Vet Aquí Que... del 2/6/2022

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Veta aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... La fava feveta és de Federic Mistral. Una vegada hi havia un cavaller que es va casar i va tenir 7 besonades. El poble, per poder-los mantenir, va tenir que venien totes les propietats, una darrere l'altra. No li va quedar res. Bé, no és cert. Li va quedar una fava feveta, que era preciosa. I quan ell tenia tanta prosperitat d'una muntanya de la collita de faves, li va agafar una. Quan se va veure tan apurat, li va agafar una cistelleta, li va posar terra, li va posar fem, i va colgar la fava feveta. I els 3 dies la feveta va sortir. I la feveta ell li va decantar. Fava feveta, estirat feveta, de branqueta en branqueta, estirat feveta. I sí, sí, va sortir en grills, van sortir brots, van sortir fulles, branquetes i branques i branques, i fulles i branques. I el caballé anava cantant de branqueta en branqueta, estirat feveta, va arribar fins a dalt del cel, i va arribar davant del paradís, i va trucar a la porta, i va sortir Sant Pere. Què vols? Caritat per la mort de Déu, caritat per la mort de Déu, la moa d'Òndia, els meus fills ets morint de gana. I Sant Pere diu a Sant Joan, mira, aquí en tenim un que està mort de gana, però que aquí dalt no tenim ni menjar ni diners. Què podríem fer? I Sant Joan li diu, mira, mos queden les estovalles de la última cena, la infusió podríem donar, va, que tampoc em fem res, i li van donar les estovalles. I li van dir, mira, aquí tens aquestes estovalles, i li has de dir, desplegue't les estovalles, que es desplegaran i sortirà molt aviat d'Òndia. I quan hagis acabat, t'hagis alimentat, dius, estovalles, plegueu-vos. Moltes gràcies. I ella agafa els estovalles, se l'esposa i li diu, de branqueta en branqueta, en retire't feveta. I sí, sí, la feveta anar-hi baixant, baixant, baixant, ell està bé de munt de les branquetes, baixant, baixant, i pum, va caure en un prat. I ell, com que els tenia tanta gana, ho vaig aprovar. Posa els estovalles de munt del prat i li diu, estovalles, desplegueu-vos. I sobre, va sortir una sope, un bollit, un rostit, perdius, conill, tota classe de viandes, tota classe de postres, tota classe de pastissos i de vins de totes marques. Va treure el ventre de perill, es va alimentar, molt content, ara sí que ja tenim solució, ja no patiran gana els meus fillets i la meva esposa. Plegueu els estovalles, vam, m'amplega, decidirem. I llavors ell se'n va cap a casa, però al moment se'n toca campanyes. I era un poble, tocaven a missa, avui, tinguen a missa, però donen gràcies, i se'n va, pam, pam, pam. Però quan arribava i diu, bon dia, a missa amb les estovalles, quina, què farem les estovalles? No està bé. Passa'm un hostal, entre i diu, bona tarda, què en guardaríeu les estovalles? I les agafaré perquè vaig a missa. Quan surti, jo les agafaré. I diu, sí, deixeu, deixeu, però no els hi digueu, desplegueu les estovalles. I van marxar. I l'hostela i l'hostelera diuen, què diu aquest home, quina cosa més rara, veure, però bé, molt. Les estovalles desplegueu, van desplegar, va sortir un perfum de frigola i de timó, i unes vinges, unes viandes. I van dir, oi, ja tenim la nostra fortuna feta, ara quan tornarà a missa, li donarem unes altres. I així va ser. El bon home, bon cavaller, surts, els hi demane, els hi donen, i ell marxa cap a casa, més content. I quan ja arriba a veure casa, esposa, nens, veniu, veniu, casa sí que menjareu, posa els estovalles al món de la taula, i diu, estovalles, desplegueu-s'ho, sí, nada. Tornàvem, desplegueu-s'ho, desplegueu-s'ho, res. Ja ha captat una estona l'esposa, l'esposa plora i enfadada, que mos prens el pèl, que mos enganyes, tenen burles després de la gana que passem, ets un mal home, ets un mal home, no entenies res. Llavors, on que encara tenia el costat, la sista llet amb la febeta, i torna a dir, de branqueta en branqueta es tira't febeta, de branqueta en branqueta es tira't febeta, i si va posar per damunt de les cases, damunt dels nubos, va anar pujant, pujant, de branqueta en branqueta, i el cavaller s'hi va enfilar, i de branqueta en branqueta puja, puja, puja, puja, va tornar al paradís. I toca la porta. S'emperi obre. Què fas aquí? Què vols ara? Mira, doncs, que m'han pres els estovalles, i tinc molta gana caritat, caritat, estem puradíssims. Sant Joan, mira què passa amb aquest senyor. Diu que li podríem donar. Doncs mira, li podríem donar a l'Aze, qui va portar Sant Josep i la mare de Déu Egipti, l'Aze seu. Ja ho saps, va. Mira, aquí tens l'Aze, i tu li et xequis la cua, li dius, caga monedes, i te sortirà les monedes que necessites. I quan li baixis la cua. Moltes gràcies, moltes gràcies. Va agafar l'Aze, se'l va carregar el coll, i baixant dintre la febeta que ell estava, de branqueta en branqueta, bèstas, retirant febeta, de branqueta en branqueta bèstas, retirant febeta. I així va ser, que em va arribar baix, va trobar el ruc, i li va dir que deixi-m'ho provar, i xequi la cua, i li dius, caga monedes, i fa sortir unes monedes, d'or i de plata, que brillaven amb el sol, uns gringlings preciosos, una alegria. Pam, pare, i dius, me'n vaig corrents cap a casa, i puja damunt de l'Aze, que me'n vaig cap a casa. Però, anar-hi cap a casa, toca la missa, i ell diu, no tinc ganes de la gràcies, me'n vaig cap a missa, i li deixaria l'hostal, i ell li dius, que em agradaria l'Aze mentre vaig a missa, si sí, tranquil, el portarem al corral, i donarem ERB. No li digui que caga monedes, no li xequi la cua. I marxi, marxi, tranquil, tranquil. Aquest és l'home dels estovalles. Allò era màgic. Aquest ruptament deu ser màgic, però ve-m'ho, i agafen el port en el corral, obren la cua, li diuen, caga monedes, i comencen a sortir, però allà l'estable brillaven d'or i de plata, i un goig, un goig, unes abraçades, l'hostalera, l'hostalera, van dir, ara sí que em torno a un fort d'una, li donarem un altre ruc, i ja veuràs, que me l'enganyarem, i així va ser, torni de la missa, que em donaria l'Aze, aquí el tens, aquí el tens, i ell em donava un bon serpat de la ERB, tranquil, i se'n va cap a casa. I arribar, veniu fillets, veniu esposa, ara sí, i sé que la cua, i diu, caga monedes, i el que va fer va fer una altra cosa, el ruc, i dius, senyora i esposa, encara més enfadada, i és la burle més grossa que ens podies fer, marxa d'aquí amb l'home, marxa d'aquí amb l'home, i ell te notava, tenia la febeta, allà amb la cistelleta, i li diu, febeta, de branqueta amb branqueta, estirat febeta, de branqueta amb branqueta, i puja dalt, i puja, puja, puja, fins i més dalt el paradis, torna a tocar la porta, surta en Pere, i diu, ara què et passa? I dius, que mira, què me l'empres? Joan, què podien fer amb aquest home, amb aquest home tan benet? I dius, mira, qui és la mare de Sant Josep? I li diria bé, mira, dius, mare, vereta, fes la teva feineta, i quan vulguis que pari, dius, mare, vereta, deixa de fer la teva feineta. I així ho va fer, i va tornar a baixar, de branqueta amb branqueta, enretira't febeta, de branqueta amb branqueta, enretira't febeta, i així va arribar a terra, arribar a terra, i quan va acabar caminant, tocaven de vespres, i va dir, no, no, me'n vaig, i també els entre les tales, dius, guardeu-me la mare, i no digueu, vereta, fes la teva feineta, i se'n va anar. I llavors, la història diu, bueno, vereta, també deu ser màgica, aquesta, vereta, vereta, i va dir, mare, vereta, fes la teva feineta, i va començar la mare, a donar els icopes, al cul, al cap, a les cames, a les cuixes, sense parar, i com va, com va, pataclic, patacloc, pataclic, patacloc, patacloc, patacloc, fins que els va deixar ple de morats, però com que les vespres i les encurtes, va tornar molt aviat, el caballer, i els va dir, ara ho avallaré, a veure si vosaltres realment m'heu fet molt mal, i van dir, no, no, jo, pare, pare, pare, ja t'ho tornem, és veritat, molt avui hem robat, li van tornar, ell va dir, vereta, vereta, deixa de fer la teva feineta, la mare va acabar, ell se la va guarrar, va anar cap a casa, a més, els tovalles, i el ruc a gamonetes, van tindre molt menjar, van menjar el que van voler, van tindre, vam dir, es va tornar a recuperar totes les terres, totes les propietats, aquell caballer, i, finalment, van deixar, inclús, van convidar molta gent, podia convidar de sobres, a mi també em van convidar, però he tingut de vindre aquí per explicar, ja està explicat, ja està acabat. Aia, Popeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker von Brot, verkauf ich mein Bettlein und lebe ich aufs Stroh, sticht mich keine Feder und beist mich der Hungerflor. Els 12 grans de Magrana. Temps era temps. La terra era sempre càlida i assolallada. Les flors florien tot l'any i els conreus resplendien, resplendien a punt de la collita. La deesa de Metter tenia cura dels camps, com si fossi un jardí i plantaves llavors regava l'herba i animava els arbres perquè fessin primer flors, després fulles i més tard fruit. Mentre de Metter treballava la seva filla per ser fonet i jugava pels boscos, aquells boscos verds de Sicília, i recollia violetes fins que en tenia la falda ben plena. Quan encara cap vespre d'un dia, la mare i la filla tornaven cap a casa, totes contentes, cantant, rient, i les flors del camí s'obrien només per veure-les passar. Però, ara és, no tenia la mateixa sort. Encara que era un Déu, no vivia dalt de tot de l'Olimp, en voltant dels núvols i de la clara de la Terra, entre els arbres i els camps, a des manava en el regne dels morts, i vivia sota terra, en la foscor i el fred més punyents, en cavernes i túne'ls, plens de ressons solitaris, on cap ratx de sol no hi havia aconseguit penetrar-hi mai. Tant mateix, més que el fred i la foscor, l'intristia, l'intristia, la soledat. Hades volia trobar una muller, però no hi havia cap dona que volgués deixar el sol, ni les flors, ni el mar, i anar a viure allà, allà baix, amb el tètric, regne, subterrani. A vegades, Hades pujava fins a la superfície i guaitava les noies que jugaven al sol. La llum brillant li feia mal als ulls, però encara li feia més mal veure totes aquelles noies tan boniques. Un dia, va veure per s'hi foné, que collia violetes pels boscos de Sicília. L'he trobada a exclamar i que n'és de bonica. És la noia que vull, però Hades no va demanar a demèter la mà de la seva filla, perquè sabia que li diria que no. Va, no s'ho va pensar gaire. Va guarnir el seu carro negre i es va llançar bravan per les terres de la llum. Guatejava els cavalls que corrien com un llam. Tot a Sicília tremolava, i quan atravesava els boscos, feia caure i tot els sabres. Quan finalment va trobar per s'hi foné, Hades va agafar les brides amb les dents i amb les mans va estirar aquella noia tan bonica. La va estirar pels cabells. Totes les violetes que havia agafat li van caure i van quedar escampades per terra. Qui ets, què vols? Oh, deixa'm, deixa'm anar. Que algú m'ajudi, mare, mare, ajuda, cridava la noia. Els arbres també se n'adonaven i es crides saben. Hades, torna, deixa-la, deixa-la anar, deixa-la anar. Hades, també, les fulles verdes, se tornaven vermelles del neguit. Al veure, al veure, el percef una d'aquella manera. Però Hades no els hi feia cas i s'apressava cap al seu món subterrani. En un cop de fuet va fer que la terra es partís i que un congost sense fi s'obris davant seu. El carro es va precipitar avall, cap a la foscor i al fred. Amb els dos, Hades i Persefone. I plorant i plorant, Persefone, no ploris, no ploris, li deia Hades. I la noia, no, jo no vull anar amb la meva mare, plorant i plorant. Hades li deia, mira, hauries d'estar contenta, et faré reina, et donaré tota la riquesa de la terra. A l'or, a la plata, a la padreria. I tens l'amor d'un rei, què més vols? Vull tornar a casa, li deia, ell avui a la meva mare m'ha dit Persefone, tota plorant. Quan va arribar el riu estigia, que sapara la terra del regne de la mort, la noia va cridar. Ajuda'm, riu, sóc Persefone, salvem, salvem, tu prego, sisplau, salvem. El riu, que va sentir la pobra noia, es va entortorigar a les cames del Déu i gairebé el va fer caure. Però Hades se'n va desfer, se'n va desfer tot de cop. I com un brau se'n va anar més enllà. Desesperada Persefone es va treure el cintura de flors que duia i el va llançar les aigües arremolinades del riu. I va dir, porta-la a la meva mare i explica-li el que m'ha passat. Ai, riu, sisplau, fes-ho. El riu m'ha agafat el cinturó i se'l van portar ràpidament. Les tenebres ho envoltaven tot. Hades ja era casa seva i portava a una presonera. Mentre estan a la terra, en caure la tarda, de mèter va anar a buscar la seva filla, cridant, Persefone, bonica, és hora de tornar a casa. Persefone, Persefone, cridant per aquí, per allà. Però no hi va haver resposta. De mèter va continuar cridant i va preguntar a tothom si havia vist la seva filla, Persefone, ningú va respondre. Van votar, va votar per tot arreu, va votar per tota la terra. Com que la única cosa que li importava era trobar Persefone, de mèter, desesperada, es va oblidar de totes les seves oblidacions. Les flors es van marxar i els camps van deixar de donar fruit i les fulles dels arbres que l'acompanyaven en el seu pló van caure a terra convertides en llàgrimes. Hi ha de color marronet i gruguet. Després de recórrer tot el món, de mèter va tornar a Sicília. Desesperada, es va seure a la vora d'un riu i em mira l'aigua i va veure girar a voltar una garlanda de flors. Persefone, és el món sotrani, deia les aigües del riu. I anaven xiu xiuajant l'aigua, l'envista, l'envista, l'envista Persefone. El Déu ha d'és la raptada perquè sigui la seva reina. Llavors, de mèter, va recórrer cap a l'olim per picar les portes del cel. I va veure Zeus, el gran senyor, Zeus. I li va dir, ajudem, ha desarreptat la meva filla, sisplau, fes que me la torni. Zeus va escoltar la pobra de mèter. Dius que s'ha endut la teva filla i, per la força, ha des, ha des, no ho hauria d'haver fet, això. Però, però, però. O Zeus el va interrompre la mare, tot aplorant. Si em torna la meva filla, com podria engalanar la terra de flors i fruits? Jo feia tot això perquè era feliç. Però ara, sense Persefone, per a mi, ja no hi ha cap alegria possible. Tant més que la terra s'assequi i que es mori. Ah, han sentit això, Zeus. Zeus es va estremir. Si els camps no donaven colletes i els arbres s'assecaven, els humanets que habitaven la terra havien deixat de pagar tributges als déus. No depèn de mi, va dir, tot mal humorat, en Zeus. Hi ha unes normes aquí. Si Persefone menja alguna cosa per petita que sigui, allà dins del món subterrani, ja no podrà tornar mai més. I aquesta és la llengua. Doncs, què esperes? Què esperes, Zeus, va contestar de mèter. Envia el teu missatger de seguida a buscar la meva filla Persefone. Zeus va enviar Hermes el més ràpid de tots els déus. Però a de mèter res no li semblava prou i encara corria més que ell. I l'estirava, i l'estirava perquè n'és més de pressa. Mentre estan allà sota terra, Hades oferia Persefone les menjes més delicioses. El déu sabia que si la noia menjava només un mosset, s'hauria de quedar sempre per sempre més en vell. I en canvi, això no ho sabia. No tenia gana, no tenia gana. Estava molt entristida i deia, només abans de menjar em penso morir. I no menjava, no volia res, només feia que plorar, perquè volia marxar, volia anar a veure la seva mare, volia anar a la terra. Hades, el seu regne, ja no li semblava ni fos ni llòbrec. Ara tenia Persefone allà asseguda al seu costat, en un tró. I trobava que tot era més alegre, més luminós. Cada dia, els altres fantasmes de dins d'aquesta terra, d'aquest regne, dels fantasmes, era el regne dels morts. Cada dia passaven per allà davant, a veure la noia. I l'Hades estava content, però la noia estava esgarrifada, esgarrifada de por i plorant i plorant. Ell li deia que el que mengi és estimada, només una miqueta de res. I perquè mengis, Hades li donava tots els dolços i la minuradies, tots els pastissos, tot el millor que tenia. I ell li deia a mi em esquivo morir i que t'està el teu menjar. Tot i que tenia molta, molta gana. Només una mossegadeta, deia l'Hades. I llavors li va costar una magrana partida pel mig, vermella, sucosa, plena de llavós deliciosa. Li va obrir la mà i, per la força, li va posar a la mà 12 llavós. Per sèfone, tenia gana, tenia gana. I feia dies cans, dies que no menjava, que només esperava que la seva mare de la venia a buscar, però la mare no arribava. I finalment, per sèfone, m'ha agafat 6 graners d'aquestes llavós i se les va posar als llagues. Quan això passava, arribar ràpidament Hermes, i dius, atura't, atura't. Hermes, el missatger dels deus, havia arribat volant amb aquelles sandàlies a lades, que van de pressa, de pressa. Llavors, a l'Hermes li diu a lades, no a plades. Zeus, tot poderós, et va anar a quedar així, marxar per sèfone. Però em sembla que ha arribat tard. Mira, he vist que té a la boca 6 granets d'amagrana. I tant que ha arribat tard, m'ha exclamat, ah, des. Tot, tot content. Oh, no, no, no. Què voleu dir, va quedar per sèfone, i li van caure de la mà les 6 papites de llavós dels 12 que tenia. Quan es menjava, li va preguntar a Hermes. Diu, i es va posar a porurà per sèfone. Esclar, que l'hem menjat, li va dir. Ah, des triomfant, ara és meva per sempre. Només una miqueta va dir ella, només una miqueta, ni menjat. Ah, a l'Hermes li va dir a madres, heigut un barrut. Li has hagut d'explicar la veritat, primer, abans de donar-li menjar. En sap un greu per sèfone, però hi ha una llei, saps? Has acceptat l'hospitalitat d'ades i el seu menjar. Ara t'hauràs de quedar aquí. Per sèfone, tot en melangeosa va dir, doncs t'ho diré per sempre més, ades. Perquè m'has enganyat, a sobre de raptar-me, m'has enganyat. T'ho diré per sempre. En sentir aquelles paraules, fins i tot ades, van paladir, estimava per sèfone, i volia que la noia també l'estimés. Et vaig anar a buscar perquè estava molt sol, va dir, però, acotant el cap. Ah, Hermes, li feia pena en tots dos. Mira, va decidir. Deixem que seus decideixi, i llavors em van anar a veure Zeus. Quan Zeus va saber el que havia passat, va rumiar i rumiar i rumiar, abans de prendre una decisió. Finalment va dir, com que de les 12 llavors de la grana, per ser fonent, ha menjat 6, doncs mira, que visqui durant 6 mesos, cada any, el regne de la mort. I que visqui els altres 6 mesos, amb la seva mare, amb la seva mare, a la terra. I que ningú no ho discuteixi, perquè és la decisió d'en Zeus. Per això, ara, a la primavera i l'estiu, les flors sobren, l'herba verda creix, i els arbres floreixen, fan fulles i donen fruits. I és que de mèter, corre feliç d'una banda a l'altra, i té cura de la terra, com si fos un jardí. Quan mare i filla caminen donant-se la mà, parlant, cantant i rient, les flors del camí sobren, només per veure-les passar. Però a la tardor, per sèfoner, torna el món soterrani, per complir l'ordre de Zeus. El començament a des li feia llàstima, però després se'l van a començar a estimar, i així va ser, com va néixer les estacions de l'any, i el mita, ha explicat el mita acabat. Bé, aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho, que anar a veure-ho. A mi et fa és mésig que la humèria. Ara escoltes ràdio d'esper, si et donis ràdio d'esper, la ràdio de sentJust. L'horant de vuit, per tu. Ràdio d'esper, Durant de 8.1, ràdio tos fer, durant de 8.1.