Vet Aquí Que... del 24/3/2022

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. Ara us explicaré la legenda del gegant del pè. Si fa molts anys vivien una masia que es deia El Ferrell, un pagès molt al·ligros. Tenia tanta força que tothom el coneixia pel fort Ferrell. Un dia, mentre lleurava un tros de terra amb l'arada i una parella de bous, va passar per allà un gegantàs. Escolteu, on és Barcelona, cap aquí o cap allà? Mentre això deia, aixecava amb una sola mà un tros de ferro grosut com un tronc. Però el Ferrell, sense donar importància, aixecant l'arada amb bous i tot, va dir, cap allà. El gegantàs, amb veure això, es va quedar tot parat. Escolteu, com és que tenint tanta força no l'heu fet a servir per fer fora un gegant molt dolent que ens ha pres Barcelona? Teniu raó. Comenceu a passar, que ja li... Se'n va anar cap a casa seva, va deixar l'arada i els bous, va al dia del als seus pares i cap a Barcelona falta gent. Em passarà a prop d'un gran bosc va pensar, sovint ximplet, me'n vaig pel món sense ni un tris bastonet, i ell que sí, va trencar un gros de pis amb arrel i tot i va seguir el seu camí. Els nens i les nenes dels pobles, però em passava, amb veure el tan ali gros, amb un pis per bastó, li anaven al darrere cantant aquesta cançó. El gegant dolpi, ara balla, ara balla, el gegant dolpi, ara balla pel camí. Quan el fort Ferrell va arribar a les moralles de Barcelona, els guardes no el deixaven passar. Pep, Pep, heu de pagar per aquest pis que porteu, però si és el meu bastó, no el porto per vendre. Tan és, heu de pagar i si no no podeu entrar. Això, rei, si no pot entrar pel portal entrarà pel damunt i amb una regulada llençar el pis per sobre les moralles. Ja tins de la ciutat, se'n va anar a trobar el gegant de la ciutat que havia pres Barcelona i li diré, vinga lluita amb tu per fer-te fora de la nostra Barcelona. El gegant de la ciutat era molt orgullós, quan va veure aquell pobre pagès que s'atrevia lliubant amb ell, es va posar a riure tot dient, vinga noi, primer de tot et ve, no fos cas que et trenquessis el meu primer cop de puny. Abans de la lluita va fer servir el forferell un gran dina, un parell de vaques rostides, dues d'onzenes de pollastres, 8 plats de manida i vi per rons de vi. Mentre el pagès molt tranquil, buidava els plats al gegant de la ciutat borleta, anava dient, menja menja, farallàs, que ben poc temps menjaràs, del cop que jo et donaré, haig afat, et deixaré. En acabar de dinar va començar la lluita, tota la gent de la ciutat, grans i petits, havia anat a veure què passaria. No es veia cada dia amb la lluita de gegants. El forferell gairebé no deixava que el gegant de la ciutat el toqués. Aquest prop que mirava de donar-li cops, però el forferell era més llest i sempre se li escapava. Se separaven dues vegades per tornar a començar. A la fi, d'una forta regulada, el forferell va enviar el gegant de la ciutat volant pel damunt dels terrats, amb tanta força que va caure a l'altra banda de les boralles, aixafat com una coca. I llavors, homes i dones petits i grans, picant de mans, voltaran el forferell tot cantant. El gegant del pi, ara balla, ara balla, el gegant del pi, ara balla pel camí, el gegant de la ciutat, ara passa, ara passa, el gegant de la ciutat, ara passa pel terrat. I així va sortir la cançó que tots cantem quan veiem passar el gegant del pi, els de la ciutat, els del teu poble o la teva vila. Adéu! La Diabemma de Bombolles Doncs resulta que fa una bona pila d'anys hi havia a la llunyana xina un emperador molt riqui poderós. Aquest emperador que dic tenia una filla molt consentida. El seu pare li tenia molts miraments i no hi havia de dir jo cap prícia de la filla que el pare no corres a satisfer. Preus aquí un dia que la princesa passejava pel jardí d'allò, més avorrida, pensant que podria demanar al seu pare per fer-se passar l'ensopiment que es va durar a la vora d'un brullador. Mirava distretament l'aigua, que se'l tirónajava bombollejant, quan de sobtes va donar, com eren de bonic a les bombolles que feia l'aigua, en caure de dalt de tot el sortidor, a la piscineta, en forma de peixines que hi havia baix. I li van agradar tant i tant aquelles bombolletes, que agafant-se les foldilles amb la punta de les dits, va córrer cap a Palau a buscar el seu pare, l'emperador. Para, para! li va dir així que el va veure. Hi ha una cosa que em faria tanta il·lusió tenir, però tanta i tanta que no es pot ni explicar. El pare, res em plau tant com fer realitat als teus desitjos, filla meva. Digue'm què és el que et fa tanta il·lusió i en un tres o no res ho tindràs als teus peus. Ai, que bé! Vol diria la joia més bonica que mai que princesa ha tingut. La diem a més vella com on ha vist. No diguis més, va dir el pare. El seu pare se acostava a algun que el colpejaven força perquè vinguessin els criats i els criats han venit corrents i l'emperador va ordenar. L'urfebre! Togueu-me l'urfebre imperial, cuita corrents! Va, ja hauria de ser aquí! Els servidors van córrer a buscar l'urfebre i quan aquest va ser davant l'emperador i la nena, la princesa li va dir Pull una joia molt especial, l'urfebre! La millor diadema que mai hagis fet! L'urfebre estava molt content de fer content l'emperador. Jo i els meus ajudants i els meus tallers estem a la teva disposició, princesa! Et farem la millor diadema del món, princesa! Com la voldries? Segueix-me! Va respondre la noia sortint al jardí i dirigint-se al plullador i quan va ensenyar la vora va assenyalar amb el dit les bombolletes que feia l'aigua. Això! Va dir només. Això què? Va demanar al seu pare sense entendre res? Oi, està ben clar! Va dir la princesa fent un gest d'impaciència. Vull una diadema que en lloc de robins o perles o brillants, que són volgars, duia això! Bombolletes! D'aigua? Va demanar increure l'urfebre. Sí! Una diadema de bombolletes d'aigua! Però si això és impu... anava a dir l'emperador. Però va recordar que era l'emperador més important i poderós d'aquella banda del món i per un emperador tan principal no hi havia d'haver res impossible. Però això és impossible! Va dir l'urfebre, que com que no era un gran emperador xines, sí que podia dir que allò no hi havia qui ho pogués fer. Doncs si fins ara ha estat impossible, des d'ara ho deixarà de ser. La paraula impossible no existeix per un emperador com jo, o sigui que ja saps el que toca. Si la meva filla diu que vol una diadema fet amb bombolles d'aigua, li fas! Tordeno! Sigui com sigui! Tiva la vida, orfebre! Va sentenciar l'emperador. Això sí, no cal que pateixis per les despeses. Et donaré el que calgui, el que demanis i molt més encara. Però vull la diadema! I ben aviat! Ni que ens hi poseu fulles, emperador! Ni amb calés, ni sense! Ningú és capaç de fer la diadema que vol vostra filla! És impossible! Ja t'he dit que aquesta paraula no existeix per mi, ni tampoc per tu, si jo, tomano! I tomano! I si no, a la cangri! Tria! La cangri, senyor! Doncs au! I l'emperador va cridar els seus soldats i vam anar-los que tanquessin el poble orfebre a les masmorres del Palau. Així aprendreu el descarat! I si no ho vol fer? N'hi ha molts altes que es deleixen per ser orfebres imperials i cuitaran a satisfer-me. No pateixis, filleta meva, que d'una manera o alta tindràs la teva diadema. Paraula d'emperador! I va dictar un banc demanant a tots els orfebres de l'imperi, fins i tot els que vivien els racons més allunyats a la capital, que es presentessin a l'emperador. I si, senyor? Van venir orfebres de tot arreu de l'imperi i es van presentar a l'emperador que ha regat sa bona voluntat i disposats a servir-lo, ja ho veït-lo, amb el seu ofici i la seva experiència. L'emperador els demanava allò que ell volia. I amb més a més els deia que s'hiren capaços de fer la joia, els cobriria d'or i de riqueses. Però si s'hi negaven o si fracassaven, els tancaria a la presó. I és clar, orfebre que arribava al Palau, orfebre que acabava les mesmurres, i va arribar un dia que en tot l'imperi no va quedar ni un sol tesà, juller lliure. Tots vivien a Palau, els soterranis, els quals eren tan plens de gent que semblava la plaça de la capital un dia de mercat. L'emperador va començar a pensar que amb el gat que era l'home més poderosa i més rica d'aquella banda de la Terra, i part de l'estranger. Potser sí que era veritat que hi havia coses infusibles, fins i tot per ell. Com és ara a fer una diadema de bombolles d'aigua? Però, com que per una banda no podia sofrir, veure la seva filla de sabuda, i per l'altra la havia donat la seva paraula d'emperador, no volia baixar del ruc. Va fer sortir correus cap als països i els imperis veïns, i fins i tot els que hi havia a l'altra banda de la mar i de les muntanyes, a cercar els millors artesans, jullers, argenters, bijuters, que hi hagués arreu, per tal que vinguessin a la Xina a solucionar-li aquell ambitricoll de la Diadema. Però, què em van venir del febres estrangers? La propaganda deia que els pagaven els viatges, i, a més, que s'hi compleien l'emperador, els pagarien, com mai, no podien haver somiat cobrar una feina. I em van venir acaratades, i jo que mosques a la mel. Però, per més que l'emperador els cometi a l'hora i al moro, cap ni un d'aquells estrangers va saber fer el que no havien sabut fer als olfebres del país, i per no fer de menys amb uns que amb els altres, també va tancar els foresters als calabossos. I va haver països que, quan van saber que l'emperador havia tancat els seus millors argenters a la presó, es van enfadar de valent i van anar a demanar explicacions a l'emperador, el qual ha moïnat com estava en tota aquella fer, o els van llegar a pastar fang. I ja hi van ser, guerra va i guerra bé. I si ja s'havia gastat, qui sap les cabassades d'or per enviar missatgers a l'estranger i per pagar viatges als ulleres més exòtics que vulgueu, des de qui sap on de la Xina, encara se'n van haver de gastar més fent guerres a tort i a dret en tants països disgustats com tenia. Això, sense contacte, mantenir tants presomers a les cel·les del Palau, costava un cabadal de calés. I tal com solen fer els emperadors, la manera de pagar totes aquelles coses era posar impostos i més impostos als seus sòbdits. Que estaven de la diadema, la princesa i l'emperador, fins al cap d'amunt de tot. L'emperador i tot n'estava més farc un gall de panstes de tot allò. I ara pensava que s'havia avolicat ben bé, donant la seva paraula. Fins i tot va arribar un moment que tant li feia poder satisfiar el remelaït caprits de la seva filla i només desitjava poder sortir amb dignitat, dignitat imperial, d'aquell bullit. I ja us aquí conmetia, es va presentar el Palau, un xicot jove, no gaire ben vestit, però encara de ser més viu que una mostela, que deia que ell era capaç de fer la diadema. Què va haver dit? L'emperador el va fer dur a la seva presència, a l'acte i se'l mirava i remirava com tronges i la boca de dos pams, caminava al seu voltant sense poder dir ni una paraula. Jo, a cap d'una bona estona, l'emperador va demanar tot admirat. És veritat, que pots fer l'endiestrada diadema? És veritat, emperador? De debò, de debò! Sí? Ja us ho he dit? Sí, és així! Et dono la meva paraula! Recordant quina altra vegada que havia donat la seva paraula, l'emperador s'havia embolicat de allò més, va rectificar. Vull dir, que et faré l'home més ric de l'imperi? Després de mi, s'entén? No, no voltant, emperador, em conforma amb una peça d'or. I ara, em deixa estar emparat, que no sé pas què dir. No, no cal dir res, emperador. Però això sí, us he d'avisar d'una cosa. Digues, digues! Faré la diadema en tres condicions. Tres condicions que s'han de complir abans que jo em posi a la feina. El que diguis, demana, demana! Primera condició. Que llibereu ara mateix tots els olfebres que teniu tancats. Ui! Abodes en convides! Mira, només esperava una excusa per poder-lo fer fora. Ni t'imagines el que em costa cada dia de mantenir aquella jantada de llabaix. I de seguida va donar l'ordre de lliberar els presoners. Segona condició. Va dir el xicot. Que atregueu tots els impostos amb què heu carregat la gent de l'imperi. Si no hi ha presoners, no hi ha guerres, i si no hi ha guerres, no hi ha despeses, ni res de res, ni coses suplementàries, fora impostos. I allà mateix va dictar una dicta imperial que anulava tots els impostos suplementaris. I tercera condició, va dir el noi. I la tercera no la podeu complir vos sinó la vostra filla. Feu-la anar a buscar i digueu-li que ens vingui a trobar la vora del rotllador del jardí. I així ho va fer. La filla s'hi va presentar l'acte. Tota contenta, perquè ja li havien dit que la fill tindria la seva preciosa diadema de bombolles d'aigua. Honorable princesa, va dir el jove, en veure-la tot fent-li una reverència. Tal com he dit el vostre pare, jo puc fer la diadema que vos demaneu però he posat tres condicions de les quals dues ja estan perfectament complides. Només en falta la tercera, que només podeu satisfir vos i llavors tindreu la diadema. Mireu, aneu agafant vos mateixes les bombolles i me les aneu donant i jo els faré, no només la diadema sinó els collarets, les arrecades, els braçalets, els anells i els penjolls que vulgueu. I l'emperador, quan va sentir això els ha posat riure i a riure i a riure, i qui sap si encara està rient o el que ja no sé és si la princesa encara està intentant atrepar bombolles d'aigua en el crullador del jardí imperial. I compta comptat, aquest conte aquí s'ha acabat. Aquesta és una versió de Josep Albanell d'una rondalla de la Xina. I la trobareu en el llibre ara us n'explicaré una que va ser editat a Barcelona per l'editorial Joventut l'any 1980. Betequi, una vegada. El Caballé de Milany, l'agenda popular catalana. El castell de Milany s'atgecava antigament alt i ferreny al cap d'un de la Serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona. Conten que fa molts anys hi vivia un caballé jove que, a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda a banda de la Serra. Se sentia tan sedisfet de viure que una nit a la tornada d'una festa va sospirar. Ai, no sé pas què donaria canvi de poder viure sempre, sempre, sempre i disfrutar com ara. A l'acte s'aniva a presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima ell li procuraria el rei màgic per poder viure sempre. El Caballé de Milany, que, com hem dit, no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada el dimoni. De seguida es va donar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, i a que, mentre ell visqués el diable, no la tindria pas la sevaànima. I en cas que morís tampoc, perquè llavors el dimoni hi hauria trencat el pacte, va respondre doncs que ja estava d'acord. Tracte fet va esclavar el dimoni, a canvi de l'ànima, no moriràs mai, si tu no et vols morir, naturalment. Ho tinc molt clar que no em vull morir mai, va confirmar el jove que m'ha encantat de la vida. Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la Xameneia una estella de teia que servia per fer llum. I va dir al Caballé que la guardés com un tresor, que la desés en un lloc secret del castell, on no la pogués fer malbé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfomar-se, va sentenciar tu seràs etern com aquesta teia. El jove li falta tens per amagar aquell tros de fusta en un furat a la pàrret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calcs. El Caballé va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mira prim, fins com dia, per notar que es feia vell. De primer, per reaccionar indignat, pensant que el dimoni havien complert el tracte. Després, però, recordant fil per randa, les paraules que s'havien intercanviat amb el banyeta, es va donar que de fer-se vell no se n'havia parlat, i que, per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove. I així va ser com el Caballé de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell. Ha segut el padris de la plaça d'armes, va veure morir els seus amics, els seus germans, i fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar en pas, va sortir el banc del foc des d'on va veure morir els seus nets. Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat sec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gorigoris dels capellans. Al cap d'un temps es va tornar a sort, i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas s'havia distingit l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afruxava el gos. El vell que va lleve a sort viure un rosuari de generacions. Els dereus del castell naixien, esteien grans i morien, però el vell sempre estava segut al banc del foc, i mòbil com un tronc. No t'estava re, ni menjant ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava continuament com si desvariaries, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia. Al cap de molts anys els descendents fars de sentir remogar aquell vell que només servia per ocupar el recol més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endresos. El vell no va callar, al contrari, continuava gemagant, cobert de tereñines en mitjona pila d'armes antiquades i deines del camp retirades de la circulació. Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora a les moralles del castell, es van estrenyar de sentir aquells crits, i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repet viajava. Els foresters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre. No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell. Que el podríem visitar, senyora. La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar. Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé, i va acompanyar-nos a la cambra on havia desat el vell. Els foresters van escoltar-lo amb molta tensió. Després van dir... Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiat als llibres. I, que dimonis diu, es va estrenyar la dona. Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia que l'anessin a buscar i que l'atiressin al foc de la llengua. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar la magatella de la teia. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar la magatella de la teia. Van tirar-la al foc i, a mesura que es cremava, el vell emmodia fins que va poder morir tranquil. Compten que el cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infer on havia anat a tapar no fossin res comparades amb els horribles torments que havia patit al llarg de Milany de Malviure com un trastot inútil. Avui, de la nissaga dels senyors que habitaven l'antic castell de Milany no en queda arrastre, i de l'altiva ferrella fortalesa t'enqueda les ruïnes d'un païs de paret i les pedres escampades muntanya ball. Aquesta llegenda, doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat dels temps que tard o d'hora tot ho destrueix. I aquest conte s'ha agradat, o aquesta llegenda ha estat ben explicat fins aviat. Ve't aquí una vegada. Aia, Popeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leh' mich aufs Stroh. Stich mich keine Feder und beißt mich kein, mit beißt mich der Hungerflor. Quan acaba la setmana, tot el que vols fer és desconnectar. O no, el club alternatiu en paus vert. I benes a les nou tenint tota la música que ha estat conèixer.