Vet Aquí Que... del 1/12/2022

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. En aquells temps que les maduixes cantaven i les cireres ballaven, hi havia una dona que tenia 3 filles. També tenia un hort amb patates, pastanagues, pèsols, tomàquets, mongetes i molt de julibert. Un dia, quan la dona feia el dinar es va trobar que no tenia julibert. Ella que crida la filla gran i li diu, vés a l'hort a buscar una mica de julibert. No t'entretinguis que el necessito ara mateix per fer el dinar. La filla gran va anar cap a l'hort. Quan hi va arribar i va trobar una cabra, que mossegada per què, mossegada per allà, s'estava menjant el julibert. I li diu, cabreta, què fas aquí? I la cabreta contesta, em menjo el julibert. I per què te'l menges? La cabra, amb una veu tan fonda que feia por va contestar. Perquè sóc una cabra encabritada amb la pell revenxinada i les potes afuades. I tots els que per qui han passat, d'acord, me'ls hem passat. I ara et menjaré tu. I se la van passar, sencera, sencera. La mare, en veure que la filla gran tardava tant, va cridar la segona i li diu, vés corrents a l'hort i fes venir amb la teva germana amb el julibert, que ho necessito ara mateix. La filla mitjana no va trobar la seva germana per enlloc, però sí que va trobar la cabra, que rosagava el julibert, i em veurà la li diu, cabreta, què fas aquí? Em menjo el julibert, per què te'l menges? I la cabra, amb una veu tan fonda que feia por va contestar. Per què sóc una cabra encabritada amb la pell revencinada i les potes afuades? Tots els que per qui han passat, d'acord, me'ls hem passat. I ara et menjaré a tu. I també se la van passar, tota sencera. La mare espera que esperaràs. Va pensar que les filles, filles, s'havien entretingut jugant i va cridar la petita, perquè anés corrents a buscar-les i que li portessin el julibert. Es començava a enfadar. Ja ho sabeu que les mares s'enfaden de vegades. I sabeu què va passar? Doncs que la petita va anar a l'hort i li va passar el mateix. I sí, sí, només arribar i veure la cabra menjant, li pregunta què està fent i la cabra obre la boca i se l'empassa de cop. La dona, en veure que no tornava cap de les tres filles, no sabia què pensar, estava molt, i molt, i molt enfadada. Deuran estar jugant i ni se n'en recorden del que han de fer. Va cridar a la miixeta i li va dir, miixeta, he enviat les meves filles a l'horta a buscar julibert i no tornen, deuran estar jugant, correm a buscar-les, que tornin totes tres i que nos deixin el julibert, que no podré cavaltir anar, i és tard que haig d'anar a treballar. I la miixeta, meu, meu, se'n va cap a l'horta a trobar les germanes, però sí que hi arriba, el primer que veu, és la cabra, i com les germanes li diu, cabreta, què fas aquí? I ella contesta, em menjo el julibert, i per què te'l menges? Perquè sóc una cabra encabritada i amb la pell revencinada i amb les potes asoades. Tot el que per aquí han passat, de cop, m'alsè hem passat, i ara et menjaré a tu. Se'l va empassar sencer. Però la miixeta, quan fou dins la panxa de la cabra, va començar a gratar amb totes les seves ungles, gratava la panxa de la cabra amb tota la seva força. I ja teniu la cabreta, fent, ai, si, ui, i la miixeta, vinc a gratar i dient a les 3 germanes que apareixin de porar, que al final s'ofegarien de tantes llàgrimes. Finalment, va foradar la pell, i ell i les 3 germanes van poder sortir, i sense badar, se n'anaren ben contentes, cap a casa, a portar el julibert a la mare. I així fou com per fi. La mare va acabar de fer el dinar, i se'l van menjar, i ben bo, que va ser. I, compta contat, ja s'ha acabat. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreia zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und lech mich aufs Stroh. Stich mich keine Feder und beiß mich kein... Ai, wie beiß mich der Hoere Flo. La Blanca Neu. Vet aquí, una vegada, amb un país molt llunyà, i hi havia un rei i una reina, que s'havien acabat de casar. I la reina, un dia, estava brudant al costat de la finestra, i era mal hivern, i va començar a nevar, va començar a caure els flocs de neu, a terra, i va quedar tot blanc. La reina va obrir la finestra per a veure la neu com queia, i com que estava brudant, se va punxar el dit, i li va encaure tres gotes de sang al damunt de la neu. I llavors ens va pensar, oi, com m'agradaria tenir una filla que fos tan blanqueta com la neu, que tingués les gotes vermelletes com aquestes gotetes de sang, i el cabell tan negre com el marc i la fusta d'aquesta finestra. I vet aquí, que va passar el temps, i després va néixer la Blanca Neu, i com era la Blanca Neu? Doncs era tan blanqueta com la neu, tenia les gotes vermelletes com la sang, i tenia el cabell negre, com aquella fusta fosca. Van passar el temps, però després d'un any o així, la reina es va morir, i la Blanca Neu es va quedar sense mare. El rei, però, mira, es va tornar a casar, i al tornar-se a casar va triar la dona més maca, més formosa de tot el realme, però també era la dona més envajosa i més dolenta de tot el realme. I vet aquí, que amb els anys van en passant, i resulta que la Blanca Neu anava fins a gran, fins a gran, i va arribar a ser una noieta preciosa, preciosa amb aquell cabell, aquelles gotetes, i la reina se l'anava anant mirant, i la gent començava a dir que no t'hagués fixat. La Blanca Neu és més maca que la reina. La reina, que era una mica així com a bruixa, tenia un mirallet, i aquest mirallet d'en tant en tant, s'hi mirava, i li deia, mirallet, mirallet, digue-m'ho una cosa, qui d'aquests voltants és la més hermosa, i el mirallet li contestava sempre la veritat, i li deia, oh, d'aquests voltants, vosso, reina, senyora, la més hermosa, i la reina quedava tota cofoya, de dir, sóc la més maca del real. Però aquest mirallet, una vegada, li va contestar, oh, reina i senyora, d'aquests voltants, vosso, la més hermosa, però Blanca Neu encara ho és més. En aquell moment a la reina li va agafar un atac de ràbia, un atac de veja, i va dir, no pot ser, si que la Blanca Neu sigui més maca que jo. Ja sé què faré, la faré matar. Va cridar el caçador. El caçador va dir a què mana, reina i la reina, diu, mira, agafes la Blanca Neu, la portes en aquell bosc d'allà lluny, l'agafes i la mates, i em portes als colmons i al fetge, va demostrar que sí que l'has mort. El caçador va agafar la Blanca Neu i se la va emportar en aquell bosc lluny. Quan va enser aquell bosc, el caçador es va treure el punyal i ja anava per matar la Blanca Neu, i el Blanca Neu es va posar a plorar, a plorar, sisplau, sisplau, no, matis, mira, saps què faré, marxarem al lluny d'aquí, i no tornaré mai, mai de la vida, no tornaré mai de la vida, però sisplau, no, matis. El caçador se'n va acompadir, i li va fer pena la Blanca Neu, i què va fer, doncs que la va deixar anar. I la Blanca Neu, quan va ser lliure, va començar a córrer, córrer, i va caminar tot un dia, tot un dia, fins a la nit. Bé, interessant, però el caçador va pensar que si em presento el Palau, sense el fetge i els pulmons, no pot ser, va anar, va mirar que hi havia sanglars, va matar un sanglars, i va portar els pulmons i el fetge a la reina. I la reina va dir el cuiner, i ja me'ls pots fer a la paella, i se'ls va menjar. Va passar el temps, va passar el temps, però, m'interestant, la Blanca Neu, després d'un dia de córrer, de córrer, de caminar, va arribar a un lloc molt lluny, el castell, i va veure una caseta allà al mig del bosc, una caseta que era molt petita, va entrar i va quedar parada, perquè les cadires eren petitones, les tebles també, els gots també, els plats també, i estava tan cansada que va veure uns llits petitots, i van comptar, hi havia 7 llits, però resulta que la Blanca Neu no cabia en cap, i el que va fer, se'l va dir, que es va estirar en tots els llits, i va quedar tan adormida que no va sentir res, no va sentir ni els nans, els 7 nans que tornaven de la muntanya, de les minors d'or, i pedres precioses que hi havia dalt a la muntanya, els nans, quan van obrir la porta, es van pensar, a qui ha entrat el bu? Mira, van descobrir la Blanca Neu, que dormia com un sol allà, i com que van fer soroll, i llavors la van despertar. Blanca Neu va quedar tot escarrilfada per els 100 nans, no sabia què, i li van dir, Ai, qui ets tu? I ella li va dir, sóc la Blanca Neu, i els va explicar l'història, l'història del que s'adou, i de la seva madrastra, i va dir aquí que els nans li va dir, no pateixis dona, no pateixis cap al palau com un lluny d'aquí, no et trobaran mai saps què pots fer? Mira, doncs vius a nosaltres, i mentre nosaltres estem a les minors, ens tot cuides de la casa, us fas el menjar, i així van quedar. Mentre estan al palau, la reina que estava tan orgullosa va fer servir el Mirellet. I Mirellet, Mirellet, i com una cosa, qui d'aquests voltants és la més hermosa? I el Mirellet, que sempre deia la veritat, li va contestar, o d'aquests voltants, li va contestar, o d'aquests voltants, la més hermosa, però Blancaneu encara ho és més, a la casa dels nans. Com se va posar la reina? Com se va posar l'etacte histèria, l'etacte ràbia? Pot ser! El que s'ha d'om enganyar, la Blancaneu encara és viva, però ja veuràs, va anar amb una habitació, com que s'havia fet conjurs, llars de màgia, ja ho sé que faré. Va agafar, va agafar una poma, i va fer una pòsima, d'aquestes tan verinoses, i va agafar una poma, i la va socar només la meitat, i a l'altra meitat no. Va agafar, se va disfressada, pegesa, i va agafar un cistell, amb altres pomes, i se'n va anar. Un dia hi havia la calla dels nans, va tocar la porta, i la Blancaneu va sortir per la finestra. Què voleu, pegesa? Què voleu? Oh mira, que no veus que porto quines pomes tan boniques? Mira, perquè no m'obres la porta, no, no, perquè els nans m'ha dit que no obri la porta a ningú. I doncs, que no veus quines pomes tan maques que porto? Que em vols una? Té, té, menja la... Va dir la Blancaneu, perquè els nans m'han prohibit que menjés res com dongui la gent. I llavors la madrasta disfressada de pegesa li va dir dona, que tens por que t'embarini. Mira, va agafar aquella poma, com que hi havia els dos costats, va començar a menjar-se la poma pel costat que no hi havia el verí. Diu, mira, si jo malament, jo va dir la madrasta, no veus que a mi no em passa res. Té, ja veuràs, menja-la, i la Blancaneu va agafar la poma, i tot just la va agafar pel costat que estava embarinada. Va clavar una mossegada, i al moment va quedar estès a terra. La madrasta va marxar, i ja està, la Blancaneu ja s'ha mort. Però, doncs mira, va passar que vam arribar els nans, de dalt de les muntanyes, i vam veure la Blancaneu allà, a terra estirada, i ja vam veure que era morta. I llavors van dir, bé, la tindrem uns dies aquí, perquè estava tan, tan, tan bonica, i la seva cara era tan blanca, les seves cals, que eren tan vermelles, que estava com si estés dormint. Vim fer un taú de vidre, i com que teníem molt d'or, li vam posar unes lletres que li posava la princesa Blancaneu. I la vam posar en aquell taú de vidre, al costat de casa seva, d'una muntanyeta que hi havia, i cada dia la anaven a veure la Blancaneu. Però, a la Blancaneu, la cara i el cos estava com si dormís, no s'havia fet molt bé, i allà la tenia, i cada dia la anaven a veure, i es posaven una mica tristos. Fins que un dia, per allà, vam posar un príncep d'un real, i allà al costat, amb els seus soldats, i van dir, el príncep va dir, que emparem aquí, i el príncep se'n va anar cap a la casa dels nans, i els nans van dir, que pot quedar aquí, però va veure aquell taú de vidre d'una muntanyeta, se'n va anar i va veure a la Blancaneu, que estava preciosa, i llavors, de tan bonica que la va veure, se'n va enamorar, se'n va anar cap als nans, i va dir, escolteu, vull tenir la Blancaneu, vull tenir-la, vull tenir-la allà al meu palau, i la posaré allà, i cada dia la aniré a veure, i els nans continuen, ni per tot l'art del món, no te la donarem la Blancaneu. Però llavors el príncep va insistir tant, que ell no podia viure sense veure la Blancaneu, que els nans li van donar. El príncep va anar als seus soldats, agafeu el taúd, i porteu-lo allà, en aquell carro que tenim, i el portarem al palau. Els soldats van agafar el taúd, per sota, però resulta que un soldat van s'ho apagar amb un arrel, que hi havia a terra, i el taúd va fer cloc-cloc, en aquest moviment de cloc-cloc, Blancaneu va fer, i en aquest moviment li va sortir, el buscí de poma enverinada de la gola, i en aquell moment, Blancaneu se va despertar. Què m'ha passat? I li vam explicar tot, tot de la madrastra, la poma, i el príncep va dir que vols venir a viure amb mi, que ens casarem allà, al meu realme, i ja veuràs que serem molt feliços. I la Blancaneu va dir que sí. Vaig dir que el palau la madrastra, que ja estava confiada, que era la més maca de tot el realme, va agafar el Mirellet, i li va preguntar, Mirellet, Mirellet, digue-m'ho una cosa, qui d'aquests voltants és la més hermosa? I el Mirellet, que sempre deia la veritat, li va dir, oh, de tots aquests voltants, vos sorris, senyora la més hermosa, per al realme del costat, i a la Blancaneu, que encara ho és més. Oh, quins attacks de ràbia que agafava aquella madrastra. Va dir, ara la matèria en les meves pròpies mans. Va agafar un cavall, i se'n va anar, que l'ho va engolpar fins al realme. Però quan quasi que hi arribava, com que el cavall li estava donant, tant de cop de fuet, tant de cops de fuet, per què n'és? Més de pressa, el cavall en sexe va parar, de cop, la reina va caure del cavall, i just va pagant per una pedra que havia al terra, i va quedar allà, morta, i estesa. I llavors, així va ser, com la Blancaneu i el príncep, s'ha van casar, van viure molt feliços, en aquell realme, i van menjar un món de nissos. I compta, compta, compta, compta, compta, compta, compta. La guilla i el gall, i rondalla va a rondalla bé. Si no escolteu, no la sabreu. I ja us aquíc una vegada, el gall, picotejava un rostoll d'un camp d'ordi. Mentre menjava, va passar la guilla que li va dir, gall, preparat, que et menjaré. I el gall li va contestar, que li va contestar, li va contestar. No crec que facis pas gaire sort, que no veus que estic molt magra. Espera't un temps, i quan tornis a passar, segurament ja estaré més grans. I aleshores en podrem parlar. La guilla es va venir al gall, i sí, li va semblar que estava molt prim, i va seguir el camí. Al cap d'uns quants dies, la guilla va tornar a passar. I va trobar el gall, que picotejava un camp de blat. I va dir, gall, preparat, que ara sí et menjaré. Però el gall li va contestar, bojota, mai m'hauria pensat que fossis tan poca entesa. Que no veus que estic tan magra, que se'm un fideu, i que no entindries ni per una mossegada. Espera't, fins que tornis a passar, aleshores estaré més grans, i podrem arribar una entesa. La guilla es va tornar a mirar el gall, i li sembla que tenia raó, i que tan magra com era, poca cosa menjaria. Va pensar que el millor fora esperar uns dies per menjar-se'l, i seguir la seva via. Cap a la tardor, la guilla va tornar a passar, i va trobar el gall, que picotejava uns grans de raïm, que els baramadors havien tallat, i havien deixat per terra. Apa, gall, prepara, que ara sí que et menjaré. I el vergant del gall li torna a dir, mai no hauria dit guilla que fossis tan babaua. Que no veus, potes, plomes i bec, que si en menges, se't pot atraveçar un dels meus ossos per la gola i escanyar-te. Tu tan llesta i tan viva, i no saps veure, això tan clar. La guilla va pensar que si s'havia d'escoltar el gall, mai no arribaria l'hora de menjar-se'l, i decidir no es para més. La guilla sabia que els galls són uns creguts, es pensen que són els millors cantadors del món. I va aprofitar aquesta rugància per fer-se amb el gall encara que estigués prim. I li va dir, com és gall que menges tant i cada dia estàs prim? Sempre que ens trobem estàs menjant i tu, magre que magre. Però jo sé el que t'aflaqueix. No t'engríixes perquè no cantes bé. No sé com t'atreveixes a cantar sense saber-ne. Quan cantes ets la riota de tots els galls. Cantes amb els ulls oberts. Tots els bons cantadors canten amb els ulls tancats. Tu, que pretens saber-ne tant, cantes amb els ulls oberts com unes taronges. El gall es va sentir ferit en el seu amor propi i contestar furiós. Que no sé cantar amb els ulls tancats. Ara ho veuràs. Va colcar els ulls, va obrir la boca i va començar a cantar. Però quan estava el bo i millor del kikikiki la murria de la guilla i es veia la panxa de la guilla. El pobra gall ens sentia presoner. Tot era cridar i forsejar. Ja es veia la panxa de la guilla. Però com més es movia la guilla l'estrenia més fort. Eus aquí, que per anar fins al seu cau la guilla va passar per uns prats on pastoraven un parell de ramats d'ovelles. Els pastors em veurà córrer la guilla amb un gall a la boca i van pensar que acabava de robar-lo. D'algun gallinet pel botany. I es van posar a cridar la guilla, la guilla. Tanqueu tots els gals, els pollets, les gallines, els galliners i les oques també. I els ânecs. Caber la guilla la guilla. En sentiu els crits dels pastors? El gall li va dir a la guilla tan oca més que tan oca. Això et deixes dir? El que hauries de fer és explicar-li que ells no s'han de ficar en el que tu facis. La guilla ho va veure, ho va entendre i va caure de plat. I dirigint-se els pastors, va dir. No és veritat que vagi cap a cap gallinet. No digueu el que no sabeu. La guilla per cridar va haver d'obrir la boca i afluixar les dents que tenia ben cerrades al coll del gall. I quan aquest es va sentir una mica flús, s'escapa i fots cames a judeu-me. La guilla, a veure que el gall se li escapava, va esclamar irritada. Mai més no diré res sinó en tinc necessitat. I el gall que la va sentir sense parar de córrer va contestar. Ni jo tancaré els ulls si no tinc son. I diuen que des d'aquesta feta la guilla mai més no ha dit ni una paraula si no li pregunten. I quan li pregunten només contesta en casos de gran necessitat. I diuen també que els galls sempre més han cantat amb els ulls oberts, oberts com tapadores. I cric cric el conte ja està dit i cric crac i cric crac. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat darrere la porta ja confits i ja pels dits. I que t'acrac, que t'acrac, que t'acrac. M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament.