'n va anar pel camí de casa. Mentre enfilava els carrers de la ciutat, en cutaca caminava com un autòmet, perquè el pobre era incapàs de treure els ulls dels vuit pastissos que duia a la safata. Ai, quina bona pinta que fan, pensava el pobre nen. Així, tan appetitosos, banyadets amb nat, uig, guarnits amb una cirereta d'aquelles tan dolces. Mmm, la gana que tinc, no sé si ho podré resistir. La tentació era tan gran i tan forta, com cutaca va aturar-se per calcular. Quan arribi a casa, el mest se'n donarà la part que em correspon. Això vol dir que dels vuit pastissos que hi ha, la meitat, són per mi, és a dir, quatre. I doncs, per què m'haig d'esperar? Ara me'n menjo quatre i la resta els guardo perquè se'ls menjo el mestre. I no se'l va començar dues vegades, on cutaca es van passar quatre pastissos en un moment. Tres, que res més enllà el nen tornava a tenir gana. Mmm, i que bons que són, es deia. I no va poder evitar de tornar a fer càlculs. A veure, ara només me'n queden quatre de pastissos, però si no diguis res, el mestre pensarà que el marcadé només m'ha donat quatre. Això vol dir que me'n toquen la meitat i que ara em puc menjar dos pastissos més. Doncs saps què et dic? Que me'n menjo i ja veurem què passa. I sense dubtar-ho més, on cutaca es va menjar dos pastissos. No havia fet ni cinc passes i on cutaca ja tornava a mirar-se'ls i tornava a calcular. Ara només me'n queden dos. Li diré el mestre que només me'n han donat dos. I que el meu me l'he menjat pel camí i jo en cutaca es va menjar un altre pastís amb tota la parsimònia del món, assegurint-lo. Amb la panxa ben plena en cutaca caminava cap a casa només amb un pastís a la safata. Però encara no em va tenir prou, perquè el cap d'un moment ja tornava a calcular. Només me'n queda un. Però això tinc més gana. Saps què? Li diré el mestre que només me'n han donat un. Però com que la meitat era per mi, doncs que ja me l'he menjada. I sense cap mena de problema en cutaca es va crospir la meitat de l'únic pastís que quedava. Quan el monjol va veure arribar amb només mig pastís a la safata es va posar a fer-te una furia. Però què ha passat? Preguntava molt en pipat on són els pastissos que jo volia per berenar. Pensa greu, mestre! va contestar el nen. El servant del mercader m'ha donat 8 pastissos. És veritat. I he pensat que com que la meitat eren per mi, doncs que me'ls podia menjar. Després he tornat a pensar el mateix. I me'n he menjat la meitat de la meitat. I fins a menjar-me'n la meitat, de la meitat, de la meitat. I això és tot el que en queda, mig pastís. Ah, mestre, ja em perdonareu, eh? Però per aquesta misèria no va la pena ni que li que la testeu. I he dit això en cutaca és a menjar l'últim tros de pastís que quedava, davant la mirada sorpresa del monjol antica. Aquell volafrecalculador es va menjar els buits pastissos ell tot solet. Ah, a partir d'aquell dia el monjol antica és qui s'encarrega personalment d'anar a buscar els pastissos que li regalen, perquè després d'aquella experiència no ha tornat a deixar can cutaca i torni mai més. I compta comptat? Conta que va. El volafrecalculador és un conte de tradició àrab oriental. Bé, aquí una vegada. Els tres pèls del dimoni. Quan en Jaumet va venir al món va causar els seus pares una gran alegria. Ai, quin nen més maco! Ui, sí que és bufó! Feia molt de temps que esperaven un fill amb il·lusió i en Jaumet era tan bonic, tan, tan rebonic, que deien que no se vivís mai cap d'assemblar-ne en tota la rodalía. I era tan cert que tothom l'anava a veure. Tothom deia que era preciós. I fins i tot una fada el va anar a visitar i li va fer una profecia. Dia vindrà que aquest noi es casarà amb la filla del rei. Els pares del Jaumet eren pobres com rates, no van fer pescars, però aquestes paraules es van començar a escampar. Diuen que en Jaumet es casarà amb la princesa, com que dius si són pobres. I l'un li deia a l'altre i de casa en casa, de poble en poble i de vila en vila, va arribar el mateix plaó del rei d'aquell país. I el rei, que era ativat i orgullós. Què? Què? Li va fer tan poca gràcia la notícia que l'an demà mateix va agafar el caball més ràpid que tenia i d'una sola tirada va arribar la caseta d'en Jaumet, fent veure què passava per allà per casualitat. Va entrar a la casa i va poder comprovar per ell mateix que el nen era tan gentil i formós, com deia tothom. Ah, teniu un fill molt rebonic, eh? Seria una pena que no pogués ser educat com cal. Si voleu, molt poc en dupe l'au que allà serà ben tractat i serà instruït perquè arribi a ser un caballer. Els pares van pensar que se li va per un Jaumet i van acceptar. No patiu, eh? Serà tractat com es mereix. Au, adeu-sí, au. I se'l va endur. Però així que va ser lluny, va tancar el nen dins d'una caixa de fusta amb claus i la va llançar al riu. I el Jaumet, de pur miracle, no es va ofegar. Les aigües del riu van dur la queixeta fins a la base del Molina de la Llosa i allà va ser recollida pel Moliner. I el Moliner, quan la va agafar i la va obri, va quedar meravellat de veure el que hi havia i va córrer a ensenyar-ho la seva dona. Maria, Maria, he trobat un nen. I, com que no tenien fills i eren bona gent, van adoptar el Jaumet. I van passar els anys. I el noi va créixer i es va fer un xico tal ben plantat que tothom el tenia pel fill del Moliner. Un dia que el rei va anar a la guerra, va passar per davant del Moliner. I va entrar-hi. I amb aquell noi tan maco, va preguntar què és el teu fill? Home, m'haig estat, sí, no. A veure el vaig trobar quan era petit dins d'una caixa a la base, però és com si fos el fill meu. El rei, quan ho va sentir, va tenir treball de dissimular i li va dir el Moliner. Ah, Moliner, ara qui penso? Mira, hauria de menestir que el vostre noi anés a palau a donar una carta a la reina. El Moliner va accedir, naturalment. I el rei va donar una carta al Jaumet. Tancada, amb l'acra. On deia la reina? Que fes matar a qui li portés aquella carta. En Jaumet, ben ignorant, va caminar tot el dia i quan es va fer fos que es va durar un hostal a passar-hi a la nit i estava tan cansat que es va dormir allà mateix damunt d'una taula. Just llavors va entrar una colla de lladres. I el capital, veient, aquell innocent allà tombat, va revisar les butxaques. A veure si hi ha alguna cosa per aquí. Una carta del rei i aquest dos important. I la va obrir. I la va llegir. I mireu que era una colla de bandolets dolents i el capital que més. Però no li va fer gens ni mica de gràcia allò que va llegir. Li va fer molta pena d'en Jaumet. I llavors va escriure una altra carta imitant la lletra del rei, que per això eren bandits. Dient, qui porti aquesta carta és el que he pensat que es casi amb la princesa, com més aviat millor. I va tornar a posar la carta a la butxaca d'en Jaumet, que no s'havia despertat. Quan en Jaumet va arribar a plau, el va arribar a la reina. Hola, noi, què vols? Doncs porto aquesta carta. La reina va corregir-la. Se'l va mirar. Em va sonriure. Li va ensenyar la princesa. La princesa se'l va mirar. Va sonriure. I va xuxu xuxu xuxu, ja una mica. I de seguida van dir, prepareu el casament de la princesa. I sí, sí, la princesa, feliç. I el Jaumet, feliç. I aquelles setmanes van casar. El cap de mig any, el rei va tornar de la guerra. Ja es podeu imaginar la ràbia que li va donar a veure aquella... que ella havia volgut evitar, tant si com no, havia passat. I que es trobava ara aquell noi tan odiat casat amb la seva filla. Quina ràbia! Eh, rumia que rumiaràs? El rei va dir un dia al Jaumet. Mira, tan carrega una missió que només pot fer el noi més valent del país. No tornis a Palau fins que no portis tres pèls de la barba del dimoni. El príncep Jaumet era valent, decidit, no tenia por de res. I per la seva princesa hagués anat a la fi del món. I tant que sí, els portaré! Quan ja feia dos dies que cabalcava, va arribar un riu. I allà va veure un poble, el ballet, que intentava passar, i ell veia que el riu era massa cabalós, però el ballet ell sí. Podria travessar-lo amb el caball, però el ballet se l'enduria a l'aigua. I llavors el va fer pujant el seu caball i el va travessar. I el ballet li va dir cap on vas. Ai, mira, vaig a buscar tres pèls de la barba del dimoni per ordre del rei. No saps on és la casa del dimoni? El ballet sí que ho sabia. Mira, el dimoni viu a l'altra banda del riu en una casa negra, en una xameneia molt alta. Piques a la porta i la dimònia t'ajudarà. I què vol, què vol, què vol? Va arribar un poble molt bonic. Allà tothom estava trist, com si hagués passat una desgràcia. I doncs, què us passa? Ai, és que a la plaça aquest poble hi havia una font. Bueno, hi ha una font, amb tres brocs, d'un rajava vi blanc, de l'altre vi ranci, de l'altre vi negre. I ara no raja ni aigua. I això ens ha dut a la misèria. Mira, ja veurà d'aigua si algú sap per què us passa això. I va marxar. Va arribar una gran casa de pagès, amb totes toples i pallers, i allà també tot emplorava i estava trist, i va preguntar, no, és que aquí teníem una perera molt grossa, que fins ara feia peres d'or. I esclar, això era la riquesa de la nostra gran família. Però esclar, de sobte n'ha deixat de fer. I ara esclar, estem tristíssims, no sabem pas com s'organitzar-nos. Mira, no us amoineu, a la millor allà on vaig, podrem haver-hi alguna cosa. Si ho sé, ja us explicaré quan torni. Finalment va arribar el riu que li havia avançat el vell. Era tan ample que gairebé no es veia a l'altre costat. Aquí sí que no podia passar que ball. Hi havia un barquer molt vell, molt vell, molt vell, que el va travessar amb la seva barca. I el Jaumet se'l va mirar mentre el travessava. I li va dir, se'ls veu trist. Ai, jove, és que fa 50 anys que faig de barquer. I jo ja sóc molt gran, i no sé com desenganxar-me dels rems. I ja estic cansada, o voldria anar-me'n. No saps pas tu com, ni se'm acut, però si ho sé, ja us ho diré. El Jaumet va continuar a cavall, fins arribar al peu de la casa del dimoni. La casa era negra, amb una xemeneia molt alta. I va entrar sense por. I va trobar-hi la dimònia. La dimònia era amable. On va gent i el millor? Doncs vinc a buscar tres pèls de la barra del dimoni, per ordre del rei, i perquè jo estimo la princesa, i si no no em deixarà tornar. I també m'agradaria trobar la solució a tres problemes que m'han explicat pel camí. No t'ho preocupis, noi, jo t'ajudaré. En Jaumet es va envegar un armari, i al cap de poc va arribar el dimoni. S'havia passat tot el sant dia fent mal, perquè és món, si venia cansat i afamat, va menjar i es va dormir. Quan ja havia agafat el sol, la dimònia se li va acostar. I d'una estrebada li va rencar un pèl de la barba, i la memòria feia un crit... Ai, era de l'infern! Per què em despertes? És que estava donant voltes a un poble que té una font que regeva a vi, i ara no rege. Que mati, no el gripau, que tapa les canonades, que estan a sota, i regeirà un altre cop. I es va tornar a dormir. La dimònia li va rencar. O el segon pèl. M'ha la dicció de l'infern, i ara que dimoni es vols! És que hi ha una casa de pegesa amb una perera que ha deixat de fer les peres d'or. Que té una rata a les arrels! Que la matin! I el cap d'una bona estona, quan el dimoni ja tornava a dormir, li va rencar el tercer pèl. Ai, contentació eterna! Que més voleu ara? És que el barquet del riu, pobra, me fa 50 anys que està remant, i vol deixar la feina i no sap com fer-ho. Que posi els rems a les mans el primer que passi! I no em desperteu més si no sóc capaç de cremar-ho tot! I es va tornar a dormir. On ja ho met, ja havia sentit prou. Va sortir de l'armari. Li va donar les gràcies a la dimònia, va agafar els tres pèls, i li va fer un petó. I camina, que camines al riu, i quan va haver desembarcat a l'altra banda del riu, llavors li va dir al barquet, mira, li has de donar els rems el primer que puja a la barca, i estarà obligat a fer la teva feina per sempre més. El barquet va estar molt agraït, i ell va marxar. Va arribar a la casa de Pages, mateu la rata que teniu a les arrels, que s'os el se les està menjant. Ho van fer. I al mateix moment que van treure la rata d'allà, la Pereira va tornar a florir i a fruitar. Ai, gràcies! I li van donar una bossa plena de monedes d'art. El príncep va reprendre el seu camí. Va arribar al poble, on hi havia la font. Ells hi va explicar que hi havia un gripau a les canonades, van córrer a cavall a mateix, i sí, sí, el van trobar i el van matar. I li van donar una altra bossa plena de monedes d'art. Ja en Joan Met va arribar a Palau, amb els tres pèls del dimoni, que el rei havia demanat i carregat d'art. Ai, quina alegria van tenir la reina, la princesa, les dames, els cavallers, tothom! Cavalén és el príncep! Ha guanyat el dimoni! Ai, estimat, corgullós, estic de tu! És el príncep més valent, que hem vist mai i tan guapo, i tot eren visques i visques i visques. L'únic que no deia visca i que feia morros era el rei. Quina ràbia ha tornat a guanyar! Ell es pensava que en Joan Met no t'ho n'havia mai més. Però ve't aquí cara, a sobre que torna, torna ric! I això el rei era ambiciós, les riqueses. Ell mai no en tenia prou. I com t'ho has fet? Oh, doncs he anat a veure el dimoni, i pel camí m'han anat passant coses, i el rei em va tenir prou. Posseguit per la furia va pensar si això ho ha fet un noi qualsevol, jo encara m'enriquiré més. I si, si, va arribar directe al riu allà, va trobar el barquet i li va dir, porta'm a l'altra costat ara mateix, t'ho ordeno! I el barquet, rient, per primera vegada en 50 anys, va dir, com ho ordeneu? Sí, majestat, sí, veniu, veniu! I quan va ser dalt li va dir, teniu els rems un moment? I el rei va quedar enganxat, els rems amb una força increïble. I el barquet va marxar amb un sal que no us pensaria que podia fer un home de 50 i llargs anys. I diuen que el rei es va haver de quedar allà, tots dos anys que li quedaven de vida. I el palau no el van pas trobar a faltar, perquè era un home cruel, tirànic, rondinaire, envejós, mal agraït. I veient que no tornava, doncs on ja ho hem fet de ser proclamats rei amb gran satisfacció de tothom, perquè a més a més de ser bon moço i ben plantat, era generós, amable i net d'acord. I, compta comptat, tant d'acabats si no és mentida, serà veritat. Bet aquí una vegada. Bet aquí un gat. Bet aquí un gos. Bet aquí un conte fos. Bet aquí un gos. Bet aquí un gat. Bet aquí un gat. Bet aquí un gos. Bet aquí un gos.