Vet Aquí Que... del 3/3/2022

I quan acaba la setmana, tot el que vols fer és desconnectar. O no, el club alternatiu en Pau Sver. I benes de les 9 tenim tota la música que has de conèixer. Les novetats que no escoltaràs a cap altre lloc sense oblidar-nos dels èxits de sempre. I quan acabes la setmana, tot el que vols fer és desconnectar. O no, el club alternatiu en Pau Sver. I benes de les 9 tenim tota la música que has de conèixer. O no, el club alternatiu en Pau Sver. I benes de les 9 del vespre, escolta'ns en directe a Ràdio d'Esvern. I sempre que vulguis, a Ràdio d'Esvern, un cop. L'ajusta, el magasin matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa't el dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, ciutadania... I el club alternatiu en Pau Sver. Amb seccions de cultura, història, psicologia... I moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per l'ajusta. De dilluns a divendres de 10 a una, en directe a Ràdio d'Esvern. Les àvies i els avis són sàvies i sàvies. No deixis queis ni les seves històries caiguin en l'oblid. Festa de vici sense edat. En vici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones de data avançada. I depèn de tu, que ho facin sols. Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran. Acompany-los a veure el poble on es van criar. Dona'ls vida, que et torni a sentir el vent a la cara. Et necessiten. I tu, a ells, també. Des de vici sense edat, et necessitem. Festa voluntari. Més informació al portal JustSolidari.cat o en vici sense edat.cat. Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just Desvern. Estudiu l'EFAP d'Oxiliar d'Infermeria. Puc aportar molt al sector de les cures. Jo faig energies renovables. Curso una EFAP dual. Estudiu i treballo a l'hora. Informat de les preinscripcions i descobreix el teu futur a fp.amd.cat. EFAPRO, aviat podràs volar. Amb el suport a la Fundació Barcelona Formació Profesional i l'AMB. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. ... Veta aquí que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar, i va succeir el que ara us vaig a dir. La cua del ratoli Veta aquí que una vegada hi havia un pagès que era molt molt pobra. N'era tant de pobra que per esmorzar només tenia un got de llet. Un dia, quan estava a punt, desmorzar el seu got de llet, el van cridar des del carrer. Ai, potser és algú que em vol donar feina, va pensar, així que es va xacar de taula, va deixar el got de llet damunt la taula sense tocar, i va sortir de casa a parlar amb qui sigui que li venia a parlar. Quan va tornar a entrar al cap de poca estona, es va trobar un ratoli que s'estava veient el got de llet, i deu n'hi do el que s'havia begut ja. I sabeu què va fer el pagès? No, no va fer un crit, no? Si va anar a costant, a costant, sense fer soroll, i nyac, el va agafar per la cua. El pagès va estirant tanta força per la seva banda, i el ratolí va voler recacor a parlar a acte terrifying rabó— que, al pagès, li va arrancar la cua, i la cua li va quedar entre mig dos dits, Oi, oi, oi, oi, oi, i quin mal m'has fet, plorava el ratolí, torna'm la meva cua, calmam caso, i la meva ratolina no vol al marit escoat! El pagès li va ser piguer greu, ell no volia arrencar-li la cua, i va sentir una mica de paneta, però encara estava enfadat per la llet que s'havia begut. I li va dir, mira, fem un tracte. Et tornaré a enganxar la cua? Si tu em portes un got de llet com el que t'has begut. I afanya't a portar-me'l, que tinc gana. El ratolí no va fer gaire bona cara, ell ja estava servit, però va pensar que el millor que podia fer era anar-se amb corrents a veure la vaca. I quan la va trobar li va dir, estimada vaca, dona'm llet, sisplau, que la portaré al pagès i m'enganxarà la cua, perquè demà en caso saps, i la meva ratolina no vol un marit escoat. I la vaca li va respondre molt de calma. Muuu, jo a prou que t'endonaria de llet, però va, necessito menjar una mica d'herba fresca. El pobre ratolí semenà corrent a un prat, però el color de la terra d'aquell prat era marró, i només es veien uns petits brins secs d'herba que despuntaven entre els terrossos. El ratolí va quedar ben fort. Amic prat, sisplau, dona'm un manat d'herba fresca per la vaca, que així hem d'un arallet pel pagès, que estarà content i m'enganxarà la cua, perquè demà en caso saps, i la meva ratolina no vol un marit escoat. Jo a prou que t'endonaria d'herba jo, però miren bé, abans necessito aigua de la font perquè creixi. Deia el prat molt trist, i el ratolí, tot i que ja estava cansat, va, corre, si ens separà fins a la font del poble. Fonteta, fonteta, dona'm aigua, sisplau, que la portaré al prat, que té set, i em donarà herba per la vaca, i així la vaca em donarà llet pel pagès, i el pagès es deixarà d'estar enfadat i em tornarà a enganxar la cua. És que demà en caso saps, i no puc presentar-me escoat davant la meva ratolina, però la font estava molt enreviada, i li va contestar, però que no tens ulls a la cara, no tampoc donar d'aigua, perquè la xeta no raja. Si vols aigua, hauries d'anar al lleonet i demanar-li que vingui a reclar-me la xeta. El ratolí, molt impacient per recuperar la seva cua, va, corre, com un llam a casa del lleonet, i quan va ser davant seu, li va dir d'una tirada, lleonet, sisplau, sisplau, ajuda, vés a reclar la xeta de la font, que així em podrà donar aigua per regar el prat, i el prat em donarà herba per la vaca, i la vaca em donarà llet pel pagès, i el pagès, m'enganxarà la cua, és que demanen casos, saps, si la meva ratolina no voldrà un marit escoat. El lleonet, sense perdre la calma, li va contestar, li la maco, jo encara no he esmorzat, eh, si em portes un perill dels frescos per fer-me una truita, en ir a l'ofon i reglar-lo a xeta. Cames, ajudeu-me el ratolisme a presentar al galliné d'una casa de peixès, gallineta, gallineta, sisplau, sisplau, dona-me un perill dels frescos per al lleonet, que així arreglarà la xeta de l'ofon, i l'ofon em donarà aigua fresca per regar el prat, i el prat em donarà herba per la vaca, i la vaca em donarà llet pel pagès, i la gallina se'l va ben escoltar. I sense deixar de picar el gras campat per l'era, es veu que era una mica gandula, per què li va respondre? Co, co, co, sense coa, també pots viure? Ratolí a xarit, co, co, co, és veritat, estimada gallina, és veritat, però saps què? És que demà em caso, i a la meva ratolina no li agrada en els marits escoats. Co, co, co, co, estàvic, porta-me un grapat de grans de blat i et donaré els ous, co, va afegir la gallina. El ratolí, mig mort de cançament, se'n va anar de teta, cal forner, que tot just acabava d'obrir la botiga. Forner, sisplau, sisplau, dona-me un grapat de grans de blat per la gallina, que així em donarà un pèl d'ous per allà on ne, que arreglarà la font del poble, ai, amb l'aigua regaré el prat, que em donarà un manat d'herba per la vaca, i la vaca em donarà una mica de llet pel pagès, ai, anava respirant el ratolí perquè no ho podia dir tot seguit. I així el pagès m'enganxarà la cua, i és que demà en caso, i la meva ratolina no li agrada en els ratolins escoats. Si em portes llenya pel forn, li va dir el forner, et donaré blat. El ratolí ja no podia més, però com que volia recuperar la seva llarga i bonica cua, va curre vellós cap al bosc, i quan hi va arribar, va trobar un munt de llenya acabada de tallar, que feia goig de veure. Ah, que no sabeu què va fer aquesta vegada el ratolí? Va mirar la dreta, va mirar l'esquerra, va replagar un feix de llenya, i se'n va anar de pet a cal forner. Llavors el forner li va donar el blat, el ratolí va curre, portar grata a la gallina, i la gallina, li va donar, el ratolí va curre, portar els alzols al llauner, i el llauner es va fer una truita boníssima, però se la va menjar amb calma. I quan va acabar, va anar xinoja, no?, a reparar la font. La font de seguida va començar a rejar, molt contenta, i li va donar tota l'aigua que va voler. El ratolí va portar l'aigua al prat, el prat li va donar l'herba, ell va portar l'herba a la vaca, i la vaca li va donar la llet, i finalment el ratolí va portar la llet al pagès. I el pagès se la va prendre molt a gust, i finalment el pagès li va tornar a enganxar la cua. Llavors el ratolí se'n va anar molt content, amb la seva estimada ratolina, que ja l'estava esperant. I sabeu què?, el pagès i el ratolí van ser molt amics, i, quant a comptat, aquest conte s'ha acabat. Aquest conte, l'aigua del ratolí, és una adaptació d'una llegenda sarda feta per Maria Carme Bernal i Carme Rullo. I jo l'he trobada a un llibre que es diu Faules de sempre i altres contes animals, que és de l'editorial ELMO, i està a la col·lecció Màscara de Proa. Ay, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot, verkauf ich mein Mettlein und leg mich aufs Stroh, stisch mich keine Feder und beiß mich kein, mit beiß mich der Hungerflot. La creació de l'home. Fa molt, molt, molt de temps, després d'haver criat el cel, el sol, unes quantes estrelles junts que no vols, el gran bonitud va crear la terra, i quan la va haver criada es va enamorar d'aquells dos a terra que avui diem Amèrica. La va trobar tan bonica i tan bona que va voler fer viure criatures que fossin capaces d'estimar-ne les selves imenses, les muntanyes, les aigües brillants, les prades plenes de flors de tots colors i els arbres carregats de fruita. El gran bonitud va fer llavors el pensament de modelar un home, un home que se li assemblés per tal de regalar-li aquella magnífica terra. Va agafar gila i s'hi va posar. Va treballar-hi de ferm, i quan va trobar que havia aconseguit una figura semblant a si mateix, i que el fang ja s'havia secat prou, va agafar-la i la va ficant en un forn encès i ruent per tal d'acoure-la com encara ara es couen els mons i la terrissa. Però el gran bonitud no estava basat d'acoure un home. Des del cofort n'està massa ruent i va deixar la figura massa estona i, quan la va treure, s'havia cremat i emnecrit. Havia creat un home negre, però va trobar que no feia per aquella terra i llavors el va llançar lluny de manera que va anar a caure a l'Àfrica. El gran bonitud té la paciència que ha de tenir tothom que vulgui sortir-se amb la seva, i s'hi va tornar a posar. Aquest cop també ho va fer amb tots els miraments, i ben content va ficar al forn aquell segon home, però neguitós com estava perquè no se li tornés a sucarrimar, va durar massa viat la cuita. El fang va quedar poc cuit i l'home que va sortir era d'un blanc molt pàlid. El gran bonitud va trobar que era massa pagat, i el va llançar ben lluny, igual que havia fet abans, de manera que aquest nou home pàlid va anar a caure a Europa. I el criador va fer una darrera prova, i aquest cop li va sortir perfecte, era l'obra d'un artista consumat. Havia posat tota la feina, tota la sabiesa, tota el seu amor i tota la seva experiència. Va agafar aquella figura tan bonica, tan ben acabada, i la va ficar amb tot el conte dins del forn que estava al punt just de calor. Va vigilar de fer-la caure, només restona convenient. I quan la va treure, tenia un color roig de caure, que li va semblar esplèndid i digna d'admiració. I l'home que em va sortir, el va posar damunt la terra, allà on a partir de llavors van anar creixent els pells roges, en mig d'una natura magnífica i generosa, i sota la seva protecció, la protecció del gran bonitud. I els negres i els cares pòlides també van anar creixent sota d'altres cel·ls, i també s'han fet i han viscut, però en realitat només són proves del criador. Aquesta és una llegenda dels Índies Amèrica del Mar. La rebel·lió de Prometeu, llegent de Grega, adaptada per Miquel d'Esclot, el cel s'admirallava les aigües i les aigües eren plenes de peixos. Grans vols d'ocells ratllaven el cel i grans remats pastoraven per les planúries, però ningú tenia cura dels remats, ningú pescava els peixos, ningú escoltava el cant dels ocells, a la terra no hi havia home. Prometeu, descendent de la família divina dels titans, rodava tristament per la terra i cercaven va esers vius que caminessin drets com ell i que tinguessin una cara semblant a la seva. Només veia l'argila on surtsien l'herba i les plantes i els arbres, o veia la pluja cayent en furia contra la terra. L'aigua de la pluja donava vida a tota la natura, i si en algun lloc no hi queia, els arbres i les plantes hi morien i es convertien en un desert. Tan aviat com Prometeu va descobrir la força de la terra i la de l'aigua va barrajar l'argila i aigua de pluja, i amb la pasta que em va obtenir va mudar la forma del primer home. Era una forma semblant amb tot a la dels déus. Pales Atenea, daesa de la sabiesa i de l'esperit, va insuflar un ànima a la forma sense vida i l'argila fosca es va tornar arrosada, un cor va començar a batagar i els braços i les cames van començar a moure's. Així va néixer el primer home sobre la terra per obra de Prometeu. Durant molt de temps, els homes no van saber què fer de la seva ànima, el do de Pales Atenea. Vivien com a nens petits. Voltàvem per la terra però no coneixien i sentien però no comprenien, caminàvem per la terra com per dins d'un somni. No sabien tallar la fusta ni cobre mons ni vestir cases. Talment formigues anaven d'esma per sobre i per sota de la terra. Ni tan sols sabien que després de la primavera va l'estiu i que després de la tardor ve l'hivern. Aleshores Prometeu va baixar entre els homes i els va ensenyar a xarcar cases, a llegir, a escriure, a comptar i a comprendre la natura. Els va ensenyar a enganxar els animals als carnos per no haver de carregar les espatlles als pesos feixucs. Els va ensenyar l'art de construir els vaixells, l'art del rem, l'art de la vela. Els va durar al fons del cor de la terra, a cercar tres orts desconeguts i així va néixer la feina dels miners per obtenir el ferro, el cobre, la plata i l'or. Abans d'aquesta època els homes desconeixien la medicina, no t'instigien allò que els feia bé i allò que els feia mal. També Prometeu els va ensenyar totes les arts i els homes allivernats les van aprendre amb molta videsa. Els deus, reunits al turó sagrat de l'Olimp, miraven amb desconfiança aquella generació d'homes que, gràcies a Prometeu, havien après el treball, les ciències i les arts, que fins a llavors només tenien els deus. Zeus, el pare dels deus, cada dia arrofava més al nas, fins que va cridar Prometeu i li va dir, has ensenyat els homes a treballar i a pensar, però no has ensenyat prou a vener als deus i a oferir-los sacrificis ni a adobrar-los. Has de saber que és dels deus que depend la fertilitat de la terra, la prosperitat i l'advissor dels homes. Els deus decideixen el seu destí. Jo mateix envio el meu llam quan em sembla, torna amb els homes i digue'ls que han d'oferir-los sacrificis, si no, la nostra còlera caurà sobre d'ells. Els homes oferiran sacrificis als deus, va respondre-li, Prometeu, però obries d'escollir tu mateix o Zeus allò que t'han de sacrificar. Prometeu, va baixar la terra, va matar un doro, el va espatllar i el va esquartar. Aleshores va embolicar la carn amb el cuiró de la bèstia i el va cobrir amb les entrelles amb un farcell que havia fet, amb fulles seces, tenia molt mala aparença. Així mateix, va fer un farcell amb els ossos de l'animal, de manera que els ossos no es veien, no hi havia res de boia, no hi havia res per aprofitar. Aquest el va fer bonic, amb una presentació atractiva, que crides l'atenció. Així que va estar tot enllestit, Zeus va sentir l'olor deliciosa del sacrifici i va baixar la terra. Enver el pare dels deus, Prometeu va exclamar, o grans deus escull la part que més t'estimis, la que tu triaràs és la que els homes t'oferiran per sempre. Zeus es va donar que Prometeu volia enganyar, però va fer veure que no se n'adonava i va escollir deliberadament el farcell dels ossos, i va deixar el farcell de la carn. Llavors, tot somrient, Prometeu s'hi va acostar, va llavar-ne el greix i va llavar-ne els ossos de fulles seces i van aparèixer els ossos, nuts, nuts i palats. En canvi, quan va destapar l'altre paquet, va aparèixer la carn fresca i regalimosa. Des d'aquell dia, els homes van quedar-se la carn i se la van menjar, i la pell i els ossos els van oferir en els deus. Però Zeus no va pas oblidar aquest insult i va decidir deprivar els homes del foc. Era un bon càstig que els podia fer. Si es quedaven la millor part de l'animal, la carn a partir de les hores se l'obrien de menjar crua. Zeus va menar els núvols que paguessin tots els focs amb la pluja i el vent desfermat que nascampés les endres per tot l'aire de la terra. Així els homes van perdre el foc, indispensada per el treball i la vida, i ni tan sols podien cobrar el pa. Van haver d'abandonar les fargues, deixar els tallers. Quan feia fred i glaçava de nits, els homes no sabien com fer-se per escalfar-se ni tan sols una mica. Però Mateu es va donar del desastre que havia sobrevingut els humans i s'apiadar d'ells. Es va fer càrrec d'ajudar-los. Sabent que el Palau de Zeus cremava dia i nit un foc viu, va grimpar una nit pel turó de l'Olimp fins al Palau sagrat del Déu Suprem. Sense fer fresa va agafar una mica del forc que capritava la llar de foc de Zeus i el va amagar dins del seu tronc buit. En acabat, tot engrescat, se'n va tornar sigilosament, va baixar fins a la terra i els va portar el seu preciós robatori. Les flambes es van tornar a alçar a les cases i als tallers, i la lua va menjar a cuir i la carn hostida va pujar al cel fins als badius dels deus. Zeus va mirar cap a la terra i va veure un fum sortint de les xameneies. Què és això? Què ha passat? I de seguida va pensar, va muntar amb còlera, i va pensar que faria un nou càstig. Va fer venir Efraistos, el teu cos artista de molta nomenada, que vivia al peu d'un volcà fumajant on tenia l'obrador, i li van cominar l'estàtua d'una dona molt bella, tan bella com la pogués fer. Efraistos va obrir i ben aviat Zeus va poder contemplar una bellesa com mai ningú l'hauria pogut soviar. La deesa, a Tenea, va donar un bel esplèndid a la noia, un vestit blanc al lluvernador, i un cinturó magnífic. La deesa de la bellesa, afrodita, li va donar una gràcia per moure's i per parlar. I, ermés, el missatger dels deus li va oferir una parla musical i viva i una veu meravellosa. En acabat, li van posar una corona al cap, i Zeus li va donar el nom de Pandora, que vol dir adornada de tots els dons. I li va confiar una capçador. Finalment, ermés la va dolar a terra a casa de Pimeteu, el germà de Prometeu. Prometeu havia dit al seu germà sovint que no havia d'acceptar cap regal dels deus, però davant de la bellesa de Pandora, Pimeteu va oblidar tota la recomanació del seu germà i la va acollir a casa seva, ella i la seva capçador. I amb pacient, per saber què li enviaven els deus en aquella capça, va demanar a la noia que no els és la tapadora, cosa que ella va fer de bon grad. A les hores, la malaltia, el sofriment, la miseria, els perills, es van escapar de la capça, tot rondinant i xublan. Es van escapar per tota la terra, fins que a les hores mai havia ignorat el mal i ni tenien desgràcia. La mateixa Pandora se'n va esborronar i va córretapar de seguida la capça. Tot el mal que continués s'havia escapat, ja només hi quedava l'esperança dins de la capça. La malaltia, la miseria, havien arreconat al fons de tot, de manera que només una mica em va poder sortir cap al món abans que Pandora torneja a tapar la capça. La pobresa i el mal van envair les cases i la mort hi va venir al darrere. El sofriment i la inquietud van desballar els homes mentre dormien i els rosegaven els malsons. Però l'esperança no s'havia pogut escapar perquè s'havia quedat gairebé tota dins la capça de Pandora. La cor era de Zeus però no s'havia satisfet i vas cometre prometeu. El rei dels deus va enviar efeïstos i els seus ajudants per fer-me el rebel amb les cadenes més fortes i més feixugues en un penyal al capdamunt de la Sarralada del Cauques. En compliment de la voluntat de Zeus, efeïstos el va fer anar tan bé que prometeu no es podia ni moure. Prometeu estava suspès entre el cel i la terra just per damunt de les timbes on flota les boires però no es va humiliar i no va implorar la pietat de Zeus. Quan Zeus va comprendre que prometeu no li demanaria perdó que suportaria morgull el seu destí, va enviar un águila gegat dintre al Cauques. Cada dia l'àguila havia de arrancar el feixe de prometeu i menjar-se'l. Durant la nit el feixe tornava a créixer i l'endemà l'àguila renovava el suplici. D'aquesta manera es va condemnar prometeu a sofrir per sempre més. Van passar molts anys però ell no va demanar perdó. Al cap dels segles era Clés, fill de Zeus, va veure l'heroi encadenat al Cauques. Passava per davant seu anar a acollir les pomes d'or al jedi de les esperides. Quan l'àguila venia a fer el seu àpat sanguinari, era Clés va tensar el seu arc i d'un sol tret va matar aquell ocell tan enorme. Llavors va trencar les cadenes i va alliberar el captiu. Perquè al màus Zeus i complir la seva condena prometeu va haver de dur un anell de ferro amb una pedra del Cauques. Així va quedar fermat per sempre segons el desig del Déu Suprem. De les hores en sa, els homes portem anells adornats amb pedres en record de la prova de prometeu. Encara en portem. Tot i que hem oblidat prometeu que no es va voler sometre als deus i es va posar a favor dels homes. El gai va fer quik, quik, quik i el conte ja està dit. El gai va fer cac, cac, cac i el conte ja està acabat. El gai va fer quik, quik i el conte ja està acabat. El gai va fer quik, quik i el conte ja està acabat.