Vet Aquí Que... del 14/4/2022

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. El noi que voldria ser Lleó, Àliga, Gós i Formiga. Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven, hi havia un noi que es deia Blay. Un dia va haver de fer un viatge travessant el bosc i se li va fer de nit. Sempre sembla que el bosc s'ompli de monstres, de feres. I ell, per fer-se passar la por, cantava. I així cantant, cantant, anava fent camí. I de sobte va sentir una beueta molt lleugira que semblava que venia de terra. Eh! Li va fer por. Va cantar més fort, però va sentir una altra. Eh! Més fort, i una miqueta, més amunt, i una altra. Eh! Més fort, i encara més amunt, i finalment una altra. Eh! Que semblava que venia del cel. Ara ell, més que caminar, corria i més que cantar, cridava. Però de sobte, davant seu, va aparèixer un Lleó. Un Lleó enorme, amb una melena tremenda, i unes dents que se li veien entre mig de la boca. Eh! Que no en sents. Derrere del Lleó hi havia un gos negre, gros, també, ui, amb cara de valent. Una líga, i una fórmiga. Ah! Ah! Va dir el Blay. Era vosaltres, i què voleu? Va dir més mort que viu, perquè és clar, per dintre tenia una pospantosa. Ara, ara aquests em mengen. Però aquells quatre animals se li van acostar tranquil·lament, i li van dir, company. Hem caçat un sanglà entre tots quatre, i no sabem com repartir-lo de manera que sigui just. No volem rellar-nos entre nosaltres, i et volem demanar al favor que siguis tu, que ets un home, que facis les parts en justícia, com abans germans. El Blay va dir, o no, si passi, en sabré, i si no quedeu contents, què en fareu? Sí, que ja estarem d'acord. Fes-ho com tu pensis, i segur que estarà bé. I el Blay se va pensar, una bona estona. No fos cas que posés la pota. I llavors va dir, formiga. El cap te'l dono a tu, et servirà de cao, i a dins tindràs menjar fins a ti parta durant molts dies. Les potes les va donar al gos, així tindràs prou carn i molt d'os per rosagar. El fetge el va donar a l'àliga. Aquí tens el menjar que t'agrada més a tu, i fins i tot pots emportar-te la copa dels arbres, o damunt la roca més alta, on tu vulguis. I llavors va dir allò, per tu et correspon tota la resta, que és la part més grossa, perquè tu ets la imat més grossa, i per ser qui ets. I dit això, el Blay, poquet a poquet, va girar a cua i va començar a marxar. Content, perquè de moment no li estava passant res, però de sobte va sentir que el cridaven una altra vegada. Amb diferents veus i alçades, i es vagirà i de mi, va pensar no s'han quedat contents, ara sí que se'n mengen. Què voleu ara? Que no us agrada com ho he repartit. Però allò va dir, sí, i tant, estem molt contents, has estat un bon jutge. Tots quatre volem agrair-te aquesta feina amb un do. I allò ho va continuar parlant. Té, aquesta ungla meva. Quan la toquis i diguis, fes-me allò, et convertiràs en el lló més farotxa de la terra. I l'àliga li va dir, té aquesta ploma meva, quan la toquis i diguis, fes-me àliga, et convertiràs en una àliga gran i ràpida. I el gos, tu té aquest meu pèl del bigoti. I quan el toquis i diguis, fes-me gos, et convertiràs en el gos més vellós. I la formiga li va dir, i té aquesta puteta meva, i quan la toquis i diguis, fes-me a formiga, et convertiràs en una formiga forta i valenta, i tan petita que no et veurà ningú. I allò, llavors va afegir, i quan diguis, vull si home, tornaràs a ser tu mateix. I llavors van ser els quatre animals que van girar a cua, i van marxar cada un pel seu camí amb el seu tros de botí. El Blay va agafar l'ongla, el pèl, la puteta i la ploma, i se'ls va posar a la butxaca. I mentre marxaven, els va dir, gràcies! Però Blay encara no sabia si creure-s'ho o no creure-s'ho, a veure, podien haver refiat una broma, o podien o funcionar, encara que els volguessin. I es va durar a fer la prova. Primer va dir, fes-me allò, i automàticament es va convertir en un lló, igual que aquell que acabava de tenir el davant. Enorme preciós, amb una malena, fes-me gos. I va ser un gos farotxa d'aquests que Déu m'en guarda trobar-te'l enfadat. Fes-me formiga, i es va desaparèixer. Es va trobar amb un bon minúscul, el que no sabia pas, com en tomar-lo. I després va passar a ser àliga. I llavors va tornar a fer tot al revés. I d'àliga va passar a formiga, i de formiga gos, i després al lló, i després en àliga, va estar jugant. Va estar jugant tot això. Ho faríeu vosaltres, això de jugar a convertir-vos d'aquesta manera. I després va quedar en forma d'àliga. I va quedar en forma d'àliga perquè li havia agradat molt veure el món des del cel, i a més anava molt de pressa d'un costat a l'altre, i ell, el que volia, era descobrir món. I va marxar volant. I vol el que voleràs, va arribar el mar. I es va ficar mar endins. I quan ja no es veia terra, va veure una illa. A la illa hi havia una muntanya, i a la muntanya hi havia un castell, i en el castell hi havia una torre, i a la torre hi havia una finestra, i a la finestra hi havia una noia que mirava el cel, amb els ulls molt tristos. Ell s'hi va costar, i es va aturar l'empit de la finestra. Ell ja va llargar la mà i la va acariciar sense por. I li va començar a parlar. En aquell precise moment va entrar per la porta i el llogant terrible que va dir, em veu de tro... La noia es va espantar. No, amb ningú, per aquest ocell que ha vingut per l'aire. El faré fora. No, sisplau, deixa'm el tenir. Em farà companyia. El Blay va pensar que no podia res quedar-se, perquè sempre podia convertir-se en el que vulgués, i és que passa de la manera que vulgués. I es va deixar agafar perquè el llogant tan terrible, tan gros, tan reviut, que la va tancar amb una gàbia, i es va endur la clau. I va marxar. Quan el llogant va ser fora, ell va dir, fes-me formiga. I es va convertir en formiga. Així va poder sortir de la gàbia i fora va dir, vull-hi home. I es va fer home, però esclar, la noia no ho sabia, tot això. O sigui que en el moment en què la noia va veure allà, que no coneixia, va fer un crit. I es van tornar a sentir les passes del llogant que tornava a pujar per les escales de pressa. Corrents, fes-me formiga. I va entre la gàbia i fes-me àliga, i just a temps entrava en aquell moment per la porta del llogant. I ara què passa? No res, va dir la pobra noiesca. Un hombre m'ha espantat un hombre. No passarà més. Pobre de tu, que em facis tornar a pujar. Quan el llogant va ser fora, tornem-hi, formiga, i home. Clar, ella ara ja començava a entendre on sortia aquell home. I ja no va cridar. Qui ets? Jo el plaie va dir ràpidament. I tu qui ets? Perquè filla d'aquest segur que no ets. I ella li va explicar que era una princesa. I el llogant l'havia segrestada. Feia una mica de temps, I llavors li va dir que no passava res, que se'n podien anar quan vulguessin, que se'n filés damunt d'ell i marxarien volant. Ah, però no, tan fàcil no era. Ell llavors va dir que estava presonera, sí, del castell, però també d'un encantament. Aquest encantament feia que, si s'allunyava del castell, se n'és fent petita, petita, com si es fungués fins a desaparèixer. Caram, el rock es va quedar amb el sorprès de tanta dolentaria. I aquest encantament, com es pot desfer? El blai. Ho faré, sigui el que sigui. I ella va dir, és molt difícil, cal trencar-li al front un ou de rock. Un ou de rock. La noa li va explicar, llavors, que els rocks són ous gegants, tan grosses, que poden agafar i transportar un elefant d'un costat a l'altre. I que hi havia un niu a les muntanyes del canigó. Ah, va dir el blai, doncs, me n'hi vaig, i ràpidament pluma i fes màliga i es va llançar el buit, corrents, corrents, i va volar, i volar, i volar, fins a arribar al canigó. I allà, a la muntanya més alta, hi va haver el niu. No s'hi va costar pas, feia una por. Hi havia un rock, cova nous, però... Qui era el valent que n'hi prendria un? Ja el blai va estar donant voltes pel cel i pensant, i pensant, i pensant a veure com puc treure el rock del niu, i que deixi el niu desprotegit, i que jo pugui costar-m'hi, i que me puguin portar l'ou. I anar donant voltes, se li va acudir, perquè allà sota hi havia un estany, un estany amb unes aigües plàcides, planes, una cosa transparent, i en aquest estany hi havia dones d'aigua. Les dones aigües són encantades, que viuen estants i llacs, però perfectament plans, perquè l'onada més petita les espanta. I el blai va agafar una pedra enorme, i demanant disculpes en veu baixa, la va llançar des de molt amunt, que va caure al mig de l'estany, amb un patatxop tremendo, i els esquichos van arribar fins als núvols, i les onades van arrossegar les dones d'aigua fins molt lluny, i ells cridaven tan fort que van despertar el drac que vivia al fons, i amb moviments que feien tremolar la terra el drac, va córretreure el cap i mirar què passava, i per si un cas va sortir treient foc, en tant de tarra l'estall, el rock també va deixar el niu, i va baixar volant a veure què passava. Això és el que el blai havia buscat. Va aprofitar corrents al moment, li va roba l'ou, i va fugir volant, i sí, va agafar força avantatge. Però l'ou de seguida se'n va donar, i va començar per seguir-lo, i en el cel, la mida de les ales no es podien comparar, la de l'àliga i la del rock, l'hagués atrevat de seguida, però llavors el blai va dir, fes-me gos, i ràpidament es va convertir en el gos més ràpid del món, i esclar, ara anava sota els arbres, i les ales del rock no podien fer res amb els arbres del mig, i el gos va conyar amb molt terreny, però finalment va arribar un terreny pla i desèrtic, i el blai va haver de convertir-se en endevineu, fes-me l'ou, i era un l'ou enorme, farotxa amb unes dents i unes urbes que feien po i fins i tot aquell ocell gegant, i van lluitar, però, finalment, l'ocellàs es va donar per bençot, i va fugir cap al seu niu. I llavors, buf, el blai, fes-me àliga, i va tornar a agafar l'ou, i va tornar cap al castell. Va entrar a l'habitació de la noa, va anamagar l'ou, va tornar a ficar-se a la gàbia, fes-me formiga, fes-me àliga. Aquell gegant, cada nit, anava a l'habitació de la noa, no sabeu mai per què, per què li tragués els polls del cap. I aquella nit, quan va anar-hi, el gegant li va posar el cap a la falda, com feia sempre, i ella li va anar traient els polls, com feia sempre, però a la que el va tenir mig adormit, va agafar l'ou, i pota-pom, pol cap, amb tota la força de la que va ser capaç. I en aquell precis moment, el gegant monstruós va convertir-se en un nan, un nan que va fugir a escales avalles prúguit, el castell va començar a tremolar i va desaparèixer, tot l'encantari s'havia trencat, i els dos es van quedar lliures al mig de l'illa, sols. Llavors sí, ella va enfilar-se de munt d'ell com àliga, i va travessar el mar. I a terra, no tenien cap pressa a tornar, van seguir caminant cap a casa d'ella, ara com a noi i noa, ara com a noa i gos, ara com a noa i formigueta, ara com a noa de munt d'un llou, i ara com a noa i blai, agafats a la mà, i mirant-se els ulls. Els pares, quan la vam veure arribar, estaven tan contents que ploraven, l'havien buscada per tot arreu, i el blai i la noa van ser amics per sempre. I darrere la porta hi ha un gat, i aquest conte s'ha acabat. Aquest conte jo també l'he trobat en el llibre de Valérie Serré-Voldu, que es diu El pescador de Barcelona i altres contes. També l'he trobat en un lloc molt estrany, una mena de bulletí dels xocs florals de Barcelona de 1864, que al nombro 17 hi havia la història aquesta de l'Àligalós i la formiga en català Prefabrià. Després també l'he trobat al recull de contes populars i tal o calvi, no?, el volum 1, en el títol de Corpo Sinalma. I bé, jo també he posat els meus granets de sorra particulars. Aia, pocaia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh, Diem diem, diem, diem, diem, diem, diem, diem, diem. El dimoni del bosc. En una clariana d'un bosc que vivia un llenya taira, home tenia una pila de fills, no un, ni dos, ni tres, sinó no sabria dir quants. Molts. Tots alegres, tots simpàtics, tots entremaliats, però tots afamats. Sempre tenien gana i mai no en tenien prou. La mare d'aquests nens s'havia mort feia temps i el pare se les veia negres per alimentar-los. Tant negre se les veia que un dia va arribar que no hi havia res per menjar. Jo el pare va dir als seus fills, nens, me'n vaig cap al bosque a veure si trobo alguna cosa. I els nens, sí, sí, un plat de roses, una que se l'enfideu, un sac pre de menjar. No sé què us portaré quan torni ja ho veureu. I va marxar cap al bosque amb la seva destral a l'espatlla, i va caminar, i va caminar buscant alguna cosa per caçar, alguna fruita per recollir, qualsevol cosa. Però no trobava res, perquè era hivern. Finalment va arribar a una clariana que amb ell li semblava conèixer. Al mig de la clariana hi havia una caseta. És estrany, va dir Llenya Taira, jo juraria que aquí van, no hi havia res. Es va acostar a la caseta pensant alguna cosa podran haver-hi, que hi ha algú, ningú no contestava, va trucar top-toc, que hi ha algú i com que ningú no contestava, va obrir la porta. Nyegg! I allà hi havia tot el que havien dit els seus fills com fet expressament, Hi havia una taula parada molt grossa, molt menjar, hi havia roses, fideus, verdures crues i cuites passades per la paella, carnes rebossades, el vapor a la brasa, hi havia pastissos, fets, botifarres, sopes, pizzes. El Llenyetaires va quedar amb la boca ben oberta, va començar a obrir el sac i va començar a fer alguna cosa dintre de sobte una veu. Què fas tu aquí? Derrere d'ella, enmarcada a la porta, hi havia una bella, però una bella, no una galleta, no, una bella ballota, lleixa, molt lleixa, lleixota, amb un nas llarg, llarg. Mireu, no feia un pam, ni dos pams, ni tres, ni quatre, feia cinc pams, un nas de cinc pams. Us el figureu? El Llenyetaire es va espantar molt i no li sortia la beua. És que he trucat i no sortia ningú i he obert la porta i és que els meus fills tenen tanta gana. Ah, tens fills. M'agraden molt els nens, a mi. Saps què farem? Agafa, agafa aquest menjar. Sí, sí, agafa, i l'ambolic és bé, i jo el fiques en aquests sacs que portes. Sí, sí, sí, tu i jo anirem a casa teva on t'esperen els teus fills. Sí, com m'agraden els nens. Aquell pobre Llenyetaire pensava el mateix que deveu estar pensant vosaltres, però clar, el que primer pensava en la fam dels seus fills i els pares fan tantes coses pels fills. Va embolicar molt bé tot el menjar. Es va posar els dos sacs a l'espatlla i van començar a caminar. Patrim, patram, patrim, patram, patrim, patram, ell i aquella dona. Però aquella vella és que era realment molt vella. I els vells ja se sap, es cansen. I va arribar un moment que es va aturar a descansar. I va dir, deixem que margegui una estoneta i ja em referé. I es va lleure. I es va dormir. Llenyetaire va descarregar els sacs. Es va seure a terra i es va posar a esperar. I d'un home educat. I ell no la volia despertar. Però començava a posar-se nerviós perquè pensaven la gana dels seus fills i que tenien el cap a rossos, fideus, pastissos, pa, tota aquella gana. Finalment se li va costar. Vosaltres sabeu que quan es dorm hi ha gent que ronca. D'altres que xulo, no canta, no caminen. D'altres que parlen. Tot això, el qui dorm, no ho sap què està fent. Ho saben els altres, els que estan desperts i els veuen. Doncs quan l'home es va cansar d'esperar i se li va costar per despertar-la, va sentir que parlaven somnis i deia... M'agraden molt els nens. M'agraden tant els nens. Vinc croixents al forn, oi, patates i a la papillot i els nens soltejats. I mentre deia això, la ballota s'alibava, s'alikeia la bava. Oi, Llanya Taira, quan es va donar de allò que estava dient, s'alibava fer clar el cap i això no és una vella ballota normal, això és una bruixa bruixota. Va agafar l'adestral. La va abrandant força per fer punteria contra el cap de la bruixa amb l'intensió de tallar-lo pel mig com un meló. És a dir, obrir-lo en dues mitats. Tal com els veiem a la botiga, als melons o a les síndies. I va descarregada sobte i nyac! Però mireu, aquella vella que segur que era bruixa, devia haver notat alguna cosa perquè l'últim instant es va apartar una mica, i amb tota aquella força d'aquell cop només li va tallar el nas de cinc pams. Oi, Llanya Taira, oi, l'he marrada, oi, i ara què? Però no l'havia marrat, no? Perquè els poders d'aquella bruixa eren en els cinc pams de nas. I ara, el nas per una banda, figureu-vos el que sortia. La bruixa ja hi ha per terra agonitzant, però abans de morir, encara va tenir temps de fer un crid que va ressonar i ressonar per tot el vos. I meeeeu! I després res, des de morir. Oi, Llanya Taira, et va quedar amoïnat. Qui devia ser el fill d'aquella mena de monstre? Oi, Llanya Taira, en realitat, no volia saber-ho. Va córrer, carregà'ls els destacs de les espatlles, i va apretar a córrer cames d'ajudeu-me, els talons li picaven el cul, i ell corria, corria, corria, corria. Però al cap d'un moment es va sentir un bram al mig del bosc. Uuuuuuu! I de seguida es va sentir no el que entenem per passes, sinó patacades que feien tremolar la terra. Potaprop, potaprop, potaprop, potaprop, i grunja. Una cosa així. I ell corria, i corria, i el sol de les passes, patatrop, patatrop, patatrop, patatrop, patatrop. I en un moment es va girar i va veure una mena de dimoni. Una cosa vermella, peluda, reviuda, amb banyes i cua. A veure si no és un dimoni. Però aquella cosa corria més que ell. Perquè ell, tu i el sacs, va pensar que hauria de deixar caure el sacs, per poder córrer més de pressa. Però pensaments de pare. Si deixava caure el sacs, els fills no menjarien. Ah! Però si no els deixaven anar, a ells el menjaria el dimoni i tampoc no arribaria a casa. Quin dilema. I mentre pensava a veure què fer, ja va seguir corrent a la desesperada. I finalment va arribar a casa seva, la Clariana, just en el moment que el dimoni se li tirava el damunt. Que era damunt dels sacs, per sort. I el dimoni deia, ja t'ha atingut. Just en aquell moment, sigui perquè el sololl els havia cridat o sigui perquè els nens tallen el nas tot al rato, la porta de la cabana es va obrir i va sortir la pila de fills que tenia al llenya-taire alegres entre ameliats simpàtics i sobretot de famats. I vam veure que el seu pare havia tornat i que havia comprat la seva paraula i que els havia portat dos sacs i un dimoni. I tots van sortir, tots van envoltar el dimoni i el sacs. El dimoni, per mi, deia-ho, no, per mi, deia l'altre. No us brilleu, deia el gran, que n'hi haurà per tots, és molt gros, deia el gran. Prometint el dimoni. I aquestes banyes es menja, no se'n fa caldo, deia un altre. Aquests nens estaven molt organitzats. I aquell que li tocava aquell dia de fer-ho, ja entrava a casa posar-la que sol el foc. El més petit, santa inocència, havia arribat fins a l'equa del dimoni i li va clavar una mossegada randa cul. Us hem mossegat mai una criatura amb aquelles dentetes que té tan mones, noves de trinca. El dimoni va fer un crido, i va mirar-se la cua, que estava a punt de partir, se li quedava un filet, i va mirar desesperat tot aquell criaturant que l'envoltava amb ulls de famats, que li allargaven les mans, que el passigaven per tot arreu, que miraven si estava a tou. Va notar com el agafaven per la cua, ben decidits de portar-se el cap a dintre. I sabeu què? Es va xacar. I per molt dimoni que era, va fugir tan ràpid que, com havia arribat, i la cua se li va acabar de trencar. Estava tot a les mans dels nens, allà es va quedar la cua. Heu sentit a parlar mai del dimoni scuat? Doncs és aquell. I des de llavors, perquè els boscos no es va sentir a parlar mai més, ni de dimoni, ni de bruixes. Però sí que es va parlar durant temps i temps d'aquells fills que tenien lletaires tan alegres, simpàtics, entremeliats i, sobretot, afamats. I compta comptat, compta acabat. I compta acabat. Aquest conte, que jo la nomeno el dimoni del bosc, només li he escoltat explicat de la boca de l'Ignasi Potrón, gran arredó i un gran teòric del conte, acompanyat de la Sosana Tornero, un altre crac. Per tant, no us en sé dir l'origen, és un autèntic conte, boca orella, i feu-lo rodar, cares Lora. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits. La justa, el Magasin Matinal de Ràdio d'Esberna, cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi, amb seccions de cultura, història, psicologia i...