Vet Aquí Que... del 20/10/2022

...la ràdio de Sant Just durant l'8.0. L'Ajusta, el magasin matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi, amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa Sant Just passa per l'ajusta. De dilluns a divendres de 10 a 1, en directe a Ràdio d'Esvern. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. ...la ràdio d'Esvern. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El ratolí, l'ossellet i la salsitxa. Hi havia una vegada un ratolí, un sellet i una salsitxa, que vivien junts. Havien posat casa, s'havien repartit la feina i cada un feia el que s'havia fet. I vivien en una pau que era una delícia. La feina de l'ossellet era que cada dia havia de volar cap al bosc a fer llenya. El ratolí portava aigua, ensenia el foc i parava taula. La salsitxa cuinava. Però un dia l'ossellet va topar pel camí amb un altre ocell i, parlant, parlant, li va explicar les excel·lències del seu viure. Uf! Però llavors l'ossellet va criticar molt. Li va dir que era un ximple que ell feia la feinassa grossa mentre que els altres dos es donaven la gran vida. Perquè, veure, un cop el ratolí havia encès el foc i portant l'aigua, els retirava a descansar fins a l'hora de dinar. I la salsitxeta es quedava per el foc, només vigilava que el menjar escogués bé. I quan s'atençava a l'hora de la pata, revolcava 3 o 4 cops dins del brou o per la verdura per donar-li gust. I això era una cosa ben fàcil de fer. Però l'ossellet no. L'ossellet a ell li tocava buscar llenya tot el matí i quan arribava a casa descarregava i sense descansar s'asseia a taula. Els altres eren una vida de senyors. El ratolí i la salsitxa, que descansaven molt. Però per ell, per l'ossellet, que li tocava la feina més dura, la feina més cansada i la feina més llarga, era una injustícia. L'ossellet va estar pensant el que havia dit el seu amic. I el dia següent les va plantar. No va voler anar a fer llenya i va dir que ja havia fet prou temps de criat que ara havien de canviar els papers i provar d'una altra manera. I per molt que el ratolí i la salsitxa li van demanar, l'ossell no va se'n dir. I aquesta vegada les feines les van rifar. A la salsitxa li va tocar anar a fer llenya. El ratolí, fer de cuiner. I l'ossell havia de portar l'aigua en sent el foc i per a la taula. I... què va passar? L'endemà cada un va començar a fer les noves feines. La salsitxa va sortir a buscar la llenya al bosc, l'ossellet va començar en sent el foc, el ratolí va posar allà el foc i es va posar a vigilar. Tot estava en marxa. Llavors el ratolí i l'ossellet les van posar a esperar que la salsitxa tornés amb la llenya. La del dia següent. Però vinc a esperar. I no tornava. I els altres es van començar a passar ància. I l'ossellet finalment va volar a veure si el veia. I sí que va saber què havia passat, sí, tant que ho va saber. Tenen a prop de casa, l'havia trobat un gos i... Se l'havia menjada. Oh, l'ossellet es va esclamada allò més contra el gos, però el gos es va defensar, va dir que no, i que com queda terra. I l'ossellet, tot trist, va replagar la llenya per l'endemà, va volar cap a casa i va explicar al ratolí el que havia passat. Ai, quin greu, perquè se l'estimava, ara salsitxa. Que van acordar de seguir junts i de fer el millor que poguessin, fills de sols. El ratolí va continuar fent el menjar. I quan va voler donar gust a la verdura, va fer com feia la salsitxa. És a dir, es va ficar dins l'olla, com que l'aigua volia. Se'ls va morir. Quan l'ossellet va arribar a preparar taula, no va veure el ratolí per enlloc. El va cridar, però clar, no apareixia. I l'ossellet va fer la seva nova feina, que era fer la llenya al foc. Fos perquè va d'ara, fos perquè no en sabia prou. Se li va encendre una plometa. I l'ossellet va córrer que pel pogo agafa aigua per apagar-la, però amb la tabalament li va caure la gallada dins del pou, i ell darrere era enredat amb la corda sense poder-se deixar anar. I esclar, quan es va enfonsar la gallada a l'aigua, es va ofegar. I aquí s'acaba la història del ratolí, l'ossellet i la salsitxa, que van voler improvisar. I qui no s'ho vulgui creure, ho vagi a veure. Aia, popeia, t'es una noot. Wer schenkt wie eine dreia zur Zuckerfurt rot. Verkauf' ich mein Bettlein und leh' mich aufs Stroh. Stücht mich keine Feder und beiß mich der Hungerflor. Betekik, en aquell temps que les bèsties parlaven i les pedres cantaven, hi havia una dona molt pobra, molt pobra, que tenia tres filles, les tres més boniques que el sol i més bones que el pató. Es deien Marina, Antonina i Caterina. Un dia es va tornar al portal de casa seva una balleta que demanava caritat i la Marina, la gran, de seguida li va oferir berenar a aigua, una cadira per descansar. Quan la balleta la va veure tan generosa li va dir, Escolta bonica, no has cridat mai la vella aventura? No senyora, què és això? Mira, al punt de mitjanit tu obres la finestra de la teva habitació i dius en veu alta i clara. Quina serà la meva vella aventura? I ja veuràs què passa. La Marina no va entendre gaire bé, però no hi perdia res fent-li cas. Es va estar desperta fins a mitjanit i quan tocaven les 12 a bori la finestra va cridar. Quina serà la meva vella aventura? I de sobte va escoltar un aveu que venia de la foscor, que deia, el rei de nàpols. Es va espantar moltíssim, va tancar la finestra, va córrer a ficar-se al llit, es va tapar tot a sencer el cap i tot. No va dormir tota la nit. De fet se li va oblidar durant tota la setmana, però al cap de set dies el davant de casa sí, va saturar en tot de carrosses i cavalls i un jove molt ben vestit, molt ben plantat. Amb una corona el cap va trucar a la porta i va dir la mare de la Marina, que jo soc el rei de nàpols i vinc a demanar la mà de la vostra filla Marina, que he vingut expressament perquè és arma amb ella. A la pobra dona li van fer figues les canves, va haver d'agafar-se al llindar de la porta, però encara va tenir ànims d'acridar la seva filla. Marina, nena. La Marina va baixar xugant-se les mans amb el davantal i quan va veure que tota aquella gent la buscava i no se'n sabia venir, ella ja no es recordava pas. El cas és que es va trobar aquell tros d'home amb corona allà davant seu o junyat davant d'ella i li deia, ens casem. Clar, ella dormia a la mare i va dir, si no, l'àndemà mateix es va fer un casori de la més lluit i la Marina, vestida de reina, va marxar cap a nàpols amb el seu reiet en una carroça fabulosa i vestida de reina. Un altre dia es va tornar a aturar davant de la porta de casa seva la balleta. Aquesta vegada va sortir l'Antonina, la segona, i també la va vindre a berenar, a veure descansar i la balleta també li va dir, escolta bonic, que no ha escrit mai la vella aventura. No, no senyora, què és això? Doncs mira, al punt de mitjanita, a la finestra, i dius, em veu el teclar, a quina serà la meva vella aventura i llavors què passa? A la finestra va estar desperta fins a mitjanita i quan tocaven les 12 va obrir la finestra i va cridar, quina serà la meva vella aventura. I de sobte va escoltar un naveu que venia de molt lluny, que deia el rei de França. Es va espantar moltíssim, va tancar la finestra, va coraficar-se el llit, es va tapar tota sencera cap i tot, no va dormir al cap de set dies. Ell havia estat mirant per la finestra tot el temps. Al davant de casa seva s'aturaven totes les carreres, les caballs, encara més lluïts que la vegada anterior. I un jove ben vestit, vell, amb corona, va trucar a la porta i va dir a la bona dona sóc el rei de França i vinc a demanar a la mà de la vostra filla Antonina que he vingut per casar-me amb ella. A la pobra dona, les canves li van tornar a fer figa, però va sortir corrents i la Antonina, doncs veixava, us ho cregueu o no, pentinada i mudada. I el rei li va dir, vols casar-te amb mi? I la noia va contestar, ja hi hauríem de ser. I l'endemà mateix es va fer un casari de allò més esplèndid. I l'Antonina, vestida de reina, va parxar cap a França amb el seu rei dins d'una carroça encara més bonica que l'anterior. I encara un tercer dia es va tornar a aturar a la balleta. Va sortir la catarina a la petita. I tot efectuosa també la va fer entrar a berenar, a veure descansar, la va convidar a dormir si volia. I la balleta li va tornar a dir, escolta bonic, que no es queda mai la vella aventura, no senyora, desmira, al punt de mitjanit, o a la finestra, i dius, veieu el teclar, a quina serà la meva vella aventura, i per atenció que alguna cosa passarà. I en aquest punt la catarina va pensar, ah, ja ho entenc, perquè és clar, ja era a tercera vegada que estava passant allà. O sigui que la catarina es va estar asseguda amb la que dir el peu de la finestra, i quan tocaven les 12, molt il·lusionada, com si anés de fira, va obrir la finestra i va cridar, quina serà la meva vella aventura. I la veu fosca que venia de la nit, va dir, un gos negre sense nas. Ah, la catarina es va quedar glaçada, i molt, però molt espantada, va acordar en cala finestres, va ficar corrent solllit, es va tapar cap i tot, no va dormir tota la nit, però ella plorava, i plorava, i plorava, i vinga a dir, les meves germanes han cridat la vella aventura i s'han casat amb reis, i a mi m'ha tocat un gos negre sense nas, no vull, no vull, no vull, i es va passar el set d'hià següents plorant, que no hi havia aquí la consolers, i al cap d'una setmana, trocava la porta un gos negre sense nas. Viu aquí una noia que es diu catarina, la mare va treure l'escombra, i va començar a donar-li cops, però el gos tornava. He vingut per casar-me amb ella, i jo soc la seva vella aventura. La mare vinc a fer-lo fora, i el gos tornava una vegada i una altra, i la catarina no sortia de l'habitació, i vinga a plorar, i vinga a plorar, i vinga a plorar, tant si va estar tancada a l'habitació plorant, que finalment va dir, i qui em diu que aquest gos no hagi de ser la meva vella aventura de debò? Potser no és el que sembla, i finalment va sortir, i quan el gos va tornar a demanar-li de casar-se, ella va dir, doncs, que semnos, i que sigui el que hagi de ser. La mare no sortia de desmaiada, es van casar sense cafesta, i va marxar a peu. I camina, que caminaràs, al cap de set dies el gos negre sense nas es va tornant a un descampat, on només hi havia un esberzer. L'esberzer és plèndid, això sí. El gos es va ficar per sota, i mossegant aquella erbota, va estirar fort, fins que la barra en caiva apareix un forat, i el gos s'hi va ficar. I la catarina, el darrere, primer tot era fosc, però de seguida es va veure com una cleroi, i la llum va anar creixent, fins que van anar caminant fins al jardí, més meravellós que us puguiu imaginar. Flors i herbs de tota mena, florits, frescos, uns cans d'ocells que delactaven, i una d'aigua, petits llacs, i en un tornet al mig del jardí, un castell amb set torres. I quan va anir davant la porta del castell, el gos li va dir. Catarina et haig de dir que jo sóc un príncep encantat per una mala bruixa. Fins que no m'hagin desencantat, només em podràs veure com persona una hora al mes a la mitja nit del darrer dia. Quan ara passaré a la porta em convertiré en nombre, com tantes ombres ja aquí dins que et serviran. I no et podré parlar fins a les 12 de la nit, aquí 30 dies. Però no et faltarà de res, no et preocupis. I dit això, va creuar la porta i el punt del gos negre, sense anar, es va desaparèixer, fet fum. Ara pla, va dir la Catarina, i es va posar a recórrer tot el castell, que era tan gran que t'hi perdies. I des dels recopis es va fins a la torre més alta, tot era luxós i bonic, mòbles, cortinatges, finestrales, i allà on anava, les seguien aquelles ombres, que eren com persones de fum, mudes, per més que elles dirigien la paraula, no respondien res. Al final, quan es va fer fosc, va dir que tinc gana, i al moment les ombres van parar una taula, les tovallons, tot de ceda, de plata, cristall tallat, i les ombres van omplir aquella taula, de coses bones per menjar, aquella ni sabia que existien, tot tan bo. I després va dir, que aquí voldria dormir, i les ombres van acompanyar una cambra tan gran, i tan ben parada, que ni una reina la tindria millor. Els armaris eren plens de vestits magnífics, o llit amb metalassos tos, i mantes i llençols suaus. La Catarina, cansadíssima, es va fer càllit, es va fer fosc i es va dormir. I l'endemà, va passar el mateix, va córrer el castell amb un llavall, i tot era meravellós, i només calia que demanés alguna cosa en veu alta, perquè les ombres corressin a servir-la. Hauries estat feliç si no fos aquella soledat. I ella ja va estar esperant, aquell darrer dia del mes s'estava a l'habitació, i de sobte es va fer com si fos de dia, i una d'aquelles ombres es va fer home, i un home molt atractiu, molt ben vestit, i es va acostar a ella, i li va llargar les mans, i ella el va veure amb els ulls brillants, amables, sonrient, i li deia, Catarina, sóc jo, el teu marit, el gos. Ai, ella no se'n sabia venir. I només era preguntar-li com es podies encantar, però ell no sabia. Només li havia anunciat que la noia que li vindria amb la vella ventura ho podria fer, però no sabia com. Van estar parlant tota l'hora. A l'últim segon, va tornar la foscor i el silenci, i la Catarina va semblar que li arrencaven un braç. Cada final de mes, la Catarina esperava desperte, llavors parlava amb els escosits, i ella, malgrat que només el vei un ar al mes, el va començar a conèixer, i se'n va enamorar, i ell també. I esclar, llavors, cada vegada que arribava, tot era abraçar-se, i fer-se petons, i quan desapareixia l'hora justa, el començava a esperar el més següent, no feia altra cosa. I heu de creure i pensar i pensar i creure, que una d'aquestes vegades el príncep es va adormir, i la Catarina llavors va aprofitar per mirar-se'l, fixament, sense despertar-lo, que li anava passant el dit per la cara, per les orelles, per el coll, i li va veure una cadeneta al coll, i d'aquesta cadeneta penjava una claueta. Aquesta clau demana un peny, va pensar la Catarina, i mirant, mirant, va veure que al pit, hi havia un foradet de la mida d'una piga, va ficar-hi la claueta, que li anava just a la mida, i ja se'ls va obrir una finestra al pit. Ell es va acostar a mirar dintre, i va veure la balleta, la vella aventura, que anava dient fins que cap campana no tocarà i que gall no cantarà, el teu estimant es desencantarà, però en aquell moment complia l'hora. El príncep va desaparèixer i va tornar a la fosca, la Catarina aquell més sí que va esperar. I quan va arribar l'últim dia, va omplir el príncep a preguntes, però que no sabia res. A les terres minuts es va tornar a dormir, i ella va córrer fins a tot el pit amb la claueta, i va tornar a veure la balleta, que deia, fins que cap campana no tocarà, ni que gall no cantarà, el teu estimant no es desencantarà, però quan va acabar l'hora també tot va desaparèixer, i va passar encara una tercera vegada, però llavors ella, ja havia estat rumiant, tot el més, i va dir, però jo que alls s'ha fet, jo que alls s'ha fet, jo que alls s'ha fet, però en aquell moment es va acabar l'hora, va tornar a la fosca, allavors la Catarina s'ha espantat, i ella no havia arribat al final, la balleta no havia acabat de dir, i li va venir una idea terrible, i si l'havia mort, va córrer en cendre un llum, va córrer a costar-se, va veure que el príncep encara hi era, que encara dormia, i encara hi havia el finestro obert, va voler mirar dintre, les mans li tremolaven, i sense donar-se, va caure una gota de cera al pindell, i llavors es va sentir un gran tro, la terra sencera va tremolar, i tot castell, jardins, ombres, tot va començar a caure, la Catarina es va abraçar a ell per protegir-lo, però ja no hi era, llavors es va eixopir a terra, cridant, fins que es va acabar el soroll, es va acabar els tremolors, llavors va tornar a obrir els ulls, i es va trobar el descampat de l'Esberzer, vestida tal com anava el dia que va arribar, no hi havia res més, l'Esberzer tornava a estar al lloc, la Catarina va plorar, va cridar, cridava el gos negre, cridava la mare, cridava la velleta, cridava les germanes, cridava tothom, però ningú li va contestar, va intentar arrancar l'Esberzer, només va aconseguir escapar-se tota ella, i quan va sortir el sol, va veure que havia de marxar d'allà, i es va posar a caminar, i camina, que caminaràs, va arribar a una ciutat, i allà va veure una velleta, que li resultava familiar, i la velleta la va convidar a berenar, a seure, a descansar, li va oferir aigua, i fins i tot, la va convidar a dormir, i llavors, d'allà, li va explicar a tot, i allà va reballar-te, li va dir, és que el rei d'aquest país ha perdut el seu únic fill amb un encantament d'una bruixa dolenta que l'ha convertit en un gos. Potser és el teu marit, i van pensar que no perdien res en anar a parlar amb el rei, i això ho van fer, i aquells pares ploraven d'alegria, escoltant la catarina, i tot era preguntar-li com té els ulls, i com té la veu, i com té les mans, i ell ho deia, i els reis deien si calés, si calés, i ploraven. I el darrer dia d'aquell mes, van fer matar tots els gals, i al punt de les 12 van cridar ben al·li fort des de la torre més alta. Cap cap pare no ha tocat, ni cap gall no ha cantat, fill nostre estimat, ja estàs desencantat, i es va sentir un trobo fortíssim, i vam veure venir un genet del fons, que a mi de que anava creixent, ell anava veient que sí que l'era, que sí que l'era, que és ell, que és ell, i van córrer escales de ball, i el que tenia baixant els escalons de 4 en 4, i només veure'l se li va abraçar, i tot era fer sapatons, pensant que només tenien aquella hora, cara ja, no?, i es va fer una festa de casori, com no se n'hi havia vist mai cap. Van venir tots els reis, els de nàpols, els de frança, la mare, la balleta, les teves germanes, ai, tothom, i van ser feliços, i compta comptat, compta cavat. Vete aquí una vegada. Fa molts i molts anys, a l'entrada del Mar Negra, hi havia una ciutat pròspera nomenada Troia. Els troiants tenien un gran tresor, la princesa Cassandra. Era tan bonic a la princeseta que, ja de petita, set generals benjoralla i altats al rei de Troia, amb l'esperança de ser dignes a casar-se amb ella quan fos més gran. La princesa Cassandra era tan covejada que, a les mitjans, dormia al temple d'Apollo, perquè ningú no se la pogués emportar. Prou, una nit. El deu Apollo es va fixar en la princesa, i va sentir que creixia dintre seu amor i un desig més gran que el que havia sentit des de la mort de Jacín, el seu amic adolescent. Va dir-me, m'esperaré fins que siguis una dona Cassandra, i seràs meva. Es va jupir i li va fer empatar l'orella. I amb el seu olor, Apollo li va otorgar un do, el do de la profecia. De manera que quan Cassandra es va despertar, era encara més meravellosa que abans, perquè podies sentir bon llunyanes que parlaven de coses que passarien. Quan vas clatar la guerra entre els grecs i els troliants, el rei i la reina sovint li preguntaven com acabarà aquesta guerra tan terrible a Cassandra? Però ella no sabia perquè a la veritat encara era massa lluny. Era com una figura l'horitzó, borrosa, per la distància. Quan Cassandra tenia 16 anys en plena guerra, Apollo va tornar a reclamar-la. I tot feixent i arrugant, el deu va arrombar la seva cambra i va dir que ja n'hi ha prou d'esperar. Ja n'hi ha prou d'esperar. He vingut a buscar-te. Cassandra va respondre em sento molt honorada, Apollo, però he decidit ser soltera. Oh, però jo sóc el villan! Apollo, l'immortal! Mira qui té la meva lira! No, no, si tant me fa. Sisplau, vés-te'n. Però és que jo t'estimo, Cassandra. Et vaig donar el do de la profecia, vaig besar les teves orelles. Jo et vaig fer tal com ets. Cassandra llavors es va posar vermella. Va ser tu? Jo estava dormida. M'hauries d'haver despertat i preguntar-me si volia el regal que m'ho faries. T'ho el torno, el teu regal. Pèn-me'l! Apollo es va sentir molt ferit, molt ofès, molt humiliat. Mai ningú no l'havia rebutjat. Ai, el teu més vill i més perfecte! Un regal dels lleus no es pot tornar. Es va lamentar. I va afegir al menys que Cassandra fes-me un petó. Cassandra va pensar que no hi havia cap mal a fer un petó una persona que t'estima. I es van besar. Però, Apollo, amb el seu alè, ja que no li podia prendre la nat i ganes que en tenia. Li va traspassar un segon do. Segueix fent profecies, princeseta, va disfornar bé i la va apartar burscament. Ara estàs més dotada que abans. Quan Apollo va haver marxat, Cassandra va començar a tenir totes visions terribles, incèndies i sang, espases, un cavall gegant, beixells i ombres, esfundaments. El rosa tan bonic de Cassandra va empolidir. Reconquitar els seus pares. Ara sí que podia contestar la seva pregunta. Para, mare. Els grecs guanyaran. Els grecs us assassinaran. I a mi em faran presonera. Ho he vist tot. Calma, et criatura, que no ho veus bé, això. Has tingut un mal son. Visca descansat, troia no córrecrap risc, va dir el rei. Que troies incendiarà, criava que Cassandra estirant-li la capa en força. Que no ho entens, ho he vist, he vist com es cremava, troies incendiarà. La senyera! Però, com més es desesperava que Sandra, més comentaris feien els trullants, la princesa que Sandra s'ha tornat boja, quin drama! Tanta belleza i tanta bogeria a l'hora! Perquè que Sandra havia estat malaïda, ja us ho podeu imaginar. Apolo l'havia castigat a no ser creguda mai. En poc temps els cabells que abans eren foscos li van tornar grisos a desesperació. La belleza li va desapreixar i la cara se li va arrugar tota. Les va esquinsar les vestidures i corria pels carrers a durant la gent que trobava. Els grecs tenen un pla enviaran un cavall! O ningú no la creia ningú. Aquesta va ser l'arrengel del Déu Apolo per haver ferit el seu orgull. El cap de 10 anys de guerra els grecs van construir un cavall. Un immense cavall de fusta. Gairebé tanal com la porta de la Moralla. I el van deixar allà abandonat. Com un tribut a Troia, la ciutat dels caballs. I se'n van anar amarellà? Com si es retiressin del setge? I tot el que va quedar van ser les marques negres d'un miler de fogueres. Que Sandra cridava desesperada. Cremeu! Cremeu el cavall! És un parany! Però ningú no li feia quasi. Només era una boja vestida amb parracs que corria pels carrers amb els ulls fora d'òrbitre. Els trobiants van creure que havien guanyat. Els grecs s'havien donat per perduts, que havien marxat per sempre i que els hi deixaven un tribut al seu valor. I van entrar al cavall de fusta de la ciutat i el van deixar a la plaça del mercat. Després em començava allà al voltant seu per salvar la victòria. Cremeu-lo! Destruiu-lo! Se'ns gargama allà va que Sandra, que no sentiu la dringadissa de les armadures als soldats que hi ha dintre. Però la maledició de Polo, tal com havia condemnat que Sandra, va condemnar els trobiants. No van fer cap cas de la princesa, que cridava que la flota, una amiga, tornava a ca la plaça, que els soldats grecs sortien del cavall de fusta, que obrien les portes de la muralla, que els alamics estaven a punt d'entrar a la ciutat i destruir-la. I tot va passar exactament tal com ella havia predit. Els grecs van calar foc dels edificis, van seguejar els temples, van assassinar el rei, la reina, els habitants, a ca Sandra el van condemnar l'esclavitud. I, mentre tant, el cavall de fusta s'ho mirava tot des de dalt i semblava que deia, jo sí que et creia incesa, jo t'he cregut sempre. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat i val més creure-ho que anar a veure-ho. Aia Popeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und weiß mich kein, aber ist nicht der Hungerflor.