Vet Aquí Que... del 3/11/2022

Són el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. El somni de la tortuga. Un dia la tortuga va tenir un somni. Va somiar un gran abra. Un abra enorme, que era un lloc secret. I aquest abra tenia les branques plenes de fruits de tota mena. Hi havia figues sireres, plàtans, pomes, peres, pinyes, tronxes, meduixes, mandarines... Fins i tot melons i cindries, encara que no us ho cregueu. La tortuga va córrer en entusiasmada a tots els animals per explicar-los i aquest somni. I ho va fer com si compartís amb ells un tresor. Els hi va explicar tot. Però se li en van riure. O allò va dir, va, si és un somni. L'elefant també ho va dir, és un somni i res més. No, deia la tortuga, és un somni real. Jo ho he sentit en el somni, és de debò. Mireu, aniré a veure l'àvia de tots els animals. Ella segur que sap on creix aquest abra. Els animals no s'ho creien pas, però van pensar, mira, no costa res. Podem anar a preguntar l'àvia de tots els animals a veure si tens raó. Però saps què et dic? Que tu, tan a poc a poc que vas, no hi arribaràs mai. Jo allò ho va dir, i jo aniré, i jo. Jo allò ho va marxar. I va córrer, com només saben córrer els llaons, molt de pressa, molt bolossos, com si anés a caçar. I va córrer cap a casa l'àvia de tots els animals, que era dalt d'una muntanya. I li va explicar aquest somni de la tortuga. Sí, va dir l'àvia de tots els animals. He sentit a parlar d'aquest abra. El seu nom és... Omombo-rom-bomba. I si vols que caiguin els seus fruits de terra, t'has de posar el seu davant i cridar el seu nom molt fort. O llavors va quedar parat, de debò, i aquest abra com el trobaré. Només cal que recordis el nom i l'abra et trobarà a tu. Ah, però vigila quan tornis cap a casa. No agiris ni miris enrere, perquè si ho fas, oblidaràs el nom. O llavors va marxar molt content, tota l'estona anava repetint per si mateix. Omombo-rom-bomba, omombo-rom-bomba, omombo-rom-bomba, per no oblidar-se. Però de sobte va sentir un soroll. Però només en aquell moment ja s'havia girat. I quan més endavant va voler repetir el nom. O xungo to-tonga, no, no era, xungo molonga, que no em surt. Com era? No hi va haver manera. Havia oblidat el nom. Va tornar amb els altres animals molt avergonyits i tots van lamentar l'accident del lleó. El següent animal que va sortir va ser la girafa. Jo aniré a casa de l'àvia de tots els animals. I la girafa va córrer cap a la casa de l'àvia de tots els animals. I corria com només se van córrer les girafes, movent aquell coll tan llarg i galopant. Va arribar dalt de la muntanya i li va explicar el somni de la tortuga a l'àvia de tots els animals. I l'àvia també li va dir el nom de l'abra. El seu nom és Omombo Rombomba. I si vols que et doni els seus fruits, t'has de posar el seu davant i cridar el nom ben fort. La girafa estava fascinada. Però vigila quan tornis cap a casa. No agilis ni miris enrere. Si ho fas oblidaràs el nom. La girafa va tornar molt contenta. Estava molt segura que ella no li passaria res com el lleó. I tot a les dones s'ho anava repetint. Omombo Rombomba, omombo Rombomba, omombo Rombomba. Però de sobte va caure en una base molt profunda d'aigua del riu. Va haver de nedar perquè tot i que era alta les potes no li arribaven al fons. Sort que tenia el coll llarg si no, s'hagués ofegat. Quan va sortir de la base i va tornar el camí. Omombo Rombomba, omombo Rombomba. Com era? Havia oblidat el nom. Quan la girafa va tornar amb els altres animals, ho va explicar molt perconyida i tots es van lamentar del que li havia passat a la girafa. Per què ara tots els animals ja creien en l'abra? Jo el desitxaven profundament. La tortuga va dir, aniré jo. Deixeu-m'hi en a mi. No, que tu ets massa lenta. No, que veurem mai. I el següent animal que hi va anar va ser l'estrus. Jo aniré a casa de l'àvia de tots els animals. I va córrer. I era de tots tres el que més corria. Els estruços corren molt. I va córrer cap a casa de l'àvia. I va pujar a la muntanya. I li va explicar que volia el nom de l'abra. Per què volien els fruits? Perquè així no passaria més gana. I l'àvia li va dir. Omombo Rombomba. Però també li va dir, no agiris ni miris enrere. Si ho fas oblidaràs el nom. I l'estrus molt content va agafar el camí de tornada. I tot a l'estona feia el mateix truc que havien fet els seus amics. Omombo Rombomba. Omombo Rombomba. Convençut que no se li obriria. Però de sobte va sentir un soroll, ja que es va quedar en un xuleig. I va haver una serp llarguíssima que se li acostava. I va començar a córrer d'un costat a l'altre per desorientar la serp. I sí, la va desorientar. I ja la serp va deixar de perseguir-lo. Però amb tot aquest voler desorientar la serp es va desorientar ell. I quan va tornar el camí ja era... Choconga, rongonga, chocongopotonga, com era. Ah, havia oblidat el nom. I va tornar molt trista amb els altres animals i tots van lamentar la desgràcia de l'estrus. I finalment la tortuga va quedar ja està bé. Sisplau, deixeu-m'hi anar. És el meu somni. Trigaré el que trigaré. Però deixeu-m'hi anar. I els animals, veient que era tan difícil, li van deixar anar. I la tortuga va marxar? A pas de tortuga. A poc a poc. Però esclar, les tortugues podran anar molt a poc a poc, però ara es fiquen a dintre de casa seva. Ara mengen una miqueta d'herba, ara veu una miqueta d'aigua i es va passar dies. Fins i tot diria que setmanes i potser mesos i tot. Però va arribar? Va arribar a casa de l'àvia de tots els animals. I l'àvia va rebre la tortuga molt, molt contenta. I li va dir, ja era hora que vinguessis tu. És el teu somni. Sí, deia la tortuga, sí. I així solucionarem el problema de la gana. I l'àvia li va dir, omombo rom bomba. Només cal que recordis el nom i trobaràs l'abra i els seus fruits cauran a terra. Però vigila quan tornis. No et giris ni miris enrere. Si ho fas oblidaràs el nom. I la tortuga, di, no pateixis àvia. A mi no em passarà. I va començar la tornada. La tortuga era lenta però segura. Va veure la base i li va donar la volta tranquil·lament. Va veure la serp però ella, com que se m'agava dintre, la serp li era ben igual. Va veure altres coses que també li van fer por. Però no li feien o se m'agava. I anava caminant i va tornar a passar dies, setmanes, mesos. Però va fer sense girar-se. I finalment va arribar fins on l'esperava en tots els seus amics. Allò, la girarfa, l'estrus, el llapar, la llena làliga, la formiga, la zebra, el mico, tots els animals. I quan va arribar allà la tortuga o abrir la boca i va dir, el nom de l'abra és omombo rom bomba. I en aquell moment tots van recordar el nom. I allà mateix va aparèixer l'abra del somni de la tortuga i tenia les branques plenes de fruit de tota mena, tal com la tortuga ho havia somiat. Tenia figues, cireres, platans, pomes, peres, piñes, tronxes, maduixes, mandarines. I llavors la tortuga va tornar a cridar, omombo rom bomba. I tots els fruits van caure a terra. I tots els animals van menjar i menjar i es van atipar com mai a la vida ho havien fet. I llavors la tortuga a poc a poc, a pas de tortuga, va començar a semblar llavors per tot arreu. I per tot arreu van sortir arbres plens de fruites, pomeres, pereres, cireres, els animals no van passar gana, mai més. Aquest és un conte africà ventú del Camerún. I a poc a poc, això és una noia. I a poc, això és una noia. I a poc, això és una noia. I hi havia una dona molt pobra que vivia amb els seus dos fills en una caseta de pedra i fang als afores d'un poble. Tot el seu voltant era lleig, hi havia fang, era gris, estava ple de pedres i erba seca. I aquest era el paisatge que veia cada dia. La dona era cosidora i brodadora. En fils de seda de colors, tots els dies des que sortia el sol fins que es ponia, creava flors, ocells i tota mena d'animals, sempre de tots colors damunt de teixits blancs. I de tant en tant anava al poble a vendre els brodats per poder comprar-los. Una nit va somiar que aquell seu paisatge, tan sec i gris, s'havia tornat infinitament bonic. Les cases tenien tres pisos i se'ls saben entre jardins, prens, ocells, apres, fruiters, flors i hortelistes. Corriu, riarà el polmig. Els prats s'hi plasturaven vents, bufals, i vaques, grasses i lluents. En el somni, la pobra dona va quedar en vedalida, i quan es va despertar va decidir que brodaria aquell paisatge somiat. Cada dia, quan es ponia el sol, després de la seva feina, s'asseia al costat del foc i brodava. Va treballar dia i nit durant tres anys. Dormia poques hores, com que treballava quan es feia fosc, els seus ulls i irritats pel foc ploraven. Però li era igual. Brodava les llàgrimes al riarol. Més endavant, els ulls de la dona estaven ja tan cansats que ploraven sang. També li era igual. Amb les llàgrimes vermelles feia flors als jardins. El tercer any l'obra va estar acabada. El paisatge brodat era idèntic al que havia vist en somnis. Casas altes, jardins amb fruits, la riera, els vents, els bufals, els ocells volant pel cel, les flors, es va sentir feliç. I va cridar els seus fills. Mireu, mireu, de llorgullosa. Els seus fills també van quedar admirats. Mai no havien vist res tan bonic. Va, traiem-lo a fora, a la llum. Així ho veurem millor. Van sortir. Van col·locar la tela brodada sobre una roca i es van separar una mica per veure-ho millor. I llavors, de sobte, una ràfaga poderosa de vent, va xula, xiu, xiu, xiu, xiu. I es van portar el meravellós brodat com si fos una ploma. No van poder fer res per retenir-lo. La dona va caure desmellada. Els seus fills van estar tres dies buscant, però no el van trobar enlloc. La mare va començar a afablir-se. No menjava, no podia treballar, es moria poc a poc. Un dia va dir el fill més gran, si es plau troba el meu brodat, si no el torno a veure, moriré. El fill gran es va calçar a les sandàlies i va marxar. Va passar un any. I no va tornar. La seva mare estava prima, com l'amor. Un matí va dir el seu fill petit, amb un fill de veu. L'ocen. No resistiré gaire temps. Vés a buscar el brodat, si es plau. I no m'oblidis. El fill petit es va calçar a les sandàlies. Va treure saballs, va pujar muntanyes, les va baixar, es va alimentar de fruits silvestres. Va veure l'aigua de les fons i va dormir en els forats de les roques. Un dia va arribar un prat. Allà hi havia una casa i un cavall amb la boca ben oberta i el coll estès a un món de palla. Però aquell cavall estava immòbil. Per què no menja? Va estanyar-lo en sang. Es va costar. El cavall era una estàtua de pedra. El va contemplar bocabadat. Quan de la casa va sortir una dona, sonrient, que li va dir. T'estaves parant? Sé que busques el brodat de la teva mare. O el teu germà va passar per aquí? Jo li vaig explicar que el que a mi que porta el brodat és molt perillós. I li vaig dir, si no hi vas, et donaré un cofre ple de monedes d'or. I ell va acceptar. I va anar a viure la ciutat. I tu, noi? Si no tires endavant, també rebràs un cofre ple de monedes d'or. Què decideixes? No m'interessa l'or. Vull trobar el paisatge brodat per la meva mare. Si coneixes el camí, sisplau, ajuda'm. Escolta, li va dir l'anciana. No va ser un cop de vent el que es van portar al brodat. Van ser les fades de la muntanya solallada. El van trobar tan bonic que se'l van endur per copiar-lo. Pots anar al país de les fades i reclamar? Però només podràs arribar-hi cabalcant aquest cavall. L'únic que sap el camí. Però si has de pedre. Però li va dir la vella. Reviure si col·loques les teves pròpies dents en les seves genives perquè pugui menjar 7 brins de palla. Llavors sobre aquest cavall hauràs de travessar les flames d'un volcà, les esquerdes d'un reglacer i les tempestes d'un ocià. Si no flequeixes, al final trobaràs la muntanya solallada. Així va parlar la vella. I lo sang no s'hi va pensar dues vegades. Va agafar una pedra, es va trencar les dents i les va posar la boca oberta del cavall. I el cavall va començar a moure's i poc a poc va menjar 7 brins de ferratge. I llavors es va despertar. I era tan fugós com un pura sang. Es renillava, se'n xacava, saltava. Lo sang ple d'esperança va muntar. Va saludar la vella amb la mà i es va llunyar el galop. I així va arribar la muntanya de foc. Ell i cavall van anar directes cap a les flames, sense por. Mentiria, si us digués que no va estar a punt de morir de l'esfixia i de la calor. Però el cavall va aconseguir saltar fora del foc a l'últim moment. I van seguir camí i fins arribar davant del riu de gel. I el van travessar atremolant de fred i ferint-se contra el glas que tallava com ganivets. Després de la glacera van trobar un ocià immens i gris. Lo sang es va endinsar amb el seu cavall en les aigües gelades i va haver de fer fron a una terrible tempesta que ni ell mateix ho havia pogut dir quan de temps va durar. Perquè les onades el cobrien una vegada i una altra i sempre semblaven estar a punt d'ofegar-se. A la fi, esgotats, van arribar una platja. Allà mateix hi havia una muntanya que estava assolallada per totes bandes. Havia arribat per fi. Va descobrir les fades en un pret inclinat a sobrebodats multicolors i sobre l'herba hi havia el teixit brudat de la seva mare. Les fades el van rebre efectuosament. Eren boniques i amables. La fada més jove i potser la més bonica el va impressionar de manera especial. Li va dir, estem acabant de copiar l'obra de la teva mare. Ens ha agradat tant de seguir de bodats emportar-te-la. I lo sang va passejar per la muntanya assolallada parlant i parlant amb la fada. I si les fades són especials, que són, aquella encara ho era més. No hauria volgut deixar-la mai. Abans de tornar-li al voltat, la fada amiga va agafar un fil d'or. Va brudar-hi la seva pròpia silueta de fada a la vora del rierol i va desaparèixer. I immediatament la sang la va trobar a faltar. No li havia dit adéu. Mireu que l'or no l'havia tentat. Els perills no l'havien espantat, però per l'amor de la fada... Qui sap què hauria fet? I la sang se'n va anar, emportant-se el que havia anat a buscar, però amb la pena i la recança deixant re era la bonica fada estimada. I va caure el cas sense aturar-se enlloc fins que va arribar a casa seva. Mare, mira l'he trobat! Va exclamar desplegant la tele d'anals ulls de la mare. El brudat era tan bonic que la casa va quedar il·luminada. La mare va tremolar de felicitat. I immediatament va reviure. Sortir molt sol va dir ella. La porta ho veurem millor. Van sortir. Van estendre el brudat i... Un cop de vent va tornar a arrancar l'obra de les mans de la sang. Però aquesta vegada el vent no se'l va endur, no? Si no, que el vas tendre i el teixit brudat s'anava enlairan i s'engrandia més i més i més fins arribar a ser tan gran com tot el cel. Llavors va descendir suaument i ho va cobrir tot. I va adquirir vida. Allà on hi havia la muntanya verda amb els seus remats de vent. Allà hi havia la muntanya verda amb els seus remats de vents, vaques i búfals. I les cases de tres plantes i els jardins en flors, jocells i el riarol. Ara no era un somni. Ara era veritat. I era tan natural com si sempre hagués estat així. A l'arriba del riarol la sang hi va veure una jove. I la va reconèixer immediatament i va córrer cap a ella. Era la seva fada amiga, l'estimada, la que havia brudat la seva soreta en el pisatge i si havia fos per tal de seguir-lo. I es van abraçar entre rialles i uns dies més tard es van casar. La sang amb la seva dona fada i la seva mare van viure feliços durant molts anys en aquell pisatge tan i tan bonic. I així es va quedar per sempre. El brudat és un conte popular del tibet. Jo l'he trobat al llibre, El Árbol de los Soles, de Henry Hugo. Ve't aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. En una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i per continent, per Grecia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut. Si volíem viure en pau, si no, els hi tornava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però ve't aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer, tant preciós, el seu soterrani va fer construir com una mena de presó per un ésser, per un monstre, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure, i el tenia cancat allà dins, una mena de presó, però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquest labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquest labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesper pel rei Egeo que havia de triar set nois i set noies i enviar-li cap a Creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava i era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors el seu fill, que seu, va dir-li pare. És una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no, perquè et mataran i no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir-te seu, tant va insistir que finalment el seu pare li va dir doncs vés-hi, perquè té seu. Era un jove fort, guapo, formit, i s'atrevia amb tot això.