Vet Aquí Que... del 10/11/2022

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. Pescador d'Orexima. Avui expliquem una llegenda popular del Japó. És un país molt llunyà de casa nostra, però té unes històries molt boniques. Jo crec que us agradarà. Una vegada a la costa del Japó hi vivia un jove pescador que es deia Orexima. Aixerit i content, amb tots els seus urmets de pesca, sempre anava cada dia al mar i pescava per casa seva, pels veïns. Encara ni quedava una mica per vendre el mercat i tenia una vida tranquil·la i molt contenta. Vull dir que aquí, com un dia, se'n va anar amb el seu vot a pesquera, però en comptes d'agafar cap peix, mai diríeu què va agafar. Una cosa estranya, grossa, que va veure dins del mar. Doncs una tortugassa, grossa, grossa, de closca dura de cap arrugat, com de vell, i amb una coeta prima a prima. Us haig de dir una cosa que de segur no sabeu, i és que les tortugues sempre viuen mil anys, almenys les tortugues japoneses. Amb això, Orexima va dir-se si mateix, per dinar, tant me faria un peix com aquesta tortuga o potser millor i tot. Doncs perquè haig de matar aquesta popra bestiola i privar-la de fluida a la vida durant 999 anys més? No, no seré tan dolent. Estic segur que la mare no li saberà res. I amb aquestes paraules va llançar l'aigua a la tortuga. El que ha acabat va passar, és que Orexima va trencar el son dintre el bot, perquè la veritat era que feia un d'aquells dies tan xafugosos d'estiu, que ve tant de gust de descansar una miqueta i fer una vacaina a la tarda. I mentre estava adormit, va sortir d'entre les zones una gentil d'ungella que se li va ficar dintre el bot i li va dir, sóc la filla del Déu del Mar, i amb el meu pare habito al Palau del Drac Marí sota les aigües. No era una tortuga a la casa que ha agafat fa poca estona i que bundadosament has tornat a llançar l'aigua, no. Era jo, que estava encantada, que estava en forma de tortuga, perquè de vegades faig això, però m'han desencantat. Era jo mateixa. Ara el meu pare, el Déu del Mar i jo, sabem del cert que ets un bon xicot, que no t'agrada fer mal, i per això t'he vingut a cercar. Et casaràs amb mi, si tu vols, i viurem feliç ben plegats milers d'anys al Palau del Drac Marí, al fons del mar blau i profund. Orexima va agafar un rem, i la filla del Déu del Mar va agafar l'altre. I van remar, remar, remar, fins que arribaran al Palau del Drac Marí, on el Déu del Mar vivia i governava, com a reis, sobretots, els dragons, les tortugues, els peixos, tots els animals del mar. Mare meva, i quin indret més preciós era aquell? Les parets del Palau eren de corall. Les arbres tenien maracdes per fulles i robins per fruita. Les escates dels peixos eren d'argent, i les cugues dels dragons dormen sis. Allò era una meravella. Era un altre món. Penseu les coses més boniques que mai heu pogut imaginar? Poseu-les totes juntes. Només així podreu acostar-vos al que era aquell Palau. I pensar que tot ell pertenia a Urexima, perquè era el gran gendre del Déu del Mar, el marit de la gentil princesa. Així van passar tres anys a la felicitat més completa, rodant d'una banda a l'altra, entre aquelles meravelles sota els arbres de fulles de maracda i de robins per fruits. Però un matí Urexima va dir a la seva esposa. Es posa meva, sóc molt feliç aquí, però em cal anar a casa per veure el meu pare i la meva mare, i els meus germans i germanes. Deixa mi anar, només per poc temps, i aviat tornaré. No m'agrada gaire que te'n vagis i respondre a ella. Tinc molta por que no passi alguna desgràcia. De totes maneres, esclar, si te'n vols anar, no hi tinc res a dir. També ho entenc, que estàs enyorat dels teus pares i de la teva família. No t'ho puc prohibir. T'haig de dir que sí, però mira, tinc una recança. Només t'encarrego que prenguis aquesta capsa, però que vigilis bé prou de no obrir-la mai. Si de cas l'obres, mai més no podràs tornar. Urexima prometé que tindria molt en compte de la capsa, i que passés el que passés no l'obriria. Estava molt feliç i molt enamorat de la seva esposa i volia tornar. Després, ficant-se al seu vot, Ramán Ramán Ramán va atracar a la platja del seu poble. Però què havia passat mentre havia estat fora? On parava l'acabana dels seus pares? Què s'havia fet del poblet o no havia viscut? Les muntalles eren bé les mateixes d'abans, però els obres els havien tallat. Què ha sigut? El xaragall que passava al costat de la barraca dels seus pares encara corria. Però ja no s'hi veien dones rentant la roba com abans. Li semblava molt estrany que tot hagués canviat tant, només en 3 anys. Va veure dos homes que passaven a prop de la platja, i Urexima els va aturar. Feria un favor de dir-me l'acabana d'Urexima o n'és? Que no és aquí. On s'ha mudat? Urexima, digueren ells, com? Si ja fa 400 anys que es va negar tot pescant. Els seus pares, els seus germans i els seus nets són morts fa molt temps. És una història que no n'és poc d'antiga. Com viantra, nosaltres ho sabem per casualitat, ja ningú del poble se'n recorda. Que us heu begut l'enteniment de preguntar per la seva barraca. No en deu fer de poc de segles que deia caure de vella. A les hores de sobte va passar parlament d'Urexima, que el Palau del Déu d'Ormal sota les zones, amb les seves parets de corall, els seus frits de robins i els dragons amb la cua d'Orma 6, devia formar part del país de les fades. I que, probablement, un dia d'allà, devia ser tan llarg com un any d'aquest món. De manera que els 3 anys que havia passat el Palau del Déu del Mar, devien ser en realitat 100 i 100 d'anys. Esclar que ja no treuria res de quedar-se a la seva terra, ara que tots els seus amics eren morts i enterrats i els seus pares també. I fins i tot el llogaret havia desaparegut. Però Urexima va determinar de tornar-se en la correcuita amb la seva dona, la princesa del mar. Però quina via li calia prendre? Tampoc podria trobar ningú que li mostrés? Va pensar, potser si obrís la capça que ella em va donar, podria trobar el camí. Així va ser que va desobeir les seves ordres de no obrir la capceta, o qui sap si va oblidar-les. El cas és que el desgraciat va obrir-la. I què diríeu que em va sortir? Un núvol blanc que es va tendre sobre el mar. Urexima cridava el núvol que s'aturés. A Pasarat va fer uns xiscles garrifos, i ara sí que es recordava del que la seva dona li havia dit. I que anàvem a obrir la capça, mai més no podria tornar al Palau del Déu del Mar. Però aviat resta impossibilitat de caminar ni d'esclamar-se. Subtadament, els cabells se li van tornar blancs com la neu. La cara va empressa-li de rugues i les quenes se li van curvar com la d'un home molt, molt, molt vell. Ai, després se li van acabar amb el respir. I caigui amb hora estès sobre la platja. Pobre urexima, van morir per haver desobeït els consells que havia rebut, i per haver trencat la prometensa que havia fet. Si tan sols hagués complert el que havia promès, hauria viscut encara un altre miler d'anys. I aquesta rondalla s'ha acabat. És molt trista. Potser és mentida, potser és veritat, però us ha agradat. Ai, Apopeia, això és una notte. Si em posés una treia de suc de brot, vaig vendre el meu metl, i em posaré a l'estruc. No em posaré a la pedra, i em posaré a la pedra, i em posaré a l'estruc. Els tres desitjos. Doncs vè't aquí, una vegada. Això va passar fa bastant de temps, eh. I havia un llenya a Taira, que era molt pobra, molt pobra, perquè mira, només guanyava els diners que li donaven de tallar la llenya. I vivia al bosc amb una cabana, a fusta i palla, amb la seva dona. Era molt pobres, molt pobres. I aquella llenya a Taira sempre es queixava, no es queixava, clamava el cel i deia, oi, d'on veu? Per què jo sóc tan pobra? Com és que no m'ajuda el cel? Aguanyar-me una mica més la vida. Sempre s'estava clamant el cel, aixecant els rulls, i demanant, i demanant, que li donessin una miqueta més de feina, una miqueta més de diners. I bé, així anaven anant passant el temps. Fins que un dia, que es va seure amb una pedra, per a jugar-se una mica la sua, en sec, va aparèixer un núvol gran i gris, i es va plantar davant seu. La llenya a Taira estava escarrifat, i d'aquell núvol es va obrir i va aparèixer Sant Pere, Sant Pere que té les claus del cel. I el llenya a Taira va dir-ho, oi, oi, oi, oi, no, no, perdoneu, perdoneu, no en queixaré més, no en queixaré més, és que m'ho he queixat molt. No, va dir Sant Pere, no pateixis, des del cel, t'hem sentit moltes vegades. I hem vist que sí que tens raó de queixar-te, perquè ets molt pobra, i per això he baixat jo, per a donar-te, per a donar-te, tres desitjos, per a vigilar aquests desitjos, abans de demanar-los els has de pensar bé. No demanis una rocada ni qualsevol cosa. I a les hores, Sant Pere va tornar a tancar el núvol, Sant Pere va desaparèixer, i el núvol va marxar. El llenya a Taira, que content, va posar a ballar, va posar a ballar, i amb dues o tres gambades ja va ser cap a l'acabana, i li va dir a la seva dona, escolta, dona, que no saps què m'ha passat, i li va explicar a fil per ram de tot el que li havia passat amb Sant Pere. La dona contentíssima, oi, a què demanarem, a què demanarem, i com que estaven tan nerviosos, van decidir, que demà el matí pensarien els desitjos, i que ara diu, mira, el va dir a la seva dona, on sent el foc a terra, eh, que farem una escudella, perquè esclar feia dies que no en feien, perquè eren molt pobres, i bueno, va fer un foc, va posar l'olla, va fer l'escudella, i llavors en llenya taire se va asseure al costat del foc, i anirien esbrasses, i va dir, oi, com t'exageria menjar-me una botifarra amb aquestes brasses que hi ha al foc, i t'ho ha dit, t'ho ha fet? De les brasses va sortir una botifarra que va caure a terra de tres pants, va dir la seva dona, però mira que ets tonto, que no veus que has demanat ja un desig, això, ser molt roc, eh, però t'has gastat un desig per una botifarra, tonto, més que tonto, però on s'havies pensat, i l'home es va començar a posar nerviós, és com va començar a posar nerviós, no me diguis més, no me diguis més, jo sé que l'he fumada, jo sé que l'he fet malament, perquè he demanat un desig que és una rocada, mira, van posar nerviós, perquè la dona li anava anant tabalant, anant tabalant, i al final, un home tan nerviós va dir, mira, saps què? Ojalà, aquesta botifarra se t'enganxi a la punta del nas, i tal dit, tal fet, la botifarra de terra se li va penjar a la punta del nas, quan va veure la seva dona a la botifarra de tres pants que li penjava, què has fet? Què hem fet? Hem gastat dos desigos, dos desigos amb unes rocades. Ai, ara ja no podrem demanar ni diners, ni un palau, perquè on anirem amb la meva dona, sempre en aquella botifarra penjant del nas, no podrem sortir de casa, i què va anar bé de fer? Doncs castar-se l'últim desig, i l'últim desig van demanar que la botifarra sortís del nas de la dona, i tal dit, tal fet, la botifarra va tornar a caure a terra, però què va passar? Doncs que es va ser tant, tant pobres, com eren abans, i per què? Perquè no vam pensar, no vam pensar abans de demanar el desig. Per això, sempre que demanem una cosa, vegem una cosa abans, hem de pensar si aquella cosa és convenient o no. I ve't aquí, ve't aquí en gos, i el que conté és a fos. ... Sampira i el dimoni. Heu de saber que una vegada, quan Sampira encara no feia de porter del cel, portant aquella clau tan grossa, i aquell llibre on hi apuntava tots els que podien entrar, i tots els que se n'havien de quedar fora, perquè havien fet moltes mal i fetes. Un dia, el dimoni, que tenia molta mania a Sampira, més aviat tenia moltes ganes de fer-li la murga, va anar-lo a trobar per fer-li una mala passada. Aleshores, Sampira, com que encara no feia de porter del cel, tothom sap que feia de pescador. Però com que els temps eren difícils, i amb el peix que traia de la xarxa, no n'hi havia prou per anar passant, tenia més un tros de terra que treballava a hores vagaroses. El dimoni, quan va veure que Sampira no en sabia pas de fer de pagès, i ell tampoc, va dir, Espera't, espera't, vine, vols fer un pacte amb mi? Vols que tots dos siguem pagèsos i jo t'ajudi? I Sampira va quedar una mica parat, perquè el dimoni no s'enfiava pas gaire. Però el dimoni, com que és molt pillu, li va dir, Mira, saps què? Em fiaré de la teva astúcia. Si tu saps el que jo vull plantar, entre tots dos ho plantarem. El dimoni li va dir que sí, pensant que poca feina faria ell, perquè no li agradava que fa la xada, no li agradava ajupir-los en aquest pobre dimoni, no, no. Va dir, me'n diré al Bar del Poble. El Bar del Poble era d'una noia, la Maria Teta, li deien. I va anar al Bar del Poble, un al vespre, tots els pagèsos estaven jugant a cartes, o jugant al dòmin, a una estoneta, allò per descansar. I va preguntar què s'hi havia de plantar aquell any. Els pagèsos li van dir que aquell any era molt bo per plantar-hi patates. Ah, d'acord, se me n'anà corrents a veure Sampira. Ei, Pere, diuen que hem de plantar patates aquest any. D'acord, entesos? Doncs vinc a plantarem patates. El dimoni, pillo com és, va dir, ei, ei, ei, alerta. Però jo em vull quedar tota la part de dalt de la planta. I tu et quedaràs la part de baix. Sampira, que era de bona fe, era bon jant. A dir, d'acord, doncs ja em quedaré la part de baix, i tu la part de dalt. Així es va ser. Va començar a néixer unes patatires, d'aquelles tan precioses, amb unes flors blanques molt boniques. Sampira, quan va arribar l'hora, es va arrancar, va posar les flors per un costat, el que havia sortit de sota terra, que eren les patates per l'altra, les va encarregar el carro del peda, totes les patates, el carro del dimoni, i van posar totes les flors de patatera. I se'n van anar cap a mercat. Van arribar a mercat, noies, noies, flors de patatera, deia el dimoni. La gent se'l mirava encara, es pastonada. Ai, flors de patatera, mare meva, que és boig aquest, que n'hem de fer de les flors de patatera. Les noies deien, mira, em frem rams per la taula. Quina gràcia! Tothom se'n van riure del dimoni, perquè venia flors de patatera que no servien pas per res. Per altra banda, sampira, que estava a l'altre costat del mercat, estava venent les patates, a bosses, a cabassos, els hi treien de les mans, els hi pagaven bé, perquè eren precioses, maquíssimes, sense cap, cap, cap, pega. I se'n van anar cap a casa amb la bossa plena de diners. Quan es van trobar... Oh, el dimoni! Quina barra! Mira, tothom s'ha enrigut de mi, perquè no serveixen per res. Oh, noi, li va dir sampira, ho vas triar tu, ja saps que tu i jo no en sabem gaire de fer de pagesos, i ho vas triar tu, i ho vas voler a dalt, i jo em vaig quedar a dalt, i he fet força dinarons. Aquest any que ve, no plantarem patates! Vaig a veure, l'any següent s'en van anar cap al bar de la Maria Teta. Ei, nois, nois, em voleu dir què hem de plantar aquest any? Sí, sí, sí, aquest any, ui, no es pas bo per patates. Aquest any nosaltres plantarem blat. Tu ho fes el que vulguis, però el blat, em sembla que anirà molt bé, perquè serà un any sec, i anirà molt bé el blat. D'acord, se me n'acorrents a veure sampira. Ei, pera, pera! Aquest any hem de plantar blat. D'acord, doncs plantem blat. Van plantar blat, i noi, quan va arribar aquest temps del mes de juny, van començar a sortir unes espigues precioses, deurades, maques, com aquelles que més. I sampira, oi, que bé, que bé que ens ha anat, ja veuràs, aquest any anirem bé. Ei, va dir el dimoni, però aquest any torno a triar jo, o sempre tries tu, li va dir sampira, però com que era bon jant, era de bon fer, va dir d'acord, d'acord, el que tu diguis. I el dimoni, amb totes les seves ganes de sortir-se amb bé, va dir que ell volia tota la part de baix, tota la part de sota, el que hi havia sota terra, i tu et quedes la part de dalt, d'acord, va dir sampira, que si estava guanyant o estava perdent. Bé, va arribar el moment de la collita, totes les espigues van anar al carro del Pere, i totes les arrels de blat van anar al carro del dimoni. S'han van anar cap al mercat, van anar al mercat, i quan arriben el dimoni, noies, noies, veniu, veniu, arrels, arrels de blat, boníssimes, la gent. Ha, ha, és el ximplet que l'any passat venia flors de metatera. Ho, ho, aquest any, ven, arrels de blat. Què vols que fem? Un infusió pel mal de panxa? Ai, grillat més que grillat. La gent se'n van riure. El dimoni li va començar a sortir foc, vols que això els pressenvena perquè no el veiessin. En Pere, per la seva banda, va començar a veure, ventre les espigues, ara, noi, els forners per fer farina, per fer pa. La gent que els agradava bullir el blat, tothom ni comprava, en Pere va fer més diners que l'any anterior. Oh, que content, va tornar cap a casa. Per veure-ho, ja, com li havia anat en el dimoni, perquè ell tampoc sabia massa que se'n feien de les arrels del blat. Van trobar-se i el dimoni... Oh, m'has tornat en... No, noi, jo no t'he enredat, ets tu que ho has triat. Tu has triat la part de baix, no? M'has dit que jo em quedés la de dalt. No, mira, he tingut sort, què vols que t'hi digui? Mira quant diners que he guanyat, el dimoni no podia més. Tornem a provar-ho, l'any que ve, tornarem a fer collita, però no farem ni de blat ni de patates. Vaig a casa la Maria Teta, hi havíem l'any següent, se me n'ha anat a casa la Maria Teta, a preguntar, els pagesos, què havien de plantar aquell any? Els pagesos van dir, mira, aquest any, aquest any blat de moro, blat de moro. Em sembla que anirà bé el blat de moro, aquest any. Vaig a mirar el dimoni i veure Sant Pere. Ei, Pere, Pere, aquest any hem de fer blat de moro. D'acord, d'acord, vinga, doncs va, plantem-lo, van plantar. Han sortit unes plantes de blat de moro, amb unes penolles plenes, farcides, estupendes, meravelloses. No sé si sabeu vosaltres, nois i noies, però blat de moro, les penolles, surten al mig de la planta dalt i a la flor, a baix i a l'arrel i al mig i a les penolles. Bé, ara veureu el que va passar. Ei, ei, ei, va dir el dimoni. Aquesta vegada no em vull quedar fotut, eh? No vull ni la part de dalt ni la part de baix. Jo vull la part de dalt i la part de baix. No em vull quedar fotut, d'acord? Vinga, som-hi, se'n van anar, van carregar. Les flors i les arrels pel dimoni, les penolles del mig per on pera. Se'n van anar amb els seus carros cap al mercat. La gent ja esperava el dimoni, perquè estaven convençuts que portaria aquelles que feia ell. Nois, noies, aquest any porto flors de blat de moro i arrels de blat de moro. Aquest any sí que us agradarà, aquest any ja veureu. Ho-ho-ho! Ho-ho-ho! Quina gràcia! Mireu, Mireu, que n'és de boig. Mireu, oi-te, oi-te, té flors de blat de moro i arrels de blat de moro. Què vols que fem d'això? Que em posem un tros a l'olla, ho-ho-ho! El dimoni, quan va veure que havia tornat a estar enganyifat, se'n van anar corrents cap a casa. A l'altra canta de la mercat hi havia pera. Venent les penolles, la canalla per fer-se crispetes, la gent per fer farina de blat de moro, els altres per fer blat de moro, a dintre del forn amb sucre i mantega. Tothom li comprava tot a les penolles. Va fer molts dinarots i se'n van a casa tot content. Pensant en què havia fet el dimoni, pensia que havia venut el seu. Va arribar i va veure el dimoni que li sortia fum per les orelles. Foc pels caixals i per sota de la cua, imagineu-vos. I va dir, prou, s'ha acabat! No vull fer més, ja no vull fer més de pagès, me'n vaig. O, doncs jo n'he après, va dir en Pere, podies quedar-te la millor algun dia a l'encerdes, no, me'n vaig. Et volia fer una dolenteria per tu i ha acabat sent una dolenteria per mi. A veure, aquí et quedes en el teu tros. El dimoni se'n va anar i en Pere diuen que estones feia de pagès, estones tornava a fer de pescador, perquè el que li agradava tant, tant, tant era entrar amb la seva barca dintre del mar, navegar una estona i pescar algun peixet per posar el mercat de les peixateres. Veig aquí un gat, veig aquí dos gossos, aquests contes ja s'han fet de trossos. Veig aquí una vegada. Veig aquí una vegada. El gai va fer quik, quik i quik i el contes està dit. El gai va fer cac, cac, cac i el contes ja està acabat. A morrer.