Vet Aquí Que... del 29/9/2022

Són el grup Marc. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La neguet lletx. Com cada estiu, la senyora Ânega es va posar a cubar els seus ous. Totes les seves amigues del corral volien veure els seus neguets, com sempre, que anaven molt de bonics. Tots li sortien molt bonics. Aquella vegada encobava sis, i un que era una mica més gros que els altres. No li feia res, li feia gust. Va arribar el dia que els seus neguets van començar a obrir els ous a poc a poc. I van anar sortint, sortint, sortint, van anar posant-se al voltant del niu. I totes les amigues van sentir el sorollet que feien i van anar a veure com eren de bonics. Una a una van anar posant-se al costat de la seva mare. La gent van veure aquells preciosos neguets que havien sortit de cada u. Però el gran, el gran encara no s'havia obert. Oi, és ben estrany, com és que no neix? La mare negueta va dir, doncs el cobriré una estoneta més, uns quants dies sí que es va posar sobre els altres petitons. Voltàvem, voltàvem, voltàvem per allà. Però ella, fins que no s'obrís aquell ous tan gros, l'ou un dia es va començar a trencar. I va sortir un ànec somrient més gran que els seus germans. Però, quina sorpresa! Però si era molt lleig, els altres eren boniquets, tots petitons, clarets, era molt lleig. La mare àneca tenia una mica de vergonya d'haver tingut aquell ànec tan lleig. El tapava. No deixava que el veguéssim gaire. Li amoïnava que la critiquéssim, que li diguéssim quin fill que havia tingut tan lleig. I li sabia greu. Els altres sis se'l miraven com una bèstia estranya. I pensaven, oh, quin germà més estrany que tenim! I no hi jugaven pa gens amb ell. Ai, la negueta es va quedar molt trist. Es va donar que allà no el volien. Van passar molts dies. I ell no millorava. La seva aspecte, cada vegada era més lleig. Cada vegada creixia de pressa, de pressa, molt més de pressa que els altres. Era prim i esprimeixat i ningú li agradava l'especte que tenia. Un dia la neguet va decidir que s'havia de buscar un altre lloc. Un lloc on pogués trobar amics de veritat, uns amics que el volguessin. I un matí, molt aviat, va fugir per un forat de la tanca. Va arribar una altra granja, on hi havia una vella que recollia tot el que se li acostés. Va anar cap allà i va dir, oh, mira, quin ànec, el li donaré força a menjar. Ai, me'l menjaré, me'l menjaré. Ah, ah, ah, quin ànec més xulo. Oh, com m'agrada, que et doni que tànec. A més, és grosot, és grosot. Farà molt bon caldo. Va arribar l'hivern, el neguet gairebé es va morir de gana perquè la vella no se'n cuidava per gens. Ni li deixava un lloc calentó per poder dormir. Un dia se'n va anar entre mig del gel i la neu. I, bobret, es va posar dintre d'un bosc i havia de fugir dels caçadors. Va passar molt malament tot aquell hivern. Sort que al final va arribar la primavera. I la neguet va anar a parar un estany on hi havia unes haus tan boniques, tan belles, com mai havia vist fins a les hores. Oh, que bonics, quin plomatge que tenen. Oh, que preciosos, que m'agraden, que elegants, com es mouen, que distingits. Jo no havia vist mai uns personatges tan preciosos com aquests. Com que no hi tenia res a perdre, s'hi va apropar. Els va preguntar si podia banyar-se amb elles. Els signes, què eren signes? Clar, li van dir. I doncs clar que sí, si tu ets com nosaltres. La neguet va dir un fadat, no us m'ho feu de mi. Ja sé que sóc lleig, per què em dieu això? Però mira't, mira't en l'aigua del lloc. Mira, mira el teu reflex. Oi, ja veuràs. Es va mirar a dintre de l'aigua. Era ben quieta, ben quieta, ben quieta. Ah, però sí, sóc com ells, sóc com ells. Oh, oh, oh, us va quedar meravellat. Durant aquell lloc hivern s'havia transformat en un signe preciós. Aquella neguet lleig era ara un signe blanc i elegant, igual com aquells de l'estany. Així fou, com la neguet. Es va unir en els seus, va ser feliç sempre més. I aquí, aquella història, aquella neguet que era lleig, és que no era una anàlisi, era un signe. I era bonic, com tots els animals som bonics. I aquí un gat, aquí un gust, aquest conte ja s'ha fos. Ah, jo puc feir, això és una not. Vés-hi una dreia, un suc de brot. I aquí el mercó el d'aquest metge, penjava a la imatge del energès, i se'l办a tot. the ecosystem is so protected by it and meravill suddenly and if I die, you will hold on. que vivíem en un castell, i era aquest castell a la vora d'un bosc, un bosc preciós, gran, però molt gran, tan gran que no s'ho podeu imaginar. Aquest rei resulta que era molt bona persona, i no tenia cap guerra, obernava molt bé, molt bé. I amb els seus cavallers, cada setmana sortien a caçar. Com que sortien a caçar, voltant del castell, el bosc, a voltant del castell, estava bé, molt bé, molt ben cuidat. Però més enllà, ja us he dit que és molt gran aquest bosc, més enllà era ferèstic, no hi podia passar ningú. Això de que no hi podia passar ningú, us deia dir que hi vivien 8 fades. 7 fades eren bones, dolces, boniques, però una era molt dolenta, tant dolenta que la reina de l'Estat d'estatiana la va castigar a viure els esbarsers. I les altres, alguna vivia amb uns esquesetes allà, amb rames, l'altre amb un foradet d'un arbre, i els altres s'havien fet amb molts esquesetes. I vivien molt felices. Amb tot això, el rei va tindre una filleta, tan bonica, tan bonica, que quan la van veure i van dir, era una rosseta, van dir, això és com una aurora, el posen al meu escàu, li posarem aurora. Va passar els anys i va venir el dia del vatèig. Va al vatèig i l'inviten, els coges de suposar un rei, però s'inviten a molta gent. I van invitar les fades, a les 7 fades. I ells, contentíssimes d'anar al convit del rei, perquè ells sempre portaven regalos i en cantaven. I van anar. Però a la Bruixa Dolenta, a la Fade Dolenta, no la van convidar. I ella va estar molt contenta, va dir, clar, com que no m'han convidat, doncs ara encara tinc motiu per enfadar-me molt i fer-ho un malefici. Així és, la banqueta. I les 7 fades comencen després dels postres, oferir els seus dons. I quan la 6ena fada havia acabat de donar els seus dons, se presenta la Bruixa Dolenta. I ells diu, com es diu aquesta noia? Aurora, aurora. Doncs jo determino que sempre serà aurora. O sigui, que dormirà tot el dia. Allà, quan és la fada 6ena, es va adelantar i va dir, no, no, no, no, no. Jo determino, com que jo tinc un do perdonari, determino que estarà despert a les nits. I la fada dolenta s'ha enfadat. No m'has deixat acabar. Jo vull dir, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja. Com que no m'has deixat acabar de dir, encara tinc una mica de poder. Però tant el poder que jo tinc serà el següent. Que durant la nit sí que dius que estarà despert. Però seguirà el moviment de la lluna. O sigui, creixerà i m'imbararà com la lluna. I va marxar enfadada. I tots plorant, un rei assustada. I el que ha passat, però la 7ena fada va sortir que ja s'havia amagat. I diu, bé, jo ara em falta donar el meu do i el meu do serà que la princesa quan trobarà un príncep, que li farà un petó, però que no sabrà que ella és una princesa, aquest malefici es desfara. I tothom plorava i la meva princesa es deia, bueno, què farem? Passa el temps, i la princeseta era molt bonica. Roseta, ulls blaus, bona. Ovi dient, era una dolçó. Però quan sortia el sol, al moment que va néixer la aurora, pam, s'adormia. Però dormia que no podien despertar-la. I més tard, a la nit, se'ls despertave. I allò que al castell no vivia ningú. Riure o plorar o jugar. Bé, podien anar passant. Això encara podien anar passant. Però quan la lluna anàvem in van, ella també es feia prima, seca, grogueta, arrugadeta, lleperudeta, petita. I feia una peneta, una tristor, i allà se quedava bé. Fins que la lluna torna a creixer, quan torna a creixer, ella pujava, hermosa, amb un vigor preciosíssim, meravellosa, bellíssim. El passà el temps, la princesa va dir, jo no vull viure al castell, vull viure el bosc. Que si hi ha el bosc, doncs m'he... puc estar el moment que tinc aquest moment tan dolent. Però s'allia el bosc, que tan munt d'abris, m'he de quedar-hi més bé que no pas el palau. I així va ser, el rei li va construir una casa molt bonica al bosc, tota coberta de roses i mare salve. Va passar el temps i va viure també ella allà, amb totes dames, moltes dames, que la cuidaven. Bé, el rei, a mi del costat, va haver uns cavallers molt dolents, pensant en la revolta, i van matar el rei. I volien matar el príncep, el ereu, però es va escapar vestit de païsès. I va córrer, córrer, escapant-se d'aquestos cavallers dolents. I córrer, córrer, córrer, tant va córrer, que va entrar en un bosc, un bosc que és impenetrable. I aquest bosc va llençar per dins com va puguer, i molt malament, i molt sofrint, i els arbres es garrapaven, i fins i tot va arribar la nit mort, mort. I llavors va veure una caseta petita de molsa, va trucar a la porta i va sortir una fada, i va dir que em donaria sopar i llit, passi, passi, i la fada va dir, ja tenim el príncep aquí, que bé, que bé. I el va acollir, li va donar sopar, li va donar dormir, i el matí li va dir, vols quedar, que t'acollirant, i es diu, no, no, no, jo tinc que fugir, tinc que fugir, tothom. I li va donar un flascó d'aigua, diu que aquesta aigua és màgica. Si has de fer servir, te pots servir per molts problemes que tinguis. I ell va continuar caminant, caminant, va caminar, caminar, i el fet de nit, el fet de nit es va sentar amb una abre a descansar, però aquella nit hi havia una lluna preciosa, una lluna rodona de plata, i es desperta una mica, sent com uns cants, i veu una noia bellíssima amb un vestit blanc que semblava com si fos part de la lluna, que dançava i cantava, com mai no ho heu sentit, com cantava i com ballava. Era una meravella. I el príncep es va quedar inoptitzat, parat, quiet, inmòbil. Sabia que li passava. I la princesa, a Aurora, ja ho ha divinat que era ella, va bé ballant, cantant, dançant-se movent pels arbres, tornava a sortir, de tal manera que es va fer ja de dia, i a un moment de fer-se de dia, corrents i es va escapar, perquè sabia que s'adormiria. I també el príncep la buscava, la buscava i allà no va trobar res. I va buscar desesperat, però al dia no la va trobar. Llavors ja no va voler marxar, no va voler fugir, però ell volia veure aquella meravella que havia vist, aquella espectacle, i arriba a la nit i res. Llavors la Bruixa ho va saber. Va dir, ja tenim el príncep, ja ha trobat la princesa. Això no pot ser, tinc que fer alguna cosa. I el príncep li va fer un encís. Va mal allà, i va dir, ara tu, a dins del bosc t'hi perdràs. No sabràs on ets, i donaràs toms i toms, i no em podràs ni sortir ni trobar res. I així va ser el pobre príncep, i va passar tota la moguda de la Lluna, donant toms i res, de fet. Llavors quan la Lluna es va fer petita, petita, petita, la Lluna no va bé, petita, petita, amb un racónit se va quedar la princesa. Adormireta, arrugadeta, grogueta, magrida, magrida, magrida. Llavors ja com que va pensar la Bruixa, bueno, ara si la trobi com que serà tan lletja, tan petita, doncs saps què faré. Ja li puc treure un encís, que marxi. I el príncep es va donar, ah, sí, posar, ja sóc, ja sóc. I va fer cap més o menys, ja va entendre-ho al lloc on l'havia vist ballar, ara ja hi anem, bé? Busque, busque, i no hi veia, ja fosc. I va fer, busque, uns quants branquillons, i fa foc. I llavors hi veu un carreró, i busque, i llavors ja m'ho recolleu com un farcellet. Mire, l'obra, i veu. Una velleta portada d'una capa amb una caputxa. Una velleta arrugada, groga, magrida, però com si fos una pell dura, i, oi, pobreta, i la va agafar, i la va portar a veure el foc. I va escalfar-li, escalfava-li les manetes. I llavors la... Ai, ai, i feia tant d'anar, i llavors ell va pensar, calla, tinc aquell flascó de vidre aigua màgica que m'ha donat aquella fada, i li poso unes gotetes a la boca, perquè li veia tan ressega. I al moment, la velleta, que era la princeseta, li van caure unes llàgrimes, li van rodalar per la cara, arrugada, i tant, pobreta. Llavors ell li va tenir una tendresa, va dir pobreta, i li fa un petó. Li fa un petó. I llavors diu, saps què faig? No pot ser. Me l'embolico, me l'emporto, com que ja estàveu orientat, em vaig a la casa de molts de la Fadeta. I se'n va, l'agafi. Me'n fot la gafi, caminé. Però mentre es caminava, resulta que cada vegada pesava més. Oh, i pesava més. I al final, pare una mica per descansar, i al moment apareix el sol, sortia l'eurora. I llavors li cau aquella capa que portava amb la caputxa, i surt una velleta, que era la princesa Eurora, amb els ulls blaus, els cabells rossos. I llavors li diu, però què passa aquí? I llavors li diu, això és el dia, això és el dia, que el prensa no va entendre res. Però què dius ara? I llavors van, van anar corrents amb aquella casa que ell havia fet el seu pare, que era coberta de roses i de mar i selve. I amb aquella casa, tot home hi va explicar, però l'ansís que havia tingut la princesa, i que només li marxaria quan un prensi abridonava un petó sense saber què era la princesa. I no hi al·lucinava, i van anar corrents cap al Palau del Rei. A dir-li, mira, ja està, ja està desencantada. Mira què ha passat. Llavors ho va explicar i en real li va dir, ah, doncs m'has ajudat d'aquest tant bé, que ara t'ajudo més als cabellers, anem a treure els teus cabellers que han matat el teu pare i t'han tret del trono. I van anar, i així va ser. I no ho sé, vull dir, no m'han explicat, però hi podria ser, que es van agradar i es van casar. I el conte ja l'he explicat i està per acabat. Bé, aquí una vegada. Hi havia una vegada. Fa molts i molts i molts anys. Hi havia un pare que tenia tres fills i estava en la misèria. El pare estava molt, molt amoïnat, perquè no els podia mantenir. I a més a més pensàveu, quan moriré, no tindré d'ot perdonar-s'hi. Què farem? Què farem? Va decidir un dia agafar els tres fills i els va dir, nois, s'ha acabat. No puc mantenir-los. Teniu que anar pel món a buscar ventura. També us donaré... No tinc res per donar, però una coseta sí que us la donaré. I si sou aixerits, podríeu fer-los rics. Però jo ja no us puc mantenir. Heu de marxar. anar pel món a buscar ventura. I va, i els hi doni. El gran, un gall. El mitjà, un gat. I el petit, uns clemàstics. Bé, es van quedar molt parats. El pare es va donar un petó, que deus donar-los ventura. Es porta la porta de casa i cap al carrer. I es van quedar els nois molt parats. Què en farem, d'aquestes nícies? Van marxar. Camina, que caminaràs, que caminaràs. El gran va arribar a un país de babaus, un país molt estrany. I de nit tenia gan. I van anar a l'hostal, a demanar sopar. I que em donareu sopar. I l'hostal li va dir, sí, però més de pressa. Que tenim que anar a la penitenció. Va trobar molt estrany. Es va sentar, es va posar menjar. Mentre sopava, sent uns crisps al carrer. Uns plors, uns gemecs, unes cadenes. S'aixequen i miren per la finestra. I sí, sí, passaven. Tot de gent amb un processó, vestits de negre, les dones es cabellaven, cadenes no van entendre res a gire. I li va per preguntar a l'hostal. Però l'hostal també sortia. També sortia de negre, quasi ploricant. I tota la gent del hotel, també a l'hostal, també sortien igual. Que estrany. I què passa? Nosaltres, cada nit, sortim tot el poble en processó a la muntanya. I allà fem penitenció, plorem, i gemeguem tothom. Per què el sol sortia per el matí? Perquè si no sortia el sol que faríem, sense sol. Seria l'amor. I hem de suplicar tota la nit que un demà sortís. Quan el noi va sentir això, va dir quin país de tanocs, quin país de ximples, a on ha anat a parar? I va pensar, vaig espavilar. I diu, ah, jo porto un animaló que és el que crida el matí, el que crida el sol, fa sortir el sol, un animaló, sí. Com pot ser això? I tant, nosaltres li dic, quan ell crida, quan ell canta, el sol surt. Perquè el veig com tu, si tens fills, doncs també, quan tens fills també dius, aixeque, i se aixeque. Doncs aquest animaló, que ens semblen que diuen que és el pare del sol, doncs el crida i el sol surt. Oi, què ens agradaria? Seria estupendo. Va ser una professora i que jo comprometo. Aquest animaló cridarà, cantarà, serà pregoner del sol. Si no, és així, m'he deixat matar. Està li va sortir, van a parlar amb tota la gent del poble, el jutge, el metge, la balla, tots, el sacerdor, tots allà, a parlar, i tots vinguem a parlar. Què fem, què no fem, què diem, què no diem, què passarà, què no passarà, què passen, sí, vinguem, vinguem, van a l'estal i es miren, es miren el d'això, l'animaló, estranyant, la havien vist mai. Que estrany. T'entén bé, que té l'altre. Qui, qui, qui? No voleu el susto que van passar. Espantadíssims. No havien vist una cosa tremolant, i sí, sí, de seguida, el sol, com que va ser el pregoner, l'altre all va sortir. I la gent va anar encantadíssima. I el mosso el pots vendre i el pots vendre tots. I ell, no, no, es va fer val, es va fer pedigada, de fer pregà, i al final li van donar un sac de diners que va necessitar un ruc per poder-lo portar. I ell va marxar al no sac de diners, el ruc, cap a casa del seu pare, més contínquent, i tot ric com havia dit el seu pare. Segons germà, al mitjà, camina aquest, caminaràs, va arribar també amb un poble molt estrany. I la gent se portaven estranyíssimament. Anaven nerviosos per tot el poble, per tot el poble, anaven d'aquí, cap allà, cap aquí. I cap aquí, què ha entrat, què no ha sortit, què així, què jo li he vist cap aquí, què no, què li he vist cap allà. I anaven amb escombris, amb escopetes, amb estons, amb sables, amb això, amb espases, de nivets assustadíssims. I ell, què passa, què passa? I un vell, el més avi del poble, li va dir, saps què passa? Ha vingut un rodamón amb un sac ple d'estots, i li ha sortit un animaló que em diu un ratoli, i aquest animaló se'n s'ha posat per tot el poble. I diuen que els ratolins s'hi roseguin, i s'hi esmenja en l'estreballer, i s'hi esmenja la catedral, i s'hi esmenja els escases. Estem assustadíssims, la gent estem tremolant, com una full, no sé com es passa. I el ratoli, com més algú anem a buscar, més s'escape. I ell diu, ai, hi ha una inatapada, un país de tanoc, un país de bababos. Ja sé què faré. Mireu, jo porto un animaló que obri i tanca els ulls, els farà desaparèixer aquest sufriment que teniu. I diu, vere, i l'ensenya seríem tan feliços, que sí que sí. Va, obre, deixen anar al ratoli que tenia una gata, i amb un obritant que els ulls s'hi menja el ratoli. I el poble va tornar la felicitat. Contents, cridant. I què el volem, i què el volem. Te pagarem el que siguis ell. No, no, no, es feia pregat. Que te pagarem el que vulguis. Total, que li donin set bosses de diners. De set, una regaleta, i té, té, té. Més content, rient, i saltant, i ballant. Cap a casa del seu pare. I si és el que li havia donat l'ogat. I el petit. Anem al petit. I ara camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, arribem a un poble. I ja es feia tard, té ganes, entre l'hostal. I demà anem menjar. Diuen, no, tota la gent de l'hostal anàvem les mans envenades. Fet és una desgràcia. No podem donar menjar fins que algú curi es posi bo. No entené. Pregunte. Torno a preguntar. Li expliquen. Resulte. Que amb aquella casa, amb aquella hostal, quan volien fer bullir l'olla, agafaven l'olla, la posaven damunt del foc, amb les seues mans, els braços. I que les cremaven. I quan tornaven a curar, tornaven a posar-ho. Ai, que per quin país de... Però què ens són de ximplets? I ell diu, mireu, jo porto una bèstia de ferro que no mengi, no fa serull, no gaste res. Que us pot solucionar el problema que teniu. Vinga, fos fes-ho, tu el deixem provar. Agafi, agafi la... les màstics, i els penge dins de la llar. I abaix, a la seva boca, i posa l'olla. I es posi bullir. I el tot. Quina sort, que contents, que contents. Això sí que és la nostra salvació. Que mos véns aquesta bèstia. No, no la vull vendre. Es va fer pregar, i al final li va dir l'hostaler. Tinc, abaix, el celler enterrada. Una bossa de monetes d'or. Te la donaré si tu me vens aquesta bèstia de ferro, que no fa serull, que no mengi, que aguanta el foc. Es va fer pregar, li va donar la bossa d'or, i va marxar cap a casa seva amb més content que unes pascues, i arribant a casa van trobar els tres germans, amb plens rics, perquè van ser xerits, amb aquells tres missius, és que els va donar el pare, que no tenia res més. Havien aconseguit una gran fortuna. I van viure molt feliços, i em penso que ara ja estan allí junts, i el conte s'ha acabat. Ja està explicat. Espero que us hagi agradat. Ve't aquí una vegada. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits. Ai apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder feist mich, feist mich der Hungerfloor.