Vet Aquí Que... del 30/6/2022

I want you like a diamond, a diamond, a diamond, oh. I want a diamond with you. Oh, I want to travel with you. Diamond, diamond, I like it, I hope you. I want a diamond with you. I hope you like a diamond with you. La justa, el Magasin Matinal de Ràdio d'Esberna. Cada matí posa't el dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a 1, en directe a Ràdio d'Esberna. Les àvies i els avis són sàvies i sàvies. No deixis queis ni les seves històries caiguin en l'oblid. Festa de vici sense edat. En vici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada. I depèn de tu, que ho facin sols. Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran. Acompanya'ls a veure el poble on es van criar. Dona'ls vida, que et torni a sentir el vent a la cara. Et necessiten, i tu a ells també. Des de vici sense edat et necessitem. Festa voluntari. Més informació al portal JustSolidari.cat o en vici sense edat.cat amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradi. Bé, d'aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El gat amb botes. Un moliner va deixar per tota herència a tres fills que tenia el molí, el ruc i el gat. Esclar, les parts ben aviat van estar fetes. Ni tan sol van cridar l'advocat o el notari. L'areu es va quedar amb el molí. El mitjà li va tocar el ruc i el petit només li va quedar el gat. El petit estava com preocupat. Els meus germans encara es podrà defensar la vida. Però jo amb un gat què faré? L'ajudaré a buscar menjar? No, ell tot sols sofar? Bueno, ja veurem. Molt serà. El gat, quan el va sentir parlar d'aquesta manera, li va dir... No us omuineu, amu. Només m'heu de donar un sac i fer-me un parell de botes per córrer entre la malesa. Ja veuréu que no us ha tocat una herència tan dolenta com pensàveu. Encara que l'amo del gat no se l'acaba de creure, l'havia vist tat convençut i l'havia vist fer moltes borreries per caçar les rates i els ratolins. Com era penjar-se cap per ball, amagar-se entre la farina... La veritat és que era un gat espavilat. No costava res de fer el que li havia demanat. Tant bon punt el gat va tenir el que havia demanat. Es va calçar magníficament amb aquelles botes. Eren unes botes precioses. Es va carregar el sac al coll i agafant els cordons amb les dues botes de davant, va fer cap a un bosc que era ple de conills. Va ficar segur i llatons a dins del sac. Es va geobra com si fos mort i va esperar que algun conillet encara poc entès en els martingales d'aquest món, de la casa i dels animals que es mengen una a l'altra, vingués a forar-se el sac per tal de menjar allò que ell li havia ficat. Tot just acabat de geure, la sorra el va fer content. Un es celebrat conillet, novel·l, va entrar al sac atret per l'olor del menjar i m'he estregat tivant els cordons, va agafar-lo, i el va matar sense misericòrdia. Ui, orgullós de la seva presa, va tornar cap a casa seva. No, va pensar, millor. Me'n vaig al Palau del rei, va demanar per parlar-hi, li van dir que sí, el van fer pujar a la cambra i s'ha majestat al barrebre. El gat li va fer una reverència de l'un més fom de irreverent que es pot fer. I li va dir, heu-s'hi senyor, un conill de bosc, que el meu senyor, el Marquès de Carabàs, m'han carregat d'oferir-vos de part seva. Ja ho entès, que el Marquès de Carabàs és el nom carregat, havia donat el seu amo. Digues el teu amo, va respondre al rei, que n'hi dono les gràcies i que n'ha tingut un gran gotge. El gat va anar a una altra cop a amagar-se a un camp de blat, duent sempre el sac obert, i com va veure que s'hi ficaven dues perdius, va ativar els cordots i les va agafar totes dues. De seguida va anar per presentar-les al rei, tal com havia fet el conill amb el conill de bosc. El rei també va acceptar amb alegria les dues perdius, i li va fer donar una propina. El gat va continuar durant dos o tres mesos portant al rei tantes peces de cases com va poder. Quan havia passat tot aquest temps, el rei estava intrigat per saber qui era aquest gran senyor, el Marquès de Carabàs, que li feia tants obsequis. Un dia, el gat va saber que el rei havia d'anar a passejar per la vora del riu amb la seva filla. I el gat li va dir el seu amo. Si voleu seguir el meu consell, ja podeu dir que la vostra fortuna és un fet. No heu de fer res més que banyar-vos al riu. El indret que jo us diré i deixeu-me fer. El Marquès de Carabàs va fer el que li aconsellava el seu gat sense entendre gaire què on portaria tot allò. Mentre s'estava banyant, es va escaure de passar al rei per aquella contrada. El gat es va posar a cridar amb tot a les seves forces. Auxili, auxili, auxili, auxili. El senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant. Auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant. En sentits crits, el rei va treure el cap per la portella de la carroça i reconeixent que era el gat que tantes vegades li havia portat casa, va ardenar els seus guàrdies que anessin corrents a sucorre el senyor Marquès de Carabàs. Mentre estreien el pobre Marquès de Carabàs, de dins al riu, el gat, es va acostar a la carroça i li va dir al rei que quan el seu home s'estava banyant, havien vingut uns lladres i s'hi li havien endut tota la roba. Tot aquell prou s'havia esforçat demanant ajuda, però no havia pogut fer-hi res més. El rei va ordenar de seguida els seus propis guards de robes que anessin a buscar els seus millors vestits per al senyor Marquès de Carabàs. El rei li va fer mil compliments i com que els magnífics vestits que acabava de donar-li encara feien més guapo en el Marquès de Carabàs, va trobar que era molt del seu gust. La princesa va donar una ullada també al Marquès de Carabàs i al Marquès de Carabàs a la princesa. I la veritat és que es va negredar i us diré que la princesa se'n va enamorar de bogeria. El rei va voler de totes passades que el senyor Marquès de Carabàs pujés a la seva carroça i l'acompanyarien a passejar. El gat content de veure que el seu truc anava per bon camí, es va avançar un tros i va trobar uns pagersos que d'allà van al plat. I els va dir, quan passi el rei, heu de dir que aquestes propietats són del senyor Marquès de Carabàs. I si no ho feu? Estareu ben trinxarets, com a carn, per fer mandonguilles. Els pagersos van pensar que no costava res de fer això. El rei no es va descuidar de preguntar els de lliures com va passar de quin prat de llaven. És del senyor Marquès de Carabàs, van fer tots a la vegada, i és que la manassa del gat els havia fet por de debò. Teniu una bona heretat, va dir el rei al Marquès de Carabàs. Ja ho veieu, senyor, és un prat que no deixa mai de donar cada any un bon fruit més tregat, anava sempre un tros endavant i va trobar uns altres segadors. Bona gent de la fals, si no dieu que tot aquest plat és del senyor Marquès de Carabàs, s'haureu trinxat ben trinxadets com carn picada per fer mandonguilles. El rei que hi va passar una estona després va voler saber de qui era tot aquell plat que veia. I els homes van contestar, és del senyor Marquès de Carabàs, i el rei va felicitar un altre cop el Marquès de Carabàs. El gat anava sempre un bon tros davant la carroça, deia sempre el mateix a tothom que trobava. El rei estava parat de les grans propietats del senyor Marquès de Carabàs, com és que ell no se n'havia sabentat que tenia un Marquès tan important en el seu realme. El gat continuava endavant, continuava endavant, es va avançar molt més encara, i el rei anava més a poc a poc amb la carroça perquè estava encantat de veure tot a les propietats i l'important que era aquell senyor que l'acompanyava. Quin Marquès. Mentre estant més tragat va arribar a un castell meravellós que era del gegant més ric que hi havia a la contrada. S'havia quedat terres que eren del castell i tenia moltes propietats. El gat havia mirat d'informar-se de com era aquell gegant, quines coses s'havia fet, què li agradava, quines eren les seves arts per fer coses, per lluir-se. Va trucar a la porta i va demanar al gegant si podria donar una miqueta de menjar perquè feia temps que no menjava i s'havia quedat amb gana. El gegant el va acceptar, li va dir que sí, que li donaria menjar i el gat, que ja sabeu que és molt aixerit, va començar a preguntar i tu que ets un gegant tan important i tan poderós, m'han dit que saps fer moltes coses que tens com uns poders màgics, però la veritat és que jo no m'ho crec, que són coses que la gent explica. No t'ho creus? No t'ho creus? Doncs jo sí que ho faig. Ah, potser sí, però per exemple, què fas? Em puc convertir en una persona molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt gran. Molt bé, doncs, demostra-m'ho. I es va tornar molt gran. En cap d'una altra vegada, dic, bé, tu i ara ets gran, no costa gaire convertir-te en un de gran. Què més podràs saps fer? Em puc convertir en un llogó. Això? Home, això ja no m'ho crec tant, eh? Que no? Mira, mira. Es va convertir en un llogó, que el gat va quedar esferit, va pujar, va saltar del dels mobles, a l'armari més alt de la por que tenia del llogó. El gegant es va tornar a convertir en la persona que era i va continuar parlant amb el gat. El gat li va dir, bé, és clar, fer-te gran és molt fàcil, però fer-te petit, petit, petit, petit... Això sí que ja no ho podeu fer. Com que no? Digue'm! Com vols que em faci? Per exemple. Ja no crec que et puguis fer com un retolí. Ara ho hauràs. I en el moment es va convertir en un retolí. Així que va ser un retolí, el gat que estava a l'aigua i va saltar a sobre i se'l va menjar, ben menjat. I, d'aquella manera, el castell ja quedava pel senyor Marquès de Carabàs. Mentre està en el rei que tot passant havia vist l'enmirable castell del gegant, va voler-hi entrar. Al gat va sentir el soroll de la carroça i va anar pel poll de Badís, va córrer cap a l'entrada i va dir el rei. Benvingut a sigui la vostra majestat, el castell del senyor Marquès de Carabàs. I ara, senyor Marquès, va esclamar el rei. Aquest castell també és vostre. No conec res de millor que aquest pati i que tots aquests edificis que l'envolten. M'ensenyeu a dins, sisplau. El Marquès va donar la mà a la jove princesa. I seguint el rei que anava al davant, van entrar en una gran sala i les persones van trobar un magnífic àpat que el gegant havia fet preparar per a uns amics seus, que l'havien de venir a veure aquell mateix dia, però no havien acusat entrar sabent que el rei hi era. El rei encantat de les qualitats del Marquès de Carabàs i de les propietats del Marquès de Carabàs, igual com la seva filla, que ja us he dit que se n'havia enamorat amb bogeria, que havíem vist tots els vents que posaïa li va dir després d'haver begut xingos i scops. Senyor Marquès, si no sou el meu gendre, serà ben bé perquè vos no voldreu. El Marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que el rei li feia, i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. I el gat va devenir un gran senyor. I si algun hora encara empaitava ratolins, era només per divertir-se. I aquest conte s'ha acabat. Que us agrada. Els tres pèls del dimoni. Quan en Jaumet va venir al món, va causar els seus pares una gran alegria. Ai, quin nen més maco! Ui, sí que és bufó! Feia molt de temps que esperaven un fill amb il·lusió, i en Jaumet era tan bonic, tan, tan rebonic, que deien que no s'havia vist mai cap d'assemblar en tota la rodalia. I era tan cert que tothom l'anava a veure. Tothom deia que era preciós. Fins i tot una fada el va anar a visitar. I li va fer una profecia. Dia vindrà que aquest noi es casarà amb la filla del rei. Els pares del Jaumet eren pobres com rates. No van fer pescars. Però aquestes paraules es van començar a escampar. Diuen que en Jaumet es casarà amb la princesa. Com que dius si són pobres? I l'un li deia l'altre, i de casa en casa, de poble en poble, i de vila en vila, per arribar al mateix palau del rei d'aquell país. I el rei, que era activat i orgullós. Què? Què? Li va fer tan poc gràcia la notícia que l'an demà mateix. Va agafar el cavall més ràpid que tenia, i d'una sola tirada per arribar a la caseta d'en Jaumet, fent veure què passava per allà per casualitat. Va entrar a la casa i va poder comprovar per ell mateix que el nen era tan gentil i formós com deia tothom. Ah! Teniu un fill molt rebonic, eh? Seria una pena que no poguessi educar-te com cal. Si voleu, molt poc en dupe l'au, i allà serà ben tractat i serà instruït perquè arribi a ser un cavaller. Els pares van pensar que se li va per un Jaumet i van acceptar. No patiu, eh? Serà tractat com es mereix. Au! Adéu-sí, au! I se'l va endur. Però així que va ser lluny, dins d'una caixa de fusta, amb claus, i la va llançar al riu. I el Jaumet, de por miracle, no es va ofegar. Els aigües del riu van dur la queixeta fins a la base del Molí de la Llosa, i allà va ser recollida pel Moliner. I el Moliner, quan la va agafar i la va obri, va quedar meravellat de veure el que hi havia i va córrer a ensenyar-ho la seva dona. Maria! Maria! He trobat un nen! I, com que no tenien fills i eren bona gent, van adoptar el Jaumet. I van passar els anys. I el noi va créixer i es va fer un xico tal, ben plantat, que tothom el tenia pel fill del Moliner. Un dia que el rei va anar a la guerra, va passar per davant del Molí. I va entrar-hi. I amb aquell noi tan maco, va preguntar, què és el teu fill? Home, m'haig estat, sí, no. A veure el vaig trobar quan era petit, però és com si fos el fill meu. El rei, quan ho va sentir, va tenir treball de dissimular. I li va dir el Moliner. Ah, Moliner, ara qui penso? Mira, hauria de menestir que el vostre noi anés a palau a donar una carta a la reina. El Moliner va accedir, naturalment. I el rei va donar una carta al Jaumet. Tancada, amb l'acra. On deia la reina que fes matar a qui li portés aquella carta? En Jaumet, ben ignorant, va caminar tot el dia, i quan es va fer fos que es va durar un hostal a passar-hi la nit, i estava tan cansat que es va dormir allà mateix, de munt d'una taula. Just llavors va entrar una colla de lladres. I el capità, veient, aquell inocient allà tombat, va revisar les butxaques. A veure si alguna cosa per aquí... Ho, ho! Fixa't, una carta del rei, i aquest dos important. I la va llegir. I mireu que era una colla de bandolers dolents, i el capital que més. Però no li va fer gens ni mica de gràcia allò que va llegir. Li va fer molta pena d'en Jaumet. I llavors va escriure una altra carta imitant la lletra del rei, que per això eren vendits. Dient, qui porti aquesta carta és el que he pensat que es casi amb la princesa, com més aviat millor. I va tornar a posar la carta a la butxaca d'en Jaumet, que no s'havia despertat. Quan el Jaumet va arribar a plau, el va rebre la reina, o la noia, qui vols, doncs porto aquesta carta. La reina va corregir-la. Se'l va mirar. Em va sonriure, li va ensenyar la princesa. La princesa se'l va mirar. Va sonriure. I va xuxu xuxu xuxu, ja una mica. I de seguida van dir, prepareu el casament de la princesa. Sí, sí, la princesa, feliç. I el Jaumet, feliç. I aquelles setmanes van casar. El cap de mig any, el rei va tornar de la guerra. Ja us podeu imaginar la ràbia que li va donar a veure... que ell havia volgut evitar, tant sí com no, havia passat i que es trobava ara aquell noi tan odiat casat amb la seva filla. Quina ràbia! Eh, rumia que rumiaràs? El rei va dir un dia el Jaumet. Mira, t'encarrego una omició que només pot fer el noi més valent del país. No tornis a Palau fins que no portis tres pels de la barba del dimoni. El príncep Jaumet era valent, decidit, no tenia por de res. I per la seva princesa hagués anat a la fi del món. I tant que sí, els portaré. Quan ja feia dos dies que cabalcava, va arribar un riu. I allà va veure un poble ballet que intentava passar, i ell veia que el riu era massa cabalós per al ballet. Ell sí podria travessar-lo amb el caball, però el ballet se l'enduria l'aigua. I llavors el va fer pujant el seu caball i el va travessar. I el ballet li va dir cap on vas. Ai, mira, vaig a buscar tres pels de la barba del dimoni, per ordre del rei. No saps on és, la casa del dimoni? El ballet, sí que ho sabia. Mira, el dimoni viu a l'altra banda del riu, en una casa negra, en una xameneia molt alta. Piques a la porta i la dimònia t'ajudarà. I què vol que acabarà? Es va arribar un poble molt bonic. Allà tothom estava trist, com si hagués passat una desgràcia. I doncs, què us passa? Ai, és que a la plaça aquest poble hi havia una font. Bueno, hi ha una font amb tres brocs, d'un rejava vi blanc, de l'altre vi ranci, de l'altre vi negre. I ara no raja ni aigua. I això ens ha dut a la misèria. Miraré a veure de averiguar si algú sap per què us passa això. I va marxar. Va arribar una gran casa de pagès, amb totes toples i pallers. I allà també tothom plorava i estava trist. Va preguntar, no, és que aquí teníem una perera molt grossa, que fins ara feia peres d'or. És clar, això era la riquesa de la nostra gran família, però de sobte n'ha deixat de fer. I ara, esclar, estem tristíssims, no sabem pas com s'organitzar-nos. Mira, no us omueineu a la millor allà on vaig. Podré averiguar alguna cosa. Si ho sé, ja us explicaré quan torni. Finalment va arribar el riu que li havia avançat al vell. Era tan ample que gairebé no es veia a l'altre costat. Aquí sí que no podia passar a cavall. Hi havia un barquer molt vell, molt vell, molt vell, que el va travessar amb la seva barca. I el geomet se'l va mirar mentre el travessava. I li va dir, se'ls veu trist. Ai, jove, és que fa 50 anys que vaig a barquer. I ja som molt gran, i no sé com desenganxar-me dels rems. I ja estic cansada. O voldria anar-me'n. No saps pas tu com. Ni se'm acut, però si ho sé, ja us ho diré. El jovent va continuar a cavall fins arribar al peu de la casa del dimoni. La casa era negra, amb una xemeneia molt alta. I va entrar sense por. I va trobar-hi la dimònia. La dimònia era amable. On va gentir el millor? Doncs vinga a buscar tres pèls de la barca del dimoni, per ordre del rei, i perquè jo estimo la princesa, i si no no em deixarà tornar. I també m'agradaria trobar la solució a tres problemes que m'han explicat pel camí. No et preocupis, noi. Jo t'ajudaré. En Jomet es van vagar un armari, i al cap de poc va arribar el dimoni. S'havia passat tot el sant dia fent mal, perquè és móns i venia cansat i afamat. Va menjar i es va dormir. Quan ja havia agafat el son, la dimònia se li va acostar. I d'una estrebada li va arrancar un pèl de la barba, i el dimoni va fer un crit... Ai, era de l'infern! Per què em despertes? És que estava donant voltes a un poble que té una font que regeva a vi, i ara no rege. Que matin el gripau que tapa les canonades, que estan a sota, i regeirà un altre cop. I es va tornar a dormir. La dimònia li va arrancar. El segon pèl. Mala dicció de l'infern, i ara què dimoni es vols? És que hi ha una casa de pegesa amb una perera que ha deixat de fer les peres d'or. Que té una rata, les arrels, que la matin. I el cap d'una bona estona, quan el dimoni ja tornava a dormir, li va arrancar el tercer pèl. Riii, quina nació eterna que més voleu ara? És que el barquet del riu, pobra, me fa 50 anys que està ramant, i vol deixar la feina i no sap com fer-ho. Que posi els rems a les mans el primer que passi! I no em desperteu més si no sóc capaç de cremar-ho tot! I es va tornar a dormir. On ja ho met, ja havia sentit prou. Va sortir de l'armari, li va donar les gràcies a la dimònia a begafar els tres pèls, i li va fer un petó. I camina, que camina, es va arribar el riu, i quan va haver desembarcat a l'altra banda del riu, llavors li va dir al barquet, mira, li has de donar els rems el primer que puja a la barca, i estarà obligat a fer la teva feina per sempre més. El barquet va estar molt agraït, i ell va marxar. Va arribar a la casa de pagès. Mateu la rata que teniu a les arrels, que s'os el se les està menjant, ho van fer. I al mateix moment que van treure la rata d'allà, la perera va tornar a florir i a fruitar. Ai, gràcies! I li van donar una bossa plena de monedes d'art. El príncep va reprendre el seu camí, i va arribar al poble on hi havia la font. Els hi va explicar que hi havia un gripau a les canonades, van córrer a cavall a mateix, i sí, sí, el van trobar i el van matar. I li van donar una altra bossa plena de monedes d'art. I el jovent va arribar a Palau amb els tres pèls del dimoni, que el rei havia demanat i carregat d'art. Ai, quina alegria van tenir la reina, la princesa, les dames, els cavallers, tothom! Cavalén és el príncep! Ha guanyat el dimoni! Ai, estimat, corgullós, estic de tu! És el príncep més valent, que hem vist mai i tant guapo, i tot eren visques i visques i visques. L'únic que no deia visca i que feia morros era el rei. Quina ràbia ha tornat a guanyar! Ell es pensava que el jovent no tornaria mai més. Però ve't aquí, cara, a sobre que torna, torna ric! I això, el rei, era ambiciós, les riqueses. Ell mai no en tenia prou. I com t'ho has fet? O, doncs, he anat a veure el dimoni, i pel camí m'han anat passant coses, i el rei em va tenir prou. Posseguit per la furia, va pensar, si això ho ha fet, un noi qualsevol, jo encara m'enriquiré més. I si, si, va arribar directe al riu allà, va trobar el verquet i li va dir, porta'm a l'altra costat, ara mateix, t'ho ordeno! I el verquet, rient, per primera vegada, en 50 anys, va dir, com ho ordeneu? Sí, majestat, sí, veniu, veniu! I quan va ser dalt, li va dir, teniu els rems un moment? I el rei va quedar enganxat, els rems amb una força increïble. I el verquet va marxar amb un sal que no us pensaria que podia fer un home de 50 i llargs anys. I diuen que el rei es va haver de quedar allà, tots dos anys que li quedaven de vida. I el palau no el van pas trobar a faltar, perquè era un home clúel, tirànic, rondinaire, envejós, mal agraït. I veient que no tornava, doncs, doncs, el jovent va ser proclamat rei, amb gran satisfacció de tothom, perquè a més de ser bon moço, i ben plantat, era generós, amable i net d'acord. I, com t'ha comptat, com t'ha acabat, si no és mentida, serà veritat? Bé, aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. Bé, aquí una vegada. Bé, aquí una vegada. Bé, aquí una vegada.