Vet Aquí Que... del 12/5/2022

Són el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. De contes i de rondalles ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La rata i l'hermità. Una rondalla de Ramon Llull. S'escau que una hermità estava pregant i va veure que passava un milà, un aigre de rapinye, que portava a les potetes una rata per menjar-se-la. L'hermità va pregadeu que aquella rata li caigués a la falda i la oració d'aquest senome va ser escoltada i la rata li va caure a la falda. Llavors la va mirar i diu, torna a pregadeu, que aquella rata es converteixi en una noia ben bonica i així va ser. Una noia va convertir en una noia bellíssima. Se la mira i l'hermità diu, mira, te vull buscar un marit. Què et sembla la Lluna? Ets preciosa. Vodries casar amb la Lluna? I la noia, la rata, però era una noia, diu, no, la Lluna, no, que no veus que no té llum pròpia i no té gens d'eclaror. No té gens d'eclaror i l'eclaror que te li dona el sol. Vols casar-te amb el sol? No, no el vull per marit, que no veus que el sol veu un núvol i li treu l'eclaror. Vols casar-te amb el núvol? De buscar el núvol per marit? No, que no veus que el núvol, quan va a una muntanya, s'aturi i no pot passar. Vols casar-te amb la muntanya? No, no és que la muntanya sempre té unes retetes, unes retetes que les milen, la foraden. Llavors diu l'hermità, saps què? Torni pregadeu, perquè es torni amb una reteta i llavors ella es va casar amb un primarit, un ratoli, molt aixirit. I aquesta rondalla, tan antiga, ja està explicada. Torni pregadeu. El sabater de Torra Grossa. Una vegada hi havia un sabater, el poble de Torra Grossa. Era tan pobre, tan pobre, tan pobre, i a més a més tan carregat de fills, que per més que treballava d'un cap de dia a l'altre no donava per poder comprar, que sigui el pa, que sigui els llogurs, que sigui la xocolata, que sigui un conte, que sigui la bata per nascola. Estava molt amoïnat, molt amoïnat, molt amoïnat. Ai, pobre sabater. En sabater es deia Joan. Un dia, quan ja va veure que no hi havia pas ni una mica de pal a post, se'n van a les golfes de casa seva. Allà les golfes de casa seva va plorar, s'estimava més plorar, allà tot solet, que ningú el sentés de tanta pena que tenia. Es mirava les mans, tenia els dits fets malbé, de tant i tant i tant cosir sabates. Tenia, li sangnaven els dits, estava preocupant, no sabia què fer, no sabia què fer. I va dir, l'ànima donaria a qui em pogués resoldre aquest problema que tinc. Dit això, de cop i volta, patam, allà se li presenta una mena de personatge negre, entre mig d'un núvol de fum, que anava vestit de negre, mireu-ho bé. Les sabates, els mitjons, els pantalons, la camisa, l'americana, el racet... Fins i tot, barret de copa, d'aquells tan elegants. La única cosa que tenia blanca era la cara, i li diu, Ei, noi, Joan, m'has cridat. Jo no t'he cridat pas. Jo no he cridat a ningú, estic enfadat i estic trist. Deixa'm tranquil·li, no sé ni per on has entrat. Estava moïnat, perquè havia vist aquell home. No sabia pas, però no havia entrat. No sabia finestra, estava tancada la porta també. Com havia entrat aquell home tan estrany. Es va anar espantant, espantant, espantant, pobre Joan. I l'home que li diu, eh, m'has cridat, doncs ja sóc aquí, et vinc a arreglar el teu problema. No hi ha ningú que me'l pugui arreglar. Jo, jo te l'arreglaré. Sí, com? No vols feina? No, no em puc fer més de feina. Jo tinc les mans que no poden ni treballar ja de tant mal que em fan. No, no, no, no. Jo et donaré 3 milions. 3 milions que et faran la teva feina. Ja veuràs. Oh, no, però jo 3 milions els hauré de pagar. No, aquests no cobren. Oh, però els hauré de donar menjar. No, que nois no mengen. No mengen? No. Però els hauré de donar un llit i a casa són molts. Ja saps que tinc 12 fills, jo. Sí, sí, sí, sí. Com vols que li doni un llit si no hi ha lloc ni per nosaltres? No, aquests no dormen. No dormen? No mengen? No cobren? Quina gent més estranya que em vols fer venir a casa? Bé, vols que et vinguin a ajudar a fer feina? O no vols que et vinguin a ajudar a fer feina? Sí, i tant que sí, i tant que sí. I tant, però és una mica estrany, tot això. Però bé, bé, bé, bé, li va dir en Joan, en aquell home tan negre. I a canvi de què? Deu ser tot això que em dius. Doncs això, mira, que si tu no els pots donar feina, doncs jo... bé, que hauràs de venir amb mi. Hauràs de venir amb mi a treballar sempre més amb mi. No podràs veure la família, perquè clar, estàs treballant amb mi, no podràs, una mica de menjar potser t'endonaré, i una estona de llit també. Però cobrar, cobrar res, i hauràs de treballar tota la vida que et quedi amb mi. Oh, això rai, feina els he de donar, feina en tinc per tots, i tant que sí, ja poden venir. Dit això, aquell home vestit de negre, va entrar una copa dintre d'aquell fum tan fos que havia entrat per no ser on, i va marxar, va desaparèixer. En Joan va baixar baix, ja sentia la porta que trucaven. Feina, feina, feina, feina volant, feina tindrem. Feina, feina, feina, feina volant, feina tindrem. Ei, ei, un moment va dir en Joan que obre la porta, obre la porta i allà hi havia tres xicots, tres minyons, que estaven esperant-se, dient tota l'estona. Feina, feina, feina, feina volant, feina tindrem. Bé, bé, d'acord, els va dir en Joan, veniu, veniu, veniu, veniu, veniu, veniu, cap al taller, veniu, veniu. Els va portar cap a dins, els va ensenyar el que hi havia, que sí les soles de sabata, que sí els traços de pell, que sí les agulles, els fils per cosir les sabates. Bé, els va ensenyar l'ofici en quatre moments, perquè eren tan espavilats que de seguida ho van tenir a pres. Ah, que sí que en Joan se'n va, i al cap d'una estona torna a veure, els ja havien fet tres paralls de sabates, i els tenien a l'aparador, en llostrades, cosides, totes precioses, i ja n'estaven fent els segones, oi, oi, oi, oi, si que van de pressa. Va, i li diu a la Marietta, a la seva dona, Ei, Marietta, mira, vine, vine, que tinc lloguets, tres xicots. Com, que tinc lloguets, tres xicots? Què vol dir? Els haurem de pagar? No tenim diners? Que no, que no, Marietta, que no els hem de pagar, que ho fan de franc. Oh, però els haurem de donar menjar i no en tenim ni per nosaltres? Que no, Marietta, que no, que no mengen. Què dius, que no mengen? Joan, t'has venut l'enteniment. Quina bestiesa m'acabes de dir. No, Marietta, mira, mira, mira, fixa't-hi bé. Estan fent la feina molt i molt bé. Oita, oita, quines sabates més mapes. Oh, ja ho veig, molt bé. Oh, i les posen a l'aparador, i la gent ja se les mira, i la gent ja entra, i la gent ja les vol comprar. Oh, oh, oh, això és màgia. Ai, Joanet, tinc por, perquè és molt estrany això que passa. No, Marietta, mira, no hi facis res de muinar-te ara. Ves, també, que estem amb aquestes minyons, que estan fent també les sabates. Ah, renoi. El cap d'una hora tenien 15 parelles de sabates fets. A l'aparadón, justades, la gent entraven, compraven, pagaven, pagaven més i tot de tan ben fetes que les trobaven. El cap de 3 o 4 hores ja tenien butes, sandàlias, xancletes, havien fet de tot, de tot, de tot. La gent estava encantats de la vida, anant a aquella sabateria, i en Joan, ah, i en Joan, amb la bossa plena de dinarons, té Marietta, corra, vés a comprar, vés a comprar pa, vés a comprar coses per la canalla, que tenen gana, corra, corra. Ai, la Marietta, quan es va veure tants dinarons, i que podia comprar fins i tot algun compte pels petits, clar, perquè tenien 12 nanos, el gran tenia 12 anys, i el petit encara no en tenia ni un, tenia mesos. Ai, senyor, quina il·lusió els va fer, quan van veure que la mare podia anar a comprar, i que tenien menjar, i que tenien contes, o estaven encantats de la vida. Bé, això estava molt bé, però van passar una setmana, dues, tres, el taller, la botiga. Erem plenes de sabates fins a rebossar. Sortien gairebé per la porta. Ja no hi cabien més sabates. El pobre Joan havia hagut d'anar a comprar més pell, més fil, més soles de sabates per poder-ne fer, i els nois anaven dient, feina, feina, feina, feina, volem, feina, tindrem, feina, feina, feina, feina, volem, feina, tindrem. Bé, bé, bé, però és que... Ai, Joan, quan va veure que ja no els hi podia donar més feina, perquè ja no hi cabien més sabates a casa seva, va pensar, ai, ara vindré aquell paio, el del barret negre, i se m'endurà, perquè no els hi podré donar més feina. Se'n va anar a les golfes a plorar, i plorar, i plorar. La Marietta el va sentir. Va pujar a dalt a les golfes. Què et passa, Joan, de la meva vida? Per què plores, ara que tot ens va tan bé? Ai, Marietta, que aquest xicot, si no els hi dono més feina. Què, què, que t'esaturin? Que parin? Que descansin? No, Marietta. No, Marietta, que vaig fer un pacte amb un home molt estrany. Ai, ai, ai, que vas fer un pacte, Joan. Això no m'agrada, Joan, això no m'agrada. Joan, això no m'agrada. No, Marietta, que vaig fer un pacte amb un home que si ja no els donava feina, se m'enduria amb ell, i us hauria de deixar a tots, i no tornaria mai més, i estic molt preocupat. Bé, Marietta, no ploris més. No ploris més, Joan, aquí hem de trobar una solució. Vinga, baixa, ja en tinc una, vine, vine, vine. Tu, Marietta, segur? Sí. Marietta era una dona molt aixerida. Sempre tenia solucions per tot. Veureu el que va pensar. Diu, mira, porta un minyó, el va cridar. Vine tu, noi, agafa aquest sistema. Vas al pou, agafes aigua, i me la poses a l'aigüera, que vull rentar els plats. El noi, el minyó, va agafar el sistema. Esclar, els cistells, com tu ets a veure, tenen aquells furadets, perquè són de vimat. El minyó net, va lligar el cistell a l'acorda del pou, la va tirar a dintre, va tirar el cistell a dintre, va pujar-lo, i tota l'aigua li va anar regaliment a regaliment, i quan va arribar l'aigüera ja no hi tenia ni una gota. Va tornar-hi, vinga, fer camins, i vinga, fer camins, i vinga, fer camins. I quan arribava l'aigüera no hi havia aigua. Diu, veus, Joan, aquest ja el tenim enfaïnant, que et faci omplir l'aigüera per rentar els plats. Oh, sí, i els altres dos, Marietta, què farem? Vinga, porta-me el segon, deixa de fer sabates, que la meva dona et vol donar feina. Vinga, noi, li va dir a la Marietta. Agafa aquesta pell negra, la veus? Sí, sí, feina, feina, feina, feina, vull, feina, feina, feina, feina. Si home, sí, pera't una mica, que ja te'n dono de feina. Agafa la pell negra, i la vinga a rentar-la, a rentar-la, fins que la tornis blanca. Oh, ple d'escomma, ple d'escomma. La posa dintre del safret, les vendeix, tan negra com era abans. Les pells, per molt que la rentis, són negres, negres, queden. Ja tenia feina per aquest xicot, que no se li acabaria mai. Bé, bé, Marietta, bona pensada, bona pensada. I el tercer, i el tercer què fem? Vinga, porta'l, vinga, noi, deixa de fer sabates. El noi va a cap allà, feina, feina, feina, sí, ja te'n dono, li va dir la Marietta, vinga, cap aquí. Diu, veus, aquesta criatura petita, i li va donar el bebé que tenia. L'has d'ensenyar a llegir. Agafa la criatura, li diu... E-ma-ya-ma, hué, no, hué, no. E-ma-ya-ma, ma, hué, no. E-no, no, hué, no, ma. R-I-A-R-A, hué, no, hué. R-I-A-R-A, hué. Bé, va començar a ensenyar a llegir, però com és natural, era molt petit, i de molt petits, poc aprenen a llegir si encara no saben parlar. Bé, ja els tenien enfaïnats, van passar uns quants dies, tot anava sobre rodes, tot anava estupendo, ningú es queixava, però tot amb un plegat senten a la porta que truquen. Va anar a obrir la porta que hi havia, i hi havia l'home vestit de negre. Ei, els meus tres minyons, com és que encara tenen feina. O els tenien enfaïnats. Vam, ho vull veure, vull veure això, que em dieu. Va entrar a veure el primer, que anava omplint, que l'aigua era en Montsistell, el segon, que anava fent netejant, fent blanca, aquella pell negra, i el tercer, que ensenyava a llegir en el xicarró, en el minyó més petit de la casa. Oh, però aquestes feines no s'acaben mai, això no és feina, no veus que no pot omplir l'aigua era en Montsistell, no veus que no pot deixar blanca, una pell, no veus que no pot ensenyar a llegir amb un bebé. Tu em vas dir que li donés feina, doncs això és feina, però és una feina metocera, és una feina que no serveix per res. Doncs bé, això no m'ho vas dir, m'has dit que fessin feina. Tens raó, has guanyat, em vaig. Nois, crida els minyons, marxem, que aquest paio és més aixerit que jo. Se'n van anar, els va quedar la sabateria plena de sabates per tota la vida i més. I dançar d'aquell dia que la família del sabater Joan i la Marieta no van passar, ni mi que depena, ho han tenir tot resolt. Bet aquí un gat, Bet aquí un gos, aquest conte ja està fos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gat, aquest conte ja està acabat. Bé, aquí una vegada. Rikittiki Tabi. Bet aquí aquí aquesta és una història que va passar en un país molt llunyà a l'Àndia. És una història que va de certs i de mangostes. No sé si sabeu què és una mangosta. Mangosta és un animal no gaire gran petitó que té la careta i s'assembla a un gat, però un morret com una mostela, i una coa xer CDC, Aquestes mangostes normalment els hi haurà de molt, molt menjar serps. Bé, doncs ve aquí, que en aquest país, en un cau de mangostes, ni vivia una que vivia molt feliç allà. Però de rep, va ploure molt, va fer un aigua, d'aquells aigüats tan terribles que fan aquests països i es va omplir el seu cau d'aigua. I va sentant l'aigua que va entrar al seu cau, que amb la força de l'aigua se'n van dur totes les cries. I la nostra mangosta va anar allà. Ell primer va començar a benedar, intentava benedar contra corrent, però va arribar un moment que l'aigua de tant de la que hi havia, que Mireu va quedar com està bornida i es va pensar que fins i tot es moria. Però fortosament es va despertar al cap d'un eston en un jardí. I en aquell jardí es va trobar i va sentir les veus d'un nen, que creava Mireu, he trobat una mangosta, he trobat una mangosta. I va ensenyar els seus pares. El pare va estar molt content. Va dir-ho i una mangosta estava molt bé, perquè les mangostes els irà de molt a serps, i aquest país que hi ha tanta serps, tenir una mangosta a la vora és com tenir un bon vigilant. La mare va dir, ahim, això no ho sé si m'agrada tant. Però el nen es va quedar amb la mangosta. I el nen es deia Toni i l'emportava tot arreu. I sí, sí, la mangosta amb el Toni cap a casa. I, clar, la mangosta no havia vist mai cap casa de dones ni de dones. Per tant, Mireu, entrava i sortia a fer cada melesa. Va embrotar, amb les potes va bucar un tinte, i va atacar tots els papers de l'escriptori. Amb els bigotes els va posar pàboca a olorar amb cendrer i quasi sol sucarrima. Em va fer moltes. A l'hora de dinar, seia al costat del nen, i a l'hora de dormir, volgué anar a dormir amb ell. La mare no li agradava, però pari, insistia, sí, sí, és important. El que no us he dit és que aquesta mangosta, com totes, sabeu què fan quan estan a punt de caçar, fan un sorollet, un sorollet especial. I aquest sorollet és el que dona el nom aquest copte. Quan veuen, es troben davant d'un animal que el volen caçar, fan un xiolet estrany com ara, triquitiquita, i de qui ve el nom. Bé, doncs, la mangosta va anar a dormir amb el Toni, i l'endemà de matí va voler explorar una mica la casa, el jardí. Va sortir el jardí. Va veure que era un jardí molt gran, que hi havia molts arbres, va dir al caber, aquí podria trobar coses que m'agradin, que jo pugui caçar. I mentre ho mirava tot i tot ho trobava tan bonic, va sentir uns amics d'un ocell. Ai, què passa aquí? Oh, dius que ara m'acaba la serp, que diu aquí, en aquest jardí, que es diu Nac, m'acaba de robar un home del meu niu. A la manera que aquesta serp sempre ens roba les cries, ah, sí, quan ho vas sentir. El triquitiquitavi va pensar, oi, si les serps a mi m'agraden tant, va pensar que bé, que hi hagi un serp aquí, i me les menjaré. I mentre elles parlaven, van anar apareixent els animals d'aquests jardí, va sortir un ratolí, una granota, i tots feien el mateix que això. És que tenim aquí una parella de serps, el Mac i la Nagaina, que escolta, se'ns mengen les cries, no hi ha manera que puguem refer i tenir fills, perquè és que abans de que creixin, ja se'ns han menjat els ous, on se'ns han robat del meu. Ah, sí, va dir sí. Diuir-lo pitjor de tots. Qui és el pitjor de tot, diu què és. Doncs que aquí, aquestes dues serps han fet un meu, i ja estan a punt de sortir. I si ara tenim dues serps, d'aquí quatre dies entendrem, 5 o 6 més, que crien, doncs són 6 o 6 més serps que voldran també menjar de les nostres cries. Ah, ah, els viquiquis, avi, va dir, ah, això no pot ser, on té aquest meu, i el van acompanyar. I sí, sí, a mig del jardí, amb un racó, van veure allà tot d'ols, de les serps, i el viqui va agafar una pedra, i mireu, va començar a esparrar els ous, i entre els ratolins, els ocells i les granotes, van matar totes aquelles serpetes, que eren petitones, que encara no havien nascut. Bé, amb això, que l'enac, la serp més grossa, va sortir del calde, i això no pot ser. Què ha passat aquí? I el viqui es va posar tot i eso, i tot ha xerit, i van començar a lluitar. En aquell moment van desaparèixer tots, les granotes, els ocells, els ratolins, es van avagar corrents, corrents, els seus caos, perquè només de veure aquella serpia tremolaven. Però el viqui, el viquitiquitavi, va ser molt valent. Va dir-me que va ser això, i es va plantecar i es va ferrar fort amb les seves dents, el coll de la serp. La serp era molt forra. Vinga a patar fort, vinga a patar fort, amb la seva cua terra. I però el viqui no deixava el coll, i tanta estona va lluitar, va lluitar, que de rep, els ratolins, els ocells, les van tornar a sortir del cal i van anar a veure aquella lluita, i llavors van començar a animar el viqui. Va, que tu pots, va, aguanta, i el viquitiquitavi aguantava fort, ha ferat el coll de la serp tan fort, tan fort, que mireu, va matar la serp, i tots van estar contents. Ai, que bé, que bé, quin bon company que tenim, ja estem salvats, diu, però ara queda la negaina, queda l'altra, la parella del nap. Ai, què passarà, què passarà? Amb això, què es va fer fort? I sabeu què va passar? Que la negaina, quan va saber, havia matat la serp parella del nap, i que havia matat tots els seus ous. Va dir, ara sí, jo em faré una, em faré una que se'n recordaran de mi, i això va sentir un ratolí, i va dir, oi, ens anava a avisar el ratolí, ens anava a avisar el viquitiquitavi, que dorma al dintre del nen, ens anava a avisar-lo, com ho faig, però a la porta de la casa hi havia un gat, i el ratolí no va poder entrar, perquè tenia molta por d'aquell gat, però el ratolí vinga a pensar, vinga a pensar, ja veu què va fer, va pujar de la fumera, i per la fumera va baixar dins a la casa, i se'n va anar corrents a l'habitació, on dormia el tònim, a Mancosta, i va avisar el viquitiquitavi, corre, corre, que bé, la negaina, que bé, que aquí farà una malaesa tremendo, que, tenint poc, no li passaria el tòni. Amb això, el viquitiquitavi va sortir del dint, es va agarradir en una porta, i es va pirar, esperar que vingués a la negaina, així que va entrar a la negaina, i ja va començar a tortullar-se el peu del nen, però el viquitiquitavi es va fer refor, va fer un bot, i es va fer refor el coll de la negaina. També va lluitar molt, la negaina era molt forta, també li va mossegar, la pobra Mancosta estava ferida plena de sang, però lluitava, lluitava, lluitava, fins que va guanyar, i la va matar. El demà de matí, sabeu què va passar? Que quan els pares van anar despert el tòni, sabeu què van trobar? El tòni dormia allà tranquil, i els seus peus hi havia una ser morta, i el viquitiquitavi tot ple de sang. Però què van fer? Van cuidar, el van curar, i per sempre més el viqui va anar a viure amb aquesta família, i aquest és el conte del viquitiquitavi. I conte contat, conte acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I el tòni, el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni, el tòni. I el tòni.