Vet Aquí Que... del 16/6/2022

d'avui del vespre amb repetició als dissabtes cadors guardadors del matí. La reglera grana de l'Associació de Mestre Rosa Sensat de la Joc de Cens. Comencem amb el festival de l'Associació de Mestre Rosa Sensat. Hola, som el grup Marc. Mestres, aviis recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestre Rosa Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Suze, lebe, suze, was raschen im Stroh. Die Gänze gibt Barfuß und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu. Darum kann er den Gänselein auch machen... Also geht die half Barfuß. Rundallabà, rundallabè, no us cregueu res del que us diré. El Conillet. Això va passant, no fa massa temps. Veig aquí que hi havia un conillet que de tant de tant de riure... se li va esquejar la boqueta. I li feia molt de mal tenir a la boqueta esqueixadeta. I va dir que faré jo ara aquesta boqueta amb el mal que em fa. Diu, ja ho sé, me n'aniré cal sabater. I tal dit, tal fet, se'n va anar cal sabater. Déu-te guard sabater, Déu-te guard conillet. Què et passa? Diu que em podries cosir la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant que te la vull cosir. Però perquè jo te la cosi, m'has de portar un pèl, o un fil, i on te'l vagi a buscar? Diu, el por, el conillet, amb la boqueta esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal se'n va anar cap al por. Déu-te guard por, Déu-te guard conillet, que em podries cosir, donar un pèl, perquè el vols el pèl, perquè el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, però tu m'has de portar una pastanaga. I on la vagi a buscar la pastanaga? Diu, al or, ja tens el pobre conillet amb la boqueta esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, cap al or. Déu-te guard tor, Déu-te guard conillet, que em podries donar una pastanaga, perquè la vols la pastanaga. Diu, perquè jo la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, i tant, que te la puc donar. Però perquè ja te la doni, tu m'has de portar aigua. I on la vagi a buscar, jo a l'aigua. Diu, al riu, ja tens una altra vegada el pobre conillet, amb un mocador a la boca, perquè ja no podia més. Cap al riu, Déu-te guard riu, Déu-te guard conillet, que em podries donar aigua, perquè la vols l'aigua. Perquè l'aigua, jo la portaré a l'or, a l'or m'adonarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. Oi, el riu li va dir, sí que ja puc donar aigua, però perquè ja et doni aigua, tu m'has de portar un adestral. I on la veia a buscar jo l'adestral? Diu, sí, has d'anar al bosc. Al bosc a buscar l'adestral? Sí, sí. Ja tens el pobre conillet, que quasi no podia més, que li feia molt de mal la boqueta, cap al bosc. Va arribar al bosc i va dir, Déu-te guard bosc, com podries donar un adestral? Perquè la vols l'adestral, perquè l'adestral la portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'or em donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al port, i el port em donarà un pèl, i el sabater em cosirà la boqueta, que la tinguis queixadeta. Diu, sí, sí, jo et donaré l'adestral. Però tu m'has de portar un gos, un gos. On te'l veia a buscar el gos? Al gossaire. I el pobre conillet se'n va al gossaire, que em podries donar un gos, perquè el vols el gos, per portar el llenya-taire, el llenya-taire em donarà l'adestral, l'adestral em donarà el portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'or em donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al porc, i el porc em donarà el pèl, i el pèl el portaré al sabater, que em cosirà la boqueta, que la tinguis queixadeta. I el llenya-taire li va dir, doncs m'has de portar un pa, i on te'l vaig a buscar el pa, diu el forner, el pobre conillet, que ja no podia més, que li fia molt, molt de mal la boqueta, se'n va bé d'anar al forner. Ja vas corrents cap al forner, deu t'aguar, forner, deu t'aguar, conillet, que em podries donar un pa, i per què el vols el pa? Diu per què el pa, el portaré al llenya-taire, el llenya-taire em donarà l'adestral, l'adestral, la portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'or m'adonarà una pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por m'adonarà un pèl per cosir la boqueta, que la tinguis queixadeta. I el forner li va dir, i tant que et donc un pa, i llavors el conillet es va posar molt, molt content. El pa el va portar al llenya-taire, el llenya-taire li va donar l'adestral, l'adestral la va portar al riu, el riu li va donar aigua, l'aigua la va portar a l'or, l'or li va donar la pastanaga, la pastanaga la va portar al por, el por li va donar un pèl, es va arrancar el pèl de la cua, que va molt bé, molt bé per cosir, i li va donar, i el conillet el va portar al sabater. El sabater va agafar el conillet, se'l va posar a la falda, li va treure el mocador que el tenia a la boqueta, li va cosir la boqueta, i així va ser que gràcies al forner va poder, al sabater, cosir-li la boqueta, que la tenies queixadeta, i que t'acric, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat, i que t'acrac, que t'acric, aquest conte ja està dit. Ai, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreia zum Zucker vom Brut, verkauf ich mein Bettlein und leeg mich ans Strutt, sticht mich keine Feder und beiß mich, ein mit beiß mich der Hungerflot. A la Dí i la llant té meravellosa, conte de les mil i una nits. A la Dí, un ullet entre amaliats no volia treballar. El seu pare, que era sasta, moria al disgust, i la infel·litz mare hauria de posar-se a filar. Un dia, que la Dí sortia a jugar al carrer, se li ha costat un home. Era un màgic que venia de molt lluny. Fil meu, digués, oi que ets el fill del sastre, si senyor, però el pare és mort, llavors el màgic es posava a plorar. Pobre germà meu, mort, sort que en quedes tu estimant-ne bot. Mira, aquí tens aquests diners, portes-les a la teva mare i la Dí molt content els duia a la seva mare. L'endemà el màgic va tornar a parlar-li. Té, aquí tens aquests diners, digue-li a la mare si em vol a sopar. Cap al tard, el màgic ha segut a taula explicar a la mare que volia ajudar el nebot i s'endugui la la Dí i li comprarà el boi millor. Després tot passejant arribaran a un jardí misteriós. L'oncle digueu unes paraules màgiques. La terra s'obri i es veia una llosa. A la Dí va dir el màgic. Es tira l'onella d'aquesta llosa i a sota hi ha un tresor, serà per tu i per mi. Fica-te dins del forat, travessaràs un jardí i sols has d'agafar una llàntia que hi ha al sostre d'un saló. Té, posa't aquest anell, et guardarà de tot perill. La la Dí va fer tot el que li deien i amb passada pel jardí ha agafat tants sols, les precioses que ell va creure vidres de colors. I no amplia la bossa on tenia la llàntia fins del de tot. Em volia sortir demanar ajudar l'oncle, aquest diguer, donant la llàntia primer, però la Dí no podia. Doncs era difícil treure-la de la bossa tan plena de pedes que havia posat. En folismat, el fa els oncle, deixant a la llosa soterran la la Dí. Després se'n tornarà al seu país molt empipat. El xicot prou cridar i plorar, però res. A la fi es posarà a rezar. Tot retorçant-se a les mans, va fregar l'anell del màgic. I al moment sortia un geni. Què vols, senyor? La la Dí de primer se'ns verà, però diguer, vull que em traguis d'aquí, al moment es troba fora i tornar a casa seva. L'endemà va pensar a vendre la llàntia. I el netejar-la, perquè estava molt bruta, en sorgir un formidable geni. Què vols, de mi senyor? Va dir aquest. Oh, porta'm menjar, mare i fill, se t'hi parem de valent amb tot allò que feu aparèixer el geni. Després de la Dí, guardar la llàntia, pregat per la seva mare. Com que necessitarà menjar, va vendre'ls els plats on havia hagut el menjar. I així va començar a tornar-se una mica ric, perquè els plats eren d'or. Un dia s'anunciar, pels carrers, al pas de la filla del sultà. Però hi vines a tothom de mirar-se-la. A la Dí, la va volgar veure i s'amagar. Era tan bonica que em quedava gement enamorat. En tornar a casa seva va exclamar. Mare, voldria casar-me amb la princesa. Quin disbarat estàs dient. Quines bestieses dius? Sí, sí, digue-li en el rei si li agradaria. Desgraciat, el rei et farà penjar. Què pots oferir-li tu? Mare, aquestes pedres precioses que vaig trobar? I, a més, a més, tinc la llàntia. La mare, morta de por, ha anat set vegades al Palau del Sultà a portar-li cada vegada millors presents. Fins que l'ha fet, el rei li preguntava què volia. L'esposa va divertir el rei. Què dius, ara? El teu fill es vol casar amb la meva filla. Però, en veure tots aquells presents tan meravellosos, aquell que em fa que t'obsequi deu ser digna esposa de les princesa. El rei tenia, a la vora, el gran visí. Aquest era molt gelós, perquè el rei li havia promès que el seu fill es casaria amb la princesa. I, quan va sentir el que deia aquella bona dona i el que el rei contestava, li va demanar un pla de tres mesos per poder dur-li un present molt millor que el que d'ull a la ladí. Però el que de dos mesos el rei va oblidar el que li havia dit a la ladí i va anunciar el casament de la seva filla amb el fill del visí. Quan ho va saber la ladí, va fregar la llàntia i demà va demanar en el geni que portés els novis de davant seu. I, en ser, els novis de davant seu va tancar dos dies el fill del visí, fins que el xicot renunciarà a la princesa. Els tres mesos de la ladí exigia el rei el compliment de la seva paraula. Quan va ser aconsellat per l'envejós visí, el rei va demanar un fabulós present, 40 plats d'or, plens de padreria, 40 claus i 40 claus. A la dì, no sé on vull anar gens, va demanar al geni el meravellós present i, quan la seva mare ha portat això al sultà, aquest vençut va disposar tot seguit al casament. A la dì, comparegué ricament vestit al palau i va demanar, com a present de noses, el terreny del davant. Un cop el tingui, el geni de l'anell i construir el millor palau del món, en un obri i tancar d'ulls, el migdia celebrar el casament. I la princesa, quedar ben enamorada del seu vell marit. Vés que eren un temps feliços. A la dì es preocupava de que ningú patissfam repartia hora que va a sus i tothom estava content i l'estimada. Però un dia, el fals oncle, descobrir, per mitjada bruixeries, que a la dì era viu i que tenia la llàntia covejada. En Ces de Ràbia es disfressa de venador de llànties i es presenta el palau. Canvia llànties noves per velles, anava cridant. Canvia llànties noves per velles. La princesa va voler comprovar si l'home i era tot perquè li semblava mentida que digués aquella bestiesa. En feia aquella estranya oferta, va pensar aquella llàntia que hi ha allà abandonada i vella, potser sí, que me la canviarà. Així que el bruixol la tingui, vam anar al geni de traslladar la princesa i el seu palau al seu país. A punt de dia, el sultà, quedava estorat en no veure el palau ni la seva filla. I el visil va dir, això és cosa de bruixeria. La culpa la tenia a la dì. Ja us deia jo que no us en fiesiu. El rei el veu fer empresonar. I Jona anava a fer-lo matar quan el poble que se l'estimava molt en saber-ho al revoltar. Llavors, li perdonava la vida amb la condició que al cap de 40 dies tornés amb la princesa. A la dì marxar desesperat. Passava a un riu i en rentar-se les mans va fregar l'anell màgic que ja no recordava el seu poder i acudia el geni i a la dì li demanava si es plau el retor de la princesa i el palau. El geni no el va poder servir. Llavors, demanava anar al menys ell on era la seva dona i tot seguit li va aconseguir. La princesa l'abraçava i explicava que era presonera del malèfic màgic. Aleshores, a la dì, li proporcionava un narcòtic a la dona perquè li fes veure aquell vespre a l'hora de sopar. Quan el màgic va prendre el dit amb aquell narcòtic, va caure adormit. A partir de la dì que estava amagat, li tallava el cap amb l'espasa, va rebassar la llàntia i va menar el geni que es torna el seu país. El sultà, que plorava nit i dia la desaparició de la seva filla, va estar feliç amb veure'ls i va demanar perdó a la dì. La princesa s'abraçava el seu marit i el vasar i d'aquell bon punt i hora, faren sempre més feliços. I que t'agric, que t'agrac, el conte de la dì s'acabarà. Bé, que hi ha una vegada. Pell d'asa. Va t'equic una vegada i vi un rei que vivia amb la seva dona, la reina, i tenien una filla. Mare i filla s'assemblaven molt. Des que va néixer la nena, s'assemblaven. Mesura que va anar creixent, la nena cada vegada s'assemblaven més a la seva mare. La seva mare és una reina molt bonica, molt bonica. I la nena, que tothom li deia, com t'assembles a la mare. Però ja sabeu el que passa, que a vegades les coses no són tan boniques com semblen, perquè va arribar un moment que la mare es va posar malalta i va t'aquí, que es va morir. El rei s'estimava tant a la seva dona i n'estava tant enamorat, que aquella mora el va deixar ben atreparat, ben desanimat. Estava tan trist. No hi havia res que el fes feliç. Els que vivien amb ell, de la seva cor, del seu palau, es van començar a preocupar, no menjava, no dormia, es van aprimar, tots estaven molt amoïnats. I, a més a més, no solsament per la seva salut, sinó pel futur del seu reialme, què seria d'aquell reialme, si ara es moria el rei, o necessitaven més descendents. Amb això, que van pensar, mira, el rei s'ha de tornar a casa. I li van començar a presentar noies, princeses d'altres reialmes, perquè el rei sí que és. Però el rei no en trobava cap, com la seva dona. Totes eren amb més lletges, o amb més antipàtiques, o amb menys sàpies, o amb menys... Totes hi trobava alguna cosa. Però, mentrestant, la nena anava creixent, i, com us he dit, la nena s'assemblava molt a la seva mare. Entre els seus consellers, n'hi havia un, que era una miqueta, com us diria jo, d'aquells que barrinen sempre i vegades no romien bé. I ve't aquí, que va pensar i està, no troba cap, que li agradi perquè cap s'assembla a la seva dona. I se veu què li va dir. Li va dir, escolta, perquè no cases amb la teva filla, fixa't, és igual de bonica com la teva dona. Ah, el rei se la va mirar i va veure que sí. Era igual, igual que la seva mare. El rei estava tan destorotat i no sabia què es feia, que li va dir, potser sí, i li va dir per casar-se. Quan la filla va sentir que el seu pare es volia casar amb ella, va quedar benes agarrifada. De seguida va dir que no, però és clar, el rei. I era el seu pare i se l'estimava, no sabia què dir-li. Va fugir corrents i se'n va anar a trobar a la seva padrina, que era la que l'havia pujat i criat des que la seva mare era morta. I li va dir, fixeu, plorant, plorant, fixeu què em passa, què em diu el meu pare. Fixeu què diu, com ho pot fer? És el rei, és el meu pare, és el que és més poderós, què puc fer? I la padrina li va donar el següent consell. Diu, mira, per treu-li en xod el cap, demana-li alguna cosa impossible. Així què li puc demanar? Demana-li que et faci un vestit d'or. Un vestit que sigui que allobeixi com el sol. Ja veuràs com que no ho podrà fer. Doncs ja estarà. Ara això és com una veneïteria que té el cap i l'haurà de deixar córrer. La nena, si sí, l'endemà li va dir, em casaré en tu, però jo voldria que et regalessis un vestit que brilles el sol. Ah, el rei va dir, va, va, també cridar als seus consellers, i va veure un conseller que et va dir, jo conec una teixidora, que és capaç de fer uns teixits els més fins, més brillants, més bons del món. I si sí, els consellers del rei la van anar a trobar, i aquella bona dona, que era filadora, teixidora, que tenia uns dits d'or, va agafar la seva filosa i el seu fús, se'n va anar a fora, va sortir fort, i el moment que el sol brillava més, va començar a teixir. I veig aquí, que tenia tanta gràcia, que els ratxos del sol es van començar a entortollar amb els seus fills de ceda, i va fer un teixit que brillava tant. I era tan fi, i ella mateixa sabia les mides de la princesa, li va tallar el teixit i li va fer el teixit. I al cap d'uns quants dies, el rei va poder presentar la seva vida, la seva filla, el teixit, que brillava com el sol. La filla va quedar ben parada, com pot ser això? Corrents color, em va agafar el teixit, però mig plurosa va tornar a veure la seva padrina, dius, mira, padrina, ara m'hi he de casar, m'ha fet el que jo li havia demanat, i paraula, és paraula. Home, ara li pots demanar una cosa més difícil, un més difícil, sí. Ara li podries demanar un vestit que fos teixit amb fills de lluna. Ai, vols dir? Provo, provo. I la reina se'n va anar a veure el seu pare, li va dir sí, aquest vestit m'ha agradat molt, i va demanar una altra condició, i quina és aquesta? Ara voldria un vestit filat amb fills de lluna. Ah, va dir el rei, veurem. Va cridar els seus consellers, i també, oh, no preocupis, va anar a veure aquella bona filadora, i la filadora va agafar el fos, i la filosa va sortir a fora del carrer, i aquella nit feia una lluna plena, preciosa, i es va començar a filar. I els fills de seda s'hi van entortollar els ratxos de la lluna, i de l'una estrella que també hi havia aquella nit, li va sortir un teixit que brillava com la plata, com si la lluna mateixa que s'entrat a dins del seu teixit. Va fer el vestit, i li van enviar la nena, i el rei li va poder donar. Quan la nena va veure aquell vestit que talment brillava com la lluna, va quedar a dir, ara no tinc solució, ara sí que estic ben atrapada. Va tornar corrents a veure la seva padrina. Fixa, padrina, ara sí que no tinc solució, m'he de casar amb el meu pare i jo no ho vull pas. Diu, dona, encara li pots demanar una cosa més difícil. Més difícil, sí. Mira, demana-li un vestit que estigui teixit amb les zones del mar. I això sí que és impossible, ja veuràs com no ho podria fer. La nena va tornar a veure el seu pare, i li va dir, mira, sí que em casarem tu, perquè tinc un vestit que brilla com el sol, i un altre, que és tan brillant com la lluna. Però mira, vull una altra cosa, i què serà ara aquesta vegada? Vol dir-hi un vestit que estigui teixit amb les zones del mar. Va dir, ja ho busquarem, i sí, sí, els seus consellers, van anar a veure aquella dona que filava tant fer, tan fi, ella, aquella senyora, va agafar el fus i la filosa, va anar a veure a ram de platja, i allà, a veure del mar, va començar a fer la fila. Les zones del mar, quan van veure aquells fills de cedar tan preciosos, també hi van moguer-se dins, i es van entortoligar amb aquells fills de cedar, i entre mitjans hi van entortoligar estrelles de mar, i, ostres, amb les seves perles, hi va quedar un vestit, una roba tan bonica, tan ben semblava un tros de mar. La mateixa teixidora va fer el vestit a la seva mida, i el va enviar al rei. El rei va cridar a la seva filla, li va dir, mira, noia, aquest és el tercer, era cosa que em demanes, i et sembla que és el que tu volies, quan la filla ho va veure, perquè aquell vestit era preciós, era tan ben com un tros de mar. La filla va agafar el vestit, i corrents, corrents, sense poder plorar, perquè ja va veure que ja estava ben perduda, se'n van anar corrents a veure la seva padrina. Ara sí, va dir, padrina, que m'he de casar amb el pare. No tinc solució, ja ho veus? Tres coses que li he demanat que semblaven impossibles, i les ha pogut fer totes. I la balleta va començar a rumiar, diu, esperi un moment. Escolta'm, em penso que tinc la solució. Diu, i quina és? Diu, mira, tu no ho saps. Però el teu pare, aquí, cap a l'au, a baix de totes les quadres, amb un racó que pocs ho saben, hi ha un nasa. Un nasa que cada dia fa un cés d'or. No fa fems, fa un cés d'or. I aquest és un cés d'or, és el que fan rica el teu pare, que pugui enviar aquests pastits, que sigui el rei més poderós. Per què no li demanes la pell d'asa? I ja veuràs que l'asa no el matarà pas, per tu. Perquè si mata l'asa, s'hauria acabat ser ric, s'hauria acabat el poder que té. Ai, vols dir? Provo, provo! La nena se'n va anar a veure el seu pare, i va dir, mirar a pare, m'has aconseguit tres de les coses que t'he demanat. Però aquesta tercera, ja sé que és molt difícil, però ja no te'n demanaré cap més. Tu dic de bo de bo, voldria, doncs què vols? Doncs voldria la pell de l'asa que teniu avall, a les quadres i que fa un cés d'or. El pare va dir la pell d'asa. La nena va marxar, i el pare va rumiar una mica, perquè realment veia el que si jugava, jugava el seu poder i la seva força. Però estava tan enamorat, perquè el pare es pensava ben bé que aquella filla era la seva dona, estava tan enamorat, que va enviar a dos crids, a que mateixin l'asa, la van matar l'asa, la van treure la pell, van cridar la filla i la van entregar. La pell, la seva filla. Llavors la seva filla va agafar la pell d'asa, i va veure que no tenies cap atòria, no sabia de casar amb el rei. Però ella no volia pas això. Sabeu què va fer? Que damunt d'aquells vestits, perquè se'ls portava tots posats, es va posar la pell d'asa i va fugir del seu palau. I va passar dos o tres dies per camins, per boscos, per desesperada, fins que hi ha, sense menjar ni aigua ni res, tota plena de pols i amb la pell d'asa el damunt, va arribar amb una casa molt gran. La casa de Pagespa, el que era molt gran, i va anar a la cuina a demanar un tros de pa, perquè tenia tanta gana, i quan va ser llava, no tindria pas alguna feina per mi. La cuinera que hi havia, que li havia a veure la porta, la va veure tan plena de pols, amb aquella pell d'asa, tota bruta, tota, que li va fer com a pena. Diuen, ja busquarem alguna feina per tu. I dius, ja sé qui no podries fer. Podries fer de porcarola. Tenim una xoll de porcs, que són molt grans, perquè cada dia els hi convé a sortir. Tu, de bon matí, faràs aquesta feina, et dones gafes els porcs i els dos el prat, i el ves pels tornes a posar a l'aixoll i faràs això, i així tindràs menjar. Ai, gràcies, gràcies! I així va ser com aquella princesa va fer de porcarola. Cada dematí sortia amb els porcs, anàvem un prat, i quan arribava al prat, sabeu què feia. Estrella de la pell d'asa, i d'una butxaqueta d'un vestit, estreia una pinteta d'or i espantinava. Fet aquí que això feia molts dies que durava, i el fill de l'amo d'aquella casa, un dia va anar a baixar a la cuina, a vom de matís mosa, i va veure aquella porcarola amb aquella pell d'asa, i però se la va mirar, diu, que es diu, és la porcarola a la que cuida els porcs, però quan ella va sortir de la cuina, aquest noi va veure que sota la pell d'asa, i es veia com una cosa, com una cinta, d'obrada, que brillava, diu, aquesta porcarola, en aquesta cinta, i se veu què va fer, la va seguir, però de lluny va seguir, i quan va arribar al prat, ell va seure, es va treure la pell d'asa, i es va començar a pentinar, i quan el noi va veure aquella noia tan maca, que a més a més portava un vestit que brillava com el sol, que se m'ha enamorat, i al cap d'uns quants dies, quan aquella noia, com cada dia, sortia, ell va preguntar a la cuinerer del nou dret, aquesta noia va venir aquí demanant caritat, demanant que li inguessin tros de pa, que si tenien feina, però aquí, al cap d'uns quants dies, quan ella tornava de la feina, li va dir, escolta, tu qui ets, perquè no et treus aquesta pell que portes al damunt, i quan se la va treure tot, a veure que era una princesa, i ell, com que n'estava tan enamorat, es va encasar, i així és que, ella també, hi havia dies que el veia, aquell noi per a la cuina, també el trobava molt la xerit, i així és que es va encasar, i vam viure feliços, i vam menjar rinsos, i redera la porta, i hi ha un sac de confits, on tots els nens i nenes, s'hi lleven els dits. Beteki una vegada. Beteki un gat, Beteki un gos, Beteki un conte fos. Beteki un gos, Beteki un gat, Beteki el conte acabat. Ai, apopaya, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreia zu Zuckern von Brut. Verkaufe ich mein Bettlein und lebe ich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich kein, weil mit beißt mich der Hungerflor. Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes,