Vet Aquí Que... del 24/2/2022

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. La rinxo els dos. Una vegada hi havia una nena rosa rosa, com si tingués el sol al cap, de tant que li brillaven els cabells. Un dia va sortir de casa seva per anar a fer una passejada, però es va distreure i va anar per un caminet i per una altra i per una altra. I quan va voler tornar a casa, no sabia pas com fer-ho, però aniré cap a casa. Aniré per aquí, que aquest camí no l'havia pas fet, aniré per allà, no es va pas amoïnar. Va continuar caminant, perquè va veure que en el fons d'un altre dels camins hi havia una caseta, una caseta plena de floretes a les finestres. Era una caseta preciosa, va pensar quina casa més maca. A mi a costarí. Veiem qui viu aquella casa. En arribari, quan va ser la porta, va pensar que hauria de trucar, però la porta era mig oberta. No, no, no trucaré pas. Entraré com demagatotis. Va entrar i va veure que hi havia una taula parada, però no hi havia ningú. La cuina era pagada i la taula estava a punt com per esmorzar. Va veure que hi havia tres vols, i a dintre dels vols hi havia llet, una llet que fumajava. El que de gust que li venia, amb aquella gana que tenia, oi, va entrar més a propet i va veure el primer vol. El primer vol tenia una llet calentona, va provar de tastar-la, uf, com crema! No, no, no me la puc pas veure. Va entrar en l'altre, i a l'altre està sol, a l'altre vol, i hi havia un altre lleteta calenta, calenta, calenta. No fumajava tant com la primera, però també la va trobar massa calenta. Però va anar en el tercer vol, i el tercer vol no cremava, ni estava freda, estava tèvia, mhm, que bona! Se la va prendre tota, tota, tota. Ai, però sí havia cadires, i no les he probades, o que és boniques, aquestes cadires tan blaves. Vaig a seure-me la primera, uf, no hi arribo, és massa alta, m'asseuré aquesta del mig, uf, tampoc hi arribo, sí que sóc petitona. Però em va veure una de petitona, petitona més bonica que la primera i que la segona. Si va a seure, i va tapar, va caure ella de cul enrere, es va donar un cop al cap, i oh, quin mal, quin mal que m'he fet, oh, i aquesta cadira, tota ella s'ha trencat. Ai, i ara què? Quan li feia una mica de mal al boig, va pensar, descansaré, aquesta casa deuen tenir un lloc a l'altre, el lloc per dormir, un ditet, no em va veure per enlloc, però va veure unes escaletes que pujaven, pujaven, pujaven. I per allà, graonet per graonet, allà dalt va arribar. Va veure un dit molt gran, va pensar, mm, com que si deu estar en aquell dit, amb el mal d'esgena com fa, i allà s'hi va provar de estirar, però era dur com una pedra, no li va agradar gens ni mica. I havia anat al costat, un que no era tan gran com el que ell t'endú, s'hi va geure, oi, també és dur, no tan com el gran, però tampoc m'agrada, i em va veure un de petitó, s'hi va posar, i oh, i de flonge, o tovet, agradable, i s'hi va agafar a dormir d'eta, bé, a dormir d'eta. Mentre ell la dormia, van arribar, els tres personatges que vivien a la casa, van veure la porta mitja oberta, ja es van espantar una mica, oh, que deu haver passat, que és el que ha passat a casa nostra, que la porta és mitja oberta. Van entrar una miqueta espantat, van veure que a la casa no estava igual que l'havien deixada, el gran va dir, diuig, oi, algú ha tastat la meva sopa, i no m'agrada pels gens, no m'agrada que em tastin el meu menjar, qui ho deu haver fet? A l'os mitjava, diuig, oi, han tastat la meva sopa, a mi tampoc m'agrada, qui ho deu haver fet? I l'os petit va dir, oi, algú s'ha begut la meva sopa i s'ha de crospir de tota, quina barra, no? Ja està bé, jo tenia gana i ara no podré esmorzar, i es va posar a plorar. L'os gran va anar a la seva cadira i va dir, oi, la cadira estava torta, qui la deu haver fet servir? I la meva cadira estava fora d'allò, no pot ser, a mi m'agrada sempre tenir la dreta i ben posada. I l'os petit va dir, oi, la meva cadira està trencada, es va posar molt i molt trist, però tant trist es va posar, que se'n va anar, perquè va pensar que se n'aniria a dormir. Però l'os gran li va dir, no, no, no, reclam, primer ho reclam tot, et donem una miqueta de la nostra llet, perquè puguis esmorzar, després ja anirem a dormir. Van prendre la llet, el gran, el mitjà, i fins i tot el petit ja no estava tan calenta, ja també li va agradar, i se'n van anar a dalt per fer una mica de vacaina. L'os gran, quan va arribar, va dir, oi, el gust ha llegut al meu llit, no m'agrada que ningú es posi al meu llit. El mitjà va dir, oi, el gust ha estirat al meu llit i m'ha arrugat tot el cuixi, i el petit va dir, veniu, veniu, el gust ha d'adormir al meu llit, veniu, mireu, oh, una nena molt bonica, rinxulada i rosa, com un fill d'ors. A l'os petit es va quedar allà amb el lit, oh, mirant-se-la, però com que havíem fet soroll, la rinxulada es va despertar. Ai, quina esclai, quan us va veure, a tres ossos tan grans i tan espantadíssima que es va quedar, va sortir d'un cop per la finestra i va córrer, córrer, córrer, fins que casa seva va arribar. I, quant de comptat, quant de caball, si és mentida potser o potser és veritat? Ai, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreia zum Zuckerfurt Brot, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Strott. Stüh ich mich keine Feder und beiß mich kein, wie beiß mich der Hungerflot. Les figues. Ve-te aquí que una vegada, un rei tornava un dia de recórrer les seves terres a caball, quan va veure al marge del camí un avi, un home molt vellet, que estava plantant un abre. El rei es va estrenyar, va baixar del caball i li va preguntar. Avui, per què et molestes a plantar un abre, amb l'edat que tens, que no veus que quan comença a donar fruits el més probable és que estiguis mort. Deixa la feina de plantar arbres als teus fills, als teus nets. Majestat, va respondre l'ancià. Quan jo vaig néixer, ja hi havia molts arbres en aquest món perquè els havien plantat els nostres avantpassats. És veritat, jo tinc molts anys, però mentre estigui viu, plantaré arbres perquè els meus fills, els meus nets engaudeixin. Segur que aquest abre que veieu aquí, de branques tan moes i escarrancides, serà un dia una bona figuera. Mira, va dir el rei, ets un filòsof. I reia, la farem una cosa, si encara ets viu quan la teva figuera comença a fer figues, porten unes quantes a Palau, m'agradarà moltes tardes. Quan va acabar de dir això, el rei va tornar a pujar a cavall i se'n va anar. Poc temps després la figuera va començar a tenir fulles, i el cap de 3 anys va donar les 3 primeres figues. Va esperar que estiguessin al punt, amb molta paciència, mirant-se les cada dia, i quan van estar en el millor moment, l'avi va agafar un cistell, el van atejar molt bé, a dintre hi va posar les 3 figues, i va demanar al seu veí un drap molt maco per tapar-les. I amb el cistell penjat del braç, va sortir de casa per anar a Palau i oferir-les el rei tal com havien quedat. I ara pel camí es va entrar a bancar i va caure, i ell prou que aguantava el cistell a l'aire perquè no els hi passés res a les figues, però quan va mirar dins va veure que una figa s'havia mig partit. La va agafar pel passionet amb molta pena, i se la va menjar. No li portaria al rei una figa amb mal estat. Quan va arribar a la ciutat passant per un carrero estret, un cavall, quasi la xafa contra la paret, el cistell va tornar a patir un sotrac, i una altra figa va quedar arravantada. Ai, quin greu li sabia. Però també se la va menjar. I quan va arribar a Palau, els guàrdies del rei li barraven el pas. Prendre el pobre home per un captaire, o fer-hi tot per un boig, perquè aquí se li podia acudir, portar un cistell amb una figa, a un rei que tenia de tot. Però l'avi protestava. Va ser el rei qui m'ho va demanar. M'espera! Els guàrdies no s'ho creien, però amb tot ho van anar a consultar el rei, que quasi se n'havia oblidat, però alguna cosa li va venir a la memòria i sí, i va dir, ah, em sembla recordar que fa tres o quatre anys vaig veure un ancià al camp plantant una figuera, i em vaig aturar per l'envell. Ja me'n recordo, ja. Deixeu-lo entrar. I quan l'ancià va ser davant de l'emperador li va lliure el cistell amb una única figa. Què se li ofereix? Bon home, li va preguntar... Senyor rei, tal com vam quedar us veniu a oferir les meves primeres figues. De l'abra aquell que va veure que plantava. Jo he tingut la sort de ser viu. Quan ha donat les primeres figues, n'ha donades tres. I jo les portava a totes tres, però no, i m'han passat diversos accidents i dues, se m'han esclafat, i no he tingut més remei que menjar-me-les. I aquí us porto la darrera. És la més dolça. El rei va agafar la figa, la va olorar, i va quedar gratament sorprès, perquè feia molt bona olor. I llavors li va dir... A veure, avi, ensenya'm com te la menges, la figa. L'avi es va quedar una mica parat, però ell va oveir, va agafar la figa pel pressioner, i se la va menjar. I jo el rei, divertit i agraït per la senzillesa del vell, va menar que li omplissin el cistell de monets d'or, i li donessin bons vestits per ell i per la seva dona. I li va dir... Vas fer molt ben fet de plantar la figuera, tu tenies raó i no pas jo. Tant de bo, Déu et donin molts anys de vida, perquè puguis continuar plantant arbres i menjant-nos fruits. I això el rei li va dir ben sincerament. I l'anciava tornar a quedar seva, amb un somriu dels llavis, i semblant-li que somiava. I ja era punt d'entrar a casa, quan es va creuar amb el seu veí, el que li havia deixat el drap per tapar les figues. I el veí es va estanyar de veure'l tan ben vestit. Corai, d'on vens, amb aquestes robes? Ben segur que has anat a visitar una persona important. Vine a casa a prendre el té i ens ho expliques tot. I l'avi va acceptar la invitació i va entrar a casa del seu veí. Va deixar el cistit amb la taula, va treure el drap, el va tornar al veí. Moltes gràcies per haver-me deixat el drap aquí el teniu, però ni el veí ni la seva esposa paraven atenció al drap. Estaven amb vedalits mirant les monedes d'or que hi havia dins del cistell. I l'anciall llavors va explicar que el rei les havia donat per acrair-li les figues que el rei havia portat a dins del cistell. I quan el veí receba dones a banca de sols, esclar, les van posar a parlar, mira que són babaus, tants anys pensant en la manera de fer-nos rics i no se'ns havia acudit mai la més senzilla? Sí, sí, sí, sí, sí, sí, ara mateix un fruit és un cistell li va dir la dona i les duràs al rei i et busqués el drap més bonic que tingui. I li dius que se les mengi i després li demanes que tombes el cistell de monedes d'or. I la me deia, sí, sí, i tant que sí, i tant que sí. Va, va, tu vés a buscar les figues que jo vaig preparar en el cistell. De tots els cistells que tenien a casa, la dona va triar el més gros i el marit el va omplir de figues fins al de tot, fent muntanyeta. I no es podeu imaginar com va córrer aquell home que m'he de palau, pressa tenia. Quan hi va arribar va demanar als guàrdies que el deixessin entrar, però ells s'hi van negar i per què no em deixeu passar? Preguntava l'home i va començar a enfadar-se i va començar a cridar. El meu veí li heu deixat passar, el meu veí li heu deixat passar, i a mi per què no em deixeu passar? I just en aquell moment el rei va sortir el pati, va sentir la discusió i va escoltar això d'aquell rei i per què em volies veure? Li va preguntar, majestat, el meu veí us ha portat tres figues i li heu pagat una bona quantitat de monedes d'or. Jo també us duc unes figues excel·lents, oi que em mereixo una recompensa. Ah, ve deia el rei, quan el teu veí m'ha donat les figues, me les ha regalades d'acord, i sense esperar res a canvi. Però no t'hi amoïnis tu tampoc, i ja donaré el que et mereixes, ja. I aleshores el rei va ordenar als guàrdies que lliguessin aquell home a la porta de Palau, que deixessin el sistema de figues a terra, i va afegint veu ben alta. Jordeno, que li abaixeu els pantalons, perquè li quedi ben a l'aire la cara del darrere, i feu punteria, i li escrafeu totes les figues que ha portat el cul. I així es va fer. I us asseguro que no en van fallar ni una. I quan es van acabar les figues, el rei el va deixar marxant. I la seva dona ja l'esperava a la porta, impacient, per veure les monedes d'or. I quan va veure el sistil buit, va dir molt de segure però que ha passat. On són les monedes d'or? Ai, estimada esposa, va respondre el marit. No saps quines idees més estúpides se'ns acudeixen. Com vols que m'havien de donar or a canvi d'unes quantes figues? Doncs me les han tirades totes al cul, i encara heig de donar les gràcies. Les gràcies? Per què? Perquè el nostre veí va tenir la bona idea de plantar una figuera. Figures? Figures si se li hagués acudit de plantar un llimoní o una figuera de moro. I van entre dintre i es van consolar. I compta comptat, compta acabat. Aquest conte és valenciar. Bé, aquí una vegada. L'àvia francesca i la mort. Bon dia, va dir l'amor. I cap dels que hi havia allà la reconeixen. Esclar, perquè a la parca venia amb la seva caballera trenada sota el barret, i la magroga la doia amagada la butxaca. Si no és molèstia, va dir. Volia saber enviure l'àvia francesca. Ah, doncs miri, li va respondre un home assenyalant amb el div. Cap allà, veu aquelles canyes que mou el vent? Allà hi ha un camí que puja el turó i a dalt i trobarà la casa. Uf, ja està, va pensar l'amor. Va donar les gràcies i va començar a caminar pel camí. Aquell matí era un matí radiant pocs núvols. El cel d'un blau resplendint de llum. I l'amor, mentre caminava, va mirar l'hora i va veure que era el set del matí. Uf, tenia temps de sobres fins a un quart de dues per completar la seva llista amb el nom de l'àvia francesca. Poca feina, un sol cas, es deia contenta. I sense poder cansar-se, l'amor va seguir al seu pas lentament, ara pel camí, en voltat de romaní, ara pel de farigola. Perquè efectivament era el mes de maig i amb els aigüats que havien caigut, no hi havia cap llavó que es quedés sota terra sense sortir el sol. Tot era verd i un olor de vida pujava per tot arreu. És natural que la mort estapés al nas. També era lògic que no vulgués mirar tants nius a les branques, ni tantes avelles amb la seva flor. Però què hi podia fer, ella? La mort, aquí, i era de pas. I l'amor va arribar a ca l'àvia francesca. Si us plau, va dir, aduladora, busco la francesca. L'àvia ha sortit d'hora, va dir una nena. Una miqueta esproguida, tot i que la parca seguia amb la seva trena sota el barret i la mala butxaca. I a quina hora torna, guapa? Va preguntar, oi? Vés a saber, va dir la mare de la nena, sortint de la cuina. Depèn dels cafès del dia. Vol cap, ella camina i va treballant. La mort es va sogar, es va mossegar el llavi. Quina frustració ve de seguir rodant per un món tampler de vida. Ai, fa molt de sol. No puc esperar-la aquí. Ai, tant! Aquella francesca, qui ve, té casa seva. Ara, que també pot ser que ella no torni fins al vespre, o la nit. Menoi, va pensar la mort. Se m'escaparà el tren de la cinc. No, no. És millor que la vagi buscant. I va dir la mort, i on la podria trobar ara? A veure, de matinada ha sortit a munyir. Hores d'ara segurament deu ser el camp de blat de moro sembrant. I on és aquest camp de blat de moro? Va preguntar la mort. Segueixi la tanca, i després ja veurà el camp i hauret darrere. Gràcies. Va disseca la mort. I va començar a caminar. Va mirar per tot el camp de blat de moro, i allà no hi havia un ànima només garces. Es van rabillar tant que se li va caure la trena de sota el barret. Eh, ella camina. Era un adeus d'haver ficat, va espopir. I va continuar buscant. Un hora després, amb el nas irritat de tant olor d'herba bona, la mort es va topar amb un caminant. Senyor, podria dir-me on és l'àpia francesca? Ui, està de sort, va dir el caminant. I és a casa dels noriegas. Tenen el nen malalt, i allà ha anat a curar-lo. Gràcies, va dir la mort, seca com un tret, i va pressar el pas. El camí era dur, perquè ara havia de fer-ho sobre un terreny llaurat de nou, sense trillar, i ja se sap com és incòmoda posar el peu sobre el terra esponjós. És cansadíssim. La mort va arribar a casa dels noriegas feta una llàstima. Puc veure l'àvia francesca, sisplau? Ja ha marxat? Com? Tant de sobte? Que vol dir, tant de sobte. Només ha vingut ajudant-nos amb el nen, d'aquesta estranya. Ah, veurà, va dir la mort torgada. És que jo esperava que fes una mica de sobretàula, com tothom. Ui, vostè no coneix la francesca? Doncs sí, i tant, sé com és. A veure, digui'm com és. I la mort va dir, doncs, amb barruques, per descomptat, perquè ja són una pila d'anys, i què més li deien? Els cabells blancs, quasi cap d'en seu, i no em sent ni res més. Va, té nom, dos connomes. Però vostè no ha parlat de si els ulls, eh? Ulls, no volats, sí. Deuen ser no volats, perquè fumats pels anys. Ha, no la coneix pas. Va dir la dona, tot el que ha dit està prou bé per als ulls? No. Aquesta que vostè busca no és la francesca. I la mort va haver de tornar al camí altra vegada. I ara caminava indignada, sense preocupar-se ni per la mà, ni per la trena que se li escapava de sota la barret. I va caminar, i a casa dels bonfallers li van dir que la francesca estava molt a prop tallant herba per la vaca dels nits. Però la mort només va veure l'herba, que va detallar, però ni rasta de la francesca, ni tan sol repatxar de lleugir els seus peus. La mort ja tenia els paus inflats, dins dels potins enfangats. La camisa negra estava suada i emblanquinada de pors dels camps. Va mirar quina hora era. Les quarts! Impossible! S'ha m'escapat el tren! I la mort va començar a tornar, maleint tot i tothom. Mentre estan en només dos quilòmetres de llal, la francesca arrancava les males herbes al jardinet de l'escola, i un vell conegut va passar per allà, i torrient li va dir com a salutació afectuosa. Ah, via francesca! Quan et moriràs! Ella es va incorporar sobre les roses, i li va tornar a la salutació amb alegria. Mai! Va dir, sempre hi ha coses per fer? El conte francesca i la muerte és un conte cubà anònim, recollit per onelio Jorge Cardoso i publicat en el llibre El fil i la corda. La ràdio. I a pocaia, pocaia, això és una noia. Si em posés una treia a la caca de brot, vaig vendre el meu metl, i em poso a l'aigua. No em poso a la feda, i no em veig a l'aigua. No em veig a l'aigua. No em veig a l'aigua. Red roses too, I see them bloom for me and you. And I think to myself what a wonderful world. I see skies of blue and clouds of white, the bright blessed day, the dark sacred night. And I think to myself what a wonderful world. The colors of the rainbow, so pretty in the sky, are also on the faces of people going by. I see friends shaking hands, saying how do you do? They're really saying I love you, I hear papers crying, I watch them grow, they're like much more than I've ever known. And I think to myself what a wonderful world. Yes, I think to myself what a wonderful world. Oh, yes.