Vet Aquí Que... del 31/3/2022

Són el grup Marc. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig dir. La nena bonica. Una vegada, en un país on els homes i les dones, els nens i les nenes eren de tots els colors, igual que ho és l'art de Sant Martí, hi havia una nena molt, però molt, molt bonica que es deia Julieta. Tenia els ulls fondos i brillants com dues olives negres. El cabell el tenia rinxulat i negre. Era tan negre que semblava fet de fils de nit sense lluna. La pell de la Julieta era fosca i lluent, més suau que la pell de la pantera quan juga sota la pluja. A la seva mare li agradava pentinar-la i de vegades li feia moltes trenetes guarnides amb cintetes de colors. Llavors, la Julieta semblava una princesa de les terres d'Àfrica o una fada del regne de la Lluna. Al costat de casa seva hi vivia un conillet blanc. Tenia les orelles color de rosa, ulls molt vermellets i un nassiró nerviós i bellugadís. El conillet blanc pensava que la nena era la persona més bonica que havia vist mai a la vida. I pensava, jo vull ser com ella. Per això va anar un dia a trobar-la i li va preguntar, nena bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no sabia pas. Passava a inventar. Home, doncs, a veure, és que, de petita, em va caure de món una ampolla de tinta negra. El conill va pensar que és fàcil. I va anar corrents, agafava una calleta, la va omplir de tinta negra i s'hi va vençomergir fins a la punta de les orelles. Va quedar negre, negre, negre. Es va mirar el mirall. Oi, es va posar molt content. I va sortir corrents al carrer, a presumir. Va mirar, precisament aquell dia, va caure una pluja tan forta, però d'aquelles fortes, de vots i barrals, que l'aigua el va rentar de dalt a baix. I va quedar tot blanc, una altra vegada. I va pensar, doncs no devia ser això, molt trist. I li va tornar a preguntar, nena bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no ho servia pas, però s'ho va inventar. Oh, és que em sembla que deu ser que potser que de petita vaig veure molt de cafè negre. El conill va pensar que és fàcil. Això ho sé fer jo. Va anar corrent a casa seva i va fer-se moltes cafetires de cafè molt negre. I sabeu què? Que es va passar la nit sencera sense dormir. I vinga a fer pipí. Però la matinada no s'havia tornat gens negre. I va pensar, doncs no devia ser això. Va tornar amb la nena, de no bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no ho servia pas, però s'ho va tornar a inventar. Oh, jo diria que segurament deu ser. Ah, sí, que de petita vaig menjar molt de rellim negre. El conill va pensar que és fàcil. Va córrer el mercat a buscar un cistell ben gros, el va omplir de rellim negre, i va menjar, i va menjar, i va menjar fins que no va quedar res en el cistell. Va quedar inflat, tan inflat que no es podia moure. I aquella nit ja us ho podeu figurar. No va poder dormir perquè tenia mal de panxa i no va parar de fer caca. Però la matinada no s'havia tornat gens negre. Va tornar a pensar, doncs no devia ser això. I quan es va trobar millor li va tornar a preguntar a la nena bonica. Nena bonica, Julieta, com t'ho fas per ser tan negreta? Ja us he dit que la nena no s'havia pas. Però ja has començat a inventar una història sobre els cigronets negres, quan la seva mare, que era una senyora molata, molt guapa i simpàtica, va dir, Ei, que de secret de qui no n'hi haves cap, eh? És que tenia una iaia negra, i el conill, que era babau, però no tant. Va pensar que la mare devia tenir raó, perquè la gent sempre diu que on s'assembla els seus pares o els seus oncles o els seus avis. I de vegades fins i tot aprenc llunyants que viu a un altre punt de món. I es va posar molt trist, perquè va pensar que ara no podia semblar-se mai a la Julieta. La setmana que es va ser va molt trist. Es va passar a la nit plorant, però pensant, pensant, se li va córrer, que si ell no podia ser negre, sí que podria tenir fillets negres i guapos com la Julieta. I va decidir buscar-se una conilleta negra per casar-se. Es va venir amb por laïna, va sortir el carrer, i no va haver pas de buscar gaire, perquè, a veure, encara que ell no se'ho pensava, el conill era molt maco. A més era molt simpàtic, i de seguida va trobar una conilleta tan fosca com la nit. I es van enamorar. I es van casar. I van tenir un munt de fillets, perquè els conills, succedirem secret, quan es posen a tenir fills, és on no parar. I van tenir conillets per tots els gustos, blancs molt blancs, blancs mig grisos, blancs amb taques negres, negres amb taques blanques, negres mig grisos, i fins i tot van tenir una conilleta negra, negreta, guapíssima! I la Julieta va ser la padrina de la conilleta negra, i jugava amb ella, i li posava llacets, i la traia a passejar. I un dia algú li va preguntar, conilleta bonica, com tu fas per ser tan negreta? La conilleta es va mirar a la seva padrina, i va contestar. Pregunteu-li la Julieta. I quan la Julieta, que no sabia pas, però s'ho inventava tot molt bé, començava a dir... Ah, que us fica de petita! En aquest punt jo he vingut aquí per poder-vos explicar, perquè si no hagués vingut, no hauríeu sabut. I compta contat, i encara hi són, si no han parat. Ay, apopeia, das ist eine Not! Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot! Verkauf ich mein Bettlein und leh' mich aufs Stroh! Stich mich keine Feder und beiß mich kein... Bei mit beiß mich der Hungerflor! El company de viatge. Conta de Hans Christian Andersen. Una vegada hi havia un noi que es deia Jean. Era molt pobra. Vivien una cabana amb el seu pare, que era molt ballet. Un dia el pare es va posar tan malalt, i el cap de poc va morir. Llavors el noi, després d'entrar al seu pobre pare, va marxar de la cabana, amb el cerró a l'esquena, i 20 monedes, que era tot el que li havia deixat el seu pobre pare. Caminant, caminant, va arribar a un poble, i va entrar al cementiri. Allà hi havia tot de tombes plenes de botes. Va pensar que la del seu pare potser també estava així. I agafant tot de flors que creixien a la vora, les posàvem en les tombes. Així potser algú farà el mateix que la del meu pare va pensar. Després va continuar el seu camí, i de pronta se li va fer de nit. De cop va començar a ploure vots i aberrats, i es va refugiar en una petita església, que tenia un pou al davant, i estava oberta de bat a bat. En entrar va veure una caixa de morts en terra. Com que no tenia por, busca un racó i s'adormir. Al cap d'una estona, un soroll el despertar. Va veure dos homes que, costant saltarut, treien el mort de dins, i rossegar-lo per terra, l'anaven a llançar al pou. Per què feu això, crea el xicot? Deixeu el mort que descansa en pau. No, ens devien molts diners i no ens volia pagar mai. Jo només tinc 20 monedes, però els les donaré si deixeu estar al mort. D'acord, van dir els homes, i agafant els diners, van marxar a corret. El noi, tornar a posar el mort al teut, i l'omplir de flors, i després rezar unes pergàries. Vaig ser content. No feia gaire que caminava, quan sentia una veu al seu darrere. Bon dia, amic! Cap on vas? A girar, hi va veure un altre noi, que duia una gran motxilla a l'esquena i un bastó de viatge. Vaig a Corremont, no tinc pare ni mare, i sóc pobra, però buscaré feina, i deu m'ajudarà, va dinjant. Jo també vaig a Corremont. Vols que t'acompanyi? Oi, tant! Va dinjant, i van continuar junts al camí. De seguida es van fer molt amics, i en Jan es va donar que el seu company havia viatjat molt i sabia moltes coses. El cap d'una estona vam veure una balleta, que duia un cisteri amb tres cardots. Tot d'un plegat, la bona dona ens s'ho pega amb una peda d'al camí i cau a terra. Ay! Ay! Ay! Ay! Ay! Em penso que m'hi trancava la cama. De seguida el company va acudir on era la vella, i traien un ungüent de la motxilla, li diria que si li donava els tres cardots, li curaria la cama. i així que el xicol i un telecoma va poder tornar a caminar com si res. Cap al tard arribaren a un hostal. Ell i trobaran un titellàire molt enfadat, perquè un gos li havia destrossat el cap de la titella més bonica que tenia. El company de viatge tragué l'ungüent i li proposava al titellàire guarir-li la titella si li donava un espàs a que l'home d'avui ha penjat. El titellàire sí a venir i la titella a quedar com nova. L'endemà els dos xicots continuaran el camí, i amb això que trobaran al terra un cinc de blanc mort. El company de viatge li talla les ales i se les guarda. Cap al tard arribaren a una gran ciutat. En mig se'lsava un gran i meravellós palau voltat de torres amb el sostre d'or. Van buscar un hostal i allí l'hostalet els digués que el palau hi vivia el rei i la seva filla, la princesa, i que el rei era molt bo, però la seva filla era una bruixa. Era tan dolenta que tot i que era preciosa, tots els que se n'enamoraven d'ella, tant s'hi eren rics com pobres, si no en devinaven tres coses que ella pensava, els hi feia tallar el cap. El bon rei no hi podia fer res i es passava el dia desesperat i trist. Quina princesa més ruïble deu ser, va dinjar. I ja us aquí, que en aquell precis moment s'ha sentit el trot d'uns cavalls i una que rosa d'or aparegué pel carrer. A dins hi havia la princesa. Era tan bella que el seu rostre resplendia com una estrella. Em veurà enganxant quedar esma perdut i se n'enamorava gemet. No volia creure que era tan dolenta i decidir demanar al rei la mà de la princesa. El bon rei s'esglaiant sentir-lo i el portar al jardí de la princesa. Allí li ensenyà als escalets de tots els pretendents que penjaven de les branques seces de tots els arbres i esgrunxaven amb el vent que feia sonar als ossos. Al terra, clavats dins de testos, hi havia les calaveres d'aquells desgraciats. En Jan, així i tot, no volia creure-se tanta maldat. I li diga al rei que amb l'ajuda de Déu, ell endevinaria les tres coses en què pensés la princesa. En tornar a l'hostal, el seu company li prepara uns vasos de licor i li digueu, baguem perquè tot et surti bé, ja veuràs. Però així que en Jan, baguer el licor, s'adormia profundament. Llavors, el company de viatge, es penjar les ales del signe, s'ambolicar amb una capa que el feia invisible a la porta de la cambra de la princesa. Quan tocaran les 12 de la nit, la princesa es lligar dues ales d'àlica negres i sortir volant per la finestra. El company de viatge la seguint i, pel camí, l'anava colpejant ben fort amb els cardots. Ai, ui, ui, quin mal, com pedregues, deia la princesa. Per fi, arribaran a una muntanya i, sobre una gran porta de ferro, seguirem per un llarg que fos passadís fins arribar a una gran sala, plena de normes i peludes aranyes que penjaven del sostre, amb milers de serbs enroscades com flors de foc per les parets, amb mig i havia un tron, amb potes fetes amb crànies de cavall i uns ratolins escarosos per coixins. Allí seia una enorme i horrible nom, amb una corona de punxes de ferro al cap. El monstre s'aixecava i, basada a la princesa, ella li explicava que tenia un nou pretendent. El nom li digués que pensés en la seva sabata. Després l'agafà i la feu ballar vagament. Poc després s'acomiadaran i la princesa i el company de viatge se'n tornaran volant cap al palau. L'endemà, el company de viatge va dient en Jean el que pensaria la princesa i, quan aquesta ho sentia, empal·lidir i quedar sense paraula. La nit següent, el company de viatge tornà a seguir a la princesa i així s'ha sabentat que la princesa havia de pensar en el seu guà. Quan el dia següent la princesa sentia el que deia en Jean, que hi quedes amallada de ràbia. I, per tercera vegada, el company de viatge seguia la princesa. L'horrible monstre li digués aquest cop a la princesa, que havia de pensar en el seu cap, i això no ho podrien demanar mai en Jean. Aquesta vegada la princesa se'n torna sola. Però el company de viatge traient-se l'espasa d'un sol cop tallar el cap del monstre i llançar el cos del taball de la muntanya, perquè se'l menjessin els cops. L'endemà, donar el cap embolicat en un mocador de seda aranjant, i li digués que no el desenvolupés fins que la princesa li posés l'endevinalla. Tot a la cor estava reunida i el rei seia molt angoixat i la princesa estava blanca com la sere i vestida de negre. En què penso preguntar? I en Jean, desenvolupant el mocador, li caigués rodolant per terra l'horrible cap ensengonat del nom. La princesa es quedava com una estàtua. Per fi, reaccionar, i es dirigir en en Jean, i prenent-li la mà va dir, tu seràs el meu espós. Aquella nit es celebrava el casament. Totalment afalís, els campanes es paraven de tocar, i el menjar i el vi s'escamparen pels carrers. Però el cor de la princesa era encara ple de maldad. El company de viatge li donava en Jean una posició màgica, perquè la buqués el bany de la princesa. I quan la princesa sortia d'aquell bany, el seu cor resplendia d'amor. I els llulls brillaven com estrelles. L'endemà el rei i tot el cor anaven a felicitar els anubis. I també hi anaven el seu company, que es presenta amb la motxina a l'esquena i el seu vestó de viatge. Va abraçar fortament en en Jean, i se n'acomiadava. En Jean li pregava que no marxés, però el seu company va dir, és la meva hora. Ja he pagat el que et devia. T'en recordes del mort per qui vas entregar tots els diners que tenies? Era jo, i dient això, va desaparèixer. Aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa la decreta hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i també per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut, si volien viure en pau, si no els donava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però vet aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer tant, tant preciós el seu soterrani i va fer construir com una mena de presó per un monstre que era mig toro i mig home. Era el Minotaure i el tenia tancat allà dins, una mena de presó, però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat soter terra. Aquest labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allí al mig d'aquest labyrin estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, que ell li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesperp el rei Egeo que havia de triar set nois i set noies i enviar-li cap a Creta per alimentar aquell Minotaure. I era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors el seu fill, que seu, va dir-li pare. És una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest món, en aquest minotaure i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no, perquè et mataran i no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir-te seu, tant va insistir que finalment el seu pare li va dir, doncs, a veure, doncs, vés-hi. Perquè té seu, era un jove, fort, guapo, formit, i s'atrevia amb tot això. Finalment ja l'hi he recidit i li va donar permís per que es n'és. Però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra i va cap a Creta. Però quan torni aquest vaixell i si tu estàs viu, canvia la vela negra per una vela blanca. I així en sabré, sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant. Des de dalt d'una muntanya, de l'acròpolis, estaré mirant-hi guaitant cada dia, a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser. Va despedir del seu pare i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de Creta i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència del rei Midas. El rei Midas els va rebre. Te'n seu vols i va dir, va ser el primer d'entrar a l'Averint per vencer en aquest minutaure. El rei Midas va es posar a riure. Va dir, això és impossible. Però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el rei Midas, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. I quan van baixar a baix al Averint, ell el seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ell li va dir, te'n seu, no ho aconseguiràs sortir d'aquí. Encara que vencis al minutaure, estaràs rodant per aquest Averint i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descapdellant el fil mentre entres a aquest Averint. I, fins, podràs tornar a sortir si és que t'has viu. I així va ser. Te'n seu, m'ha agafat aquell cap d'ell de fil i va entrar al Averint. A mica en mica el va deixar anar al fil, va deixar anar al fil fins que va trobar allà, un nècer com un pelut i fort. El va agafar al minutaure i el va llançar cap a una banda. El te'n seu es va aixecar. Va deixar anar al fil, però va aconseguir agafar al minutaure per les banyes. El va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda i una altra banda, damunt i avall i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos negre, negre. Finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí, va agafar el fill, el va anar cap d'allà i va anar seguint per allà on havia passat. I va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. Quan el veur el va posar contenta i plena de goig mediant, de marxar de pressa, tots plegats, cap al porta, amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entiri, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser que ràpidament se'n van anar cap al vaixell, quan agafava el vaixell tots els nois i noies i l'Ariadna en ells, i van anar mare en dins, mare en dins. Però, quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu? La va deixar amb una illa i va dir, tornaré a buscar-te. Ara aniré a buscar més provisions. I va anar amb una altra illa i a una altra illa, buscant provisions, va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser que tot trist se'n va anar un altre cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven encara aquella vela negra. Tots, tots, els nois i noies i el de seu, ja es dirigien capa tenes. Mentre estan, el seu pare, el rei Ageo, desesperat sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant el mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill, a veure si era la vela negra o la vela blanca. T'asseu, però? Es va oblidar de canviar la vela. Encara portava aquella vela negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, va veure allà al fons, el rei Ageo va veure al fons, el vaixell amb la vela negra, desesperat perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser, com aquell mar que es va engolir el rei Ageo, el rei Ageo es diu ara, el mar Ageo. T'asseu, va arribar, i es ventarà de la mort del pare i desesperat, també ple de dolor, però va ser un rei, el rei de tenes, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia que encara avui tenim. I mireu, mi t'ha explicat, mi t'ha acabat. El rei va fer click, click, click, i el conte ja està dit. El rei va fer cac, cac, cac, i ja està acabat. Im XXI7 Sí, sí, en parla molt desplayerats i octava, sabent que aquí no està dalt.